La lògica dels farsants

La posició d'ERC cap a la independència ha estat sempre un assumpte boirós. Companys no va gosar proclamar-la i, al seu lloc, va parlar d'una república catalana dins de l'Estat espanyol o a l'inrevés car, quan es fila tan prim per tal de no molestar a ningú, al final es molesta a tothom. Companys va pagar amb la vida la seva inconsistència, afusellat pels feixistes espanyols. Gairebé quaranta anys després, un altre dirigent d'ERC, Josep Tarradellas, va presidir una Generalitat autonòmica sense cap pretensió d'independentisme si no més tan boirós com el de Companys. Agraït, l'Estat espanyol el va fer "marquès de Tarradellas". 

Posteriorment, als anys difícils de baix suport electoral, anys, vuitanta i noranta, ERC va veure la rendibilitat d'una actitud clarament independentista, davant la murrieria de la dreta catalana, col·laboracionista amb els colons espanyols. Els republicans van proclamar la seva fe a un independentisme que estaven lluny de sentir car pensaven que la independència era impossible, ja que CiU estaria en contra i era partit hegemònic. Era un independentisme fictici, fingit. Mai van pensar que arribaria un moment en què haurien de provar el fons de les seves proclamacions. 

I el moment arribà quan la dreta catalanista, esdevingué independentista de debò. Aleshores, ERC es trobà en una situació compromesa: d'una banda, havia de demostrar que l'independentisme "burgès" era fals i, d'una altra que el seu sí que era real. Però no ho era. Ans al contrari, era fingit. 

ERC tampoc no és un partit d'esquerres si per esquerres entenem les formes habituals d'aquesta corrent ideològica a Europa, on hi ha esquerres republicanes (radicals), socialistes, comunistes i, si de cas, anarquistes. ERC no és res d'això, no pertany a cap corrent reconegut d'Esquerres. En cas de ser alguna cosa, seria una esquerra populista o, sigui, pura demagògia, sense cap estratègia real que no sigui constituir-se en partit identificat amb l'Estat per "gestionar-li" al seu profit, com feia el PRI, mexicà, exemple de la corrupció partitocràtica. 

Les eleccions del 14-F han posat a ERC davant la responsabilitat de fer realitat les seves falses propostes d'independència i, com era d'esperar, s'ha descobert el pastel de tants anys de enganys i fal·làcies. ERC no és, no ha estat mai, independentista. Al contrari, a través la lluita partitocràtica i els privilegis dels partits, ha resultat ser el seu pitjor enemic i una cinquena columna del colonialisme espanyol. 

Ahir mateix, el president putatiu de la Generalitat, Aragonès, va pronunciar un discurs ple de promeses de diferents mesures salvífiques de Catalunya, sense esmentar una sola vegada la independència. Perquè no la vol i farà el que sigui per impedir-la, fins i tot fotre al govern els neocomunistes dels comuns-podem amb els seus vuit diputats per garantir que ningú molestarà a l'Estat demanant la república. 

Ahir mateix, també, el principal hipòcrita republicà, Sergi Sabrià, ho va deixar clar com l'aigua clara, fins i tot a costa de la lògica i la decència més elementals: la independència ja no és la primera preocupació dels catalans independentistes (òbviament, parla per a ell, no per als de JxC), però, al mateix temps, tampoc passarà a segon pla.  No és tan absurd com sembla: això vol dir que la independència no toca, que no la volen ni l'han volgut mai, que estaven enganyant a la ciutadania i que un cop guanyades les eleccions (per a un escó) ja no cal seguir fingit. La independència ja no és una preocupació perquè serà substituida per el benèfic govern de la cinquena columna dels espanyols en Catalunya.

Si JxC entra a un govern presidit per ERC i amb els comuns, provarà sense cap mena dubte que tampoc no és un partit independentista, sinó un grapat de buròcrates només interessats a llurs cadires, Com els d'ERC.

Els comuns-podem contra la independència

Fa uns dies, Oriol Junqueras va declarar que no li agradava haver de triar entre JxC i els Comuns. Sense cap dubte, per animar-ho, l'Ada Colau, en entrevista a la SER, demana a ERC que trenqui vincles amb JxC, per tal de constituir un govern d'Esquerres a Catalunya, aprofitant que ja n'hi ha u a Espanya. És una oferta sinèrgica: fem un govern d'esquerres en sintonia amb el gobierno espanyol i, de pas, aturem l'independentisme que, sigui com sigui, és una cosa de burgesos de dretes i corruptes.

I Junqueras no vol triar.

 Encara que estigués clar què s'entén a tot això per esquerres avui, un govern "d'esquerres" a Catalunya, amb ERC i Comuns tindria només 43 diputats, 51 si aconsegueix els de la CUP. Govern minoritari i amb partits mal avinguts. Caldria el suport exterior del PSC, una perspectiva de la qual ERC fugi d'estudi perquè palesa la seva claudicació i renuncia a la independència. Tanmateix, els comuns-podem són els aliats de Unidas Podemos en Madrid que, al seu cop, governa amb el PSOE. Tot queda en família si es recorda que el PSOE sobreviu amb pressupostos aprovats per ERC. Els republicans col·laboren encantats amb el gobierno a Madrid, però els fa nosa que els critiquen a Catalunya.

La fiscalia que depèn del gobierno dels aliats d'ERC inicia accions legals contra la mesa del Parlament de 2019 i deixa clar un altre cop que l'Estat no renuncia a la repressió; ans al contrari, la incrementa. El nou atac ha conreat una dinàmica d'unió dels independentistes oposada al beneït desig de l'alcaldessa que ERC trenqués amb JxC. Prova indubtable que només l'independentisme protegeix els independentistes.

Però Junqueras no vol triar entre una força independentista i una altra aliada del gobierno del qual depèn la fiscalia que persegueix els seus i, a més a més, vol deixar-ho sense el tercer grau.

No volen parlar d'independència

Una alternativa a la taula del diàleg demana Sergi Sabrià a JxC i una que no sigui una declaració d'independència de vuit minuts de duració. Justament ço que aquests proposaven ja a una campanya electoral tan bruta que els d'ERC semblen no haver-se'n adonat. I és també el que ara per ara proposa: un full de ruta cap a la independència. De fet, el mateix Sabrià ho reconeix quan diu que les converses amb la CUP van millor que amb Junts, car aquests semblen no voler parlar de res més que del full de ruta cap a la independència. 

 

És a dir les negociacions, doncs, prenen un camí dolent quan algú insisteix a parlar d'independència. Això hauria de donar-se per descomptat, en tractant-se de partits independentistes. Vet aquí que no és el cas. La independència en la perspectiva republicana, és clar, és l'objectiu últim. Però primer cal parlar d'altres coses més urgents, com les polítiques públics per a la reconstrucció del país que, amb la crisi, està pel desballestament. 

