La tàctica dels fets consumats

El preacord que varen signar ERC i la CUP, és un pacte de mínims, a correcuita, sense cap compromís concret, per tal de salvar la investidura de Pere Aragonès en primera volta. Com que evita qualsevol referència a la unilateralitat, la independència i, fins i tot, la República, podrien signar-ho també els "constitucionalistes" d'altres partits d'esquerres, per exemple. Els que no poden signar-ho de cap manera són els independentistes. Perquè no és un preacord d'un govern independentista sinó autonomista. JxC es pronuncia per a l'abstenció per tal de manifestar la seva disconformitat. Palinuro votaria en contra. 

 

Les xarxes, els indicadors de l'estat de l'opinió pública, han rebut el preacord amb un esclat d'indignació. Diluir les majories absolutes del 52% i els 74 diputats en un govern sense cap aspiració nacional, un govern perfectament adaptat a la "nova normalitat" del president Sánchez, es veu com el darrer pas cap a la claudicació, la rendició i l'abandonament de l'empenta independentista d'ençà de l'1-O. 

 

Tanmateix, les dues forces signants poden permetre's, o tal cosa pensen, ignorar la ferotge reacció en contra de l'independentisme, atès que, malgrat de mínims per a Catalunya, el preacord és de màxims pels dos partits. D'una banda, al fons, no tenen res més a demanar que el que diuen al preacord i, d'altra, tots dos obtenen el que volen: ERC la perpetuació d'una taula de diàleg quimèrica que no és més que una fulla de parra de les seves vergonyes autonomistes i la CUP l'endarreriment de la decisió final en forma de referèndum el 2025. És a dir, ERC vol convertir la taula en un perpetuum mobile i la CUP desitja acabar l'aventura iniciant-la de nou, a l'esperit de l'etern retorn. 

 

El preacord es va presentar tancat a JxC, com un fet consumat, un fait accompli, que diuen els francesos. Tàctica típica de les mentalitats autoritàries i en situació de superioritat. El fet consumat porta sempre en el seu si una amenaça. En aquest cas, presentar l'abstenció o vot en contra de JxC com a prova definitiva del seu boicot a un govern independentista i a la unitat que tant enlairen.

 

El problema és que les amenaces només tindran efecte si són creïbles. Ni la victòria pírrica (un diputat) d'ERC li permet plantejar un fet consumat ni el preacord signat té res a veure amb un govern independentista. 

 

JxC no pot entrar a un govern que no posi al mateix nivell d'urgència, la màxima, tant la unilateralitat com la reconstrucció social.

Facin joc, senyores i senyors

Facin, facin joc. Rien ne va plus! Creien vostès, persones de poca fe, que hi havíeu vist tot a aquest món, el millor dels possibles, segons afamat filòsof; el món, obra de Déu omnipotent? Que havíeu vist "coses que vosaltres no creguéreu". Doncs, reserveu-vos una estoneta per contemplar el miracle de la conversió d'un govern d'esquerres en un govern de dretes, fins i tot ultramuntà o això que al nostre futbolístic temps es coneix com a "extrema dreta". És un canvi gairebé místic, que fa de la transsubstanciació un joc d'ombres xinenques.

 

Preneu nota. El gobierno progre de PSOE i Unidas Podemos: 

 

I.- Apuja el sou de policies, guàrdies civils i militars. No del personal sanitari, els educadors, els necessitats, els jubilats. 

 

II.- Blinda la monarquia i els seus abusos de tota mena davant qualsevol investigació parlamentària i assigna recursos públics a la seguretat d'un exrei fugat, com si fos un ambaixador plenipotenciari. 

 

III. Protegeix els privilegis de l'Església, des del finançament públic a l'exempció de tota mena d'impostos, fins i tot l'IBI; no deroga els Acords amb la Santa Seu i es nega a una desamortització.

 

IV.- Té presos/es polítiques, independentistes i artistes, amen d'exiliats també polítics, fa servir una lawfare de caire franquista i intensifica la repressió a Catalunya. 

 

V.- Rebutja el dret d'autodeterminació del poble català, el nega la seva condició nacional i els seus drets com a minoria nacional. 

 

VI.- No deroga, ni tan sols modifica, la reforma laboral del PP, encara que havia promès fer-ho. 

 

VII.- No deroga la llei mordassa, una norma iniqua que deixa els ciutadans a mercè d'una policia arbitrària a un Estat policíac on un exjutge negligent davant la tortura pot ser ministre de l'Interior.

 

VIII.- Tampoc no deroga el "delicte" de sedició, que no existeix o està en desús als països civilitzats i només serveix per a "legalitzar" la persecució política dels discrepants.

 

IX.- Torna a una visió recentralitzadora de l'Estat autonòmic, com es prova amb la gestió de la pandèmia i l'administració dels fons europeus d'ajuda. 

 

X.- Rebutja de pla, per a tota l'eternitat qualsevol forma de referèndum per resoldre la "qüestió catalana". 

 

Una conversió miraculosa, total, com la de Sant Pau o Sant Agustí. L'esquerra ha esdevingut dreta per designi diví i aquest és el decàleg de l'eficàcia del seu gobierno en tan sols un any triomfal d'acció. Un gobierno al qual pertany el fidel militant comunista i coordinador general d'Izquierda Unida, senyor Alberto Garzón. Cert que Micer Iglesias, flamant vicepresident, ha fet mutis per tal de salvar alguna cosa del naufragi d'aquest experiment de populisme de pseudoindignats. Però hi resten altres comunistes i neocomunistes, sense moure un dit al mig d'una política tan reaccionària que no li fa res aplicar tal qual la legalitat franquista de la dreta. 

 

És el gobierno amb el qual ERC pretén teixir un diàleg franc, obert, productiu per a Catalunya els pròxims tres anys. 

 

No em direu que no és una perspectiva enlluernadora.

La taula de diàleg és el taüt de la independència

El meu article del cap de setmana a La República.cat.

Seduir és sempre enganyar. Que l’engany sigui amb cops o amb petons, tant li fa

 No es pot raonar amb qui no ho pot fer per una impossibilitat gairebé metafísica

Torna Espanya. Torna la gàbia dels pobles, però com que els governants ara són progres i d’esquerres, la gàbia serà daurada i ens hi ficaran no a cops sinó seduint-nos. És el contingut de la darrera intervenció del diputat de Más Madrid al Congrés Íñigo Errejón. El discurs de l’esquerra nascuda de l’esperit del 15-M, gairebé tan llunyà que sembla les guerres púniques. Espanya és una nació de la qual cal estar orgullós. Això és apodíctic, no li cal justificació. Per assolir la perfecció, l’Espanya de l’esquerra només ha de resoldre la qüestió catalana, però no de manera bèstia, com fa la dreta, sinó mitjançant conviccions, dolçor, seducció. 

 Això de la seducció sona molt malament. D’una banda, partint de la puresa del terme, seduir és sempre enganyar. Que l’engany sigui amb cops o amb petons, tant li fa. L’engany hi és, i l’enganyat pateix un perjudici. Amb prou feines la seducció amaga una irritant supèrbia, la mateixa dels conquistadors espanyols ben proveïts de quincalla per als indis. És la mentalitat dels colons benvolents actualitzada. I amb què volen seduir-nos? Amb un projecte ambigu com la quincalla: un “projecte patriòtic superior anomenat Espanya”. 

No hi ha manera de fer veure als espanyols que la seva pàtria no és la de tots els que ells consideren espanyols i que ho són “per imperatiu legal”. La minoria nacional catalana té tot el dret a no sentir-se cridada a qualsevol projecte patriòtic que no sigui el seu. I ni de bon tros que es digui “superior”. Superior a què? A la pàtria catalana? Aleshores, una forma boirosa, imprecisa, ambigua, de nou colonialisme, disfressat –qui sap?–, de confederació. És impossible que els espanyols entenguin que l’independentisme català no vol tenir res a veure amb Espanya, passada, present o futura. 

 No es pot raonar amb qui no ho pot fer per una impossibilitat gairebé metafísica. Per als espanyols de dretes, d’esquerres, de centre i del que sigui, Catalunya és Espanya, i Espanya és inqüestionable. És cert que, si no es pot raonar perquè hi ha límits inqüestionables, dialogar és sempre millor que no fer-ho, però serveix per al mateix: per a res. Tot el que poden oferir els elements més teòricament oberts de la galàxia de Podemos és un quimèric referèndum d’autodeterminació en el qual ells votarien no a la independència. Calculant les possibilitats d’aquest referèndum (que hauria de ser aprovat pel Parlament espanyol), tant és que votessin que sí.

Per fortuna per als espanyols, a l’ambigüitat de l’oferta, respon l’ambigüitat de la demanda. Del costat de l’independentisme català, només JuntsxCat insisteix en la via unilateral, encara que estigui disposada a negociar els ritmes amb les altres dues forces independentistes. Aquestes, però, semblen més interessades a fer servir altres vies i, per descomptat, a jugar al joc de l’ambigüitat.

