La censura d'ERC

El diari digital Ara ha rebut una subvenció de la Generalitat d'1.126.333 € el 2020 i és de suposar encara més el 2021, molt per sobre de tots els altres digitals. És el diari oficiós d'ERC i, per tant, del govern. Fa uns dies va censurar un article del seu fins ara col·laborador Xavier Roig, El nostre idioma no té adversaris. L'autor el va publicar a les xarxes, tot acusant Ara de censura.

 

 "Vade retro, Satanàs!", crida la directora, Esther Vera, "Ara ni censura ni mai ha censurat." Així, taxatiu: en Ara ni ara ni mai no s'ha censurat. Contrapunt, el subdirector, David Miró, que no només admet que a Ara se censura, sinó que n'hi està molt orgullós. És, sense dubte, la visió afavorida per ERC; el Tweet de Miró té la sanció de Gabriel Rufián que aprofita per adoctrinar al seu emfàtic estil: "Entre la verdad y la mentira solo un fascista elige a sabiendas la mentira.- Y protegerse frente a esto no és censura, es autodefensa." És a dir: no només se censura, digui el que digui la directora, sinó que censurar és lluitar contra el feixisme. No cal advertir sobre el perill amagat al rerefons d'aquesta posició.

 

No hi ha cap insult ni mentida a l'article de Roig; el seu contingut és el que pensa moltíssima gent. També el que subscriu. Però contradiu de pla la política d'ERC i, com que ERC finança el mitjà, el mitjà censura allò que fa nosa al seu mecenes.

 

El subdirector, una mica més elaborat, tracta de justificar la censura invocant l'ideari del mitjà, el respecte als seus valors i resta d'ideologies. Això és veritat si es tracta de mitjans privats, així i tot no ho és si els mitjans depenen del finançament públic en grau considerable. Allò públic és de tothom amb tots els fins, no només els d'una part. 

 

Quant als privats, ningú no nega llur dret a defensar un objectiu d'ideologia, d'interès, de partit i a no publicar allò que els contradiu. Llur dret a censurar. Tanmateix és censura moguda pel fet que els mitjans són òrgans d'interessos econòmics, religiosos o polítics. És el cas d'Ara, òrgan oficiós d'ERC. Això no és un sacrilegi, però és raonable que es digui i se sàpiga. Ara no és un òrgan d'informació o comunicació, sinó d'adoctrinament.

 

La llibertat d'expressió a Catalunya no passa pel seu millor moment.

Cap treva de Déu

És foc a discreció. Foc granejat. Non stop. Dia i nit; nit i dia. A totes hores. Ni amb la vinguda dels reis d'Orient, convertits en reis "mags", per la hispanòfila TV3, s'han aturat a llur tasca d'aniquilar la immersió lingüística. Ni tan sols amb Nadal, encara tan proper. Cap treva de Déu, ells, que són tan catòlics. Ans al contrari, el naixement sembla haver intensificat la fúria dels jutges contra la llengua, de la que no volen deixar pedra sobre pedra, com va predir el diví nadó trenta-tres anys després del seu natalici, parlant del temple.

 

Un altre cas d'imposició del castellà a cops de sentències. L'abús, l'asimetria, són escandaloses. La denúncia d'una família força un centre a alterar el seu projecte educatiu en benefici d'un nen. En perjudici de tota la resta, car, és de suposar, el projecte educatiu del centre haurà estat fet en interès general. Sembla una política dels partits unionistes: cercar d'entre llurs militants i votants famílies disposades a seguir l'exemple de les de Canet de Mar i Vila-Seca. L'objectiu és anorrear el sistema educatiu català en català i, per tant, la llengua. Deixar-la esquifida davant una immigració massiva castellana-parlant d'espanyols i llurs antigues colònies, fins a la conversió de la nació catalana en una mena de reserva lingüística vernacular que enriqueix la pluralitat cultural espanyola. Catalunya, "nació cultural", com diuen els nois de Podem.

 

Davant tanta agressivitat, el govern, acusat de covardia i d'amagar-se darrere els centres educatius, deixant-les al seu trist destí, treu pit i garanteix la defensa jurídica dels mestres en la batalla pel català. Hem d'entendre, doncs, que farà seva llur desobediència, si desobeir hi cal? Que assumirà la responsabilitat per la desobediència dels centres que algú com el de Canet, ja ha anunciat? 

 

Ca! La resolució del govern es refereix als "atacs il·legítims" que puguin patir els mestres. Vet aquí el moll de l'os, típic de l'ambigüitat relliscosa d'ERC. Que vol dir il·legítims? Si vol dir il·legals, la defensa jurídica de la Generalitat és un gest buit perquè els atacs són legals, dins la legalitat espanyola. Si vol dir injustos, iniqües, immorals, encara que siguin legals, l'ajuda jurídica a una il·legalitat posarà el govern en contra de la legalitat espanyola. Hi haurà d'assumir la responsabilitat de la desobediència. 

 

Aquesta és la qüestió: ho farà o no?

