Les eleccions a l'Assemblea del Consell

El meu article avui a elMon.cat

 **********************

 Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major.

Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana. A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.

La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de participació i àmbit de debat públic al mateix temps. Per la forma de la votació, la naturalesa de l’òrgan elegit i la universalitat del cos electoral, les eleccions han estat un acte de democràcia de l’època digital, com explica el mateix MHP Puigdemont en presentant els resultats. 

Exactament, quin tipus d’òrgan és el Consell? Es diu, i és veritat, que sigui el que sigui, està fora de les urpes de l’Estat espanyol. Però això explica per què sobreviu, no per a què ho fa. Quina és la seva funció sense perdre de vista que és un òrgan de dret privat, perquè no pot ser-ho de dret públic ni a Espanya ni a Bèlgica? 

Al capdavall, el seu objectiu és constituir-se en nucli d’un futur govern d’una República catalana independent. I aquí comencen els problemes d’un independentisme que està més barallat en el seu si que amb l’enemic comú. Com a tal, el Consell té una gran tasca I encara que no la tingués, és una eina d’un moviment que no té massa recursos i no es pot permetre malbaratar-los. No és admissible, doncs, l’actitud dels altres partits dits independentistes, ERC i CUP que menystenen la tasca del Consell, encara que sigui comprensible, car el projecte últim del CxR és incompatible amb la pretensió de perllongar el règim autonòmic sine die. En l’estructura de la Generalitat anomenada republicana, però en realitat monàrquica i autonòmica, no pot haver-hi lloc per cap relacions amb qualsevol òrgan fora “de les urpes de l’Estat espanyol” perquè la Generalitat és part d’aquest Estat espanyol. Tant si es vol com sinó, el CxR representa un problema constitucional per a la Generalitat.

A aquesta emmetzinada situació ha d’afegir-se el fet indubtable que el president del CxR, el MHP Puigdemont, el més votat a les eleccions, sigui president del CxR i de JxC al mateix temps, el qual resta encara més força a la pretensió de transversalitat del Consell. Si el CxR ha de vertebrar un moviment d’alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d’un partit. Aquesta seria una estructura tan falsa com la de l’imperi Guillermí, on el rei de Prússia era, al mateix temps, l’emperador d’Alemanya. 

En qualsevol cas, la resposta no pot ser boicotar a l’exterior la unitat que es predica a l’interior i ignorar o afeblir la tasca de l’exili ensems. Al front exterior d’aquest conflicte, similar a una guerra, pertanyen triomfs com el de Valtònyc que va més enllà de la causa independentista per constituir un gran avanç de la llibertat d’expressió a tot arreu en Europa, farcida de monarquies.

Contraposar les figures de Valtonyc i de Carme Forcadell, com si fossin pols d’un dilema com ha fet Gabriel Rufian als termes maniquees de nen que li són familiars (“menys Valtònycs i més Forcadells”) revela un sectarisme difícil de creure. I per sota del sectarisme, un autoritarisme ple de fosques amenaces pel futur. Demanar “menys Valtonycs” amb l’excusa que fa rap i està amb el MHP Puigdemont és voler que la llibertat d’expressió s’aturi, que hi hagi menys llibertat. Demanar “més Forcadells” amb l’excusa dels anys de presó, és demanar que hi hagi menys llibertat i més persones sotmeses i trencades per la falta de llibertat. 

Ambdues exigències són congruents i ambdues són feixistes.

Renovar per conservar

La renovació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional ha palesat les contradiccions internes d'Unidas Podemos, un partit de gobierno amb esperit d'oposició. La Constitució exigeix una majoria parlamentària de tres quints dels diputats (210). Els vots de PSOE i PP no sumen i, per tant, necessiten els d'Unidas Podemos. Vet aquí al partit marmessor dels "Indignados" votant a favor de candidats absolutament inadequats per a la seva tasca a causa del seu extremisme polític i trajectòria partidista a l'ombra del PP. 

 

Diuen els dirigents d'UP que, si es vol renovar el TC, cal votar la proposta de la Comissió Consultiva: dos candidats progressistes i dos ultres. La qüestió, però, és si la renovació s'ha de fer a qualsevol preu, fins i tot que no sigui una renovació, atès que es manté el biaix a l'extrema dreta del Tribunal. 

 

Als d'Unidas Podemos els treu de polleguera que els diguin que recolzen el règim del 78, del qual està orgullós l'expresident González i ells en volien combatre a sang i foc. Si voten a favor dels magistrats d'extrema dreta, ho fan per la necessitat de comptar amb el PP per a la renovació. Tanmateix, la renovació només és nominal, però no real; en realitat, és una continuació. Als del PP no els cal controlar el tribunal des de darrere; ho fan des de davant.

 

Una continuació del règim del 78, a dins del qual els d'UP estan molt confortables.

Una entrevista sota sospita

No hi ha cap mena de dubte. En el conflicte entre Espanya i Catalunya tot s'hi val, almenys per a la part espanyola que el veu com una guerra. I a la guerra, ja se sap, tot s'hi val. Els reiterats intents d'"humanitzar-la", sotmetre-la a qualsevol mena de normes són encomiables, però patèticament inútils. El combatent que respecti promeses, pactes, regles, té majors possibilitats de perdre la guerra que qui no ho fa. En conseqüència, ningú no ho fa.

 

El periodisme de guerra segueix aquest principi fil per randa. Al diari que s'anomena El Español no li cal declaració d'intencions. La seva tasca no és informar, sinó fer guanyar la guerra als seus, els espanyols. I à la guerre, comme a la guerre. L'entrevista amb Carme Forcadell és part d'una estratègia de combat. Fins al titular, amb un ús de les majúscules típic de la premsa groga, és de guerra. I tota la peça sembla més una andanada d'artilleria que un reportatge periodístic. 

 

No sabria com definir la publicació d'una entrevista dos anys després de feta i sense la més minsa prova que el seu contingut sigui cert. Periodisme, en sentit professional, no ho és. És un estratagema bèl·lica-periodística per dividir i enfrontar (encara més) l'independentisme, signada per una veterana periodista de l'Opus Dei. No manca res. És un prodigi de catalanofòbia verinosa, tan evident que, en principi no seria necessari sortir-ne al pas. 

 

Tanmateix, donada la violència de les expressions, el desmentiment de Carme Forcadell és necessari. No per si mateix, car tothom veu la provocació i mala fe de l'escrit, sinó perquè la seva absència constitueix, paradoxalment, l'única prova de la versemblança del seu contingut. Si, a més a més, vol explicar per què va concedir l'entrevista en primer lloc és cosa seva.

El regne de la faula

Sembla que, després de dies i dies de cares fosques, amenaçant amb el rebuig als pressupostos generals de l'Estat (PGE), els comptes tiraran endavant amb el vot favorable d'ERC i els diputats del PDeCat dins de JxC, i amb el vot en contra de la resta de JxC i la CUP. És una mostra més d'aquesta unitat independentista que els independentistes acusen els crítics de trencar.

 

L'aprovació dels PGE es fa a canvi de "blindar" el català a Netflix i productes similars. No cal recordar que els bascos, més ensinistrats en aquests regateigs, s'han endut una transferència més. És obvi que els grans gestos de l'inici, les amenaces, avisos, cares fosques i admonicions engolades s'hi han reduït fins a la mínima expressió. Ja no es posen condicions com el referèndum o l'autodeterminació, sinó que ni tan sols s'esmenta la taula del diàleg, arraconada a l'angle fosc, com l'arpa de Bécquer.

 

A més a més, presentar aquest intercanvi com a un triomf és hiperbòlic. No hi ha comparació entre el que Catalunya espera obtenir al futur i el que aconsegueix Espanya aquí i ara: garantir l'estabilitat del gobierno fins a la fi de la legislatura. Catalunya obtindrà, si ls déus volen, el que la constitució que ens varen donar entre tots ja reconeix a l'art. 3, 3, que "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Presentar el compliment de la Constitució del 78 com un triomf negociador de res és francament hiperbòlic. 