 

Ningú al seu sa judici no negarà que el govern ha d'ocupar-se dels aspectes socials, sanitaris, econòmics de la crisi i menys que ningú, els de JxC. El que aquests diuen és que s'hi ha de simultaniejar la gestió amb el full de ruta cap a la independència perquè són tasques paral·leles, totes dues imprescindibles al mateix temps. No té cap sentit prioritzar les polítiques públiques i ajornar la independència perquè, com sap tothom, només la independència garantirà les polítiques públiques. 

 

Aquesta és l'autèntica qüestió. Demanar una alternativa a la taula del diàleg (o sigui, a l'ajornament de la independència) suposa proposar com vàlida una opció fracassada i inexistent, ja que l'Estat ha tallat tota possibilitat d'autodeterminació al pla teòric de les declaracions i al pràctic dels processaments judicials. Suposa mentir. 

 

El que vol dir que, en realitat, hom no vol la independència

Un govern independentista no independentista

El meu article d'avui a elMón.cat:Al meu article a EL MÓN la setmana passada, El soroll del silenci, deia que “la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies”. Una setmana després, el silenci és encara més estrepitós. Tothom pensava o temia (és el cas de l’Estat) que els resultats anunciaven un govern independentista amb ERC, JxCat i CUP. Hi ha, doncs, una mena de perplexitat davant l’aparent inacció de les forces polítiques. En un clima de malvolences personals, vetos, pactes, contrapactes i generalitzada hostilitat, sense cap notícia d’avenços a les negociacions, àdhuc les més elementals. És com si els intercanvis es fessin només als mitjans, al pas d’altres consideracions i les negociacions no existissin. 

 

El grup d’opinió dins d’ERC Col·lectiu Primer d’Octubre demana excloure els Comuns de qualsevol govern independentista. Els mateixos Comuns que la direcció del partit vol veure al govern sigui com sigui. I els mateixos també que demanen peremptòriament estar al govern. Un govern d’esquerres, oi? Que, per tant, ha d’excloure JxCat. Al seu torn, JxCat no vol cap partit no independentista al govern, el que, de facto, exclou els Comuns i, per descomptat, el PSC. Ningú no vol el PSC i el PSC els hi vol a tots, tret de JxCat, que cal excloure. 

 

En aquest carrusel napolità d’exclusions i imposicions, el president d’ERC, sense cap càrrec representatiu, porta la veu cantant en lloc del president del govern in pectore, per raons òbvies. La veu cantant, però, no vol cantar i es nega a triar entre JxCat i els Comuns, entre 33 i 8 diputats. No gosa proposar un nou tripartit, encara que els socialistes cedeixin la presidència a ERC, cosa que farien encantats per amor a la pàtria. Els tripartits estan anatematitzats; per què no, doncs, un quatripartit d’ERC, JxCat, Comuns i CUP? Amb un quatripartit, Junqueras no hauria de triar pas i, a més a més, es ficaria a la gàbia governamental l’ocell del paradís de la CUP. 

 

El problema és que la presència dels Comuns grinyola un munt en un govern sortit d’unes eleccions a les quals l’independentisme ha superat el llindar del 50% i té majoria absoluta al Parlament. No es tracta que hi hagi un veto creuat, com si fos un caprici; això és massa elemental. És que les prioritats de JxCat i les dels Comuns-Podem són antagòniques i no té cap sentit que estiguin al mateix govern.

 

La hipotètica proposta del senyor Illa sembla quimèrica. Amb prou feines assoliria 42 vots, diguem “constitucionalistes”, amb Cs i el PP. Sumant els 11 de VOX a una mena de paroxisme nacional espanyol (que plantejaria qüestions de principis), i encara que s’hi afegeixin els Comuns, estaria en 61 escons, lluny de la majoria absoluta. La majoria absoluta és independentista, almenys nominalment.

 

L’electorat ha posat la iniciativa a espatlles d’ERC per la seva pírrica victòria d’un escó sobre JxCat. Però Junqueras no vol, no sap o no gosa prendre una decisió i es nega a triar entre JxCat i els Comuns. Aquesta indecisió no rau en consideracions numèriques, car no hi ha color. Rau en consideracions polítiques i equival a confessar públicament que ERC no vol, no sap o no gosa triar entre la independència i la no independència. 

 

El que era d’esperar, atès que l’esperit d’ERC no és ni ha estat mai d’independentista. A les xarxes se sent de vegades que sí, que molts militants i votants d’ERC són independentistes de debò però que, absorts en la lluita contra la mítica Convergència, no s’adonen que la direcció del partit no és independentista. I, encara que se n’adonessin, no tenen mitjans per oposar-s’hi, car el partit no és assembleari sinó una estructura jeràrquica gairebé cabdillista. 

 

És impossible, diuen a JxCat, formar un govern independentista amb partits no independentistes. El problema és que aquesta constatació no només afecta els Comuns, sinó també a ERC, que tampoc no és independentista. La situació, doncs, és abracadabrant: sense ERC, no hi haurà independència; però ERC no és independentista i, com que no té precisament cap desfici de fer-ho palès, amaga l’assumpte demanant la presència dels innecessaris Comuns sota pretext de l’aixecament de la base. Volen mantenir els ponts oberts amb els aliats del PSOE per tal d’enfortir la taula del diàleg que ens durà a la independència després d’un referèndum acceptat per l’Estat espanyol que està tip de dir que mai acceptarà tal referèndum. Per provar-ho, inicia accions legals contra la mesa del Parlament per les seves actuacions del 2019. La confiança a la taula del diàleg sembla un sarcasme amb un punt de masoquisme. 

 

S’entén el silenci, la manca de notícies. La majoria absoluta de l’independentisme (sumats el real i el nominal) anuncia l’hora de la veritat en la qual tothom haurà de pronunciar-se. Independència sí o no

 

I ERC no vol triar.

El rei i el raper

Funcionava com una empresa de captació i gestió de fons il·lícitament obtinguts. La corona d'Espanya, sempre al servei de la pàtria i disposada a fer els sacrificis que fossin necessaris per a la seva prosperitat i grandesa, era un centre d'activitats mercantils de l'economia oculta. Comissions, targetes de tots els colors, donatius, resultats d'inversions, tot es movia a un entramat de societats i testaferros amb derivacions al món de les demi-mondaines, que bullia sota l'autoritat, la majestat, la pompa i circumstància del monarca, principal responsable i beneficiari de tan colossal estafa empresarial. Un model tan perfecte de gangsterisme financer que el seu responsable també era un evasor d'Hisenda. "Al rey la vida y la hacienda se han de dar", deia el Pedro Crespo de Calderón de la Barca, sense maliciar-se que hi hauria un rei que el pregués al peu de la lletra. Aquest ocellot que seguia la tradició borbònica de fer negocis bruts de tota mena, públics i privats, sovint endolcits amb episodis privadíssims a l'ús de la "terça gamba", sortia tots els anys el vint-i-quatre de desembre, nativitat del Senyor, predicant moralitat, treball, cavallerositat i el diluvi de virtuts cristianes als seus súbdits als quals robava a les seves declaracions d'Hisenda.