El cas López Bofill i la llibertat d'expressió

L'embolic en què s'ha ficat la Universitat Pompeu Fabra, una universitat pública, és absurd. La "Direcció de la Universitat" (sic), publica un escrit inquisitorial arran d'un tuit del professor López Bofill. Hi ha una reacció d'indignació general. En lloc de dimitir, el rector plega veles i convoca un claustre extraordinari per debatre sobre la llibertat d'expressió! Amb el qual no només magnifica el problema, sinó que porta l'absurd fins al surrealisme. 

 

Parlant de surrealisme, l'any 1932, l'escriptor comunista francès Louis Aragon va ser processat a París per un poema de 1930, Front Roig, on incitava, entre d'altres delikatessen, a fer foc sobre Léon Blum i sobre "els ossos savis de la socialdemocràcia". L'hi van acusar d'enlairar l'anarquisme (que era com es deia llavors el terrorisme), però el procés va decaure davant l'onada d'indignació popular. "La poesia no delinqueix pas", va ser la crida d'oposició al procés. 

 

A més de professor de dret constitucional, Héctor López Bofill és membre del PEN Club, poeta i regidor de JxC. Un home polifacètic. Amb quina de les seves facetes té un greuge el rector? El claustre és un òrgan sobirà de la Universitat i pot debatre sobre el que vulgui, fins i tot sobre la llibertat d'expressió. Però podria la Universitat acordar una mida sobre el professorat que infringís els seus drets fonamentals? 

 

Benvingut sigui el debat, encara que es tracti d'una maniobra de distracció del rector que ha resultat més papista que el Papa. Fa dos mesos he publicat un assaig sobre la llibertat d'expressió en Catalunya. Ho vaig escriure a la vista de l'alarmant situació de la llibertat d'expressió al país, on els mitjans públics de comunicació són monopoli d'un partit polític. La Generalitat de Catalunya no té res de republicana, però si el tingués, seria de república bananera.

Qui odia Rufián?

Fa uns dies, Sergi Sol publicava un article amb un títol que faria el delit d'un psicoanalista, T'has preguntat per què odien tant Rufián? La resposta és que per dues raons, una de fons i una altra més de formes. La de fons és que els que odien Rufián, sobretot els "conversos", que li treuen de polleguera, no entenen l'abast de la seva aportació pròpia i única a l'independentisme: defendre l'ús del castellà a la Catalunya independent. Tota una fita perquè, com tothom sap, el castellà no té qui el defengui a Catalunya. I, com que no ho entenen, els maleïts conversos mosseguen el pols de llur frustració. 

 

Les raons de formes miren més ad hominem i se sintetitzen en el classisme que uneix les putrefactes elits de dretes i esquerres. L'unió dels privilegiats malalts d'odi envers la gent del poble que, amb el seu esforç i sacrifici, ha apujat, ha progressat "amb els rengles i no des de les rengles", com deia el gran socialista yankee, Eugene W. Debbs. Com que no poden impedir que la sana gent del poble, com en Rufián, parli als temples de la burgesia, fan acudits rabiosos sobre el seu tarannà o la seva manca de maneres.

Tota aquesta apocalíptica parafernàlia ensopega amb el fet que ningú no odia en Rufián; són altres els sentiments que inspira. Però odi, no. Si de cas, alguns semblen sentir certa sana enveja de la prosperitat del jove diputat i els agradaria cobrar 126.000 € l'any per fer el que ell fa i amb els resultats que ell obté. Res d'odi, amics. Només fred càlcul de comptabilitat. Cap empresa podria sobreviure gastant la morterada que cobra en Rufian per no aconseguir literalment res de res, llevat d'alguna fatxenderia des d'algun faristol.

 

Potser la gent reacciona amb indignació, en sentir-se estafada per la gestió de Rufián. I la indignació es fa veure en crítiques aspres que tampoc no poden confondre's amb odi, tret de persones que al fons odien la crítica. Que és el problema real. Rufián i el seu corifeu Sol sí que odien la crítica i la llibertat d'expressió. Tot el que no sigui empassar-se les mentides sistemàtiques i callar davant els abusos i la corrupció al seu partit és "odi al Rufián". I no, no és cap odi; és indignació de veure's enganyats per algú que viu de desmentir-se perpètuament, parlant en nom de la veritat.

 

Que els principals valedors d'aquesta joia parlamentària siguin Junqueras i Tardà, als que llur minyó ideològic, Sol, aprofita per afalagar de pas, explica moltes coses. Explica una vegada més l'essència de la tirania: el tirà tria de preferència gent més incompetent i més immoral que ell per assegurar el seu domini. Gent com en Rufián.

Partit o país?

No hi ha d'altra. Està demostrat fins a l'esgotament que els partits independentistes no duran el país a la independència ni amb majoria absoluta al Parlament. Són màquines bastides dins del sistema polític espanyol, la seva estructura i mentalitat és espanyola i no poden trencar llur marc mental. Per això els grinyola la independència. 

 

Cal una eina nova, capaç d'estar per sobre dels partits, un moviment, una crida, un congrés, el nom que vulgueu, amb l'únic objectiu d'assolir la independència amb el suport de tot el poble, no d'una classe o partit. Un òrgan que presenti una llista de país. No és desbaratat que aquest òrgan sigui el Consell de la República o quelcom similar amb presència material a l'interior de Catalunya. I tampoc no ho és que estigui presidit pel MHP Puigdemont, en la seva qualitat de president legítim de Catalunya. 

