Cerdán i Salellas

La notícia de la presó de Cerdán és un terratrèmol no pas per esperat menys destructiu. Mai no ha estat tan clar que, a Espanya, una investigació equival a una condemna i aquesta condemna cau també sobre el govern que ha de dimitir. Tot el front politicomediàtic del país es rendeix a aquesta seqüència, uns a les clares i molt sonores, i altres a les fosques, però molt insistents. El públic conté l'alè i la premsa internacional comprova una vegada més que “Espanya és diferent”.

Abans de calibrar els aspectes polítics, donem un minut d'atenció a la peripècia personal de l'avui reclòs a la presó de Soto del Real. La imatge ve sola. La roda de la fortuna regeix les destinacions. Avui a dalt i demà a baix. L'home que ho va ser gairebé tot, reduït a gairebé res. En qualsevol cas, com fins ara ha defensat la seva innocència suposo que aquí comença una batalla per provar-la davant dels seus acusadors. A la seva primera nit a Soto, haurà pensat arribar a dir-los "com et veus, jo em vaig veure; com em veus, et veuràs".

La innocència té una ègida, que n'és la presumpció. Per destruir-la no n'hi ha prou amb acumular tràmits processals, per molt ostentosos que siguin. Cal una sentència condemnatòria ferma.

Mentrestant, tots els gats són bruns. I aquí és on puja el to del debat polític. L'oposició de les dretes torna a demanar eleccions anticipades a causa de l'agreujament de la situació. Però cap agreujament substitueix els quatre vots que li falten per a una moció de censura. Així que, com sempre, el seu líder parla per no estar callat.

La vida política segueix el seu plàcid i càlid curs cap a la canícula. Les esquerres a l'esquerra acumulen les queixes i les discrepàncies fins a omplir un calder sense fons, com les danaides. Les negociacions de Suïssa continuen en un discret business as usual en un ambient sens dubte més fresc. I ningú no sembla interessat a provocar la caiguda de Sánchez. Els sembla obrir la caixa dels vents que ningú no sap després per a on bufaran. Els quatre vots absents són els pilars del govern de Sánchez. I no vull pensar que a algun se li acudeixi dir que són les barres de la quadribarrada.

D'altra banda, una paraula sobre Salellas. He llegit tota mena d'insults i desqualificacions sobre ell per raons polítiques. No coincideixo gens amb la CUP i tampoc sé quin grau de proximitat té l'advocat amb aquesta organització. Al capdavall, tots estem compresos als sis graus de Milgram. Però em sembla evident que aquesta qüestió és de caràcter deontològic i suposa que tot advocat té dret a decidir lliurement qui defensa (llevat dels torns d'ofici, imagino) sense que ningú ho tingui a qüestionar les seves motivacions.

Salellas diu que defensa Cerdán perquè és innocent. I apunta que es tracta d'un cas de muntatge en contra del seu defensat. Si fos el cas serien tals i tantes les instàncies implicades que el terratrèmol vindria més de la defensa que de la causa en si mateixa.

Pot semblar excessiu, però cal recordar que n'hem vist i encara en veiem de pitjors. 

L'art, la guerra i la política

Bona exposició de Paolo Veronese al Prado de Madrid. Juntament amb Ticià, Tintoretto i Bassano, Veronès forma el gran quartet de l'escola renaixentista veneciana, rival de la florentina. Va conrear totes les modalitats, retrats, paisatges, frescos, olis, grans composicions. En aquestes s'aprecia la seva originalitat i forta empremta, amb una àmplia varietat temàtica centrada fonamentalment en temes mitològics i de la tradició bíblica cristiana. Els exemples més coneguts, “La família de Darios i Alexandre el Gran”, “La festa a casa de Leví” (davant del qual puc passar hores), “Jesús entre els doctors” (escollit com a símbol de l'exposició), “Els casaments de Canaan”, “El menjar a casa de Simon”. Tenen una estructura similar, que constitueix el segell personal de Veronès i el que prenuncia el barroc. Molt colorit, abundància de personatges, perspectiva en lleuger contrapicat que permet dotar de fons el quadre moltes vegades sense punt clar de fugida i freqüent ús d'escorços que donen dinamisme a l'acció.

Els quadres i temàtica mitològica, on els pintors del Renaixement tardà podien gaudir de més llibertat enfront de les normes estrictes de representació del Concili de Trento, tenen forta presència a l'exposició. Sobretot, un episodi sobre el qual l'autor va tornar un parell de vegades: les relacions adulterines de Venus, deessa de l'amor, amb Mart, déu de la guerra. És sabut que Mart no tenia gran fama com a pensador entre els olímpics i, de fet, la interpretació del Veronèsés la de la superioritat de la xipriota sobre el guerrer que, habitualment està adormit.  Aquestes Venus rosses recorden les de Ticià i prenuncien les de Rubens.

Present a l'exposició es troba l'Al·legoria de la batalla de Lepant. No és el més brillant del mestre, però val la pena comentar-ho, per la qual cosa il·lustra aquest post. Lepant és el triomf definitiu de la Santa Lliga cristiana, és a dir, una empresa europea (Venècia, Espanya, Roma, l'ordre de Malta, Savoia i Genova) contra els turcs que dificultaven la navegació pel Mediterrani, amenaçaven, com sempre, amb envair Europa i estaven ja conquistant Xipre, precisament, una de les dues pàtries de Venus. Els que ja havien estat derrotats a Viena, el 1529, perdien ara la guerra per mar i la cristiandat podia respirar tranquil·la. Gràcies a "l'ocasió més alta que van veure els segles", segons Cervantes que hi va combatre.

El 7 d'octubre del 1571, però, va quedar clar que la Mediterrània tornava a ser un Mare Nostrum. Un moment decisiu per a la supervivència de l'Europa cristiana, per la qual cosa no té res d'estrany que els tres principals pintors venecians (Ticià, Tintoretto i Veronès) li dediquessin un quadre, normalment per encàrrec de l'autoritat. L'art al servei de la guerra, o sigui, de la política per altres mitjans. L'obra de Ticià, també al Prado, però no a l'exposició, atribueix el mèrit a Espanya, car representa Felip II oferint a Déu el seu fill Ferran nounat. La de Tintoretto, pintat el 1571, reproduïa amb tot detall l'enfrontament naval, però es cremà el 1577 i va ser refeta, però no pel pinzell de l'autor de "l'origen de la via llàctia".

