La banca guanya sempre

Els bancs m'impressionen. Em semblen éssers sobrehumans capaces de negociar amb els diners com a matèria primera, és a dir, capaces de materialitzar el valor, ja que els diners són el símbol del valor. Capaces, de prendre com matèria primera, com substància, el valor, una cosa que és immaterial perquè és un atribut. Taumaturgs sobrehumans, de vegades Molochs que trepitgen les persones a llur pas, i no és cap metàfora perquè els fan fora de llurs cases o feines o els estafen als llurs estalvis. Per descomptat, aquests Behemoths venen sempre del braç d'un Leviatan, que presta la cuirassa repressiva pràctica quan cal, que és sovint. 

 

El saber convencional veu els bancs com els motors de la indústria, el comerç i totes les benediccions del progrés. Els bancs són eines imprescindibles del desenvolupament no només econòmic. Que també tenen la seva cara fosca, fins i tot de vegades delictiva? Sense cap mena dubte. Els bancs són obra d'éssers humans que, com se sap, som fets de fusta torta i, com Hèrcules, hem de triar entre el bon camí i el dolent i, com Hèrcules, de vegades ens equivoquem.

 

Sobre o infrahumans, els bancs són convenients per tal que una nació esdevingui un Estat. Convenients i no sempre, i molt menys necessaris. L'assoliment de la independència de Catalunya, la revolució catalana, és cosa de societat sencera i els bancs hi tenen una influença major del què sembla i menor del què els sembla. 

 

Si la informació de premsa és correcta, la fusió entre CaixaBank i Bankia es fa en condicions molt favorables a la primera que triplica el valor a la borsa de la segona. Pel que fa als temors que la fusió sigui una pèrdua de possibilitats de CaixaBank com a banca nacional catalana cal recordar que l'entitat no es defineix pel seu caire independentista. 

 

Deu ser part de la taumatúrgia bancària però no arribo a entendre perquè presidirà la nova entitat el president de la part minoritària. Tret que sigui un anunci d'intencions: vosaltres pagueu i nosaltres tallem el bacallà. Però això no té cap lògica bancària, encara que sí que la té política. La de sempre.

Mori la intel.ligència!

Disculpeu. Vaig dir-ho des del primer moment, quan el MHP Puigdemont va proposar, com via d'acció de l'independentisme, la "confrontació intel·ligent" amb l'Estat. Que no agradaria gens a la gent d'ERC que, en efecte, es va rebel·lar indignada com un sol home, per la insinuació, gairebé provocació, de la manca només de confrontació, sinó, d'intel·ligència. Tres dels caps pensants d'ERC, Rufian, Torrent i Aragonès obriren foc granejat sobre l'impertinent president que gosa insinuar que no hi ha intel·ligència a la taula del diàleg, amb la molt grollera excusa que no hi ha diàleg. Certes, com que no hi ha diàleg a la taula o a on sigui, no es pot saber si seria o no intel·ligent.

 

Al front pensant s'hi ha afegit el tertulià orgànic de la formació, el Sol omnipresent, amb ànims de tancar la discussió i treure els seus camarades del merder. No escriu al dictat de la indignació, sinó a la clara llum de la superioritat intel·lectual, amb un xic de cultivada ironia per concloure que, per a ell, la intel·ligència és una dimensió desconeguda. És evident.

 

L'assumpte estava destinat a pujar fins a la suprema autoritat, el papa d'aquest Palmar de Troia que té sempre l'última paraula en coses de tàctica, estratègia, doctrina i consigna; en tot, vaja. I aquesta autoritat ja s'ha pronunciat. En contra, com sempre. A ERC no només no desmenteixen el llibre del President, sinó que ho confirmen: la tasca d'ERC en general i Junqueras en concret és boicotejar la independència avui en nom de la independència demà. 

 

Junqueras i ERC són els pitjors enemics de la independència. Allò seu no són errors, equivocacions, inèrcies. És un pla deliberat per fer fracassar la independència. Un pla pervers: o la independència la fa ERC com ERC vol (independència "d'esquerres") o no es fa i, com que ERC no vol la independència no es farà. O això creuen.

 

La profecia d'en Junqueras té la clau: "La confrontació amb l'Estat ens porta a perdre". Però això evidentment no és veritat sense més. De confrontació ja n'hi ha prou. Tret que, per obra de l'esperit sant, seure a la presó no sigui una prova de confrontació sinó de col·laboració amb l'Estat. El que ens porta a perdre, vol dir el MHVP Junqueras, és que sigui intel·ligent. Que sigui capaç de llegir entre línies la falsedat de la proposta de la llegendària taula de Camelot i que, aprofitant la finestra d'oportunitat, la majoria independentista de la societat i el derrotisme confés d'ERC, vagi pel dret i proclami la DUI.

Llavors, ploura tota mena d'amenaces. Si algú vol fer-se una idea de fins on està disposat a arribar l'Estat espanyol per impedir la independència pot veure el vídeo "L'estafa andorrana". 

La conclusió d'en Junqueras està dictada per la por. La por no "a perdre" en abstracte, sinó a perdre en concret la situació d'hegemonia del seu partit a una comunitat autònoma de l'Estat espanyol.

Amb la proposta de "confrontació intel·ligent" podem perdre; però també podem guanyar.

Amb la taula de Camelot no anem enlloc.

La convergència divergent

(El meu article avui a elMón.cat.)

 

Molts es fan creus de la capacitat del MHP Puigdemont d'agitar les aigües ja per si arremolinades, de sorprendre el personal amb el pas canviat, de generar notícies. Ara, va, i zasca!, es mana mudar, estripa en públic el carnet del PDeCat perquè presideix un altre partit i és respectuós amb les incompatibilitats no només les legals sinó fins i tot, les caracterològiques. La realitat política és líquida, diu Baumann. 

 

Bé, però, per tots els déus de l'Olimp!, aquests convergents no fan sinó divergir. Es complica la tasca del departament d'agitprop republicà de parlar de "l'espai convergent", tret que sigui un espai fractal; i no us dic res de recordar dia rere dia, diba rere diba, els "neoconvergents" que s'han tornat "neodivergents" sense demanar permís a Sergi Sol. 

 

El president ha comunicat la seva decisió per tuiter. Realitat líquida. Hi ha gent, el meu batlle, sense anar més lluny, noi amb fusta de pensador, que diu que tuiter no és la realitat "real", veritable, que és una bombolla. I ho diuen normalment a tuiter, que és a on encara troben benaventurats que els escolten. La vida real es fa al carrer I per això, a la que poden pugen al tuiter el que fan al carrer perquè els altres se n'adonin, car, ja se sap, esse est percipi.

 

 Puigdemont viu la realitat líquida, sense esquemes preconcebuts; la fa i la refà o desfà en un intercanvi viu, permanent, d'acció/reacció a tots els nivells. És una interacció contínua amb l'Estat que es nega a reconèixer-ho com a interlocutor perquè es nega a admetre la realitat. El seu és el dogma, el prejudici i el judici fals. No sap entendre la realitat líquida, que és on el president es mou com peix a l'aigua i mai millor dit, perquè quan un home sol té en escac un Estat sencer, quan l'individu s'enfronta a l'Estat, com volia Spencer, es garanteix l'evolució de l'espècie i el que és real és l'home, mentre que l'Estat és un constructe inversemblant, sigui amb la seva cara gloriosa, si n'hi ha, o la immunda, que hi és de segur. Es pot veure l'última entrega sobre les clavegueres de l'Estat espanyol, aquesta vegada en comandita amb Andorra i el Vaticà, al documental sobre L'estafa andorrana. Estan disposats a tot per tal d'aturar la independència de Catalunya. Cal estar disposats a tot per defensar-la.

 

A més de l'Estat, la interacció orientada a la independència es fa també amb la resta d'instàncies que intervenen a la revolució catalana a Espanya, a Catalunya, i a Europa com espai i institució. El "profeta desarmat" apareix avui més legitimat que mai com a president de la República a l'exili amb dret a ser-ho també de la República a la seva terra. Aquesta interacció, que no té model, ni pla, ni full de ruta, perquè és activa i reactiva en condicions d'informació imperfecta és la que el president titllava de "confrontació intel·ligent" amb l'Estat, provocant l'emprenyada resposta de les veus i portaveus i portaportaveus d'ERC que se sentien insultats i l'incòmode silenci dels inconformistes i equidistants pels que és article de fe que el "procesisme" (bèstia negra com el maligne) és una societat en comandita d'ERC i JxC.