 

El problema, que palesa la proposta davant l'assemblea de representants, és que no té gaire sentit que el president d'un partit presideixi també un ens que vol estar per sobre dels partits. Li resta legitimitat al voltant dels altres i la gent en general. Com que tampoc no té gaire sentit que el Consell renunciï al màxim actiu de l'independentisme, el president, està clar que serà ell qui haurà de triar. I triar entre la política de partit i la de país; és a dir fer realitat el seu discurs de la unitat de l'independentisme.

La unitat només es pot aconseguir al voltant d'un lideratge carismàtic i aquest, ara per ara, només pot ser el seu. Cal recordar que les persones fan la història, però, com deia Marx, la fan a unes circumstàncies donades que determinen el resultat. El camí a la independència és únic, però no es pot albirar quin és fins a haver-lo recorregut i sigui possible mirar cap enrere.

Twitter és culpable!

L'Institut d'Estudis de l'Autogovern de la Generalitat, ha publicat un estudi del Dr. Pau Bossacoma Busquets a la seva Revista d'Estudis Autonòmics i Federals, Self-Determination and Coercion in Spain. The Case of Catalonia. Un dens treball acadèmic, molt bé argumentat, jurídicament i políticament, sobre la DUI d'Octobre de 2017, les arrels, raons i conseqüències del seu fracàs. Per descomptat, es tracta d'una interpretació que, encara que molt bé bastida, afecta elements hipotètics i subjectius susceptibles d'interpretacions alternatives. 

 

Tanmateix, no és això el que, ara per ara, m'interessa, sinó la metàfora que l'autor fa valer per presentar al lector en imatge el nucli de la seva interpretació: el "joc del pollastre". Tot i que aclareix que la metàfora és un mer parèntesi a la seva argumentació, una breu digressió, és el contingut que el periodista ha triat pel títol. Amb molt bon ull professional, perquè crida l'atenció i encén la curiositat. La traducció, però, no és del tot correcta. "Pollastre" és català pel "chicken" de l'estudi, Ok. No obstant aquí seria més adient "gallina", el joc del gallina perquè perd el que s'acovardeix el primer. 

 

Un tribut als records daurats del passat, la foto de "Rebel sense causa", peli de 1955,de Nicholas Ray, amb James Dean, Natalie Wood (amb dos prematurament desapareguts) i Sal Mineo. Set anys més tard hi hauria un second round del joc del gallina i no a la ficció, sinó a la realitat, amb la crisi dels míssils de Cuba, 1962; el punt més calent de la guerra freda. 

 

Tanmateix, el que més m'interessa de la metàfora és que és dona a les xarxes socials, a Twitter, la funció de catalitzador de la "fragmentació, la polarització i l'extremisme" a la societat. Pot ser que Twitter sigui un catalitzador, però, sense dubte, d'un procés real que hi era abans, pel qual "els partits secessionistes van ser incapaços de cooperar racionalment". Twitter pot catalitzar, però no crea el procés. Tanmateix, la implicació és clara: Twitter és culpable. 

 

És l'esperit del temps. Alguns polítics, periodistes i llurs think tanks voldrien censurar si més no tancar Twitter. De fet, Cass Sunstein, citat a l'estudi, i lluitador incansable contra els efectes malignes de les xarxes socials, recomana que el govern s'hi infiltri per combatre les que anomena teories conspiratives. Ras i curt, que el govern manipuli l'opinió pública. Censurar Twitter, tancar-li. 

 

I la llibertat d'expressió? Els més originals del twiterofobs fan servir l'atrotinada distinció franquista entre la llibertat i el llibertinatge i Twitter és llibertinatge. Perquè sí, perquè ho diuen ells, instal·lats en unes institucions i mitjans on només parlen ells i els seus mentre tota la resta de la societat està calladeta i, si s'escau, aplaudeix. Volen monopolitzar l'espai públic sense haver d'empassar cap crítica o observació. 

Saben que tancar Twitter és impossible i per això treuen foc pels queixals: "Twitter és un femer!" Sodoma i Gomorra! Gog i Magog! Abaddon i Armageddon! Twitter és culpable!

 

Rússia és culpable!, bramava el falangista Serrano Súñer el 25 de juny 1941, quatre dies després de l'atac nazi a la Unió Soviètica. 

 

Ahir Rússia, avui, Twitter. 

--------------------------

PS.Si algú té curiositat per veure de primera mà un interessant experiment sobre les potencialitats de les xarxes socials distribuïdes per anar fent el camí de la República catalana independent trobarà interessant aquest fil del MHP Puigdemont a Twitter.  

L'alè de Rubianes

Entre tantes campanades i raïms, he trobat molt adient la felicitació/maledicció de Marcel Vivet. "Bon 2022 i que rebenti Espanya i la seva repressió". 

 

Recorda el plorat Pepe Rubianes i el seu desig que Espanya rebentés i "li quedaren els ous pendents del campanar". Quina imatge, oi? El campanar de la inevitable església amb la qual sempre ensopeguen els espanyols.

 

Rubianes era un poeta. Vivet té la mateixa contundència en prosa. Avisa que el cos de mossos d'esquadra està infestat d'elements d'extrema dreta, d'ultranacionalistes espanyols. La Generalitat "republicana" no pot fugir d'estudi davant una situació tan perillosa pels ciutadans. Haurà de garantir la neutralitat dels cossos armats. Impedir que es comportin com el que són: una policia colonial.

