L'ètica de l'alcaldessa

El cas de la batllessa de Barcelona s'estudiarà a totes les facultats de polítiques i escoles de negocis arreu el món. El xoc de la màxima autoritat municipal amb el codi ètic del seu partit i la seva alegre disposició a considerar-lo paper mullat és la darrera mostra d'una carrera basada en l'oportunisme i l'ambició de poder més ferotges. Per tal de sobreviure aferrada al poder dirà i farà el que sigui sense cap límit ètic. Sembla un personatge de Maquiavel. Si el florentí l'hagués coneguda, sense dubte, l'hauria considerat més digna de les seves observacions que l'infeliç de Ferran el Catòlic, conegut com "el catalanote".

 

Si, per assolir el poder has de difamar i calumniar els teus adversaris (cas Trias), es fa i no cal caure després en petiteses de demanar disculpes. Si has d'aliar-t amb els teus enemics d'ahir (cas Valls), es fa sense dubtar-ho. Si Churchill estava disposat a aliar-se amb el diable per salvar el Regne Unit, com no ho farà Ada Colau per salvar Ada Colau que és molt més que el Regne Unit.

 

Si per guanyar unes eleccions cal comprometre's amb un codi ètic que imposa sobre els seus seguidors una pobresa franciscana i una rectitud de conteniment gairebé calvinista, es fa sense més escarafalls. Després ja es veurà que la pobresa franciscana és compatible amb apujar-se el sou més d'un 25%. I el rigor calvinista amb la imputació penal per suposada malversació de fons. Les promeses només obliguen, segons Maquiavel, si és en interès del príncep. 

 

L'alcaldessa, que viu en una polèmica constant pel seu urbanisme tan doctriner com desastrós, fins al punt que la ciutat ha baixat a les guies de recomanacions turístiques, no tolera cap crítica de la seva gestió. Ha tancat el seu compte a Tweeter, on no es pot impedir a la gent dir la seva i s'ha refugiat en Instagram, una xarxa més d'imatges, per conrear la seva.

 

El problema és que la imatge no és la reputació.

El discurs del perdedor

Que ni tan sols s'atansa a la figura dels beautiful losers, de Cohen, el resum psicodèlic dels desgavellats anys seixanta. Aquest és un home d'ordre, una bona persona. I creient; ho diu sovint.

 

També diu que "cap qüestió políticament complexa" es resol unilateralment. Suposo que treu aquesta seguretat d'una inspiració divina perquè la seva experiència com a historiador li mostra que gairebé totes les qüestions "políticament complexes" s'han resolt unilateralment. Clar que tot dependrà de què es consideri "políticament complex", si de cas aquesta expressió té algun sentit, i que s'entengui per "resoldre".

 

Si reduïm l'abast de les qüestions a les d'alliberament nacional, tret dels casos de Noruega/Suècia (1905), Islandia (1918/1944) i Checoslovàquia (1992) i alguns altres minors a les darreries de la descolonització dels anys 50 i 60, totes les altres, centenars, començant per l'independència dels Països Baixos, s'han resolt unilateralment. Amb una part vencedora i una altra derrotada. 

 

Qualificar de quimèrica la unilateralitat és una beneiteria. En qüestions "políticament complexes", la unilateralitat és l'única cosa que funciona. Això és evident, ho diu el sentit comú i la veu de l'experiència. Negar-ho, però, és requisit per proposar una opció alternativa. 

 

La proposta alternativa és una rònega taula de diàleg sense contingut ni més funció en aquesta representació que la de servir de cortina de fum d'altres qüestions "políticament complexes", com la corrupció dels partits independentistes en seu parlamentària. La foto de la il·lustració té valor simbòlic. El president d'ERC enfila un discurs de manual mentre es protegeix amb el paraigua del diluvi d'indignació que cau sobre el seu partit.

 

Tanmateix, ja no n'hi ha prou amb el paraigua perquè no plou aigua; plou foc, el foc que va cremar Sodoma i Gomorra.

La corrupció legal

Recordeu la recomanació de "gola profunda" en el Watergate, follow the money, seguiu el rastre dels diners. L'abscés de la corrupció hi ha esclatat en seu parlamentària, deixant els partits independentistes amb les vergonyes a l'aire. I tot pels diners. No pels "grans diners", the Big Money, de Dos Passos, sinó pels "petits diners" de la nòmina, els triennis, els complements i resta del florilegi comptable d'uns polítics més bé múrids. 

 

Sembla una llei de la naturalesa humana. Quan la dreta arriba al poder roba al seu estil empresarial, mitjançant negocis, donatius il·legals, contractes milionaris, malversació a gran escala, inversions faraòniques en benefici de particulars, Big Money. Quan arriba l'esquerra, sobretot els comunistes o gents afins, com ERC, o els Comuns (els més voraços) el robatori es fa repartint-se els diners públics entre els polítics corruptes, llurs amics, endollats, i gent comprada per garantir el seu silenci. No són els "grans diners"; sòn, però, els diners de tots els que s'esfumen a les xarxes clientelars d'unes estructures que només miren per llur millora.

Per descomptat, quan es disposa dels recursos públics per interessos de partit, sempre es troben complicitats als altres partits que volen participar en el repartiment de càrrecs, privilegis exclusius de la partitocràcia. 