 

I, d'altra part, quin criteri s'ha seguit en determinar el percentatge de blindatge? Per què només el 7,5 de la producció de Netflix i tutti quanti i no la totalitat? Que el català sigui la llengua d'una minoria dins l'Estat no vol dir que els catalans estiguin interessats només a una minoria de la producció cultural. No sé si m'explico. 

 

Al capdavall, tot això és irrellevant. El fons de la qüestió era trobar una raó per justificar la decisió, que havia estat presa molt abans, de donar suport al gobierno en la seva tasca de "passar pàgina" i implantar la "nova normalitat". A Catalunya això es podria materialitzar amb una reedició del tripartit en el qual el partit hegemònic aliat als anomenats "sobiranistes" faria realitat el seu somni d'un independentisme pragmàtic.

 

I carpe diem.

El pragmatisme del cranc

Quines dues captures de l'entrevista a Marta Vilalta al Més 324de TV3! Són del compte de Miquel Bofill. Amb raó voldrien tancar el twitter. El famós "femer", segons Sergi Sol, la "minibombolleta", que deia una altra senyora fa uns dies. Ahir, les captures feien les rondes al twitter, on s'esmolaven les eines de la ironia, la burla i el sarcasme digitals que treuen de polleguera als funcionaris del partit hegemònic a Catalunya. "El responsable de rotular no menjarà el torró a TV3", "al grafista li queden dues telenotícies", "Halloween", "despido fulminant".
Twitter no deixa passar una; a la que detecta una mentida, sort un riure sarcàstic. Sobretot si la mateixa TV3, aparell de propaganda d'ERC, ridiculitza la política dels que la controlen. És d'una incompetència celestial. I a les xarxes el riure era ja pantagruèlic. Els funcionaris treuen foc pels queixals perquè el twitter els fa aparèixer com el que són: autonomistes que no només no volen la independència sinó que tampoc no saben negociar engrunes per Catalunya perquè al fons estan absolutament compromesos amb la política d'estabilitat d'Espanya, perquè el seu marc vital és espanyol.
El rètol diu exactament el mateix que va dir Valtonyc en una gran entrevista al FAQs. Per cert el mateix Valtonyc per al que la fiscalia andalusa demana quatre anys de presó pel presumpte delicte d'odi a la Guàrdia Civil. Perquè aquí, mentre els hegemònics fan mans i mànigues per enganyar a l'opinió pública i justificar que s'aproven els pressupostos de franc, l'Estat -i en últim terme el gobierno- no aturen la seva guerra contra l'independentisme.

La raó de ser de la independència

El meu article a La República.cat sobre la patafísica qüestió de si cal esbrinar per a què es vol la independència

******

Sembla que sí, que el partit ERC anirà endavant amb el debat anunciat per Raül Romeva: “Per a què volem la independència?” Es presenta com un procés democràtic d’adopció de decisions col·lectives. Els militants celebraran reunions de debats al voltant d’un document, com els antics cristians al voltant de la doctrina; faran les esmenes que vulguin, i, a la fi, una conferència nacional del partit adoptarà la decisió definitiva que revelarà al món exactament per a què vol la independència ERC. 

És una pregunta sorprenent per a un partit que, fundat el 1931, té com a objectiu a l’article segon dels seus estatuts “la independència dels Països Catalans i l’Aran”. S’ha d’entendre, doncs, que el partit no sap per a què vol l’objectiu que ell mateix es va fixar fa 90 anys? No ho ha sabut mai o és una ignorància sobrevinguda? Potser és el moment d’esbrinar per a què es vol la independència i fins i tot si es vol en primer lloc. Si debatent democràticament s’arribés a la conclusió que la independència no es vol per a res (una possibilitat), el partit hauria perdut la seva raó de ser i li estaria bé dissoldre’s. 

El projecte d’ERC ha encès una reacció molt negativa a les xarxes socials, singularment a Twitter. Un breu incís sobre aquesta qüestió de Twitter i el seu impacte en la comunicació social, no només en la política. Twitter és un fòrum obert, una àgora pública lliure i la més extensa en persones i territoris. Avui, l’esfera pública per excel·lència on tothom pot dir la seva, sense més limitació que el Codi Penal i on ningú no pot censurar o vetar ningú. És l’àmbit de la llibertat d’expressió, enfortida gràcies al web 2.0, que permet la interacció entre el públic, l’audiència, els receptors i els emissors (polítics, periodistes, publicistes, etc.) i trenca el monopoli i la impunitat dels opinion makers, sotmesos avui a un escrutini del seu públic al qual no estaven acostumats. Quina altra pot ser la raó per la qual la batllessa Colau ha abandonat Twitter si no és perquè no vol rebre crítiques i no pot impedir-les mobilitzant els seus clients com feien els tribuns romans en els actes públics? 

Aquí rau el rebuig del periodisme convencional a les xarxes, atès que són aquestes les que exerceixen el control dels poders polítics que ningú no fa. Amb l’insolent afegit que també gosen controlar la tasca dels periodistes més o menys institucionals, als quals acusen de formar una aliança non sancta amb els poders que haurien de controlar. Les xarxes, Twitter, són una amenaça a una forma de periodisme institucional, partidista, venal. Per això, si aquest periodisme conxorxat amb els poders pogués, les tancaria, especialment Twitter. Poc més o menys com a la Xina o Corea del Nord.

 La recepció del projecte d’ERC a la ciberesfera ha estat efectivament molt negativa. S’ha interpretat com la confirmació pública d’una traïdoria llargament anunciada. Pot semblar massa categòric, però encara són recents les afirmacions públiques d’independentisme radical i sense embuts d’ERC que han resultat falsedats amb finalitats electoralistes; encara sona el “Doneu-me 68 diputats i proclamo la independència”, reduït aleshores a “Tinc 72 diputats i demano respectuosament que Netflix dobli en català”. Sí, efectivament les xarxes i Twitter són una veritable nosa per al pseudoindependentisme. Fa quatre mesos que, sortint de la presó, el mateix Romeva va declarar que la independència és “irreversible”. Volia dir “inevitable”, perquè és impossible revertir el que encara no és. I, si la considera inevitable, quin és el sentit de preguntar per a què es vol? 

Tanmateix, la pregunta té una resposta molt senzilla, però una que no encaixa en els plans dels que volen substituir la independència per l’hegemonia del seu partit. Volem la independència per exercir el nostre dret a ser. Encara que no se’ls hagi acudit als ideòlegs d’ERC, ser no s’esgota en existir, com ja sabien els existencialistes. Catalunya existeix com a colònia de l’Estat espanyol, no com a ella mateixa. I per això li cal la independència, per ser ella mateixa sense resignar-se a una existència vicària. 

Preguntar-se per a què es vol ser és renunciar a ser.

Le roi (des belgues) est un con

Sembla que, gràcies a Valtonyc, ja es pot tractar al rei dels belgues com a qualsevol altre ciutadà, que farà valer el codi penal si creu que algú l'ha insultat; com pot fer-ho també el monarca. Però res de tipificar com a delicte perseguible d'ofici els insults al rei. Valtonyc ha fet avançar el dret constitucional belga gairebé dos-cents anys (atès que la llei ara derogada era de 1847) i ha convertit Bèlgica en l'avantguarda de la lluita per la llibertat d'expressió. Una fita històrica.

Perquè la qüestió aquí és si el dret de llibertat d'expressió està limitat per coses com els "ultratges" al rei. Vinc de publicar un assaig sobre la llibertat d'expressió a Catalunya, a on es diu que: "Conceptes com el de blasfèmia, sacrilegi o ultratge a qui sigui, nació, rei, himne, etc., no tenen cap sentit i només poden imposar-se per la violència, mai per la raó". Me n'alegro molt de coincidir amb el Tribunal Constitucional belga. Sense llibertat d'expressió no pot haver-hi democràcia.

