La guerra de Déu

Un cop més, guerra aferrissada a la terra de la qual, segons l'Èxode, "flueix llet i mel", promesa per Déu a Abraham, patriarca de les tres religions del llibre. Com sempre, des de temps immemorials.

Herència, de la resolució 181 (II) de l'ONU, del 1947, la regió ha patit tres guerres el 1948/49, 1967 i 1974 (la del 1956 es va donar en un context més ampli). Els països àrabs no van acceptar la resolució i les van engegar i van perdre totes tres. 

La situació dels tres cops vençuts en els setanta-cinc anys de guerra i ocupació ha anat empitjorant fins a extrems inversemblants que fa témer un final d'extermini dels palestins. La guerra freda es dirimia també a les sorres del desert del Neguev. L'URSS, que havia votat a favor de la resolució, ara s'alineava amb els països àrabs i, amb ella, l'esquerra comunista i assimilats. I així han continuat, encara que ja no hi ha guerra freda ni URSS. Sembla una tradició acrítica, amb arrels molt fosques.  

L'esquerra, que veu el conflicte com un cas d'alliberament nacional contra l'imperialisme, subscriu l'argument àrab que la terra és dels àrabs palestins i ha estat usurpada per l'intrús estat jueu, que ells prefereixen anomenar "ens sionista". Però això és fals. 

A la Bíblia, Déu promet reiteradament aquesta terra als israelites molt abans que Mahoma hagués nascut i s'haguessin vist àrabs a Palestina. Els que sí que hi vivien eren cananeus, filisteus, jebuseus, amorreus, etc., als quals els israelites van vèncer, ocupant llurs terres. Si justament o injusta, és cosa opinable, però molt abans de l'arribada dels àrabs. 

La Bíblia anomenava aquesta terra Canaan. De palestins (per la seva evident relació amb els filisteus) ja en parlaven els grecs i van continuar fent-ho els romans i els bizantins. Van ser precisament els àrabs, i després els turcs, els qui van abandonar el terme de Palestina fins a les acaballes de la I Guerra Mundial.

Si parlem d'espoliació i de persecució, l'asimetria és gran. Israel i Judea van patir dos captiveris a Assíria i Babilònia i, més tard, la diàspora de l'any 70 i la destrucció del Temple i Jerusalem. Els jueus viurien els següents mil set-cents anys a la diàspora, perseguits, expulsats, massacrats de vegades i conservant la seva consciència nacional. Com a colofó, han patit l'Holocaust. En aquest clima es va aprovar la resolució 181 (II), reconeixent llur dret a retornar a la seva terra. 

Es pot discutir la justícia de la partició, però és clar que van ser els àrabs els que van recórrer a la guerra en primer lloc. I, amb això, van plantejar l'assumpte en els termes crus de la Realpolitik. Probablement confiats en la seva ingent superioritat territorial i humana. Encara avui, una ullada a qualsevol mapa mostra una mota de 22.000 km² i nou milions d'habitants al centre d'un immens mar islàmic de 13 milions de km² i 450 milions d'habitants.

Seria molt desitjable que el tracte que Israel dispensa als palestins als territoris ocupats s'atingués a usos humanitaris i democràtics i, sobretot, que no es donés aquest soterrat projecte d'extermini dels palestins a base de fets consumats. Però, mentre Israel no tingui efectivament garantit el seu dret a existir dins d'unes fronteres segures, és poc probable que les coses canviïn. Israel deixa molt a desitjar en la pràctica política i dista de ser un estat perfecte. Però si ho comparem amb qualsevol dels 22 estats de la Lliga Àrab i molts d'altres, inclosa Espanya, surt molt ben parat en termes de democràcia, imperi de la llei i societat oberta, progressiva i igualitària. En darrer terme, i per als molt exigents o desconfiats, entre dos mals, el més raonable és triar el menor. 

Que jo sàpiga, els jueus, a diferència dels islamistes, no pretenen obligar els altres a sotmetre-se’n a la seva fe i la seva llei, ni imposar usos i costums que xoquen amb els valors de les societats que els acullen. L'Islam en sentit pur, en canvi, sí que té aquesta pretensió i es considera incompatible i en guerra amb qualsevol ordre social on no imperi la seva llei. Cosa del que ja comencen a ressentir-se societats democràtiques com Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Suècia, que s’adonen aleshores de les conseqüències d’una política d’immigració basada en uns valors universals que no poden fer respectar a dins de llurs societats.

Investir en fals?

Ramon Cotarelo 

La fallida investidura de Feijóo ha estat una mena de litúrgia parlamentaria. Com si, l’inici de la legislatura requerís una cerimònia sacrificial i el candidat gallec hagués acceptat el rol de víctima propiciatòria. A l’endemà del 23 de juliol tothom sabia que passaria el que ha passat. Fins i tot, el rei que, en anomenant Feijòo candidat, era, suposo, conscient que engegava una comèdia el final de la qual l'era conegut. Cap spoiler.

 

El monarca haurà d’anomenar un altre candidat per a una segona comèdia, però en aquesta ocasió potser una tragèdia. El que té de fascinant el moment és que deixa només dos personatges en l’escenari, els presidents Sánchez i Puigdemont. “Segons fora”, com diuen al box. Com quan, als temps antics, dos exèrcits dirimien la contesa mitjançant un duel entre els respectius caps.