 

Perquè el cas del parlament és un botó de mostra d'un mal endèmic a l'esquerra governant, sigui municipal, comarcal o autonòmica. La fusió del partit amb l'administració duu a una administració de partit, el primer pas cap a la dictadura. Hom pot fer el que li roti. Fins a legalitzar l'abús. Per això es fa servir el monopoli dels mitjans de comunicació, per censurar i vetar la discrepància i la crítica.

I que el robatori sigui de valent.

Si el "pròfug" torna, trona

Com que "si torna"? No havia dit el president Sánchez el 2019 que, en cas de ser investit president del gobierno, es comprometia a agafar al "pròfug" president Puigdemont i portar-lo davant la justícia? Al millor estil del Far-West. I encara no hi és! La Fiscalia General, a la que el president espanyol considera una mena de cerca-recompenses a les ordres del gobierno, no ha reeixit a la seva missió i el pròfug és encara on the run. 

Que ni se'l passi pel cap tornar, però,  perquè, amenaça ominós el ministre Iceta, "haurà de fer front a les conseqüències" dels seus actes. Això és una ximpleria. Les conseqüències dels propis actes són inevitables; sempre. Les responsabilitats són una altra cosa; s'assumeixen o no.Sospito que l'advertència d'Iceta és més una amenaça perquè dona per suposat que les conseqüències de la tornada seran dolentes, judicialment dolentes. 

Tanmateix, el MHP Puigdemont està pendent d'una decisió del TJUE que pot tornar-li la seva immunitat parlamentària. I com a ciutadà de ple dret de la UE podrà anar on vulgui, atès que les sentències del TJUE tenen caràcter vinculant en tots els països de la UE.

Pot ser que el ministre Iceta tingui la intenció de desobeir la decisió de l'alt tribunal?

O, més bé, és un intent d'esglaiar el president Puigdemont i fer-li renunciar a la tornada per tal d'estalviar al gobierno el tràngol de conviure amb el "pròfug"? 

Tothom ha de fer front a les conseqüències dels seus actes. Fins i tot, els ministres.

El vol de la gallina

Serà cosa del càrrec. La capacitat del secretari general de JxC de dir bajanades amb prosopopeia i solemnitat no té parangó. Que no hi haurà independència sense JxC i el MHP Puigdemont ho sap tothom, fins al punt que ningú no esmenta la possibilitat contrària. Només Jordi Sánchez, que deu treure-la d'algú receptari d'oratòria electoral.

 

En realitat el problema és si tot comptant-hi amb la presència i activitat del president Puigdemont i JxC, tampoc no s'assoleix cap independència. El govern dit independentista no ho és d'independentista i res no permet suposar que la tornada del president i la presència de JxC per si mateixes facin una independència que el partit hegemònic malda per endarrerir fins al 2050. 

 

Aquesta paradoxa no se'l ve al cap al secretari general perquè tot el que pensa i diu ho fa en clau de partit, no pas de país. Parla d'independència com un futurible llunyà, igual que els d'ERC, però el que l'importa és fer retrets als seus aliats de govern. És el vol de la gallina, les baralles al corral partitocràtic, al mateix temps que es predica la unitat independentista. Com bon home de partit, està ja preparant les eleccions municipals del 2023. Igual que ERC. 

 

I tots dos dins del joc de la política espanyola que, el 2023 estarà ja trasbalsada per les eleccions generals de 2024 sota l'amenaça de Pere i el llop de l'extrema dreta. I així, piano-piano, arribarem a les eleccions autonòmiques catalanes de 2025 sense haver assolit no només la independència sinó ni tan sols un mínim avantatge per a Catalunya de la política de garantir l'estabilitat del gobierno de franc.

Retirades compartides

Els altres dirigents catalans que frueixen d'indults condicionats a llur bon comportament farien bé en seguir les petjades de Jordi Cuixart . Ser un indultat condicional és una decisió que ningú no pot objectar des d'un punt de vista personal. Des d'un de col·lectiu, la cosa muta una miqueta. Cap moviment pot ser dirigit encertadament quan els dirigents tenen llurs destins personals en mans de l'enemic. 

 

Realment, la resta d'indultats hauria de fer el mateix, compartir la retirada de Cuixart. Almenys de la primera línia. Sense dubte, poden aportar molt a l'empresa col·lectiva, però no determinar-ne la tàctica, i encara menys l'estratègia. És clar que si els dirigents ex-presos polítics fan un pas al costat, l'exili esdevé l'únic pol de l'independentisme perquè està fora de l'abast de la repressió espanyola. Si voleu, la victòria de l'exili en una batalla interna de l'independentisme que no tothom acceptarà. El problema és com articular aquesta victòria a l'interior. La idea de fer de la unitat el pal de paller de l'independentisme té l'inconvenient obvi que no es pot predicar des de cap partit. 

 

Amb el pas al costat, Cuixart ha aturat el sotrac al si de l'independentisme que havien provocat els seus fets i dits després de sortir de la presó. El que no és gens creïble és que renunciï a la política. En primer lloc, perquè política és el que velis nolis ha fet fins ara. En segon, perquè política és la decisió d'inaugurar el seu pas a la no-política proposant un candidat com a substitut. A Roma, l'emperador sovint cercava el seu successor normalment dins la seva família. Suposo, pel bé de la imatge d'Òmnium, que s'obrirà un termini per a la presentació de possibles candidatures amb programes més engrescants que el continuisme. 

