Ahir, els amics de Junts X Torrelles em van invitar a fer una xerrada en
línia i vaig acceptar, molt agraït, atès que trobant-m vetat per ERC
als mitjans públics de comunicació, era una bona ocasió de dir la meva a
les xarxes.
Malauradament els amics van fer la xerrada per Google-meet i no van gravar-la per penjar-la després a Tuiter o Youtube i, com que la xerrada tenia un aforament de 100 persones, es va quedar en una mena de conciliàbul, molt agradable, però molt restringit. Cal recordar que som a l'era d'internet i el president Puigdemont diu que som pioners en aquest camp. No té molt sentit fer xerrades restringides al tuiter. De les categories aristotèliques de quantitat, en comunicació són preferibles els universals als particulars, sobretot per a no malbaratar temps i recursos.
Alcapdavall, he decidit penjar a Palinuro el contingut sencer de la xerrada. És llarg. Va ser una xerrada de mitja hora. Demà espero pujar-ho també a Youtube, si em trobo amb ànims, perquè significa repetir una xerrada, cosa que no he fet en la vida meva. Si ho faig, posaré aquí l'enllaç.
I.- ANTECEDENTS
Hem arribat fins aquí a conseqüència de la decisió democràtica col·lectiva d'independència de l'1-O. L'1-O és el big bang de la darrera etapa cap a la independència de Catalunya. Per això, perquè és un símbol, un far i una guia, els unionistes volen neutralitzar-ho, oblidar-ho, fins i tot, "sacrificar" el seu artífex, el MHP Puigdemont, com somniava ERC per boca del diputat Tardà, o bé passar pàgina, com desitja el candidat i ministre Illa, com si això fos un almanac. En cap cas serà possible, car l'1-O té vocació de ser la festa nacional de la república catalana.
D''ençà de l'1-O hem tingut un govern amb majoria absoluta independentista que no ha fet res per a la independència. L'excusa per aquesta inactivitat ha estat que no hi havia condicions per a la DUI, que vivíem sota un 155 amagat i calia concentrar-se al govern "efectiu", ajornar la independència i, mentrestant anar fent la feina de cada dia, resolent els problemes reals de la gent, és a dir, abandonar l'independentisme que les ànimes belles i primmirades anomenen "hiperventilat" i concentrar-se al govern "efectiu".
Pel que fa al moviment, els 3 anys han estat d'esmicolament, de desunió, de retrets, de divisions. Pel que fa al govern "efectiu", el resultat ha estat de paràlisi i inactivitat per raons molt diverses. I, després de la inhabilitació del president Torra, la inactivitat ha donat pas al desgavell d'un govern dirigit per ERC i farcit d'incompetents que ha portat Catalunya a la situació de fracàs a la que es troba.
Tots els comunicadors, tertulians, publicistes, "opinion makers" i altres equidistants lamenten amb unànime amargor l'afrontament a dins de l'independentisme. Els ulls clavats al cel plorant com Magdalenes, demanen que els "partits independentistes" deixen de barallar-se entre si. Parlen dels "partits independentistes" quan és obvi que no n'hi ha més que u. Els entristeix veure "l'independentisme" com un camp de batalla.
Aquest judici tan commiseratiu passa per dalt que "l'independentisme" com tal no existeix perquè des de l'1-O, ERC va trencar la unitat independentista amb la fal·làcia que anant separats a les eleccions, els independentistes traurien més vots en conjunt. La falsedat no només contradiu la saviesa secular de tots els pobles de la terra que la unió fa la força sinó que també amaga, més en concret, que el mètode d'escrutini de D'Hondt afavoreix les unions, aliances de partits, mentre castiga els partits que van per separat.
A més de trencar la unitat i adoptar una actitud d'hostilitat permanent cap als seus aliats nominals de JxC, ERC es va negar investir el MHP Puigdemont. Aprovà els PGE amb l'excusa d'una taula de diàleg que mai va tenir una altra raó de ser que estabilitzar el gobierno de Pedro Sánchez i, de pas, les cadires dels diputats per tres anys més. Uns PGE que no contenen res de bo per a Catalunya, i que perpetuen l'espoli fiscal. Tampoc aquesta aprovació no va servir per aturar la lawfare de l'Estat contra Catalunya i la repressió contra l'independentisme. Finalment, els republicans van col·laborar amb l'Estat traient l'escó al president Torra i inhabilitant-l després.
JxC no ha fet res d'això, no ha trencat cap unitat. Ans al contrari, va defensar-la sempre. Tothom recorda l'oferiment del president Puigdemont d'anar en segon lloc a la llista de les darreres europees, després d'Oriol Junqueras, que va rebutjar l'opció. Tampoc ha contestat als retrets i atacs permanents i molt menys ha pres mai cap mida que pogués molestar als seus aliats. És obvi que els dos partits no són el mateix, ni diuen el mateix, ni fan el mateix i, per tant també és obvi que fer com si fossin el mateix és fer trampes; ras i curt mentir. Per què?