 

El president Sánchez té prou talla política per afrontar aquestes converses. Les dues qüestions més emmetzinades, l’amnistia i l’autodeterminació, són dues mines. Li cal neutralitzar-les si vol evitar noves eleccions. Però té el temps en contra, car hi ha un termini el 26 de novembre. I també el seu tarannà ultranacionalista. Al capdavall, sense dubte, unes noves eleccions és una opció per considerar, atès que la seva campanya electoral seria patriòtica i segurament s’imposaria sobre el seu rival perquè li robaria el discurs.

 

Al seu torn, l’altre contendent, el MHP Puigdemont, és també un animal polític gairebé en estat pur i, per tant, digne adversari de l’espanyol. Al seu costat, tots els altres són comparses. Aquesta posició carismàtica reconeguda per tothom (a més dels set diputats de JxC) és la que ha forçat les concessions fetes per l’estat fins aleshores

 

Tots dos contendents estan molt igualats en la seva capacitat de condicionar el gobierno. Tots dos es juguen el seu lideratge a dins de llur país. Per descomptat, el president Puigdemont, tot com Sánchez, pot provocar noves eleccions i, també com Sánchez, fer una campanya patriòtica que permetria a Junts recuperar la seva hegemonia al si de l’independentisme

 

La posició que defensa el president Puigdemont té una zona minada que és la DUI. Si hi ha, com sembla que hi n’haurà, una llei d’amnistia, l’1-O no és cap delicte i el que toca és aplicar el seu mandat. Tot el que no sigui això serà vist com una concessió. Atès que hi ha el termini peremptori del 26 de novembre i que l’obtenció de l’amnistia és una necessitat urgent per a milers de persones, suposo que el més probable serà un acord que deixi l’autodeterminació al llimbs del document signat per les tres forces independentistes.

 

Aquest compromís permet la investidura del candidat Sánchez, però es poc probable que sigui acceptat per l’independentisme al carrer. No s’entén que, 48 hores desprès que el president Puigdemont digués que les propostes d’ERC no li concernien, aparegui aquest document. O sí que s’entén en termes de preservació de la partitocràcia. Hagués estat més adient especificar la imprecisa obligació de “treballar per fer efectives les condicions per a la celebració cel referèndum”. Posar terminis clars, determinar mitjans (reconeixement del mediador estranger), crear òrgans ad hoc per a gestionar les “condicions per a la celebració”. I encara, no hi seria prou per callar les crítiques independentistes més radicals i, sobretot, les dels partidaris de la vigència del mandat de l’1-O davant aquesta darrera rendició partitocràtica.

 

Aquesta acció comuna sembla brollar del fetitxe de la unitat, de la idea que val més la unitat que la independència. Per part d’ERC li permet netejar la seva imatge claudicant; per part de JxC, el compliment del seu vaticini que no es podrà assolir la independència sense l’ERC quan la veritat és l’inrevés. És molt significatiu que JxC renunci a anar a noves eleccions que, en qualsevol cas, enfortirien la seva posició en Catalunya, a canvi de preservar una unitat d’acció fictícia i, per tant, estèril.

 

El resultat serà probablement una nova decepció de la gent, una nova ruptura entre l’independentisme popular i l’institucional, una pujada de l’abstencionisme i una davallada, potser definitiva, del carisma del president Puigdemont.

 

 

 

Nova pausa provisional de Palinuro

Estimats, estimades, nova pausa provisional de Palinuro (PPP). Se'm gira feina i la jornada té una irritant tendència a mantenir la seva brevetat que no sé quin diable jesuïta va dir que multiplicava per dos la bondat quan el que multiplica són els nervis. 

 

Breu, que no bon, Palinuro torna a tancar una estona per mirar d'acabar d'una vegada un assaig que té a mig cuinar sobre l'interessant tema de la misogínia a l'art occidental. Un tema a primera línia de foc contra el patriarcat.

 

En realitat, Palinuro és un narrador intermitent. Suposo que emparentat amb el que s'anomena "narrador que no és de refiar". Perquè a les pauses s'amaga per re-fer-se i tornar canviat. Té força experiència de comiat; fins i tot jo diria que li agrada. És capaç de recitar allò tan sentit de "demà faltaré a la meva cita diària al quiosc" i modernitzar-ho a una cita diària a la pantalla. Els adeus són la porta del record.

 

Ens retrobarem, segur. A les xarxes. Donec perficiam.

 

La imatge, un gravat de Durer, de 1513, "El cavaller, el diable i la mort".

La purga

En un primer moment van dir que no en sabien res; després, que sí que ho sabien, però que eren altres temps; després van acceptar una petita reforma del privilegi tot deixant-ho vigent; després ho van abolir; després van recordar que era un acord de tots els partits; després van escampar merda a tot arreu. Ha estat una resistència numantina a reconèixer la corrupció del partit..

Catalunya sencera, les institucions polítiques, els mitjans de comunicació, les organitzacions de la societat civil, bona part del teixit empresarial, el sistema educatiu, estan dominats pels partits polítics. És un sistema d'apropiació de les eines fonamentals del país. Els partits se'ls reparteixen segons els darrers resultats electorals per un spoils system o sistema d'espolis. Els partits ho són tot. Avui s'ha fet públic el fastigós privilegi de les llicències d'edat. Demà podria conèixer-s un pla per fer els càrrecs públics hereditaris, com va fer l'emperador August amb els senadors. Sembla una miqueta exagerat, oi? Tanmateix, el nepotisme, l'alegria amb la qual els partits endollen amics, clients i familiars en les administracions públiques a tots els nivells, està en aquesta línia, la línia del partit. Sobretot en la línia del partit que es veu i vol com "hegemònic".