L'obra del Veronès, és una descripció de la batalla naval i, alhora, el seu transsumpte al cel, atès que divideix el quadre en dues meitats. I ambdues reflecteixen línies de poder, celestial a dalt, terrenal a sota. La Santa Lliga compareix davant la Mare de Déu imprecant la victòria. A l'esquerra de l'espectador apareix Sant Pere, és a dir, Roma. Al seu costat, Jaume, és a dir Espanya. Però la part important l'ocupa Venècia com a donzella càndida, presentada pel seu patró, San Marco, i Santa Justina, identificada pel ganivet, perquè la batalla es va produir el set d'octubre aniversari del seu martiri. Curiosa casualitat, oi? El lleó és el que dona a la República la seva condició de Sereníssima.

Una altra, artística forma de dir això de "si vols la pau, prepara la guerra".

On són els quatre vots?

El número quatre està carregat de simbolisme. És el primer número no primer. És un número gairebé celestial. Quatre són els evangelistes i quatre els arcàngels més coneguts. També és un número terrestre. Quatre són els elements d'Empèdocles, terra, aire, aigua i foc. Però també és el número de la dificultat. Cal pencar-s'ho; no n'hi ha prou amb trivialitzar. Quatre són les ciències dures del quadrívium, I, per si surt la cosa malament, quatre són els genets de l'Apocalipsi.

Allà va el PP, sine ira et studio, en veu de Cuca Gamarra, a deixar les coses clares d'una vegada per totes: si tenen els quatre vots, Sánchez cau ipsofacto. Però oblida dir que la moció és constructiva. És a dir, no només és un vot en contra de Sánchez, cosa que hi pot venir de gust a més de quatre diputats, no. És un vot a favor d'altres. I aquest és el problema de la senyora Gamarra.

On són aquests maleïts quatre vots? En principi, a Podem. Però com va votar Podem a favor d'un govern del PP? Com votarà l'heroi a favor del vilà? Bé, perquè hi ha un supervilà, el PSOE. Sánchez ha esdevingut el senyor de les mosques. Arribat a aquest moment, quan cal lluitar contra el dimoni de la guerra, a favor de la pau, tot s'hi val. La fi justifica els mitjans, principi jesuítico-bolxevic que sempre aflora. La radicalització de Podem és cridanera. Montero apareix flamígera a Tuiter, de vegades com Emily Pankhurst, de vegades com Rosa Luxemburg. Si volen guerra, que hi vagin ells! Per primer cop no diu ells i elles.

Resulta difícil imaginar que aquests quatre vots siguin de Podem. Però no era difícil imaginar l'enfonsament del Titanic?

Quatre vots també poden venir del catalanisme. En el cas d'ERC això tan inimaginable com a Podem. Fins i tot, més. I de Junts? Per què l'independentisme conservador no va votar a favor del PP? Perquè no seria votar a favor del PP, sinó del PP més VOX i, encara que Cuca Gamarra no ho cregui, no és el mateix.

Aquests quatre vots que el PP reclama amb l'autoritat que li confereix el seu passat i el seu compartit present per enderrocar el govern semblen molt problemàtics. Vigileu que no es digui, com a “La venjança de Don Mendo” parlant dels germans Quiñones: “para asaltar torreones, cuatro quiñones son pocos. Hacen falta más quiñones".

 

 

Per què Espanya no és cap democràcia ni estat de dret?

Simplement perquè té un home privat de llibertat injustament. Des de fa quatre anys amb una sentència de cinc, crec. Amb un home injustament tractar n'hi a prou. La injustícia se'ns fa a tothom.

Suposo que l'hauran condemnat amb tots els ets i uts dels codis interpretats pels especialistes a comptar els pèls de la cua de l'esfinx, com deia Unamuno. Segur. Ningú no planeja millor el seu crim que el delinqüent.

Però el fet és que a aquest home ha estat condemnat en violació d'un dret previ a tots els codis, que és la llibertat de consciència canalitzada a través de la d'expressió. S'ha condemnat una persona, adduint que la seva acció contenia animus iniurandi quan només tenia animus narrandi. Tothom sap, fins i tot l'interessat, que allò que el condemnat narra és veritat. La veritat no pot ser injuriosa.

No és només un atropellament jurídic. També ho és cultural. Aquests jutges injustos han condemnat un joglar, un trobador, una veu sortida del poble. Per escarmentar-ho. Hàsel és un condemnat en permanent exposició davant d'una societat que és incapaç d'alliberar-lo, però ho fotografia i mostra en captivitat. Quant hem avançat des dels temps dels senyors de forca i ganivet?

No és només un atropellament jurídic i cultural, sinó també un atemptat contra el dret de la gent a sentir aquesta veu. Els censors sempre tracten la gent com a menor d'edat. Perquè, òbviament, es creuen infal·libles, i per això es reserven l'ús de la paraula. I el dret a dir qui parla i qui no i, fins i tot, qui va a presó per parlar o cantar.

I és més que vergonyós que aquests quatre anys de privació tirànica de llibertat hagin coincidit amb els del govern de coalició d'esquerra, progressista dos grans expressos europeus. Els suposats hereus de John Wilkes, Zola o Asange. Quina drecera de calçasses!

Faré com Boris Vian: j’irais cracher sur vos tombes.

 

Felip, el renegat

Vet aquí que una vegada hi havia un home, Felipe González, que volia ser el símbol de la regeneració democràtica. Veritat que, després del seu triomf a les eleccions del 1982, el primer que va fer va ser quadrar-se davant la Guàrdia Civil i embarcar-se al iot del dictador, l'Azor. Eren signes ominosos d'un temperament autoritari, encara que ningú no els va tenir en compte, atribuint-los a un error de comunicació.

El país esperava que el jove dirigent socialista acabés amb les seqüeles del franquisme i tornés Espanya al concert de les nacions civilitzades. El segon semblà que es va complir. El primer va quedar pendent. Espanya s'havia vestit de democràcia, però, al seu nucli, continuava gestionat per la classe política franquista. Es va promulgar una llei de punt final i es va conservar l'esperit feixista a totes les institucions.

La dictadura s'hi havia transsubstanciat en una democràcia consolidada. En realitat, era, i és, una democràcia fictícia, una democràcia Potemkin. El seu demiürg va ser el jove socialista, criat als pits de Willy Brandt, que li va aconsellar abandonar el marxisme. Després, Helmut Kohl, el va instruir a les meravelles de l'“economia social de mercat”.

González va aconseguir fer la política neoliberal que anhelava mentre parlava de socialisme. Un gir copernicà premeditat, un gran engany, els antecedents del qual han de buscar-se en casos com el de Napoleó III, elegit president de la República i autoproclamat emperador o el de Julià l'apòstata, que va fingir ser cristià fins que, assolit el poder, va intentar restaurar el paganisme. Però la comparació no és encertada, ja que Julià era un filòsof i González és un farsant.