Hi ha aleshores un raper, Pablo Hasèl, en presó per dir que el mencionat ocellot és un lladre.

 
Ni tan sols li reconeixen el privilegi de l'exceptio veritatis.

Els esclaus feliços

El mateix dia que la Comissió d'Afers Jurídics de l'Europarlament vota treure la immunitat als tres diputats independentistes catalans, el Parlament espanyol rebutja eliminar la inviolabilitat del rei. En ambdós casos, el vot dels diputats del PSOE han estat decisius i han coincidit amb els del PP, C's i VOX a l'Europarlament i amb el d'Unidas Podemos al Parlament espanyol. No cal perdre el temps amb aquestes coincidències. Tothom, tret dels polítics, entén que gents diferents poden votar el mateix amb intencions també diferents. 

 

És el sentit profund del vot en si mateix el que hem de considerar. Tant a la Comissió com al Parlament espanyol, el PSOE dóna suport a dues iniquitats. D'una banda la persecució política disfressada de judicial (la lawfare) encetada per uns tribunals prevaricadors contra uns ciutadans europeus per raó de llurs idees polítiques. De l'altra, el blindatge de la inviolabilitat del rei converteix en una burla sinistra el principi de la igualtat davant la llei i, per tant la democràcia i l'Estat de dret. 

 

La insistència amb la qual el president Sánchez repeteix a qui vol sentir-lo que Espanya és una democràcia plena prova que no ho és. No pot haver-hi democràcia plena ni buida, no pot haver-hi ordre social racional si la mateixa llei reconeix que està per sota del privilegi. Hi ha qui s'escandalitza que el PSOE, llavors republicà, accepti la monarquia i, amb ella, la condició de súbdit, i també qui encara s'escandalitza més que ho faci Unidas Podemos. Són escàndols tan supernumeraris com els de l'Opus. Tots dos partits són oligarquies d'oportunistes sense cap principis que no siguin mantenir-se al govern (i als càrrecs i sous), encara que això no sigui estar al poder. 

 

Les "esquerres" són els esclaus feliços.

La independència no és negociable

El meu article avui a elMón.cat:

********* 

 

Sis dies ha trigat el vicepresident en funcions i president putatiu de la Generalitat, Pere Aragonès, a pronunciar-se públicament sobre els aldarulls, bàsicament provocats per la policia d’uniforme (sovint sense identificació), la de paisà i la “incontrolada”. Un esclat de repressió i violència amb episodis de crueltat, que amenaça de fer-se crònic. Sis dies li han calgut per comparèixer, i ho ha fet arrossegat pels mitjans i les xarxes. Estava amagat, esperant que la crisi remeti. No es pot parlar de precipitació. 

 

I què ha dit l’home que fa uns dies es presentava com el demiürg de les “quatre revolucions”, la social, la feminista, la verda, i la democràtica? Res, literalment res, que no estigui al protocol de totes les autoritats del món per justificar actes vandàlics, il·legals fins i tot criminals, de les forces repressives sota el seu comandament i… responsabilitat. És un protocol senzill, a l’abast dels governants: 1) suport a les forces repressives; 2) la repressió és per protegir la llibertat d’expressió; 3) tolerància zero amb cap violència (que no sigui la nostra); 4) qualsevol irregularitat que s’hagués pogut cometre serà investigada, si de cas, més endavant. I Aragonès l’ha seguit fil per randa.

 

 Cap diferència entre aquestes declaracions i les de qualsevol dictador justificant l’acció repressiva d’un Estat policíac. Cap diferència tampoc amb les declaracions del ministre Grande Marlaska, l’invicte jutge d’instrucció de les tortures, amb la mateixa finalitat: encobrir l’acció repressiva policíaca per motius polítics; millor dit, per motius de persecució política. Amb això es posa un mur de protecció de la repressió davant els drets dels ciutadans, es fa possible la violència i el vandalisme, els muntatges policiacs i tota mena d’abusos que curullen amb el dret dels policies a querellar-se privadament de franc contra els ciutadans. Una sobreprotecció de la policia a costa de l’infraprotecció dels ciutadans que caldria abolir. 

 

Al capdavall, hi ha la compareixença d’Aragonès, i res més. Tots els altres que podrien explicar-se han emmudit. Tanmateix, les paraules d’aquell ens donen la clau de les intencions d’ERC a les negociacions per la formació de govern. Un govern que no qüestioni l’estructura del règim del 78. Per això la seva insistència a comptar amb els comuns. Els comuns representen el “sentit comú” i són garantia que no hi haurà aventures hiperventilades, un pes mort que impedeix l’enlairament del globus de la independència. El truc és conegut a teoria de jocs i es diu: "limitació forçada d’opcions". La seva fórmula: em sap greu, jo ben voldria la independència, però els meus imprescindibles aliats, els Comuns, no volen sentir-ne. 

 

Tothom sap que els comuns no són gens, d’imprescindibles. Ans al contrari, són perfectament prescindibles. I tothom sap també que això no importa pas un rave, car és una excusa per no haver de proclamar la independència, és a dir, un moment decisiu d’incertesa que els republicans tracten d’evitar. No són independentistes i no ho han estat mai. Professaven un independentisme folklòric de bella consciència patriòtica quan eren minoritaris i la dreta no ho era d’independentista. Quan la truita ha voltat s’han trobat a una situació ridícula, havent de fer valer l’independentisme com fórmula buida d’una finalitat a la qual no han cregut mai.

 

Aquesta ja molt clara intenció de castrar l’objectiu associant-se als comuns és una punyalada a l’esquena del projecte independentista. Res d’estrany que la seva imposició sigui difícil, gairebé impossible si hem de prendre al seriós els postulats de JxC d’anar pel dret cap a la DUI o hem d’escoltar les declaracions del MHP Puigdemont dient que la proposta d’un referèndum acordat amb l’Estat és una quimera.

 

Era d’esperar: la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies. A deu dies d’unes eleccions els resultats de les quals són un triomf sense precedents de l’independentisme no hi ha govern ni indicis que pugui haver-hi. Les negociacions semblen més secretes que les del conclave del col·legi cardenalici. Envoltats a un dens silenci, els dirigents dels partits, sempre tan xerraires als mitjans, passen ara muts, “com ombres sota la nit solitària i escura”, igual que Enees i la sibil·la a l’entrada de l’inframón, segons Virgili.