El que cal, doncs, és salvar el partit. Cal aturar l'onada d'indignació que ha provocat la revelació del privilegi. Aleshores les dues màximes autoritats molt avergonyides semblen posar-se al capdavant de la protesta i exigeixen que s'investigui aquesta conxorxa. I no només a la mesa del Parlament, sinó a qualsevol altre àmbit d'acció del partit. Caigui qui caigui. Una purga a l'estil estalinista. Abans se cercaven trotskistes o titistes; aleshores, partidaris i/o responsables del privilegi de les llicències. Els caps de turc. La finalitat és fer un gambit per servar la puresa del partit i tornar a la propaganda dels vuitanta anys sense corrupció. 

El problema és que aquest cas palesa que la corrupció és inherent al sistema partitocràtic. Els partits que patrimonialitzen les institucions públiques i la societat civil al servei de llurs interessos de partit i no de país són l'essència mateixa de la corrupció.

Obeir o no obeir

La sentència sobre el 25% del castellà és un atac al model d'immersió lingüística i, per tant, a la llengua, factor constitutiu de la identitat catalana. Reiterar-ho, acumular metàfores del 155, esquinçar-se les vestidures i formular l'esperança que l'Estat faci marxa enrere d'aquest manifest abús legal, no ens duu a una resposta a l'agressió. Caldrà fer quelcom més.

 

El MHP Aragonès promet a les famílies, alumnes i docents la màxima seguretat jurídica, s'entén si, de cas, desobeeixen la imposició judicial. Preguntat si el seu govern desobeiria la sentència, el president ha contestat amb esperit antihamletià, que no és qüestió d'obeir o desobeir, sinó de defensar la immersió. Afegeix que no serà cosa fàcil, atesa l'al·lèrgia estatal al plurilingüisme. No, no serà fàcil; serà impossible, no per causa de l'al·lèrgia de l'Estat, sinó del contingut de la sentència. Serà impossible sense desobeir. 

 

Sí que era qüestió d'obeir o desobeir.

Blindatge perforat

Au, va, ja està aquí la legió amb la cabra entrant per la Diagonal. No amb tancs, sinó amb decisions i sentències judicials de la ignominiosa lawfare que l'Estat ha engegat contra Catalunya. La immersió tocada a la línia de flotació; si enfonsada o no es veurà als pròxims temps. Van contra la llengua. És un "a por ellos" lingüístic de les togues que administren la justícia. La justícia de l'ocupant. Les sentències estan per complir-se, reblava algun ministre del gobierno, potser el català Iceta. 

 

Caram amb el blindatge de la llengua que va aconseguir l'equip negociador del diàleg, encapçalat per Gabriel Rufián! Un paio, miri, que, l'envies a negociar i li roben fins als gayumbos. 

 

Tot va començar amb la llei Celaá que, segons ERC, blindava el català quan era evident que no ho feia. Van aprovar els pressupostos de franc, que era el que volien. La resta ens la trobem aleshores en forma d'imposició judicial. Fa dos mesos, el conseller d'educació deia que la ministra l'havia donat garanties que la sentència del català no s'executaria. O el conseller pertany al primer grup dels benaventurats o la ministra no sap el que diu.

 

Sembla que som a l'inici d'una nova confrontació d'abast imprevisible. La qüestió de la llengua és un nervi viu a Catalunya, cosa que els negociadors d'ERC, al fons, no entenen. Parlen de la llengua com de la independència, sense creure'n. L'alè, però, sembla ser la desobediència a la imposició judicial. Aleshores es planteja quina protecció i seguretat tindran els docents i centres educatius que rebutgin aplicar la sentència del català. Protecció i seguretat que només poden esperar de la Generalitat. 

 

Al seu torn, com pot la Generalitat protegir i fer costat a la desobediència sense trencar la legalitat per la qual existeix?

La dignitat del Parlament

Amb la MHP Laura Borràs, el Parlament està retrobant la seva dignitat, perduda al cau de la política partitocràtica. El camí és costerut i està ple de paranys i interessos creats, defensats amb astúcia i habilitat per gents expertes en retorçar les normes. És lògic, doncs, que la nou vinguda presidenta de vegades es deixi impressionar per mistificacions com els suposats drets adquirits. Tanmateix, el que importa és que la presidenta està fent neteja al funcionament de la càmera, eixecant les catifes i posant remei a un procés de degradació de la institució. 

 

Els seus deu mesos de mandat han estat un terrabastall a les pacífiques aigües de les corrupteles dels partits, fins i tot, el seu. Una situació que, a més de desprestigiar la institució, li minava força política davant l'Estat, que la feia servir com a càmera delegada per a la repressió espanyola. El cas de la inhabilitació del MHP Torra, amb la complicitat d'ERC, va ser la darrera mostra d'aquesta degradació. 