Ja es pot insultar al rei dels belgues. Però no al rei d'Espanya. Cal recordar que Pablo Hasél està complint condemna per enaltir el terrorisme i injuriar al rei. És a dir, està condemnat injustament. Com ho estaria Valtonyc si, en lloc d'anar a l'exili, s'hagués lliurat a la "justícia" espanyola. Una vegada més s'observa que, en la confrontació amb la metròpoli l'exili és molt més eficaç que la presó.

Els jutges injustos

Paradoxalment, una de les causes principals de la inseguretat jurídica de la ciutadania és l'arbitrarietat dels jutges. Que la professió judicial està literalment farcida de jutges militants d'ideologies de dreta no és ja cap secret per a ningú. Entre jutges franquistes, nacionalcatòlics i de l'Opus Dei, el poder judicial s'ha revelat l'últim búnquer del franquisme, de "l'atado y bien atado".

 

 De fet l'expressió lawfare, que es fa se servir sovint retrata una situació que ve dels inicis de la transició. Amagada els primers anys, es va palesar amb el triomf de la dreta als anys noranta. En una conferència que vaig pronunciar llavors a Oviedo, no me'n recordo on, vaig dir que la dreta estava fent amb els jutges el mateix que havia fet tradicionalment amb els militars: posar-los a defensar els seus privilegis. L'endemà, Vetusta clarejà albirant l'escàndol. I tanmateix, com sempre, em vaig quedar curt. Els jutges administren una justícia nacionalcatòlica.

 

Realment, l'episodi de la detenció de l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, sembla més un cas d'intimidació política i extralimitació de funcions que una providència judicial. Un cas més a prop de la famosa "justícia de Peralvillo" (on primer s'executava al reu i després s'instruïa la causa) que d'un procediment legal. Josep Costa no reconeix competència al Tribunal Suprem per interferir en la sobirania parlamentària. És el que haurien d'haver fet els condemnats al judici-farsa de l'1-0: no reconèixer la legitimitat dels tribunals espanyols a Catalunya. 

 

No hi ha cosa més terrible, maledicció més gran, desastre pitjor per a una comunitat que els jutges injustos. Herodot conta la llegenda de Cambises, que va fer escorxar viu un jutge prevaricador i, amb les tires de pell, va fer bastir la cadira a on haurien de seure tots els jutges posteriors. És el contingut d'un famós díptic de Gerard David, obra que els jutges haurien de tenir davant en recitant les seves oposicions.

Projecte de país o projecte de partit?

El meu article avui a elMon.cat. 

 

****************

La política no és només el terrabastall de banalitats que omplen de gom a gom l'esfera pública en un vertigen de platós, micròfons i diaris. De vegades, en meitat de l'enrenou a l'escenari, els protagonistes aturen una estona la picabaralla i, com si fessin un apart dirigit al públic, formulen alguna mena de projecte col·lectiu, de programa de major abast que intercanviar insults. 

 

Després d'abandonar la política pràctica, en la que no ha deixat una empenta digna de recordació, i de donar-se un temps de reflexió, Pablo Iglesias ha reaparegut com a tertulià en influents mitjans espanyols i catalans. Sembla una activitat més adient al seu tarannà. I és des d'aquestes tribunes, en presència de gent de l'alçada intel·lectual de les exministres Carmen Calvo i García-Margallo, des d'on el fundador de Podemos enuncia el projecte de la bona vella/nova esquerra, marmessora del moviment antisistema.

 

És un programa al voltant d'una triada a l'estil hegelià: república, plurinacionalitat i confederació. Una triada tan versemblant com la de la santíssima trinitat que habita un cel encara per conquistar. No només perquè Espanya mai l'acceptarà, sinó perquè tampoc ho farà l'independentisme català. Almenys l'independentisme de debò: la república espanyola -suposat que es materialitzi- no serà millor per a Catalunya que la monarquia; el seu hipotètic caràcter plurinacional és irrellevant per l'independentisme per definició; la confederació és un sofisma perquè per a confederar-se, abans cal ser independent.

 

L'episodi del segrestat escó del diputat Alberto Rodríguez i la previsible reacció d'Unidas Podemos plegant-se a l'arbitrarietat són la prova fefaent que aquest partit és l'enfant terrible del règim del 78, monàrquic, mononacional i unitari. Terrible, sí, però enfant. La triada d'Iglesias té la mateixa importància per a l'"esquerra de debò" que la independència de Catalunya per a ERC. 

 

Del costat republicà, Raül Romeva presenta un projecte de debat col·lectiu al si d'ERC sobre la qüestió de "per a què volem la independència?" El retret que es fa sovint als republicans és que el seu independentisme és fictici, fals, un mer esquer per capturar vots independentistes de bona fe. Encara fa uns mesos, el mateix Romeva considerava "irreversible" la independència. Òbviament, volia dir "inevitable" car no es pot dir irreversible una cosa que encara no s'ha aconseguit. Doncs, si és inevitable, no cal plantejar-se la seva conveniència. Fer-ho és reconèixer obertament que mai ha estat un objectiu de debò.

 

Tothom troba raonable aturar-se alguna vegada per reflexionar sobre el sentit de què es fa. Però quan es reflexiona sobre el "per a què", es qüestiona el sentit mateix de què s'està fent. Plantejar-se "per a què" es vol alguna cosa és adoptar un punt de vista instrumental. La independència, però, no és cap instrument, sinó un fi en si mateixa. La proposta de debat es presenta com a un exercici de democràcia interna del partit. Els militants a les agrupacions debatran les propostes i presentaran esmenes fins a acordar un document final per majoria a un congrés que es celebrarà dins quatre o cinc mesos. Un document que decidirà per a què vol el partit ERC la independència. Amb aquesta perspectiva instrumental una de les respostes possibles és "per a res". Això deixaria en clar que el fi en si mateix no és la independència sinó l'hegemonia del partit. 

 

L'enganxada de Junqueras i Jordi Sánchez a causa de la participació en la taula del diàleg, ens permet albirar l'ànim de la coalició de govern i la relació entre independència i hegemonia. JxC es resisteix a plegar-se als dictats del seu soci. Primer, el MHP Aragonès va vetar representants de JxC perquè no eren consellers. Després Oriol Junqueras, que és qui talla el bacallà, exigeix que JxC proposi els seus representants a la taula al mateix temps que rebutja una posició comuna envers els pressupostos. La raó és palesa: a ERC la interessa donar versemblança a la taula del diàleg per al qual li cal la presència de JxC, però no l'interessa compartir les seves relacions, pactes i acords amb el PSOE. És el principi de l'hegemonia de partit. Res a veure amb la independència. 

 

L'últim projecte ha estat el del president Puigdemont que reitera la seva voluntat de tornar a Catalunya com a ciutadà lliure a acabar la feina aixecant la DUI. Tothom de bona fe, suposo, celebrarà el seu retorn en les condicions que diu perquè és un acte de justícia. No hi ha cap raó per dubtar que el seu propòsit sigui el que diu. 

 

La qüestió és com ho farà, amb quines forces.

Palinuro torna a la barricada

Després d'una absència de quatre mesos (i no de vacances a la torre d'ivori), Palinuro torna a l'internet amb algunes novetats.

S'ha fet editor independent. 

 

Condemnat a l'ostracisme a Espanya a causa del seu suport a la independència de Catalunya i també a Catalunya per la mateixa raó, encara que sembli mentida, car els "partits independentistes" són els pitjors enemics de la independència, ha trobat la possibilitat de publicar els seus textos i llibres burlant el boicot d'ERC a través d'Amazon.

