La independència aquí i ara, l'única sortida

Ahir, els amics de Junts X Torrelles em van invitar a fer una xerrada en línia i vaig acceptar, molt agraït, atès que trobant-m vetat per ERC als mitjans públics de comunicació, era una bona ocasió de dir la meva a les xarxes.

Malauradament els amics van fer la xerrada per Google-meet i no van gravar-la per penjar-la després a Tuiter o Youtube i, com que la xerrada tenia un aforament de 100 persones, es va quedar en una mena de conciliàbul, molt agradable, però molt restringit. Cal recordar que som a l'era d'internet i el president Puigdemont diu que som pioners en aquest camp. No té molt sentit fer xerrades restringides al tuiter. De les categories aristotèliques de quantitat, en comunicació són preferibles els universals als particulars, sobretot per a no malbaratar temps i recursos.

Alcapdavall, he decidit penjar a Palinuro el contingut sencer de la xerrada. És llarg. Va ser una xerrada de mitja hora. Demà espero pujar-ho també a Youtube, si em trobo amb ànims, perquè significa repetir una xerrada, cosa que no he fet en la vida meva. Si ho faig, posaré aquí l'enllaç.

 

I.- ANTECEDENTS

 

Hem arribat fins aquí a conseqüència de la decisió democràtica col·lectiva d'independència de l'1-O. L'1-O és el big bang de la darrera etapa cap a la independència de Catalunya. Per això, perquè és un símbol, un far i una guia, els unionistes volen neutralitzar-ho, oblidar-ho, fins i tot, "sacrificar" el seu artífex, el MHP Puigdemont, com somniava ERC per boca del diputat Tardà, o bé passar pàgina, com desitja el candidat i ministre Illa, com si això fos un almanac. En cap cas serà possible, car l'1-O té vocació de ser la festa nacional de la república catalana.

 

D''ençà de l'1-O hem tingut un govern amb majoria absoluta independentista que no ha fet res per a la independència. L'excusa per aquesta inactivitat ha estat que no hi havia condicions per a la DUI, que vivíem sota un 155 amagat i calia concentrar-se al govern "efectiu", ajornar la independència i, mentrestant anar fent la feina de cada dia, resolent els problemes reals de la gent, és a dir, abandonar l'independentisme que les ànimes belles i primmirades anomenen "hiperventilat" i concentrar-se al govern "efectiu".

 

Pel que fa al moviment, els 3 anys han estat d'esmicolament, de desunió, de retrets, de divisions. Pel que fa al govern "efectiu", el resultat ha estat de paràlisi i inactivitat per raons molt diverses. I, després de la inhabilitació del president Torra, la inactivitat ha donat pas al desgavell d'un govern dirigit per ERC i farcit d'incompetents que ha portat Catalunya a la situació de fracàs a la que es troba.

 

Tots els comunicadors, tertulians, publicistes, "opinion makers" i altres equidistants lamenten amb unànime amargor l'afrontament a dins de l'independentisme. Els ulls clavats al cel plorant com Magdalenes, demanen que els "partits independentistes" deixen de barallar-se entre si. Parlen dels "partits independentistes" quan és obvi que no n'hi ha més que u. Els entristeix veure "l'independentisme" com un camp de batalla. Aquest judici tan commiseratiu passa per dalt que "l'independentisme" com tal no existeix perquè des de l'1-O, ERC va trencar la unitat independentista amb la fal·làcia que anant separats a les eleccions, els independentistes traurien més vots en conjunt. La falsedat no només contradiu la saviesa secular de tots els pobles de la terra que la unió fa la força sinó que també amaga, més en concret, que el mètode d'escrutini de D'Hondt afavoreix les unions, aliances de partits, mentre castiga els partits que van per separat. 

 

A més de trencar la unitat i adoptar una actitud d'hostilitat permanent cap als seus aliats nominals de JxC, ERC es va negar investir el MHP Puigdemont. Aprovà els PGE amb l'excusa d'una taula de diàleg que mai va tenir una altra raó de ser que estabilitzar el gobierno de Pedro Sánchez i, de pas, les cadires dels diputats per tres anys més. Uns PGE que no contenen res de bo per a Catalunya, i que perpetuen l'espoli fiscal. Tampoc aquesta aprovació no va servir per aturar la lawfare de l'Estat contra Catalunya i la repressió contra l'independentisme. Finalment, els republicans van col·laborar amb l'Estat traient l'escó al president Torra i inhabilitant-l després. 

 

JxC no ha fet res d'això, no ha trencat cap unitat. Ans al contrari, va defensar-la sempre. Tothom recorda l'oferiment del president Puigdemont d'anar en segon lloc a la llista de les darreres europees, després d'Oriol Junqueras, que va rebutjar l'opció. Tampoc ha contestat als retrets i atacs permanents i molt menys ha pres mai cap mida que pogués molestar als seus aliats. És obvi que els dos partits no són el mateix, ni diuen el mateix, ni fan el mateix i, per tant també és obvi que fer com si fossin el mateix és fer trampes; ras i curt mentir. Per què? 

 

No és difícil d'esbrinar. El "minimalisme" de JxC, que no sol fer retrets o atacar ERC, malgrat que aquesta no ha cessat la seva hostilitat d'ençà de molt abans l'actual convocatòria, és una actitud coherent amb la seva lluita per a la unitat. I intel·ligent. I els farà guanyar les eleccions. La gent valora molt més les campanyes constructives, positives que les negatives, destructives o brutes de l'estil anunciat pel diputat Rufián. També valora la claredat d'idees en identificar l'Estat com l'enemic i ERC com l'adversari i no a l'inrevés, que és el que fan els republicans pels que l'enemic és JxC i l'adversari i, fins i tot company, l'Estat. 

 

El que no va ser molt intel·ligent va ser lliurar a ERC el control dels mitjans públics de comunicació, sabent que els farien valer com a aparell de propaganda i per menystenir, atacar i, de vegades, insultar els seus adversaris. Els escrúpols, la malaltissa pruïja democràtica, ha condemnat a JxC i l'independentisme de debò a les tenebres exteriors mentre ERC bastia un monopoli mediàtic que explica l'aparent immunitat i impunitat de què han gaudit els republicans per fer i des-fer el que han volgut sense que gairebé ningú gosés aixecar la veu. La seva era una posició intocable. Ningú no podia criticar el seu mètode ni el seu esperit autoritari, antidemocràtic. L'esfera pública catalana, sota la censura dels republicans (ells l'anomenen "hegemonia", amb el seu pedigrí gramscià), ha esdevingut una esfera pública silenciosa, sotmesa a una forma de l'espiral del silenci, de Noelle-Neumann. 

