Palinur
dimecres, 9 de juliol del 2025
El culte al diable
dimarts, 8 de juliol del 2025
El món woke de l'esquerra
L'onzena tesi sobre Feuerbach, de Karl Marx, sintetitza la motivació essencial del pensament d'esquerra. "Fins ara", diu, "els filòsofs no han fet més que interpretar el món de formes diferents. Del que es tracta, però, és de canviar-ho". Sona com si proposés canviar el món sense interpretar-ho. Una mena de perpetuum mobile del canvi, cosa impossible, segons les lleis de la termodinàmica.
En realitat, el de Trèveris estava proposant una altra interpretació del món. Una orientada a canviar-ho. No com els altres filòsofs, que només ho interpretaven per contemplar-ho, sinó per canviar-ho d'una vegada per totes. La revolució.
En interpretar el món de formes diferents, els filòsofs, tots, el canvien. En percebre'l de formes diferents, el món és diferent. No deia el bisbe Berkeley que esse est percipi? I, com que els filòsofs són al món i no a un altre, el món es canvia a si mateix per un mecanisme en què juguen a parts iguals l'atzar i la necessitat.
La interpretació de Marx es coronava amb la transformació del món. Aquesta s'ha produït, però no segons les seves previsions, sinó les de molta altra gent, entre elles algunes seves, per a bé o per a mal. La més coneguda: l'autor de El Capital no va preveure que el capitalisme refutés les seves tesis sobre la pauperització i polarització de la societat. És veritat que al preu de generar un altre problema de multiculturalisme i anòmia social per al qual la interpretació de Marx no té resposta.
I l'esquerra no l'aporta pas. Aferrada a la interpretació heretada del mestre, és incapaç de revisar-la i manté la fracassada doctrina de la pauperització i la polarització. Hi ha trobat el pol majoritari, el nou subjecte històric de la revolució, en l'arribada massiva d'immigrants. Quant al pol reaccionari, burgès, com que la classe mitjana i el sector terciari han pujat, ja no és minoritari, sinó que ha esdevingut la societat sencera. És a dir, allò que l'esquerra vol destruir és la societat burgesa en què viu, la societat europea i americana, cosa que explica per què empara identitats culturals que tenen aquesta mateixa finalitat.
En essència, el wokisme és un atac al principi d'igualtat davant la llei per raons ideològiques, que poden ser excelses, però no són legals i molt menys, legítimes. És a dir, la destrucció de l'estat de dret. Resultat esperable, aquesta actitud duu a una praxi de govern caracteritzada per un grau de corrupció insòlit. Al cap i a la fi, el que l'esquerra woke ha aconseguit es fer de la corrupció, l'amiguisme i el nepotisme la seva forma de govern.
dilluns, 7 de juliol del 2025
Han fet de Catalunya un polvorí
I el tauró té
dents
I les porta a
la cara
I Macheath té
un ganivet
Però no se'n
pot veure.
(Cançó de
Macheath, “el ganivet”)
Fa temps que s’havia avisat de
l'arribada de la tempesta. Però no hi ha res més dur que el fanatisme
ideològic. Per cert, el lector buscarà en va la notícia a la majoria dels
mitjans escrits o audiovisuals. Pretenen amagar els esclats de violència amb
la beatífica teoria de no esperonar conflictes racistes. Però només
aconsegueixen avivar-los.
El desvari ideològic woke de les
fronteres obertes, el volem acollir i altres consignes idíl·liques d'uns
llunàtics de pamflet marcit han convertit Catalunya en la cort dels miracles que pinta Víctor Hugo, o l'òpera de tres rals, de Bertolt Brecht.
Societats en què regeix la llei de l'hampa, on governen els delinqüents. El
teatre es permet aquestes llicències. Però, a la vida real, quin altre nom
poden tenir unes autoritats que practiquen empadronaments fraudulents, entre
altres mesures contra la llei? I allà on l'autoritat no imposa la llei del
país, s’imposa la llei de Macheath el Ganivet.