 

Es pot dir que la manca d'una línia clara, ferma, programàtica, d'una tàctica coherent ens aboca a un oportunisme sense principis. Caldria demostrar que l'existència d'una tàctica ferma en condicions d'incertesa i nuvolositat variable ens porta al triomf. Pel que fa a aquest cas concret sembla haver-se provat, sobretot amb la publicació del seu llibre fins ara no desmentit, que l'únic principi que mou al president és la independència de Catalunya; l'únic principi i fi. La seva interacció té com a alfa i omega la independència aquí i ara, i no només a un boirós futur. La interacció, la tàctica, està al servei del principi i fi, i no a l'inrevés. 

 

Alfa i omega. Quan arribem a aquesta nota cristològica hi hem d'admetre que parlem d'una figura carismàtica. Els mitjans del carisma són menys importants. L'episodi de JxC i la baralla amb el PDeCat és això, un episodi i anecdòtic. L'essencial és que JxC és la llista del president i seguirà sent la llista del president encara que es digui XYZ. Qui vulgui la DUI haurà de votar al president Puigdemont, es presenti com es presenti; com si ho fa al capdavant d'una associació vegetariana. 

 

I com que parlem de lideratge carismàtic cal recordar que la proposta d'independència es fa sobre la base de la més estricta no-violència, l'ahimsa de les religions orientals, com punt de partida i d'arribada. 

Si a l'interí hi ha una altra cosa, la història jutjarà.

Entendre's amb Espanya

Els líders polítics pateixen una mena de "historicitis" o desig desmesurat de passar a la història. Per llurs fets o llurs paraules. Els fets són durs, difícils i estan carregats de conseqüències potser dolentes. Les paraules són suaus, fàcils i se'n van amb el vent, tant de bo amb el vent de la història. I després hi ha històries i històries. No és el mateix la història d'Espanya que la d'Anglaterra. Totes dues han viscut els mateixos temps, però no de la mateixa forma i encara menys amb les mateixes conseqüències. 

Els fets d'Espanya són escassos; les paraules, en canvi, abundants. Sobretot als darrers dos segles hi ha hagut una allau, un diluvi de paraules totes solemnes, profundes, grandioses, totes al voltant del sublim pal de paller: Espanya. Espanya no fa res però parla i parla sobre si mateixa: la decadència d'Espanya; Espanya com a problema; Espanya sense problema; em dol Espanya; l'enigma d'Espanya; el ser i el qui dels espanyols; Espanya i jo som així, senyora; Espanya és una unitat de destí en l'universal. 

 

Bé, d'unitat sense parar parla el president del govern. Ens vol a tots units i units en tot i no només als espanyols sinó a la humanitat sencera. L'esperit del Tao sembla haver-ho visitat. La seva és una fe en el principi universal de la unitat, vespre del Nirvana. És l'u de Parmènides. 

 

El ritornello de la unitat ja cansa. Prova que quan aquests paios canten l'excel·lència de la diversitat reciten un capítol del vademècum dels pocavergonyes. S'entén l'obsessió, pròpia de gent que desconfia dels altres perquè desconfia de si mateixa; però ja cansa. 

 

A més, a més, que vol unir amb tanta il·lusió aquest bon home? Espanya; vol unir Espanya. El pal del paller. Sona una mica a unir "els homes i les terres d'Espanya", que deien els franquistes. La veritat, aquesta troballa que "Espanya ha d'entendre's amb Espanya", que sembla ser l'aportació de Sánchez al seguit d'expressions sobre Espanya està buida. Mai podrà competir amb el cèlebre Cánovas: "Són espanyols els que no poden ser una altra cosa". 

 

Però que la grandiloqüent expressió del president Sánchez sigui un buidor no vol dir que no tingui mala intenció. D'aquesta, una "jartà", Milord. 

 

Que Espanya s'entengui amb Espanya vol dir que hi ha dues Espanyes. Perquè si només hi ha una, no té cap sentit demanar-li que s'entengui amb si mateixa. Una altra cosa seria demanar-la que s'entengués, no "amb", sinó "a" si mateixa; però això és el que Espanya sembla incapaç de fer des de temps immemorials. La idea de les dues Espanyes ve de lluny i és una tradició falsa. No hi ha dues Espanyes. Hi ha una Espanya dominant, hegemònica com representació i uns projectes difusos d'una representació alternativa que mai s'ha materialitzat, tret d'uns deu anys en dos segles. Això està clar, com l'està que, en acceptant l'esquerra espanyola la monarquia, la constitució i resta de parafernàlia heretada del franquisme, no queda res de la suposada segona Espanya; ni la llegenda. Aquests nois de les esquerres noves i antigues estan integrats a l'única Espanya, la de sempre, la que no canvia ni pot canviar, perquè no és una nació, sinó el que resta d'un imperi que triga ja més de quatre-cents anys a enfonsar-se del tot.

 

Llavors, quina Espanya ha d'entendre's amb quina altra? 

 

Bingo. Catalunya. 

 

Hem arribat al moment en què la frase històrica revela la seva misèria. Comença per no poder formular-se d'acord amb el seu sentit: Espanya s'ha d'entendre amb Catalunya. I no pot per raons evidents i no tan evidents. El mateix orador armat amb els ferros mentals del "Santiago y cierra España" creu firmament que Catalunya és Espanya i qui pensi una altra cosa, no només no és espanyol sinó que simplement no és ningú. I qui pot entendre's amb ningú? El que pretén, doncs, és que Espanya s'entengui amb Catalunya, la no-Espanya, a força de negar que sigui la no-Espanya. 

 

És a dir a força de negar-li l'existència. 

 

És la forma espanyola, nacional-catòlica, d'entendre les coses: mortes.

La xerrameca del covard

Quan s'ocupen certs càrrecs es viu davant la història i se sap que se serà jutjat per aquesta. Convé doncs, estar a l'altura, sota risc de ser recordat com un pobre desgraciat o un covard. És fama que quan el gran mestre de cerimònies del rei Lluís XVI va presentar-se al Joc de Pilota de París el 20 de juny de 1789 amb ordre de desllogar-ho de revolucionaris, Mirabeau va negar-se i va dir-li que "Nosaltres som aquí per la voluntat del poble i no n'hi sortirem que par la força de les baionetes". 

 

Exactament el contrari del que va fer el covard del MHP del Parlament, senyor Torrent, davant les interferències espanyoles a la cambra, els drets de la qual ell hauria de defensar. I no una vegada, si no varies. Va permetre la imposició espanyola en no investint el MHP Puigdemont; va tornar a fer-ho, segrestant els sous dels diputats catalans inhabilitats pels espanyols; va fer-ho una altra vegada permitent que el MHP Torra fos despullat del seu escó; i va fer-ho recentment amagant la seva responsabilitat darrere uns funcionaris unionistes que, amb boiroses excuses, van censurar la publicació d'una decisió del ple al DOGC. 

 

És a dir, el MHP Torrent, com el diputat Mirabeau, passarà a la història, però no per ser l'heroi que lluita pels drets del parlament com seu de la sobirania nacional, sinó com un covard que ha empetitit el parlament i ha venut la sobirania del poble per por a perdre el seu càrrec i el corresponent sou públic. El mateix Torrent que, abans d'ocupar la presidència del Parlament i per la qual evidentment no serveix, xerrava a tot arreu Catalunya traient pit per fer la independència i demanant a qui "tingués dubtes, que s'apartés".