 

S'entén, doncs, la unanimitat de l'esfera pública i els comunicadors i opinion makers, en ploriquejar per la lamentable divisió de l'independentisme i les baralles entre els dos partits independentistes, com si hi hagués més d'u. És la por a quedar-se sense feina. Saben què parlar dels "partits independentistes" o d'"independentisme", com una mena d'espai còsmic on caben vàries galàxies, és fer el joc brut a una de les parts, ERC, en detriment de l'altra. És constatar i ignorar al mateix temps que la lluita republicana és molt més contra JxC que contra l'Estat i que, a més a més, no provoca la mateixa resposta per part de JxC. Es veuen forçats a combregar amb la roda de molí de les dues estratègies cap a la independència, quan no hi ha més que una perquè l'altra no vol cap independència.

 

 La manipulació republicana dels mitjans públics de comunicació no és tan barroera com la del franquisme. És molt més subtil, però la seva intenció és la mateixa: excloure l'oposició de l'esfera pública. Està virolada de protestes i manifestacions de pluralisme, un pluralisme que permet malparlar de l'Estat espanyol, del rei, del gobierno, malparlar també de JxC o la CUP i, sempre en general, també de "l'independentisme" i, sobretot dels "partits independentistes", però mai d'ERC. D'això s'encaparren els comissaris polítics republicans que són els que decideixen qui parla i qui no, qui apareix i qui no, segon la línia del seu partit. Els que decideixen, per exemple, que el no-candidat Junqueras estigui sovint als telediaris i el candidat Puigdemont, en canvi estigui missing.

 

 II.- LA CAMPANYA I LES ELECCIONS DEL 14-F

 

 En aquesta situació, l'enrenou del 14-F està ple d'ensenyaments. Es diu que són eleccions imposades pels tribunals espanyols i, doncs, per l'Estat. És fals. Varen ser imposades per ERC, que venia demanant-les des de fa un any o any i mig, amb la feixuga insistència amb què Cató el Censor demanava sempre al final dels seus discursos al Senat la destrucció de Cartago. Totes les intervencions dels senyors Sabrià, Aragonès, Rufián, acabaven demanant al president Torra la convocatòria d'eleccions. De fet van convocar-les a correcuita després de foragitar-li i sobre el seu cadàver polític.

 

 Encara creien que les guanyarien, però, quan van adonar-se que potser les perdrien, que l'opinió pública estava canviant i les enquestes no eren tan favorables, van tractar d'ajornar-les pretextant raons sanitàries amb l'ajuda incomprensible del seu aliat. Es diu que JxC tractava d'evitar que els republicans aprofitessin l'ocasió per fer encara més bruta la campanya, acusant-les de prioritzar el partit per damunt de la salut de la gent, quan això és precisament el que fan ells. La famosa "projecció" dels psicòlegs, consistent en acusar els altres del que tu fas. Aquesta por raonable no justifica secundar una mida tan clarament electoralista.

 

Per descomptat, la decisió pot deure's a raons electoralistes, sanitàries, a la por a agreujar la situació, a la vista de la seva esmentada incompetència al govern un cop foragitat el president Torra, o totes juntes. Però això és irrellevant puix que l'Estat va intervenir, tancant la qüestió amb la seva força major davant la qual ERC cedeix sempre perquè la té interioritzada al seu marc mental espanyol. Aleshores, els republicans, indignats per la darrera traïció dels seus aliats espanyols d'esquerra, van engegar una campanya electoral molt activa, molt agressiva, molt bruta, com va avisar Rufián. Va sense dir, una campanya orientada contra JxC molt més que contra l'Estat. 

 

La normativa d'eleccions, publicitat i propaganda electoral, afavoreix a ERC i deixa JxC pràcticament sense accés als espais públics, en una situació de clar desavantatge. ERC no només es beneficia d'aquesta injustícia sinó que l'intensifica quan el candidat republicà es nega a un debat amb la candidata Borràs, però el fa amb el candidat del PSOE Illa. La idea, al fons, és tan elemental i primitiva que fa riure: el propòsit d'Aragonès i resta d'estrategs d'ERC és aprofitar la desigualtat d'oportunitats, per fer-se passar com a únics representants de l'independentisme (ells, que no ho són d'independentistes) i per tractar, d'obscurir la candidatura de país de JxC, invisibilitzar el president Puigdemont i la candidata Borràs. L'inimitable Rufián va repetir la troballa del seu mestre Junqueras que aquesta campanya seria una lluita entre Aragonès i Illa, com si això fos possible, una campanya entre dues mediocritats molt semblants entre elles. 

 

Que, en realitat, tant ERC com el PSC són dues formes de l'unionisme és prova irònicament per la seva coincidència (al costat de totes les altres candidatures) en atacar la candidata Laura Borràs. És gairebé miraculós que pretenguin amagar la figura de la candidata i es passin el temps parlant d'ella; malament, amb falsedats i calumnies, però parlant. Això fa real l'observació del president Puigdemont que tots els unionistes, des d'ERC a VOX, estan junts contra JxC, l'únic perill real per a la conservació de l'statu quo colonial. 

 

Aquesta obsessió per acabar amb JxC abasta extrems d'autèntica indignitat i immoralitat. Sentir a Oriol Junqueras dir que, si fos d'ERC, Borràs hauria de dimitir pel fet d'estar imputada quan ell mateix va ser candidat, i candidat d'ERC i en pitjor situació, ya que estava imputat i processat tot esperant condemna ens permet albirar la foscor de l'ànima humana capaç d'atemptar contra la regla d'or de la moral universal de no vulguis pels altres el que no vols per a tu.

 

III.- ELS RESULTATS

Les eleccions del 14-F són eleccions plebiscitàries o referendàries; hi ha diferències, però no hem de discutir per això. Es tracta d'eleccions polaritzades en què es decideix la independència sí o no. A un pol, JxC, únic partit compromès amb la DUI. A l'altre, la resta, des d'ERC a VOX, en contra de la DUI.
Al joc polític habitual, és obvi que, en decantar-se per la independència aquí i ara, JxC crema els seus vaixells i resta aïllada, oficialment repudiada pel PSC i els comuns-podem. No hi ha cap possibilitat de tripartit per negativa expressa d'ambdues partes. Ni amb els no-independentistes del PSC ni amb els "sobiranistes" dels comuns/podem. A JxC no li resta, doncs, cap possibilitat d'aliança que amb ERC que, d'altra banda té força oferiments de coalicions, directes, indirectes, tantes que es considera obligada a rebutjar les més descaradament unionistes per tal de no fer mala figura als comicis.