I mira que aquests irresponsables albiraven
el cel, el que es pren per assalt. Estaven orientats per una utopia: una
Catalunya cosmopolita, multicultural en què no regiria més llei que la de
l'abadia de Thelema: “fes el que vulguis”, no cal que t'integris. Ha resultat, però, que els convidats
vénen amb la intenció de destruir l'abadia i la seva única regla, convertint-la en
“fes el que deus”. Però no allò que deus en sentit kantià, sinó allò que estàs
obligat a fer per a defensar-te, per a sobreviure.
Aquests wokes són l'enèsima comprovació
de la dita de Hölderlin, “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà
vulgui convertir-lo en el paradís”.
Amb una mica més d'antifeixisme,
antisupremacisme, i antiracisme tornem a l'estat de naturalesa. Molts
barris ja hi són.
Perquè alguns
són a la foscor
I altres són a
la llum.
I hi veus els de
la llum
Però no hi veus els
de la foscor.
diumenge, 6 de juliol del 2025
El Meu Avi com a crit de combat
Com estava previst, va esclatar la rebel·lió
popular cantant el meu avi a capella. L'era d'internet no es poden fer
alcaldades ni en nom de la pau universal. Les xarxes s'han acarnissat amb
la batllessa de Palafrugell i li han organitzat una escridassada a ritme d'havanera.
Precisament la prohibida.
Quins motius van empènyer l'autoritat a aquest
cop de programa? L'acusació de proxenetisme de l'autor, a banda de
sobrevinguda, no està substanciada judicialment. La seva condició de militar
espanyol (suposant que s'hagi esgrimit en contra) és irrellevant perquè va
tenir dues cares. Va estar amb els facciosos a la guerra civil, però, després,
va ser actiu a la Unió Militar Democràtica. Els “úmedos”, com els anomenaven
els seus enemics d'armes.
Atacar l´obra per la personalitat de l´autor
és un ad hominem especialment insatisfactori quan l´obra és artística.
L'art, encara que sigui menor, té regles pròpies. Cal suposar, doncs, que la
prohibició del Meu Avi es basi en criteris de contingut.
Que el gènere d’havanera suposa una
idealització del passat colonial és evident, però no necessàriament
condemnable. I menys aquesta del Meu Avi que, si idealitza alguna cosa,
idealitza la derrota i la mort. A més, culpa als americans, els sempiterns
enemics.
És cert que tampoc no la protegeix la pàtina
del temps, com Els segadors, per exemple. Ni tan sols té un segle. Es va
publicar el 1968, entre moltes més que va compondre Ortega Monasterio. Però
aquesta va quedar, més que les altres. per què? Per la mateixa raó per la qual
es va popularitzar Els Segadors, perquè la gent la canta, la fa seva, la
converteix en part de la seva identitat.
Major pes té l'acusació que és una peça carrinclona,
embafadora. Però és que tots els cançoners populars són més o menys carrinclons.
Com els programes o les sèries de televisió. I ningú no demana que deixin de
cantar-se o d'emetre's. D'això se n'encarrega el temps.
L'important no n'és el contingut, sinó el
moment d'actuació de la consciència col·lectiva. Ja ho era abans. Ara ha
esdevingut un crit de guerra més. Cal ser insensible per no preveure la reacció
popular quan tanta gent està preocupada amb la pèrdua dels símbols identitaris
i l'acceptació d'altres forans.
Cal viure literalment d'esquena a la realitat.
dissabte, 5 de juliol del 2025
Aznar, com una hiena
Pren la paraula un enfurismat Aznar, amb un discurs apocalíptic, com sempre i ple d'insults i menyspreus a l'adversari. Al
seu nul sentit del ridícul s'afegeix la virulència de les seves bravates i queda
com el que és, un pinxo de barri, una mena de Rufián estil desokupa. Amb veu cavernosa, com el Comanador de
Calatrava, anuncia que si tractes amb delinqüents, no t'estranyi anar a parar a
la presó. Parla la veu de l'experiència, ja que ell té no sé quants ministres a
la presó, a prop de la presó o després de la presó.