La CUP ha fet un pas endavant i està fermament disposada a fer-se valer d’una vegada davant dels dos partits independentistes hegemònics per aconseguir un “canvi polític”, cosa molt a celebrar si no fos perquè “canvi polític” no vol dir literalment res. Canvi és el mot buit més sovintejat als mítings electorals a tot arreu del món. Quin canvi? Dins del marc de l’autonomia? A fora? Fins a on? 

L’ambigüitat impregna el discurs d’ERC. L’Estat intensifica la repressió contra l’independentisme i sembla disposat a encausar la mesa del Parlament de la legislatura anterior sense que hi hagi cap reacció del govern o dels seus partits, tret d’unes declaracions molt indignades. El president in pectore, Aragonès, reclama del gobierno la recuperació d’una taula de diàleg desapareguda fa més d’un any, i el president Sánchez està, és clar, disposat a convocar la comissió bilateral dins del marc del funcionament autonòmic “normal”. 

N’hi ha per llogar-hi cadires o per comprar crispetes. Se sap que els destacats a Madrid d’ERC pressionen el gobierno per tal d’aconseguir algun triomf per mostrar a Catalunya: la llei mordassa, la reforma laboral, la limitació dels lloguers, alguna cosa, per minsa que sigui. Perquè cal sobreviure a les promeses.

Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Però no ho feu palès. L’ambigüitat és molt seductora.

El nou govern i els mitjans públics de comunicació

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

A més d’un mes de les eleccions, no hi ha Govern ni indicis que pugui haver-n’hi. El misteri i secret de les negociacions que, segons es garla als racons més ben informats del Principat, són frenètiques, recorden els que envolten el conclave cardenalici durant l’elecció del nou Papa. Cal esperar la fumata blanca. Mentrestant, silenci. La fumata negra alimenta tota mena de fantasies. Les especulacions volen com els ocells del paradís: un govern independentista, un quadripartit amb els Comuns, alguna forma de tripartit sense JxC, amb o sense suport exterior del PSC, etc, etc. Efectivament, la fumata negra, com el somni de la raó, produeix monstres. 

 

Creure que la formació del govern és una mera qüestió de números i quantitats de diputats és un error majúscul. Si així fos, el partit que ha guanyat les eleccions, el PSC, podria formar govern, però vet aquí que és impossible. No és la quantitat allò que compta, sinó la qualitat. No quants formaran govern, sinó quins. És una qüestió de legitimitat.

 

L’electorat ha donat un clar mandat votant en un 52% pel bloc independentista. Que a dins d’aquest bloc no tots són independentistes és una complicació prou real que deixarem a banda. El bloc, en veritat, no és independentista. La part republicana professa un independentisme nominal. Però tots s’han presentat a les eleccions com a “partits independentistes” i la gent els ha votat com a “partits independentistes”, encara que amb estratègies diferents. Per tant, els independentistes nominals, com el general Della Rovere al film de Rossellini, han de fer-se passar pel que no són: independentistes.

 

És imaginable un quadripartit, amb JxC i els Comuns a dins. Seria un greu desencís per als votants de JxC i és gairebé impossible, però és imaginable. El que no és imaginable, si es parla d’independentisme, és un govern amb els Comuns a dins i JxC a fora, car aniria directament contra la voluntat de l’electorat que ha votat bloc independentista. Seria un govern sense cap suport popular. No, no és una qüestió quantitativa, sinó de legitimitat. El dipositari de la legitimitat aleshores és JxC. Es pot formar un govern sense JxC, però de cap manera serà un govern independentista. I un govern independentista és el que la gent va votar.

 

Sembla que les negociacions pel que fa a les cadires estan molt avançades. Només resten la conselleria d’Afers Exteriors i la qüestió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dos territoris sensibles i conflictius, sobretot el segon. Quant a l’exterior, la conselleria haurà de comptar amb l’acció del Consell per la República, un òrgan fora de l’abast de l’Estat espanyol i, per tant, del govern de la Generalitat que, mentre no es provi el contrari, és part de l’Estat espanyol. Si ambdós es coordinen o no, dependrà de llur respectiva voluntat. La qüestió de fons roman: no és fàcil coordinar un òrgan legal però no legítim a ulls dels independentistes amb un altre de legítim però il·legal a ulls dels espanyols.

 

Les majors dificultats, les més greus, l’Escil·la i Caribdis de la ruta del govern, és l’acord sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sembla que la legislatura anterior JxC va deixar el control dels mitjans de comunicació a ERC. No va ser una decisió prou intel·ligent. ERC els va convertir a una eina de propaganda i per atacar i menystenir l’altre independentisme. 

 

La complicitat dels mitjans públics amb la línia de comunicació d’un partit ha causat un dany irreparable a l’esfera pública catalana, sotmesa a una informació esbiaixada i una manipulació constant. Ha generat un clima de clientelisme polític sobre una base de censura de les alternatives que no té res a veure amb uns mitjans públics democràtics en una societat oberta. Si afegim que tampoc no han respectat la seva missió de foment del català, ens trobem uns mitjans públics corruptes. La corrupció de la comunicació és la corrupció de la democràcia. Cap discurs polític és legítim si es fa sobre l’ostracisme dels adversaris i l’exclusió de la discrepància.

 

Cert que bastir uns mitjans públics independents del control del partit de torn al poder sembla més difícil que trobar el Sant Greal. Però cal no desanimar-se. Entre uns mitjans públics com a eina de propaganda d’un partit polític i els casos, molt defectuosos, segurament, de la BBC o les televisions alemanyes o franceses, hi ha un terreny ampli per actuar. 

 

No em pertoca dir com es compondria, però la Corporació ha de ser un òrgan realment independent del Govern i els partits, només responsable davant el Parlament i amb autoritat per transformar un aparell de propaganda partidista a un servei públic de comunicació i informació.

Les llàgrimes del president

M'ha cridat molt l'atenció l'enrenou provocat per la confessió del MHP Torra que a les seves "hores greus", angoixat per a les dificultats, deslleialtats i mala fe dels seus col·laboradors, es va lliurar al plor en privat. Aquesta candidesa va ser rebuda amb ironies i sarcasmes de la part dels analistes, comentaristes i tertulians dels corrals mediàtics. Amb la suficiència habitual dels bocamolls sense escrúpols, els opinadors dels mitjans van sentenciar que el president no serveix per a la política per la seva feblesa i van curullar la seva originalitat amb un "a la política es ven plorat de casa". Frisaven ja el carpetovetònic "Manolete, si no sabes torear pa qué te metes". 

 

Com si plorar fos una vergonya, com si fos senyal de feblesa de caràcter, una mostra del pitjor defecte a ulls del patriarcat: "l'efeminament", causa de la caiguda de grans imperis. Fins i tot els partidaris del president, per tal de salvar la seva imatge, assenyalen que ho feia d'amagat, mai en públic. Com si tothom estigués d'acord, àdhuc el mateix president Torra, que plorar en públic és cosa que poden fer les dones, però no els homes. 

 

El patriarcat reconeix a les dones el "dret" a plorar en públic, perquè encara que avui tothom s'ha fet feminista, al cap i a la fi, les dones són dones; però no als homes. No li fa res la realitat que les ploricones dones siguin en realitat tan fortes com els homes o fins i tot més. El dogma patriarcal no es mou: els homes no ploren. Es quintaessencia de l'esperit autoritari del patriarcat oriental i occidental, meridional i septentrional, blanc, negre, groc o mestís. Un dogma universal: "Els homes no ploren!" que, com la mítica lletra, es va inculcar als adolescents a tot arreu amb sang. Fins i tot moltes, moltíssimes mares tallen en sec (mai millor dit) el plor dels nens amb la fórmula, "els homes no ploren!". 

 

És un dogma bastit, com tots els dogmes, sobre la mentida i l'opressió i l'estupidesa. Al llarg de la història els homes han plorat tant com les dones. Els herois homèrics ploren, com ho fan molts guerrers cap a la Walhalla, i els cavallers artúrics. Amadís de Gaula era conegut al seu temps com "el plorós", Durandart, Roland, el Cid, Boabdil, Reinald, Medoro, Hamlet, tots van vessar rius de llàgrimes. Tots els herois del romanticisme nadaven a un mar de plors: Werther, Emili, el cavaller des Grieux, Julien Sorel, Jean Valjean, tots ploraven com a ploraneres. 

 

Els homes no ploren? Per descomptat que sí. I fan bé. I només ploren, si no que ploren precisament perquè són homes i no màquines i els més forts de tots són els que ploren en públic o no els fa nosa confessar que ho han fet en privat. Perquè la reacció davant d'aquesta confessió diu molt més de l'auditori que de la persona afectada. Mostrar empatia cap al que pateix és la raó mateixa de la condició  humana: "Només ets estimat a on pots mostrar la teva feblesa sense provocar l'abús", diu Adorno, i té raó. Aquí ha estat al contrari: la confessió del MHP Torra no només ha provocat l'abús, sinó també la burla i la crueltat per part dels "opinadors" en nòmina dels diferents mitjans de comunicació. Una misèria moral i un encanallament de la societat. 