Tripijocs hi ha de tota mena entre els republicans, els socialistes i els comuns-podem, tots ells més interessats a barrar el pas de JxC a la Generalitat que Valls en barrar el d'ERC a l'Ajuntament. I això ens dóna la dimensió moral d'aquests agents espanyols d'amagat. Els comuns que governen (per dir alguna cosa) l'Ajuntament de Barcelona amb el suport de la dreta xenòfoba havent-hi exclòs els republicans són els que s'ofereixen com a aliats a aquests mateixos republicans al govern de la Generalitat per impedir que es repeteix un govern de coalició JxC/ERC. La mateixa raó que mou al PSC per oferir els seus escons de franc a ERC a condició que JxC no accedí pas al govern. Es veu clarament? Tots els unionistes estan junts per anar contra JxC com deia el president Puigdemont.

Aleshores, l'ordre dels esdeveniments des d'un punt de vista d'independència aquí i ara és el següent:

1. Anar a votar el 14-F totes i tots amb el mateix esperit de l'1-O.

2. Assolir majoria absoluta d'escons independentistes, és a dir la meitat més u.

3. Que aquesta majoria absoluta sigui de JxC, l'únic partit compromés amb la via unilateral i la DUI.

4. En cas contrari, que la majoria relativa de JxC sigui tal que ERC es vegi forçada a fer costat a la seva política de via unilateral, és a dir a triar entre ser la minyona d'un govern independentista de debò o desaparèixer del panorama polític català.

5. Una majoria absoluta independentista (només de JxC o d'aliança JxC i ERC) ha de declarar la DUI en seu parlamentària.

6. Aquesta majoria parlamentària haurà de fer front a la reacció de l'Estat, que ningú no sap quina serà. Ni tan sols sabem quina serà la nostra reacció a la reacció de l'Estat. Una cosa, però, és segura: el parlament que declari la DUI tindrà l'escalf, el suport i la col·laboració del poble.

La cinquena columna espanyola al si de l'independentisme

El meu article d'avui a elMón.cat. 

 

***************************

 

A aquestes hores de la funció ha quedat meridianament clar que ERC no és un partit independentista si per a partit independentista hom entén un que té la independència com a objectiu prioritari aquí i ara. Ans al contrari, la prioritat republicana és el govern “efectiu” de la comunitat autònoma catalana; resoldre, diu, els problemes reals de la gent, amb polítiques públiques progressistes. Una tria convencional d’esquerra que no té res a veure amb la independència. 

 

Però, com que hi ha una tradició republicana que cal conservar i, sobretot, un munt de vots independentistes per guanyar, ERC tracta de barrejar un discurs boirosament independentista amb un republicanisme no menys boirós. Una mena d’esperit del pacte de Sant Gervasi degudament actualitzat. Tres anys de govern independentista, incapaç d’avançar cap a la independència, han fet palesa la mistificació d’un lerrouxisme renascut. L’eco del sorollós “doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” esdevingué els gemecs espaordits del “no en som prous”, “no es pot fer la independència contra la meitat de la gent”, “no n’hi ha prou amb el 50,1 %”, “cal que siguem la immensa majoria”, etc., etc. Resumint, l’estafa d’ERC consisteix a fingir que treballa per a una independència que no vol o que no vol en un termini raonable. 

 

Pel que fa a la faceta “pragmàtica”, la del govern “efectiu” i realista davant les bogeries de l’independentisme hiperventilat, les coses no semblen anar millor. La via del diàleg no porta enlloc, tret d’aprovar els pressupostos espanyols, garantir l’estabilitat del gobierno i la de les cadires dels diputats republicans. La taula del diàleg és una mentida, com ho era a l’inici de la seva il·lusòria concepció. Quan es tracta de la gestió dels fons europeus, el gobierno imposa el seu criteri amb l’ajuda de VOX i el vot contrari del seu aliat, ERC, no serveix per a res. No cal dir que el resultat del pragmatisme i l’efectivitat al govern és encara més dolent. La incompetència de les conselleries republicanes al voltant de la crisi és la prova que també aquesta faceta de la mistificació és una estafa.

 

Els republicans exerceixen un control total dels mitjans públics de comunicació i els fan valer com a aparells de propaganda pròpia i amb agressivitat cap a l’independentisme anomenat “de dretes”, o “postconvergent”, fins i tot –i és admirable escoltar-ho a qui té una aliança amb els socialistes– “sociovergent”. Això, però, no ha evitat la caiguda d’ERC en l’opinió pública i el seu desprestigi en el camp independentista. Un baròmetre d’aquesta pèrdua de reputació i aquesta acusació d’estafadors que els republicans han ignorat són les xarxes. La idea que es pot manipular l’opinió pública per mitjans exclusivament audiovisuals és del segle passat.

 

A les xarxes, una esfera pública postmoderna i molt crítica, s’ha evidenciat la tercera faceta de l’estafa d’ERC, la definitiva, que afecta la qüestió de la ideologia d’esquerra. Tothom està ja convençut que ERC no vol la independència, com no la vol el 50% dels seus votants. Però a ningú no se l’acut posar en dubte la seva ideologia d’esquerra. Qui gosaria fer-ho davant la feixuga insistència dels dirigents de prendre l’esquerra com l’estel polar de la seva derrota? L’esquerra és tota seva; ells, només ells, representen l’esquerra. Són, diuen, independentistes, però, abans són d’esquerra; republicans, però d’esquerra; feministes d’esquerra…

 

Quina esquerra? 

 

En un dels seus darrers llibres, el filòsof Gustavo Bueno, tornat defensor de la Hispanitat i les glòries espanyoles, exposava que no hi ha una esquerra, sinó moltes i mal avingudes. En cap d’elles no encaixa l’esquerra d’ERC. No és cap esquerra socialdemòcrata (per això ja hi ha el PSC); tampoc pas comunista o neo-comunista, a l’estil Esquerra Unida o Podem; tampoc anarquista, si l’anarquisme pot considerar-s d’esquerra. No és una esquerra ecologista o feminista, encara que inclou reivindicacions de tots dos, com tothom. No és populista, sinó que té consciencia (i llenguatge) de “classe”. Tampoc no és una esquerra cristiana, encara que tingui un component vaticanista molt fort; ni una esquerra de la tradició burgesa radical, d’estil azañista que és anticlerical, mentre que ERC està farcida de catòlics. 

 

Quina mena d’esquerra és ERC, doncs?  Exactament, què volen dir els dirigents d’ERC quan treuen en processó la santa imatge de l’esquerra? Què proposen en concret que no sigui la dieta habitual de la socialdemocràcia liberal? Per ventura no és la “via àmplia” una reedició de la momificada “tercera via” de la socialdemocràcia europea més dretana, la del llavors primer ministre Tony Blair, l’àliga de l’Iraq?