 

La MHP Borràs ha fet al cas del diputat Pau Juvillà el contrari del que va fer el seu predecessor, Roger Torrent, que va retirar l'escó a correcuita al MHP Torra. Anem doncs bé perquè això vol dir que la cosa va al seriós. Tant que, arrossegat per l'exemple de la presidenta, el MHP Aragonès s'ha vist forçat a declarar en públic el seu ferm suport al diputat Juvillà. El suport que no va trobar pel seu president quan ell era vicepresident i aspirava a ser el visir en lloc del visir. 

 

És veritat que el suport presidencial es fa de franc perquè les conseqüències de desobeir un mandat de la Junta Electoral Central, si n'hi ha, afectaran la presidenta. Tanmateix, la declaració suposa un compromís al qual s'haurà de fer front si la persecució judicial de lawfare que pateix la presidenta assoleix el punt de la inhabilitació. Que aquesta possibilitat es doni d'antuvi amb la desobediència al cas de Pau Juvillà, serà més del mateix. Perquè, aleshores, si el Parlament dona suport per majoria absoluta a la seva presidenta, la desobediència afectaria la Generalitat, que seria, un cop més, una Generalitat sediciosa.

L'ètica de l'alcaldessa

El cas de la batllessa de Barcelona s'estudiarà a totes les facultats de polítiques i escoles de negocis arreu el món. El xoc de la màxima autoritat municipal amb el codi ètic del seu partit i la seva alegre disposició a considerar-lo paper mullat és la darrera mostra d'una carrera basada en l'oportunisme i l'ambició de poder més ferotges. Per tal de sobreviure aferrada al poder dirà i farà el que sigui sense cap límit ètic. Sembla un personatge de Maquiavel. Si el florentí l'hagués coneguda, sense dubte, l'hauria considerat més digna de les seves observacions que l'infeliç de Ferran el Catòlic, conegut com "el catalanote".

 

Si, per assolir el poder has de difamar i calumniar els teus adversaris (cas Trias), es fa i no cal caure després en petiteses de demanar disculpes. Si has d'aliar-t amb els teus enemics d'ahir (cas Valls), es fa sense dubtar-ho. Si Churchill estava disposat a aliar-se amb el diable per salvar el Regne Unit, com no ho farà Ada Colau per salvar Ada Colau que és molt més que el Regne Unit.

 

Si per guanyar unes eleccions cal comprometre's amb un codi ètic que imposa sobre els seus seguidors una pobresa franciscana i una rectitud de conteniment gairebé calvinista, es fa sense més escarafalls. Després ja es veurà que la pobresa franciscana és compatible amb apujar-se el sou més d'un 25%. I el rigor calvinista amb la imputació penal per suposada malversació de fons. Les promeses només obliguen, segons Maquiavel, si és en interès del príncep. 

 

L'alcaldessa, que viu en una polèmica constant pel seu urbanisme tan doctriner com desastrós, fins al punt que la ciutat ha baixat a les guies de recomanacions turístiques, no tolera cap crítica de la seva gestió. Ha tancat el seu compte a Tweeter, on no es pot impedir a la gent dir la seva i s'ha refugiat en Instagram, una xarxa més d'imatges, per conrear la seva.

 

El problema és que la imatge no és la reputació.

El discurs del perdedor

Que ni tan sols s'atansa a la figura dels beautiful losers, de Cohen, el resum psicodèlic dels desgavellats anys seixanta. Aquest és un home d'ordre, una bona persona. I creient; ho diu sovint.

 

També diu que "cap qüestió políticament complexa" es resol unilateralment. Suposo que treu aquesta seguretat d'una inspiració divina perquè la seva experiència com a historiador li mostra que gairebé totes les qüestions "políticament complexes" s'han resolt unilateralment. Clar que tot dependrà de què es consideri "políticament complex", si de cas aquesta expressió té algun sentit, i que s'entengui per "resoldre".

 

Si reduïm l'abast de les qüestions a les d'alliberament nacional, tret dels casos de Noruega/Suècia (1905), Islandia (1918/1944) i Checoslovàquia (1992) i alguns altres minors a les darreries de la descolonització dels anys 50 i 60, totes les altres, centenars, començant per l'independència dels Països Baixos, s'han resolt unilateralment. Amb una part vencedora i una altra derrotada. 

 

Qualificar de quimèrica la unilateralitat és una beneiteria. En qüestions "políticament complexes", la unilateralitat és l'única cosa que funciona. Això és evident, ho diu el sentit comú i la veu de l'experiència. Negar-ho, però, és requisit per proposar una opció alternativa. 

 

La proposta alternativa és una rònega taula de diàleg sense contingut ni més funció en aquesta representació que la de servir de cortina de fum d'altres qüestions "políticament complexes", com la corrupció dels partits independentistes en seu parlamentària. La foto de la il·lustració té valor simbòlic. El president d'ERC enfila un discurs de manual mentre es protegeix amb el paraigua del diluvi d'indignació que cau sobre el seu partit.

 

Tanmateix, ja no n'hi ha prou amb el paraigua perquè no plou aigua; plou foc, el foc que va cremar Sodoma i Gomorra.

La corrupció legal

Recordeu la recomanació de "gola profunda" en el Watergate, follow the money, seguiu el rastre dels diners. L'abscés de la corrupció hi ha esclatat en seu parlamentària, deixant els partits independentistes amb les vergonyes a l'aire. I tot pels diners. No pels "grans diners", the Big Money, de Dos Passos, sinó pels "petits diners" de la nòmina, els triennis, els complements i resta del florilegi comptable d'uns polítics més bé múrids. 