Sembla probable que l'allau de baixes dels socis d'Òmnium arran del derrotisme i col·laboracionisme de Cuixart als darrers temps ha estat decisiva en la seva retirada. Que pretengui imposar un successor sense participació dels socis mostra el mateix tarannà autoritari i antiindependentista de la resta de dirigents pseudoindependentistes d'ERC, JxC, Cup, ANC que han segrestat la voluntat popular.

La buidor del diàleg

Salvador Illa sembla una mena d'home sense atributs, de Musil. No té cap esma; és un filòsof esmaperdut. Tampoc no té cap projecte. Amb prou feines té presència física personal. Sembla la seva ombra i, ni tan sols l'ombra perquè, de vegades, la ven al diable, com l'heroi de Von Chamisso, és a dir, a Espanya. Amb to planyívol proposa "enfortir els vincles amb Espanya"; i ho fa al Casino de Madrid, quasi bicentenària institució de l'antic règim. Un lloc a on el lirisme maragallí del líder socialista català sona més bé com un estirabot surrealista, sinó un impossible metafísic. Catalunya no pot enfortir cap vincle amb Espanya perquè és Espanya. A l'home sense atributs el traït el subconscient català; la maleïda crida de la selva vernacular. 

 

Amb la seva ombra venuda al diable espanyol, Illa és un eco, com la infeliç nimfa, condemnada a repetir tot allò que sentia. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, diuen els governants espanyols. No hi haurà referèndum d'autodeterminació ni amnistia, repeteix la nimfa Eco-Illa. 

 

El discurs vol ser el contrapunt al del MHP Aragonès ahir a un lloc tan ridículament escaient com el club Segle XXi. L'altre home sense atributs, el president, va demanar-hi el mateix referèndum i la mateixa amnistia que sap que le negarà, no ja un ministre del gobierno, sinó l'ombra del cap del govern a l'ombra. Ai, caram, si hi ha dues Espanyes, per què no pot haver-hi dues Catalunyes? Per a tranquil·litat de la Corte, la Catalunya bona respon a la Catalunya dolenta. 

 

La ironia és que, com passa amb les dues Espanyes que, al fons, són una quan es tracta de Catalunya, les dues Catalunyes, al fons, són una, quan es tracta d'Espanya, de la qual estan enamorades. Rivalitzen en la seva estima. Illa, el líder unionista, vol enfortir els vincles amb Espanya; Oriol Junqueras, el líder independentista, "ama a Espanya". 

La impostura

La taula de diàleg no és un fracàs perquè no és. Ni té gens de voluntat i esma de ser-hi alguna vegada. A canvi, les forces de l'espectacle han improvisat a correcuita un faristol a Madrid al MHP Aragonès per la tradicional presentació a la Corte dels miracles de la nova catalanitat molt menys feréstega que l'anterior del MHP Torra. 

 

Quin sentit, però, té anar a Madrid a repetir els llocs comuns sobre el dret d'autodeterminació que tothom sap i els espanyols no accepten? 

 

En realitat, el discurs visa el públic català. La contundent declaració del MHP "El referéndum es necesario y el derecho a la autodeterminación de Cataluña es inevitable" està més dirigida als independentistes catalans que als espanyols. És a dir, aquest mentider compulsiu, educat al valors del opus franquista, parla d'independència en Madrid, assabentat que a la capital del regne ningú no li fa cas i a Catalunya ningú no el creu, només que porque hi ha eleccions municipals a la vista. I sempre que hi ha eleccions (l'únic que els importa) els de ERC es tornen independentistes igual que la mona es vesteix de seda quan l'interessa.

Tot el que importa als espanyols és que ERC es mantingui obedientment a la taula, que col·labori a l'estabilitat del gobierno d'Espanya i que faci els seus deures com a presidenta anual de la Comissió bilateral, que és un òrgan autonòmic amb més existència real que la quimèrica taula de diàleg. Tot això i molt més portava a les alforges el burro català. Un acte de vassallatge davant la monarquia espanyola. El club Siglo XXi és un club monàrquic.

 

No és casualitat que un tan independentista català com el MHP s'ha mostrat a Madrid hagi estat presentat per Manuela Carmena, la persona que diu que l'independentisme català ha desvetllat l'extrema dreta espanyola i que no considera al MHP Puigdemont com un exiliat, sinó com un pròfug. 

 

Carmena fa la presentació perquè sap que l'independentisme d'ERC és una impostura i el MHP Aragonès, un impostor.

Un atemptat contra un poble

Villarejo la bomba. No pel que diu -que ho sap tothom-, sinó per on ho diu, en seu judicial i per ser ell qui és. Un home molt a frec del CNI. Que potser es tracta d'un estratagema processal? Que cerca un benefici personal? És possible. Tanmateix, desacreditar la fons, que en qualsevol cas no és de refiar-se, no evita que la declaració torni a obrir una ferida col·lectiva molt sensible. La que va deixar la negligència, fins i tot la incúria, d'unes autoritats que no han permès que s'aclareixi sense cap mena dubte, més enllà de tota sospita, l'autoria d'una horrible massacre. L'autoria intel·lectual, que la material la coneix tothom.