És tal la seva indignació que, entre
improperis, acaba demanant una aliança de l'esquerra i la dreta per fer fora
l'usurpador. Una prova que la política no està renyida amb la poesia més
encesa, l'èpica per ser més exactes. L'heroisme de renunciar als principis per
salvar la nació!
D'aquesta aliança, fonament de la pàtria, en
queden naturalment exclosos els seus enemics acèrrims, els catalanistes a qui
Déu confongui. Aquí sí que no hi ha compromís. No et pots comprometre amb qui
vol la teva aniquilació. Delenda est Catalunya!
El discurs furibund sembrat d'amenaces,
recorda el foc de Joan Baptista, quan clama contra la “política prostituïda”. Una
curiosa coincidència amb el propòsit publicat Sánchez de penalitzar al PSOE el
consum de prostitució. Assumpte que generarà polèmica perquè no hi ha
unanimitat de criteri en el feminisme i és territori desconegut.
Però això són altres vols. La fúria aznarina
es refereix al més vulgar puteig. L'expressió “política prostituïda” és un insult a la política de l'adversari. La seva política, en canvi, no serà
“prostituïda”. No tinc cap mena dubte, té tota la pinta de ser fins i tot verge.
Per a adornar el aquelarre, irromp el fidel M. Rajoy, afirmant que ell va actuar contra la corrupció. Sorpresa, com quan apareix Ubú rei i diu ¡merdre! Que, a l'interí, el Tribunal Suprem hagi dictaminat que el PP és una organització amb ànim de delinquir, no és rellevant. I, en tot cas, també hi ha bons lladres, com Dimas, segons l'evangeli de Nicodemus.
Acabat el discurs del colèric majordom de la guerra de l'Iraq, que té tots els minyons del seu partit espantats, se'n van anar tots a dinar i l'ominós profeta va fer el que diu l'immortal Cervantes:
“Y luego, in continente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada”.
divendres, 4 de juliol del 2025
El meu regne per quatre vots
dijous, 3 de juliol del 2025
Han fet de Catalunya una Espanya
Per a la majoria dels catalans, siguin
independentistes o no, la superioritat de Catalunya sobre Espanya és un fet
evident. Superioritat econòmica, cultural, social, de tota mena que es
manifestaria amb més força si el país fos independent. Alhora, els espanyols
alimenten la seva secular catalanofòbia, argumentant que els catalans són uns
supremacistes als quals no hi ha manera de sotmetre.
Situació sense sortida que ja va exposar
sàviament Jordi Pujol quan, en arribant a l'edat en què els homes
poden dir el que vulguin, va dictaminar que ni Catalunya té prou força per a separar-se d'Espanya ni Espanya per a integrar i assimilar Catalunya. El problema
no té cap solució.
Com que a la casta política catalana li falta
valor per liderar la independència de l'única manera que es pot fer,
unilateralment. Ha decidit que, en no poder-se independitzar d'Espanya, es
posarà al seu nivell. El resultat és que Catalunya ha esdevingut una mena
d'Espanya.
El més característic de l'Espanya d'avui és el
seu conformisme, la seva resignació davant la perpetuació de les pautes
autoritàries del passat i un deliri ideològic woke, que està destruint l'ordre
social liberal i permet substituir-lo per un altre ordre identitari antiliberal.
L'arma que s'utilitza és l'eliminació de l'esperit crític, la difusió de dogmes
propagats pels mitjans de comunicació i el regnat de la mediocritat més
absoluta en l'àmbit públic. No només en el polític, també en l'econòmic,
social, cultural, etc.