Les promeses del MHP Aragonès

Misteris insondables de la comunicació. Per a què li cal a ERC que la "taula de negociació" avanci amb la "màxima discreció"? Com que precisament l'acusació que se'l fa és que no hi ha cap taula ni cap negociació, l'interessa que se sàpiga que sí que s'hi parla i sobre què. A més que es tracta d'un criteri democràtic elemental: llum i taquígrafs quan es remena l'interès públic. És il·lògic, i anuncia intencions malignes, tractar el que és públic confidencialment. Recorda el famós "tot pel poble però sense el poble" del despotisme il·lustrat que sempre ha estat molt del primer i gens del segon.

 

Si no fos que, en efecte, no hi hagi taula ni negociació. I la "màxima discreció" sigui la forma menys humiliant d'empassar-se la clatellada del president Sánchez al neòfit president Aragonès amb la seva presumpció de marcar-li l'agenda. 

 

I, com algú ha de pagar pel ridícul presidencial, l'ha tocat a la CUP que, en abstenir-se als pressupostos, ha trencat el pacte d'investidura. En conseqüència, molt indignada, ERC aplica el criteri rebus sic stantibus i, com les circumstàncies han canviat, pretén deslliurar-se de la promesa del MHP Aragonès de sotmetre's a una qüestió de confiança a mitja legislatura. Ningú no ignorava que les promeses del MHP Aragonès, són tan consistents com les del seu homònim, el president Sánchez; però no calia fer-ho tan patent. 

 

A primera vista, aquesta decisió és estúpida. Ni hi ha cap risc que ERC perdi la qüestió de confiança puis que pot substituir els vots de la CUP amb els dels Comuns, pressupostàriament afins. Seria més elegant mantenir-la i guanyar-la, i això permetria visualitzar els suports reals del govern com un tripartit d'amagatotis, un govern "independentista" amb suport parlamentari dels Comuns i sota l'ombra benevolent del PSC. No poden fer el que els demana el cos, un tripartit a l'antiga usança PSC-ERC-Comuns puis que el president hauria de ser el senyor Illa, un Montilla retornat i reduït.

 

I de la independència ja parlarem.

Aragonès vençut per KO al primer assalt

Al seu discurs de Sant Esteve, el MHP Aragonès va parlar amb tota la contundència que li permet el seu tarannà relliscós. Exigia al president Sánchez resultats "tangibles" a curt/mig termini al mateix temps que ploriquejava sobre els atacs a la llengua i fugia d'estudi a l'hora de recolzar la desobediència dels centres educatius.

 

El president Sánchez va contestar-li a correcuita, aprofitant una conferència de premsa per fer saber urbi et orbi, que les coses havien canviat i les promeses se les havia endut el vent. L'ordre de prioritats s'invertia, la taula del diàleg que, sense dubte es reunirà, no és urgent perquè la pandèmia reclama tota la seva atenció i, a més a més, encara cal posar-se d'acord sobre l'abast de la tangibilitat dels resultats. Un tema que promet pel seu xic filosòfic.

 

Una clatellada a mà oberta a la mel·líflua galta del president, que cada cop recorda més el personatge que rep les plantofades de la Commedia de l'Arte. Les xarxes van fer sang amb el ridícul del president.

 

Tanmateix, això és irrelevant La pregunta aleshores és: per què se sent tan fort el gobierno? Doncs perquè ja no necessita els seus aliats, car tenen aprovats els PGE Ans al contrari, ara, l'associació amb ERC li fa molta nosa perquè es prepara per a les eleccions generals de 2023. Per arribar-hi amb expectatives de guanyar, al PSOE li cal provar que és el partit dinàstic més lleial a la monarquia, està en plena forma hispana i ningú no li supera en la defensa de la Constitució i la sagrada unitat de la pàtria. És a dir, li cal provar que és més catalanòfob que la dreta i l'extrema dreta. Així, doncs, com més impositiva i colonial sigui la seva política a Catalunya, més vots arramblarà a Espanya.

 

Compta amb el suport -i més que suport, incitació- del seu partit. Llegíeu l'article de Rodríguez Ibarra, Oh, los independentistas: abandonad toda esperanza. Publicat a vozpópuli, mostra la unitat profunda de la dreta i l'esquerra espanyola, la unitat del macizo de la raza contra Catalunya. Abandonad toda esperanza. Sense melindros. Lasciate ogni speranza, voi qui volete uscire. 

 

La pregunta a hores d'ara és: els negociadors republicans dels pressupostos, no albiraven pas que aquesta seria l'actitud del gobierno un cop els tingués aprovats? Per descomptat que sí, però el que els interessava més que res era l'aprovació, fins a l'extrem d'haver-ls aprovat literalment de franc. L'excusa era que calia aprovar les comptes per tal d'estabilitzar el gobierno "d'esquerres", en l'entesa que, en cas de no ser així, vindria el llop de la dreta-extrema-dreta o faula de Pere i el llop. 