 

Sembla una llei de la naturalesa humana. Quan la dreta arriba al poder roba al seu estil empresarial, mitjançant negocis, donatius il·legals, contractes milionaris, malversació a gran escala, inversions faraòniques en benefici de particulars, Big Money. Quan arriba l'esquerra, sobretot els comunistes o gents afins, com ERC, o els Comuns (els més voraços) el robatori es fa repartint-se els diners públics entre els polítics corruptes, llurs amics, endollats, i gent comprada per garantir el seu silenci. No són els "grans diners"; sòn, però, els diners de tots els que s'esfumen a les xarxes clientelars d'unes estructures que només miren per llur millora.

Per descomptat, quan es disposa dels recursos públics per interessos de partit, sempre es troben complicitats als altres partits que volen participar en el repartiment de càrrecs, privilegis exclusius de la partitocràcia. 

 

Perquè el cas del parlament és un botó de mostra d'un mal endèmic a l'esquerra governant, sigui municipal, comarcal o autonòmica. La fusió del partit amb l'administració duu a una administració de partit, el primer pas cap a la dictadura. Hom pot fer el que li roti. Fins a legalitzar l'abús. Per això es fa servir el monopoli dels mitjans de comunicació, per censurar i vetar la discrepància i la crítica.

I que el robatori sigui de valent.

Si el "pròfug" torna, trona

Com que "si torna"? No havia dit el president Sánchez el 2019 que, en cas de ser investit president del gobierno, es comprometia a agafar al "pròfug" president Puigdemont i portar-lo davant la justícia? Al millor estil del Far-West. I encara no hi és! La Fiscalia General, a la que el president espanyol considera una mena de cerca-recompenses a les ordres del gobierno, no ha reeixit a la seva missió i el pròfug és encara on the run. 

Que ni se'l passi pel cap tornar, però,  perquè, amenaça ominós el ministre Iceta, "haurà de fer front a les conseqüències" dels seus actes. Això és una ximpleria. Les conseqüències dels propis actes són inevitables; sempre. Les responsabilitats són una altra cosa; s'assumeixen o no.Sospito que l'advertència d'Iceta és més una amenaça perquè dona per suposat que les conseqüències de la tornada seran dolentes, judicialment dolentes. 

Tanmateix, el MHP Puigdemont està pendent d'una decisió del TJUE que pot tornar-li la seva immunitat parlamentària. I com a ciutadà de ple dret de la UE podrà anar on vulgui, atès que les sentències del TJUE tenen caràcter vinculant en tots els països de la UE.

Pot ser que el ministre Iceta tingui la intenció de desobeir la decisió de l'alt tribunal?

O, més bé, és un intent d'esglaiar el president Puigdemont i fer-li renunciar a la tornada per tal d'estalviar al gobierno el tràngol de conviure amb el "pròfug"? 

Tothom ha de fer front a les conseqüències dels seus actes. Fins i tot, els ministres.

El vol de la gallina

Serà cosa del càrrec. La capacitat del secretari general de JxC de dir bajanades amb prosopopeia i solemnitat no té parangó. Que no hi haurà independència sense JxC i el MHP Puigdemont ho sap tothom, fins al punt que ningú no esmenta la possibilitat contrària. Només Jordi Sánchez, que deu treure-la d'algú receptari d'oratòria electoral.

 

En realitat el problema és si tot comptant-hi amb la presència i activitat del president Puigdemont i JxC, tampoc no s'assoleix cap independència. El govern dit independentista no ho és d'independentista i res no permet suposar que la tornada del president i la presència de JxC per si mateixes facin una independència que el partit hegemònic malda per endarrerir fins al 2050. 

 

Aquesta paradoxa no se'l ve al cap al secretari general perquè tot el que pensa i diu ho fa en clau de partit, no pas de país. Parla d'independència com un futurible llunyà, igual que els d'ERC, però el que l'importa és fer retrets als seus aliats de govern. És el vol de la gallina, les baralles al corral partitocràtic, al mateix temps que es predica la unitat independentista. Com bon home de partit, està ja preparant les eleccions municipals del 2023. Igual que ERC. 

 

I tots dos dins del joc de la política espanyola que, el 2023 estarà ja trasbalsada per les eleccions generals de 2024 sota l'amenaça de Pere i el llop de l'extrema dreta. I així, piano-piano, arribarem a les eleccions autonòmiques catalanes de 2025 sense haver assolit no només la independència sinó ni tan sols un mínim avantatge per a Catalunya de la política de garantir l'estabilitat del gobierno de franc.

Retirades compartides

Els altres dirigents catalans que frueixen d'indults condicionats a llur bon comportament farien bé en seguir les petjades de Jordi Cuixart . Ser un indultat condicional és una decisió que ningú no pot objectar des d'un punt de vista personal. Des d'un de col·lectiu, la cosa muta una miqueta. Cap moviment pot ser dirigit encertadament quan els dirigents tenen llurs destins personals en mans de l'enemic. 

 

Realment, la resta d'indultats hauria de fer el mateix, compartir la retirada de Cuixart. Almenys de la primera línia. Sense dubte, poden aportar molt a l'empresa col·lectiva, però no determinar-ne la tàctica, i encara menys l'estratègia. És clar que si els dirigents ex-presos polítics fan un pas al costat, l'exili esdevé l'únic pol de l'independentisme perquè està fora de l'abast de la repressió espanyola. Si voleu, la victòria de l'exili en una batalla interna de l'independentisme que no tothom acceptarà. El problema és com articular aquesta victòria a l'interior. La idea de fer de la unitat el pal de paller de l'independentisme té l'inconvenient obvi que no es pot predicar des de cap partit. 

