divendres, 5 de març del 2021

La lògica dels farsants

La posició d'ERC cap a la independència ha estat sempre un assumpte boirós. Companys no va gosar proclamar-la i, al seu lloc, va parlar d'una república catalana dins de l'Estat espanyol o a l'inrevés car, quan es fila tan prim per tal de no molestar a ningú, al final es molesta a tothom. Companys va pagar amb la vida la seva inconsistència, afusellat pels feixistes espanyols. Gairebé quaranta anys després, un altre dirigent d'ERC, Josep Tarradellas, va presidir una Generalitat autonòmica sense cap pretensió d'independentisme si no més tan boirós com el de Companys. Agraït, l'Estat espanyol el va fer "marquès de Tarradellas". 

Posteriorment, als anys difícils de baix suport electoral, anys, vuitanta i noranta, ERC va veure la rendibilitat d'una actitud clarament independentista, davant la murrieria de la dreta catalana, col·laboracionista amb els colons espanyols. Els republicans van proclamar la seva fe a un independentisme que estaven lluny de sentir car pensaven que la independència era impossible, ja que CiU estaria en contra i era partit hegemònic. Era un independentisme fictici, fingit. Mai van pensar que arribaria un moment en què haurien de provar el fons de les seves proclamacions. 

I el moment arribà quan la dreta catalanista, esdevingué independentista de debò. Aleshores, ERC es trobà en una situació compromesa: d'una banda, havia de demostrar que l'independentisme "burgès" era fals i, d'una altra que el seu sí que era real. Però no ho era. Ans al contrari, era fingit. 

ERC tampoc no és un partit d'esquerres si per esquerres entenem les formes habituals d'aquesta corrent ideològica a Europa, on hi ha esquerres republicanes (radicals), socialistes, comunistes i, si de cas, anarquistes. ERC no és res d'això, no pertany a cap corrent reconegut d'Esquerres. En cas de ser alguna cosa, seria una esquerra populista o, sigui, pura demagògia, sense cap estratègia real que no sigui constituir-se en partit identificat amb l'Estat per "gestionar-li" al seu profit, com feia el PRI, mexicà, exemple de la corrupció partitocràtica. 

Les eleccions del 14-F han posat a ERC davant la responsabilitat de fer realitat les seves falses propostes d'independència i, com era d'esperar, s'ha descobert el pastel de tants anys de enganys i fal·làcies. ERC no és, no ha estat mai, independentista. Al contrari, a través la lluita partitocràtica i els privilegis dels partits, ha resultat ser el seu pitjor enemic i una cinquena columna del colonialisme espanyol. 

Ahir mateix, el president putatiu de la Generalitat, Aragonès, va pronunciar un discurs ple de promeses de diferents mesures salvífiques de Catalunya, sense esmentar una sola vegada la independència. Perquè no la vol i farà el que sigui per impedir-la, fins i tot fotre al govern els neocomunistes dels comuns-podem amb els seus vuit diputats per garantir que ningú molestarà a l'Estat demanant la república. 

Ahir mateix, també, el principal hipòcrita republicà, Sergi Sabrià, ho va deixar clar com l'aigua clara, fins i tot a costa de la lògica i la decència més elementals: la independència ja no és la primera preocupació dels catalans independentistes (òbviament, parla per a ell, no per als de JxC), però, al mateix temps, tampoc passarà a segon pla.  No és tan absurd com sembla: això vol dir que la independència no toca, que no la volen ni l'han volgut mai, que estaven enganyant a la ciutadania i que un cop guanyades les eleccions (per a un escó) ja no cal seguir fingit. La independència ja no és una preocupació perquè serà substituida per el benèfic govern de la cinquena columna dels espanyols en Catalunya.

Si JxC entra a un govern presidit per ERC i amb els comuns, provarà sense cap mena dubte que tampoc no és un partit independentista, sinó un grapat de buròcrates només interessats a llurs cadires, Com els d'ERC.