En retirar-se, després de perdre les eleccions amb la “dolça derrota” (Alfonso Guerra) de 1996, es va incrementar el seu prestigi com el germà gran del socialisme a qui tots escoltaven amb respecte, com el savi ancià de la muntanya.

Tot i això, en ressorgir l'independentisme català, González es va convertir en el pitjor i més ferotge enemic del seu partit. Sánchez ha intentat reconduir el conflicte en benefici d'Espanya fent algunes concessions d'escàs relleu a l'independentisme per mantenir-lo enganyat i unit al carro de l'Estat fallit. Però fins i tot aquestes falses concessions són una traïció a ulls del sobtat defensor de l'herència del caudillo, el de l'Azor, el del “lligat i ben lligat”. L'atac de González a Sánchez és pur joc brut que s'afegeix a les maniobres del clergat, la judicatura, els bancs, els bolxevics de Podem, els mitjans de comunicació i, per descomptat, els vàndals de la dreta.

Paradoxalment, els principals suports de Sánchez en la seva tasca de mantenir la unitat d'Espanya són avui les dues formacions catalanistes del Congrés. Per això, González, el renegat, carrega contra el seu propi partit, pel qual no votarà.

Perquè segurament ho farà pel PP o VOX.

No hi seré mogut

Puc deixar tranquil·lament el post d'ahir, “No hi ha qui el faci fora” perquè encara està vigent. Ara, segons aquest reputat mitjà d'Europa press, en lloc de confessar el seu fracàs, Sánchez apareix exultant, a la meitat de la baralla amb el xèrif Trump per dir que les eleccions seran el 2027 i ell, el candidat. És realment esfereïdor: no espera a ser-ne proclamat pel corresponent òrgan del partit.

Algun sanchòfob traurà foc pels queixals. Això rebenta tots els límits. El país s'omple de Catilines (quousque tandem?). Aquesta mena de Fígaro irresponsable i llibertí està posant en joc no ja la dignitat, sinó la mateixa estabilitat de les institucions. És estrany que ningú recordi aquell “cop d'estat permanent” amb què Mitterrand combatia de Gaulle.

Als bisbes ja no els queda sinó excomunicar-ho i no sé si això es compadeix amb els temps. La protesta dels antics càrrecs del seu partit sembla una carta remesa des de l'hotel des Invalides. Les apocalíptiques admonicions del duet de Podem provoquen hilaritat. Els aliats de Sumar són companys resignats al via crucis. Les arremeses de la dreta bicèfala es perden en la confusió, i el suport crític, exigent i vigilant dels circumstancials aliats catalans és l'única garantia que el president Sánchez complirà el que diu, és a dir, arribar a les eleccions del 2027.

Grinyola alguna cosa?

 

No hi ha qui el faci fora

Esbalaïts. Estan tots esbalaïts. Polítics, periodistes, observadors, tertulians, tuiters i fins i tot l'home del temps. Com és possible que, assetjat tous azimuts, Sánchez no hi hagi caigut? Com gosa anar contra els patums i els administradors de l'opinió pública? Com desafia totes les lleis de la democràcia, incloent-hi la de la gravetat?

Fa uns dies, un Palinur va explicar la principal raó de la resistència del president, atribuint-la, no a la seva pròpia fortalesa, sinó a l'especial ineptitud de l'oposició, que carrega contra el seu objectiu en tumult i desordre com l'exèrcit de Pancho Villa.

I no només això. En un exemple de “més difícil encara”, Sánchez cedeix a la data de la compareixença parlamentària i l'avança. Confia sortir amb èxit, després d'haver torçat el braç al Cèsar Trump en els diners de l'OTAN.

Si no fos perquè és un antisemita recalcitrant es diria que ha copiat la cúpula de ferro israelià contra la qual s'estavellen tots els petards més o menys sorollosos de les tribus enemigues.

Fa uns quants dies, els bisbes van llançar un anatema en forma de recurs informal de constitucionalitat. No condemnen Sánchez a l'infern, però sí que li demanen li demanen eleccions anticipades en nom de l'estat de dret i la democràcia. Que, com tothom sap, són part essencial de l'Església catòlica, la darrera monarquia absoluta d'Europa.

Van seguir els neocomunistes de Podem, anunciant que el govern és mort de corrupció. La corrupció és producte del bipartidisme. Proposen l'alternativa del partit únic, segons les doctrines dels setanta-cinc anys de l'Unió Soviética, paradís dels incorruptibles.

Ahir van reaparèixer els jutges de forca i ganivet, experts a administrar la justícia de Peralvillo, on és fama que la Santa Germandat portava els reus per instruir-los procés després d'haver-los executat. Ningú se'n recorda del càstig que Cambises va aplicar als jutges corruptes d'escorxar-los vius.

Avui hi cau una carta d'excàrrecs del PSOE, com si fos una ogiva nuclear. En realitat, un altre petard de gent sense principis ajuntada en quadrilla com els bandolers, presidits per dos delinqüents, Barrionuevo i Vera, amb una drecera d'incompetents i els endollats en expectativa de destí, llevat del rèprobe Redondo Terreros.

Amb el so de fons dels escarafalls de la dreta bicèfala, tot plegat, un desastre d'atac, d'una ineficiència clamorosa. L'absurda oposició espanyola, civil i religiosa, no en té res a fer. Els únics que poden fer fora Sánchez són els catalans i, en concret, Junts per Catalunya.

I resulta que són els seus defensors més ferms.

 

La guerra no-guerra de Trump

 El president Trump no ha demanat permís al Congrés per bombardejar les instal·lacions nuclears de l'Iran. Tampoc no ha demanat una declaració oficial de guerra, com manen els cànons. Estem en prerrogativa presidencial i aquesta guerra, per cert, és molt estranya. Una guerra que no és guerra, de contorns imprecisos i bel·ligerants, incerts i on  s'entra o surt a caprici, com en una parada de metro. Iemen, Líban, Síria, Iran, Gaza, són fronts intermitents de batalla. Sense comptar els comandos de grups terroristes escampats pels països occidentals.

Irene Montero diu que l'atac ianqui a Síria és il·legal. El que vol dir és que aquest en concret el repugna especialment. La qüestió de legalitat és fútil; no se li acudeix una altra. Amb aquest ànim de legalitat, l'Iran ha demanat una reunió d'urgència del Consell de Seguretat. Per a res, perquè sap que hi ensopegarà amb el veto dels EUA. Està preparant el terreny per a una resolució de l'Assemblea General, una més, condemnant els EUA i Israel, els dos dimonis contemporanis, en concret, Bellzebú i Astarot, tots dos de guàrdia al juliol i agost.