 

A les darreries de la funció, vet aquí que també la ideologia d’esquerra és part de l’estafa d’ERC que tampoc no és d’esquerra. Quan es diu que la ideologia d’esquerra és prioritària sobre la independència, que mai es combregarà amb l’independentisme “de dreta”, tampoc no s’és fidel a la veritat. La ideologia d’esquerra és una cortina de fum per amagar que la independència sí que és l’objectiu prioritari. 

 

L’objectiu prioritari de lluitar contra la independència.

L'esquerra d'Espanya una, grande, libre

L'embolic tradicional de l'esquerra espanyola amb les paraules. Fugat i exiliat. No tots els exiliats o expatriats són fugats (Ezra Pound, T.S.Eliot, Joseph Conrad, per exemple), però sovint ho són. Molts per causa de persecucions polítiques de règims que no respecten els drets fonamentals. És més, la història de la llibertat humana està esglaonada de fugats d'aquesta mena: Aristòtil, Luter, Locke, Tom Paine, Zola, Zamiatin, Thomas Mann, Salman Rushdie, entre molts d'altres. Una gloriosa tradició.

La indignació de l'exalcaldessa de Madrid brolla com un torrent quan algú compareix els exiliats del franquisme amb el MHP Puigdemont, com ha fet el vicepresident Pablo Iglesias. Ho troba, òbviament, immoral. No hi ha punt de comparació. Però, per què? Els exiliats republicans eren tan fugats dels tribunals com el president Puigdemont. On rau la diferència? 

Als tribunals. L'exalcaldessa creu fermament que els tribunals franquistes no eren veritables tribunals, mentre que els de la monarquia de la segona restauració sí que ho són. El franquisme era una dictadura i la seva justícia, en realitat injustícia i, per tant, els exiliats republicans són part de la tradició de l'exili alliberador. En canvi, la monarquia parlamentària de la constitució de 1978 és un Estat de dret, la seva justícia és justa i, per tant, el president Puigdemont és un fugat, o sigui, un delinqüent. 

Segur? 

No es tracta que la senyora Carmena sigui capaç de comprendre la naturalesa política de la monarquia que defèn: el caire de la transició, la cultura política, el funcionament de les institucions, la pervivència del franquisme, la corrupció, el nacionalcatolicisme, el militarisme, un capitalisme improductiu, basat en la captura de rendes i uns mitjans al seu servei. Sembla massa complex per a ella. I no cal dir res de la possibilitat que tota la ideologia de la transició sigui això, una justificació de la vella Espanya potenkim, aquest cop disfressada d'Estat de dret.

Tanmateix, almenys es tracta que l'exalcaldessa sigui coherent amb el punt de vista jurídic al que s'aferra, invocant la legalitat i legitimitat de la justícia i dels tribunals espanyols. No pot ignorar que la justícia i els tribunals europeus neguen de facto la condició de fugat del president Puigdemont (i de tots els altres exiliats independentistes catalans) en no reconeixent pas els delictes pels quals se'ls persegueix judicialment a Espanya i sí en canvi la seva condició d'exiliats polítics. En tot comparable a la dels exiliats republicans.

Encara que tregui de polleguera a l'exbatllessa de Madrid i tota l'esquerra espanyola i catalana espanyolista.

Acabar amb l'independentisme

Aquí, el meu article d'avui a elMón.cat. 

La república bananera catalana

Assessorat per una pintoresca "taula de partits" que no es troba enlloc a l'Estatut d'Autonomia, el govern ha decidit suspendre les eleccions convocades en seu parlamentària pel 14-F. És una suspensió, ja que el "decret de desconvocatòria" no preveu data per a una posterior celebració. Aquesta, sembla, es farà quan les condicions sanitàries ho permetin; és a dir, quan li roti als que ara l'hi han sospès pretextant, és clar, les "condicions sanitàries". 

 

Es tracta d'un cop partitocràtic il·legítim i il·legal. Un govern en funcions no pot anar contra una decisió del parlament i menys mogut per una "taula de partits", en comptes de la diputació permanent, que és l'òrgan adient, previst a l'Estatut. Ara per ara ja hi ha una pluja de recursos davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la Junta Electoral Central. Poden ser per raons fosques, però eren d'esperar. 

 

Si els recursos i impugnacions s'accepten, les eleccions tornaran a convocar-les els tribunals espanyols. Això és el resultat de l'obstinació d'ERC per ajornar/suspendre les eleccions, cosa que els republicans tenien planejada almenys des del 12 desembre, quan, abans de les festivitats nadalenques, el portaveu parlamentari d'ERC, Sergi Sabrià, va llençar el globus sonda d'un possible ajornament electoral. Aleshores ja tothom sabia que els republicans havien perdut la batalla a les xarxes, el que vol dir perdre prestigi i reputació a glopades, que l'opinió pública se'ls havia girat en contra i, per tant, perdrien les eleccions. 

 

Llavors, amb el desvergonyiment que els caracteritza, els polítics professionals republicans, els funcionaris de partit, decidiren ajornar/suspendre els comicis, per veure si en uns mesos tindrien més oportunitats de guanyar. És impossible esbrinar si els responsables d'aquesta arbitrarietat eren conscients que, a més d'il·legal formalment, aquesta decisió trepitjava un dret fonamental, el dret de vot i que tenia un valor simbòlic especial en privar d'ell als catalans que l'1-O van votar jugant-se els que els buròcrates no serien capaços. 

 

Tanmateix el més incomprensible d'aquest cop partidista contra la gent és el suport de JxC a la suspensió arbitrària i il·legal del dret de vot. Hi ha gent que, amb la millor intenció, vol exculpar als de Junts parlant d'un parany d'ERC que, cas de rebuig de la seva proposta de supressió, dirien que els de Junts prioritzen els interessos de partit per sobre la salut dels catalans. Però això es pot donar per descomptat perquè és el fan sempre: culpar els altres dels seus errors. A més, tampoc aquesta explicació és correcta, atès que, en realitat justifica l'acceptació d'un xantatge. 

 

Tant si JxC ha cedit al xantatge com si, també probable, el suport a la suspensió és producte d'un engany o d'una negligència, el resultat és que la decisió de suspendre "sine die" les eleccions ha convertit l'avançada Catalunya en una mena de república bananera, on els governants trepitgen els drets fonamentals quan volen perpetuar-se al poder contra la voluntat dels ciutadans. A més a més, és de sospitar també que la suspensió electoral tracti de donar temps als "tribunals" espanyols per inhabilitar a Laura Borràs. Això fa encara més irracional i inexplicable la relliscada de Junts. I, sobretot, la manca absoluta d'explicacions per part dels seus responsables.

