El meu article d'avui a elMón.cat.A més d’un mes de les eleccions, no hi ha Govern ni indicis que pugui haver-n’hi. El misteri i secret de les negociacions que, segons es garla als racons més ben informats del Principat, són frenètiques, recorden els que envolten el conclave cardenalici durant l’elecció del nou Papa. Cal esperar la fumata blanca. Mentrestant, silenci. La fumata negra alimenta tota mena de fantasies. Les especulacions volen com els ocells del paradís: un govern independentista, un quadripartit amb els Comuns, alguna forma de tripartit sense JxC, amb o sense suport exterior del PSC, etc, etc. Efectivament, la fumata negra, com el somni de la raó, produeix monstres.
Creure que la formació del govern és una mera qüestió de números i quantitats de diputats és un error majúscul. Si així fos, el partit que ha guanyat les eleccions, el PSC, podria formar govern, però vet aquí que és impossible. No és la quantitat allò que compta, sinó la qualitat. No quants formaran govern, sinó quins. És una qüestió de legitimitat.
L’electorat ha donat un clar mandat votant en un 52% pel bloc independentista. Que a dins d’aquest bloc no tots són independentistes és una complicació prou real que deixarem a banda. El bloc, en veritat, no és independentista. La part republicana professa un independentisme nominal. Però tots s’han presentat a les eleccions com a “partits independentistes” i la gent els ha votat com a “partits independentistes”, encara que amb estratègies diferents. Per tant, els independentistes nominals, com el general Della Rovere al film de Rossellini, han de fer-se passar pel que no són: independentistes.
És imaginable un quadripartit, amb JxC i els Comuns a dins. Seria un greu desencís per als votants de JxC i és gairebé impossible, però és imaginable. El que no és imaginable, si es parla d’independentisme, és un govern amb els Comuns a dins i JxC a fora, car aniria directament contra la voluntat de l’electorat que ha votat bloc independentista. Seria un govern sense cap suport popular. No, no és una qüestió quantitativa, sinó de legitimitat. El dipositari de la legitimitat aleshores és JxC. Es pot formar un govern sense JxC, però de cap manera serà un govern independentista. I un govern independentista és el que la gent va votar.
Sembla que les negociacions pel que fa a les cadires estan molt avançades. Només resten la conselleria d’Afers Exteriors i la qüestió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dos territoris sensibles i conflictius, sobretot el segon. Quant a l’exterior, la conselleria haurà de comptar amb l’acció del Consell per la República, un òrgan fora de l’abast de l’Estat espanyol i, per tant, del govern de la Generalitat que, mentre no es provi el contrari, és part de l’Estat espanyol. Si ambdós es coordinen o no, dependrà de llur respectiva voluntat. La qüestió de fons roman: no és fàcil coordinar un òrgan legal però no legítim a ulls dels independentistes amb un altre de legítim però il·legal a ulls dels espanyols.
Les majors dificultats, les més greus, l’Escil·la i Caribdis de la ruta del govern, és l’acord sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sembla que la legislatura anterior JxC va deixar el control dels mitjans de comunicació a ERC. No va ser una decisió prou intel·ligent. ERC els va convertir a una eina de propaganda i per atacar i menystenir l’altre independentisme.
La complicitat dels mitjans públics amb la línia de comunicació d’un partit ha causat un dany irreparable a l’esfera pública catalana, sotmesa a una informació esbiaixada i una manipulació constant. Ha generat un clima de clientelisme polític sobre una base de censura de les alternatives que no té res a veure amb uns mitjans públics democràtics en una societat oberta. Si afegim que tampoc no han respectat la seva missió de foment del català, ens trobem uns mitjans públics corruptes. La corrupció de la comunicació és la corrupció de la democràcia. Cap discurs polític és legítim si es fa sobre l’ostracisme dels adversaris i l’exclusió de la discrepància.
Cert que bastir uns mitjans públics independents del control del partit de torn al poder sembla més difícil que trobar el Sant Greal. Però cal no desanimar-se. Entre uns mitjans públics com a eina de propaganda d’un partit polític i els casos, molt defectuosos, segurament, de la BBC o les televisions alemanyes o franceses, hi ha un terreny ampli per actuar.
No em pertoca dir com es compondria, però la Corporació ha de ser un òrgan realment independent del Govern i els partits, només responsable davant el Parlament i amb autoritat per transformar un aparell de propaganda partidista a un servei públic de comunicació i informació.