 

El soroll del carrer no es pot pas amagar sota el silenci dels que volen tornar la fletxa cap al carcaix.

La sort està tirada

Aquesta és la qüestió: si paga la pena demanar allò que és impossible. Soyez réalistes: demandez l'impossible, es deia als mítics 60 's. Sense dubte, els cartesians francesos no pensaven als impossibles metafísics. És el cas del referèndum pactat, un impossible metafísic, car frisa el nucli de l'ésser d'Espanya. Encara que, objectivament, Catalunya sigui una colònia, Espanya no es veu a si mateixa sense ella. El problema és transcendental. No hi ha una realitat "Espanya" que pugui separar-se de Catalunya i continuar essent Espanya. Els nacionalistes espanyols estan convençuts que la independència de Catalunya suposa el suïcidi d'Espanya que no pot admetre-la encara que el resultat del referèndum fos el 120 per cent a favor. Per tant, cap referèndum. És, doncs, una impossibilitat metafísica. 

 

Quin és el sentit de seguir amb la sonsònia del referèndum pactat com programa del govern sortit de les eleccions? Només pot ser l'interès per ajornar el moment de la declaració d'independència quant sigui possible. I pot ser-ho molt si l'Estat es presta al joc de les simulacions i el llenguatge mistificador de les negociacions, en lloc de negar brutalment cap possibilitat de referèndum i destrossar la pantomima amb el seu esperit de l'inspector Clouseau.

 

Només la intervenció exterior pot assegurar la celebració d'un referèndum pactat i vinculant. Però no és fàcil imaginar una intervenció europea sense una prèvia crisi d'ordre públic, política, un conflicte de tal magnitud que provi l'incapacitat de l'Estat espanyol de garantir l'ordre públic i la seguretat ciutadana sense vulnerar massivament els drets fonamentals de les persones. 

 

Contrastat el caràcter quimèric del referèndum pactat, quina serà la proposta alternativa? Es diu la confrontació intel·ligent; amb l'Estat, s'entén. Sona bé, però com s'articula? És a dir, suposant que ERC acceptés que el referèndum pactat és una quimera, que ja és suposar, i que es constitueixi un govern independentista que aixequés la DUI, quina hauria de ser la seva proposta davant la imprevisible reacció de l'Estat? 

 

Entre els mitjans d'acció col·lectiva diguem proactiva hi ha una "ultima ratio" tradicional que no es pot menystenir: la vaga general, que és la forma més completa de desobediència.

Una estratègia compartida ...amb l'enemic

El meu article d'aquest cap de setmana a La República.cat. 

 

No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada i els ha dit: aquí hi ha la majoria; declareu la independència! 

 

Deixeu tota esperança, vosaltres, que heu votat per la independència 

 

Una faula d’Isop, titulada "El bocamoll", conta la història d’un jactanciós pentatleta que es vantava a tot arreu d’haver triomfat als Jocs de Rodes fent el salt més gran de tots. Un bon dia, algú del seu auditori, cansat de sentir-lo sempre presumint de la seva fita, el va reptar amb un: “Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Segles després, Erasmus recollí l’expressió, la traduí al llatí: Hic Rodhus; hic salta! i la consagrà com a fórmula per reptar els xarlatans i bocamolls que presumeixen del que no són i per palesar els seus embolics. Amb variants la van fer valer Hegel i el seu deixeble Marx amb intencions similars. És cèlebre.

 

Les eleccions del 14-F han estat una mena de repetició ampliada de la fórmula cap a ERC. No deia el seu president “doneu-me seixanta-vuit diputats i proclamo la independència”? No insistia que ningú no el guanyava a independentista? No diuen els dirigents republicans (sobretot en campanya electoral) què són independentistes? No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada: setanta-quatre escons (sis més de la majoria absoluta) al Parlament i majoria absoluta de vot popular, que els ha dit: “Hic Rodhus; hic salta!” (aquí hi ha la majoria; declareu la independència!). 

 

Cap intenció de fer-ho. Només era postureig de bocamolls per engalipar la gent. Rufián que, per cert, no és cap independentista, pretén canviar “el ritme” d’un procés en el qual no creu; és a dir, vol confiar la independència a l’esdevenidor més boirós per tal que no porti la iniciativa JuntsxCat i que els obligui a fer el que de cap manera volen fer: declarar la independència. Romeva lamenta que encara no siguem prou i ens anima a assolir una majoria amb paciència i tenacitat. Fins al 80% de la població, precisa el minimalista Tardà. 

 

Lasciate ogni speranza, ‘deixeu tota esperança’, vosaltres, que heu votat per a la independència.

 

Això de la fatxenderia, la jactància dels bocamolls, sembla inherent a l’esquerra contemporània, també a l’espanyola. El gobierno d’esquerres, compost de socialdemòcrates dretans i neocomunistes de Podemos que es diuen esquerra “autèntica” i “radical”, es troba davant un esclat d’indignació popular. Els hereus de l’Indigneu-vos! de la dècada passada, els regeneracionistes d’esquerra, els que havien d’assaltar “els cels” i posar fi a “la casta” són ara el motiu de la indignació, són esdevinguts casta ells mateixos. I una casta molt més servil amb l’oligarquia espanyola, monàrquica, nacionalcatòlica i franquista que la dreta. 

 

Els governants espanyols amaguen o justifiquen els abusos i atacs als drets dels ciutadans demòcrates invocant la legalitat i una falsa divisió de poders. El mateix fariseisme que tolera la impunitat de l’extrema dreta i els seus atacs a la convivència democràtica. La democràcia espanyola està a l’altura de la russa, diguin el que diguin els rànquings, i gestionada per l’esquerra és encara pitjor que per la dreta. 

 

Que l’esquerra té prou experiència en matèria de repressió brutal, fins i tot criminal, no és cap descobriment. A Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht els van assassinar uns “descontrolats” paramilitars sota un ministre socialdemòcrata, i de la performance dels comunistes hi ha tot un seguit d’exemples, des de Kronstadt fins a Tiananmen. La paradoxa és que els que avui reprimeixen amb la força bruta d’una policia fora de control són els mateixos que van pujar al govern per posar fi a l’arbitrarietat del poder, la repressió, l’estat policial. Els que, mitjançant la seva desinteressada dedicació al bé comú, ens havien de dur a una societat més honesta, més justa, avançada i democràtica. Una Espanya de la qual el senyor Pablo Iglesias se sent “orgullós” i que a tots ens agradaria admirar si abans no ens buiden els ulls. 