 

La premsa de Madrid passa de la notícia, El País ni l'esmenta. Només Público la porta a l'interior i torna a publicar els articles d'investigació de Carlos Enrique Bayo que demostren sense cap mena dubte que l'Imam de Ripoll era confident del CNI fins al dia anterior a l'atemptat i que el CNI escoltava les converses dels autors. 

 

Amb aquesta sòlida investigació de 2019 s'hauria d'haver obert una comissió parlamentària d'investigació i així ho van demanar sovint els partits dits independentistes catalans. Tanmateix, el "bloc nacional-espanyol", PSOE, PP i Ciudadanos l'ha fet sempre impossible. No crec que, en aquesta ocasió, el PSOE accepti la petició de comissió de la qual, per cert, està absent Unidas Podemos.

 

A banda de qualsevol dèria conspirativa, sembla provat en la investigació de Bayo que el CNI coneixia d'antuvi els plans dels criminals. No calen comissions d'investigació que mai es constituiran. Cal una investigació d'ofici de la Fiscalia. 

 

Mentrestant, a Catalunya, està ja clar que no n'hi ha mentrestants, a desgrat dels discursos de Marta Vilalta que sonen a venda de creix-pèl. Aleshores, l'opció hauria de ser clara: DUI unitària en seu parlamentària o noves eleccions quan siguin legalment possibles. 

La censura o el Lenin de Manresa ataca de nou

Aquest home, Josep Huguet, ha estat gairebé tot a ERC, càrrec executiu del partit, representant del partit a la Comissió Mixta de Transferències, diputat del partit, portaveu del partit, conseller i reconseller del partit, etc. D'ençà del 1989. Trenta-tres anys de càrrecs del i pel partit; suposo que pot parlar-se d'un polític professional; d'algú que viu per i de la política. Per i de la política de partit.

 

Aquest polític professional és molt actiu a les xarxes i, clar, a Twitter, atès el seu tarannà avançat i progressista. Tanmateix, no em sembla que conegui prou la moral de Twitter. Sí, la moral en sentit etimològic, el mos del lloc. El mos avui dominant a Twitter coincideix amb el mos maiorum, dels nostres avantpassats. I una de les seves regles fonamentals es diu modernament fair play o joc net. Si has de confrontar o combatre algú, hauràs de fer-ho a camp obert, sense cops per l'esquena, sense paranys i amb igualtat de condicions. 

 

Doncs, el tuitaire Huguet em té blocat a Twitter. Això vol dir que jo, que també ho soc, de tuitaire, no podré veure els seus tweets. No és cosa que em robi el somni. De fet, ni tan sols sé perquè m'ha blocat quan no he tingut mai cap relació amb ell, tret d'un programa de FAQs fa uns mesos que va finir com un camp d'Agramant. El blocatge, però, no li impedeix ficar-se a Twitter amb mi. I amb l'Albano Dante, amb qui comparteixo l'honor de ser anatematitzat per aquest prodigi de perseverança acusatòria.

 

El lleig de l'assumpte, l'atemptat contra el joc net, és que, a més d'haver-m blocat, es fica amb mi sense citar-m amb el meu enllaç al Twitter, per fer més impossible que jo m'assabenti del que diu, per dir-ho amb impunitat, sense voler donar-m la possibilitat de respondre en igualtat de condicions. Lleig i immoral, és a dir un atemptat contra la moral, el mos maiorum. Com que es tracta d'un pare, i d'un pare sempitern, de la pàtria catalana, l'assumpte és si fa no fa una mica vergonyós. 

 

La resta del fil d'Huguet és un seguit de falsedats curullat pel desvergonyiment d'anomenar l'ARA un diari "privat" quan ell sap perfectament que depèn de la llarguesa d'ERC al govern. Revela el sentit d'impunitat d'un diputat que sap que el seu partit controla tots els mitjans públics de comunicació i té comprats amb diners públics d'altres mitjans com l'ARA. 

 

Per cert com trobeu que els representants polítics electes bloquen els electors, als que demanen el vot, però els neguen la veu?

Encara hi han de trobar el contingut!

Torna la taula màgica, prodigi de la semiologia creativa. La seva inexistència real es compensa amb una garlanda de noms, taula de diàleg, taula de negociació, mesa de reencuentro. Poden anomenar-la com vulguin que no la conjuraran. Dues trobades en dos anys, d'això que els fotògrafs diuen "posades", són dos llampecs en la negra foscor del rebuig de l'Estat a parlar de res de contingut polític amb Catalunya.

 

Tota l'artilleria retòrica d'ERC se centrava en aquesta quimera que ja arrossega dos anys d'inactivitat. El MHP Aragonès, al seu discurs de Sant Esteve, va urgir alguna mena de materialització de la quimera. La resposta del gobierno, com sempre, és que las cosas de palacio van despacio. O sigui, vuelva usted mañana. 

