El cas de la batllessa de Barcelona s'estudiarà a totes les facultats de polítiques i escoles de negocis arreu el món. El xoc de la màxima autoritat municipal amb el codi ètic del seu partit i la seva alegre disposició a considerar-lo paper mullat és la darrera mostra d'una carrera basada en l'oportunisme i l'ambició de poder més ferotges. Per tal de sobreviure aferrada al poder dirà i farà el que sigui sense cap límit ètic. Sembla un personatge de Maquiavel. Si el florentí l'hagués coneguda, sense dubte, l'hauria considerat més digna de les seves observacions que l'infeliç de Ferran el Catòlic, conegut com "el catalanote".Si, per assolir el poder has de difamar i calumniar els teus adversaris (cas Trias), es fa i no cal caure després en petiteses de demanar disculpes. Si has d'aliar-t amb els teus enemics d'ahir (cas Valls), es fa sense dubtar-ho. Si Churchill estava disposat a aliar-se amb el diable per salvar el Regne Unit, com no ho farà Ada Colau per salvar Ada Colau que és molt més que el Regne Unit.
Si per guanyar unes eleccions cal comprometre's amb un codi ètic que imposa sobre els seus seguidors una pobresa franciscana i una rectitud de conteniment gairebé calvinista, es fa sense més escarafalls. Després ja es veurà que la pobresa franciscana és compatible amb apujar-se el sou més d'un 25%. I el rigor calvinista amb la imputació penal per suposada malversació de fons.
Les promeses només obliguen, segons Maquiavel, si és en interès del príncep.
L'alcaldessa, que viu en una polèmica constant pel seu urbanisme tan doctriner com desastrós, fins al punt que la ciutat ha baixat a les guies de recomanacions turístiques, no tolera cap crítica de la seva gestió. Ha tancat el seu compte a Tweeter, on no es pot impedir a la gent dir la seva i s'ha refugiat en Instagram, una xarxa més d'imatges, per conrear la seva.
El problema és que la imatge no és la reputació.