Internet i les xarxes socials són l'únic àmbit lliure del control del pseudindependentisme i, sobretot, d'ERC, una típica organització autoritària en procés de feixistizatció, com deia Nicos Poulantzas. Per això els seus comissaris polítics diuen que el tuiter és un "femer"; perquè no poden controlar-lo. Amazon és una plataforma que possibilita l'autoedició de textos i llibres sense censura d'ERC que s'exerceix no només a escala editorial, sinó també de distribució i venda, perquè ordenen als llibreters sota la seva influència que no venguin els llibres crítics amb el seu partit d'endollats.

Doncs, a més de les seves cròniques periòdiques, el blog serà la finestra on apareixeran les pròximes publicacions de Palinuro: llibres originals, traduccions, i també els posts habituals. Transitòriament seguirà sent de franc, però més endavant serà per subscripció. Cal recordar que, malgrat que ERC continuï amb les seves calúmnies, Palinuro no rep diners de ningú, i ha de guanyar-se la vida en un ambient molt hostil.

El primer pas ha estat la publicació de l'assaig sobre La llibertat d'expressió a Catalunya, en edició kindle (per a ordinador, tauleta i mòbil) i edició de paper.

Les següents publicacions ja previstes seran: la versió castellana de La llibertat d'expressió, una traducció (amb estudi introductori meu) del text feminista de Poulain de la Barre, sobre la igualtat de les dones, De l'Egalité des deux sexes (1673) i un assaig meu il·lustrat sobre la misogínia a l'art occidental, tots tres ja en avançat estat de composició.

Per descomptat, també estan previstes les habituals cròniques sobre l'actualitat.

Desitgeu-me molta merda a la nova etapa palinurica, si us plau.

El segon error de perspectiva

El nivell del debat polític a Catalunya és molt baix, insòlitament baix per la importància del que està en joc: l'alliberament nacional. Abunden els insults, els arguments ad hominem, els atacs personals, la demagògia i la carrincloneria dels endollats de pagueta, encarregats de difondre les consignes de la superioritat. I poc més. Cap raonament digne de tal nom, cap anàlisi capaç de donar pistes per entendre una realitat força complicada.Les controvèrsies i polèmiques versen sobre l'aquí i ara més immediat, sense cap referència a les experiències del passat, encara que sigui recent. Debatre sobre el present i el futur sense una visió clara del passat és com bastir un edifici sense fonaments. Si, a més a més, es vol projectar les conclusions sobre un esdevenidor llunyà, l'intent és, literalment, perdre el temps. Però sembla molt adient per injectar ànims als seguidors més pessimistes i tenir-los entretinguts una estoneta més mentre el profeta es felicita a si mateix.

Preneu el cas del brutal error de perspectiva que va suposar el procés-farsa de l'11-O. Abans de l'inici, tota la propaganda independentista va dir que seria el moment decisiu, quan l'Estat espanyol es veiés afrontat a la seva misèria; el moment en què la causa catalana es palesaria a la vista del món sincer que ens estava mirant, i tindríem la independència a tocar, gràcies a la publicitat de l'espectacle. Amb aquestes expectatives es va dissenyar una estratègia defensiva al procés profundament errònia, gairebé podria dir-se pensada per a l'enemic per enfonsar la causa catalana. L'error de partida va ser afrontar el procés sense qüestionar la seva legitimitat i acceptant com legal una farsa antijurídica. El resultat ho coneix tothom; la farsa dels jutges franquistes acabà amb condemnes brutals, el procés cap a la independència no avançà ni un centímetre i els processats, que ni tan sols van gosar declarar a la seva llengua, no obtingueren cap ressò internacional, perquè, mirabile dictu, el món no ens mirava. Només nosaltres mateixos a l'espill dels nostres desitjos. Com els nens. I és el que seguim fent aleshores.

Ara, quan és possible que la justícia europea anul·li el procés-farsa i obligui a repetir-ho, s'està repetint l'error de perspectiva i s'han disparat de nou els focs artificials de les promeses buides i les hipèrboles a un got d'aigua: el món torna a mirar-nos, Europa ens farà justícia, l'Estat espanyol tremola de por quan veig que l'invencible Puigdemont tornarà vincitore, com el Radamès d'Aida. Per descomptat, els que veiem amb escepticisme aquesta nova equivocació ens guanyem una altra campanya d'assetjament dels dos partits seudoindependentistes. Abans de continuar, permeteu-me recordar que, davant la farsa del judici de l'1-O, vaig ser jo uns dels primers a apuntar a la via europea.

 De la mateixa forma, aleshores quan la justícia europea acabi amb la iniquitat del judici-farsa de l'1-O que segur que ho farà, serà un moment de goig i aplaudirem el resultat amb les orelles. Però sabeu quant pot trigar aquest? Dos, quatre, fins a sis anys. I amb quins efectes? Recordeu el judici d'Otegi; també es deia que la sentència europea faria molt mal a Espanya i que Otegi tornaria per la porta gran. La sentència condemnatòria d'Espanya va sortir sis anys després i res no ha canviat; ni tan sols una mica i Otegi ha tornat per a la porta petita i està fent política de vol curt, curtíssim tenint en comptes que la seva aliada és ERC.

 Però, es diu, la confrontació pot arribar molt abans si els tribunals europeus tornen la immunitat a Puigdemont i companys i el MH president pot trepitjar lliurement Catalunya. Només amb aquesta visió hi ha molts analistes tocant el cel amb la mà, com Jacob a l'escala divina, i prometent poc menys que la segona vinguda del Messies. Acceptant que ho pugui fer, que és molt acceptar, poden passar dues coses. Primera un cop Puigdemont a Catalunya, es produeix una onada espontània popular de confrontació violenta amb l'Estat. Encara que no seria el model no-violent que el MH president ha predicat sempre, jo hi seria també perquè crec que la violència és correcta quan es tracta de la legítima defensa. Però prometre això té la mateixa fiabilitat que una pregària a Sant Pancraci. 

 La segona: no hi ha cap onada popular espontània i el MHP Puigdemont es veu obligat a fer política "normal" a dins de l'autonomia fins que es convoquin eleccions a Catalunya, cosa que depèn del govern presidit per ERC. Haurà de decidir si es presenta com partidari de la independència aquí i ara encapçalant una organització pròpia, nova, transversal i suprapartidista com un moviment d'alliberament, en el qual cas, personalment m'hi sumaria, o pot fer-ho encapçalant un partit del règim, com ha fet fins ara amb JxC, en el qual cas, jo no hi seria.

Mentrestant abandonar la lluita aquí i ara a canvi de dos anys (mínimum) de normalització espanyola equival a renunciar a la independència, tant si es tracta d'esperar els resultats de la taula de diàleg com les decisions dels tribunals europeus. És una proposta dictada per la por a fer front al regne d'Espanya i l'afició dels polítics catalans dits "independentistes" a fer el viu-viu i anar cobrant salaris estratosfèrics per no fer res més que parlar de temps en temps al Congreso denunciant per enèsima vegada les injustícies espanyoles a Catalunya amb rotllos que ja es saben de memòria. Per mantenir aquesta situació de privilegi i continuar aprofitant-se de l'error de perspectiva, els polítics catalans professionals (i els no professionals esdevinguts professionals després de cobrar la primera nòmina) proposen que tinguem paciència i esperem encara aquests dos anyets per veure si hi ha resultats. En cas contrari ens prometen tots tres que aniran a un "embat democràtic", una mena de flogisto amb la qual aspiren a seguir entabanant la bona gent independentista.

La independència no sortirà de cap taula de diàleg ni cap sentència de cap tribunal. Sortirà del carrer, que és on es troba. I per fer-la cal oblidar les estratègies de taules i tribunals que només cerquen endarrerir la inevitable confrontació.

