Impressiona sentir el clam d'independència de l'auditori del Palau. És el clam del poble. Des del galliner a la platea. Transversal. Únic. In-de-pendència. La paraula resumeix l'esperit popular; no per ella mateixa, sinó per la seva persistència. Cada cop que la gent pot dir la seva, demana independència, ras i curt. No taula, ni mesa, ni diàleg, ni Generalitat republicana, ni pragmatisme, ni pressupostos al dia, ni la resta de slogans de la botiga d'ERC, pensats per endarrerir fins al 2050 la independència. In-de-pendència. La cadència és mnemotècnica.Tinc entès que TV3 ha donat un cop de mà, tallant la retransmissió del Concert de Sant Esteve abans del clam per donar pas al discurs del MHP Aragonès des d'una escola primerenca en la immersió. La TV del règim fa la seva part; l'escenografia és simbòlica i encertada. El problema és el contingut. No és només falta de carisma; és falta d'esma. Predica el president el diàleg, sense esmentar la taula, que ja sona tan avorrida com un conte contat deu vegades, que diu Shakespeare de la vida. De la taula parla Oriol Junqueras, fitxat com a tertulià a la ràdio (això comença a ser asfixiant) i se'n dol que els de JxC no hagin volgut seure-hi. En realitat, els han vetat els d'ERC, però això es perd a la traducció.
Com que el president Aragonès es refia tant del diàleg com jo de les profecies de Nostradamus, assegura, per tranquil·litat de tothom, que "no estem disposats a renunciar a la independència de Catalunya." El problema segueix el contingut, o la falta de contingut. Perquè no estar disposat a renunciar al que sigui no significa que hi hagi voluntat de fer-ho realitat. Jo tampoc no estic disposat a renunciar a fer un cafè amb l'hipogrif.