No és difícil d'esbrinar. El "minimalisme" de JxC, que no sol fer retrets o atacar ERC, malgrat que aquesta no ha cessat la seva hostilitat d'ençà de molt abans l'actual convocatòria, és una actitud coherent amb la seva lluita per a la unitat. I intel·ligent. I els farà guanyar les eleccions. La gent valora molt més les campanyes constructives, positives que les negatives, destructives o brutes de l'estil anunciat pel diputat Rufián. També valora la claredat d'idees en identificar l'Estat com l'enemic i ERC com l'adversari i no a l'inrevés, que és el que fan els republicans pels que l'enemic és JxC i l'adversari i, fins i tot company, l'Estat.
El que no va ser molt intel·ligent va ser lliurar a ERC el control dels mitjans públics de comunicació, sabent que els farien valer com a aparell de propaganda i per menystenir, atacar i, de vegades, insultar els seus adversaris. Els escrúpols, la malaltissa pruïja democràtica, ha condemnat a JxC i l'independentisme de debò a les tenebres exteriors mentre ERC bastia un monopoli mediàtic que explica l'aparent immunitat i impunitat de què han gaudit els republicans per fer i des-fer el que han volgut sense que gairebé ningú gosés aixecar la veu. La seva era una posició intocable. Ningú no podia criticar el seu mètode ni el seu esperit autoritari, antidemocràtic. L'esfera pública catalana, sota la censura dels republicans (ells l'anomenen "hegemonia", amb el seu pedigrí gramscià), ha esdevingut una esfera pública silenciosa, sotmesa a una forma de l'espiral del silenci, de Noelle-Neumann.
S'entén, doncs, la unanimitat de l'esfera pública i els comunicadors i opinion makers, en ploriquejar per la lamentable divisió de l'independentisme i les baralles entre els dos partits independentistes, com si hi hagués més d'u. És la por a quedar-se sense feina. Saben què parlar dels "partits independentistes" o d'"independentisme", com una mena d'espai còsmic on caben vàries galàxies, és fer el joc brut a una de les parts, ERC, en detriment de l'altra. És constatar i ignorar al mateix temps que la lluita republicana és molt més contra JxC que contra l'Estat i que, a més a més, no provoca la mateixa resposta per part de JxC. Es veuen forçats a combregar amb la roda de molí de les dues estratègies cap a la independència, quan no hi ha més que una perquè l'altra no vol cap independència.
La manipulació republicana dels mitjans públics de comunicació no és tan barroera com la del franquisme. És molt més subtil, però la seva intenció és la mateixa: excloure l'oposició de l'esfera pública. Està virolada de protestes i manifestacions de pluralisme, un pluralisme que permet malparlar de l'Estat espanyol, del rei, del gobierno, malparlar també de JxC o la CUP i, sempre en general, també de "l'independentisme" i, sobretot dels "partits independentistes", però mai d'ERC. D'això s'encaparren els comissaris polítics republicans que són els que decideixen qui parla i qui no, qui apareix i qui no, segon la línia del seu partit. Els que decideixen, per exemple, que el no-candidat Junqueras estigui sovint als telediaris i el candidat Puigdemont, en canvi estigui missing.
II.- LA CAMPANYA I LES ELECCIONS DEL 14-F
En aquesta situació, l'enrenou del 14-F està ple d'ensenyaments.
Es diu que són eleccions imposades pels tribunals espanyols i, doncs, per l'Estat. És fals. Varen ser imposades per ERC, que venia demanant-les des de fa un any o any i mig, amb la feixuga insistència amb què Cató el Censor demanava sempre al final dels seus discursos al Senat la destrucció de Cartago. Totes les intervencions dels senyors Sabrià, Aragonès, Rufián, acabaven demanant al president Torra la convocatòria d'eleccions. De fet van convocar-les a correcuita després de foragitar-li i sobre el seu cadàver polític.
Encara creien que les guanyarien, però, quan van adonar-se que potser les perdrien, que l'opinió pública estava canviant i les enquestes no eren tan favorables, van tractar d'ajornar-les pretextant raons sanitàries amb l'ajuda incomprensible del seu aliat. Es diu que JxC tractava d'evitar que els republicans aprofitessin l'ocasió per fer encara més bruta la campanya, acusant-les de prioritzar el partit per damunt de la salut de la gent, quan això és precisament el que fan ells. La famosa "projecció" dels psicòlegs, consistent en acusar els altres del que tu fas. Aquesta por raonable no justifica secundar una mida tan clarament electoralista.
Per descomptat, la decisió pot deure's a raons electoralistes, sanitàries, a la por a agreujar la situació, a la vista de la seva esmentada incompetència al govern un cop foragitat el president Torra, o totes juntes. Però això és irrellevant puix que l'Estat va intervenir, tancant la qüestió amb la seva força major davant la qual ERC cedeix sempre perquè la té interioritzada al seu marc mental espanyol.
Aleshores, els republicans, indignats per la darrera traïció dels seus aliats espanyols d'esquerra, van engegar una campanya electoral molt activa, molt agressiva, molt bruta, com va avisar Rufián. Va sense dir, una campanya orientada contra JxC molt més que contra l'Estat.