 

És clar que els homes ploren, que el MHP Torra plora, perquè és un ésser humà i un ésser humà fort precisament perquè plora quan té motius per fer-ho. I pel motiu principal, per a la independència del nostre país, no només ploren els homes, sinó fins i tot les coses, com diu famosament el Vergil, "Sunt lacrimae rerum". 

 

Els que són subhumans són els que li critiquen.

El MHP Torra

Prenc en préstec el retrat del MHP Torra fet per l'inimitable Bicman.

 

La meva font d'informació, Tuiter, bullia ahir d'indignació a causa del tracte rebut pel MHP Torra a TV3. El president, però, va sortir no només indemne, sinó amb el seu prestigi enfortit. Exactament com ahir, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, va provar la seva categoria per sobre una entrevista malintencionada, agressiva, impertinent i políticament esbiaixada.

 

La imatge que, segons opinió generalitzada, ha deixat el govern anterior és d'ineficàcia, gairebé paràlisi institucional resultat de la seva divisió interna i l'hostilitat entre els dos socis del govern, sobretot de la part d'ERC. Quant al seu president, la idea dominant és que va fer tot el possible, però, com que no va gaudir de la solidaritat i col·laboració dels seus consellers, no va aconseguir gran cosa. I aquesta és la imatge: un president, aïllat, que ni tan sols va comptar amb l'ajuda del seu vicepresident i al qual haurien de sacrificar els seus mateixos socis, molt aficionats a aquesta pràctica bàrbara i bíblica dels sacrificis... dels altres. 

L'opinió generalitzada es va trobar davant el seu mirall, amb el president donant testimoni de les seves "hores greus" a Canonges. La llegenda esdevé realitat. El president Torra hauria investit al MHP Puigdemont i hauria fet costat al president de la Generalitat en lloc de facilitar la seva inhabilitació. A aquesta situació sembla un miracle que encara es donin el bon dia en creuar-se als corredors del poder. 

 

Un president que ha estat boicotejat, abandonat i inhabilitat, però al que no es pot oblidar. La gent el veu com un gran president de la Generalitat, capaç d'avantposar el compliment del seu deure moral a la seva conveniència personal. Això és el que fa d'ell un polític antipolític i l'apropa més a la condició d'intel·lectual políticament compromès. Les acusacions de xenofòbia al seu voltant només proven la supèrbia dels que jutgen una obra escrita sense haver-la llegit. 

 

 Només una observació al cas: crec que el president Torra hauria d'haver donat aquestes explicacions al bel mig del seu govern. Potser hi hauria hagut una crisi; potser no. Al capdavall sembla que el president no va fer-ho quan estava guiant el vaixell sense governall, en seguiment de la consigna d'unitat de JxC. Una consigna tan forta que fa veure a qui la segueix que hi ha unitat on no hi ha res de semblant, sinó, ans el contrari, desunió i enfrontament.

 

No hi ha cap manera d'embrutir aquest CV.

 

 

La cal viva segueix viva

La doble moral que habita l'ànima del VP Iglesias li permet congriar dues posicions ideològiques en una mena de síntesi superior del sentit de la revolució. Ja se sap, també que les revolucions no es fan amb barricades, sinó amb decrets al Diari Oficial de la Casta. Quan Iglesias estava a l'oposició i aspirava a assaltar el cel, no hauria dubtat en demanar la compareixença del ministre Grande Marlaska; ara que està al cel i no vol oposició, troba molt refinades raons per oposar-se a la compareixença. La idea que es tracta de fets ocorreguts molt abans del mandat de l'actual ministre oblida l'obligació del ministeri d'explicar quines mesures s'han pres per esbrinar les circumstàncies i evitar que es repeteixin. Negar la compareixença del ministre és negar la del ministeri com font d'informació. Que més voldrien les clavegueres policíaques? 

 

Aquesta història de les desavinences entre els dos socis del gobierno cansa i cansa perquè es veu que és impostada, falsa, per a consum popular. A totes les qüestions importants els dos aliats parlen amb la mateixa veu, inclosa, meravella dir-ho, la veu del Coordinador Federal d'Izquierda Unida i membre del Partit Comunista d'Espanya. A les qüestions accessòries, hi ha contrapunt. L'Unidas Podem que ha votat contra la compareixença de Grande Marlaska és el mateix que s'ha abstingut a la votació del suplicatori. Una abstenció gens perillosa atès que hi havia segura una gran majoria a favor de l'aixecament.

 

I això ha estat la breu història de la sobtada il·lusió de la revolució indignada. Els seus líders han estat cooptats al si de la mateixa casta que venien a sepultar. Des de les seves noves responsabilitats veuen les coses una mica diferents de quan miraven des de La Tuerka. Tot és una qüestió de perspectiva. Com sempre, els revolucionaris marxistes són esdevinguts cínics weberians, encantats de viure a l'època de l'Entzäuberung, o desencant.

L'Europa dels Estats contra els drets dels ciutadans

Si el Parlament Europeu no protegeix els drets dels seus diputats davant les persecucions polítiques dels Estats membres el concepte de "ciutadania europea" no té cap sentit. Les institucions europees no constitueixen parts d'un sistema polític i jurídic propi, sinó que són delegacions dels Estats membres. L'aixecament de la immunitat dels tres eurodiputats Clara Ponsatí, Toni Comín i Carles Puigdemont suposa lliurar-les a l'arbitrarietat d'un Estat disfressada de procediment judicial.

 

La defensa dels eurodiputats presentarà una demanda de nul·litat de la decisió parlamentària davant el Tribunal de Justícia de l'UE per defectes de forma a la tramitació de l'euroordre i altres mesures cautelars. Si no obtén el resultat cercat, els afectats hauran de comparèixer davant la justícia belga i escocesa, que decidirà sobre l'ordre de detenció i lliurament (l'euroordre) emesa pel Tribunal Suprem. Sembla que, atès el precedent del cas del conseller Lluís Puig, els eurodiputats independentistes catalans no seran lliurats als tribunals espanyols. De manera que els òrgans judicials dels dos països protegiran els drets dels ciutadans europeus davant la injustícia comesa pel Parlament Europeu. 

 

Aquesta victòria política, però posa de relleu el defecte estructural de l'Unió Europea, que nega de facto els drets dels seus ciutadans car els deixa a mercè de les persecucions dels Estats membres. Els Estats membres poden presentar directament les euroordres al PE passant per sobre del Tribunal de Justícia de l'Unió que hauria de ser el que autoritzés el suplicatori. Si el jutge Llarena pot plantejar una qüestió prejudicial sobre la interpretació de les euroordres, està reconeixent aquesta competència que hauria d'exercitar-se per tal que la protecció dels ciutadans europeus fos completa i no estigués a mercè de les persecucions polítiques dels Estats membres.

La ciutadania europea no existeix

Avui el Parlament Europeu votarà sobre la immunitat dels tres eurodiputats catalans. Segons els mitjans, tot apunta al fet que l'aixecarà. Els analistes compten 159 vots contraris dels grups d'Esquerra Unitària, els Verds i altres dissidents dels grups majoritaris: Popular, Socialista, Renew, Conservador; favorables a l'aixecament per aclaparadora majoria d'una assemblea de 705 membres. Només un miracle, es diu, pot impedir que la càmera aixequi la immunitat. 

 

I això per què, atès que el vot és secret? Perquè tothom sap que els eurodiputats voten segons línies partitocràtiques que tenen molt de nacionals i gens d'europees. És a dir, tothom accepta una prevaricació de les institucions europees que, en aquest cas concret, frisa els límits de l'arbitrarietat. La controvèrsia al respecte prova que l'assumpte afecta el fons legitimador de la pròpia UE com a Estat de dret. 

 

L'EU és un àmbit polític i jurídic propi i perfecte car disposa dels tres poders clàssics de l'Estat. Una mena d'Estat europeu de facto, amb particularitats. L'Estat que protegeix i garanteix els drets dels ciutadans europeus com a europeus. A dins d'aquest sistema, el PE exigeix un suplicatori judicial com vol una vella tradició de protecció dels diputats davant persecucions polítiques. Això és clar. 

 

Però, quina és la jurisdicció legitimada per plantejar el suplicatori? Una nacional o l'europea? No té cap sentit que el PE, que representa la ciutadania europea, actue mogut per a una jurisdicció nacional que, en tot cas, afectarà als seus ciutadans nacionals. Si de cas, hauria de fer-ho  través de l'europea que pertany a un ordre polític i jurídic diferent. És a dir, el procediment del suplicatori mostra un vici d'arrel per incompetència de la instància demanant. Si els tribunals espanyols tenen motius per perseguir ciutadans europeus, hauran de fer-los servir davant els tribunals europeus que seran els competents per demanar el suplicatori al Parlament Europeu. 