 

 Com que s'acosten eleccions i ERC té les enquestes d'esquena, l'oligarquia d'aquest partit de vividors ha donat ordre als militants i càrrecs d'omplir l'esfera pública de propaganda, amb mentides i falsedats. La missió és xerrar una altra vegada de la independència, demanar una unitat que han boicotejat sistemàticament i queixar-se que es maltracti a ERC que no deixa de parlar de la "dreta catalana", "l'espai convergent", "els convergents", el "3%", etc. Tenen un monopoli dels mitjans públics de comunicació a Catalunya, @tv3cat i @CatalunyRadio i comprada una bona part dels privats i esperen que la xerrameca que difonen acabarà donant fruits, si no per la seva qualitat, per la seva quantitat; sinó per la seva intel·ligència, per la seva estupidesa; sinó pel seu interès, pel seu avorriment. Com feia Goebbels.

 

L'elit d'ERC s'ha posat en marxa, en campanya electoral, per tal de torçar les fosques previsions. I han tret a l'escenari tota la bateria d'intel·ligència que disposen i que malauradament per a ella es redueix als senyors/es Aragonés, Rufian, Tardà, Torrent, Vilalta, Sol, Sabrià, un parell de pseudointel·lectuals i una cua d'escolanets fent mèrits. Sumant totes llurs veus no s'arriba a formular un discurs mitjanament coherent, molt menys alguna proposta racional, efectiva i sincera. 

 

La càrrega més gran sembla haver caigut aquest cap de setmana sobre el MHP Torrent, el petimetre més covard dels xerradors de la cosa nostra d'ERC que va fent entrevistes als mitjans com la verge va vessant gràcies al seu pas. El fil del "raonament" d'en Torrent, que sembla bastit per a nens amb necessitats especials, té quatre potes i successives, per no perdre's en complexitats discursives: 1) cal un govern bon, efectiu, el seu, que no fa res; 2) cal que l'Estat negociï d'una vegada la taula de negociació que es nega a negociar; 3) cal preservar una mobilització al carrer que ERC tracta de desmobilitzar com sigui, fins i tot anant contra els suposats aliats; 4) cal perseverar amb la internacionalització del procés car fins aleshores no han pogut destruir-la per ordre dels seus amos espanyols. 

 

El punt crucial d'aquest infame bla, bla, bla, aquesta xerrameca barata, que repeteix totes les mentides d'ERC sense cap variació, la perla de la intel·ligència torrentina, és l'afirmació que, després de les eleccions, ERC i JXC s'entendran cap a una estratègia compartida. I si això fos veritat, per què no fer la unitat abans les eleccions? Perquè el cap del Palmar de Troia d'ERC no vol. Prefereix tenir totes les opcions obertes, per fer el que més l'interessi (com ens il·lustra el llibre del MHP Puigdemont). Fins i tot, deixar caure l'aliança "estratègica" (el terreny del sinistre assessor Sergi Sol a 9.000 € al mes) i formar un govern tripartit "efectiu" a les ordres dels espanyols. Per a ells, els espanyols són més segurs que els de JxC, que s'han tornat bojos i volen fer el que diuen: assolir la independència. 

 

El covard d'en Torrent diu que no ha decidit el seu futur polític. Ho farà la història per ell: anirà al cubell de les escombraries. Això, sí, amb una jubilació de cinema obtinguda gràcies als seus esforços per aturar la independència de Catalunya. Esforços que seran inútils. 

 

La revolució catalana, la independència de Catalunya són inevitables, malgrat tots el Torrents i resta de botiflers i vividors republicans que no coneixen el tigre que cavalquen. Llur tasca és inútil. El mateix Mirabeau l'explicava així: "Quan hom es posa a dirigir una revolució, el fet difícil no és fer-la avançar, sinó aturar-la".  

Comença la venda d'elixirs botiflers

S'acosten eleccions. Fa gairebé tres anys de "govern efectiu" amb majoria absoluta al Parlament en què el govern no ha fet res, literalment res, per apropar-nos a la independència, ni per resoldre cap altre problema de la ciutadania. D'efectiu el govern té el que jo d'astronauta. Els dos partits "independes" no han fet una altra cosa que barallar-se; però, sense dubtes, el que més mal ha fet al projecte ha sigut ERC, no només perquè els seus consellers, siguin els més incompetents, quan no els més corruptes (cas Bosch), si no perquè ha posat en marxa una segona estratègia, pròpia del seu partit, distinta de la del govern sencer i, per tant divisionista, basada en una taula de diàleg que fins aleshores s'ha reunit una vegada i prou, però ha servit per postposar la independència i fins i tot el mateix referèndum ad calendas graecas i per investir un govern espanyol tan catalanofòbic com tots els altres, disfressat de progressista i d'esquerres.

 

Un cop investit el gobierno, que era el que interessava a ERC per garantir quatre anys d'estabilitat, val dir, quatre anys de cobrar uns sous fabulosos, fer-se els interessants amb la família i posar bastons a les rodes de l'independentisme, ens han explicat que no som prou, que cal eixamplar la base, ser bons minyons, no emprenyar a l'amo, fer-li costat en totes les seves injustícies vers l'independentisme, humiliar-se davant seu, ajudar-lo a reprimir els independentistes de debò i esperar que els colons tinguin la voluntat d'acceptar un referèndum.

 

Això és el que els propagandistes d'ERC prediquen a la gent, encara que saben molt bé que Espanya mai negociarà cap referèndum d'autodeterminació. Però, mentrestant, ja els va bé amb llur negoci, consistent en viure de fingir un independentisme oficial contra el qual lluiten realment. I viure molt bé: alcaldes, regidors, gent joveneta que no fa res sinó treure pit a les xarxes, conduir cotxes d'alta gamma, anar de vacances i no fotre pal a l'aigua. 

 

Com que s'acosten eleccions, de sobte, aquest grapat de pocavergonyes i vividors ha recuperat llur ànima més combativa, s'ha recordat de Companys, de la història de sacrifici i heroisme, i tornen a parlar d'independència. Han sortit a les ones, als mitjans, a les xarxes, que és on aquests valents almogàvers defenen Catalunya i no pas al carrer, per no embrutir-se la roba de combat. Com els senyors feudals deixaven anar els gossos i falcons quan albiraven la caça, ERC deixa anar tots els seus depredadors en formació tancada de combat, per tal de lluitar contra la independència al mateix temps que s'enganya als votants dient que es tracta de fer-la.

 

Torrent acusa Sánchez de tenir por a la dreta i extrema dretes espanyoles i no convocar la taula del diàleg. Torrent: aquest miserable que passarà a la història com el més covard president del Parlament que, acollonit per dos buròcrates, no ha gosat defensar la independència i sobirania de la Cambra; aquest ratolí, presumint de dandi no és més que un pobre home, paràsit sense coratge, incapaç de fer un gest que no sigui comptar els diners de la seva covardia.

 

Junqueras, el gran predicador del Palmar de Troia, afirma que no volen un triomf de partit, sinó de país. Ell i els seus escolanets més ximples, Rufian i Tardà, però, no deixen de parlar en clau de partit, aspirant a "liderar" la independència, ser "hegemonics" i atacant sense atur els independentistes "de dretes", "l'espai convergent", els postconvergents i menyspreant i insultant al MHP Puigdemont, al que voldrien "sacrificar", encara que aquesta tasca bruta es reserva pels "intel·lectuals orgànics", des del sinistre comissari polític Sergi Sol a l'aprenent de gosset mossegador, Roger Herèdia. Això de la victòria de país i no de partit, l'ha tret en Junqueras del majordom complaent Aragonès que, tot nervós, estava l'altre dia embolicant-se en les seves mentides. El Papa del palmar va interpretar-ho com Déu mana: la victòria de país sóc jo. Punt.

 

La resta d'ERC, l'associació de vividors dels sous públics, es passa el dia ploriquejant que se'ls ataca a tot arreu per a una espècie d'injusta mania d'anar tots a una amb el "putaerquisme". La realitat més palesa és justament la contrària: ERC no ha fet més que dividir l'independentisme (recordeu, "sumem més si anem separats") des de l'1-0, impedir la investidura del MHP Puigdemont, robar l'escó del MHP Torra, demanar la dimissió de Laura Borràs per una "ombra de dubte" i no publicar al DOGC les resolucions del ple que ella mateixa va aprovar. 