 

L'asimetria és aclaparadora. Per a ERC és vital aconseguir algun altre gest de diàleg; pel gobierno és vital no fer-ho. Endevineu qui guanyarà. La subalternitat de Catalunya és evident en el desenvolupament de les discretes (vol dir inexistents o inútils) negociacions prèvies a la negociació a on encara estan cercant un contingut per la hipotètica trobada, ras i curt, una raó per convocar la quimera. 

 

La part catalana està presidida per la consellera de la presidència, Laura Vilagrà, que enguany també presideix la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, un òrgan constitucional perfectament definit per tractar qüestions competencials. Aquesta dualitat d'un òrgan tècnic operatiu i un d'altre quimèric defineix l'atzucac en què s'ha embolicat l'independentisme pragmàtic. Encara farà costat al gobierno de franc amb l'excusa de l'arribada dels bàrbars. Tanmateix, de l'utodeterminació i, per descomptat, de la independència

L'atac a la llibertat d'expressió

Aquí, l'article de Xavier Roig censurat pel diari Ara. La censura ha provocat un terrabastall a les xarxes, Twitter en especial i, com l'autor l'ha publicat en la seva pàgina, es va produir un gloriós efecte Streissand i l'article censurat ha tingut més ressò que si no hi hagués estat prohibit. 

 

La censura fa pudor. El censor s'arroga el do de la infal·libilitat i ningú no vol ser considerat censor. La primera reacció, la de la directora del mitjà, va ser negar-ho tot: al seu diari mai s'ha censurat. Però com que és impossible dir que no se censura quan s'està censurant, els censors, encetats per Gabriel Rufián, cap dels intel·lectuals del partit, surten com un sol home a defensar la censura. Al cap i a la fi és el seu ofici: bufons pagats amb diners públics.

 

La defensa és per a llogar-hi cadires. Que si l'ideari del mitjà, que si els seus valors, que l'article està farcit d'improperis, d'insults, de menyspreus. En resum, un sofrit pseudoliberal de la vella distinció franquista entre la llibertat i el llibertinatge. Aquesta censura no només nega el dret dels lectors a la informació, sinó que, en qualificar el contingut de l'article que no publica, està difamant el seu autor. 

 

Com és que uns periodistes, suposadament professionals i competents, han caigut de quatre potes al parany infantil de defensar el que tothom sap que no es pot defensar? Doncs perquè també aquí menteixen: no censuren pel "com", per les formes, com diuen, sinó per raó del "que", del contingut. 

 

Censuren una crítica devastadora i molt enraonada a la política de l'independentisme institucional, singularment, d'ERC. I criticar ERC està prohibit als mitjans catalans, públics i privats que, com és el cas d'Ara, que viu de subvencions públiques.

Un feminisme impostat

El batlle de Sant Julià de Ramis ha decidit posar aquest cartell a l'entrada del poble. Sense dubte amb el suport majoritari, sinó unànime, de la corporació. Perquè, a primera vista, sembla una fita declarativa de la política de gènere, feminista, que el seu partit predica.

 

La bona consciència és aclaparadora. 

 

Tanmateix, el cartell és un desbarat absolut, frisant la bogeria. 

 

Cal entendre la diferència entre "ser" i "haver de ser", entre realitat i desig, entre actualitat i projecte, entre l'ací i ara i l'esdevenidor. Si el cartell estigués redactat com un desig, una aspiració, un "volem Sant Julià de Ramis lliure de violència masclista", tothom coincidiria i ningú no tindria res a objectar, car, fer-ho, equivaldria a un judici d'intencions. 

 

Tanmateix el cartell anuncia una realitat de fet: el municipi està lliure de violència masclista, com quan els revolucionaris cubans van declarar "Cuba, territori lliure d'Amèrica". O quan es diu que un lloc està lliure de xarampió, perquè es considera la violència masclista una mena de malaltia vírica; cosa que no és. 

 

La violència masclista és predominantment d'arrels culturals, sense demèrit d'altres factors més o menys immediats; i el seu escenari preferit, la intimitat de la llar. Per saber si Sant Julià de Ramis està lliure de fet de violència masclista caldria que el seu batlle, convertit en el diable coix, anés llevant el teular de cada casa per assabentar-se del que passa endins, fins i tot la seva! A un poble al voltant de 3.500 ànimes, es tractaria d'una feinada si de cas fos possible la llegenda popular, tenint en compte que, segons les estadístiques, en l'Estat espanyol, una de cada dues dones ha patit violència masclista al llarg de la seva vida. Qua passa, doncs? Que Sant Julià de Ramis està fora de les estadístiques? I, si tot el que es fa amb els copiosos fons per polítiques de igualtat és posar cartells com aquesta falsedat, es pot parlar tranquilament de malversació

 

Si demà es donés un cas de violència masclista, cosa poc probable, però no impossible, atès que parlem d'éssers humans, com es llegiria el cartell en qüestió: "Sant Julià de Ramis lliure de violència masclista tret d'alguna excepció"? L'ús del terme "masclista" no converteix el feminisme impostat, com punt d'un programa de partit, en una realitat.

 

Confondre la realitat amb els desitjos és una dèria amb diversos noms. El lector és lliure de triar el que li sembli.