El preacord

El que demana el nou preacord és una mena de vot de confiança per a una repetició de la fórmula del govern anterior. S'assegura que els que ho proposen no defalliran aquest cop a la seva voluntat d'assolir els dos objectius de la reconstrucció social i la independència. Sánchez l'ha expressat amb claredat: deixeu passar quatre anys i llavors, parlarem i veurem quins i quines tenien raó (ells) i quines i quins estaven equivocades (els altres, sobretot si n'eren crítics) i riurem. El que no se sap és si de dolor. 

 

És un vot de confiança que es demana per deixar els mitjans públics de comunicació sota control absolut d'ERC, com han estat fins ara. Cal ser un negat del cap als peus per empassar-se aquesta burla. Fins ahir mateix els van fer servir sense atur ni escrúpols contra JxC. Just quan Sánchez i Aragonès presentaven el preacord, el senyor Sergi Sol dedicava el seu verí (de veritat) a JxC en prova de lleialtat mútua, com diu el seu assessorat, Aragonès. 

 

Encara que els dos representants, Aragonès i Sánchez, jurin en arameu que el preacord no equival al triomf de ningú, és clar que és un preacord amb la música i la lletra d'ERC amb acompanyament de JxC. A més a més, inclou expressament l'altre preacord de la CUP/ERC que JxC va rebutjar al seu dia. 

 

Pel preacord, JxC accepta expressament l'estratègia d'ERC. Que hi hagi reciprocitat no significa res, atès que no hi ha estratègia de JxC, llevat de la voluntat de respondre si, dins dos anys, no hi ha hagut resposta favorable espanyola a les demandes catalanes. 

 

És de suposar que la voluntat, també clarament expressada del gobierno espanyol, d'excloure de l'hipotètic diàleg qualsevol menció a l'autodeterminació i la negació del Congrés a tramitar una llei d'amnistia es consideren factors secundaris que no minven pas la viabilitat de la taula de negociació. És una taula on s'esmorza amb rodes de molí.

 

Com que les noves eleccions no semblen recomanables, els militants de JxC són cridats a decidir entre acceptar el preacord i entrar a un govern amb totes les garanties d'endarrerir el procés cap a la independència fins a calendes greques o rebutjar-ho i permetre un govern en solitari d'ERC. És el que va dir Sanchez pel cas, per a ell improbable, que el preacord fos rebutjat. I del desastre que estaria el govern en solitari d'ERC estan convençuts fins els d'ERC. 

 

És una elecció diabòlica que presagia la fi de l'independentisme si no es concreta aquí i ara l'estratègia per a la independència. Dir que la farà el think pentagon que anomenen centre de decisió estratègica i no dir res és el mateix.

Per fi diuen la veritat

Han trigat tres anys; han estat tres anys emprenyant la gata, enganyant a tothom, dient-se independentistes. Pragmàtics, realistes, possibilistes, però independentistes.

 

Han perseguit, assetjat i silenciat els que avisaven que no eren independentistes sinó que només estaven interessats a llur partit, val dir, llurs butxaques i privilegis.

 

I ha resultat que els assetjats i silenciats tenien raó. 

 

És fort, tres anys enganyant. Com ha estat possible? Gràcies al monopoli totalitari dels mitjans de comunicació que difonen les seves mentides, la seva propaganda i ataquen l'opció independentista de debò, la de JxC. 

 

Gràcies a la complicitat dels periodistes i comunicadors en general que han fet el joc als republicans i, llurs aliats espanyols, parlant de "partits independentistes", com si hi hagués més d'u; de dues estratègies per a la independència, quan és palès que no hi ha més que una i l'altre no és ni independentista.

 

I gràcies també a la complicitat d'una part de l'independentisme de JxC a la que ja li va bé parlar d'independència, però ajornar-la ad calendas graecas pretextant que és ERC qui no la vol.

 

El cinisme i la hipocresia d'ERC són infinites. Ha crescut i, per fi, ha guanyat unes eleccions amb una diferència d'un diputat, gràcies a l'1 d'octubre i l'empenta posterior de l'independentisme, dels que es van aprofitar mentint. Ara volen posar fi al procés engegat fa tres anys per tornar a la política autonómica endarrerint la independència entre deu i vint anys. 

 

JxC no pot en cap cas facilitar aquesta rendició incondicional.

Les noves portes giratòries

Pablo Iglesias dimiteix i deixa la política, diu el meu periòdic, amb una adorable ingenuïtat. És veritat que Iglesias dimiteix. El que no és tan clar és que deixi la política. El text de l'article diu que, el dimissionari està en contacte amb l'empresari Jaume Roures per trobar feina a "l'àmbit de la comunicació". No veig a Pablo Iglesias encapçalant un reality show o un programa de glamour i xafarderies, encara que mai es pot estar segur. La comunicació ací significa comunicació política. Dins un ampli ventall, des de la més pràctica i concreta a la més teòrica i abstracta; però comunicació política. La comunicació política és política perquè avui, la política és comunicació. 

 

Iglesias fa valer una porta giratòria com les que criticava asprament als feliços temps de jadis, arran de "l'assalt als cels" i la regeneració universal de la humanitat. Canvia la poltrona per a un endoll a una empresa privada. Que sigui una empresa de comunicació i no un banc o una multinacional és irrellevant. Es tracta d'una empresa privada i un accés laboral per via de influències. No, no abandona la política. Continuarà fent-la, però des d'una posició que li agrada més, per a la qual s'havia preparat i que és la seva veritable vocació: presentador televisiu; en definitiva, predicador.

 

 Iglesias i els seus companys van entrar en política com a marmessors del moviment 15-M, encarregats de portar a les institucions la indignació popular. No és segur que, en cas d'haver-ho fet, haguessin reeixit, però és que ni tan sols ho van intentar, llevat de qüestions d'atrezzo i d'imatge. Ja des de l'inici se'ls va afegir Izquierda Unida que farà de Podemos l'enèsima iniciativa comunista per lluitar contra el PSOE amb la conseqüència inevitable de l'afebliment de l'esquerra. La tediosa història de sempre: com que el PSOE no és esquerra de debò, cal bastir una alternativa "autèntica"; és a dir, cal dividir l'esquerra. I això en lloc d'entrar al PSOE i pressionar per fer-ho una mica més radical. 

 

Una esquerra que es constitueix contra la socialdemocràcia, però que, davant la pregunta per la seva orientació, es declara socialdemòcrata, no pot sinó fracassar a causa d'un obvi caos mental. 

 

Després del fracàs, nova vida. Post tenebras, lux. Iglesias fa molt bé seguint el seu destí, abraçant la seva vocació en sentit weberià, com una crida divina. El cel espera un nou astre de la comunicació. 

 

El que ja no està tan bé és abandonar el vaixell quan aquest s'enfonsa. És contrari a la llei d'honor del mar. I molt menys abandonar sense assabentar a la tripulació de l'enfonsament. Ans al contrari, fent-la concebre falses expectatives. Cal un xic de cinisme per dir de la persona que deixa al seu post de vicepresident que serà la presidenta del govern a un futur no llunyà.

 

Definitivament, Iglesias no deixa la política.

L'amnistia és una arma d'un sol tret

Que lleig això d'enviar cartes carregades amb bales de subfusell Cetme! És molt millor engarjolar els teus enemics amb una democràtica declaració al Parlament. La ministra encarregada de defensar la unitat d'Espanya ha tancat la porta, diu el mitjà, a l'amnistia, com si alguna vegada hagués estada oberta.

 

No hi ha cap possibilitat d'amnistia. 

 

L'amnistia és una arma d'un sol tret. El PSOE la va firmar el 1977, amnistiant al mateix temps als presos polítics del franquisme i als franquistes que els havien engarjolat. Quina magnanimitat! Quina altura de mires! Quin equilibri aristotèlic, amnistiar a la víctima i el botxí o victimari per igual!

 

Però el bròquil s'ha acabat. L'amnistia no té cap cabuda a la Constitució o a la mateixa democràcia. Bé, la seva i la dels seus amics franquistes, sí; la dels altres, no. 

