Al seu discurs de Sant Esteve, el MHP Aragonès va parlar amb tota la contundència que li permet el seu tarannà relliscós. Exigia al president Sánchez resultats "tangibles" a curt/mig termini al mateix temps que ploriquejava sobre els atacs a la llengua i fugia d'estudi a l'hora de recolzar la desobediència dels centres educatius.El president Sánchez va contestar-li a correcuita, aprofitant una conferència de premsa per fer saber urbi et orbi, que les coses havien canviat i les promeses se les havia endut el vent. L'ordre de prioritats s'invertia, la taula del diàleg que, sense dubte es reunirà, no és urgent perquè la pandèmia reclama tota la seva atenció i, a més a més, encara cal posar-se d'acord sobre l'abast de la tangibilitat dels resultats. Un tema que promet pel seu xic filosòfic.
Una clatellada a mà oberta a la mel·líflua galta del president, que cada cop recorda més el personatge que rep les plantofades de la Commedia de l'Arte. Les xarxes van fer sang amb el ridícul del president.
Tanmateix, això és irrelevant La pregunta aleshores és: per què se sent tan fort el gobierno? Doncs perquè ja no necessita els seus aliats, car tenen aprovats els PGE
Ans al contrari, ara, l'associació amb ERC li fa molta nosa perquè es prepara per a les eleccions generals de 2023. Per arribar-hi amb expectatives de guanyar, al PSOE li cal provar que és el partit dinàstic més lleial a la monarquia, està en plena forma hispana i ningú no li supera en la defensa de la Constitució i la sagrada unitat de la pàtria. És a dir, li cal provar que és més catalanòfob que la dreta i l'extrema dreta. Així, doncs, com més impositiva i colonial sigui la seva política a Catalunya, més vots arramblarà a Espanya.
Compta amb el suport -i més que suport, incitació- del seu partit. Llegíeu l'article de Rodríguez Ibarra, Oh, los independentistas: abandonad toda esperanza. Publicat a vozpópuli, mostra la unitat profunda de la dreta i l'esquerra espanyola, la unitat del macizo de la raza contra Catalunya. Abandonad toda esperanza. Sense melindros. Lasciate ogni speranza, voi qui volete uscire.
La pregunta a hores d'ara és: els negociadors republicans dels pressupostos, no albiraven pas que aquesta seria l'actitud del gobierno un cop els tingués aprovats? Per descomptat que sí, però el que els interessava més que res era l'aprovació, fins a l'extrem d'haver-ls aprovat literalment de franc. L'excusa era que calia aprovar les comptes per tal d'estabilitzar el gobierno "d'esquerres", en l'entesa que, en cas de no ser així, vindria el llop de la dreta-extrema-dreta o faula de Pere i el llop.
Al fons, com tothom sap, no hi ha diferència entre la dreta i l'esquerra espanyola pel que fa a Catalunya. Fins i tot hi ha qui manté que l'esquerra n'és encara pitjor.
I no ho sabien els negociadors republicans? Ho sabien, però ja els va bé perquè l'estabilitat del gobierno és la seva estabilitat als càrrecs i cadires.