La normativa d'eleccions, publicitat i propaganda electoral, afavoreix a ERC i deixa JxC pràcticament sense accés als espais públics, en una situació de clar desavantatge. ERC no només es beneficia d'aquesta injustícia sinó que l'intensifica quan el candidat republicà es nega a un debat amb la candidata Borràs, però el fa amb el candidat del PSOE Illa. La idea, al fons, és tan elemental i primitiva que fa riure: el propòsit d'Aragonès i resta d'estrategs d'ERC és aprofitar la desigualtat d'oportunitats, per fer-se passar com a únics representants de l'independentisme (ells, que no ho són d'independentistes) i per tractar, d'obscurir la candidatura de país de JxC, invisibilitzar el president Puigdemont i la candidata Borràs. L'inimitable Rufián va repetir la troballa del seu mestre Junqueras que aquesta campanya seria una lluita entre Aragonès i Illa, com si això fos possible, una campanya entre dues mediocritats molt semblants entre elles.
Que, en realitat, tant ERC com el PSC són dues formes de l'unionisme és prova irònicament per la seva coincidència (al costat de totes les altres candidatures) en atacar la candidata Laura Borràs. És gairebé miraculós que pretenguin amagar la figura de la candidata i es passin el temps parlant d'ella; malament, amb falsedats i calumnies, però parlant. Això fa real l'observació del president Puigdemont que tots els unionistes, des d'ERC a VOX, estan junts contra JxC, l'únic perill real per a la conservació de l'statu quo colonial.
Aquesta obsessió per acabar amb JxC abasta extrems d'autèntica indignitat i immoralitat. Sentir a Oriol Junqueras dir que, si fos d'ERC, Borràs hauria de dimitir pel fet d'estar imputada quan ell mateix va ser candidat, i candidat d'ERC i en pitjor situació, ya que estava imputat i processat tot esperant condemna ens permet albirar la foscor de l'ànima humana capaç d'atemptar contra la regla d'or de la moral universal de no vulguis pels altres el que no vols per a tu.
III.- ELS RESULTATS
Les eleccions del 14-F són eleccions plebiscitàries o referendàries; hi ha diferències, però no hem de discutir per això. Es tracta d'eleccions polaritzades en què es decideix la independència sí o no. A un pol, JxC, únic partit compromès amb la DUI. A l'altre, la resta, des d'ERC a VOX, en contra de la DUI.
Al joc polític habitual, és obvi que, en decantar-se per la independència aquí i ara, JxC crema els seus vaixells i resta aïllada, oficialment repudiada pel PSC i els comuns-podem. No hi ha cap possibilitat de tripartit per negativa expressa d'ambdues partes. Ni amb els no-independentistes del PSC ni amb els "sobiranistes" dels comuns/podem. A JxC no li resta, doncs, cap possibilitat d'aliança que amb ERC que, d'altra banda té força oferiments de coalicions, directes, indirectes, tantes que es considera obligada a rebutjar les més descaradament unionistes per tal de no fer mala figura als comicis.
Tripijocs hi ha de tota mena entre els republicans, els socialistes i els comuns-podem, tots ells més interessats a barrar el pas de JxC a la Generalitat que Valls en barrar el d'ERC a l'Ajuntament. I això ens dóna la dimensió moral d'aquests agents espanyols d'amagat. Els comuns que governen (per dir alguna cosa) l'Ajuntament de Barcelona amb el suport de la dreta xenòfoba havent-hi exclòs els republicans són els que s'ofereixen com a aliats a aquests mateixos republicans al govern de la Generalitat per impedir que es repeteix un govern de coalició JxC/ERC. La mateixa raó que mou al PSC per oferir els seus escons de franc a ERC a condició que JxC no accedí pas al govern. Es veu clarament? Tots els unionistes estan junts per anar contra JxC com deia el president Puigdemont.
Aleshores, l'ordre dels esdeveniments des d'un punt de vista d'independència aquí i ara és el següent:
1. Anar a votar el 14-F totes i tots amb el mateix esperit de l'1-O.
2. Assolir majoria absoluta d'escons independentistes, és a dir la meitat més u.
3. Que aquesta majoria absoluta sigui de JxC, l'únic partit compromés amb la via unilateral i la DUI.
4. En cas contrari, que la majoria relativa de JxC sigui tal que ERC es vegi forçada a fer costat a la seva política de via unilateral, és a dir a triar entre ser la minyona d'un govern independentista de debò o desaparèixer del panorama polític català.
5. Una majoria absoluta independentista (només de JxC o d'aliança JxC i ERC) ha de declarar la DUI en seu parlamentària.
6. Aquesta majoria parlamentària haurà de fer front a la reacció de l'Estat, que ningú no sap quina serà. Ni tan sols sabem quina serà la nostra reacció a la reacció de l'Estat. Una cosa, però, és segura: el parlament que declari la DUI tindrà l'escalf, el suport i la col·laboració del poble.