 

Amb les xarxes bullint d'indignació i frustració, en comptes d'explicar la situació, JxC va tractar de "passar pàgina", amb un silenci inadmissible sobre la seva submissió al cop d'ERC. Alguns dirigents han elaborat una mena de decàleg de mesures que s'adaptaran per, ara sí, garantir el dret de vot el 30 de maig, data que els colpistes republicans han fixat per la celebració de les eleccions. I com garantia que se celebraran tenim la paraula d'en Pere Aragonès. Sense comentaris. 

 

Aquestes mesures s'haurien d'haver pres molt abans per preparar les eleccions del 14-F i no es va fer. És la línia habitual d'ERC: no tenir preparat res del que se suposa que s'ha de preparar, com les famoses "estructures d'Estat" l'1-O i, ara, les mesures per garantir el dret de vot. Una república bananera amb fums de ser millor que el corrupte regne d'Espanya, cosa que, com es veu, és falsa.

 

 N.B.: la continuació d'aquest post es podrà llegir avui al vespre i demà a elMón.cat, sota el títol "Acabar amb l'independentisme".

Palinuro s'acomiada de nou

El govern ha fet servir les dades de la COVID -dels que són responsables les conselleries d'ERC- per justificar una mesura d'ajornament de les eleccions per interessos de partit. El gir copernicà a l'opinió pública els darrers mesos apuntava a una desfeta d'ERC i un triomf de la candidatura de JxC/MHP Puigdemont. Calia impedir que això passés. El govern ajorna per decret unes eleccions convocades pel president del parlament que, amb això, es dissol. No hi ha parlament i el govern està en funcions.

 

Pot el govern anar-hi contra una decisió del parlament quan aquest està dissolt? Oi que això seria un cop d'Estat? Ah, no, ens diuen, nosaltres som legals i tenim lletrats. La decisió ha estat presa per "consens majoritari" a la taula de partits i el govern, fent honor a la seva tasca, l'ha executat. I qui és la "taula de partits" per proposar decrets al govern? És la mateixa i imaginària taula dels trilers del "diàleg permanent"? És la diputació permanent que preveu l'Estatut? Ho demano perquè no ho sé. Potser és costum a Catalunya canviar a caprici els noms d'institucions i òrgans. Si la "taula de partits" no és la diputació permanent, el que ha fet el govern és un cop partitocràtic amb l'ajuda d'un grapat de còmplices reunits al voltant d'una taula.

 

Un vegada trencada la pràctica democràtica, no hi ha cap seguretat que no es trenqui més. Quina és la garantia que hi haurà eleccions al 30 de maig i no tornaran a ajornar-les? La paraula d'en Pere Aragonès al capdavant d'una secta, una organització de vividors que mai fan el que diuen? 

 

Les eleccions s'ajornen per interessos electorals d'ERC, res més. I això estava clar d'ençà de principis de desembre, quan els republicans van llençar un globus sonda sobre l'ajornament tripulat per a Sergi Sabrià, l'hipòcrita que deia ser l'aliat del president Torra mentre l'apunyalava per l'esquena. Quan van veure que les fortunes electorals se'ls giraven en contra van pensar endarrerir. L'única condició per fer-ho i justificar-ne era que la situació de la COVID empitjorés. D'això es van encarregar amb la seva proverbial incompetència les conselleries d'ERC que van ignorar els avisos dels experts i van rebutjar llurs recomanacions, els mateixos que ara invoquen per justificar l'ajornament. 

 

D'altra banda, és clar que, des del punt de vista dels interessos electorals, a JxC tant li fa l'ajornament o no ajornament perquè les seves expectatives electorals són positives. Per què, doncs, acceptar la imposició d'ERC sense denunciar-la al mateix temps com el que és, el resultat d'un pla d'ajornament pensat des de molt abans que la pandèmia s'agreugés? Segons veus benintencionades, JxC havia d'evitar caure al parany d'ERC que l'acusaria de posar en risc la salut de la gent per raons partidistes. Però això no té cap sentit. Els republicans l'acusaran en qualsevol cas perquè és el que fan sempre: acusar els altres de llurs errors. 

 

Més substància semblen abassegar altres hipòtesis explicatives d'aquest seguidisme. Des de l'inici de la (bruta) campanya electoral d'ERC, de fet, des de l'inici de la legislatura, l'actitud de JxC cap a ERC a estat molt menys hostil que a l'inrevés, malgrat que sigui aquesta la que és queixa dels imaginaris retrets que se'l fan. Aquest tarannà de fair play, que li donarà prou vots, pot ser també prova de negligència i fins i tot, por. Considerant com les gasta la gent d'ERC amb els adversaris, no és gens estrany, encara que tampoc massa elegant. 

 

Per no esmentar l'hipòtesi de la solidaritat entre partits, molt d'esperar a una "taula de partits", dins una partitocràcia. Sens dubte JxC pretén ser alguna cosa diferent d'un partit o un partit de nova classe o nou model; però això són paraules quan els fets diuen el contrari, que la prioritat dels partits són ells mateixos dins el sistema de la segona restauració i la conservació de llurs posicions de poder. Aleshores, hi ha molta menys distància entre un diputat d'ERC i un altre de JxC que entre la gent del carrer i qualsevol d'aquests dos diputats. La prioritat de la gent al carrer és la independència, no cap partit.

 

I aquí només rau la qüestió, a la gent del carrer, a la qual es demana que pressioni sense que aquest pressionar tingui efecte a les institucions; la gent que va respondre a la primera crida l'1-O i després es va sentir defraudada un cop i un altre al llarg de tres anys i que ara veu que tampoc no hi ha seguretat que els partits estiguin a l'altura. Serà per raons diferents, però tots volen ajornar, endarrerir, frustrar.

 

Pel que fa a Palinuro, habitant típic del carrer, encaparrat amb els seus assumptes i treballs, tanca la seva molt foguejada trinxera. No sembla fascinat amb la perspectiva d'engorronir-se amb tres mesos més de política bruta.

 

Conservo el meu vot per a JxC perquè, a la meva opinió, no hi ha res millor.

La xerrameca del 50% contra

El discurs d'en Junqueras, d'universal abast per la falta de principis i un oportunisme feixuc i aclaparador, és un prodigiós exercici de fariseisme. Totes les propostes positives, constructives són seves; tots els errors, deslleialtats, retrets, ineficàcies, contradiccions i corrupcions, inclosa l'inevitable DIBA, són de l'adversari. Un adversari que viu obsessionat amb la idea de destruir ERC. Sort que l'entrevistat aclareix que mai parla de "les propostes dels altres". Podríem arribar a pensar que pateix l'obsessió que vol encolomar a JxC.