 

En cas contrari, la ciutadania europea és una quimera, puix que deixa els ciutadans europeus a mercè de les persecucions polítiques de llurs Estats d'origen disfressades de procediments judicials, o sigui, a mercè de la lawfare. I el màxim culpable de negar els drets dels ciutadans europeus, irònicament, és l'òrgan encarregat de protegir-los.

Canadell com a símptoma

Ahir, en el que sembla haver estat un atac d'indignació, Joan Canadell va pujar un fil al tuiter, després que el president in pectore d'ERC exposés la seva visió del país. El numero tres de JxC va trigar minuts a anunciar que, si s'acceptava l'esmentada visió, ell renunciaria a ser al govern. En la resta del fil expressava les seves raons. Tanmateix, el tuit va durar uns minuts; l'autor el va esborrar probablement a causa de les pressions que deu haver rebut de tot arreu. Sense dubte, ERC haurà posat el grit al cel per la manca de lleialtat i de confiança al projecte "comú", i fins i tot JxC s'haurà fet notar també sota pretext que hi ha unes discretes, però intenses negociacions que l'exabrupte de Canadell podria posar en perill. 

 Al fons de la qüestió hi ha un retrat força realista de la misèria de la política catalana. Tothom sap que ERC no és independentista, ni tan sols d'esquerres o republicana, però fingeix ser ambdues coses per tal d'enganyar als votants "independes". I ningú no gosa qüestionar aquesta enganyifa, atès la censura que ERC exerceix sobre l'esfera pública catalana. És el que ha fet als tres últims anys, mentir i fer-se passar com a independentista sense ser-ho, només per captar vots d'infeliços sense molta informació. 

Canadell, que és home pràctic, amb esperit positiu i expeditiu, com a bon empresari, cansat del doble llenguatge i la murrieria dels dirigents republicans, ha esclatat, com ho van fer molts altres que no tenen la seva projecció pública. La indignació de Canadell reflexa la de molta altra gent, votants i no votants d'ERC que es veuen perjudicats per quan que els seus representants els van prometre la independència ("doneu-me seixanta-vuit escons i declaro la independència") i, a l'hora de la veritat no volen trencar el marc mental i repressiu espanyol.

El pretext que les declaracions de Canadell, que no és part de l'equip negociador, posen en perill les negociacions és infantil. Les conversacions i negociacions per la formació del govern haurien de ser obertes i públiques i a l'abast de tothom i no fer la impressió que són reunions secretes, a l'estil del conclave cardenalici per triar papa, com si es tractés d'un intercanvi de diners, cadires i favors. Al capdavall, aquest esperit de secret i misteri, és propi d'ERC, amb el seu tarannà vaticanista i opusdeista, però hauria de ser profundament contrari a l'ànim de JxC, que és una organització molt més democràtica, oberta i transparent. 

Canadell no deu callar, no deu obeïr l'arbitrarietat del poder perquè ens representa a tots els que ens aixequem sempre contra la injustícia, la tirania i l'arbitrarietat, sobretot quan s'exerceix en nom d'una falsa independència.

Si us han enganyat és perquè l'heu volgut

Ja és clar que ERC no vol la independència de cap manera. Per això no vol admetre que setenta i quatre diputats independentistes són prou per fer la DUI. Fa el ridícul d'intentar engalipar una altra vegada a la gent dient que la presència dels comuns al govern és imprescindible perquè sigui de "via àmplia". Els comuns-podem que governen a Madrid amb el PSOE i una política clarament espanyolista i catalanòfoba. Del que es tracta és d'impedir la independència com sigui. 

Si us han enganyat és perquè vulgueu; prou ploriquejar pels racons. 

Si aquest conte de sumar-hi els comuns-podem (que no són altra cosa que falangistes "d'esquerres") no cola, seguiran cercant excuses per tal de no fer la independència. Mireu el bocamoll del Tardà, que parlava de marxar del congrés espanyol i aleshores nega la independència si no té el suport del 80% dels catalans i, de sobre, el 100% del delta de l'Ebre. Escolteu el president putatiu, Aragonès, demanant-nos que sortim de la "zona de confort" (sic), que acceptem els falangistes al govern i ens oblidem de la independència. Mireu Junqueras d'acord amb la patronal que vol el tripartit, encara que sigui amb suport exterior del PSC. Contempleu el Sergi Sabrià dient que, com que ERC ha guanyat les eleccions, la independència ja no toca. En lloc de la independència tenim un govern unionista que farà la felicitat de tothom gràcies a les seves polítiques públiques dins de l'Estat espanyol. El que volen es viure dels sous i càrrecs públics sense cap intenció d'iniciar res que faci perillar llur modus vivendi d'oportunistes i venuts a l'Estat espanyol.

Si us han enganyat és perquè vulgueu. 

Estava clar fa més de tres anys. Els que porto dient que ERC no només no és independentista, sinó que és el seu principal enemic. Per dir-ho estic vetat a tots els mitjans públics i gairebé tots els privats a Catalunya i pateixo una brutal campanya d'assetjament d'ERC a les xarxes, amb tota mena d'insults, amenaces, difamacions i calumnies, sense que ningú m'hagi donat suport mai, tret dels tuitaires independentistes. Quan vaig començar, no es podia criticar ERC, amb la seva política de control totalitari dels mitjans de comunicació. Si, de cas, algú gosa criticar-la, li fan fora, li veten i l'assetgen a tot arreu. Tenen sotmesa l'esfera pública catalana a una mena de terror psicològic que no diu res de bo de la dignitat dels nostres comunicadors.

Pel que fa al meu cas, encara que sigui una manera bruta i miserable d'entendre l'hospitalitat i tractar a qui ha vingut a lluitar per la independència, no m'importa. No esperava res i puc retirar'm a les meves casernes d'hivern a treballar en allò meu.

Però quedi clar: si us han enganyat és perquè heu volgut.

I, per acabar, seguiu realistes: no és veritat que l'independentisme sigui majoritari a Catalunya amb el 52,7% dels vots. Els votants d'ERC no ho són. Són unionistes.

La lògica dels farsants

La posició d'ERC cap a la independència ha estat sempre un assumpte boirós. Companys no va gosar proclamar-la i, al seu lloc, va parlar d'una república catalana dins de l'Estat espanyol o a l'inrevés car, quan es fila tan prim per tal de no molestar a ningú, al final es molesta a tothom. Companys va pagar amb la vida la seva inconsistència, afusellat pels feixistes espanyols. Gairebé quaranta anys després, un altre dirigent d'ERC, Josep Tarradellas, va presidir una Generalitat autonòmica sense cap pretensió d'independentisme si no més tan boirós com el de Companys. Agraït, l'Estat espanyol el va fer "marquès de Tarradellas". 

Posteriorment, als anys difícils de baix suport electoral, anys, vuitanta i noranta, ERC va veure la rendibilitat d'una actitud clarament independentista, davant la murrieria de la dreta catalana, col·laboracionista amb els colons espanyols. Els republicans van proclamar la seva fe a un independentisme que estaven lluny de sentir car pensaven que la independència era impossible, ja que CiU estaria en contra i era partit hegemònic. Era un independentisme fictici, fingit. Mai van pensar que arribaria un moment en què haurien de provar el fons de les seves proclamacions. 

I el moment arribà quan la dreta catalanista, esdevingué independentista de debò. Aleshores, ERC es trobà en una situació compromesa: d'una banda, havia de demostrar que l'independentisme "burgès" era fals i, d'una altra que el seu sí que era real. Però no ho era. Ans al contrari, era fingit. 

ERC tampoc no és un partit d'esquerres si per esquerres entenem les formes habituals d'aquesta corrent ideològica a Europa, on hi ha esquerres republicanes (radicals), socialistes, comunistes i, si de cas, anarquistes. ERC no és res d'això, no pertany a cap corrent reconegut d'Esquerres. En cas de ser alguna cosa, seria una esquerra populista o, sigui, pura demagògia, sense cap estratègia real que no sigui constituir-se en partit identificat amb l'Estat per "gestionar-li" al seu profit, com feia el PRI, mexicà, exemple de la corrupció partitocràtica. 

Les eleccions del 14-F han posat a ERC davant la responsabilitat de fer realitat les seves falses propostes d'independència i, com era d'esperar, s'ha descobert el pastel de tants anys de enganys i fal·làcies. ERC no és, no ha estat mai, independentista. Al contrari, a través la lluita partitocràtica i els privilegis dels partits, ha resultat ser el seu pitjor enemic i una cinquena columna del colonialisme espanyol. 

Ahir mateix, el president putatiu de la Generalitat, Aragonès, va pronunciar un discurs ple de promeses de diferents mesures salvífiques de Catalunya, sense esmentar una sola vegada la independència. Perquè no la vol i farà el que sigui per impedir-la, fins i tot fotre al govern els neocomunistes dels comuns-podem amb els seus vuit diputats per garantir que ningú molestarà a l'Estat demanant la república. 