 

Al fons, com tothom sap, no hi ha diferència entre la dreta i l'esquerra espanyola pel que fa a Catalunya. Fins i tot hi ha qui manté que l'esquerra n'és encara pitjor. I no ho sabien els negociadors republicans? Ho sabien, però ja els va bé perquè l'estabilitat del gobierno és la seva estabilitat als càrrecs i cadires.

Valtònyc o la còlera del poble

Aquest Valtònyic és un preferit dels Dèus. La seva és una història de fermesa, independència, audàcia i honestedat. Afegiu, si us plau, el xic artístic, la capacitat de comunicar i ja teniu el terrabastall garantit. Valtònyc connecta de forma immediata, gairebé instintiva amb la gent que en veu un dels seus, dient el que ells pensen en un rap de rebel·lia.

 

Puta Espanya!, diu el raper a la ràdio per boca de milers d'independentistes. És l'estil Pepe Rubianes actualitzat. L'exabrupte poètic és un tret dels artistes. Als foscs anys seixanta del segle proppassat, Fernando Arrabal es va "cagar en la pàtria" i el van processar al Tribunal d'Ordre Públic. Per se sortir-ne, el dramaturg va argumentar que es tractava d'un malentès, atès que ell s'havia cagat "en la Patra", que era el nom de la seva gata. Fa poc i, per cagar-se en Déu o en la Verge (no recordo ben bé), Willy Toledo comparegué davant uns jutges que, òbviament, consideren Déus "incagable". 

 

La situació no ha millorat a la democràcia "consolidada" d'Espanya. Valtònyc està en llibertat, encara que pendent del reecurs de cassació de la fiscalia belga, per trobar-se fora de les urpes de la iniqua justícia espanyola, amb la que té una condemna pendent de tres anys i mig. Si estigués a Espanya, estaria engarjolat, com el seu company Pablo Hásel.. 

 

Aquest feliç cas oficia com a herald dels triomfs a l'esdevenir amb un abast polític que deixa prou clara la profunda esquerda dins de l'independentisme. Ahir les xarxes bullien de felicitacions de polítics i personalitats independentistes i dels piulaires del comú; no dels Comuns; i encara menys de gent d'ERC. Ans al contrari, l'univers republicà atacava a Valtònyc com abans l'havia fet amb Lluís Llach, de formes més o menys directes o amagades. Odien tot el que no controlen; odien la independència i, sobretot, odien les persones independents que no viuen dels sous públics que la mafia administra.

 

El MHP Puigdemont va apujar un tweet d'enhorabona amb unes consideracions sobre la justícia i la libertat. Com tothom sap, el president ajudà Valtònyc des del primer moment, a diferència del que van fer altres, que el van abandonar, segons les seves declaracions, com, per exemple, Òmnium Cultural. 

 

El triomf judicial del raper sobre l'Estat espanyol confirma la tesi del president que, davant el dilema exili o presó, el revolucionari, l'independentista de debò, triarà sempre l'exili, on es pot continuar la feina. La victòria de Valtònyc és la victòria de tots, però sobretot, de l'exili. Vindica la decisió del president Puigdemont davant els seus companys de govern, engarjolats i després indultats sota condició de bon comportament.

 

També anuncia la victòria judicial definitiva a Europa. Si aquesta esdevindrà una victòria política, està per veure.

Pura catalanofòbia

En qualsevol cas, serà el "Far East". Aquest prodigi de l'art oratòria no es detura en petiteses geogràfiques. A més, ves a saber on és Catalunya. El que està clar és que, sigui a on sigui, és el mal absolut, la ciutat sense llei. L'esclat del cap de la dreta espanyola, només una de les manifestacions del seu culte al macizo de la raza, palesa el sofisma de l'esquerra espanyola que l'independentisme hi havia desvetllat l'extrema dreta espanyola. Ok. L'extrema dreta i, com es veu, la dreta i, si se sent als seus dirigents, també l'esquerra, fins i tot la que feia l'advertència, que ja va dir fa un temps que qualsevol cosa és possible dins el marc constitucional, o sigui, que res no és possible. 

 

El més curiós és que aquest exabrupte de Casado és resposta al discurs del MHP Aragonès. La virulència de la reacció no té cap proporció amb el contingut de l'al·locució presidencial, més aviat moderada i si fa no fa poruga. El que demostra que la dreta està sempre en cacera electoral, posant a la diana els catalans i revifant l'eterna catalanofòbia espanyola. Als lladrucs del líder del PP, s'uneix l'habitual campanya dels mitjans espanyols contra Catalunya i tot plegat esdevé un terrabastall provocat per un discurs esmaperdut, una confessió d'inoperància. 

 

S'entén la incomoditat del president entre una Espanya que el veu com un perillós separatista probablement afusellable i un independentisme que el considera un autonomista de cor, un botifler. El seu discurs en defensa d'una alternativa en la qual no creu, com tampoc no creu en la que ell mateix proposa, ha estat el discurs d'una figura fantasmagòrica; un personatge en cerca d'autor.

In-de-pendència!

