Torna la taula màgica, prodigi de la semiologia creativa. La seva inexistència real es compensa amb una garlanda de noms, taula de diàleg, taula de negociació, mesa de reencuentro. Poden anomenar-la com vulguin que no la conjuraran. Dues trobades en dos anys, d'això que els fotògrafs diuen "posades", són dos llampecs en la negra foscor del rebuig de l'Estat a parlar de res de contingut polític amb Catalunya.Tota l'artilleria retòrica d'ERC se centrava en aquesta quimera que ja arrossega dos anys d'inactivitat.
El MHP Aragonès, al seu discurs de Sant Esteve, va urgir alguna mena de materialització de la quimera. La resposta del gobierno, com sempre, és que las cosas de palacio van despacio. O sigui, vuelva usted mañana.
L'asimetria és aclaparadora. Per a ERC és vital aconseguir algun altre gest de diàleg; pel gobierno és vital no fer-ho. Endevineu qui guanyarà.
La subalternitat de Catalunya és evident en el desenvolupament de les discretes (vol dir inexistents o inútils) negociacions prèvies a la negociació a on encara estan cercant un contingut per la hipotètica trobada, ras i curt, una raó per convocar la quimera.
La part catalana està presidida per la consellera de la presidència, Laura Vilagrà, que enguany també presideix la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, un òrgan constitucional perfectament definit per tractar qüestions competencials. Aquesta dualitat d'un òrgan tècnic operatiu i un d'altre quimèric defineix l'atzucac en què s'ha embolicat l'independentisme pragmàtic. Encara farà costat al gobierno de franc amb l'excusa de l'arribada dels bàrbars. Tanmateix, de l'utodeterminació i, per descomptat, de la independència