No hi ha cap diferència entre Espanya i
Catalunya. Als dos països hi governa una partitocràcia que ha estès els seus
tentacles en totes direccions: la política és cosa de paràsits i incompetents;
els mitjans, de mercenaris i manipuladors; les empreses de lladres i corruptes; la
judicatura, d'inics i prevaricadors; l'església, de retrògrads i pedòfils.
I tot sota el mantell de la més densa i vulgar mediocritat.
A Catalunya, la DEGAIA i altres robatoris deixen petitó Koldo i cia. Els mitjans de comunicació són aparells de
propaganda dels partits. Els empresaris i els banquers es troben al servei d'Espanya.
Els jutges estan impregnats d'anticatalanisme i d'amor patri espanyol. La
televisió i la ràdio són de qualitat ínfima i estan governades per un grapat de
buròcrates que es creuen cosmopolites. Els capellans, fins i tot els de
Montserrat, són els serfs de Mammon.
Tot sota el mantell confortable i protector de la mediocritat.
dimecres, 2 de juliol del 2025
L'odi al discurs
Els censors del Parlament tornen a la seva volença de restringir la llibertat d'expressió dins la cambra. Nova desfilada de tripijocs, sofismes, fal·làcies i jocs de paraules, per tal de justificar l'injustificable. Per no perdre temps, remet al lector a un article que vaig publicar al diari El Món el mes de març, L’odi a la llibertat d’expressió. Resumint: el delicte de “discurs d'odi” no existeix, és eufemisme de censura. L'odi és un sentiment i, per tant, il·legislable per naturalesa. No n'hi ha prou amb la reforma del reglament, que no té rang perfecte de llei i caldrà reformar l'Estatut. La finalitat última de la proposta és fer callar el discurs de Sílvia Orriols. El resultat serà apujar la seva expectativa de vot.
La probable raó per la qual les seves senyories tornen a la volença a la manera del bou a l'arada és que han vist unes enquestes que els amarguen la vida com les fúries ho feien amb la d'Orestes. Els diputats/des no només es gasten els diners públics en viatges de plaer ideològic a Budapest, sinó també a encarregar enquestes d'ús intern per esbrinar cap a on bufa el vent.
Aitals enquestes presenten un front ombrívol per als tres partits catalans que remenen les cireres i especialment per als dos que es guanyen la vida de trilers de la independència. Tot i això, el remei pot ser pitjor que la malaltia, cosa que té paralitzats als censors a una torre bizantina d'ivori. I amb raó.
Si el poder va endavant amb la restricció de la llibertat d'expressió per raó d'odi als termes que especifica, serà molt difícil que algun diputat no denunciï com a discurs d'odi de classe (que estaria comprès en allò que anomenen odi per “origen o condició social”) el d'algun diputat d'ERC quan es tracta de matèria impositiva, fins i tot, expropiatòria. I no es parli de la possibilitat d'incloure en l'acusació alguna diatriba de la CUP contra les forces de seguretat.
Volen callar Orriols per independentista, però, com que això no es pot dir, es fa valer l'estigma de l'extrema dreta. Ni la Sílvia Orriols és d'extrema dreta ni callar l'extrema dreta és assenyat. I, com que no es pot censurar el contingut, se'n censuren les formes. És a dir, el debat públic no està per esbrinar la veritat, sinó per fer costat al discurs del poder.
dimarts, 1 de juliol del 2025
Cerdán i Salellas
La notícia de la presó de Cerdán és un terratrèmol no pas per
esperat menys destructiu. Mai no ha estat tan clar que, a Espanya, una
investigació equival a una condemna i aquesta condemna cau també sobre el
govern que ha de dimitir. Tot el front politicomediàtic del país es rendeix a
aquesta seqüència, uns a les clares i molt sonores, i altres a les fosques,
però molt insistents. El públic conté l'alè i la premsa internacional comprova
una vegada més que “Espanya és diferent”.
Abans de calibrar els aspectes polítics, donem un minut
d'atenció a la peripècia personal de l'avui reclòs a la presó de Soto del Real.