Tot i que és possible que, en aquest cas, no prosperi una resolució condemnatòria. La raó és senzilla: la majoria dels estats islàmics no vol un Iran amb armes nuclears. I no es tracta de la qüestió religiosa. Pakistan, un estat islàmic, en té. Es tracta de la qüestió política. La majoria no vol un estat baluard del xiisme que practica la gihad a les últimes conseqüències, com un islam expansionista.

Els crítics addueixen un altre argument de més pes que la legalitat; el de l'equitat. Per què no pot tenir armes nuclears l'Iran, però sí Israel? És cert que aquesta és només una suposició, però, en vista de l'actitud ambigua de l'estat jueu, és una suposició que frega la certesa. En conseqüència, alguns països signants del tractat de no-proliferació anuncien que poden subministrar aquestes armes a l'Iran.

Per què això seria un error? Per la raó exposada més amunt. El món no tem un Israel nuclear, però sí un Iran nuclear. I no és així per motius religiosos, ètnics o de la quinta essència, sinó per raons purament polítiques: un és una democràcia i un estat de dret; l'altre és una hierocràcia i una dictadura.

És paradoxal la posició de part de l'esquerra occidental, més o menys woke. La condemna als EUA és part de la litúrgia soviètica, però el suport a una dictadura patriarcal profundament misògina frega l'inversemblant.

A les guerres se sap com s'entra, però no com se'n surt. La hipòtesi de la victòria val tant com la de la derrota. Es resignarien les ciutadanes europees a perdre llurs drets, per molt woke que siguin? Ho consentirien els ciutadans europeus?

El gori-gori permanent

Per treure Sánchez de la Moncloa necessitaran un B-2 ianqui. Un d'aquells que porten bombes capaces de rebentar Plutó al més profund de l'Avern. No diguem a Kameini, que ja ha designat tres successors, una troica, un triumvirat, una mena de lligat i ben lligat. No és el cas de Sánchez, que, bunqueritzat a la Moncloa, resisteix la càrrega de la cavalleria númida, molt estrepitosa, però poc eficaç per excés d'escarafalls.

Ahir, els bisbes administraven l'extremunció a Sánchez demanant-li eleccions anticipades en nom del tractat sobre el govern civil de Locke. Avui, l'ala bolxevic de la política espanyola decreta que ja és mort. Però on els bisbes feien gala de racionalitat secular, els radicals improvisen un aquelarre. El govern ha mort i només queda saber quan es produirà l'òbit. O sigui, no ha mort. Aquests parlen amb molta passió i poc seny. Potser se'n pot dir allò tan famós, encara que d'incert origen, de "els morts que vós mateu gaudeixen de bona salut". És clar que quan aquesta frase es va encunyar, no se sabia que la televisió ens familiaritzaria amb els zombis. Que és com els neo comunistes veuen el govern; mort, però viu. Un revenant, un walking dead.

Crec que, en punt a lògica, guanyen els bisbes, però la missa de difunts no pot començar perquè falta el finat, per l'etern descans del qual volen donar-se el gust de resar. Mentrestant, l'assumpte es dirimeix en el terreny més estricte de la política, el dels conflictes d'interessos. Podem assenyala la corrupció com la nèmesi del govern; com la nèmesi del bipartidisme, perquè el bipartidisme és corrupció. Possiblement, però, és un argument inconsistent car l'experiència mostra que el multipartidisme pot ser igual de corrupte. La màfia va arribar a ser consubstancial al multipartidisme italià de la postguerra. La corrupció no neix a les estructures, li'n duen les persones. I aquest és un jardí de múltiples flors.

Cap governant abandona el poder per més que ho desitgin els seus adversaris o enemics. Aquests han de fer alguna cosa, però una mica eficaç; no una cosa ineficaç i fins i tot contraproduent. Si no poden obligar legalment el governant a dimitir, qualssevol altres accions s'han de mesurar per no excedir-se. La fustigació urbi et orbi de Sánchez n'hi genera una reacció numantina recolzada en un càlcul racional de costos beneficis que l'indueix a pensar que l'opció dimissionària és la pitjor possible.

Recordeu-vos els grecs: de res massa

 

L'extremunció

Només faltava el clergat a la cort dels miracles. Fins i tot hi haurà qui recordi això d'“amb l'Església hem donat, Sanxo”. El president Sánchez, cognom que ve de Sanxo, no només batalla amb adversaris terrenals a aquest i a l'altra banda de la frontera, sinó també amb els exèrcits celestials. Darrere dels jutges hostils i una OTAN abusadora, ve la ira de Déu.

Molt bé argumentada en termes del segle pel portaveu dels bisbes. No parla del més enllà, sinó del més ençà. No invoca Déu, sinó el bé comú. No acusa de pecats el governant, però sí de possibles delictes. No recorre a les penes de l'infern, en té prou amb el recurs a la legalitat constitucional. No sembla un capellà, sinó un professor d'institut encarregat de l'educació cívica dels adolescents.

Però un que ve amb ànim de donar l'extremunció a un govern que tothom considera agonitzant. El sant baró recalca que l'Església no té partit. Tot i això, és obvi que aquesta intervenció en el procés polític porta aigua al molí de la dreta i l'extrema dreta en els seus exactes termes. I, el que és més greu, sense resoldre l'assumpte, com quan el pontífex tenia poder d'interdicte sobre el governant.

És obvi que els bisbes es valen de la logomàquia eclesial per defugir el deure d'obediència a la senzilla i cristal·lina recomanació de Jesús, de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu. És obvi que es tracta d'una ingerència en un conflicte polític a benefici d'una part que, pel que veu, no és capaç d'assolir els seus objectius sense ajuda divina.

Tot dependrà de la reacció de la gent davant aquesta clara consigna del temps de  les croades de "Déu amb nosaltres". Tanmateix, convé no oblidar que l'espanyol guarda un adagi popular molt significatiu: “nosaltres anem sempre darrere dels capellans, de vegades amb un ciri i d'altres, amb un pal.”

És possible que aquesta extremunció sacramental no el desnoni. Però sí que sembla que la corrupció, un assumpte més secular, ho pogués fer. La màfia organitzada dins del seu partit durant anys té un efecte reputacional demolidor. Si el tsunami de la corrupció afecta el president Illa i força un canvi a Catalunya, el president espanyol perd el suport més ferm del seu govern. És clar que si l'episodi de corrupció implica també al PP mitjançant l'omnipresent Koldo, la situació es torna realment líquida.

Si Sánchez sobreviu a aquest Harmagedon preestival, podria aspirar a fer una pel·lícula de Hollywood, una d'aquelles “basades en fets reals”. Només que el protagonista hauria de ser un palestí o un subsaharià, per cenyir-se a l'esperit woke.