 

“Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Però, no, no hi ha cap salt. Ans al contrari, aquests bocamolls de l’esquerra espanyola s’arrosseguen pel fang de la catalanofòbia comparant Vox amb JuntsxCat. Vet aquí el punt d’unió de les esquerres espanyoles i catalanes: l’odi a la independència. Aquesta comparació és bessona de l’afirmació de l’ideòleg d’ERC, Sergi Sol, que JuntsxCat és extrema dreta. 

 

 Cap mena de dubte, una estratègia compartida... amb l’enemic.

Per la meva raça parlarà l'esperit

 

És el lema de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i es deu a José Vasconcelos. No sé si el concepte de raça de Vasconcelos inclou els espanyols, però hem de reconèixer que aquests també tenen el seu de raça i raça, ja se sap, inassequible al desànim. Heu sentit al president Sánchez a aquestes hores històriques de la seva pàtria? Mare meva, la meva mare i com està d'enfurismat el primmirat noi! Quin discurs ple de fermesa democràtica i esperit obert cap a la llibertat! Oh, Pèricles, oh Lincoln, oh Churchill de la nova era! Quin foc temperat per la raó en defensa, com sempre, de la llei i l'ordre, o sigui, de l'ordre públic, que és l'únic que importa per no donar imatge turquesa. Escolteu només aquest cervell privilegiat: Espanya és una democràcia plena i, com a totes les democràcies plenes li cal millorar la protecció de la llibertat d'expressió. No rieu. Per tots els déus us prego, no rieu. Trobar aquesta enraonia tan brillant capaç de provar la plenitud d'una cosa per la seva mancança l'ha costat un terrabastall al cap.

L'"independentisme" guanya; la independència perd

Els resultats de les eleccions del diumenge deixen una situació abracadabrant. Per això segurament la parsimònia de les valoracions polítiques de contingut. Els mitjans fan tota mena d’anàlisis i comparatives de les dades per partits que tothom coneix: si el PSC guanya i guanya molt, però a l’estil Arrimadas, és a dir, sotmès al suplici de Tàntal; si Arrimadas al seu torn perd per davallada, al millor estil del seu mestre, senyor Rivera; si Vox pren l’alternativa a Catalunya, cosa que no va aconseguir al País Basc; si el PP es queda per tancar la porta.

 

 L’àmbit públic és un enrenou, un brunzit com els de la borsa, amb càlculs aritmètics sobre les diferents coalicions de govern: tres partits, tots independentistes o híbrids; quatre partits; dos partits amb suport exterior d’un tercer. Són combinacions quantitatives, sense esbrinar matisos polítics. De fet, hi ha una mancança cridanera de valoracions del sentit polític d’aquests resultats ni tan sols a curt termini, tret de la que va fer el candidat i president en funcions, Aragonès, anunciant la composició d’un govern de “via àmplia” que plantejarà la interlocució amb l’Estat en termes de dues reivindicacions, l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. 

 

Aquestes declaracions ens donen claus del sentit polític profund dels resultats o, com es diu en família, per on van els trets: el fracàs de l’opció de candidatura de país que es mesura no pels resultats obtinguts, que han estat raonables, sinó per les expectatives decebudes. Ha estat un rebuig del país a la idea nova d’un moviment transversal, nacional, cap a la independència. Els dos milions de votants de l’1-O no van comparèixer aquesta vegada. El mandat de l’aixecament aquí i ara de la DUI es perd en la boira de l’oblit en el que equival a un passar pàgina de fet. 

 

Les raons d’aquest fracàs d’un projecte que aspirava a ser la confirmació d’una empenta independentista basada en el lideratge suprapartidista són diverses. Dificultats, limitacions legals de tota mena, situació d’inferioritat de recursos, impossibilitat del candidat MHP Puigdemont de fer campanya, monopolització dels mitjans públics per ERC, agressivitat dels mitjans espanyols, fins a l’extrem que el periodista Marhuenda desitjava el triomf d’ERC, etc., etc. Tot això és veritat, però irrellevant.

 

La política és la història de l’actualitat i la història, segons Hegel, és un escorxador, un lloc on l’ètica i l’estètica no compten per a res i molt menys el sentit del fair play. El fet cru és que l’imaginari de la ruptura aquí i ara ha estat substituït amb un marge tan minso com decisiu pel joc ordinari dels partits polítics dins del sistema de la Constitució de 1978. Amb plantejaments nous, revolucionaris, diuen a ERC, encara que pragmàtics. És possible, hom veurà, però, en qualsevol cas, dins del règim del 78, sense cap intenció de plantejar una ruptura, ni tan sols una confrontació. 

 

La primera víctima d’aquest relleu serà l’acció exterior de l’independentisme o, si voleu, l’acció de l’independentisme de l’exterior. Tota l’estructura de legitimitat de l’acció internacional de l’independentisme canviarà. No sembla probable que un govern encapçalat per ERC accepti la coordinació, col·laboració, sintonia o com vulgueu anomenar-ho amb el Consell per la República i el MHP Puigdemont. No es pot esperar una repetició del tàndem que va funcionar amb els presidents Puigdemont i Torra, sinó, en el millor dels casos, una qüestió de “cohabitació”, com diuen els francesos. 

 

Aleshores hi haurà un president únic per a l’interior i l’exterior. Un president únic que sembla tenir les idees molt clares: un govern de “via àmplia” que inclou quatre partits, sempre que JxC i els Comuns deixen de costat el seu veto mutu. I la seva tasca serà tornar a la taula de negociació amb les dues esmentades reivindicacions de l’amnistia i l’autodeterminació. No cal filar prim per recordar que l’Estat espanyol mai acordarà una amnistia, per raons d’oposició majoritària al Congrés i encara menys acceptarà un referèndum pactat d’autodeterminació per raons constitutives al mateix Estat. És a dir, el president Aragonès proposa una via àmplia i gairebé eternal a la independència, entretinguda amb infinitat de estires-iarronses al llarg dels anys.

 

Podria pensar-se, malpensar-se en realitat, que qui proposa una via a llarg termini és que no vol la independència. Però ja n’hi ha prou de dubtar de la sinceritat del president Aragonès, que pertany a un partit “de paraula”, segons el diputat Tardà. Sens dubte vol la independència de Catalunya quan sigui possible. La qüestió és si quan sigui possible serà possible, atès que la meitat dels votants del partit que diu defensar-la no la volen, com tampoc no la vol el seu portaveu al Congrés, senyor Rufián. 

 

I, com que la independència mai es farà pactada amb l’Estat, arribarà el moment en què caldrà fer-la contra l’Estat, confrontada a l’Estat, que tindrà una reacció ara per ara imprevisible. I això era precisament el que l’independentisme anomenat pragmàtic deia que tractava d’evitar.

De veto en veto

Aquesta història sembla el que els anglesos anomenen un yarn, o sigui, una troca, un rotllo. Però és el meu rotllo, com els fills de puta del primer Roosevelt eren els seus fills de puta. Tractaré de fer-la lleugera. Fins aquí, el preludi.