La imatge ve sola. La roda de la fortuna regeix les destinacions. Avui a dalt i
demà a baix. L'home que ho va ser gairebé tot, reduït a gairebé res. En
qualsevol cas, com fins ara ha defensat la seva innocència suposo que aquí
comença una batalla per provar-la davant dels seus acusadors. A la seva primera
nit a Soto, haurà pensat arribar a dir-los "com et veus, jo em vaig veure;
com em veus, et veuràs".
La innocència té una ègida, que n'és la presumpció. Per
destruir-la no n'hi ha prou amb acumular tràmits processals, per molt
ostentosos que siguin. Cal una sentència condemnatòria ferma.
Mentrestant, tots els gats són bruns. I aquí és on puja el
to del debat polític. L'oposició de les dretes torna a demanar eleccions
anticipades a causa de l'agreujament de la situació. Però cap agreujament
substitueix els quatre vots que li falten per a una moció de censura. Així que,
com sempre, el seu líder parla per no estar callat.
La vida política segueix el seu plàcid i càlid curs cap a la
canícula. Les esquerres a l'esquerra acumulen les queixes i les discrepàncies
fins a omplir un calder sense fons, com les danaides. Les negociacions de
Suïssa continuen en un discret business as usual en un ambient sens dubte més
fresc. I ningú no sembla interessat a provocar la caiguda de Sánchez. Els
sembla obrir la caixa dels vents que ningú no sap després per a on bufaran. Els
quatre vots absents són els pilars del govern de Sánchez. I no vull pensar que
a algun se li acudeixi dir que són les barres de la quadribarrada.
D'altra banda, una paraula sobre Salellas. He llegit tota mena
d'insults i desqualificacions sobre ell per raons polítiques. No coincideixo
gens amb la CUP i tampoc sé quin grau de proximitat té l'advocat amb aquesta
organització. Al capdavall, tots estem compresos als sis graus de Milgram. Però
em sembla evident que aquesta qüestió és de caràcter deontològic i suposa que
tot advocat té dret a decidir lliurement qui defensa (llevat dels torns
d'ofici, imagino) sense que ningú ho tingui a qüestionar les seves motivacions.
Salellas diu que defensa Cerdán perquè és innocent. I apunta
que es tracta d'un cas de muntatge en contra del seu defensat. Si fos el cas serien tals i
tantes les instàncies implicades que el terratrèmol vindria més de la defensa que de la causa en si mateixa.
Pot semblar excessiu, però cal recordar que n'hem vist i encara en veiem de pitjors.
dilluns, 30 de juny del 2025
L'art, la guerra i la política
Bona
exposició de Paolo Veronese al Prado de Madrid. Juntament amb Ticià, Tintoretto
i Bassano, Veronès forma el gran quartet de l'escola renaixentista veneciana,
rival de la florentina. Va conrear totes les modalitats, retrats, paisatges,
frescos, olis, grans composicions. En aquestes s'aprecia la seva originalitat i
forta empremta, amb una àmplia varietat temàtica centrada fonamentalment en
temes mitològics i de la tradició bíblica cristiana. Els exemples més coneguts,
“La família de Darios i Alexandre el Gran”, “La festa a casa de Leví” (davant
del qual puc passar hores), “Jesús entre els doctors” (escollit com a símbol de
l'exposició), “Els casaments de Canaan”, “El menjar a casa de Simon”. Tenen una
estructura similar, que constitueix el segell personal de Veronès i el que
prenuncia el barroc. Molt colorit, abundància de personatges, perspectiva en
lleuger contrapicat que permet dotar de fons el quadre moltes vegades sense
punt clar de fugida i freqüent ús d'escorços que donen dinamisme a l'acció.