 

És una tàctica típicament autoritària i feixista. Com que monopolitzen els mitjans públics de comunicació, @tv3cat i @Catalunyaradio, i un munt de mitjans privats a través les subvencions atorgades com premis a la fidelitat canina dels periòdics, només ells tenen accés a l'esfera pública i l'omplen de les seves mentides: que són els altres els que divideixen l'independentisme, que són els altres els que insulten, que són els altres els dolents. Sense permetre que els atacats puguin defendre's. La cosa més repugnant i fastigosa que es pot fer: impedir la llibertat d'expressió.

 

Mala gent. Persones dolentes molt emprenyades perquè veuen que perden les eleccions i, amb les elecciones, els privilegis, els endolls, els càrrecs de confianza, les "assessories" a 9.000 € al més. Perden poder, riquesa i es pot veure la seva corrupció estructural. 

 

Tenen por i estan disposats a fer el que calgui per tal de conservar llur modus vivendi.

"Cagueu-vos als onze, majestat"

 

Quan vivia a Espanya, als anys 80 del segle passat, un veí meu a Madrid, Tinent-Coronel de cavalleria llavors retirat em va contar una anècdota sobre Alfons XIII que volia expressar el caràcter franc, obert, fins i tot "campechanu" de la seva majestat. En realitat mostrava el servilisme i l'abjecció en què viuen els espanyols, sense dignitat personal ni un xic d'autoestima. Un company del meu veí acabava de ser pare per onzena vegada i en unes maniobres militars el va comentar al rei, que va dir: "Sí, senyor **** (aquí el nom de l'"afortunat"), onze xicots. Ets un home, em cago en deu!" Al que el militar va respondre: "Majestat, pel mateix preu, cagueu-vos als onze". 

 

70 antics importants càrrecs polítics, exministres, exsecretaris d'Estat, directors generals, ambaixadors i grans cantelluts de les Índies, tots/totes absolutes nul·litats a la vida civil, gent sense la més petita rellevància o utilitat per als seus coetànies han signat una carta oberta a favor del rei emèrit quan aquest s'ha fugat del regne que havia jurat no abandonar mai. Diuen que ha prestat els millors serveis a Espanya i que aquest malaurat país mai no havia mai conegut un període d'estabilitat, progrés i riquesa com el que va conèixer sota el seu regne. Sobretot per a ell, que va pujar al tron sostingut per un genocida, sense patrimoni conegut i el va abandonar quaranta anys després amb una fortuna incalculable, obtinguda per procediments il·lícits i immorals, és a dir, robant. I això és públic i notori des de fa molt temps. Tothom ho sabia. Palinuro va denunciar-ho fa més de set anys, el 2013: "És impossible que l'opinió pública ignori tants óssos, elefants, milers de milions de fortuna segons Forbes, tractes foscs amb la Hisenda pública, amigues íntimes de propera residència, gendres presumptament lladres, familiars amb assumptes amb la justícia, iots, intervencions gens afortunades o directes ficades de pota diplomàtica o de l'altra" (La seva majestat el rei d'Espanya). El 2013 i, des de llavors, l'ha repetit moltes vegades, fins avui mateix. 

 

Com el que senti plover. Els espanyols accepten de bon grau que un rei indigne es cagui en tots ells. I per això els seus representants de la dreta i l'esquerra, els seus "bons ciutadans" signen una carta per fer costat a aquest pocavergonya, aquest brètol que cap d'ells voldria per gendre. I no només l'han signat setanta llepaculs del Borbó, sinó que, al camí fins a la Zarzuela, 40 càrrecs més han trobat adient afegir la seva signatura. 

 

"Cagueu-vos als onze, majestat". 

 

Però això han sigut les dretes espanyoles, oi? Les esquerres són una altra cosa i, sempre que es planteja la qüestió d'aquesta emmerdada corona, aquesta monarquia més podrida que els "putrefactes" de Dali i García Lorca, tracten de distanciar-se del suport desvergonyit a aquest home i família sota tota sospita. I com o fan? Abstenint-se, és a dir, amb la forma més covarda d'acció política. Com deia Carl Schmitt (avui tant à la page com fa més de cent anys) la política és un joc d'amic/enemic i abstenir-se en un conflicte polític és una forma covarda d'actuar.

 

És el que ha fet l'esquerra catalana dels Comuns/Podem, la delegació d'UP en Catalunya i la indescriptible senyora Colau. No podien votar a favor de la moció de JxC i ERC per què els seus aliats no s'ho permeten. La catalanofòbia de l'esquerra catalana l'ha convertit en ostatge de la dreta de C's. Això no té importància des del punt de vista d'Ada Colau que no pensa en res més que a seguir a la poltrona, cobrant un gran sou per aturar l'independentisme i embrutir Barcelona. Però la seva organització i els seus aliats de Podem han de trobar alguna altra raó per a l'abstenció que no sigui la pròpia butxaca. La raó que addueixen és que JxC i ERC presenten la moció antimonàrquica només que per desgastar el gobierno més progressista de la història d'Espanya. Un gobierno que no només no ha derogat la llei Mordassa, sinó que es finança amb les multes abusives recaptades amb ella. Un gobierno que impedeix tota mena d'investigació dels delictes de l'exrei i la seva família, un gobierno que encara persegueix les "ofeses" a la corona i ha estat còmplice en la fugida de l'exrei lladre.

 

Aneu-a què us caguin a sobre.

Els vells ganivets

Els vells ganivets ja no estan estremint-se sota la pols, sinó que creuen ferotges els aires enrarits de l'independentisme. Si els gestos, les paraules, les declaracions matessin, l'obituari polític pujaria com un coet. És la picabaralla dins de l'independentisme que els equidistants i independentistes de bona consciència denuncien periòdicament a les xarxes, el seu mur de les lamentacions. La jeremiada serveix sobretot per amagar un fet que ningú no pot negar: la immensa majoria dels atacs vénen d'ERC i en tots els fronts mentre que JxC es manté en una actitud reservada i insisteix en la necessitat de la unitat. 

 

Això, per descomptat, no és negar als republicans el dret a dir i jurar tot el contrari, que són ells l'objecte dels atacs i que, com que són bones persones, no tenen intenció de respondre'n. Se senten, però, molt ferits, fins i tot, insultats. Llavors, ganivets. 

 

Potser a JXC siguin incapaços de trobar la raó d'aquest sentiment d'ofesa de gairebé tot l'arc republicà, com si els haguessin cridat qualsevol cosa lletja. El judici, clar, és subjectiu. Recordeu la referència de Puigdemont a la intel·ligència en la confrontació amb l'Estat. Palinuro va advertir al seu moment que els dirigents esmentats s'ho prendrien personalment. L'eco de la paraula ha estat devastador. La primera línia d'ERC, Rufian, Torrent, Aragonès s'ha sentit interpel·lada negativament. Fins i tot l'intel·lectual orgànic, Sergi Sol, signa un còmic article contestant irònicament, com a les qüestions quodlibetals, el suggeriment del president amb un article dels que es coneixen a la professió com un refregit. No hi ha altra, car el sac de propostes està més buit que la capsa de Pandora ja que no hi resta ni l'esperança. 

 

El que tot això prova és que a ERC no hi ha discurs. Ni tan sols l'expectativa d'una taula de diàleg que ha tingut la mateixa consistència que un unicorn. I com que no hi ha discurs, volen els ganivets. L'elit del partit, assabentada que les perspectives electorals són fosques, ha embogit i, com un canyó Berta, sense control, dispara a tot arreu. Fins i tot contra Valtonyc per haver "fugit" que és com la dreta espanyola (no pas la catalana) descriu la decisió del raper. I, per extensió, l'atac arriba a les seves exiliades, Rovira i Serret. Els ganivets no distingeixen. 

 

La pica baralla interna a l'independentisme s'aprofundeix. Els equidistants sospiren perquè s'aturi, però és evident que l'agressivitat d'ERC és molt més intensa que la de JxC. 