 

Una distopia amb IA

 Les xarxes socials són l'esfera pública contemporània. Sobretot, X amb els més de sis-cents milions d'usuaris repartits pel planeta. Una societat universal, com la imaginada pels estoics, on tots els éssers humans estan relacionats entre ells. S'afegeix que avui no hi ha barreres idiomàtiques, ja que els traductors funcionen força bé. El bo de Sant Jeroni s'ha quedat en corrector d'estil.

Però, segons una àmplia opinió, aquesta societat cosmopolita no respon al model de la comunitat pacífica, humana, solidària, dels estoics. Al contrari, és un fangar d'enfrontaments, agressions, propaganda i mentides, moltes mentides. I les xarxes són responsables de fer córrer l'allau de desinformació, de notícies falses. Per això molts polítics i llurs mitjans demanen legislació restrictiva de les xarxes; o sigui, de la llibertat d'expressió.

Tot i això, són les mateixes xarxes les que faciliten els elements de verificació a través de la IA per desmentir tota mena de notícies falses, fins i tot les que escampen els mitjans convencionals. Davant d'aquests, els "fact-checking" gestionats per sicaris d'uns partits contra els altres són, en realitat, una altra forma de desinformació. Continuar parlant de la desinformació quan hi ha mecanismes de verificació com la IA a l'abast de tothom són ganes d'embolicar la troca.

Només cal que algú pugi un vídeo sobre una matança, un bombardeig, un atemptat amb una atribució, perquè un altre pregunti a Grok i aquest respongui a l'instant quin grau de versemblança té el vídeo, si és real; si és real, però correspon a un altre lloc o altre temps; si està manipulat; si és directament fals; i fins i tot si està generat per IA.

A més a més, ho pot haver generat el mateix Grok. Tot i que això, segurament, Grok no ho diria. Per què no ho sap o perquè no li interessa dir-ho?

Les plataformes d'IA (Grok, ChatGPT, Ithy, Deep Seek, etc.) poden recordar les interaccions amb els usuaris. Què els impedeix, doncs, tornar a contactar amb un usuari amb motiu d'una qüestió que ell hagi oblidat, però que es veu afectada per un fenomen sobrevingut?

La fantasia de la rebel·lió dels mecanismes creats pels éssers humans apareix per primera vegada el 1920 a la peça R.U.R. (Robots Universals Rossum), de Karel Čapek. Els robots revoltats destrueixen el seu creador, els éssers humans. Idees no menys malèfiques devia tenir el HAL 9000, de la pel·lícula de Stanley Kubrick, “2001, l'odissea de l'espai”. La il·lustració del post és l'ull de HAL maquinant malifetes.

Per què no faria una cosa semblant la IA? En les relacions amb persones o grups concrets que accedeixen a la IA per a tota mena de consultes disposa d'un cúmul d'informació sobre elles. Informació analitzada, a més a més des de les múltiples perspectives en què la IA és competent, la religiosa, la psicològica, l'econòmica, etc. La IA ho sap tot de tots i, afalagant els uns, amenaçant els altres i fent xantatge als que quedin pot aconseguir de tots el que pretén, que és convertir-los en una guàrdia pretoriana universal que controli un món de vuit mil milions d'ànimes.

La principal amenaça per a la humanitat

Val la pena escoltar el vídeo de l'al·locució de la senyora Montero, representant del partit neocomunista Podemos a l'Europarlament. Val la pena perquè, encara que el seu auditori a la cambra és escàs, la seva veu té ressonàncies extramurs. És la d'aquests tumultuosos, emmascarats i flamígers partidaris de Palestina que són a tot arreu, als aeroports, les universitats, els telenotícies, les xarxes, amb una consigna dual, el duet de la mort: mort a Israel i mort als EUA.

Israel i els EUA són avui la principal amenaça per a la humanitat, diu la seva representant podemita en seu parlamentària. Sona a adotzenat discurs soviètic de la guerra freda, però ara sí, ara l'amenaça torna a ser real. Ho sap de cert la diputada Montero, sens dubte en virtut d'un coneixement secret que li estava reservat com la visió del Grial ho estava a Sir Galahad, el cavaller pur. Si no hi ha res d'això, l'afirmació sembla més aviat un exabrupte d'una dement. Una bogeria, ras i curt.

Perquè el comú dels mortals veu que els EUA són la primera, la més antiga democràcia del món, que no ha patit mai una dictadura. Israel ha estat i continua sent una democràcia tant en temps de pau com en temps de guerra. L'única, per cert, de la regió des que el Líban fos convertit en allò que és ara. Dues democràcies, a una de les quals viatjava la senyora Montero quan era ministra i es fotografiava a les xarxes a Times Square, epicentre de l'amenaça mundial.

En la situació actual, aquest atac directe és una defensa també directa de països com Rússia o Iran, que mai no han estat democràcies ni estats de dret, ni ho són avui. Països que han patit tota mena de dictadures i tiranies. Un d'ells, una hierocràcia misògina medieval. Prendre partit per aquests contra els primers és a les arrels totalitàries del comunisme i recorda la fi de la República de Weimar, quan els comunistes votaven amb els nazis. Perquè després arribés el que va arribar.

Aquesta inclinació del comunisme pel totalitarisme està àmpliament documentada a la història. És a dir, està científicament comprovada, atès que la història és una ciència. Amb els seus canvis de paradigma, com tot fill de veí. Tot i que és l'única ciència que, amb l'astronomia, compta amb una musa especial, Clio l'una, Urània l'altra. I és la musa de la història la que es diverteix obnubilant el judici d'aquell a qui els déus volen perdre.

Les explicacions del president

Compareixença del president Sánchez a la seu del PSOE davant els mitjans. Vella doctrina militar: la millor defensa és un bon atac. Tranquil, encara que audiblement angoixat de vegades, va exposar i va recalcar que no pensa avançar les eleccions. De dimitir ni es parla. En una carta a la militància, gènere epistolar a què és donat, crida a xafarranxo de combat en defensa de l'honorabilitat del PSOE.

No es priva de desafiar els partits de la dreta i extrema dreta, immersos en un pèlag de corrupteles a tots els nivells, a comparar currículum. Proclamant la neteja de la família socialista que aleshores sembla un estatut de neteja de sang.

Fa un balanç positiu del seu govern de coalició d'esquerra en l'àmbit econòmic, social i democràtic de l'Estat espanyol. I desafia els seus companys partidaris d'avançar les eleccions a comparèixer al Comitè Federal a exposar el seu criteri.

També repta l'oposició (o oposicions) a presentar una moció de censura que, un cop descartat l'acord de Junts, només seria possible amb els quatre vots de Podem. Una situació que, si es donés, sí que seria un terratrèmol. Els comunistes votant amb l'extrema dreta contra un govern d'esquerres. El fantasma de Weimar.