La censura d'ERC

El diari digital Ara ha rebut una subvenció de la Generalitat d'1.126.333 € el 2020 i és de suposar encara més el 2021, molt per sobre de tots els altres digitals. És el diari oficiós d'ERC i, per tant, del govern. Fa uns dies va censurar un article del seu fins ara col·laborador Xavier Roig, El nostre idioma no té adversaris. L'autor el va publicar a les xarxes, tot acusant Ara de censura.

 

 "Vade retro, Satanàs!", crida la directora, Esther Vera, "Ara ni censura ni mai ha censurat." Així, taxatiu: en Ara ni ara ni mai no s'ha censurat. Contrapunt, el subdirector, David Miró, que no només admet que a Ara se censura, sinó que n'hi està molt orgullós. És, sense dubte, la visió afavorida per ERC; el Tweet de Miró té la sanció de Gabriel Rufián que aprofita per adoctrinar al seu emfàtic estil: "Entre la verdad y la mentira solo un fascista elige a sabiendas la mentira.- Y protegerse frente a esto no és censura, es autodefensa." És a dir: no només se censura, digui el que digui la directora, sinó que censurar és lluitar contra el feixisme. No cal advertir sobre el perill amagat al rerefons d'aquesta posició.

 

No hi ha cap insult ni mentida a l'article de Roig; el seu contingut és el que pensa moltíssima gent. També el que subscriu. Però contradiu de pla la política d'ERC i, com que ERC finança el mitjà, el mitjà censura allò que fa nosa al seu mecenes.

 

El subdirector, una mica més elaborat, tracta de justificar la censura invocant l'ideari del mitjà, el respecte als seus valors i resta d'ideologies. Això és veritat si es tracta de mitjans privats, així i tot no ho és si els mitjans depenen del finançament públic en grau considerable. Allò públic és de tothom amb tots els fins, no només els d'una part. 

 

Quant als privats, ningú no nega llur dret a defensar un objectiu d'ideologia, d'interès, de partit i a no publicar allò que els contradiu. Llur dret a censurar. Tanmateix és censura moguda pel fet que els mitjans són òrgans d'interessos econòmics, religiosos o polítics. És el cas d'Ara, òrgan oficiós d'ERC. Això no és un sacrilegi, però és raonable que es digui i se sàpiga. Ara no és un òrgan d'informació o comunicació, sinó d'adoctrinament.

 

La llibertat d'expressió a Catalunya no passa pel seu millor moment.

Cap treva de Déu

És foc a discreció. Foc granejat. Non stop. Dia i nit; nit i dia. A totes hores. Ni amb la vinguda dels reis d'Orient, convertits en reis "mags", per la hispanòfila TV3, s'han aturat a llur tasca d'aniquilar la immersió lingüística. Ni tan sols amb Nadal, encara tan proper. Cap treva de Déu, ells, que són tan catòlics. Ans al contrari, el naixement sembla haver intensificat la fúria dels jutges contra la llengua, de la que no volen deixar pedra sobre pedra, com va predir el diví nadó trenta-tres anys després del seu natalici, parlant del temple.

 

Un altre cas d'imposició del castellà a cops de sentències. L'abús, l'asimetria, són escandaloses. La denúncia d'una família força un centre a alterar el seu projecte educatiu en benefici d'un nen. En perjudici de tota la resta, car, és de suposar, el projecte educatiu del centre haurà estat fet en interès general. Sembla una política dels partits unionistes: cercar d'entre llurs militants i votants famílies disposades a seguir l'exemple de les de Canet de Mar i Vila-Seca. L'objectiu és anorrear el sistema educatiu català en català i, per tant, la llengua. Deixar-la esquifida davant una immigració massiva castellana-parlant d'espanyols i llurs antigues colònies, fins a la conversió de la nació catalana en una mena de reserva lingüística vernacular que enriqueix la pluralitat cultural espanyola. Catalunya, "nació cultural", com diuen els nois de Podem.

 

Davant tanta agressivitat, el govern, acusat de covardia i d'amagar-se darrere els centres educatius, deixant-les al seu trist destí, treu pit i garanteix la defensa jurídica dels mestres en la batalla pel català. Hem d'entendre, doncs, que farà seva llur desobediència, si desobeir hi cal? Que assumirà la responsabilitat per la desobediència dels centres que algú com el de Canet, ja ha anunciat? 

 

Ca! La resolució del govern es refereix als "atacs il·legítims" que puguin patir els mestres. Vet aquí el moll de l'os, típic de l'ambigüitat relliscosa d'ERC. Que vol dir il·legítims? Si vol dir il·legals, la defensa jurídica de la Generalitat és un gest buit perquè els atacs són legals, dins la legalitat espanyola. Si vol dir injustos, iniqües, immorals, encara que siguin legals, l'ajuda jurídica a una il·legalitat posarà el govern en contra de la legalitat espanyola. Hi haurà d'assumir la responsabilitat de la desobediència. 

 

Aquesta és la qüestió: ho farà o no?

El cas López Bofill i la llibertat d'expressió

L'embolic en què s'ha ficat la Universitat Pompeu Fabra, una universitat pública, és absurd. La "Direcció de la Universitat" (sic), publica un escrit inquisitorial arran d'un tuit del professor López Bofill. Hi ha una reacció d'indignació general. En lloc de dimitir, el rector plega veles i convoca un claustre extraordinari per debatre sobre la llibertat d'expressió! Amb el qual no només magnifica el problema, sinó que porta l'absurd fins al surrealisme. 