 

Fa uns dies ens truca a la meva dona i servidor un periodista del programa "OpinaYouth" de Teve.cat preguntant si accepto participar-ne. Seria una entrevista telemàtica d'un quart d'hora i després, preguntes dels tertulians joves de diversos partits polítics. Tema: l'actualitat política i les eleccions del 14-F. Día: 9 febrer a les 19:00. Dic que sí i faig els meus preparatius per alliberar de treball unes hores el dia 9. Mentrestant, publiquen a les xarxes el cartell de la il·lustració, on es diu que estic "censurat a TV3", que, com tothom sap, és veritat. Però jo no havia dit res.

 

Arribat el 9, acordem el modus operandi: a les 16:54 ens diuen per whtasap que en 15' ens trucaran per donar'ns l'hora d'entrada. Després, silenci. A les 17:20 tornem trucar via whatsap i ens diuen que no aniré al programa, que, potser més endavant i que el format del programa havia canviat. Òbviament, si no truquem nosaltres, ningú ens hauria dit res. Van prendre la decisió i no consideren necessari informar a les persones afectades.

 

La meva experiència en patir censura em posa sobre avís i miro el dramatis personae de la tertúlia: quatre joves, o no tan joves; tres de tres partits diferents (no me'n recordo quins) i un quart que només fa constar que és estudiant de Ciències Polítiques i Dret. Miro el seu TL a Tuiter i el trobo en una foto amb Junqueras perquè és militant d'ERC i, com fan sovint els de la secta, amaga la seva militància. Comento amb la meva dona: som-hi, és la censura de sempre. La mateixa censura que denuncia el cartell. 

 

Després, pels comentaris d'algun participant, m'assabento que els responsables del programa han deixat caure que era jo el que no podia o no volia anar-hi o alguna cosa tèrbola d'aquest caire. Sabeu aquell de la gota que vessa el got? A més de l'arbitrarietat i la censura, et fotin merda de sobre com si l'arbitrari fossis tu. Vaig, doncs, exposar la meva opinió al tuiter: el veto és part de la campanya d'assetjament d'ERC i de veto als mitjans públics cap a la meva persona; que això és una forma del friendly fascism de l'"esquerra"; que el monopoli mediàtic d'ERC és un atac a la llibertat d'expressió, el dret a la informació i el d'igual accés a l'esfera pública (principi d'isegoria), una mena de feixisme civil puix que trepitja drets fonamentals dels ciutadans. 

 

Com que les xarxes es van mobilitzar demanant explicacions, el director del programa va publicar un comunicat d'ofici, amb totes les protestes grandiloqüents que escauen. Un cop predicat el seu amor a la llibertat d'expressió i el seu odi a la censura, explica que, com que l'actualitat mana, l'entrevista no s'hi ha suprimit; s'ha ajornat. Així, com sona.

 

No cal perdre el temps amb enraonies. Dues qüestions converteixen el comunicat en un còmic. 1a per parlar de l'actualitat política, precisament, m'havien contactat; 2a sou vosaltres els que heu posat al cartell que estic "censurat" a TV3. Una expressió forta. Qui gosa sortir en públic parlant en brau ha de mantenir la bravura i no arrossegar-se i arraulir-se després com un cuc. 

 

Li dol al signant la meva referència al feixisme i m'acusa (i demana rectificació) de "banalitzar" el feixisme. No conec res més banal que aquesta forma d'entendre la idea de banalització d'Arendt. És la que tenen al cap els que creuen o diuen creure que el feixisme s'esgota als uniformes, corretges, i altres iconografies. I no. El feixisme és un tarannà, com deia Primo de Rivera, "l'absent", una actitud a la vida. A la vida social normal, la vida civil... i banal. Si des d'una posició de poder algú trepitja drets fonamentals, és autoritari al mateix temps que sectari, menteix i assetja els que parlen i pensen diferent, és un feixista encara que voti a Bakunin ressuscitat. Potser no ho havia pensat. Als friendly fascists els passa el que als ximples, segons Gracián: "són ximples tots els que ho semblen i la meitat dels que no ho semblen".

La independència aquí i ara, l'única sortida

 

Aquí el vídeo de la meva xerrada del diumenge passat a Junts x Torrelles. L'he reconstruit i crec que el resultat és acceptable. Per cert, més curt del que havia pensat en veient el manuscript: uns 20'. 

Després de la xerrada vam tenir una mitja hora de col·loqui, de preguntes i respostes, però això si que no he pogut penjar-ho perquè no tinc cap possibilitat. Des del moment que els responsables de Torrelles no van gravar res del programa (encara em dura el disgust) tots els continguts, tant preguntes com respostes, es van perdre. En fin.

Ignoro si algun altre lector(a) tendrà intenció d'organitzar una altra xerrada. Si fos el cas, si us plau, assegureu-vos que sigui gravat per difondre a les xarxes. Mai més faré xerrades per a grups tancats que no siguin penjades a les xarxes en obert. Mai més. No és el meu estil. 

La independència aquí i ara, l'única sortida

Ahir, els amics de Junts X Torrelles em van invitar a fer una xerrada en línia i vaig acceptar, molt agraït, atès que trobant-m vetat per ERC als mitjans públics de comunicació, era una bona ocasió de dir la meva a les xarxes.

Malauradament els amics van fer la xerrada per Google-meet i no van gravar-la per penjar-la després a Tuiter o Youtube i, com que la xerrada tenia un aforament de 100 persones, es va quedar en una mena de conciliàbul, molt agradable, però molt restringit. Cal recordar que som a l'era d'internet i el president Puigdemont diu que som pioners en aquest camp. No té molt sentit fer xerrades restringides al tuiter. De les categories aristotèliques de quantitat, en comunicació són preferibles els universals als particulars, sobretot per a no malbaratar temps i recursos.

Alcapdavall, he decidit penjar a Palinuro el contingut sencer de la xerrada. És llarg. Va ser una xerrada de mitja hora. Demà espero pujar-ho també a Youtube, si em trobo amb ànims, perquè significa repetir una xerrada, cosa que no he fet en la vida meva. Si ho faig, posaré aquí l'enllaç.

 

I.- ANTECEDENTS

 

Hem arribat fins aquí a conseqüència de la decisió democràtica col·lectiva d'independència de l'1-O. L'1-O és el big bang de la darrera etapa cap a la independència de Catalunya. Per això, perquè és un símbol, un far i una guia, els unionistes volen neutralitzar-ho, oblidar-ho, fins i tot, "sacrificar" el seu artífex, el MHP Puigdemont, com somniava ERC per boca del diputat Tardà, o bé passar pàgina, com desitja el candidat i ministre Illa, com si això fos un almanac. En cap cas serà possible, car l'1-O té vocació de ser la festa nacional de la república catalana.