Ahir mateix, també, el principal hipòcrita republicà, Sergi Sabrià, ho va deixar clar com l'aigua clara, fins i tot a costa de la lògica i la decència més elementals: la independència ja no és la primera preocupació dels catalans independentistes (òbviament, parla per a ell, no per als de JxC), però, al mateix temps, tampoc passarà a segon pla.  No és tan absurd com sembla: això vol dir que la independència no toca, que no la volen ni l'han volgut mai, que estaven enganyant a la ciutadania i que un cop guanyades les eleccions (per a un escó) ja no cal seguir fingit. La independència ja no és una preocupació perquè serà substituida per el benèfic govern de la cinquena columna dels espanyols en Catalunya.

Si JxC entra a un govern presidit per ERC i amb els comuns, provarà sense cap mena dubte que tampoc no és un partit independentista, sinó un grapat de buròcrates només interessats a llurs cadires, Com els d'ERC.

Els comuns-podem contra la independència

Fa uns dies, Oriol Junqueras va declarar que no li agradava haver de triar entre JxC i els Comuns. Sense cap dubte, per animar-ho, l'Ada Colau, en entrevista a la SER, demana a ERC que trenqui vincles amb JxC, per tal de constituir un govern d'Esquerres a Catalunya, aprofitant que ja n'hi ha u a Espanya. És una oferta sinèrgica: fem un govern d'esquerres en sintonia amb el gobierno espanyol i, de pas, aturem l'independentisme que, sigui com sigui, és una cosa de burgesos de dretes i corruptes.

I Junqueras no vol triar.

 Encara que estigués clar què s'entén a tot això per esquerres avui, un govern "d'esquerres" a Catalunya, amb ERC i Comuns tindria només 43 diputats, 51 si aconsegueix els de la CUP. Govern minoritari i amb partits mal avinguts. Caldria el suport exterior del PSC, una perspectiva de la qual ERC fugi d'estudi perquè palesa la seva claudicació i renuncia a la independència. Tanmateix, els comuns-podem són els aliats de Unidas Podemos en Madrid que, al seu cop, governa amb el PSOE. Tot queda en família si es recorda que el PSOE sobreviu amb pressupostos aprovats per ERC. Els republicans col·laboren encantats amb el gobierno a Madrid, però els fa nosa que els critiquen a Catalunya.

La fiscalia que depèn del gobierno dels aliats d'ERC inicia accions legals contra la mesa del Parlament de 2019 i deixa clar un altre cop que l'Estat no renuncia a la repressió; ans al contrari, la incrementa. El nou atac ha conreat una dinàmica d'unió dels independentistes oposada al beneït desig de l'alcaldessa que ERC trenqués amb JxC. Prova indubtable que només l'independentisme protegeix els independentistes.

Però Junqueras no vol triar entre una força independentista i una altra aliada del gobierno del qual depèn la fiscalia que persegueix els seus i, a més a més, vol deixar-ho sense el tercer grau.

No volen parlar d'independència

Una alternativa a la taula del diàleg demana Sergi Sabrià a JxC i una que no sigui una declaració d'independència de vuit minuts de duració. Justament ço que aquests proposaven ja a una campanya electoral tan bruta que els d'ERC semblen no haver-se'n adonat. I és també el que ara per ara proposa: un full de ruta cap a la independència. De fet, el mateix Sabrià ho reconeix quan diu que les converses amb la CUP van millor que amb Junts, car aquests semblen no voler parlar de res més que del full de ruta cap a la independència. 

 

És a dir les negociacions, doncs, prenen un camí dolent quan algú insisteix a parlar d'independència. Això hauria de donar-se per descomptat, en tractant-se de partits independentistes. Vet aquí que no és el cas. La independència en la perspectiva republicana, és clar, és l'objectiu últim. Però primer cal parlar d'altres coses més urgents, com les polítiques públics per a la reconstrucció del país que, amb la crisi, està pel desballestament. 

 

Ningú al seu sa judici no negarà que el govern ha d'ocupar-se dels aspectes socials, sanitaris, econòmics de la crisi i menys que ningú, els de JxC. El que aquests diuen és que s'hi ha de simultaniejar la gestió amb el full de ruta cap a la independència perquè són tasques paral·leles, totes dues imprescindibles al mateix temps. No té cap sentit prioritzar les polítiques públiques i ajornar la independència perquè, com sap tothom, només la independència garantirà les polítiques públiques. 

 

Aquesta és l'autèntica qüestió. Demanar una alternativa a la taula del diàleg (o sigui, a l'ajornament de la independència) suposa proposar com vàlida una opció fracassada i inexistent, ja que l'Estat ha tallat tota possibilitat d'autodeterminació al pla teòric de les declaracions i al pràctic dels processaments judicials. Suposa mentir. 

 

El que vol dir que, en realitat, hom no vol la independència

Un govern independentista no independentista

El meu article d'avui a elMón.cat:Al meu article a EL MÓN la setmana passada, El soroll del silenci, deia que “la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies”. Una setmana després, el silenci és encara més estrepitós. Tothom pensava o temia (és el cas de l’Estat) que els resultats anunciaven un govern independentista amb ERC, JxCat i CUP. Hi ha, doncs, una mena de perplexitat davant l’aparent inacció de les forces polítiques. En un clima de malvolences personals, vetos, pactes, contrapactes i generalitzada hostilitat, sense cap notícia d’avenços a les negociacions, àdhuc les més elementals. És com si els intercanvis es fessin només als mitjans, al pas d’altres consideracions i les negociacions no existissin. 

 

El grup d’opinió dins d’ERC Col·lectiu Primer d’Octubre demana excloure els Comuns de qualsevol govern independentista. Els mateixos Comuns que la direcció del partit vol veure al govern sigui com sigui. I els mateixos també que demanen peremptòriament estar al govern. Un govern d’esquerres, oi? Que, per tant, ha d’excloure JxCat. Al seu torn, JxCat no vol cap partit no independentista al govern, el que, de facto, exclou els Comuns i, per descomptat, el PSC. Ningú no vol el PSC i el PSC els hi vol a tots, tret de JxCat, que cal excloure. 

 

En aquest carrusel napolità d’exclusions i imposicions, el president d’ERC, sense cap càrrec representatiu, porta la veu cantant en lloc del president del govern in pectore, per raons òbvies. La veu cantant, però, no vol cantar i es nega a triar entre JxCat i els Comuns, entre 33 i 8 diputats. No gosa proposar un nou tripartit, encara que els socialistes cedeixin la presidència a ERC, cosa que farien encantats per amor a la pàtria. Els tripartits estan anatematitzats; per què no, doncs, un quatripartit d’ERC, JxCat, Comuns i CUP? Amb un quatripartit, Junqueras no hauria de triar pas i, a més a més, es ficaria a la gàbia governamental l’ocell del paradís de la CUP. 

 

El problema és que la presència dels Comuns grinyola un munt en un govern sortit d’unes eleccions a les quals l’independentisme ha superat el llindar del 50% i té majoria absoluta al Parlament. No es tracta que hi hagi un veto creuat, com si fos un caprici; això és massa elemental. És que les prioritats de JxCat i les dels Comuns-Podem són antagòniques i no té cap sentit que estiguin al mateix govern.

 

La hipotètica proposta del senyor Illa sembla quimèrica. Amb prou feines assoliria 42 vots, diguem “constitucionalistes”, amb Cs i el PP. Sumant els 11 de VOX a una mena de paroxisme nacional espanyol (que plantejaria qüestions de principis), i encara que s’hi afegeixin els Comuns, estaria en 61 escons, lluny de la majoria absoluta. La majoria absoluta és independentista, almenys nominalment.

 

L’electorat ha posat la iniciativa a espatlles d’ERC per la seva pírrica victòria d’un escó sobre JxCat. Però Junqueras no vol, no sap o no gosa prendre una decisió i es nega a triar entre JxCat i els Comuns. Aquesta indecisió no rau en consideracions numèriques, car no hi ha color. Rau en consideracions polítiques i equival a confessar públicament que ERC no vol, no sap o no gosa triar entre la independència i la no independència. 

 

El que era d’esperar, atès que l’esperit d’ERC no és ni ha estat mai d’independentista. A les xarxes se sent de vegades que sí, que molts militants i votants d’ERC són independentistes de debò però que, absorts en la lluita contra la mítica Convergència, no s’adonen que la direcció del partit no és independentista. I, encara que se n’adonessin, no tenen mitjans per oposar-s’hi, car el partit no és assembleari sinó una estructura jeràrquica gairebé cabdillista. 