 

Parlant de surrealisme, l'any 1932, l'escriptor comunista francès Louis Aragon va ser processat a París per un poema de 1930, Front Roig, on incitava, entre d'altres delikatessen, a fer foc sobre Léon Blum i sobre "els ossos savis de la socialdemocràcia". L'hi van acusar d'enlairar l'anarquisme (que era com es deia llavors el terrorisme), però el procés va decaure davant l'onada d'indignació popular. "La poesia no delinqueix pas", va ser la crida d'oposició al procés. 

 

A més de professor de dret constitucional, Héctor López Bofill és membre del PEN Club, poeta i regidor de JxC. Un home polifacètic. Amb quina de les seves facetes té un greuge el rector? El claustre és un òrgan sobirà de la Universitat i pot debatre sobre el que vulgui, fins i tot sobre la llibertat d'expressió. Però podria la Universitat acordar una mida sobre el professorat que infringís els seus drets fonamentals? 

 

Benvingut sigui el debat, encara que es tracti d'una maniobra de distracció del rector que ha resultat més papista que el Papa. Fa dos mesos he publicat un assaig sobre la llibertat d'expressió en Catalunya. Ho vaig escriure a la vista de l'alarmant situació de la llibertat d'expressió al país, on els mitjans públics de comunicació són monopoli d'un partit polític. La Generalitat de Catalunya no té res de republicana, però si el tingués, seria de república bananera.

Qui odia Rufián?

Fa uns dies, Sergi Sol publicava un article amb un títol que faria el delit d'un psicoanalista, T'has preguntat per què odien tant Rufián? La resposta és que per dues raons, una de fons i una altra més de formes. La de fons és que els que odien Rufián, sobretot els "conversos", que li treuen de polleguera, no entenen l'abast de la seva aportació pròpia i única a l'independentisme: defendre l'ús del castellà a la Catalunya independent. Tota una fita perquè, com tothom sap, el castellà no té qui el defengui a Catalunya. I, com que no ho entenen, els maleïts conversos mosseguen el pols de llur frustració. 

 

Les raons de formes miren més ad hominem i se sintetitzen en el classisme que uneix les putrefactes elits de dretes i esquerres. L'unió dels privilegiats malalts d'odi envers la gent del poble que, amb el seu esforç i sacrifici, ha apujat, ha progressat "amb els rengles i no des de les rengles", com deia el gran socialista yankee, Eugene W. Debbs. Com que no poden impedir que la sana gent del poble, com en Rufián, parli als temples de la burgesia, fan acudits rabiosos sobre el seu tarannà o la seva manca de maneres.

Tota aquesta apocalíptica parafernàlia ensopega amb el fet que ningú no odia en Rufián; són altres els sentiments que inspira. Però odi, no. Si de cas, alguns semblen sentir certa sana enveja de la prosperitat del jove diputat i els agradaria cobrar 126.000 € l'any per fer el que ell fa i amb els resultats que ell obté. Res d'odi, amics. Només fred càlcul de comptabilitat. Cap empresa podria sobreviure gastant la morterada que cobra en Rufian per no aconseguir literalment res de res, llevat d'alguna fatxenderia des d'algun faristol.

 

Potser la gent reacciona amb indignació, en sentir-se estafada per la gestió de Rufián. I la indignació es fa veure en crítiques aspres que tampoc no poden confondre's amb odi, tret de persones que al fons odien la crítica. Que és el problema real. Rufián i el seu corifeu Sol sí que odien la crítica i la llibertat d'expressió. Tot el que no sigui empassar-se les mentides sistemàtiques i callar davant els abusos i la corrupció al seu partit és "odi al Rufián". I no, no és cap odi; és indignació de veure's enganyats per algú que viu de desmentir-se perpètuament, parlant en nom de la veritat.

 

Que els principals valedors d'aquesta joia parlamentària siguin Junqueras i Tardà, als que llur minyó ideològic, Sol, aprofita per afalagar de pas, explica moltes coses. Explica una vegada més l'essència de la tirania: el tirà tria de preferència gent més incompetent i més immoral que ell per assegurar el seu domini. Gent com en Rufián.

Partit o país?

No hi ha d'altra. Està demostrat fins a l'esgotament que els partits independentistes no duran el país a la independència ni amb majoria absoluta al Parlament. Són màquines bastides dins del sistema polític espanyol, la seva estructura i mentalitat és espanyola i no poden trencar llur marc mental. Per això els grinyola la independència. 

 

Cal una eina nova, capaç d'estar per sobre dels partits, un moviment, una crida, un congrés, el nom que vulgueu, amb l'únic objectiu d'assolir la independència amb el suport de tot el poble, no d'una classe o partit. Un òrgan que presenti una llista de país. No és desbaratat que aquest òrgan sigui el Consell de la República o quelcom similar amb presència material a l'interior de Catalunya. I tampoc no ho és que estigui presidit pel MHP Puigdemont, en la seva qualitat de president legítim de Catalunya. 