 

 El punt essencial de la seva proposta, l'eix que guia és el diàleg, un diàleg perpetu, obert, sense límits. El diàleg ideal, com forma platònica, que imprimeix caràcter com persona "dialogant" (i bona, sigui dit de pas) participant en el "diàleg universal dels creients", una mena de "sacerdoci universal dels cristians", de Luter. Diàleg fins a quan? Obvi, fins que siguem prou, molts, molts més que el 50%. Fins que la gent es cansi de patir greuges colonials de l'Estat. Ho diu gairebé literalment. Mentrestant, si de cas guanyessin les eleccions els partidaris de la via unilateral, el fariseisme recorda que a ERC també li agrada la via unilateral perquè, com bona opció vaticana, posa un far a Déu i una vela al diable. 

 

Som independentistes, però hem d'esperar a ser més del 50% car tenim un altre 50% en contra. Aquí rau el nucli de la qüestió. Al meu article d'avui a elMón.cat, titulat "La pragmàtica era retòrica" va del tema. Dir que a Catalunya hi ha un 50% contrari a la independència és tan fals que resulta immoral. Tothom sap, inclòs Junqueras, que, pel que fa als recomptes i en enquestes, l'independentisme representa 47% i escaig mentre que el no-independentisme només arriba al 35% (i no és gens ni mica clar); la resta és indiferent, s'absté o vota nul. 

 

No hi ha doncs un 50% contra la independència. Hi ha entre un 75% i un 80% de partidaris del referèndum. En som prou per fer la independència i tan sols ens cal provar-ho mitjançant unes eleccions amb garanties com les del 14-F que, pel seu significat, seran referendàries. Això només es pot negar fent trampes de trilers, com l'intent d'exigir que el 80% de partidaris del referèndum sigui de partidaris de la independència; o fent-les més refinades, jesuítiques, d'estil vaticà, dient que no podem fer la independència contra el 50%, és a dir, reproduint el fals discurs del president Sánchez que Catalunya està dividida al 50%. 

 

Dues qüestions més que Junqueras coneix, però, òbviament, amaga, una sobre la xifra i una altra sobre el grup de referència. Pel que fa a la xifra, si el 50% va ser prou en Quebec i Escòcia, ha de ser-ho en Catalunya. Pel que fa al grup de referència, a les democràcies parlamentàries, el parlament pren les decisions per majoria d'escons. Barrejar la majoria parlamentària amb l'electoral i la censal és una trampa més que farisea; és saducea. Com que a la legislatura passada, una majoria absoluta independentista no va proclamar la DUI, la inconfessa intenció de la xerrameca d'en Junqueras és evitar que ho faci el nou si la majoria es repeteix. 

 

Per això es vol canviar la xifra mínima des de la democràtica 50% +1 fins a altres quantitats que depenen de l'arbitrarietat dels partits.

L'ajornament és una decisió política i... irrellevant

És clar que no, que la ciència no pot posar dades electorals. Això és una competència política i els polítics no poden relliscar llur responsabilitat sobre els científics. La ciència és políticament neutra. Les eleccions estan convocades i han de celebrar-se a la data prevista tret una catàstrofe que ho faci impossible. 

 

Es pot preveure catastròfica la situació el 14-F? El 14-F no es farà res que la població no faci cada dia: cues a supermercats i tota mena de llocs, anar a treballar en transports públics omplits de gom a gom, o recollir els nens a les escoles, obertes i refrigerades per ordre de dalt. Els experts diuen que l'efecte de les festivitats nadalenques ha estat menor del que es preveia. A més a més hi ha temps per garantir la seguretat general amb mesures addicionals, com permetre el vot en dos dies, cridar per grups d'edat, habilitar més punts de votació, etc. A Portugal hi ha convocades eleccions presidencials pel 24 gener i ningú no parla d'endarrer res. 

 

Científicament no es pot preveure una situació catastròfica que justifiqui l'ajornament. La decisió última és política i, pel que sembla, el govern ja l'ha presa, encara que ho digui amb la seva habitual boirosa ambigüitat. Les eleccions s'ajornaran si no hi ha cap alternativa consensuada. Quina pot ser aquesta alternativa a l'ajornament sinó el no-ajornament? I com es donarà un consens al voltant del no ajornament si el mateix govern està per l'ajornament?

 

Aleshores, quan es diu "govern" s'està parlant dels dos partits dits independentistes, JxC i ERC. Però n'hi ha diferències abismals entre tots dos. JxC es deixarà arrossegar a la posició d'ERC, encara que podria oposar-se i provocar una crisi sense precedents, perquè sigui quina sigui la decisió les seves expectatives electorals són favorables.

 

El problema, el dilema, sembla afeixugar ERC que no havia previst que les coses d'aquest món són mudables i la fortuna capritxosa. Els mateixos que van insistir fins a l'avorriment al MHP Torra perquè convoqués eleccions i que van aprofitar la seva inhabilitació per convocar-les a correcuita, són aleshores els més interessats a ajornar-les. Així passen les glòries del món. Sense dubte esperen que tres o quatre mesos més serà prou temps per fer una remuntada cap a l'opinió pública. La remuntada, però, pot acabar en una caiguda encara més greu. 

 

El cel és immisericorde i forçarà ERC a esgotar el calís de fel: prendre una decisió política per raons partidistes i que sigui irrellevant. Amb ajornament o sense, les expectatives electorals d'ERC són desfavorables com són favorables les de JxC.

La reial esquerra corrupta espanyola

Ningú no se'n dubta que la mesa del congrés rebutjarà la petició d'Unidas Podemos, ERC, Bildu i altres esquerres més o menys espanyoles. És una evidència tan enlluernadora que fa sospitar si la proposta no s'haurà presentat precisament perquè se sabia que seria rebutjada. Un dels icones electorals de l'esquerra sistèmica és el beautiful loser, el que perd totes les votacions, però deixa constància que ha votat heroicament en sentit contrari a la majoria. I mereix per tant seguir votant de la mateixa forma fins al llindar de l'altra vida.

 

Aleshores, però, el problema és que l'esquerra que perd la votació pertany a un govern la major part del qual li vota en contra i li guanya. UP, doncs, és govern i oposició al mateix temps i guanya com a govern el que perd com a oposició. L'electorat d'UP és crític, d'esperit opositor i és impossible que s'empassi aquesta mistificació i no vegi que el que la gent perd com oposició ho guanya UP com a govern i com a partit parlamentari. Ras i curt: els que venien a combatre la casta són esdevinguts casta. 

