M'ha cridat molt l'atenció l'enrenou provocat per la confessió del MHP Torra que a les seves "hores greus", angoixat per a les dificultats, deslleialtats i mala fe dels seus col·laboradors, es va lliurar al plor en privat. Aquesta candidesa va ser rebuda amb ironies i sarcasmes de la part dels analistes, comentaristes i tertulians dels corrals mediàtics. Amb la suficiència habitual dels bocamolls sense escrúpols, els opinadors dels mitjans van sentenciar que el president no serveix per a la política per la seva feblesa i van curullar la seva originalitat amb un "a la política es ven plorat de casa". Frisaven ja el carpetovetònic "Manolete, si no sabes torear pa qué te metes".
Com si plorar fos una vergonya, com si fos senyal de feblesa de caràcter, una mostra del pitjor defecte a ulls del patriarcat: "l'efeminament", causa de la caiguda de grans imperis. Fins i tot els partidaris del president, per tal de salvar la seva imatge, assenyalen que ho feia d'amagat, mai en públic. Com si tothom estigués d'acord, àdhuc el mateix president Torra, que plorar en públic és cosa que poden fer les dones, però no els homes.
El patriarcat reconeix a les dones el "dret" a plorar en públic, perquè encara que avui tothom s'ha fet feminista, al cap i a la fi, les dones són dones; però no als homes. No li fa res la realitat que les ploricones dones siguin en realitat tan fortes com els homes o fins i tot més. El dogma patriarcal no es mou: els homes no ploren. Es quintaessencia de l'esperit autoritari del patriarcat oriental i occidental, meridional i septentrional, blanc, negre, groc o mestís. Un dogma universal: "Els homes no ploren!" que, com la mítica lletra, es va inculcar als adolescents a tot arreu amb sang. Fins i tot moltes, moltíssimes mares tallen en sec (mai millor dit) el plor dels nens amb la fórmula, "els homes no ploren!".
És un dogma bastit, com tots els dogmes, sobre la mentida i l'opressió i l'estupidesa. Al llarg de la història els homes han plorat tant com les dones. Els herois homèrics ploren, com ho fan molts guerrers cap a la Walhalla, i els cavallers artúrics. Amadís de Gaula era conegut al seu temps com "el plorós", Durandart, Roland, el Cid, Boabdil, Reinald, Medoro, Hamlet, tots van vessar rius de llàgrimes. Tots els herois del romanticisme nadaven a un mar de plors: Werther, Emili, el cavaller des Grieux, Julien Sorel, Jean Valjean, tots ploraven com a ploraneres.
Els homes no ploren? Per descomptat que sí. I fan bé. I només ploren, si no que ploren precisament perquè són homes i no màquines i els més forts de tots són els que ploren en públic o no els fa nosa confessar que ho han fet en privat.
Perquè la reacció davant d'aquesta confessió diu molt més de l'auditori que de la persona afectada. Mostrar empatia cap al que pateix és la raó mateixa de la condició humana: "Només ets estimat a on pots mostrar la teva feblesa sense provocar l'abús", diu Adorno, i té raó. Aquí ha estat al contrari: la confessió del MHP Torra no només ha provocat l'abús, sinó també la burla i la crueltat per part dels "opinadors" en nòmina dels diferents mitjans de comunicació. Una misèria moral i un encanallament de la societat.
És clar que els homes ploren, que el MHP Torra plora, perquè és un ésser humà i un ésser humà fort precisament perquè plora quan té motius per fer-ho. I pel motiu principal, per a la independència del nostre país, no només ploren els homes, sinó fins i tot les coses, com diu famosament el Vergil, "Sunt lacrimae rerum".
Els que són subhumans són els que li critiquen.
