Aquest Valtònyic és un preferit dels Dèus. La seva és una història de fermesa, independència, audàcia i honestedat. Afegiu, si us plau, el xic artístic, la capacitat de comunicar i ja teniu el terrabastall garantit. Valtònyc connecta de forma immediata, gairebé instintiva amb la gent que en veu un dels seus, dient el que ells pensen en un rap de rebel·lia.Puta Espanya!, diu el raper a la ràdio per boca de milers d'independentistes. És l'estil Pepe Rubianes actualitzat. L'exabrupte poètic és un tret dels artistes. Als foscs anys seixanta del segle proppassat, Fernando Arrabal es va "cagar en la pàtria" i el van processar al Tribunal d'Ordre Públic. Per se sortir-ne, el dramaturg va argumentar que es tractava d'un malentès, atès que ell s'havia cagat "en la Patra", que era el nom de la seva gata. Fa poc i, per cagar-se en Déu o en la Verge (no recordo ben bé), Willy Toledo comparegué davant uns jutges que, òbviament, consideren Déus "incagable".
La situació no ha millorat a la democràcia "consolidada" d'Espanya. Valtònyc està en llibertat, encara que pendent del reecurs de cassació de la fiscalia belga, per trobar-se fora de les urpes de la iniqua justícia espanyola, amb la que té una condemna pendent de tres anys i mig. Si estigués a Espanya, estaria engarjolat, com el seu company Pablo Hásel..
Aquest feliç cas oficia com a herald dels triomfs a l'esdevenir amb un abast polític que deixa prou clara la profunda esquerda dins de l'independentisme. Ahir les xarxes bullien de felicitacions de polítics i personalitats independentistes i dels piulaires del comú; no dels Comuns; i encara menys de gent d'ERC. Ans al contrari, l'univers republicà atacava a Valtònyc com abans l'havia fet amb Lluís Llach, de formes més o menys directes o amagades. Odien tot el que no controlen; odien la independència i, sobretot, odien les persones independents que no viuen dels sous públics que la mafia administra.
El MHP Puigdemont va apujar un tweet d'enhorabona amb unes consideracions sobre la justícia i la libertat. Com tothom sap, el president ajudà Valtònyc des del primer moment, a diferència del que van fer altres, que el van abandonar, segons les seves declaracions, com, per exemple, Òmnium Cultural.
El triomf judicial del raper sobre l'Estat espanyol confirma la tesi del president que, davant el dilema exili o presó, el revolucionari, l'independentista de debò, triarà sempre l'exili, on es pot continuar la feina. La victòria de Valtònyc és la victòria de tots, però sobretot, de l'exili. Vindica la decisió del president Puigdemont davant els seus companys de govern, engarjolats i després indultats sota condició de bon comportament.
També anuncia la victòria judicial definitiva a Europa. Si aquesta esdevindrà una victòria política, està per veure.