 

Amb el pas al costat, Cuixart ha aturat el sotrac al si de l'independentisme que havien provocat els seus fets i dits després de sortir de la presó. El que no és gens creïble és que renunciï a la política. En primer lloc, perquè política és el que velis nolis ha fet fins ara. En segon, perquè política és la decisió d'inaugurar el seu pas a la no-política proposant un candidat com a substitut. A Roma, l'emperador sovint cercava el seu successor normalment dins la seva família. Suposo, pel bé de la imatge d'Òmnium, que s'obrirà un termini per a la presentació de possibles candidatures amb programes més engrescants que el continuisme. 

Sembla probable que l'allau de baixes dels socis d'Òmnium arran del derrotisme i col·laboracionisme de Cuixart als darrers temps ha estat decisiva en la seva retirada. Que pretengui imposar un successor sense participació dels socis mostra el mateix tarannà autoritari i antiindependentista de la resta de dirigents pseudoindependentistes d'ERC, JxC, Cup, ANC que han segrestat la voluntat popular.

La buidor del diàleg

Salvador Illa sembla una mena d'home sense atributs, de Musil. No té cap esma; és un filòsof esmaperdut. Tampoc no té cap projecte. Amb prou feines té presència física personal. Sembla la seva ombra i, ni tan sols l'ombra perquè, de vegades, la ven al diable, com l'heroi de Von Chamisso, és a dir, a Espanya. Amb to planyívol proposa "enfortir els vincles amb Espanya"; i ho fa al Casino de Madrid, quasi bicentenària institució de l'antic règim. Un lloc a on el lirisme maragallí del líder socialista català sona més bé com un estirabot surrealista, sinó un impossible metafísic. Catalunya no pot enfortir cap vincle amb Espanya perquè és Espanya. A l'home sense atributs el traït el subconscient català; la maleïda crida de la selva vernacular. 

 

Amb la seva ombra venuda al diable espanyol, Illa és un eco, com la infeliç nimfa, condemnada a repetir tot allò que sentia. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, diuen els governants espanyols. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, repeteix la nimfa Eco-Illa. 

 

El discurs vol ser el contrapunt al del MHP Aragonès ahir a un lloc tan ridículament escaient com el club Segle XXi. L'altre home sense atributs, el president, va demanar-hi el mateix referèndum i la mateixa amnistia que sap que le negarà, no ja un ministre del gobierno, sinó l'ombra del cap del govern a l'ombra. Ai, caram, si hi ha dues Espanyes, per què no pot haver-hi dues Catalunyes? Per a tranquil·litat de la Corte, la Catalunya bona respon a la Catalunya dolenta. 

 

La ironia és que, com passa amb les dues Espanyes que, al fons, són una quan es tracta de Catalunya, les dues Catalunyes, al fons, són una, quan es tracta d'Espanya, de la qual estan enamorades. Rivalitzen en la seva estima. Illa, el líder unionista, vol enfortir els vincles amb Espanya; Oriol Junqueras, el líder independentista, "ama a Espanya". 

La impostura

La taula de diàleg no és un fracàs perquè no és. Ni té gens de voluntat i esma de ser-hi alguna vegada. A canvi, les forces de l'espectacle han improvisat a correcuita un faristol a Madrid al MHP Aragonès per la tradicional presentació a la Corte dels miracles de la nova catalanitat molt menys feréstega que l'anterior del MHP Torra. 

 

Quin sentit, però, té anar a Madrid a repetir els llocs comuns sobre el dret d'autodeterminació que tothom sap i els espanyols no accepten? 

 

En realitat, el discurs visa el públic català. La contundent declaració del MHP "El referéndum es necesario y el derecho a la autodeterminación de Cataluña es inevitable" està més dirigida als independentistes catalans que als espanyols. És a dir, aquest mentider compulsiu, educat al valors del opus franquista, parla d'independència en Madrid, assabentat que a la capital del regne ningú no li fa cas i a Catalunya ningú no el creu, només que porque hi ha eleccions municipals a la vista. I sempre que hi ha eleccions (l'únic que els importa) els de ERC es tornen independentistes igual que la mona es vesteix de seda quan l'interessa.

Tot el que importa als espanyols és que ERC es mantingui obedientment a la taula, que col·labori a l'estabilitat del gobierno d'Espanya i que faci els seus deures com a presidenta anual de la Comissió bilateral, que és un òrgan autonòmic amb més existència real que la quimèrica taula de diàleg. Tot això i molt més portava a les alforges el burro català. Un acte de vassallatge davant la monarquia espanyola. El club Siglo XXi és un club monàrquic.

 

No és casualitat que un tan independentista català com el MHP s'ha mostrat a Madrid hagi estat presentat per Manuela Carmena, la persona que diu que l'independentisme català ha desvetllat l'extrema dreta espanyola i que no considera al MHP Puigdemont com un exiliat, sinó com un pròfug. 

 

Carmena fa la presentació perquè sap que l'independentisme d'ERC és una impostura i el MHP Aragonès, un impostor.