 

Aleshores, estimats amics pragmàtics, si ja us han dit que no hi haurà referèndum, ni autodeterminació, ni amnistia i que els indults, si de cas, s'aniran tramitant d'acord amb la llei vigent, podeu dir que posareu sobre la taula de diàleg per dialogar?

Per un acord unitari d'acció unilateral

El meu article del cap de setmana a La República.Cat.

Enmig del soroll mediàtic provocat pels resultats electorals, llegits com una victòria d’ERC dins l’independentisme, cosa sense precedents, es va manifestar una dinàmica impositiva. El partit guanyador va dur les negociacions al seu arbitri, parlant en primer lloc amb el tercer interessat en la qüestió, la CUP i, després, tots dos van proposar al tercer que, en realitat, és el segon, JuntsxCat, un preacord de govern ja tancat i concebut per fer-li empassar per força. Se suposava que els de Junts acceptarien la proposta per no ser estigmatitzats com a trencadors de la unitat independentista, una unitat que ells mateixos defensaven com a creuats de la causa. Ves per on, s’han abstingut dues vegades i la proposta se n’ha anat en orris davant el principi de la realitat. I Junts no ha patit cap estigma, al contrari, ha enfortit el seu pedigrí independentista.

La sorpresa va esclatar en forma d’indignació, pressions de tota mena dels unionistes, per tal d’empènyer la part menys independentista d’ERC cap a un govern no independentista, enfrontat amb Junts. Sense cap efecte, no perquè els que feien els avenços –Comuns, PSC, CUP– no posessin carn a la graella, sinó perquè ERC no tenia marge de maniobra en termes de legitimitat per entrar en un govern no independentista, i encara menys enfrontat a Junts. 

 

El pressing ERC a favor de l’autonomisme tampoc va aconseguir moure de l’unilateralisme Junts, que resta immòbil, com una esfinx. No va semblar disposat a entrar en pànic ni a llançar-se als braços d’ERC per tal d’evitar un govern de coalició amb forces que no només no són independentistes, sinó que són antiindependentistes. 

 

La iniciativa va ensopegar per segona vegada amb el principi de la realitat. La victòria d’ERC és una victòria pírrica i, pel seu gramscià somni de l’hegemonia, una derrota. La diferència d’un escó parlamentari a favor seu es tradueix, a la inversa, amb una opinió pública a favor de Junts, que manté la seva posició de donar la mateixa prioritat a la unilateralitat i a la reconstrucció. L’ambigüitat del discurs republicà i la seva acció barrejant-se amb forces unionistes es paga amb la pèrdua de crèdit. 

Som en el tram final. Es veu en el fet que, de sobte, s’ha produït un sorprenent silenci mediàtic i una reducció dràstica del foc republicà. Fins i tot les bateries que apuntaven cap al Consell de la República han callat. I així, al mig de l’expectació pública, ens assabentem que la direcció d’ERC, acceptant el principi de la realitat, ha obert negociacions directes amb el MHP Puigdemont. El mateix Puigdemont a qui no es va fer cap referència arran de les eleccions; només una d’indirecta en recordar que el govern de la Generalitat, encapçalat pel candidat Aragonès, no acceptaria cap tutela. 

 

No és qüestió de tuteles, sinó del principi de la realitat, un altre cop. Si hom vol desbloquejar la situació, cal parlar amb qui llueix la legitimitat i arribar a un acord mútuament satisfactori, perquè no es pot imposar. El vicepresident Aragonès ha fet arribar una proposta detallada d’acord per a un govern independentista. Amb temps, per descomptat, per llegir-la, pensar-hi, ruminar-hi i, si s’escau, tornar-hi amb una contraproposta. Se subratlla la ferma voluntat d’assolir un govern de coalició independentista. 

 És una voluntat compartida, però queda per saber en quins termes. Perquè només n’hi ha dos: o s’avança cap a la unilateralitat o la unilateralitat s’ajorna fins a temps millors. Posar un termini a l’ajornament en anys, encara que siguin pocs, és el mateix que renunciar-hi. Quins hauran de ser els avenços concrets, correspon al Parlament determinar-ho. Hi ha un mandat d’independència que no es pot amagar. 

La proposta presentada per ERC haurà d’incloure una sortida a aquest dilema, si no està feta per perdre el temps, cosa gens probable, atesa la pressa que respira el candidat per bastir un govern de coalició independentista, és a dir, per prendre un bany de principi de realitat. Perquè la idea de formar un govern minoritari no la considera ningú, ni qui l’esmenta com a possibilitat. 

Encara hi ha marge per trobar un terreny d’acord sobre la qüestió crucial de la unilateralitat. 

Un acord unitari d’acció unilateral

Tuiter i la llibertat d'expressió

Al principi va ser el no-verb. La batllesa, Ada Colau, anuncia amb pompa i circumstància que abandona el tuiter, tipa de rebre exabruptes. La batllessa d'esquerra, Ada Colau, doncs, demana el vot dels ciutadans, però els nega la veu i la paraula. Millor dit, no se la nega; simplement, no els escolta. Els barcelonins són ciutadans amb vot però sense veu. Perquè les xarxes són la veu de la ciutadania a l'esfera pública, l'àgora de la democràcia. 

 

L'endemà la periodista Laura Rosell, des de la ràdio pública, se solidaritza amb l'alcaldessa en vaga d'interacció i anatematitza tuiter com un terreny "caníbal", sic. Quina soflama, per Toutatis! És la perversa aliança de polítics i mitjans de comunicació, l'avantsala del feixisme. Tots dos, periodistes i polítics volen influir a l'opinió pública, volen que se'ls reconeix el dret a predicar i dir als altres el que han de fer, escoltar i pensar. Però els fa molta nosa que els critiquin. Volen vetar i censurar el que els desagrada perquè es pensen infal·libles. I fan propaganda: n'hi ha ara mateix més periodistes de partit als audiovisuals dictant opinió i ideologia que informant del que sigui.I amb total impunitat. Volen controlar el missatge i la resposta social, per tornar-la als feliços temps quan havia de canalitzar-se a través quatre cartes al director de les quals tres les escrivia el director.

 

Diuen que no, que no és la llibertat d'expressió la que els fa nosa, sinó el seu abús. El llibertinatge, oi? El mateix que deia Franco, que no havia de confondre's la llibertat amb el llibertinatge. Hi ha ànimes beneites que tot reconeixent que l'atac al tuiter és una immoralitat (venint de periodistes-funcionaris amb sou fix) i una bestiesa, afirmen que ambdós tenen part de raó i part de sinraó.

 

M'agradaria conèixer una sola sinraó de Tuiter que no sigui molt més gran als mitjans convencionals. Les campanyes, els insults, els calumnies, les difamacions? Heu donat una ullada a periòdics com El Mundo, ABC, La Razón, Ok Diario? Heu escoltat mai la COPE o la ràdio de Jiménez Losantos? Heu mirat la televisió dels bisbes? Que han d'envejar aquests al "canibalisme" de les xarxes? I, a més a més, estan subvencionats i tenen contactes polítics des de la punta de la corona a les seves clavegueres. 

 

D'altra banda, no cal restringir la llibertat d'expressió a les xarxes més del que es restringeix a la vida dita normal i totes dues estan limitades pel codi penal. Si algú pensa haver estat calumniat o alguna cosa encara pitjor, té el recurs al jutge.

 

Fins ara eren només els governs els que volien restringir la llibertat d'expressió a les xarxes. Ara se'ls han afegit els periodistes, els que, quan caien les neiges d'antan, lluitaven per la llibertat d'expressió, el dret fonamental pare de tots els altres que no són res si no es pot denunciar llur conculcació. La llibertat d'expressió és la base mateixa de la democràcia, la base de la participació ciutadana, l'igual accés de tots a l'àgora a dir la seva. 

 

Això és el que tuiter garanteix. 