 

El problema, que palesa la proposta davant l'assemblea de representants, és que no té gaire sentit que el president d'un partit presideixi també un ens que vol estar per sobre dels partits. Li resta legitimitat al voltant dels altres i la gent en general. Com que tampoc no té gaire sentit que el Consell renunciï al màxim actiu de l'independentisme, el president, està clar que serà ell qui haurà de triar. I triar entre la política de partit i la de país; és a dir fer realitat el seu discurs de la unitat de l'independentisme.

La unitat només es pot aconseguir al voltant d'un lideratge carismàtic i aquest, ara per ara, només pot ser el seu. Cal recordar que les persones fan la història, però, com deia Marx, la fan a unes circumstàncies donades que determinen el resultat. El camí a la independència és únic, però no es pot albirar quin és fins a haver-lo recorregut i sigui possible mirar cap enrere.

Twitter és culpable!

L'Institut d'Estudis de l'Autogovern de la Generalitat, ha publicat un estudi del Dr. Pau Bossacoma Busquets a la seva Revista d'Estudis Autonòmics i Federals, Self-Determination and Coercion in Spain. The Case of Catalonia. Un dens treball acadèmic, molt bé argumentat, jurídicament i políticament, sobre la DUI d'Octobre de 2017, les arrels, raons i conseqüències del seu fracàs. Per descomptat, es tracta d'una interpretació que, encara que molt bé bastida, afecta elements hipotètics i subjectius susceptibles d'interpretacions alternatives. 

 

Tanmateix, no és això el que, ara per ara, m'interessa, sinó la metàfora que l'autor fa valer per presentar al lector en imatge el nucli de la seva interpretació: el "joc del pollastre". Tot i que aclareix que la metàfora és un mer parèntesi a la seva argumentació, una breu digressió, és el contingut que el periodista ha triat pel títol. Amb molt bon ull professional, perquè crida l'atenció i encén la curiositat. La traducció, però, no és del tot correcta. "Pollastre" és català pel "chicken" de l'estudi, Ok. No obstant aquí seria més adient "gallina", el joc del gallina perquè perd el que s'acovardeix el primer. 

 

Un tribut als records daurats del passat, la foto de "Rebel sense causa", peli de 1955,de Nicholas Ray, amb James Dean, Natalie Wood (amb dos prematurament desapareguts) i Sal Mineo. Set anys més tard hi hauria un second round del joc del gallina i no a la ficció, sinó a la realitat, amb la crisi dels míssils de Cuba, 1962; el punt més calent de la guerra freda. 

 

Tanmateix, el que més m'interessa de la metàfora és que és dona a les xarxes socials, a Twitter, la funció de catalitzador de la "fragmentació, la polarització i l'extremisme" a la societat. Pot ser que Twitter sigui un catalitzador, però, sense dubte, d'un procés real que hi era abans, pel qual "els partits secessionistes van ser incapaços de cooperar racionalment". Twitter pot catalitzar, però no crea el procés. Tanmateix, la implicació és clara: Twitter és culpable. 

 

És l'esperit del temps. Alguns polítics, periodistes i llurs think tanks voldrien censurar si més no tancar Twitter. De fet, Cass Sunstein, citat a l'estudi, i lluitador incansable contra els efectes malignes de les xarxes socials, recomana que el govern s'hi infiltri per combatre les que anomena teories conspiratives. Ras i curt, que el govern manipuli l'opinió pública. Censurar Twitter, tancar-li. 

 

I la llibertat d'expressió? Els més originals del twiterofobs fan servir l'atrotinada distinció franquista entre la llibertat i el llibertinatge i Twitter és llibertinatge. Perquè sí, perquè ho diuen ells, instal·lats en unes institucions i mitjans on només parlen ells i els seus mentre tota la resta de la societat està calladeta i, si s'escau, aplaudeix. Volen monopolitzar l'espai públic sense haver d'empassar cap crítica o observació. 

Saben que tancar Twitter és impossible i per això treuen foc pels queixals: "Twitter és un femer!" Sodoma i Gomorra! Gog i Magog! Abaddon i Armageddon! Twitter és culpable!

 

Rússia és culpable!, bramava el falangista Serrano Súñer el 25 de juny 1941, quatre dies després de l'atac nazi a la Unió Soviètica. 

 

Ahir Rússia, avui, Twitter. 

--------------------------

PS.Si algú té curiositat per veure de primera mà un interessant experiment sobre les potencialitats de les xarxes socials distribuïdes per anar fent el camí de la República catalana independent trobarà interessant aquest fil del MHP Puigdemont a Twitter.  

L'alè de Rubianes

Entre tantes campanades i raïms, he trobat molt adient la felicitació/maledicció de Marcel Vivet. "Bon 2022 i que rebenti Espanya i la seva repressió". 

 

Recorda el plorat Pepe Rubianes i el seu desig que Espanya rebentés i "li quedaren els ous pendents del campanar". Quina imatge, oi? El campanar de la inevitable església amb la qual sempre ensopeguen els espanyols.

 

Rubianes era un poeta. Vivet té la mateixa contundència en prosa. Avisa que el cos de mossos d'esquadra està infestat d'elements d'extrema dreta, d'ultranacionalistes espanyols. La Generalitat "republicana" no pot fugir d'estudi davant una situació tan perillosa pels ciutadans. Haurà de garantir la neutralitat dels cossos armats. Impedir que es comportin com el que són: una policia colonial.