Un atemptat contra un poble

Villarejo la bomba. No pel que diu -que ho sap tothom-, sinó per on ho diu, en seu judicial i per ser ell qui és. Un home molt a frec del CNI. Que potser es tracta d'un estratagema processal? Que cerca un benefici personal? És possible. Tanmateix, desacreditar la fons, que en qualsevol cas no és de refiar-se, no evita que la declaració torni a obrir una ferida col·lectiva molt sensible. La que va deixar la negligència, fins i tot la incúria, d'unes autoritats que no han permès que s'aclareixi sense cap mena dubte, més enllà de tota sospita, l'autoria d'una horrible massacre. L'autoria intel·lectual, que la material la coneix tothom.

 

La premsa de Madrid passa de la notícia, El País ni l'esmenta. Només Público la porta a l'interior i torna a publicar els articles d'investigació de Carlos Enrique Bayo que demostren sense cap mena dubte que l'Imam de Ripoll era confident del CNI fins al dia anterior a l'atemptat i que el CNI escoltava les converses dels autors. 

 

Amb aquesta sòlida investigació de 2019 s'hauria d'haver obert una comissió parlamentària d'investigació i així ho van demanar sovint els partits dits independentistes catalans. Tanmateix, el "bloc nacional-espanyol", PSOE, PP i Ciudadanos l'ha fet sempre impossible. No crec que, en aquesta ocasió, el PSOE accepti la petició de comissió de la qual, per cert, està absent Unidas Podemos.

 

A banda de qualsevol dèria conspirativa, sembla provat en la investigació de Bayo que el CNI coneixia d'antuvi els plans dels criminals. No calen comissions d'investigació que mai es constituiran. Cal una investigació d'ofici de la Fiscalia. 

 

Mentrestant, a Catalunya, està ja clar que no n'hi ha mentrestants, a desgrat dels discursos de Marta Vilalta que sonen a venda de creix-pèl. Aleshores, l'opció hauria de ser clara: DUI unitària en seu parlamentària o noves eleccions quan siguin legalment possibles. 

La censura o el Lenin de Manresa ataca de nou

Aquest home, Josep Huguet, ha estat gairebé tot a ERC, càrrec executiu del partit, representant del partit a la Comissió Mixta de Transferències, diputat del partit, portaveu del partit, conseller i reconseller del partit, etc. D'ençà del 1989. Trenta-tres anys de càrrecs del i pel partit; suposo que pot parlar-se d'un polític professional; d'algú que viu per i de la política. Per i de la política de partit.

 

Aquest polític professional és molt actiu a les xarxes i, clar, a Twitter, atès el seu tarannà avançat i progressista. Tanmateix, no em sembla que conegui prou la moral de Twitter. Sí, la moral en sentit etimològic, el mos del lloc. El mos avui dominant a Twitter coincideix amb el mos maiorum, dels nostres avantpassats. I una de les seves regles fonamentals es diu modernament fair play o joc net. Si has de confrontar o combatre algú, hauràs de fer-ho a camp obert, sense cops per l'esquena, sense paranys i amb igualtat de condicions. 

 

Doncs, el tuitaire Huguet em té blocat a Twitter. Això vol dir que jo, que també ho soc, de tuitaire, no podré veure els seus tweets. No és cosa que em robi el somni. De fet, ni tan sols sé perquè m'ha blocat quan no he tingut mai cap relació amb ell, tret d'un programa de FAQs fa uns mesos que va finir com un camp d'Agramant. El blocatge, però, no li impedeix ficar-se a Twitter amb mi. I amb l'Albano Dante, amb qui comparteixo l'honor de ser anatematitzat per aquest prodigi de perseverança acusatòria.

 

El lleig de l'assumpte, l'atemptat contra el joc net, és que, a més d'haver-m blocat, es fica amb mi sense citar-m amb el meu enllaç al Twitter, per fer més impossible que jo m'assabenti del que diu, per dir-ho amb impunitat, sense voler donar-m la possibilitat de respondre en igualtat de condicions. Lleig i immoral, és a dir un atemptat contra la moral, el mos maiorum. Com que es tracta d'un pare, i d'un pare sempitern, de la pàtria catalana, l'assumpte és si fa no fa una mica vergonyós. 

 

La resta del fil d'Huguet és un seguit de falsedats curullat pel desvergonyiment d'anomenar l'ARA un diari "privat" quan ell sap perfectament que depèn de la llarguesa d'ERC al govern. Revela el sentit d'impunitat d'un diputat que sap que el seu partit controla tots els mitjans públics de comunicació i té comprats amb diners públics d'altres mitjans com l'ARA. 

 

Per cert com trobeu que els representants polítics electes bloquen els electors, als que demanen el vot, però els neguen la veu?

Encara hi han de trobar el contingut!

Torna la taula màgica, prodigi de la semiologia creativa. La seva inexistència real es compensa amb una garlanda de noms, taula de diàleg, taula de negociació, mesa de reencuentro. Poden anomenar-la com vulguin que no la conjuraran. Dues trobades en dos anys, d'això que els fotògrafs diuen "posades", són dos llampecs en la negra foscor del rebuig de l'Estat a parlar de res de contingut polític amb Catalunya.

 

Tota l'artilleria retòrica d'ERC se centrava en aquesta quimera que ja arrossega dos anys d'inactivitat. El MHP Aragonès, al seu discurs de Sant Esteve, va urgir alguna mena de materialització de la quimera. La resposta del gobierno, com sempre, és que las cosas de palacio van despacio. O sigui, vuelva usted mañana. 