 

Això és el que els governs i els periodistes a llurs ordres volen tallar.

Fins que la veritat ens separi

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

Tota cursa té un final; tots els camins duent a Roma; a la nit, tots els gats són negres i gairebé tots els ocells callen; però, al matí, cadascú torna al seu color i al seu cant. Per ser un cor, per concertar-se, els cal un director. 

 

Els darrers tres anys de govern independentista no han fet res per a la independència, a banda de deixar que l’Estat privés el MHP Torra del seu escó, que el privés després de la presidència de la Generalitat per fer final de festa inhabilitant-ho. Si l’increment de la repressió és senyal de la feblesa de l’Estat, com diuen els manuals revolucionaris a l’ús, l’Estat espanyol estarà rebent els sants olis. Què dic els sants olis! Estarà ja a les portes del paradís perquè, a més de la repressió institucional a la Generalitat, continua la seva lawfare, tractant de fer-se amb el MHP Puigdemont al més pur estil del Far West, mentre a dins d’Espanya es tracta de fer un muntatge policíac-judicial per tal d’atacar la defensa dels independentistes catalans a l’exterior al més pur estil de Chicago anys trenta i a Catalunya es persegueixen penalment i administrativament els independentistes com si fossin indis sioux. 

 

Aleshores hem fet unes eleccions que han donat un resultat de majoria absoluta social i parlamentària als partits independentistes. Doncs no hauria de plantejar-se cap mena dubte que el resultat s’ha d’implementar amb un govern independentista. Yes, sir, cap mena dubte perquè, encara que siguin tres partits diferents, estan units per una tija que manté la unitat del raïm: la tija de la independència. Això no obstant, vet aquí que a dos mesos de les eleccions i amb dues investidures fracassades no hi ha cap govern, ni tan sols una remota esperança que pugui haver-hi. 

 

Mentrestant, amb la fabulosa capacitat dels polítics per confondre els seus desitjos amb la realitat, tots els partits van entrar a un frenesí de contactes, declaracions, contradeclaracions i negociacions a on tots els retrets cauen sobre JxC com tots els pals plouen sobre les espatlles del pobre Sancho al Quixot: un preacord d’ERC i la CUP, que va néixer mort, encara que es pretenia com a un fait accompli per forçar la mà de JxC a una mena de govern de fireta autonòmica. Un vet personal de la CUP i els seus nou diputats a tres dels trenta-dos diputats de JXC. Una exigència dels vuit diputats dels Comuns de fer un govern d’esquerres, sense JxC. Fins al surrealista oferiment del PSC de fer un govern amb suport exterior d’ERC si aquesta oblida el seu independentisme. Molt preocupats els analistes i comentaristes més a “l’esquerra” pressionen a ERC per tal que no escolti els cants de sirena del candidat socialista. Cal estar com la capra hispánica per comparar al senyor Illa amb una sirena.

 

Després de la segona investidura fracassada, la trista realitat s’ha palesat fins als polítics més negats: la veritat dura com una roca és que a Catalunya només és possible un govern ERC-JxC amb un programa comú. I d’això n’està convençut tothom. És el gran triomf en mans de JxC. Cap govern que es digui independentista pot formar-se sense JxC; i formar un govern no independentista amb vistiplau o col·laboració d’ERC és encara més impossible perquè significaria convertir la majoria absoluta independentista de govern en una majoria absoluta independentista d’oposició: un espectacle ridícul. Hem tret majoria absoluta, no som capaços de formar govern, però sí que ho som per blocar qualsevol altre govern.

 

Ens diuen que les coses no són tan fàcils (mai ho són quan es menteix sobre els objectius) i que calen encara hores i hores de negociacions complicades. Les hores que vulgueu. Arribarem al termini sense acord. No hi ha res a negociar entre dues opcions antagòniques; res a negociar perquè totes aquestes altres consideracions sobre dretes i esquerres, qüestions socials, la reconstrucció, el control del territori i el sursum corda, etc. són simples excuses per endarrerir el moment que la gent espera que els seus elegits facin el que van prometre a la campanya electoral: la independència.

 

I aquí rau el problema. La promesa era una estafa. Als temps foscos de la campanya electoral més bruta de la història, quan tots els gats eren negres, els tres partits esmentats es presentaven com a independentistes. Passada la nit, arribada la claror del dia i la veritat, els gats eren de diferents colors i els ocells feien melodies dissonants. Resulta que no tots els partits que es deien independentistes abans de les eleccions ho eren després o bé trobaven excuses per ser-ho més avant, a un futur incert. 

 

Van anar concertats a les eleccions dient que eren independentistes, encara que tinguessin estratègies diferents i ha resultat que tot això era un enorme retaule de mentides i que la veritat és un enfrontament entre un partit independentista i dos altres que no ho són, encara que diguin que sí. Perquè si ho fossin, ja faria dos mesos que tindríem un govern independentista, amb la corresponent orientació del Consell de la República sota la presidència del MHP Puigdemont i no estaríem encara tractant de bastir un govern castrat de mesells autonòmics sota dominació dels colons espanyols i els seus sipais, afrontat a l’única instància independentista transversal fora de l’abast de l’Estat espanyol.

La independència i el marc mental espanyol

El meu article d'avui a elMón.cat. 

 

Vinc de respondre un qüestionari Delphi de tendències socials per al CIS que demana a una sèrie d’especialistes unes previsions sobre com anirà la cosa a Espanya en els àmbits de les nostres competències cap a l’any 2030. És una prova del caràcter racional de la sociologia, que es nega a acceptar la paraula de Crist a l’Evangeli de Sant Mateu que “ningú no és profeta a la seva terra”. Suposo que si preguntessin a tots els especialistes (i jo afegiria als no especialistes, car no crec que els primers siguin millors que els segons en això de vaticinar) i agreguessin totes les respostes, la imatge més probable seria avorridament semblant a l’actual.

 

Tinc una desconfiança de vell llop davant qualsevol vaticini sobre coses humanes en un termini superior a un parell d’hores i encara que es faci amb totes les garanties científiques. Me’n recordo del primer vaticini del club de Roma, fet als anys 70, sobre l’estat del món l’any 2000 que, aleshores era un llunyà esdevenidor. Es va fer amb un model supercomplex gestionat a l’Institut de Tecnologia de Massachussetts pel més avançat ordinador de l’època. De tots els escenaris previstos, uns vint, el savi ordinador no va endevinar ni un. 

 

Endevinar el futur, l’antiga dèria de la humanitat, és impossible. L’ésser humà és imprevisible perquè té la capacitat de la invenció, que ningú no pot dir quan apareixerà i si ho farà, ni tan sols el que la troba. Ben cert, aquests estudis de tendències no pretenen profetitzar res sinó esbrinar tendències, encara que siguin confoses, per tal d’adoptar mesures a temps que faran canviar el futur que havien previst. Potser aquesta és la raó per la qual el mètode es diu Delphi, perquè es refereix a una matèria interpretativa. No cal recordar que els oracles d’Apol·lo a Delfos eren tan obscurs que es necessitava una sacerdotessa, la Pítia, per aclarir-les. Els especialistes som una mena d’Apol·lo col·lectiu, el CIS és la Pítia i el resultat és quines seran les tendències polítiques econòmiques i socials a l’Espanya del 2030. També hi ha qüestions sobre Europa i el món, però tenen més un caràcter d’atrezzo o tramoia.

 

L’objectiu és saber més o menys com serà Espanya l’any 2030. 

 

Hi haurà Espanya el 2030? Els autors del qüestionari Delphi n’estan convençuts al 100 per cent. Ni tan sols esmenten la possibilitat que Espanya com ells la coneixen deixi d’existir en nou anys. Sense dubte l’estudi de tendències és un estudi de canvis i els autors s’encaren òbviament amb els canvis que conceben, i els que conceben estan a dins del marc constitucional actual. Són canvis “normals”: més o menys partits al Parlament espanyol, més o menys polarització, més o menys independentisme en unes eleccions autonòmiques catalanes. En aquest quadre de tendències no hi ha cap possibilitat d’encaixar la tendència a la independència de Catalunya.