Impressiona sentir el clam d'independència de l'auditori del Palau. És el clam del poble. Des del galliner a la platea. Transversal. Únic. In-de-pendència. La paraula resumeix l'esperit popular; no per ella mateixa, sinó per la seva persistència. Cada cop que la gent pot dir la seva, demana independència, ras i curt. No taula, ni mesa, ni diàleg, ni Generalitat republicana, ni pragmatisme, ni pressupostos al dia, ni la resta de slogans de la botiga d'ERC, pensats per endarrerir fins al 2050 la independència. In-de-pendència. La cadència és mnemotècnica.

 

Tinc entès que TV3 ha donat un cop de mà, tallant la retransmissió del Concert de Sant Esteve abans del clam per donar pas al discurs del MHP Aragonès des d'una escola primerenca en la immersió. La TV del règim fa la seva part; l'escenografia és simbòlica i encertada. El problema és el contingut. No és només falta de carisma; és falta d'esma. Predica el president el diàleg, sense esmentar la taula, que ja sona tan avorrida com un conte contat deu vegades, que diu Shakespeare de la vida. De la taula parla Oriol Junqueras, fitxat com a tertulià a la ràdio (això comença a ser asfixiant) i se'n dol que els de JxC no hagin volgut seure-hi. En realitat, els han vetat els d'ERC, però això es perd a la traducció.

 

Com que el president Aragonès es refia tant del diàleg com jo de les profecies de Nostradamus, assegura, per tranquil·litat de tothom, que "no estem disposats a renunciar a la independència de Catalunya." El problema segueix el contingut, o la falta de contingut. Perquè no estar disposat a renunciar al que sigui no significa que hi hagi voluntat de fer-ho realitat. Jo tampoc no estic disposat a renunciar a fer un cafè amb l'hipogrif.

La partitocràcia catalana contra la independència

El meu article a La República.cat aquest cap de setmana.

A hores d'ara no hi ha cap democràcia sense llibertat de partits polítics. És raonable que tinguin finançament públic. El problema apareix quan aquest perd la proporcionalitat amb les condicions socials mitjanes al seu voltant i el partit esdevé un fi en si mateix, un modus vivendi d'una oligarquia que només cerca perpetuar-se i, de ser possible, com a oligarquia hegemònica. L'interès general no té gens d'interès; el que cal és la línia del partit, o sigui dels que remenen les cireres.

La partitocràcia és un règim oligàrquic, amb sous excessius i privilegis pels representants i càrrecs públics (l'anomenada classe o casta política) sense cap prova d'idoneïtat; amb llistes electorals tancades i bloquejades; funcionament intern no democràtic; estructures clientelars; monopoli dels mitjans públics de comunicació, control dels privats, via subvencions; i control també de qualssevol institucions i organismes de la societat civil, les universitats, les fundacions, les associacions, etc. 

La partitocràcia "independentista" vol fer impossible la independència asfixiant la democràcia.

L'article de La Rep.cat, aquí.

Això sí que és una amenaça

Veiem. Es pot estar més o menys, o gens d'acord amb les mesures preses per les autoritats europees, estatals o comunitàries al voltant de la pandèmia. De fet, l'esfera pública ara mateix és un bullidor d'opinions de tota mena, sovint antagòniques. En una cosa, però,  sembla haver-hi unanimitat: que cal prendre mesures. Els polítics estan per això, per prendre mesures orientades a l'interès general o el bé comú, com es diu a l'època dels comuns. Si després accepten o no les responsabilitats que se'n deriven és una altra qüestió.

 

En qualsevol cas el que sembla una absoluta irresponsabilitat és no adoptar cap mena de mesures davant una crisi tan greu com la pandèmia COVID. Cert que aquesta inacció, gairebé budista, té arrels en la dreta espanyola. Es recordarà, el filòsof M. Rajoy sentenciant que no adoptar cap decisió és també una decisió.Al cas de la presidenta Ayuso, partidària del més mortífer laissez-faire, la decisió de convertir la capital de l'Estat en un focus de contagis a tot arreu. 

 

Fins els liberals més ximples saben, perquè s'ho va revelar el seu pare Stuart Mill, que el límit dels drets són els drets dels altres, sobretot, el dret a la vida i la salut. Un dret trepitjat per l'arbitrària decisió/no decisió de la Sra. Ayuso, que converteix Madrid en el portaavions del virus. I una amenaça per a la resta de l'Estat i més enllà.

 

Vet aquí un motiu per aplicar a Madrid una mena de 155 d'urgència via Llei de Seguretat Nacional. Una ocasió única de provar que aquesta llei no es va fer només contra Catalunya.

Desobeir per defensar la llengua

Les coses com són. La immersió ha estat un èxit; el que és un fracàs és la inacció i la negligència del govern i la feinada espanyolitzant de TV3. Ho sap tothom i que ho digui Joaquim Arenas li dona el pes de l'autoritat. La seva observació sobre els nens que parlen castellà al carrer, però dominen el català, sembla una trivialitat, però prova la competència de qui no jutja pas per les aparences.

 

I, és clar, com que ha estat un èxit, esdevé l'objectiu numero 1 dels atacs al català. TV3 no només és un aparell de propaganda d'ERC sinó que també (i precisament per això) és la cinquena columna de l'Estat en la seva tradicional dèria de substituir el català pel castellà. ERC. JxC i el PSC s'han repartit els òrgans de govern dels mitjans públics de comunicació i no sembla que hi hagi un projecte de canviar la trajectòria castellanitzant i antiindependentista de TV3 que ERC promou d'amagatotis, mentre fa escarafalls i s'esquinça les vestidures ploriquejant per l'agressivitat de la campanya d'imposició del castellà. 

