Recordeu la recomanació de "gola profunda" en el Watergate, follow the money, seguiu el rastre dels diners. L'abscés de la corrupció hi ha esclatat en seu parlamentària, deixant els partits independentistes amb les vergonyes a l'aire. I tot pels diners. No pels "grans diners", the Big Money, de Dos Passos, sinó pels "petits diners" de la nòmina, els triennis, els complements i resta del florilegi comptable d'uns polítics més bé múrids. Sembla una llei de la naturalesa humana. Quan la dreta arriba al poder roba al seu estil empresarial, mitjançant negocis, donatius il·legals, contractes milionaris, malversació a gran escala, inversions faraòniques en benefici de particulars, Big Money. Quan arriba l'esquerra, sobretot els comunistes o gents afins, com ERC, o els Comuns (els més voraços) el robatori es fa repartint-se els diners públics entre els polítics corruptes, llurs amics, endollats, i gent comprada per garantir el seu silenci. No són els "grans diners"; sòn, però, els diners de tots els que s'esfumen a les xarxes clientelars d'unes estructures que només miren per llur millora.
Per descomptat, quan es disposa dels recursos públics per interessos de partit, sempre es troben complicitats als altres partits que volen participar en el repartiment de càrrecs, privilegis exclusius de la partitocràcia.
Perquè el cas del parlament és un botó de mostra d'un mal endèmic a l'esquerra governant, sigui municipal, comarcal o autonòmica. La fusió del partit amb l'administració duu a una administració de partit, el primer pas cap a la dictadura. Hom pot fer el que li roti. Fins a legalitzar l'abús. Per això es fa servir el monopoli dels mitjans de comunicació, per censurar i vetar la discrepància i la crítica.
I que el robatori sigui de valent.