 

Els autors haurien fet bé escoltant l’opinió d’Alexandre Deulofeu, un altre oracle anterior al seu que prediu la desaparició de l’imperi espanyol i, per tant d’Espanya, l’any 2029, un any abans del nostre Delphi. A banda de si la predicció de Deulefeu és o no correcta, cosa que es veurà en una estona, el cert és que a Catalunya hi ha forces de tota mena que treballen per a la independència com més aviat, millor.

 

Aquesta possibilitat de la independència de Catalunya no entra al cap dels autors del qüestionari; és una cosa impensable. Tota la seva concepció del món, com a individus i com a col·lectius es basa en la idea que Catalunya és part orgànica d’Espanya, com la mà és part del cos. Mai veuran Catalunya com la colònia que és de la metròpoli. Mai comprendran i molt menys faran costat a la seva independència. Llur marc mental espanyol els impedeix imaginar una Espanya sense Catalunya.

 

Aquest esperit explica també l’actual desori dins de l’independentisme, amb uns partits, ERC i la CUP que, tot dient-se independentistes, ha resultat que no ho eren i, ans al contrari, posen tota mena d’entrebancs, materials, procedimentals, temporals per tal d’endarrerir la independència i, fins i tot, renunciar-hi. Uns partits que van invocar la independència, però no creuen que sigui possible perquè llur marc mental espanyol els ho prohibeix. Continuen fent política autonòmica de pactes, cadires, vetos, aliances amb oblit deliberat de la tasca pendent de la unilateralitat. Segueixen posant la qüestió social per davant de la nacional, el que explica que tots dos ataquin molt més JxC que l’Estat espanyol. Política autonòmica d’hegemonia dins de l’espai colonial, sense cap esperança d’assolir un grau digne d’autogovern, per no esmentar la independència. 

 

Com que JxC sembla tirar pel dret i posar per davant la qüestió de la independència i ho demostra amb fets, els dos partits signataris del famós preacord del minigovern de mesells poden obrir-lo a més forces polítiques. Poden fer-lo amb els que consideren més a prop a l’esquerra, com els Comuns. I també a l’esquerra, en principi, es troben els socialistes, que farien costat encantats a un govern presidit per ERC, segons reiterades declaracions de l’exministre Illa.

 

Seria la clarificació definitiva de la situació i la que faria inevitable un vot “no” de JxC a la candidatura de Pere Aragonès.

ERC i CUP, dos partits espanyols contra la independència

Vinc de respondre un qüestionari Delphi de tendències socials per al CIS que demana a una sèrie d’especialistes unes previsions sobre com anirà la cosa a Espanya en els àmbits de les nostres competències cap a l’any 2030. És una prova del caràcter racional de la sociologia, que es nega a acceptar la paraula de Crist a l’Evangeli de Sant Mateu que “ningú no és profeta a la seva terra”. Suposo que si preguntessin a tots els especialistes (i jo afegiria als no especialistes, car no crec que els primers siguin millors que els segons en això de vaticinar) i agreguessin totes les respostes, la imatge més probable seria avorridament semblant a l’actual. Tinc una desconfiança de vell llop davant qualsevol vaticini sobre coses humanes en un termini superior a un parell d’hores i encara que es faci amb totes les garanties científiques. Me’n recordo del primer vaticini del club de Roma, fet als anys 70, sobre l’estat del món l’any 2000 que, aleshores era un llunyà esdevenidor. Es va fer amb un model supercomplex gestionat a l’Institut de Tecnologia de Massachussetts pel més avançat ordinador de l’època. De tots els escenaris previstos, uns vint, el savi ordinador no va endevinar ni un. Endevinar el futur, l’antiga dèria de la humanitat, és impossible. L’ésser humà és imprevisible perquè té la capacitat de la invenció, que ningú no pot dir quan apareixerà i si ho farà, ni tan sols el que la troba. Ben cert, aquests estudis de tendències no pretenen profetitzar res sinó esbrinar tendències, encara que siguin confoses, per tal d’adoptar mesures a temps que faran canviar el futur que havien previst. Potser aquesta és la raó per la qual el mètode es diu Delphi, perquè es refereix a una matèria interpretativa. No cal recordar que els oracles d’Apol·lo a Delfos eren tan obscurs que es necessitava una sacerdotessa, la Pítia, per aclarir-les. Els especialistes som una mena d’Apol·lo col·lectiu, el CIS és la Pítia i el resultat és quines seran les tendències polítiques econòmiques i socials a l’Espanya del 2030. També hi ha qüestions sobre Europa i el món, però tenen més un caràcter d’atrezzo o tramoia. L’objectiu és saber més o menys com serà Espanya l’any 2030. Hi haurà Espanya el 2030? Els autors del qüestionari Delphi n’estan convençuts al 100 per cent. Ni tan sols esmenten la possibilitat que Espanya com ells la coneixen deixi d’existir en nou anys. Sense dubte l’estudi de tendències és un estudi de canvis i els autors s’encaren òbviament amb els canvis que conceben, i els que conceben estan a dins del marc constitucional actual. Són canvis “normals”: més o menys partits al Parlament espanyol, més o menys polarització, més o menys independentisme en unes eleccions autonòmiques catalanes. En aquest quadre de tendències no hi ha cap possibilitat d’encaixar la tendència a la independència de Catalunya. Els autors haurien fet bé escoltant l’opinió d’Alexandre Deulofeu, un altre oracle anterior al seu que prediu la desaparició de l’imperi espanyol i, per tant d’Espanya, l’any 2029, un any abans del nostre Delphi. A banda de si la predicció de Deulefeu és o no correcta, cosa que es veurà en una estona, el cert és que a Catalunya hi ha forces de tota mena que treballen per a la independència com més aviat, millor. Aquesta possibilitat de la independència de Catalunya no entra al cap dels autors del qüestionari; és una cosa impensable. Tota la seva concepció del món, com a individus i com a col·lectius es basa en la idea que Catalunya és part orgànica d’Espanya, com la mà és part del cos. Mai veuran Catalunya com la colònia que és de la metròpoli. Mai comprendran i molt menys faran costat a la seva independència. Llur marc mental espanyol els impedeix imaginar una Espanya sense Catalunya. Aquest esperit explica també l’actual desori dins de l’independentisme, amb uns partits, ERC i la CUP que, tot dient-se independentistes, ha resultat que no ho eren i, ans al contrari, posen tota mena d’entrebancs, materials, procedimentals, temporals per tal d’endarrerir la independència i, fins i tot, renunciar-hi. Uns partits que van invocar la independència, però no creuen que sigui possible perquè llur marc mental espanyol els ho prohibeix. Continuen fent política autonòmica de pactes, cadires, vetos, aliances amb oblit deliberat de la tasca pendent de la unilateralitat. Segueixen posant la qüestió social per davant de la nacional, el que explica que tots dos ataquin molt més JxC que l’Estat espanyol. Política autonòmica d’hegemonia dins de l’espai colonial, sense cap esperança d’assolir un grau digne d’autogovern, per no esmentar la independència. Com que JxC sembla tirar pel dret i posar per davant la qüestió de la independència i ho demostra amb fets, els dos partits signataris del famós preacord del minigovern de mesells poden obrir-lo a més forces polítiques. Poden fer-lo amb els que consideren més a prop a l’esquerra, com els Comuns. I també a l’esquerra, en principi, es troben els socialistes, que farien costat encantats a un govern presidit per ERC, segons reiterades declaracions de l’exministre Illa. Seria la clarificació definitiva de la situació i la que faria inevitable un vot “no” de JxC a la candidatura de Pere Aragonès.