 

És impossible, diuen a JxCat, formar un govern independentista amb partits no independentistes. El problema és que aquesta constatació no només afecta els Comuns, sinó també a ERC, que tampoc no és independentista. La situació, doncs, és abracadabrant: sense ERC, no hi haurà independència; però ERC no és independentista i, com que no té precisament cap desfici de fer-ho palès, amaga l’assumpte demanant la presència dels innecessaris Comuns sota pretext de l’aixecament de la base. Volen mantenir els ponts oberts amb els aliats del PSOE per tal d’enfortir la taula del diàleg que ens durà a la independència després d’un referèndum acceptat per l’Estat espanyol que està tip de dir que mai acceptarà tal referèndum. Per provar-ho, inicia accions legals contra la mesa del Parlament per les seves actuacions del 2019. La confiança a la taula del diàleg sembla un sarcasme amb un punt de masoquisme. 

 

S’entén el silenci, la manca de notícies. La majoria absoluta de l’independentisme (sumats el real i el nominal) anuncia l’hora de la veritat en la qual tothom haurà de pronunciar-se. Independència sí o no

 

I ERC no vol triar.

El rei i el raper

Funcionava com una empresa de captació i gestió de fons il·lícitament obtinguts. La corona d'Espanya, sempre al servei de la pàtria i disposada a fer els sacrificis que fossin necessaris per a la seva prosperitat i grandesa, era un centre d'activitats mercantils de l'economia oculta. Comissions, targetes de tots els colors, donatius, resultats d'inversions, tot es movia a un entramat de societats i testaferros amb derivacions al món de les demi-mondaines, que bullia sota l'autoritat, la majestat, la pompa i circumstància del monarca, principal responsable i beneficiari de tan colossal estafa empresarial. Un model tan perfecte de gangsterisme financer que el seu responsable també era un evasor d'Hisenda. "Al rey la vida y la hacienda se han de dar", deia el Pedro Crespo de Calderón de la Barca, sense maliciar-se que hi hauria un rei que el pregués al peu de la lletra. Aquest ocellot que seguia la tradició borbònica de fer negocis bruts de tota mena, públics i privats, sovint endolcits amb episodis privadíssims a l'ús de la "terça gamba", sortia tots els anys el vint-i-quatre de desembre, nativitat del Senyor, predicant moralitat, treball, cavallerositat i el diluvi de virtuts cristianes als seus súbdits als quals robava a les seves declaracions d'Hisenda.

Hi ha aleshores un raper, Pablo Hasèl, en presó per dir que el mencionat ocellot és un lladre.

 
Ni tan sols li reconeixen el privilegi de l'exceptio veritatis.

Els esclaus feliços

El mateix dia que la Comissió d'Afers Jurídics de l'Europarlament vota treure la immunitat als tres diputats independentistes catalans, el Parlament espanyol rebutja eliminar la inviolabilitat del rei. En ambdós casos, el vot dels diputats del PSOE han estat decisius i han coincidit amb els del PP, C's i VOX a l'Europarlament i amb el d'Unidas Podemos al Parlament espanyol. No cal perdre el temps amb aquestes coincidències. Tothom, tret dels polítics, entén que gents diferents poden votar el mateix amb intencions també diferents. 

 

És el sentit profund del vot en si mateix el que hem de considerar. Tant a la Comissió com al Parlament espanyol, el PSOE dóna suport a dues iniquitats. D'una banda la persecució política disfressada de judicial (la lawfare) encetada per uns tribunals prevaricadors contra uns ciutadans europeus per raó de llurs idees polítiques. De l'altra, el blindatge de la inviolabilitat del rei converteix en una burla sinistra el principi de la igualtat davant la llei i, per tant la democràcia i l'Estat de dret. 

 

La insistència amb la qual el president Sánchez repeteix a qui vol sentir-lo que Espanya és una democràcia plena prova que no ho és. No pot haver-hi democràcia plena ni buida, no pot haver-hi ordre social racional si la mateixa llei reconeix que està per sota del privilegi. Hi ha qui s'escandalitza que el PSOE, llavors republicà, accepti la monarquia i, amb ella, la condició de súbdit, i també qui encara s'escandalitza més que ho faci Unidas Podemos. Són escàndols tan supernumeraris com els de l'Opus. Tots dos partits són oligarquies d'oportunistes sense cap principis que no siguin mantenir-se al govern (i als càrrecs i sous), encara que això no sigui estar al poder. 

 

Les "esquerres" són els esclaus feliços.

La independència no és negociable

El meu article avui a elMón.cat:

********* 

 

Sis dies ha trigat el vicepresident en funcions i president putatiu de la Generalitat, Pere Aragonès, a pronunciar-se públicament sobre els aldarulls, bàsicament provocats per la policia d’uniforme (sovint sense identificació), la de paisà i la “incontrolada”. Un esclat de repressió i violència amb episodis de crueltat, que amenaça de fer-se crònic. Sis dies li han calgut per comparèixer, i ho ha fet arrossegat pels mitjans i les xarxes. Estava amagat, esperant que la crisi remeti. No es pot parlar de precipitació. 

 

I què ha dit l’home que fa uns dies es presentava com el demiürg de les “quatre revolucions”, la social, la feminista, la verda, i la democràtica? Res, literalment res, que no estigui al protocol de totes les autoritats del món per justificar actes vandàlics, il·legals fins i tot criminals, de les forces repressives sota el seu comandament i… responsabilitat. És un protocol senzill, a l’abast dels governants: 1) suport a les forces repressives; 2) la repressió és per protegir la llibertat d’expressió; 3) tolerància zero amb cap violència (que no sigui la nostra); 4) qualsevol irregularitat que s’hagués pogut cometre serà investigada, si de cas, més endavant. I Aragonès l’ha seguit fil per randa.

 

 Cap diferència entre aquestes declaracions i les de qualsevol dictador justificant l’acció repressiva d’un Estat policíac. Cap diferència tampoc amb les declaracions del ministre Grande Marlaska, l’invicte jutge d’instrucció de les tortures, amb la mateixa finalitat: encobrir l’acció repressiva policíaca per motius polítics; millor dit, per motius de persecució política. Amb això es posa un mur de protecció de la repressió davant els drets dels ciutadans, es fa possible la violència i el vandalisme, els muntatges policiacs i tota mena d’abusos que curullen amb el dret dels policies a querellar-se privadament de franc contra els ciutadans. Una sobreprotecció de la policia a costa de l’infraprotecció dels ciutadans que caldria abolir. 

 

Al capdavall, hi ha la compareixença d’Aragonès, i res més. Tots els altres que podrien explicar-se han emmudit. Tanmateix, les paraules d’aquell ens donen la clau de les intencions d’ERC a les negociacions per la formació de govern. Un govern que no qüestioni l’estructura del règim del 78. Per això la seva insistència a comptar amb els comuns. Els comuns representen el “sentit comú” i són garantia que no hi haurà aventures hiperventilades, un pes mort que impedeix l’enlairament del globus de la independència. El truc és conegut a teoria de jocs i es diu: "limitació forçada d’opcions". La seva fórmula: em sap greu, jo ben voldria la independència, però els meus imprescindibles aliats, els Comuns, no volen sentir-ne. 

 

Tothom sap que els comuns no són gens, d’imprescindibles. Ans al contrari, són perfectament prescindibles. I tothom sap també que això no importa pas un rave, car és una excusa per no haver de proclamar la independència, és a dir, un moment decisiu d’incertesa que els republicans tracten d’evitar. No són independentistes i no ho han estat mai. Professaven un independentisme folklòric de bella consciència patriòtica quan eren minoritaris i la dreta no ho era d’independentista. Quan la truita ha voltat s’han trobat a una situació ridícula, havent de fer valer l’independentisme com fórmula buida d’una finalitat a la qual no han cregut mai.

 

Aquesta ja molt clara intenció de castrar l’objectiu associant-se als comuns és una punyalada a l’esquena del projecte independentista. Res d’estrany que la seva imposició sigui difícil, gairebé impossible si hem de prendre al seriós els postulats de JxC d’anar pel dret cap a la DUI o hem d’escoltar les declaracions del MHP Puigdemont dient que la proposta d’un referèndum acordat amb l’Estat és una quimera.

 

Era d’esperar: la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies. A deu dies d’unes eleccions els resultats de les quals són un triomf sense precedents de l’independentisme no hi ha govern ni indicis que pugui haver-hi. Les negociacions semblen més secretes que les del conclave del col·legi cardenalici. Envoltats a un dens silenci, els dirigents dels partits, sempre tan xerraires als mitjans, passen ara muts, “com ombres sota la nit solitària i escura”, igual que Enees i la sibil·la a l’entrada de l’inframón, segons Virgili.

 

El soroll del carrer no es pot pas amagar sota el silenci dels que volen tornar la fletxa cap al carcaix.