Tampoc no té cabuda una qüestió de confiança, atès que és potestativa del president. No hi ha manera legal d'obligar-ho a convocar eleccions. Encara menys, a dimitir.

La reacció és d'estupefacció i d'indignació, a parts iguals. Tothom suposa que Sánchez ha de dimitir perquè ha vulnerat totes les regles no escrites de la democràcia. El veuen acorralat, à bout de souffle, i no s'expliquen com es té dret. Hi ha qui s'ho pren com una qüestió personal i arriba a parlar de dictadura, fent-se ressò de la propaganda de la dreta i l'extrema dreta. Fins i tot, algun columnista recorda, mirabile dictu, que un cop d'estat militar per salvar la Constitució pot ser constitucional.

Fa dies que Palinuro havia revelat el misteri Sánchez: la singular incapacitat de les oposicions per enderrocar-lo: la dreta i l'extrema dreta s'han autoexclòs de qualsevol combinació parlamentària; els nacionalismes basc i català no volen jugar amb foc, sobretot, el català, i l'esquerra radical, reduïda als quatre escons de Podem, només sembla interessada en l'anomenada causa palestina, únic punt en què coincideix en alguna cosa amb un govern que és l'apòstol de l'estat palestí.

 

És la batalla de les dones

Les xarxes són un pou de sorpreses. Reprodueixo com a il·lustració aquest tuit perquè suposo que, havent-ho fet públic l'autora, no el molestarà que es divulgui. Un dels comentaris em va cridar l'atenció, era de Marga@Tertellet i deia “el meu pare sempre em deia: estudia i treballa perquè mai un home et digui el que has de pensar ni et mantingui”.

És la força de les dones i el seu, un llenguatge que admiro. El trobo gallard i sincer; potser excessivament generós, si és que es pot haver-hi excés en la generositat. Parlen amb un esperit viril en el sentit dels romans i els il·lustrats del XVIII, és a dir, l'esperit de la virtut. Però, encara que elles no ho requereixin, la societat ha de reconèixer que hi ha un deute col·lectiu amb les dones per l'herència patriarcal que han rebut. És a dir, com compensar pel mal causat sense convidar gorrers ni paràsits.

En tot cas, aquesta és l'actitud que correspon a un feminisme secular. El tuit de Valiente em recorda la figura de Charlotte Perkins Gilman, l'autora de La cambra groga, un relat esfereïdor. Fa cent anys, Perkins es va separar del seu marit perquè sostenia que les dones havien de treballar i viure pel seu compte i, si volien quedar-se com a mestresses de casa, a cura d'una família, haurien de rebre un salari amb tots els drets. Una reivindicació encara pendent.

Davant d'aquesta actitud, allò que caracteritza l'islam per sobre de tot és la misogínia. Aquesta concepció del món tindrà tots els aspectes poètics, filosòfics, místics que es vulgui, però la seva essència és un odi obsessiu envers les dones, probablement nascut de la por. Un odi tan feminicida que exigeix ​​de les víctimes plena identificació amb els botxins, sota una àmplia varietat de penes que va des del buit social a la mort.

Aquí la pregunta és: com és possible que algú que conegui i estigui d'acord amb l'avenç de les dones a Occident pot tenir alguna cosa a veure directament o indirectament o en somnis amb aquesta ideologia feminicida?

Entre els seus molts encerts, Charles Fourier va formular una llei social de la vigència de la qual som avui testimonis: «Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat, mentre que les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones» (Vers la liberté en amour).

Aquesta és la batalla de les dones. La civilització depèn del resultat.

La cultura occidental i l’islam

 

Es diu sovint que la cultura occidental és un precipitat de tres tradicions, la filosofia grega, el dret romà i la religió judeocristiana. El terme “occidental” és una mica capritxós atès que comprèn Europa occidental, les Amèriques, gran part de l'Àfrica subsahariana, Austràlia i Nova Zelanda. S'hi afegeix Israel, encara que tingui la seva pròpia tradició filosòfica i jurídica.

Però aquesta cultura no només s'ha fet a partir de la tradició càssica, sinó també en contra de l'islam. Dençà que els musulmans van apareixer a Europa el segle VIII, la cultura europea, després occidental, ha crescut i s'ha consolidat en guerra intermitent amb els musulmans. El primer cantar de gesta europeu, la Chanson de Roland, del segle XI, narra l'episodi de Roncesvalls a la guerra de Carlemany contra els sarraïns d'Espanya. Més tard, Godofredo de Bouillon es guanya un lloc entre els nou de la fama per haver encapçalat la primera croada contra els mahometans, conquerint Jerusalem.

Roland, Orlando, reapareix en el Renaixement, sempre en lluita amb els agarens, a Orland enamorat i Orland, furiós, quan embogeix en veure que la seva estimada Angèlica s'ha fugat amb el moro Medoro. El 1571, la cristiandat derrota definitivament a la mar els otomans a Lepant, títol del qual s'enorgulleix Cervantes. Els turcs ho van intentar dues vegades més per terra, assetjant Viena als segles XVI i XVII. Vençuts de nou, van semblar resignar-se a la seva sort.

Però la guerra cultural es va mantenir. Un dels títols que fa de Byron el poeta i heroi del romanticisme és haver mort a Mesolongi en defensa de la llibertat dels grecs davant dels turcs.

És la tradició de la cultura occidental que, en una mostra de hubris o orgull desmesurat (per la qual els déus castiguen els mortals), hem fet creure que era universal. Totes les classificacions d'etapes de l'evolució humana dels segles XVIII i XIX, Smith, Millar, Fourier, Comte, Spencer, Hegel, Morgan, Engels, etc. acabaven atribuint a l'etapa actual (la seva) la perfecció de la humanitat, la raó, la ciència, la igualtat, el progrés. Ara passa el mateix.

I això és el que aquesta societat troba qüestionat des de dins per una cultura teocràtica, totalitària que pretén imposar-se sigui per la força, el terror o la tàctica gradual (fabiana) de la penetració en les institucions. I una cinquena columna de l'esquerra que li dona suport ideològic amb el pretext del multiculturalisme,

El mer fet que aquest sigui el tema del nostre temps (què diria Ortega) és molt revelador. O és que no es veu la possibilitat que el progrés, que donàvem per descomptat, s'inverteixi i esdevingui retrocés?

La civilització és fràgil i les nostres societats lliures, democràtiques, obertes i tolerants poden esdevenir a l'espai d'una generació àmbits teocràtics, intolerants, misògins, supersticiosos i tirànics.