 

D''ençà de l'1-O hem tingut un govern amb majoria absoluta independentista que no ha fet res per a la independència. L'excusa per aquesta inactivitat ha estat que no hi havia condicions per a la DUI, que vivíem sota un 155 amagat i calia concentrar-se al govern "efectiu", ajornar la independència i, mentrestant anar fent la feina de cada dia, resolent els problemes reals de la gent, és a dir, abandonar l'independentisme que les ànimes belles i primmirades anomenen "hiperventilat" i concentrar-se al govern "efectiu".

 

Pel que fa al moviment, els 3 anys han estat d'esmicolament, de desunió, de retrets, de divisions. Pel que fa al govern "efectiu", el resultat ha estat de paràlisi i inactivitat per raons molt diverses. I, després de la inhabilitació del president Torra, la inactivitat ha donat pas al desgavell d'un govern dirigit per ERC i farcit d'incompetents que ha portat Catalunya a la situació de fracàs a la que es troba.

 

Tots els comunicadors, tertulians, publicistes, "opinion makers" i altres equidistants lamenten amb unànime amargor l'afrontament a dins de l'independentisme. Els ulls clavats al cel plorant com Magdalenes, demanen que els "partits independentistes" deixen de barallar-se entre si. Parlen dels "partits independentistes" quan és obvi que no n'hi ha més que u. Els entristeix veure "l'independentisme" com un camp de batalla. Aquest judici tan commiseratiu passa per dalt que "l'independentisme" com tal no existeix perquè des de l'1-O, ERC va trencar la unitat independentista amb la fal·làcia que anant separats a les eleccions, els independentistes traurien més vots en conjunt. La falsedat no només contradiu la saviesa secular de tots els pobles de la terra que la unió fa la força sinó que també amaga, més en concret, que el mètode d'escrutini de D'Hondt afavoreix les unions, aliances de partits, mentre castiga els partits que van per separat. 

 

A més de trencar la unitat i adoptar una actitud d'hostilitat permanent cap als seus aliats nominals de JxC, ERC es va negar investir el MHP Puigdemont. Aprovà els PGE amb l'excusa d'una taula de diàleg que mai va tenir una altra raó de ser que estabilitzar el gobierno de Pedro Sánchez i, de pas, les cadires dels diputats per tres anys més. Uns PGE que no contenen res de bo per a Catalunya, i que perpetuen l'espoli fiscal. Tampoc aquesta aprovació no va servir per aturar la lawfare de l'Estat contra Catalunya i la repressió contra l'independentisme. Finalment, els republicans van col·laborar amb l'Estat traient l'escó al president Torra i inhabilitant-l després. 

 

JxC no ha fet res d'això, no ha trencat cap unitat. Ans al contrari, va defensar-la sempre. Tothom recorda l'oferiment del president Puigdemont d'anar en segon lloc a la llista de les darreres europees, després d'Oriol Junqueras, que va rebutjar l'opció. Tampoc ha contestat als retrets i atacs permanents i molt menys ha pres mai cap mida que pogués molestar als seus aliats. És obvi que els dos partits no són el mateix, ni diuen el mateix, ni fan el mateix i, per tant també és obvi que fer com si fossin el mateix és fer trampes; ras i curt mentir. Per què? 

 

No és difícil d'esbrinar. El "minimalisme" de JxC, que no sol fer retrets o atacar ERC, malgrat que aquesta no ha cessat la seva hostilitat d'ençà de molt abans l'actual convocatòria, és una actitud coherent amb la seva lluita per a la unitat. I intel·ligent. I els farà guanyar les eleccions. La gent valora molt més les campanyes constructives, positives que les negatives, destructives o brutes de l'estil anunciat pel diputat Rufián. També valora la claredat d'idees en identificar l'Estat com l'enemic i ERC com l'adversari i no a l'inrevés, que és el que fan els republicans pels que l'enemic és JxC i l'adversari i, fins i tot company, l'Estat. 

 

El que no va ser molt intel·ligent va ser lliurar a ERC el control dels mitjans públics de comunicació, sabent que els farien valer com a aparell de propaganda i per menystenir, atacar i, de vegades, insultar els seus adversaris. Els escrúpols, la malaltissa pruïja democràtica, ha condemnat a JxC i l'independentisme de debò a les tenebres exteriors mentre ERC bastia un monopoli mediàtic que explica l'aparent immunitat i impunitat de què han gaudit els republicans per fer i des-fer el que han volgut sense que gairebé ningú gosés aixecar la veu. La seva era una posició intocable. Ningú no podia criticar el seu mètode ni el seu esperit autoritari, antidemocràtic. L'esfera pública catalana, sota la censura dels republicans (ells l'anomenen "hegemonia", amb el seu pedigrí gramscià), ha esdevingut una esfera pública silenciosa, sotmesa a una forma de l'espiral del silenci, de Noelle-Neumann. 

 

S'entén, doncs, la unanimitat de l'esfera pública i els comunicadors i opinion makers, en ploriquejar per la lamentable divisió de l'independentisme i les baralles entre els dos partits independentistes, com si hi hagués més d'u. És la por a quedar-se sense feina. Saben què parlar dels "partits independentistes" o d'"independentisme", com una mena d'espai còsmic on caben vàries galàxies, és fer el joc brut a una de les parts, ERC, en detriment de l'altra. És constatar i ignorar al mateix temps que la lluita republicana és molt més contra JxC que contra l'Estat i que, a més a més, no provoca la mateixa resposta per part de JxC. Es veuen forçats a combregar amb la roda de molí de les dues estratègies cap a la independència, quan no hi ha més que una perquè l'altra no vol cap independència.

 

 La manipulació republicana dels mitjans públics de comunicació no és tan barroera com la del franquisme. És molt més subtil, però la seva intenció és la mateixa: excloure l'oposició de l'esfera pública. Està virolada de protestes i manifestacions de pluralisme, un pluralisme que permet malparlar de l'Estat espanyol, del rei, del gobierno, malparlar també de JxC o la CUP i, sempre en general, també de "l'independentisme" i, sobretot dels "partits independentistes", però mai d'ERC. D'això s'encaparren els comissaris polítics republicans que són els que decideixen qui parla i qui no, qui apareix i qui no, segon la línia del seu partit. Els que decideixen, per exemple, que el no-candidat Junqueras estigui sovint als telediaris i el candidat Puigdemont, en canvi estigui missing.