La sort està tirada

Aquesta és la qüestió: si paga la pena demanar allò que és impossible. Soyez réalistes: demandez l'impossible, es deia als mítics 60 's. Sense dubte, els cartesians francesos no pensaven als impossibles metafísics. És el cas del referèndum pactat, un impossible metafísic, car frisa el nucli de l'ésser d'Espanya. Encara que, objectivament, Catalunya sigui una colònia, Espanya no es veu a si mateixa sense ella. El problema és transcendental. No hi ha una realitat "Espanya" que pugui separar-se de Catalunya i continuar essent Espanya. Els nacionalistes espanyols estan convençuts que la independència de Catalunya suposa el suïcidi d'Espanya que no pot admetre-la encara que el resultat del referèndum fos el 120 per cent a favor. Per tant, cap referèndum. És, doncs, una impossibilitat metafísica. 

 

Quin és el sentit de seguir amb la sonsònia del referèndum pactat com programa del govern sortit de les eleccions? Només pot ser l'interès per ajornar el moment de la declaració d'independència quant sigui possible. I pot ser-ho molt si l'Estat es presta al joc de les simulacions i el llenguatge mistificador de les negociacions, en lloc de negar brutalment cap possibilitat de referèndum i destrossar la pantomima amb el seu esperit de l'inspector Clouseau.

 

Només la intervenció exterior pot assegurar la celebració d'un referèndum pactat i vinculant. Però no és fàcil imaginar una intervenció europea sense una prèvia crisi d'ordre públic, política, un conflicte de tal magnitud que provi l'incapacitat de l'Estat espanyol de garantir l'ordre públic i la seguretat ciutadana sense vulnerar massivament els drets fonamentals de les persones. 

 

Contrastat el caràcter quimèric del referèndum pactat, quina serà la proposta alternativa? Es diu la confrontació intel·ligent; amb l'Estat, s'entén. Sona bé, però com s'articula? És a dir, suposant que ERC acceptés que el referèndum pactat és una quimera, que ja és suposar, i que es constitueixi un govern independentista que aixequés la DUI, quina hauria de ser la seva proposta davant la imprevisible reacció de l'Estat? 

 

Entre els mitjans d'acció col·lectiva diguem proactiva hi ha una "ultima ratio" tradicional que no es pot menystenir: la vaga general, que és la forma més completa de desobediència.

Una estratègia compartida ...amb l'enemic

El meu article d'aquest cap de setmana a La República.cat. 

 

No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada i els ha dit: aquí hi ha la majoria; declareu la independència! 

 

Deixeu tota esperança, vosaltres, que heu votat per la independència 

 

Una faula d’Isop, titulada "El bocamoll", conta la història d’un jactanciós pentatleta que es vantava a tot arreu d’haver triomfat als Jocs de Rodes fent el salt més gran de tots. Un bon dia, algú del seu auditori, cansat de sentir-lo sempre presumint de la seva fita, el va reptar amb un: “Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Segles després, Erasmus recollí l’expressió, la traduí al llatí: Hic Rodhus; hic salta! i la consagrà com a fórmula per reptar els xarlatans i bocamolls que presumeixen del que no són i per palesar els seus embolics. Amb variants la van fer valer Hegel i el seu deixeble Marx amb intencions similars. És cèlebre.

 

Les eleccions del 14-F han estat una mena de repetició ampliada de la fórmula cap a ERC. No deia el seu president “doneu-me seixanta-vuit diputats i proclamo la independència”? No insistia que ningú no el guanyava a independentista? No diuen els dirigents republicans (sobretot en campanya electoral) què són independentistes? No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada: setanta-quatre escons (sis més de la majoria absoluta) al Parlament i majoria absoluta de vot popular, que els ha dit: “Hic Rodhus; hic salta!” (aquí hi ha la majoria; declareu la independència!). 

 

Cap intenció de fer-ho. Només era postureig de bocamolls per engalipar la gent. Rufián que, per cert, no és cap independentista, pretén canviar “el ritme” d’un procés en el qual no creu; és a dir, vol confiar la independència a l’esdevenidor més boirós per tal que no porti la iniciativa JuntsxCat i que els obligui a fer el que de cap manera volen fer: declarar la independència. Romeva lamenta que encara no siguem prou i ens anima a assolir una majoria amb paciència i tenacitat. Fins al 80% de la població, precisa el minimalista Tardà. 

 

Lasciate ogni speranza, ‘deixeu tota esperança’, vosaltres, que heu votat per a la independència.

 

Això de la fatxenderia, la jactància dels bocamolls, sembla inherent a l’esquerra contemporània, també a l’espanyola. El gobierno d’esquerres, compost de socialdemòcrates dretans i neocomunistes de Podemos que es diuen esquerra “autèntica” i “radical”, es troba davant un esclat d’indignació popular. Els hereus de l’Indigneu-vos! de la dècada passada, els regeneracionistes d’esquerra, els que havien d’assaltar “els cels” i posar fi a “la casta” són ara el motiu de la indignació, són esdevinguts casta ells mateixos. I una casta molt més servil amb l’oligarquia espanyola, monàrquica, nacionalcatòlica i franquista que la dreta. 

 

Els governants espanyols amaguen o justifiquen els abusos i atacs als drets dels ciutadans demòcrates invocant la legalitat i una falsa divisió de poders. El mateix fariseisme que tolera la impunitat de l’extrema dreta i els seus atacs a la convivència democràtica. La democràcia espanyola està a l’altura de la russa, diguin el que diguin els rànquings, i gestionada per l’esquerra és encara pitjor que per la dreta. 

 

Que l’esquerra té prou experiència en matèria de repressió brutal, fins i tot criminal, no és cap descobriment. A Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht els van assassinar uns “descontrolats” paramilitars sota un ministre socialdemòcrata, i de la performance dels comunistes hi ha tot un seguit d’exemples, des de Kronstadt fins a Tiananmen. La paradoxa és que els que avui reprimeixen amb la força bruta d’una policia fora de control són els mateixos que van pujar al govern per posar fi a l’arbitrarietat del poder, la repressió, l’estat policial. Els que, mitjançant la seva desinteressada dedicació al bé comú, ens havien de dur a una societat més honesta, més justa, avançada i democràtica. Una Espanya de la qual el senyor Pablo Iglesias se sent “orgullós” i que a tots ens agradaria admirar si abans no ens buiden els ulls. 

 

“Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Però, no, no hi ha cap salt. Ans al contrari, aquests bocamolls de l’esquerra espanyola s’arrosseguen pel fang de la catalanofòbia comparant Vox amb JuntsxCat. Vet aquí el punt d’unió de les esquerres espanyoles i catalanes: l’odi a la independència. Aquesta comparació és bessona de l’afirmació de l’ideòleg d’ERC, Sergi Sol, que JuntsxCat és extrema dreta. 

 

 Cap mena de dubte, una estratègia compartida... amb l’enemic.

Per la meva raça parlarà l'esperit

 

És el lema de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i es deu a José Vasconcelos. No sé si el concepte de raça de Vasconcelos inclou els espanyols, però hem de reconèixer que aquests també tenen el seu de raça i raça, ja se sap, inassequible al desànim. Heu sentit al president Sánchez a aquestes hores històriques de la seva pàtria? Mare meva, la meva mare i com està d'enfurismat el primmirat noi! Quin discurs ple de fermesa democràtica i esperit obert cap a la llibertat! Oh, Pèricles, oh Lincoln, oh Churchill de la nova era! Quin foc temperat per la raó en defensa, com sempre, de la llei i l'ordre, o sigui, de l'ordre públic, que és l'únic que importa per no donar imatge turquesa. Escolteu només aquest cervell privilegiat: Espanya és una democràcia plena i, com a totes les democràcies plenes li cal millorar la protecció de la llibertat d'expressió. No rieu. Per tots els déus us prego, no rieu. Trobar aquesta enraonia tan brillant capaç de provar la plenitud d'una cosa per la seva mancança l'ha costat un terrabastall al cap.

L'"independentisme" guanya; la independència perd

Els resultats de les eleccions del diumenge deixen una situació abracadabrant. Per això segurament la parsimònia de les valoracions polítiques de contingut. Els mitjans fan tota mena d’anàlisis i comparatives de les dades per partits que tothom coneix: si el PSC guanya i guanya molt, però a l’estil Arrimadas, és a dir, sotmès al suplici de Tàntal; si Arrimadas al seu torn perd per davallada, al millor estil del seu mestre, senyor Rivera; si Vox pren l’alternativa a Catalunya, cosa que no va aconseguir al País Basc; si el PP es queda per tancar la porta.

 

 L’àmbit públic és un enrenou, un brunzit com els de la borsa, amb càlculs aritmètics sobre les diferents coalicions de govern: tres partits, tots independentistes o híbrids; quatre partits; dos partits amb suport exterior d’un tercer. Són combinacions quantitatives, sense esbrinar matisos polítics. De fet, hi ha una mancança cridanera de valoracions del sentit polític d’aquests resultats ni tan sols a curt termini, tret de la que va fer el candidat i president en funcions, Aragonès, anunciant la composició d’un govern de “via àmplia” que plantejarà la interlocució amb l’Estat en termes de dues reivindicacions, l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. 