Els
quadres i temàtica mitològica, on els pintors del Renaixement tardà podien
gaudir de més llibertat enfront de les normes estrictes de representació del
Concili de Trento, tenen forta presència a l'exposició. Sobretot, un episodi
sobre el qual l'autor va tornar un parell de vegades: les relacions adulterines de
Venus, deessa de l'amor, amb Mart, déu de la guerra. És sabut que Mart no tenia
gran fama com a pensador entre els olímpics i, de fet, la interpretació del Veronèsés la de la superioritat de la xipriota sobre el guerrer
que, habitualment està adormit. Aquestes Venus rosses recorden les de Ticià
i prenuncien les de Rubens.
Present a l'exposició es troba l'Al·legoria de la batalla de Lepant. No és el més brillant del mestre, però val la pena comentar-ho, per la qual cosa il·lustra aquest post. Lepant és el triomf definitiu de la Santa Lliga cristiana, és a dir, una empresa europea (Venècia, Espanya, Roma, l'ordre de Malta, Savoia i Genova) contra els turcs que dificultaven la navegació pel Mediterrani, amenaçaven, com sempre, amb envair Europa i estaven ja conquistant Xipre, precisament, una de les dues pàtries de Venus. Els que ja havien estat derrotats a Viena, el 1529, perdien ara la guerra per mar i la cristiandat podia respirar tranquil·la. Gràcies a "l'ocasió més alta que van veure els segles", segons Cervantes que hi va combatre.
El 7 d'octubre del 1571, però, va quedar clar que la Mediterrània tornava a ser un Mare Nostrum. Un moment decisiu per a la supervivència de l'Europa cristiana, per la qual cosa no té res d'estrany que els tres principals pintors venecians (Ticià, Tintoretto i Veronès) li dediquessin un quadre, normalment per encàrrec de l'autoritat. L'art al servei de la guerra, o sigui, de la política per altres mitjans. L'obra de Ticià, també al Prado, però no a l'exposició, atribueix el mèrit a Espanya, car representa Felip II oferint a Déu el seu fill Ferran nounat. La de Tintoretto, pintat el 1571, reproduïa amb tot detall l'enfrontament naval, però es cremà el 1577 i va ser refeta, però no pel pinzell de l'autor de "l'origen de la via llàctia".
L'obra del Veronès, és una descripció de la batalla naval i, alhora, el seu transsumpte al cel, atès que divideix el quadre en dues meitats. I ambdues reflecteixen línies de poder, celestial a dalt, terrenal a sota. La Santa Lliga compareix davant la Mare de Déu imprecant la victòria. A l'esquerra de l'espectador apareix Sant Pere, és a dir, Roma. Al seu costat, Jaume, és a dir Espanya. Però la part important l'ocupa Venècia com a donzella càndida, presentada pel seu patró, San Marco, i Santa Justina, identificada pel ganivet, perquè la batalla es va produir el set d'octubre aniversari del seu martiri. Curiosa casualitat, oi? El lleó és el que dona a la República la seva condició de Sereníssima.
Una altra, artística forma de dir això de "si vols la pau, prepara la guerra".
diumenge, 29 de juny del 2025
On són els quatre vots?
El número quatre està carregat de simbolisme. És el primer
número no primer. És un número gairebé celestial. Quatre són els evangelistes i
quatre els arcàngels més coneguts. També és un número terrestre. Quatre són els
elements d'Empèdocles, terra, aire, aigua i foc. Però també és el número de la
dificultat. Cal pencar-s'ho; no n'hi ha prou amb trivialitzar. Quatre són les
ciències dures del quadrívium, I, per si surt la cosa malament, quatre són els
genets de l'Apocalipsi.
Allà va el PP, sine ira et studio, en veu de Cuca Gamarra, a deixar les coses
clares d'una vegada per totes: si tenen els quatre vots, Sánchez cau ipsofacto. Però oblida dir que la moció és constructiva. És a dir, no només és un vot en contra de Sánchez, cosa que hi pot venir de gust
a més de quatre diputats, no. És un vot a favor d'altres. I aquest és el
problema de la senyora Gamarra.
