Entre les guinguetes d'endollats que els partits polítics han sembrat pel país per mantenir i enriquir als seus militants hi hauria d'haver un observatori de la corrupció de la DGAIA. Però el parlament ha perdut tota autoritat, ja que no és res més que la màquina per tapar i protegir la partitocràcia catalana, pitjor i més lladre que l'espanyola. Si es vol saber una mica de veritat sobre què hagi passat amb aquesta monumental estafa, cal portar aquest assumpte als tribunals. Els mitjans de comunicació no serveixen de res car tots estan comprats a base de diners públics pels mateixos corruptes de la DGAIA, sobretot ERC i el seu aliat, PSC.
L'origen d'aquesta corrupció estructural és el finançament públic dels partits polítics. Els parlamentaris tenen un privilegi exclusiu que els fa creure déus en comparació dels representats: poden fixar els salaris propis. Els salaris dels altres treballadors depenen dels pressupostos generals de l'Estat, és a dir, dels diputats. Els dels diputats depenen d'ells mateixos, i per això són exageradament alts, amb multitud d'altres prebendes, dietes i privilegis. A Catalunya (i Espanya) els sous dels diputats són indecentment elevats. És cert que més o menys en línia amb els d'altres diputats de països europeus, que també són alts. Però la diferència entre el salari mitjà dels treballadors en general i el dels polítics en especial és enorme a Espanya i Catalunya, cosa que no passa en Europa. Per això, aquests salaris són un escàndol.
Molta gent, veient que l'activitat política està tan ben remunerada, s'apunta a la carrera política, per a la qual no cal estudiar pràcticament res (casos de Rufián o Iceta), ni treballar en res, ni fer oposicions; literalment només adoptar una ideologia (van de franc), entrar a les joventuts d'un partit fort i enganxar-se amb algun líder que faciliti a l'aleví l'accés al seu primer càrrec règiament remunerat. A partir d'aquí, sort, vista i al bou, a encadenar càrrecs durant vint o trenta anys vivint del conte, amb una jubilació de cinema. Els casos d'Illa i Aragonès per no citar sinó els més insultants.
Un repàs als currículums dels representants polítics, sobretot els de partits d'esquerra, dona una llarga llista d'oportunistes que no tenen cap preparació ni han treballat mai en res, enganxats als sous públics i predicant, encara que és una gent sense conviccions ni dignitat, incapaç de defensar cap principi que no sigui el partit que els dona a menjar. ERC, el PSC i els comuns són els casos més evidents. Els altres són semblants, encara que menys escandalosos. En el cas d'aquests tres, a més dels sous immerescuts s'acumulen l'endollisme i el nepotisme, com els de les germanes Verges o el matrimoni Cruanyes/Villalbí o el marit de Janet Sanz.
Lògicament, una estructura tan corrupta s'ha de protegir amb mitjans il·legals i així ho fa i continua fent ERC que es dedica a la guerra bruta contra els discrepants, a intentar arruïnar-los, calumniar-los o difamar-los amb diners del contribuent com a bona estructura corrupta. Més que un partit, ERC és la cosa nostra. Literalment.
Catalunya continuarà sent una colònia d'Espanya mentre es deixi governar per aquesta partitocràcia còmplice de l'espanyola. Mentre no s'imposi una política que no sigui la de la màfia partidista, mentre no es redueixin els sous dels rufians ni es facin auditories públiques de les gestions dels corruptes que es fan rics estafant la gent amb la màxima il·lusió que aquesta té: la independència de la seva pàtria.