 

El que es va publicar ahir sobre una maniobra de Junqueras per tal de trencar la comunicació interna de l'aliat és molt fort. Si no es desmenteix oficialment, l'atac a l'aliat té l'abast d'altres agressions, com la negativa a investir Puigdemont, el robatori de l'escó del MHP Torra o la no publicació de la decisió del Parlament sobre la monarquia. Des d'una perspectiva psicològica i després del que sabem del llibre del president Puigdemont (que tampoc no ha estat desmentit), és clar que aquesta nova prova de joc brut coincideix amb el retrat robot que tenim de Junqueras com el principal enemic de la independència.

 

La crida del MHP Puigdemont a compartir l'estratègia és una impossibilitat metafísica: és impossible compartir estratègia amb algú, que té com a estratègia la teva destrucció.

Els jocs florals de la ministra

 

 Doncs, sí, ministra, és moment de jocs florals. A Catalunya sempre és moment de jocs florals. Ahir, avui, sempre. No naturalment dels que tu deus pensar, que l'imagino, sinó dels jocs florals de veritat, que estan a les arrels de la nació. I no només dels que alimenten la Renaixença des de mitjans del nou-cents, sinó dels que van néixer i florir a Barcelona i Toulouse al segle XIV i la Gaya Ciència que han honrat els grans poetes catalans que, com se sap, són els legisladors desconeguts de la humanitat. Al teu gobierno hi ha ministres ben grollers i barroers. La teva col·lega, senyora Calvo, n'és un bon exemple. Hauríeu de tenir una mica més de respecte per la vostra imatge, ja que la manca de respecte és una prova d'ignorància. 

Però l'important no és la qüestió dels jocs sinó el manifest desdeny per la taula de negociació, que només s'ha reunit una vegada en sis mesos, però ja acumula un munt d'acudits i memes a les xarxes, el fòrum públic de la modernitat que són com una mena de fixatge de la política i els polítics d'ERC 

Està en marxa un projecte de la gran coalició, el somni del bipartidisme restaurat que gosa de la simpatia reial. La GC no només farà definitivament redundant qualsevol ajuda d'ERC sinó que també farà innecessària la presència d'UP al gobierno. La GC pot configurar un sistema de dos partits i mig Cada partenaire té el seu interès: el PSOE acabar amb el neoanguitisme d'UP, la "mordida" electoral a la seva esquerra; el PP acabar amb el neofranquisme de VOX, la seva "mordida" a la dreta; Cs., l'esperança de constituir un centre frontissa. Això hauria de ser prou perquè ERC es replantegés la tàctica de forçar l'Estat al diàleg en una situació en la qual ERC no té cap força per forçar a l'Estat a fer res perquè l'Estat és l'Estat de la força.

No obstant això, el MHVP Aragonès va regalar-nos el diumenge un discurs de tàctica, estratègia, logística i intendència aprofitant una entrevista al diari ara.cat, que fa costat al seu partit. La crida a la intel·ligència feta pel MHP Puigdemont va posar molt nerviós uns quants republicans que es van sentir com si hagués esmentat la soga a casa del penjat. El MHVP Aragonès, un dels ofesos, va conjurar el dogmatisme de la "puresa" amb el pragmatisme de la raó. Davant el sermó de la muntanya de Prades va lliurar un contra sermó on queda clar quina sigui la política contumaç d'ERC, però no que sigui intel·ligent. Ans al contrari, sembla una obcecació que no només rau en la incapacitat d'acceptar que l'independentisme de la "dreta" és de debò, sinó que s'acosta als termes d'una obsessió malaltissa provocada per la gelosia. Això de "la independència és meva o de ningú". 

La insistència impassible a l'adversitat en posar com a condició "sine qua non" una taula de diàleg que cap partenaire de l'altra banda pensa convocar al mateix temps que ERC ha perdut la feble capacitat de leverage que tenia abans del gir de Sánchez cap a Cs, la insistència impassible, dic, no sembla gens intel·ligent.

La idea que hem de posar el rumb cap a l'horitzó de més del 50% a còpia de convèncer als votants del PSC i Comuns és un parany com el llit del Procust, no tan cruel, però sí tan absurd, ja que allò que guanyem tirant per aquí ho perdem tirant per allí. Però no per absurda és la idea més intel·ligent, ja que el sol enunciat fa emergir de la boira del passat el record del maleït tripartit. 

Això que l'independentisme s'atura "quan discuteix entre ell" i que, per tant, ERC s'absté de barallar-se amb l'aliat és un exercici d'hipocresia difícil de superar i la hipocresia no és una forma d'intel·ligència. ERC no ha fet una altra cosa d'ençà de l'1-O que desunir l'independentisme i barallar-se a dins. I no només barallar-se, sinó atacar directament i negar l'exercici de drets com ser president de la Generalitat per via telemàtica o conservar l'escó davant una ingerència indeguda d'un òrgan no competent. 

L'entrevista sencera és una resposta hostil a la invitació a la intel·ligència del MHP Puigdemont.

El sermó de Prades

Al tuiter he llegit una crítica, feta sens dubte per un independentista de soca-rel, a la visita que els MHPs Puigdemont i Torra van fer a la tomba d'Antonio Machado. El punt de la crítica és que Machado era un espanyol centralista i amb un xic de catalanofòbia. Suposo que els dos presidents van honrar un aliat contra un enemic comú i un gran poeta, posant a banda altres qüestions. Si no n'hi ha prou, cal recordar que és el Machado del diàleg de gitanos: "Cómo vamos, compadrito?/Dando vueltas al atajo". Au, va, fer voltes a la drecera pot ser una bona imatge del procés. 

La qüestió és la drecera, oi? Per això el MHP Puigdemont ens ha il·lustrat amb una mena de sermó de la muntanya des de Prades. Una allau de conceptes, idees, propostes, crítiques, autocrítiques i consells desplegada com un jardí on es conrea aquesta planta exòtica que el President demanava ahir, anomenada intel·ligència. Una crida insolent que va encensar airades respostes dels senyors Aragonès, Torrent i Rufian que es van sentir insultats. 

Amb intel·ligència, i només una miqueta, el sermó del President s'entén a la primera. Si hi ha una segona, és per enfoscar. El raonament és perfecte. La causació, innegable, "tots els independentistes tenim el deure d'unir-nos". Incontrovertible, però té un defecte, el que s'anomena una "petició de principi", un cuc amagat no en la quantitat, "tots", sinó en la qualitat, "independentistes". Cal que els que es diuen independentistes ho siguin. I això no està gens clar. Si hom accepta la premissa sense advertir el cuc, tota la resta del raonament és impecable. Però és que la premissa no es pot acceptar perquè com prova l'experiència dels últims anys, part del cosi detto independentisme no és independentista. ERC en concret. 

Òbviament, ningú no nega que ERC sigui independentista a llarg termini i que fins i tot no rebutjarà la independència si aquesta tomba del cel com el mana sobre el poble elegit. El MHP Puigdemont parla de la independència aquí i ara, de la DUI, "hic Rodhus, hic salta!" Però ha de fer-ho amb cura, per tal de no donar pretext a més confrontació, fent valer la intel·ligència que reclama als altres. I això embolica el concepte. Els independentistes tenim el deure d'anar tots a una a l'assoliment de l'objectiu comú amb una estratègia compartida. És un objectiu per damunt qualsevol altra estratègia parcial. És l'objectiu d'aquesta generació que hi ha de perseverar per tal de sobreviure. No n'hi ha altra. 

Cap altra consideració personal, de grup, partit o secta pot interposar-se al camí que es va començar a fer l'1-O.

"El que tingui dubtes, que s'aparti". També el que tingui certeses no independentistes. No seguir-hi per afavorir a l'enemic i afeblir els suposats aliats, perquè això és el que es coneix com a "quintacolumnisme". 

Dante, que no tenia pèls a la llengua, reservava el lloc més profund del novè cercle de l'infern al centre mateix de la terra, i congelats, als traïdors.