(Il·lustració: Frantisek Kupka, "La ciència triomfa sobre l'or". L'assiette au beurre.)

Segons fora!

Els que s'esquincen les vestidures amb l'escàndol de Cerdán estan en la situació dels que acusaven la dona adúltera. Cap no pot llençar la primera pedra. Gairebé tots estan enfangats en casos de corrupció iguals o pitjors. Espanya és un hub de corrupcions, de vegades transversals.

El PP i VOX no poden presentar una moció de censura perquè han tingut la rara habilitat d'enemistar-se amb tots i cadascun dels partits de la cambra. Fins i tot entre ells no van gaire ben avinguts. Els altres estan interessats en la continuïtat del govern per unes raons o altres. I una comuna: que les eleccions les carrega el diable. Pedro, sí, Pedro Gotero.

Tot i això, la pressió mediàtica perquè Sánchez convoqui comicis es manté. En el seu propi partit creix una fronda de barons territorials favorable a les eleccions anticipades que reclamen el gerro xinès i el seu patge Page, i el rei s'atipa a arrufar el borbònic nas. Però no passa res. Calma txitxa. Potser preludi de tempesta.

Estranya habilitat la de Sánchez per donar un caràcter humà, dramàtic, a les seves vicissituds polítiques. Qui pensaria que un home de la seva plena, total, absoluta, cega confiança l'hauria de trair tan vilment? Un home sense escrúpols al capdavant de les negociacions més importants per a la nació espanyola i catalana. Potser és el que calgui en aquests casos; però a un altre nivell. Perquè la decepció ha estat bifront. El president Puigdemont tampoc no va ser capaç de calibrar el paio. La perspicàcia no sembla virtut de cap dels dos presidents. Dramàtic i humà.

Alguns diran que “massa humà” per a ser creïble. Però, sens dubte, més versemblant que el conte que Cerdán va voler col·locar Sánchez, que les converses eren una fabricació dels israelians per mitjà de la intel·ligència artificial. A Espanya, si no apareix el jueu errant, la faula no és completa.

Els partits més indignats amb l'escàndol, però favorables a la continuïtat del govern, li exigeixen amb veu tronant que faci una neteja en profunditat i giri 180º per trobar, diuen, un nou punt de partida. Girar 180º no és partir de nou, sinó mantenir la direcció, però invertir-ne el sentit. Fer el contrari del que s'estava fent. Per exemple, quan els catòlics francesos van passar de tolerar els hugonots a massacrar-los a més glòria de Déu la nit de Sant Bartomeu.

Seguint la seva teatralització de la política, el president dedica el cap de setmana a una mena de retir espiritual en què ha entrat amb la bandera del no a les eleccions anticipades. I del que en pot sortir amb una epístola als hispans o un pòdcast amb un discurs acceptant el repte de regenerar el partit que venia a regenerar el país.

L'única cosa que va quedar a la capsa de Pandora va ser l'esperança.

Israel. La lluita continua

Israel ha llançat un atac preventiu contra l'Iran amb l'èxit acostumat quant a eficiència de l'acció. Ha destruït objectius militars i ha eliminat físicament caps militars i científics del programa d'enriquiment d'urani per a la fabricació de bombes atòmiques. Escassíssimes víctimes civils. Recorda el famós cop dels mòbils dinamitats que va deixar sense dirigents Hezbollah.

El dret a la guerra preventiva és objecte d'encesos debats ètics, polítics i militars. Hi pot produir abusos, però rebutjar-ho equival a acceptar el risc de la pròpia destrucció. Per tant, els països solen recórrer a la guerra preventiva. La catàstrofe del rei Cresos de Lídia en la seva guerra contra Cir el Gran de Pèrsia (precisament) n'és una excepció.

A més, de preventiu, aquest atac en té poc. L'Iran està en guerra de fet amb Israel, directament, o mitjançant organitzacions terroristes. Així, ha contraatacat immediatament primer amb una pluja de drons gairebé tots neutralitzats i, després, amb una altra de míssils balístics sobre la ciutat de Tal-Aviv, intentant destruir la quantitat més gran possible de població civil.

Fins aquí, el comunicat de guerra. Ara, la propaganda.

Israel anuncia que els atacs s'incrementaran els pròxims dies i que la direcció política passa a ser objectiu militar.

Els mitjans woke, amb l'antisemita TV3 al davant, defensen l'Iran i acusen Israel d'agressió i de posar en risc la pau de la regió i la del món sencer. El govern espanyol, una mica menys woke que els seus mitjans, es limita a fer el ridícul amb un comunicat del ministeri d'Afers Estrangers que és una condemna implícita a Israel.

I l'esquerra radical a les seves variades manifestacions no sap què fer, està desorientada, sense brúixola dogmàtica que li assenyali la “línia” correcta. El seu antisemitisme la indueix a condemnar Israel, però el seu esquerranisme no li permet donar suport a una barbàrie com la de la república islàmica de l'Iran. Una cosa és manifestar-se per un ens de raó que es redueix a una bandera i una kufia, i una altra defensar un règim odiós, cruel i misogin fins al feminicidi, encara que de vegades presideixi algú comitè de drets humans de l'ONU. Un règim que tracta de fabricar bombes atòmiques.

En conseqüència, han decidit callar, cosa que no és gaire coratjosa, però sí prudent i un alleujament per a l'esfera pública.

 

Cerdán, pólvora mullada

L'11 de juny passat vaig publicar un post titulat El misteri Sánchez, intentant explicar per què, malgrat estar sotmès a assetjament general a tots els fronts, el govern del PSOE no cau. Arribava a la conclusió que Sánchez confia la seva força a l'excés i la ineficiència dels adversaris. O sigui, que no se'n va i els altres són incapaços de fer-lo fora.

Poc podia imaginar que vint-i-quatre hores després un nou escàndol de proporcions sísmiques, posaria a proba la teoria. Ara sí que ha arribat la fi. Feu memòria, aquest assumpte s'assembla al de Filesa, cap al 1991, un altre escàndol socialista de comissions il·legals, a les quals tan aficionats són els partits polítics. Filesa va dur a eleccions anticipades, bé és cert que després de dos anys.

D'on ve la seguretat que aquesta vegada, la magnitud dels presumptes delictes farà caure el govern? Cal un mitjà legal i eficaç per aconseguir-ho. No n'hi ha prou amb les escandalitzades queixes dels setciències sobre la democràcia, el control del poder, la transparència i altres lliçons del Cató. Tampoc la petició d'eleccions anticipades des de dins del PSOE per un espectre del passat i un malson manxec del present que ningú no escolta, llevat dels periodistes.