On són aquests maleïts quatre vots? En principi, a Podem.
Però com va votar Podem a favor d'un govern del PP? Com votarà l'heroi a favor
del vilà? Bé, perquè hi ha un supervilà, el PSOE. Sánchez ha esdevingut el
senyor de les mosques. Arribat a aquest moment, quan cal lluitar contra el
dimoni de la guerra, a favor de la pau, tot s'hi val. La fi justifica els
mitjans, principi jesuítico-bolxevic que sempre aflora. La radicalització de
Podem és cridanera. Montero apareix flamígera a Tuiter, de vegades com Emily
Pankhurst, de vegades com Rosa Luxemburg. Si volen guerra, que hi vagin ells!
Per primer cop no diu ells i elles.
Resulta difícil imaginar que aquests quatre vots siguin de Podem. Però no era difícil imaginar l'enfonsament del Titanic?
Quatre vots també poden venir del catalanisme. En el cas d'ERC
això tan inimaginable com a Podem. Fins i tot, més. I de Junts? Per què
l'independentisme conservador no va votar a favor del PP? Perquè no seria votar
a favor del PP, sinó del PP més VOX i, encara que Cuca Gamarra no ho cregui, no
és el mateix.
Aquests quatre vots que el PP reclama amb l'autoritat que li
confereix el seu passat i el seu compartit present per enderrocar el govern
semblen molt problemàtics. Vigileu que no es digui, com a “La venjança de Don
Mendo” parlant dels germans Quiñones: “para asaltar torreones, cuatro quiñones
son pocos. Hacen falta más quiñones".
dissabte, 28 de juny del 2025
Per què Espanya no és cap democràcia ni estat de dret?
Suposo que l'hauran condemnat amb tots els ets
i uts dels codis interpretats pels especialistes a comptar els pèls de la cua
de l'esfinx, com deia Unamuno. Segur. Ningú no planeja millor el seu crim que
el delinqüent.
Però el fet és que a aquest home ha estat condemnat
en violació d'un dret previ a tots els codis, que és la llibertat de
consciència canalitzada a través de la d'expressió. S'ha condemnat una persona,
adduint que la seva acció contenia animus iniurandi quan només tenia animus
narrandi. Tothom sap, fins i tot l'interessat, que allò que el condemnat narra
és veritat. La veritat no pot ser injuriosa.
No és només un atropellament jurídic. També ho
és cultural. Aquests jutges injustos han condemnat un joglar, un trobador, una
veu sortida del poble. Per escarmentar-ho. Hàsel és un condemnat en permanent
exposició davant d'una societat que és incapaç d'alliberar-lo, però ho
fotografia i mostra en captivitat. Quant hem avançat des dels temps dels
senyors de forca i ganivet?
No és només un atropellament jurídic i cultural, sinó també un atemptat contra el dret de la gent a sentir aquesta veu. Els censors sempre tracten la gent com a menor d'edat. Perquè, òbviament, es creuen infal·libles, i per això es reserven l'ús de la paraula. I el dret a dir qui parla i qui no i, fins i tot, qui va a presó per parlar o cantar.
I és més que vergonyós que aquests quatre anys
de privació tirànica de llibertat hagin coincidit amb els del govern de
coalició d'esquerra, progressista dos grans expressos europeus. Els suposats
hereus de John Wilkes, Zola o Asange. Quina drecera de calçasses!
Faré com Boris Vian: j’irais cracher sur vos
tombes.
divendres, 27 de juny del 2025
Felip, el renegat
dijous, 26 de juny del 2025
No hi seré mogut
Puc deixar tranquil·lament el post d'ahir, “No hi ha qui el faci fora” perquè encara està vigent. Ara, segons aquest reputat mitjà d'Europa press, en lloc de confessar el seu fracàs, Sánchez apareix exultant, a la meitat de la baralla amb el xèrif Trump per dir que les eleccions seran el 2027 i ell, el candidat. És realment esfereïdor: no espera a ser-ne proclamat pel corresponent òrgan del partit.