Vés amb cura, President

Has d'anar amb més cura i escollir millor els termes per tal de no ofendre els teus suposats aliats que, com tots els aliats del món són els més propicis a treballar-t l'esquena. Però, home de Déu, com se t'acut demanar intel·ligència a aquest grapat de pocavergonyes i aprofitats d'ERC i el seu profús hinterland que només pensen als llurs diners i cadires, sense temps per resoldre uns mots creuats, que és l'única prova de la facultat intel·lectiva a la qual gosen afrontar-se?
Intel·ligència ve del llatí "intellegere" és a dir, facultat de "llegir entre línies". Per descomptat, aquests "aliats" teus mai llegeixen res si no és el whatsap o el tuiter i, doncs, no poden desenvolupar cap facultat intel·lectiva. Perquè el procés d'aprenentatge es fa sempre llegint entre les línies que la realitat ens dicta. Per això els anglesos (que són els que més van combatre la idea racionalista de la intel·ligència, heretada dels grecs, substituint-la per a la "comprensió") no diuen mai que "estudien" a la universitat sinó que hi llegeixen. Que no has vist les fotos que Roger Torrent es fa fer per a la posteritat, com si fos una model de Helmut Newton o una transfiguració del corsari negre, d'Emilio Salgari? Creus que un home que s'estima tant a si mateix disposa de temps per perdre'l fent el seu deure, del qual no té cap idea? Aquest gallard mosso creu que el seu engrescador físic l'estalvia tota mena d'expressió articulada racional, atès que tothom caurà rendit als seus peus tot just hagi vist la seva exquisida presència de petimetre. No li cal dir res més. Si de cas alguna ximpleria de l'estil que "cal anar-hi junts", una cosa tan elaborada com quan la mainada parla d'ajuntar-se o no ajuntar-se, a l'abast mental del noi. I que em dius del Rufian, l'home que no parla, sinó que piula sentències plúmbies com tesis de Sant. Tomàs d'Aquí que normalment plagia en la seva diària tasca de "roaming" a través les xarxes en cerca d'alguna cosa a dir per fer-se notar. Així també justifica el 8.000 € que es fica al mes a la butxaca per dir que ell és molt, molt d'esquerres en unes entrevistes on l'idea més profunda és que ell és d'esquerres i que, al teu lloc, ell no se n'hauria anat a l'estranger. Com si pogués posar-se al teu lloc quan qui li doni les ordres (i la paga) s'ha deixat tancar a la presó dels espanyols en una ficada de pota tant colossal com estúpida. O el Pere Aragonés ruminant amenaces contra l'anomenat "Deep State" espanyol (el que vol dir, sembla, que el "surface State" sigui menys feixista), darrere la masquareta com bon majordom complaent, minyó i escolanet de l'Opus. Que no veus que només miren pels seus sous i cadires i la independència de Catalunya i la mateixa Catalunya els importa un rave?? Està bé i és encomiable que insisteixes a la idea de l'estratègia compartida. També ells parlen d'"anar-hi junts". Però no dieu el mateix. Tu vols compartir el camí a la independència. Ells volen aturar-ho. Cal que la gent ho sàpiga i ho sàpiga de la teva veu perquè, a la que intervé algú mitjà, sigui del color que sigui, tractarà de tergiversar les teves paraules per tal d'ajudar a ERC i els espanyols a fer fracassar el procés. No poden esperar que l'Estat faci la seva tasca d'eliminar-te físicament a l'estil islàmic o al verinós estil rus, confitant-te la xocolata, ara que Frigo ja retola en català. Necessiten silenciar-te com sigui o, almenys, fer-te dir el que no dius. Si no poden matar-te físicament, tracten de fer-ho intel·lectualment perquè, malgrat tots els esforços de l'establishment espanyol (de Marchena fins a Junqueras, passant per Sánchez, el Rei i llur escolanet, Iglesias), cada cop que parles, trontolla l'esperpent d'una monarquia corrupta sostinguda per l'oligarquia espanyola i els seus sipais catalans d'ERC,Comuns, PSC, Cs, PP i Vox; i la turbamulta dels salva pàtries tuitaires, tots convençuts que la independència no serà possible fins que la gent no segueix les seves receptes.

Of king and country

It is not in the great stones, buildings, monuments where the story of humankind is written, but in the little words spread across the narratives. The truth isn't ever revealed in the cathedrals, palaces or great walls; not in the milestones that pretend to show the way to some important far away place, but in the quiet, almost unaudible adjectives used unassumingly to prop up a little tale that is being told as a matter of fact, perhaps full of gossip, for wide audiences to enjoy. The small touches of passing colour that give meaning to an otherwise closed whole. Something the teller himself might be fully unaware of, but an awaken reader in some other part of the world will find extremely revealing.

 

They are secret codes which allow to decipher a deeper meaning behind the manifest one. The narrator might have dropped them as a manner of speaking with shorthand overtones that nobody will question as they are seen as ornaments of a bigger and transcendental story and nobody will question them because they are everyday life form of speaking. 

 

Well, nobody, except the awaken one who stumbles upon them and understands their exact meaning as a way to unravel the truth around him or herself, his or her country and his or her history. If you read this extraordinary BBC piece on the great Bourbon scoundrel, by Linda Pressly, I endare you to stop at the two little words just at paragraph tenth of the tale, "tortured and bloody". Two words to define the history of Spain, a country unable to come to terms with itself and where you could provoke a serious turmoil would you dare to repeat them in public when being an authority of whichever round. Two adjectives which define precisely the way other peoples see the Spaniards, two words you were used to see applied to some remote barbarian tiranny, but not to a supposedly advanced and civilized european country; something which feels like a slap at the face of the dark pride of a people whose legacy in history is precisely a long trail of torture and blood. A country all the authorities, whether right or leftwing, are proud of, and is even loved by its political prisoners. 

 

Something you wouldn't believe.

Déu salvi al rei

A l'actual, oi?

La fulminant destitució de la marquesa rondinaire fa pensar en una operació de rescat de la monarquia a un moment especialment greu. El sobtat canvi d'aquesta encarnació dels terços de Flandes per una grisa buròcrata del partit, garanteix una actitud més favorable del PP a un enteniment amb el PSOE, invocant el superior interès de la nació. A l'horitzó la possible formació d'un bloc nacional "constitucionalista" mogut pel rei regnant que és el primer interessat a salvar la seva monarquia, el seu patrimoni.

Si aquest "bloc nacional", específicament dirigit contra Catalunya, pren la forma d'una gran coalició PSOE/PP amb suport exterior de C's o un govern d'emergència per aplicar un Estat d'excepció a Catalunya dependrà de quin sigui el resultat de les pròximes eleccions a Catalunya, si n'hi ha. La foto d'El país revela el subconscient del rotatiu: el gir cap a l'enteniment està emparat per les forces armades.

Amb la monarquia, trontolla el règim del 78. Monarquia i règim van fusionar-se en un nou constructe hispànic que es diu transició, una transició de quaranta anys que encara no ha terminat. Però sí que ha fet aflorar una nova classe política, la classe dels "transicionistes", convençuts d'haver tret la democràcia a Espanya sota la gloriosa guia del rei emèrit, al que encara diuen "el motor del canvi" per tal que no canvi res. Una colla de velles glòries ha publicat un manifest d'avall signants, com els que signaven els d'esquerres abans, manifestant la seva incorruptible lleialtat a un rei corrupte. Són nostàlgics del vell règim que volen conservar-ho amb tot el dramatis personae de la farsa.

 Però són veus del passat. Els poders que són, els que cal obeir sense dir ni piu, segons Sant Pau, ja han decidit deixar caure el rei emèrit, per tal de salvar el seu règim. També partidaris del vell règim, encara que ho volen conservar amb un nou dramatis personae. A diferència de Hamlet, el rei Felip no vol veure al seu pare.I els intel·lectuals orgànics del règim ja han rebut ordre d'exposar a la llum pública les corrupcions de l'emèrit, amagat a un país llunyà com els corsaris s'amagaven al Carib. El periodista Iñaki Gabilondo, un icon de la bona consciència de la transició, amb un xic de criticisme, ha cantat la palinòdia reconeixent que Juan Carlos I ha estat un rei corrupte i que això era un "secret a veus". La qüestió és si aquesta confessió enfortirà o, al contrari, afeblirà el règim que es tracta de salvar.

A hores d'ara la veritable qüestió és si aquesta qüestió interessa a algú.