 

L'asimetria és aclaparadora. Per a ERC és vital aconseguir algun altre gest de diàleg; pel gobierno és vital no fer-ho. Endevineu qui guanyarà. La subalternitat de Catalunya és evident en el desenvolupament de les discretes (vol dir inexistents o inútils) negociacions prèvies a la negociació a on encara estan cercant un contingut per la hipotètica trobada, ras i curt, una raó per convocar la quimera. 

 

La part catalana està presidida per la consellera de la presidència, Laura Vilagrà, que enguany també presideix la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, un òrgan constitucional perfectament definit per tractar qüestions competencials. Aquesta dualitat d'un òrgan tècnic operatiu i un d'altre quimèric defineix l'atzucac en què s'ha embolicat l'independentisme pragmàtic. Encara farà costat al gobierno de franc amb l'excusa de l'arribada dels bàrbars. Tanmateix, de l'utodeterminació i, per descomptat, de la independència

L'atac a la llibertat d'expressió

Aquí, l'article de Xavier Roig censurat pel diari Ara. La censura ha provocat un terrabastall a les xarxes, Twitter en especial i, com l'autor l'ha publicat en la seva pàgina, es va produir un gloriós efecte Streissand i l'article censurat ha tingut més ressò que si no hi hagués estat prohibit. 

 

La censura fa pudor. El censor s'arroga el do de la infal·libilitat i ningú no vol ser considerat censor. La primera reacció, la de la directora del mitjà, va ser negar-ho tot: al seu diari mai s'ha censurat. Però com que és impossible dir que no se censura quan s'està censurant, els censors, encetats per Gabriel Rufián, cap dels intel·lectuals del partit, surten com un sol home a defensar la censura. Al cap i a la fi és el seu ofici: bufons pagats amb diners públics.

 

La defensa és per a llogar-hi cadires. Que si l'ideari del mitjà, que si els seus valors, que l'article està farcit d'improperis, d'insults, de menyspreus. En resum, un sofrit pseudoliberal de la vella distinció franquista entre la llibertat i el llibertinatge. Aquesta censura no només nega el dret dels lectors a la informació, sinó que, en qualificar el contingut de l'article que no publica, està difamant el seu autor. 

 

Com és que uns periodistes, suposadament professionals i competents, han caigut de quatre potes al parany infantil de defensar el que tothom sap que no es pot defensar? Doncs perquè també aquí menteixen: no censuren pel "com", per les formes, com diuen, sinó per raó del "que", del contingut. 

 

Censuren una crítica devastadora i molt enraonada a la política de l'independentisme institucional, singularment, d'ERC. I criticar ERC està prohibit als mitjans catalans, públics i privats que, com és el cas d'Ara, que viu de subvencions públiques.

Un feminisme impostat

El batlle de Sant Julià de Ramis ha decidit posar aquest cartell a l'entrada del poble. Sense dubte amb el suport majoritari, sinó unànime, de la corporació. Perquè, a primera vista, sembla una fita declarativa de la política de gènere, feminista, que el seu partit predica.

 

La bona consciència és aclaparadora. 

 

Tanmateix, el cartell és un desbarat absolut, frisant la bogeria. 

 

Cal entendre la diferència entre "ser" i "haver de ser", entre realitat i desig, entre actualitat i projecte, entre l'ací i ara i l'esdevenidor. Si el cartell estigués redactat com un desig, una aspiració, un "volem Sant Julià de Ramis lliure de violència masclista", tothom coincidiria i ningú no tindria res a objectar, car, fer-ho, equivaldria a un judici d'intencions. 

 

Tanmateix el cartell anuncia una realitat de fet: el municipi està lliure de violència masclista, com quan els revolucionaris cubans van declarar "Cuba, territori lliure d'Amèrica". O quan es diu que un lloc està lliure de xarampió, perquè es considera la violència masclista una mena de malaltia vírica; cosa que no és. 

 

La violència masclista és predominantment d'arrels culturals, sense demèrit d'altres factors més o menys immediats; i el seu escenari preferit, la intimitat de la llar. Per saber si Sant Julià de Ramis està lliure de fet de violència masclista caldria que el seu batlle, convertit en el diable coix, anés llevant el teular de cada casa per assabentar-se del que passa endins, fins i tot la seva! A un poble al voltant de 3.500 ànimes, es tractaria d'una feinada si de cas fos possible la llegenda popular, tenint en compte que, segons les estadístiques, en l'Estat espanyol, una de cada dues dones ha patit violència masclista al llarg de la seva vida. Qua passa, doncs? Que Sant Julià de Ramis està fora de les estadístiques? I, si tot el que es fa amb els copiosos fons per polítiques de igualtat és posar cartells com aquesta falsedat, es pot parlar tranquilament de malversació

 

Si demà es donés un cas de violència masclista, cosa poc probable, però no impossible, atès que parlem d'éssers humans, com es llegiria el cartell en qüestió: "Sant Julià de Ramis lliure de violència masclista tret d'alguna excepció"? L'ús del terme "masclista" no converteix el feminisme impostat, com punt d'un programa de partit, en una realitat.

 

Confondre la realitat amb els desitjos és una dèria amb diversos noms. El lector és lliure de triar el que li sembli.