L'embolic en què s'ha ficat la Universitat Pompeu Fabra, una universitat pública, és absurd. La "Direcció de la Universitat" (sic), publica un escrit inquisitorial arran d'un tuit del professor López Bofill. Hi ha una reacció d'indignació general. En lloc de dimitir, el rector plega veles i convoca un claustre extraordinari per debatre sobre la llibertat d'expressió! Amb el qual no només magnifica el problema, sinó que porta l'absurd fins al surrealisme. Parlant de surrealisme, l'any 1932, l'escriptor comunista francès Louis Aragon va ser processat a París per un poema de 1930, Front Roig, on incitava, entre d'altres delikatessen, a fer foc sobre Léon Blum i sobre "els ossos savis de la socialdemocràcia". L'hi van acusar d'enlairar l'anarquisme (que era com es deia llavors el terrorisme), però el procés va decaure davant l'onada d'indignació popular. "La poesia no delinqueix pas", va ser la crida d'oposició al procés.
A més de professor de dret constitucional, Héctor López Bofill és membre del PEN Club, poeta i regidor de JxC. Un home polifacètic. Amb quina de les seves facetes té un greuge el rector? El claustre és un òrgan sobirà de la Universitat i pot debatre sobre el que vulgui, fins i tot sobre la llibertat d'expressió. Però podria la Universitat acordar una mida sobre el professorat que infringís els seus drets fonamentals?
Benvingut sigui el debat, encara que es tracti d'una maniobra de distracció del rector que ha resultat més papista que el Papa. Fa dos mesos he publicat un assaig sobre la llibertat d'expressió en Catalunya. Ho vaig escriure a la vista de l'alarmant situació de la llibertat d'expressió al país, on els mitjans públics de comunicació són monopoli d'un partit polític. La Generalitat de Catalunya no té res de republicana, però si el tingués, seria de república bananera.