 

El govern no sap per a on tirar. Sembla arrupir-se darrere la urgència de la COVID (en bona part causada per la seva deixadesa els mesos passats) per no donar la cara en la qüestió de l'atac del 25% i abandonar els centres insubmisos. Mentrestant, l'adversari segueix la seva feina de demolició i l'estament dels advocats barcelonins fa costat a la iniqua sentència del 25%, recorda al govern que les sentències estan per a complir-les i li retreu la seva inacció. 

 

La veu de la dignitat parla, com és habitual, per boca de Clara Ponsatí que, al seu torn retreu al govern la seva incapacitat de donar resposta a l'atac del 25% i de fer costat els centres educatius insubmisos.

 

La immersió funciona i s'ha de defensar. Amb la insubmissió, si cal.

El govern que venia a "culminar la independència" té una ocasió d'or per començar a fer-ho. Hic Rodhus, hic salta!"

Exigències compartides

Si alguna cosa queda clara amb aquesta pandèmia és que res no està clar. L'opinió pública es veu confrontada dia rere dia a informacions contradictòries d'ordre polític, econòmic i, fins i tot, científic. Les contradiccions dels experts científics deixen els responsables polítics en la inòpia i, amb la responsabilitat d'explicar per què segueixen un criteri i no un d'altre. Amb la seva consuetud de veure-ho tot en termes electorals, el més probable és que prenguin mesures també contradictòries, sense poder fer res d'altre perquè tothom pressiona precisament perquè facin alguna cosa. I la cosa que fan pot generar més caos en una societat ja sotmesa al caos de la pandèmia mateixa.

 

La presidenta Ayuso es declara en rebel·lia contra els criteris defensius més o menys compartits. Aquesta nova Joana d'Arc representa el macizo de la raza i declara Madrid territori lliure de mesures repressives de la pandèmia. Ni vaccines, ni tests, ni antígens, ni PCRs, ni passaports ni res. La fórmula contra la COVID és el liberalisme i el dret dels madrilenys a escampar el virus a tot arreu.

 

A l'altra banda, el president Aragonès per tal d'amagar el caràcter caòtic, erràtic i moltes vegades injust de les mesures del seu govern, treu pit i exigeix al gobierno de l'Estat el pagament del fons COVID pel 2022. Diu que se l'acostaran els bascs i els gallecs, crec, però no diu quina és la força dels tres per obligar Sánchez a complir el que ja ha dit que no vol complir. I, com diria Cató, el censor, encara hem de parlar de la independència.

 

Afegim les activitats econòmiques al voltant de la pandèmia, els interessos de les empreses farmacèutiques i d'altres tipus, mogudes per la regla de la maximització del benefici a les que suposem capaces de qualsevol joc brut. Cosa que, de vegades, passa. Ja tenim l'argamassa per bastir tota mena de teories conspiratives que, al seu torn, es barallen entre elles amb un grau considerable de fanatisme.

 

Una crítica sovintejada és que els governs aprofiten el caos i la por de la pandèmia per a retallar drets fonamentals i llibertats públiques. Cert. Confrontats amb problemes que no saben, no poden o no volen resoldre, els governs redueixen al màximum la complexitat social i el pluralisme democràtic, sobretot si es justifiquen invocant criteris de seguretat pública. L'autoritarisme és el darrer refugi de la incompetència.

 

L'Estat i les seves delegacions territorials han de garantir la seguretat de la població sense minva de la seva llibertat.

Els insults a Lluís Llach

 

El concert de Lluís Llach del dia 18 va rebre dues classes de crítiques, unes per raons sanitàries i les altres, polítiques. Com que no em considero amb competència sobre les primeres, parlo de les segones. I, de pas, una altra vegada de Twitter. Del terrible Twitter, que treu de polleguera a un munt de polítics i periodistes (no a tots, ben entès), pel seu caràcter crític, sarcàstic, irrespectuós i fins i tot ofensiu i insultant. Cal tancar Twitter per a què els mandarins de la política i la comunicació, en feliç comunió, puguin fer de les seves. Tancar Twitter, espai de llibertinatge, on tothom es creu amb dret a dir la seva, fins i tot a criticar les manifestacions del mandarinat. I qüestionar el seu dret a monopolitzar l'emissió de missatges. 

Twitter és un "femer"!, s'indignen els ideòlegs d'ERC. No veuen que les millores roses neixen sovint als femers. No veuen més que el fem. I tampoc no demanen qui n'és responsable del femer. Perquè aquesta joia publicada ahir al Twitter de XXX-KW2, efectivament, és representativa de la rabiosa reacció republicana al concert de Llach. El twitt és tan primitiu i tan brutal que, sense dubte, mereix la consideració de joia del femer. 

I tot perquè Llach ha posat paraules al sentir generalitzat a l'independentisme: que la taula del diàleg ha estat una estafa.

