Una alternativa a la taula del diàleg demana Sergi Sabrià a JxC i una que no sigui una declaració d'independència de vuit minuts de duració. Justament ço que aquests proposaven ja a una campanya electoral tan bruta que els d'ERC semblen no haver-se'n adonat. I és també el que ara per ara proposa: un full de ruta cap a la independència. De fet, el mateix Sabrià ho reconeix quan diu que les converses amb la CUP van millor que amb Junts, car aquests semblen no voler parlar de res més que del full de ruta cap a la independència.
És a dir les negociacions, doncs, prenen un camí dolent quan algú insisteix a parlar d'independència. Això hauria de donar-se per descomptat, en tractant-se de partits independentistes. Vet aquí que no és el cas. La independència en la perspectiva republicana, és clar, és l'objectiu últim. Però primer cal parlar d'altres coses més urgents, com les polítiques públics per a la reconstrucció del país que, amb la crisi, està pel desballestament.
Ningú al seu sa judici no negarà que el govern ha d'ocupar-se dels aspectes socials, sanitaris, econòmics de la crisi i menys que ningú, els de JxC. El que aquests diuen és que s'hi ha de simultaniejar la gestió amb el full de ruta cap a la independència perquè són tasques paral·leles, totes dues imprescindibles al mateix temps. No té cap sentit prioritzar les polítiques públiques i ajornar la independència perquè, com sap tothom, només la independència garantirà les polítiques públiques.
Aquesta és l'autèntica qüestió. Demanar una alternativa a la taula del diàleg (o sigui, a l'ajornament de la independència) suposa proposar com vàlida una opció fracassada i inexistent, ja que l'Estat ha tallat tota possibilitat d'autodeterminació al pla teòric de les declaracions i al pràctic dels processaments judicials. Suposa mentir.
El que vol dir que, en realitat, hom no vol la independència