El bloc nacional en preparació farà no una taula de diàleg per a Catalunya, sinó una taula rasa per "passar pàgina", que és com es diu en llengua politiquesa deixar les coses com estan. I no té gens de sentit esperar que l'esquerra espanyola d'UP amb IU i els podems i comuns catalans posen bastons a les rodes d'aquest Juggernaut hispànic que es prepara. Són ostatges de l'Estat perquè, si s'oposen, seran escombrats del govern en hores 24; si hi col·laboren, seran escombrats a les següents eleccions.

Vostès em diran si l'independentisme pot fer una altra cosa a Catalunya que presentar una única llista per la independència, amb tots els partits independentistes plegats. Perquè plegats vindran els espanyols i plegats amb els seus aliats a Catalunya. Ara per ara, l'única llista independentista que es presenta com transversal i unitària, no només de partit, és l'encapçalada pel MHP Puigdemont que és, agradi o no, el pal del paller de la independència.

El rei i la marquesa

Com que a Catalunya el llac Ness ens queda molt llunyà, les serps d'estiu apareixen al regne veí. La serp d'avui és un drac decrèpit que cerca un lloc tranquil per gaudir dels seus estalvis fets al llarg d'una vida de sacrificis per la Pàtria. La mateixa Pàtria sobre la qual es va cagar Fernando Arrabal durant la negritud franquista, un precedent de quan Willy Toledo es va cagar sobre Déu durant la negritud transicional. Però el lloc a on s'ha amagat el rei emèrit no és només un assumpte privat, com diu la Casa Reial. Els reis no tenen vida privada. Els cortesans es rifaven el privilegi de veure al rei Sol fer les seves necessitats; cagar, vaja. És indignant que els cortesans d'avui, en canvi, rivalitzin a la tasca d'amagar les necessitats de l'emèrit més o menys a les mateixes zones anatòmiques i, per tant, li robin part de la seva esplendor. A més a més, la llarga fugida de la seva majestat in itinere planteja problemes seriosos a la monarquia hispànica, encara que els anomenats cortesans (els mitjans de comunicació, els partits polítics, les organitzacions socials de tota mena) insisteixen a tractar la qüestió com un assumpte normal d'un cap d'Estat que s’ha reduït a persona normal i té les seves relacions amb la justícia. Tant si la Zarzuela, la Moncloa o la Valhalla volen com si no, el destí de l'emèrit afecta la ja desballestada monarquia espanyola. L'episodi recorda la fugida de Jacob II d'Anglaterra i VII d'Escòcia amb motiu de la revolució "Gloriosa" de 1688. En creuar el riu Tàmesi, el rei deixà caure el símbol mateix de la corona anglesa: el gran segell del regne. Per això alguns dubten de la legitimitat de les dinasties posteriors. La fugida del rei lladre és un esperpent tan difícil d'explicar a les gents dels altres països, en especial dels més propers, com impossibles de traduir són les obres de Valle-Inclán. I ha fet més pel desprestigi internacional del regne que tots els seus escàndols, lladronicis i ridícules incompetències. A Catalunya hi ha sempre el debat sobre si els avatars de la monarquia veïna tenen la importància que els hi donen els mitjans. És inevitable mentre les relacions Espanya-Catalunya siguin colonials. Però a la metròpoli ja no li interessa blanquejar la figura del rei a Catalunya perquè sap que Catalunya està perduda per a la monarquia. El que preparen és una estratègia de confrontació que justifiqui un estat d'excepció. L'acomiadament de la marquesa Cayetana apunta en la direcció de formació d'un bloc "nacional" PSOE/Cs/PP que fins i tot pot arribar a la Grosse Koalition dels somnis de Felipe González. L'única objecció que es fa a aquest molt previsible canvi és amb quin pretext podria fer Pedro Sánchez una crisi de gobierno, substituint els ministres d'UP per altres de Cs i potser el PP. Però d'acord amb l'experiència, no li serà difícil desfer-se dels podemites com s'ha desfet dels republicans catalans. En qualsevol cas, el primer interès de l'independentisme hauria de ser presentar una llista única per a la independència. Si això és impossible, per les mateixes incomprensibles raons que les darreres vegades, hi haurà una llista encapçalada directament o indirectament pel MHP Puigdemont que funcionarà com a llista unitària per a la independència.

La independència i els gorrers

Això ho sap gairebé tothom. Les enquestes, fins i tot els del CEO ho constaten. I la diferència creix per dies i té una explicació lògica. Es parla de votants, no de militants. ERC esdevé per moments menys independentista i més autonomista, més involucrada a una política espanyola, amb un esperit d'esquerra "ibèrica" (tret Portugal, naturalment) i un projecte de República sense especificar si espanyola o catalana. Els votants independentistes, doncs, deixen de ser votants d'ERC i el percentatge de votants independentistes republicans es reduirà encara més. Com que alguns d'aquests canviaran llur vot a JxC, el percentatge de vot independentista pujarà. La qüestió d'interès, però, és perquè l'independentisme de dretes supera el d'esquerres; quina sigui la conseqüència; com s'ha de respondre davant aquesta situació. Aquí hi ha dues perspectives, una teòrica i una altra, pràctica, com sempre. A l'ordre teòric, el fet és que la dreta (o la classe mitjana, o els moderats, o la burgesia, com vulgueu) ha estat tradicionalment col·laboracionista o botifler. Tradicionalment vol dir d'ençà que la Lliga Regionalista va refugiar-se al si de la dreta espanyola als anys vint/trenta del segle passat. Per tant, aquest sobtat gir cap a la independència, embolicat amb l'ocàs dels déus pujolesos, portava un xic d'inversemblança. L'esquerra va engrandir-ho i va parlar de cortina de fum per amagar l'escàndol del 3% de la corrupta burgesia de les retallades, etc., etc. El seu independentisme és fals, una fulla de parra per ocultar la dreta catalana de tota la vida. En privilegiant la perspectiva social sobre la nacional, el conflicte esquerra/dreta, ERC creu estalviar-se una demostració de per què la dreta no és independentista de debò quan l'experiència dels últims anys prova el contrari. I no se'n surt. L'expressió "partits independentistes" implica que són varis, fins i tot, JxC. No es pot negar la sinceritat de l'independentisme de la dreta. Ans és evidència l'incapacitat de l'esquerra per entendre una situació nova que obre una finestra d'oportunitat (i molt potent) cap a la independència. Ancorats al passat de les lluites entre ERC i la Lliga abans-d'ahir i entre ERC i CiU ahir, però, l'esquerra no és capaç d'adaptar-se als canvis de conceptes, encara que li vagi la vida. Pot ser que aquesta ineptitud no sigui involuntària. Al cap i a la fi, el que es revela fals és l'independentisme d'ERC. I, si una cosa no funciona a la teoria, tampoc no ho farà a la pràctica. L'evolució d'ERC als darrers temps ha estat tal cúmul de disbarats que és impossible anomenar-los. El nucli del seu pensar, el nucli "irradiador", com diria I. Errejón és el concepte d'hegemonia, invocat pel cervell privilegiat de Joan Tardà que ho recorda de quan encara llegia alguna cosa i molt disciplinadament a Gramsci. ERC ha d'hegemonitzar la societat catalana en el seu camí cap a la independència. No val la pena preguntar als "intel·lectuals" orgànics com se sentirien ells sent "hegemonitzats". Aquests no volen saber res de l'imperatiu categòric. Uns són nascuts per hegemonitzar i d'altres, per ser hegemonitzats. Un bon exemple de partit hegemònic és el Partido Institucional Revolucionario (PRI) que va des-governar Mèxic gairebé tot el segle XX. Un partit que patrimonialitzava totes les institucions de l'Estat, que s'identificava amb aquest i els militants del qual es confonien amb els funcionaris públics. Més o menys, el model que segueix ERC, el que ERC vol esdevenir: un partit d'Estat amb totes les corrupteles pròpies amagades sota l'hopalanda de l'hegemonia. Un partit/secta de militants/càrrecs amb sous garantits com modus vivendi. Les dues vies per tractar d'assolir aquesta hegemonia són el clientelisme i el control dels mitjans públics de comunicació. El clientelisme, els favors, els endolls, il sottogoverno, per baix. El control dels mitjans, els vets, les llistes negres per dalt. L'objectiu és crear una societat atemorida, pendent només dels favors arbitraris dels militants d'un partit que controla els recursos públics, materials i comunicatius. La independència amb aquesta pràctica es perd en la nit dels temps. Cap membre del partit institucional està disposat a jugar-se el modus vivendi amb una aventura independentista insegura que, ves per on, pot sortir malament. Això és pura racionalitat. I també ho és que, si la independència hagués d'arribar insospitadament al mig de la nit, com l'esposo a la paràbola de les deu verges, aquests membres se n'aprofitaran, com bon gorrers, recordant que són independentistes de tota la vida. Fa més de vuitanta anys que ho fan.

