Salvador Illa sembla una mena d'home sense atributs, de Musil. No té cap esma; és un filòsof esmaperdut. Tampoc no té cap projecte. Amb prou feines té presència física personal. Sembla la seva ombra i, ni tan sols l'ombra perquè, de vegades, la ven al diable, com l'heroi de Von Chamisso, és a dir, a Espanya. Amb to planyívol proposa "enfortir els vincles amb Espanya"; i ho fa al Casino de Madrid, quasi bicentenària institució de l'antic règim. Un lloc a on el lirisme maragallí del líder socialista català sona més bé com un estirabot surrealista, sinó un impossible metafísic. Catalunya no pot enfortir cap vincle amb Espanya perquè és Espanya. A l'home sense atributs el traït el subconscient català; la maleïda crida de la selva vernacular. Amb la seva ombra venuda al diable espanyol, Illa és un eco, com la infeliç nimfa, condemnada a repetir tot allò que sentia. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, diuen els governants espanyols. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, repeteix la nimfa Eco-Illa.
El discurs vol ser el contrapunt al del MHP Aragonès ahir a un lloc tan ridículament escaient com el club Segle XXi. L'altre home sense atributs, el president, va demanar-hi el mateix referèndum i la mateixa amnistia que sap que le negarà, no ja un ministre del gobierno, sinó l'ombra del cap del govern a l'ombra. Ai, caram, si hi ha dues Espanyes, per què no pot haver-hi dues Catalunyes? Per a tranquil·litat de la Corte, la Catalunya bona respon a la Catalunya dolenta.
La ironia és que, com passa amb les dues Espanyes que, al fons, són una quan es tracta de Catalunya, les dues Catalunyes, al fons, són una, quan es tracta d'Espanya, de la qual estan enamorades. Rivalitzen en la seva estima. Illa, el líder unionista, vol enfortir els vincles amb Espanya; Oriol Junqueras, el líder independentista, "ama a Espanya".
