La figura del diable (el “dia/bolos”, el que divideix i enfronta) té un fortíssim atractiu per als artistes occidentals. Educats, en general, en la tradició judeocristiana, confien la figura de Déu a la teologia, la ciència divina. I, com que el que no és ciència és art, el diable és cosa d'artistes.
Al cinema, l'última de les arts, ha fet fortuna. Les seves primeres representacions, al cinema mut estil Mèliés, eren tosques, com les figures dels retaules gòtics, que volien infondre terror. Avui se n'han perfeccionat molt i també el terror que inpiren. A la pel·lícula de Taylor Hackford, amb Keanu Reeves, Al Pacino i Charlize Theron, del 1997, L'advocat del diable, que acabo de veure (ningú és perfecte) el diable és el més poderós advocat de Nova York. A més, un home brillant de món. Això és bàsic. Res de bocs. El diable ha de ser una persona normal, com en el cas de la pel·lícula Cor d'Àngel, (1987), amb Robert de Niro, on el diable és el client d'un detectiu privat; o un mag d'origen incert, com a El mestre i Margarida, la novel·la de Bulgakov.
La representació del diable té litúrgies. Per exemple, el nom. Al Cor d'Àngel, un obvi Louis Cypher; al de la novel·la de Bulgakov, Voland, com a la França medieval; al de l'“Advocat del diable”, ni més ni menys que John Milton, el del “Paradís perdut”. Al llarg del fil, Milton deixa clar que és el diable, fins i tot, dançant flamenco.
Una de les armes diabòliques típiques contra qui volen perdre (en aquest cas un jove ambiciós advocat, Kevin Lomax) són les temptacions. La primera, de la qual hi ha ampli assortiment al film és el sexe. Abundància de dones nues i lascives, tradició que es remunta a Sant Atonio Abad al segle IV. Riqueses, honors i poder són les següents, més fàcils de vèncer.
A més de la iconografia (els escenaris són fabulosos), la pel·lícula es fica de ple en la metafísica amb els parlaments de Milton sobre ell mateix, Déu i el món, que recorden els de Satanàs del poeta Milton. Perquè, si Déu és omnipotent i infinitament bo, com és que hi ha el mal al món? Com és que hi ha el diable? No hi ha resposta satisfactòria i, per això, Satanàs és objecte permanent de la creació artística. Que seguirà representant-ho, encara que algun estudiós de la teologia, digui que no existeix ni mai ha existit.
On hi ha un Mefistòfels (Milton), hi ha un Faust (Lomax). La pel·lícula s'atreveix amb aquesta vella llegenda. Fins i tot apareix Margarida, esposa de l'antiheroi. El triomf professional és el mòbil de Faust/Lomax, com aconseguir la composició perfecta és el d'Adrian Leverkuhn, al Faust de Thomas Mann.
La trama s'accelera amb una filiació sorprenent. Al nostre diable li apareix un fill. La Bíblia no reconeix fills a Lucifer, però l'art va per on vol i ha omplert el món de fills d'íncubs i súcubs. Al cinema hi ha també un il·lustre precedent al Rosemary's Baby, del proscrit Polanski; però és un nadó. Molt més crescut i més famós és Merlin, el mag, fill d'un íncub i una piadosa dona.
La pel·lícula, que és tota ella un somni, acaba amb un final feliç que reintegra Lomax a la vida d'ordre, havent triomfat a la derrota, com Iob. Però, amb un twist diabòlic, Milton mostra la darrera de les temptacions, la vanitat humana. Una picada d'ullet a l'etern retorn.