La lluita per la llengua

Tres salves pel Gironès! Girona sempre al capdavant de l'independentisme. Perquè avui la lluita per la independència és la lluita per la supervivència de la llengua. Sí, parlem de la llengua, que és el pal de paller de la identitat catalana. Com ho ha estat des de fa segles d'una forma natural i, des de la Renaixença, d'una forma conscient, proposada amb l'objectiu final de la plenitud de la independència. Ho sap tothom, ja abans de Prat de la Riba, que la llengua és la pàtria. Tothom, tret dels que no coneixen d'altra pàtria que llur partit i llurs privilegis.

 

I sí, també parlem de supervivència perquè la llengua està greument amenaçada. No és alarmisme; és una realitat que també coneix tothom. Venir a negar que el català estigui en perill i mantenir, en canvi, que ho està el castellà, és l'eix de l'atac colonial al poble català. Quelcom que el poble sembla sentir com un nou intent d'aniquilar la nació catalana. Aquests tres instituts del Gironès, assenyalen el camí de resposta de la societat catalana a la imposició del 25%: la desobediència i la insubmissió. 

 

El problema és que aquesta hauria de ser l'actitud del govern per tal de no deixar els centres educatius a mercè de la repressió estatal; però no sembla ser-ho. És d'esperar que l'exemple dels tres instituts gironins (abans ha estat un centre de Salt), s'escampi a tot arreu i, mentre la situació es mantingui en "stand by" o punt mort, no hi esclatarà cap conflicte, encara que no hi hagui cobertura institucional. Però si la repressió s'enceba amb un o més dels instituts, la realitat es plantejarà amb tota cruesa: es farà responsable el govern de la defensa i protecció dels centres educatius?

Tornar a fer el préssec

El dissabte és un dia quasifestiu. No té el caràcter de jornada de repòs sant, absolut, total, com entre els jueus, però, com que preval l'oci, la gent pot passar l'estona fantasiant. Així, el president Aragonès se n'ha anat a la manifestació de Som Escola, a Barcelona a passar l'estona i, com que és un valent, s'ha llençat de cap al femer de Twitter amb un twitt fabulant, molt satisfet de la vida, que "ho hem tornat a fer".  

Aquesta dèria de tornar a fer el que no s'està segur d'haver fet abans és un dels trets més singulars i absurds de la retòrica de l'independentisme d'esquerra filistea. És un etern "tornar a fer" el que mai es fa i el que més s'assembla a un dolce far niente, però cobrant. El trèmolo presidencial s'il·lustra amb una foto que no es pot descriure. Cal mirar-la per creure-la. Uns governants i representants polítics "plantant cara" a l'Estat amb uns guants de pallasso. Està clar: tornen a fer l'enze. 

 

I el mateix president que el dissabte "plantava cara" a l'Estat fent el préssec, el dimecres vinent participarà en una conferència telemàtica de presidents autonòmics. Per continuar la feinada de plantar cara. L'última vegada que es va convocar aquest òrgan, el president Torra es negà a anar-hi. Aleshores, i, com diu el president Aragonès, hem tornat a fer-ho, hem tornat a ser una comunitat autònoma d'Espanya. O sigui, hem actualitzat l'estatus de colònia.

La llengua pot cremar-ho tot

La manifestació d'ahir, convocada per  Som Escola, una plataforma dins d'Òmnium  i a la que s'afegí l'ANC, és polièdrica, amb facetes de diferents colors: que si l'acte és iniciativa cívica perquè les institucions procrastinen; que si la convocatòria d'Òmnium és més esmorteïda i la de l'ANC més combativa; que si els partits no són capaces de reaccionar davant el nou atac espanyol del 25% contra el català; que si la Generalitat va participar-hi amb el que es diu "perfil baix"; que si els polítics van fingir una unitat (amb la capçalera del MH Aragonès, la MH Borràs i Junqueras) que no existeix pas; que si la presència de Junqueras mostra la seva tutela del govern, etc. 

 

Sigui com sigui, el que s'ha tornat a palesar és que la gent hi és; si se la convoca, va. El suport a qualsevol acció del govern de confrontació amb l'Estat hi és. La gent no defrauda pas. I les institucions, els partits, els polítics, què fan? Sembla que estan pensant querellar-s contra Casado per una de les seves ximpleries incendiàries contra Catalunya. Però, tot i ser necessària, aquesta no és una resposta a l'altura del repte perquè individualitza en un personatge d'òpera bufa un conflicte col·lectiu d'una fondària insondable. 

 

L'atac a la llengua, temple de la identitat catalana, no és un fet aïllat, un exabrupte d'un governant que hagi perdut els papers, sinó que respon a un pla sistemàtic de tots els poders de l'Estat, gobierno, legislatiu i judicial, encapçalats per la Corona, per anorrear la cultura catalana, com diu molt bé Elisenda Paluzie. 

 

El moment és greu. L'agressivitat del bloc espanyolista s'intensifica en el que considera l'assalt a l'últim baluard independentista. Cal que la resposta sigui proporcional. Els polítics no poden arrupir-se darrere els funcionaris i fugir d'estudi derivant en els subordinats les seves responsabilitats. Un institut de Salt es declara insubmís al 25% en castellà. Caldrà donar-li suport, oi? I és que ja n'hi ha prou de demanar a la gent que surti al carrer per enviar després els mossos a reprimir-la. 

 

Ara toca cridar a la insubmissió. I, per això, cal donar exemple.