 

Aquestes declaracions ens donen claus del sentit polític profund dels resultats o, com es diu en família, per on van els trets: el fracàs de l’opció de candidatura de país que es mesura no pels resultats obtinguts, que han estat raonables, sinó per les expectatives decebudes. Ha estat un rebuig del país a la idea nova d’un moviment transversal, nacional, cap a la independència. Els dos milions de votants de l’1-O no van comparèixer aquesta vegada. El mandat de l’aixecament aquí i ara de la DUI es perd en la boira de l’oblit en el que equival a un passar pàgina de fet. 

 

Les raons d’aquest fracàs d’un projecte que aspirava a ser la confirmació d’una empenta independentista basada en el lideratge suprapartidista són diverses. Dificultats, limitacions legals de tota mena, situació d’inferioritat de recursos, impossibilitat del candidat MHP Puigdemont de fer campanya, monopolització dels mitjans públics per ERC, agressivitat dels mitjans espanyols, fins a l’extrem que el periodista Marhuenda desitjava el triomf d’ERC, etc., etc. Tot això és veritat, però irrellevant.

 

La política és la història de l’actualitat i la història, segons Hegel, és un escorxador, un lloc on l’ètica i l’estètica no compten per a res i molt menys el sentit del fair play. El fet cru és que l’imaginari de la ruptura aquí i ara ha estat substituït amb un marge tan minso com decisiu pel joc ordinari dels partits polítics dins del sistema de la Constitució de 1978. Amb plantejaments nous, revolucionaris, diuen a ERC, encara que pragmàtics. És possible, hom veurà, però, en qualsevol cas, dins del règim del 78, sense cap intenció de plantejar una ruptura, ni tan sols una confrontació. 

 

La primera víctima d’aquest relleu serà l’acció exterior de l’independentisme o, si voleu, l’acció de l’independentisme de l’exterior. Tota l’estructura de legitimitat de l’acció internacional de l’independentisme canviarà. No sembla probable que un govern encapçalat per ERC accepti la coordinació, col·laboració, sintonia o com vulgueu anomenar-ho amb el Consell per la República i el MHP Puigdemont. No es pot esperar una repetició del tàndem que va funcionar amb els presidents Puigdemont i Torra, sinó, en el millor dels casos, una qüestió de “cohabitació”, com diuen els francesos. 

 

Aleshores hi haurà un president únic per a l’interior i l’exterior. Un president únic que sembla tenir les idees molt clares: un govern de “via àmplia” que inclou quatre partits, sempre que JxC i els Comuns deixen de costat el seu veto mutu. I la seva tasca serà tornar a la taula de negociació amb les dues esmentades reivindicacions de l’amnistia i l’autodeterminació. No cal filar prim per recordar que l’Estat espanyol mai acordarà una amnistia, per raons d’oposició majoritària al Congrés i encara menys acceptarà un referèndum pactat d’autodeterminació per raons constitutives al mateix Estat. És a dir, el president Aragonès proposa una via àmplia i gairebé eternal a la independència, entretinguda amb infinitat de estires-iarronses al llarg dels anys.

 

Podria pensar-se, malpensar-se en realitat, que qui proposa una via a llarg termini és que no vol la independència. Però ja n’hi ha prou de dubtar de la sinceritat del president Aragonès, que pertany a un partit “de paraula”, segons el diputat Tardà. Sens dubte vol la independència de Catalunya quan sigui possible. La qüestió és si quan sigui possible serà possible, atès que la meitat dels votants del partit que diu defensar-la no la volen, com tampoc no la vol el seu portaveu al Congrés, senyor Rufián. 

 

I, com que la independència mai es farà pactada amb l’Estat, arribarà el moment en què caldrà fer-la contra l’Estat, confrontada a l’Estat, que tindrà una reacció ara per ara imprevisible. I això era precisament el que l’independentisme anomenat pragmàtic deia que tractava d’evitar.

De veto en veto

Aquesta història sembla el que els anglesos anomenen un yarn, o sigui, una troca, un rotllo. Però és el meu rotllo, com els fills de puta del primer Roosevelt eren els seus fills de puta. Tractaré de fer-la lleugera. Fins aquí, el preludi.

 

Fa uns dies ens truca a la meva dona i servidor un periodista del programa "OpinaYouth" de Teve.cat preguntant si accepto participar-ne. Seria una entrevista telemàtica d'un quart d'hora i després, preguntes dels tertulians joves de diversos partits polítics. Tema: l'actualitat política i les eleccions del 14-F. Día: 9 febrer a les 19:00. Dic que sí i faig els meus preparatius per alliberar de treball unes hores el dia 9. Mentrestant, publiquen a les xarxes el cartell de la il·lustració, on es diu que estic "censurat a TV3", que, com tothom sap, és veritat. Però jo no havia dit res.

 

Arribat el 9, acordem el modus operandi: a les 16:54 ens diuen per whtasap que en 15' ens trucaran per donar'ns l'hora d'entrada. Després, silenci. A les 17:20 tornem trucar via whatsap i ens diuen que no aniré al programa, que, potser més endavant i que el format del programa havia canviat. Òbviament, si no truquem nosaltres, ningú ens hauria dit res. Van prendre la decisió i no consideren necessari informar a les persones afectades.

 

La meva experiència en patir censura em posa sobre avís i miro el dramatis personae de la tertúlia: quatre joves, o no tan joves; tres de tres partits diferents (no me'n recordo quins) i un quart que només fa constar que és estudiant de Ciències Polítiques i Dret. Miro el seu TL a Tuiter i el trobo en una foto amb Junqueras perquè és militant d'ERC i, com fan sovint els de la secta, amaga la seva militància. Comento amb la meva dona: som-hi, és la censura de sempre. La mateixa censura que denuncia el cartell. 

 

Després, pels comentaris d'algun participant, m'assabento que els responsables del programa han deixat caure que era jo el que no podia o no volia anar-hi o alguna cosa tèrbola d'aquest caire. Sabeu aquell de la gota que vessa el got? A més de l'arbitrarietat i la censura, et fotin merda de sobre com si l'arbitrari fossis tu. Vaig, doncs, exposar la meva opinió al tuiter: el veto és part de la campanya d'assetjament d'ERC i de veto als mitjans públics cap a la meva persona; que això és una forma del friendly fascism de l'"esquerra"; que el monopoli mediàtic d'ERC és un atac a la llibertat d'expressió, el dret a la informació i el d'igual accés a l'esfera pública (principi d'isegoria), una mena de feixisme civil puix que trepitja drets fonamentals dels ciutadans. 

 

Com que les xarxes es van mobilitzar demanant explicacions, el director del programa va publicar un comunicat d'ofici, amb totes les protestes grandiloqüents que escauen. Un cop predicat el seu amor a la llibertat d'expressió i el seu odi a la censura, explica que, com que l'actualitat mana, l'entrevista no s'hi ha suprimit; s'ha ajornat. Així, com sona.

 

No cal perdre el temps amb enraonies. Dues qüestions converteixen el comunicat en un còmic. 1a per parlar de l'actualitat política, precisament, m'havien contactat; 2a sou vosaltres els que heu posat al cartell que estic "censurat" a TV3. Una expressió forta. Qui gosa sortir en públic parlant en brau ha de mantenir la bravura i no arrossegar-se i arraulir-se després com un cuc. 

 

Li dol al signant la meva referència al feixisme i m'acusa (i demana rectificació) de "banalitzar" el feixisme. No conec res més banal que aquesta forma d'entendre la idea de banalització d'Arendt. És la que tenen al cap els que creuen o diuen creure que el feixisme s'esgota als uniformes, corretges, i altres iconografies. I no. El feixisme és un tarannà, com deia Primo de Rivera, "l'absent", una actitud a la vida. A la vida social normal, la vida civil... i banal. Si des d'una posició de poder algú trepitja drets fonamentals, és autoritari al mateix temps que sectari, menteix i assetja els que parlen i pensen diferent, és un feixista encara que voti a Bakunin ressuscitat. Potser no ho havia pensat. Als friendly fascists els passa el que als ximples, segons Gracián: "són ximples tots els que ho semblen i la meitat dels que no ho semblen".

La independència aquí i ara, l'única sortida

 

Aquí el vídeo de la meva xerrada del diumenge passat a Junts x Torrelles. L'he reconstruit i crec que el resultat és acceptable. Per cert, més curt del que havia pensat en veient el manuscript: uns 20'. 

Després de la xerrada vam tenir una mitja hora de col·loqui, de preguntes i respostes, però això si que no he pogut penjar-ho perquè no tinc cap possibilitat. Des del moment que els responsables de Torrelles no van gravar res del programa (encara em dura el disgust) tots els continguts, tant preguntes com respostes, es van perdre. En fin.

Ignoro si algun altre lector(a) tendrà intenció d'organitzar una altra xerrada. Si fos el cas, si us plau, assegureu-vos que sigui gravat per difondre a les xarxes. Mai més faré xerrades per a grups tancats que no siguin penjades a les xarxes en obert. Mai més. No és el meu estil.