 

UP es menjarà tots els gripaus vius o morts, des dels pressupostos de l'oligarquia de lladres (als que enlaira com una fita històrica), fins a la conservació de la monarquia, passant per les abusives pujades del preu dels serveis bàsics en plena pandèmia amb onada de fred. L'alternativa a tan vergonyosa claudicació seria trencar el govern. Però això potser abocaria el país Espanya a unes eleccions anticipades com a resultat dels quals UP encara perdria més escons. Cal demanar si aquest encaparrement amb la supervivència com a casta parlamentària justifica perpetuar la corrupció del règim del 78.

Pel que fa al PSOE, el seu vot contrari a la investigació ja només és un vot per a la monarquia sinó pel conjunt del corrupte règim del 78. El rei no és investigable, malgrat no ser ja rei, òbviament perquè és la pedra angular del règim; la pedra angular que va posar Franco quan el 1969 va proclamar hereu seu "a títol de rei" a Juan Carlos I. És a dir, el PSOE protegeix el règim del 78 en qualitat d'hereu d'un dictador genocida. 

 

La submissió, l'aclimatació al règim corrupte de la segona restauració assoleix nivells d'identificació mística amb el franquisme. Aquell "títol de rei" que el general va atorgar al Borbó és el mateix que avui proclama vitalici el PSOE. Els tristos balbotejos seudoteòrics dels ideòlegs de l'esquerra sobre el tarannà republicà de Felip VI no poden amagar el fet que l'esquerra espanyola ha esdevingut monàrquica. Els socialistes amb orgull; els d'UP una mica empegueïts. Però tots monàrquics. 

 

Aquesta confluència patriòtica al voltant del pal de paller monàrquic del règim es deu, no cal dir-ho, al repte de la independència de Catalunya. Davant el perill per a la unitat de la pàtria, esquerres i dretes espanyoles obliden les ideologies i fan pinya darrere el símbol de la unitat nacional, el rei. És a dir les esquerres espanyoles amb les quals ERC pacta, negocia, acorda, són espanyoles abans que esquerres. Precisament el que ERC hauria de ser (catalana abans que esquerra) si fes honor a la seva autonominació de partit "independentista".

El dilema grouchomarxista d'ERC

És fama que el més famós dels germans Marx, Groucho, va definir la política com "l'art de buscar baralla, trobar-la a tot arreu, diagnosticar-la incorrectament i aplicar les mesures equivocades". Al capdavall, si no ho va dir, podria haver-ho dit, com diria el propi Groucho. La ridícula posició a la que s'ha ficat de quatre potes el govern apunta en la mateixa direcció amb agreujants deguts a les peculiaritats culturals. 

 

El govern diu que s'afronta al dilema de si ajorna o no les eleccions, però que ho farà mogut per un criteri estrictament científic/sanitari, sense caure en baixos interessos polítics. Però això és com jurar als quatre vents que un és una bona persona i té el mateix valor. Un govern és un òrgan polític i totes les seves decisions són polítiques, tant si es prenen per raons sanitàries com si no. Són decisions polítiques pels efectes, perquè impacten sobre interessos en conflicte. 

 

En aquest cas, a més de política, la decisió d'ajornar o no les eleccions és irrellevant per als partits que son decisius a l'hora d'adoptar-la, JxC, ERC i la CUP. Els altres aquí no compten. Tant si les eleccions s'ajornen com si no, el resultat que avui es preveu a les xarxes i s'intueix al carrer no variarà prou. La tendència és a un triomf de JxC i una desfeta d'ERC. El que està en debat es la magnitud de la desfeta. No sembla probable que la tendència s'inverteix. Si ERC no va saber realitzar el que deia tenir planejat com a govern eficaç, encara menys sabrà sortir-se'n en tres o quatre mesos més sense cap mena de planificació i en perpetua baralla electoral bruta. 

 

Quant a JxC la decisió també és indiferent: si les eleccions no s'ajornen, compta amb l'impacte dels èxits de l'acció exterior del independentisme "juntaire"; si s'ajornen, tindrà més temps per enfortir-se orgànicament i trencar el mur d'ostracisme als mitjans erigit per ERC. 

 

L'ideal des del punt de vista de l'interès comú és que la decisió es prengui per criteri científic. En aquest cas, això ha de venir garantit no perquè els polítics siguin éssers angelicals, sinó perquè sigui quina sigui la decisió, serà políticament irrellevant. Pel que fa a ERC, la seva desfeta sembla inevitable en qualsevol cas; pel que fa a JxC, el seu triomf. Mireu per on la "jugada mestra" de treure's de sobre el MHP Torra va ser un greu error que ha palesat l'absoluta incompetència d'ERC al govern.

  Un resultat que hauria entusiasmat a Groucho Marx.

L'estratègia del labirint

Dedicat a la memòria del mon amic Joan Safont, mort sobtadament ahir. Faig meves les paraules de la seva vídua: Mireia Canicio.

--------------------------------

La paraula màgica és "sociovergència". La va fer valer Pere Aragonès com a sintagma mobilitzador al seu bel·licós discurs del dissabte i la va repetir i ampliar disciplinadament la seva núm. dos, Laura Vilagrà, en aquesta entrevista. La "sociovergència" és un nom "epocal", com quan es parla dels anys de la violència o els de l'abundància. En aquest cas es tracta d'un període de foscor, angúnia, misèria, caracteritzat per una confusa conxorxa entre els socialistes i els convergents, un regne de les tenebres del qual ens alliberarà la republicana espasa del gran lluitador contra la corrupció, o sigui, una pura invenció. La num dos ja veu al num u de president de la Generalitat, al capdavant d'un govern independentista basat en l'aliança JxC i ERC. Un govern que ens portarà a la independència amb un full de ruta que els republicans tenen prest al calaix.

 

El grau de versemblança d'aquests propòsits es mesura al fet que, dels quaranta anys de "sociovergència" que cal tancar para sempre, set han sigut d'aliança entre socialistes, republicans i comunistes. JxC no ha col·laborat mai amb els socialistes a escala nacional. En canvi, ERC va fer presidents de la Generalitat a dos socialistes. És a dir, els únics que ha col·laborat amb els socialistes són els republicans. I ho tornaran a fer si se'ls presenta l'ocasió. No hi ha sociovergència; hi ha socio-republicanisme del que Vilagrà és militant/funcionària.