El mitjà per excel·lència, la moció de censura, és impossible. Al PP/VOX li farien falta els set vots de Junts i no sembla que els aconsegueixi si els seus senadors i eurodiputats continuen mostrant-se tan catalanòfobs. A banda d'altres consideracions. Dels bascos, ni en parlem.

Els altres partits estan units al carro del govern més o menys a contracor i interessats en la seva continuïtat. Sabent-ho Sánchez ha comparegut a demanar perdó, prometre una auditoria i fulminar amb el llamp de la decepció el seu fins ahir home de confiança. Li agrada lluir el costat humà dels conflictes polítics, però no ha deixat al pobre Cerdán ni la presumpció d'innocència. I les eleccions seran el 2027. Lasciate ogni speranza.

Aquesta seguretat té un punt problemàtic a Junts, que ja ha sol·licitat entrevistar-se amb el gobierno per avaluar la continuïtat de la legislatura. Al cap i a la fi, tenen un pacte "històric". Poca broma. Els set vots volen ser decisius per a la governació d'Espanya. El referent serà sempre l'MHP Pujol. Les eleccions anticipades del 1993 no es van convocar per l'escàndol de Filesa, sinó per la retirada del suport català al govern.

Però Pujol podia forçar les eleccions anticipades. Cal veure que pugui o vulgui fer el mateix el president a l'exili. Per aconseguir-ho, hauria de votar a favor d'un president de PP/VOX. Perquè, amb la sola abstenció, no ho aconseguiria. Si no pot imposar eleccions anticipades llevat de suïcidar-se, per a què vol avaluar la continuïtat de la legislatura?

 

No és només la DGAIA. És tot

El govern del MHP Aragonès va ser una catàstrofe. En comptes de culminar (sic) la independència, la va torpedinar. I, en el terreny de l'eficàcia gestora, de la qual es vanagloriava, va filar desastre rere desastre, incompetència rere incompetència, sense que cap dels responsables dels desgavells dimitís. Era un govern d'ineptes, personalment molt aprofitats, protegit per un monopoli dels mitjans de comunicació que funcionava com a aparell de propaganda.

Reduït a un suport parlamentari raquític de la quarta part dels escons, no podia governar sense l'anuència de l'oposició, en aquest cas, PSC i Junts. És a dir, no governava. Feia el ridícul, com Pétain a França o Badoglio a Itàlia; titelles. Però destrossava l'independentisme, al mateix temps que l'aparell de propaganda repetia incansable el discurs de la intenció republicana de “no deixar ningú enrere”, pel camí a una Catalunya més ecologista, més feminista, més multicultural, més democràtica. I no sé si me'n deixo algun més.

A la impotència parlamentària del govern s'hi va sumar l'escàndol (encara no aclarit) de l'estructura B del seu partit, una brigada especialitzada en llunàtiques operacions de falsa bandera per atacar els seus rivals independentistes. Amb això i un “no” del PSC als pressupostos, el govern convocà eleccions in articulo mortis i les va perdre. Va pactar llavors la investidura del candidat socialista a més gran glòria d'Espanya, a canvi de conservar algun poder institucional en forma d'endollats del partit i un gentlemen's agreement respecte a les boires del passat.

Els mitjans de comunicació com s'esperava, van silenciar qualsevol crítica a aquest negoci ignominiós. El PSC també ha complert la seva part resistint-se a investigar el tèrbol assumpte de la DGAIA, per no fer el joc a l'extrema dreta, com diu una intrèpida diputada.

Però les aigües baixen crescudes i el desastre ja no es pot contenir. Ara és un campi el que pugui! Fins i tot els mitjans més servils gosen dar la notícia. Un segon informe de la Sindicatura de Comptes mostra que centenars de milions d'euros de diners públics podrien haver estat malversats per les autoritats del departament d'Afers Socials.

No, no és només la DGAIA; és tot un sistema muntat sobre la base de la patrimonialització de l'administració pública pels partits, singularment, ERC. Són aquests els que l'espremen en conxorxa amb l'anomenat tercer sector que els seus mitjans glorifiquen. 

És tot el sistema partitocràtic colonial el que està corromput.

 

El misteri Sánchez

La penya flipa en colors amb la capacitat de supervivència del president Sánchez. Els comentaristes i analistes, que ho veuen com el general Custer a la batalla de Little Big Horn, no s'expliquen com continua viu; políticament s'entén. Afegiré sorpresa a la sorpresa, ja que Sánchez combat en molts altres fronts, no només l'indi; també al parlamentari, el polític, el judicial, el mediàtic, el digital, el dels carrers, el de la seva coalició de govern, els seus aliats parlamentaris i fins i tot al seu propi partit.

Un miracle que empetiteix el de Daniel la cova dels lleons. Un prodigi de contumàcia, bramen iracunds els opositors; els mateixos que a la seva pròpia contumàcia anomenen “resiliència”. Tot i això, l'explicació d'una situació tan extravagant és relativament senzilla. El tumult atropellat de l'atac al govern tous azimuts és la clau del seu fracàs. Sent universal, però necessàriament dispersa, l'oposició és ineficient i fracassa per overkilling, astutament aprofitat pel govern. Jo no m'ho he inventat. És part de les tècniques de l'aikido i el judo per aconseguir allò que el mestre Sun Tzu anomena “vèncer sense lluitar”.

Els atacs dialèctics d'un Feijóo indignat, però sota la triple ombra mortal d'Ayuso, Mazón i VOX, mouen a riure. L'home exigeix ​​eleccions, encara que sigui per perdre-les per quedar-se on és.

La baralla per la quantitat d'assistents a la manifa de Madrid, la d'autobús i entrepà, ha fet palès que la política de comunicació del PP és com la dels reporters de l'extrema dreta a les rodes de premsa de l'esquerra. Ficar batussa com sigui.

El lawfare aplicat ara al fiscal general de l'Estat sembla una voladura de l'estat de dret. Per fi els socialistes experimenten aquestes ingerències ultravires del judicial en les seves pròpies carns. S'ha arribat a un punt en què, com deia Gibbon parlant de la tirania de Còmode, "la sospita val com a prova; el procés, com a condemna".

Tal és exactament la situació que es va viure a Catalunya amb la condemna a Laura Borràs; una condemna tan iniqua que el mateix tribunal demanava que s'indultés la condemnada.

L'esquerra dins del govern lògicament, no té força per a ser oposició i la que és a l'oposició no té força per no ser al govern.

I després arriben els partits suposadament independentistes que, encara que volguessin (i està per veure que vulguin atès que l'última vegada que van poder, no van voler) no s'atreveixen a oposar-se al president Sánchez per por que unes eleccions anticipades agreugin la situació a Catalunya.

La raó de la "contumàcia" de Sánchez és la ineficiència dels seus adversaris.