 

 II.- LA CAMPANYA I LES ELECCIONS DEL 14-F

 

 En aquesta situació, l'enrenou del 14-F està ple d'ensenyaments. Es diu que són eleccions imposades pels tribunals espanyols i, doncs, per l'Estat. És fals. Varen ser imposades per ERC, que venia demanant-les des de fa un any o any i mig, amb la feixuga insistència amb què Cató el Censor demanava sempre al final dels seus discursos al Senat la destrucció de Cartago. Totes les intervencions dels senyors Sabrià, Aragonès, Rufián, acabaven demanant al president Torra la convocatòria d'eleccions. De fet van convocar-les a correcuita després de foragitar-li i sobre el seu cadàver polític.

 

 Encara creien que les guanyarien, però, quan van adonar-se que potser les perdrien, que l'opinió pública estava canviant i les enquestes no eren tan favorables, van tractar d'ajornar-les pretextant raons sanitàries amb l'ajuda incomprensible del seu aliat. Es diu que JxC tractava d'evitar que els republicans aprofitessin l'ocasió per fer encara més bruta la campanya, acusant-les de prioritzar el partit per damunt de la salut de la gent, quan això és precisament el que fan ells. La famosa "projecció" dels psicòlegs, consistent en acusar els altres del que tu fas. Aquesta por raonable no justifica secundar una mida tan clarament electoralista.

 

Per descomptat, la decisió pot deure's a raons electoralistes, sanitàries, a la por a agreujar la situació, a la vista de la seva esmentada incompetència al govern un cop foragitat el president Torra, o totes juntes. Però això és irrellevant puix que l'Estat va intervenir, tancant la qüestió amb la seva força major davant la qual ERC cedeix sempre perquè la té interioritzada al seu marc mental espanyol. Aleshores, els republicans, indignats per la darrera traïció dels seus aliats espanyols d'esquerra, van engegar una campanya electoral molt activa, molt agressiva, molt bruta, com va avisar Rufián. Va sense dir, una campanya orientada contra JxC molt més que contra l'Estat. 

 

La normativa d'eleccions, publicitat i propaganda electoral, afavoreix a ERC i deixa JxC pràcticament sense accés als espais públics, en una situació de clar desavantatge. ERC no només es beneficia d'aquesta injustícia sinó que l'intensifica quan el candidat republicà es nega a un debat amb la candidata Borràs, però el fa amb el candidat del PSOE Illa. La idea, al fons, és tan elemental i primitiva que fa riure: el propòsit d'Aragonès i resta d'estrategs d'ERC és aprofitar la desigualtat d'oportunitats, per fer-se passar com a únics representants de l'independentisme (ells, que no ho són d'independentistes) i per tractar, d'obscurir la candidatura de país de JxC, invisibilitzar el president Puigdemont i la candidata Borràs. L'inimitable Rufián va repetir la troballa del seu mestre Junqueras que aquesta campanya seria una lluita entre Aragonès i Illa, com si això fos possible, una campanya entre dues mediocritats molt semblants entre elles. 

 

Que, en realitat, tant ERC com el PSC són dues formes de l'unionisme és prova irònicament per la seva coincidència (al costat de totes les altres candidatures) en atacar la candidata Laura Borràs. És gairebé miraculós que pretenguin amagar la figura de la candidata i es passin el temps parlant d'ella; malament, amb falsedats i calumnies, però parlant. Això fa real l'observació del president Puigdemont que tots els unionistes, des d'ERC a VOX, estan junts contra JxC, l'únic perill real per a la conservació de l'statu quo colonial. 

 

Aquesta obsessió per acabar amb JxC abasta extrems d'autèntica indignitat i immoralitat. Sentir a Oriol Junqueras dir que, si fos d'ERC, Borràs hauria de dimitir pel fet d'estar imputada quan ell mateix va ser candidat, i candidat d'ERC i en pitjor situació, ya que estava imputat i processat tot esperant condemna ens permet albirar la foscor de l'ànima humana capaç d'atemptar contra la regla d'or de la moral universal de no vulguis pels altres el que no vols per a tu.

 

III.- ELS RESULTATS

Les eleccions del 14-F són eleccions plebiscitàries o referendàries; hi ha diferències, però no hem de discutir per això. Es tracta d'eleccions polaritzades en què es decideix la independència sí o no. A un pol, JxC, únic partit compromès amb la DUI. A l'altre, la resta, des d'ERC a VOX, en contra de la DUI.
Al joc polític habitual, és obvi que, en decantar-se per la independència aquí i ara, JxC crema els seus vaixells i resta aïllada, oficialment repudiada pel PSC i els comuns-podem. No hi ha cap possibilitat de tripartit per negativa expressa d'ambdues partes. Ni amb els no-independentistes del PSC ni amb els "sobiranistes" dels comuns/podem. A JxC no li resta, doncs, cap possibilitat d'aliança que amb ERC que, d'altra banda té força oferiments de coalicions, directes, indirectes, tantes que es considera obligada a rebutjar les més descaradament unionistes per tal de no fer mala figura als comicis.

Tripijocs hi ha de tota mena entre els republicans, els socialistes i els comuns-podem, tots ells més interessats a barrar el pas de JxC a la Generalitat que Valls en barrar el d'ERC a l'Ajuntament. I això ens dóna la dimensió moral d'aquests agents espanyols d'amagat. Els comuns que governen (per dir alguna cosa) l'Ajuntament de Barcelona amb el suport de la dreta xenòfoba havent-hi exclòs els republicans són els que s'ofereixen com a aliats a aquests mateixos republicans al govern de la Generalitat per impedir que es repeteix un govern de coalició JxC/ERC. La mateixa raó que mou al PSC per oferir els seus escons de franc a ERC a condició que JxC no accedí pas al govern. Es veu clarament? Tots els unionistes estan junts per anar contra JxC com deia el president Puigdemont.

Aleshores, l'ordre dels esdeveniments des d'un punt de vista d'independència aquí i ara és el següent:

1. Anar a votar el 14-F totes i tots amb el mateix esperit de l'1-O.

2. Assolir majoria absoluta d'escons independentistes, és a dir la meitat més u.

3. Que aquesta majoria absoluta sigui de JxC, l'únic partit compromés amb la via unilateral i la DUI.

4. En cas contrari, que la majoria relativa de JxC sigui tal que ERC es vegi forçada a fer costat a la seva política de via unilateral, és a dir a triar entre ser la minyona d'un govern independentista de debò o desaparèixer del panorama polític català.

5. Una majoria absoluta independentista (només de JxC o d'aliança JxC i ERC) ha de declarar la DUI en seu parlamentària.

6. Aquesta majoria parlamentària haurà de fer front a la reacció de l'Estat, que ningú no sap quina serà. Ni tan sols sabem quina serà la nostra reacció a la reacció de l'Estat. Una cosa, però, és segura: el parlament que declari la DUI tindrà l'escalf, el suport i la col·laboració del poble.