 

Llegir l'entrevista és un exercici de paciència i autodomini per no riure de la quantitat de desbarats, mitges veritats, mentides i contradiccions a dintres d'un discurs buit i garrulo d'una política professional. Professional sobretot per la capacitat de fugir d'estudi, no dir res i deixar-ho tot en una boira d'incerteses presidides per un perpetuo "nosaltres" que no és altre que la línia general del partit: tots els balons, fora. 

 

Qui pretengui esbrinar una mica de sentit al mumbo-jumbo de l'entrevistada trobarà abans la pedra filosofal. D'aquest laberint, teixit per les incongruències de la dama, només es pot sortir invocant la fórmula màgica: "sociovergència"!, una mena d'abracadabra per a iniciats.

 

Al llarg de l'entrevista, que sembla un diàleg d'Ubu roi, l'entrevistada parla de l'independentisme en clau unitària i anuncia que aquest té l'obligació de governar (si assoleix més del 50%, encara que no sigui clar si de vots o escons) unitàriament. El que l'entrevistada no pot explicar racionalment, com tampoc no pot fer-ho el seu partit, és perquè, seient el govern unitari l'objectiu comú, no volen presentar-se amb una candidatura unitària, com mana el sentit comú. I no volen fer-ho perquè estan compromesos fins a les nines dels ulls amb la política espanyola a dins d'Espanya; perquè el seu marc mental és l'espanyol.

 

I això els farà perdre les eleccions a Catalunya.

El candidat pragmàtic treu veu

I sempre contra l'independentisme, car l'enemic d'ERC no és l'Estat, sinó JxC. 

Els auguris són foscs. El desprestigi d'ERC a les xarxes, al qual s'atansa el lamentable pandemònium de la seva gestió al govern, l'han tornat en contra l'opinió pública que bufa com la tramuntana. L'oligarquia dirigent treu foc pels queixals, no sap que fer i, com sempre, va pagar-la amb l'últim de la fila, el candidat Pere Aragonès. L'han cridat a capítol perquè faci alguna cosa, es doni a conèixer, cridi l'atenció, que tregui veu i parli fort. No volen un homenet primparat i pentinat, però gris, encara que sigui el gris del guineu. Volen un lleó, un líder apropiat a la brutícia de la campanya.

Però la qüestió no és només el volum o el to de veu, sinó el contingut del què es diu. Es pot ser suaviter in modo, fortiter in re. Però cal tenir un "res", qualsevol "res". Alguna cosa tangible, versemblant. Bé n'hi ha la DIBA, el demoníac, luciferí pacte de la DIBA, la cabòria de la DIBA, que turmenta els republicans com un incubo maligne. Dissortadament, no sembla que hi hagi cap d'altres sacrilegis perquè ja els haurien denunciat i excomunicat els responsables. 

Doncs, es diu el nostre projecte de líder, si no hi ha res més que la DIBA, som-hi i desperta ferro! Assalt a la corrupció de la DIBA. No cal molta originalitat ni enginy, al cap i a la fi, totes les diputacions són institucions clientelars de distribució de prebendes i sovint corruptes. M. Rajoy va començar la seva brillant carrera delictiu-política a la diputació de Pontevedra. 

Per altra banda, fa temps que JxC va proposar ERC desfer tots els pactes d'aquesta mena (amb PSC i/o comuns) a tot arreu i ERC es negà. Quin és el sentit, doncs, que Aragonès denunciï la corrupció a la DIBA i a qualsevol altra institució quan es va negar a desfer els pactes que la fan possible? Cap, és clar. Però això no importa. El que importa és l'aura d'honestedat que de sobte volteja el candidat, basada sobre una falsedat. 

Embadalit, enlluernat, astorat de la seva retòrica, que ni ell se sospitava, Aragonès, com a un nou sant Jordi, ha agafat la senyera i s'ha llençat a la càrrega contra l'aliança "sociovergent" de quaranta anys que ha patit el país. El llenguatge al Rufián no pot amagar que, dins els quaranta anys, set (2003-2010, dos tripartits) són a descomptar a una aliança sociorepublicana. L'únic que ha fet president de la generalitat als socialistes (Maragall i Montilla) ha estat ERC. A més a més, van ser els socialistes els que van anunciar abans les eleccions de 2010 que no reeditarien el tripartit. O sigui que, si per ERC fos, hi hauria tripartit. El tripartit és el seu objectiu. 

El candidat només demana que li deixen a ell ser president mesell de la generalitat espanyola.

Tots contra la independència

Amb l'esperadíssima ingerència de la JEC a Catalunya es curulla la ferma unitat de totes les forces de la vella i la nova Espanya, que ja era nova el 1939. Cridat per l'esperit doceañista, el bloc de la nació s'ha llevat davant l'enemic comú: JxC, el MHP Puigdemont, la independència, vaja. 

Un cop identificat l'enemic públic núm. 1, cada unitat del cos nacional el combatrà amb les armes al seu abast: els jutges amb la seva lawfare a l'interior i exterior de Catalunya puix que es pensen viure al temps dels Terços de Flandes, on es va amagar el sol; el govern amb la seva repressió dels presos/es polítiques i la cerca de l'enemic pensant-se Wyatt Earp contra Billy el noi; els mitjans amb l'unànime denuncia del fracàs històric de l'independentisme "radical"; la JEC amb l'exclusió de JxC de l'esfera pública catalana per a invisibilitzar-les; els socialistes espanyols i llur delegació catalana amb la vacuna contra l'independentisme; l'esquerra espanyola en Catalunya amb la seva anatematització de la independència; i l'esquerra catalana amb el mateix ostracisme de la JEC. 

Està clar, oi? Tots contra JxC. Tots contra la independència. 

Invocar aquí les regles tradicionals del fair play i la igualtat d'oportunitats és com demanar maneres a una llamborda. Però pot ser, s'imposi un criteri de conveniència i utilitat. Si els altres participants aprofiten la desigualtat d'oportunitats per guanyar punts a la campanya i ningú no reclama la presència dels absents, el resultat pot ser contraproduent. Per tant, és probable que hi hagi una decisió dels mitjans públics de permetre la participació de JxC, encara que no a totes les possibilitats, atès que la JEC vigilarà

Tanmateix, tot això és irrellevant. Tant si es vol com si no, la campanya tornarà al voltant de l'opció independentista del president Puigdemont.

L'evolució dels esdeveniments ha fet del 14-F un referèndum, una elecció polaritzada entre una opció netament independentista, personificada pel president Puigdemont i una opció no independentista composta per una sèrie de subopcións, des d'una subopció d'independentisme "pragmàtic" amb el 80% de la població d'ERC, fins a la reducció de Catalunya a les quatre províncies, de VOX.

 Sí o no a la independència.