Algun sanchòfob traurà foc pels queixals. Això rebenta tots els límits. El país s'omple de Catilines (quousque tandem?). Aquesta mena de Fígaro irresponsable i llibertí està posant en joc no ja la dignitat, sinó la mateixa estabilitat de les institucions. És estrany que ningú recordi aquell “cop d'estat permanent” amb què Mitterrand combatia de Gaulle.
Als bisbes ja no els queda sinó excomunicar-ho i no sé si això es compadeix amb els temps. La protesta dels antics càrrecs del seu partit sembla una carta remesa des de l'hotel des Invalides. Les apocalíptiques admonicions del duet de Podem provoquen hilaritat. Els aliats de Sumar són companys resignats al via crucis. Les arremeses de la dreta bicèfala es perden en la confusió, i el suport crític, exigent i vigilant dels circumstancials aliats catalans és l'única garantia que el president Sánchez complirà el que diu, és a dir, arribar a les eleccions del 2027.
Grinyola alguna cosa?
dimarts, 24 de juny del 2025
No hi ha qui el faci fora
Esbalaïts. Estan tots esbalaïts. Polítics, periodistes, observadors, tertulians, tuiters i fins i tot l'home del temps. Com és possible que, assetjat tous azimuts, Sánchez no hi hagi caigut? Com gosa anar contra els patums i els administradors de l'opinió pública? Com desafia totes les lleis de la democràcia, incloent-hi la de la gravetat?
Fa uns dies, un Palinur va explicar la principal raó de la resistència del president, atribuint-la, no a la seva pròpia fortalesa, sinó a l'especial ineptitud de l'oposició, que carrega contra el seu objectiu en tumult i desordre com l'exèrcit de Pancho Villa.
I no només això. En un exemple de “més difícil encara”, Sánchez cedeix a la data de la compareixença parlamentària i l'avança. Confia sortir amb èxit, després d'haver torçat el braç al Cèsar Trump en els diners de l'OTAN.
Si no fos perquè és un antisemita recalcitrant es diria que ha copiat la cúpula de ferro israelià contra la qual s'estavellen tots els petards més o menys sorollosos de les tribus enemigues.
Fa uns quants dies, els bisbes van llançar un anatema en forma de recurs informal de constitucionalitat. No condemnen Sánchez a l'infern, però sí que li demanen li demanen eleccions anticipades en nom de l'estat de dret i la democràcia. Que, com tothom sap, són part essencial de l'Església catòlica, la darrera monarquia absoluta d'Europa.
Van seguir els neocomunistes de Podem, anunciant que el govern és mort de corrupció. La corrupció és producte del bipartidisme. Proposen l'alternativa del partit únic, segons les doctrines dels setanta-cinc anys de l'Unió Soviética, paradís dels incorruptibles.
Ahir van reaparèixer els jutges de forca i ganivet, experts a administrar la justícia de Peralvillo, on és fama que la Santa Germandat portava els reus per instruir-los procés després d'haver-los executat. Ningú se'n recorda del càstig que Cambises va aplicar als jutges corruptes d'escorxar-los vius.
Avui hi cau una carta d'excàrrecs del PSOE, com si fos una ogiva nuclear. En realitat, un altre petard de gent sense principis ajuntada en quadrilla com els bandolers, presidits per dos delinqüents, Barrionuevo i Vera, amb una drecera d'incompetents i els endollats en expectativa de destí, llevat del rèprobe Redondo Terreros.
Amb el so de fons dels escarafalls de la dreta bicèfala, tot plegat, un desastre d'atac, d'una ineficiència clamorosa. L'absurda oposició espanyola, civil i religiosa, no en té res a fer. Els únics que poden fer fora Sánchez són els catalans i, en concret, Junts per Catalunya.
I resulta que són els seus defensors més ferms.