He vist la funció de Toni Albà al teatre de la Mercè, a Girona. Durant una hora i mitja representa i destrossa la figura de l'exrei d'Espanya. El coronel Martínez Inglés fa anys que exposa tota la veritat de Joan Carles; fins i tot en llibres. Però no té l'efecte demolidor de la burla teatral. La mímica i la intencionalitat d'Albà em recorda Leo Bassi, encara que la del català és més soterrada, però, a estones, també de commedia dell'arte. Fresca com un enciam. Quant partit se'l pot treure a un teleapuntador!
El públic, que omplia la sala, reia de bona gana en veure el personatge, que ha poblat els televisors, reduït a l'absurd. Qui reconeix haver estat rei per haver aixecat el dit el primer quan algú va preguntar qui volia ser rei. A la manera de Gila, vaja. És una forma d'explicar la legitimitat real com qualsevol altra, sobretot quan el mateix rei s'ha saltat la legitimitat dinàstica.
El monòleg alterna el català i el castellà, perquè només en castellà es pot apreciar el sublim amor del rei pels seus súbdits, inclosos els catalans. I, si no n'hi ha prou, parla el seu fill, que ho fa millor que Franco, al cap i a la fi, el més important, atès que se celebra el cinquantenari de la mort de l'invicte.
Arribarem al centenari, Toni!
