A la nostra època, l'esfera pública es compon del parlament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots els quals interaccionen entre si. El debat públic té quatre protagonistes: els polítics, els periodistes, els intel·lectuals i la gent en general. Analitzarem cadascun per separat a Catalunya.
Els polítics actuen a través d'un sistema la característica més acusada del qual és el finançament públic dels partits, que monopolitzen l'acció política. No hi ha polítics independents. El finançament públic és un mitjà de selecció de la classe política. Els representants són –o intenten ser- professionals de la política. Els seus elevats salaris i altres privilegis fan que hi hagi ganivetades per ocupar bons llocs a les llistes electorals, assegurar-se un escó de diputat, regidor, etc. i repetir fins al dia de la jubilació.
Els partits controlen la composició del parlament (i de tota la resta) pel sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, que permet tota mena de corrupteles i caciquisme. Així doncs, els polítics procuren estar a bones amb la direcció del partit. Si, per això, han de mentir, falsificar el seu CV o trair la seva mare, ho faran.
Els partits es reparteixen per quotes els llocs a les molt abundants tertúlies i els polítics que hi acudeixen són intercanviables, car sempre diuen el que el partit els ordena. Com tots parlen per boca d'oca, les tertúlies acaben sent un conjunt de gralls, una melopea monotemàtica a favor del govern de torn, que és el que paga, tant als mitjans públics com als privats mitjançant subvencions. Els polítics no tenen opinions pròpies. Se'ls reparteixen argumentaris perquè sàpiguen el que han de dir, igual que, al parlament, el portaveu aixeca un dit, dos o tres perquè les seves senyories sàpiguen què ha de votar.
En conseqüència, el nivell dels polítics és baixíssim. El seu llenguatge, el “politiqués”, que deia Amando de Miguel, normalment una nebulosa d'imprecisions, convencionalismes, tòpics i vulgaritats rimbombants. El contingut, al nivell de xafarderia d'un pati de veïns.
La partitocràcia catalana és un règim basat en la corrupció, l'endollisme, el nepotisme i el caciquisme. No cal donar noms. Estan a l'ànim de tots. Al Parlament de Catalunya s'asseuen representants que porten tota la vida, vint, trenta anys, al servei del partit. Molts no han treballat mai en la societat civil que diuen representar, bé perquè són una mena de funcionaris del partit que aquest col·loca en altres llocs quan, perden unes eleccions, bé perquè són milionaris i rendistes com alguns militants dels partits ultrarevolucionaris, estil CUP, que lluiten contra els milionaris i els rendistes.
Limitats a l'àmbit municipal, els Comuns, al poder a Barcelona durant vuit anys gràcies al suport de la ultradreta de Manuel Valls, han deixat la capital de Catalunya convertida en una barreja de femer i disbarats urbsanítics en què han desaparegut milions d'euros públics per a endollar els parents i cónjuges dels governants.
ERC, que presumia d'una història sense corrupció, ha resultat ser el partit més corrupte de Catalunya. Només el pressumpte robatori de la DGAIA del qual esperen sortir sense donar explicacions públiques ni acceptar responsabilitats els situa al lloc preferent de la corrupció catalana.
La corrupció de Junts és quantitativament menor que la d'ERC, però qualitativament més gran. Només la figura de la dona del president Puigdemont endollada a la Diputació de Barcelona, deslegitima la lluita catalana per la independència.
La corrupció dels polítics a Catalunya té un tractament privilegiat als mitjans, generalment comprats per la partitocràcia que s'encarreguen d'ocultar-la. El truc que se'n valen és molt fàcil i evident, encara que poca gent ho veu: critiquen acerbament la corrupció a Espanya per ocultar la de Catalunya, de la qual viuen.
Sobre els periodistes catalans, Palinur de demà.