La "Schadenfreude" de Unidas Podemos

El nou atac de la brigada judicial hispànica a Unidas Podemos (UP) ha suscitat una allau d'indignades protestes dels seus simpatitzants, encapçalats, com és normal a un partit d'ordre revolucionari i temple bolxevic, per llurs teòrics i cervells pensants. Pablo Echenique, gos doctrinari de camisa nova, aprofita per impartir, molt escandalitzat, una classe magistral en tuiter, sobre el "Lawfare". Sembla haver-se assabentat avui de l'existència d'aquesta pràctica corrupta. Mai hauria pensat l'esquerra espanyola que li aplicaria a ella que, fins i tot, està al gobierno, un gobierno del que se sent "molt orgullosa". La tropa, els d'infanteria, patim la "lawfare" des de fa temps. Consisteix a reprimir la dissidència política per mitjans coercitius, policials, judicials i carceraris quan no es pot fer valer l'exercit segons costum espanyola. Es diu també "dret penal de l'enemic", cosa molt coneguda en terres catalanes. 

Ah, però les terres catalanes ens "pillan muy lejos". I tant! Als antípodes polítics. El balanç de la gestió d'UP al gobierno més progressista de la història pel que fa a Catalunya és negatiu perquè no només no ha fet res de bo sinó que no s'ha oposat als atacs de les ministres i jutges més feixistes contra l'independentisme. Ha parlat i gesticulat molt als mitjans domesticats, com només saben fer-ho els espanyols de debò, però, a hores d'ara, a Espanya la covid-19 està fora de control amb el virus escampat a tot arreu per la incompetència del gobierno, l'exrei lladre a parador desconegut sota protecció oficial, tota la legislació repressiva dels delinqüents del PP segueix en vigor (mentre el misteriós M. Rajoy resta en llibertat), tothom dóna ja el rescat per cosa feta, ningú sap com es reiniciarà el curs escolar i els esquerrans del govern estan de vacances. 

Res d'estrany que les xarxes baixessin ahir agitades amb comentaris àcids, sarcàstics, venjatius contra UP. Fins i tot reapareix l'inevitable Niemöller i el seu poema de "van venir, etc.", el record de l'"a por ellos". Es va llevar la veda de caça al podemita hipòcrita i tothom disparava contra UP tret del seu home a Catalunya, Gabriel Rufian. Era fàcil detectar un esperit, un ànim d'alegria a les crítiques, de festa, de gresca i satisfacció per la desgràcia d'un altre. Això que els alemanys diuen "Schadenfreude" o alegria pel mal alien. La veritat és que els senyorets de la casta d'UP el tenen merescut com just resultat de la seva inhibició, la seva equidistància davant els conflictes més durs, com el robatori de l'escó al MHP Torra, l'actitud amb el suplicatori de Laura Borràs, etc. Però que ells ho tinguin merescut no vol dir que nosaltres hàgim d'en recórrer. Hem d'evitar tot allò que porti a la desunió.

 Per descomptat que el tenen merescut. La seva integració quasi mimètica amb els costums de "la casta" i les mores de la vila i cort, els havia convençut que eren un d'ells. I de sobte i amb brutalitat els recorden que no, que, malgrat haver dipositat les armes a l'entrada del saloon, encara són considerats com l'enemic i tractats en consonància, com si poguessin mossegar quan són una esquerra desdentada moguda tan sols pel desig d'assegurar-se una bona pensió quan ja no siguin útils a l'oligarquia espanyola. Vells abans d'haver estat joves. 

I per descomptat que hem de fer com si no veiéssim la seva misèria moral, la seva poltroneria i cobdícia pels càrrecs públics ben remunerats. Sobretot perquè els seus "cuates" catalans de Podem, Comuns i altres herbes del jardí de l'estafa, els Assens, Nuets, Albiachs, Rufians, Torrents, Sols, Menas, Tardàs fóssin persones dedicades al seu país i no sipais a les ordres dels colons de segona que són els d'UP. 

Res de "Schadenfreude", amics. Solidaritat amb aquests desgraciats que cobren per lluitar contra l'alliberament de llur país i la seva gent. Sí, solidaritat malgrat tot. Cal recordar que per malament que els vagi a ells, a nosaltres ens anirà sempre molt pitjor amb la bruticia espanyola. Perquè som independentistes, l'únic que ells ni compren ni comprenen.

L'objecció de consciència dels lletrats

Si un funcionari pot canviar el contingut d'una decisió del ple del Parlament, llavors el funcionari té més poder que el Parlament. Com que, segons doctrina universal, el Parlament representa la voluntat popular i, hem de creure que actua en defensa de l'interès general, el funcionari està per damunt de l'interès general. El pobre Rousseau no sabia el que deia quan titllava la voluntat general de sobirana.

"Ah, no, en cap cas", protesten els lletrats, que han escrit disciplinadament una carta de suport al seu secretari general, "nosaltres ens devem a una voluntat general més general que la catalana, o sigui, l'espanyola, incorporada en la constitució que obeïm a ulls clucs i tota rectitud i consciència. Davant una petició que va contra el nostre deure, hem de seguir el camí que ens dicta la consciència".

L'objecció de consciència que semblen plantejar els lletrats s'empara al principi de "l'obediència deguda". L'obediència deguda, però, com el déu Janus, té dues cares i es pot invocar per desobeir en un o altre sentit davant l'autoritat superior de la Constitució o el Tribunal Constitucional, convertit en cos de guàrdia de si mateix amb facultats d'acció "preventiva" i comminatòria, o davant una altra autoritat superior com el poble de Catalunya. Si hi ha un conflicte, cal triar; i és el que fan els lletrats mitjançant un càlcul de costs/beneficis. Com a calculadors racionals que són, trien la decisió que maximitza llurs beneficis i/o minimitza llurs costs. El fet que sigui més avantatjós per a ells obeir el Tribunal Constitucional que al ple del Parlament és un indicatiu de com creuen que està la relació de forces a Espanya entre l'Estat i Catalunya. 

La situació és perfectament ridícula. Els lletrats no poden arrogar-se facultat de censurar el contingut d'una decisió del ple perquè la seva funció és vigilar la legalitat formal de l'acte, no la material. Si ho fan, no només es posen per damunt la voluntat popular sinó que usurpen competències judicials, ja que l'objecció al contingut serà sempre qüestió d'interpretació. A més a més, encara que hi hagi amenaces personalitzades del TC a lletrats concrets, ni les amenaces són legals ni els lletrats concrets poden ser responsabilitzats del contingut de les decisions. Si algú dels lletrats invoca les amenaces concretes, ho farà ex abundantia cordis o per justificar-se davant si mateix, coses ambdues molt humanes però que no tenen res a veure amb la qüestió en discussió. 

El ridícul apuja el to fins al vermell de la vergonya quan es veu que el president del Parlament s'amaga darrere els lletrats per no haver d'assumir ell i els altres membres de la mesa la responsabilitat de la publicació de la decisió. El senyor Torrent acata una autoritat superior que rebutja el poble al qual representa, i menysprea, també per un càlcul de costs beneficis, una ocasió d'or de passar a la història signant la decisió de la Càmera, siguin quines siguin les conseqüències. Un poble parla sempre en seu parlamentària, representativa de la seva voluntat. En signar la declaració, el president del Parlament es limita a donar fe de la voluntat popular i la seva opinió sobre la monarquia, cap a la independència. És un notari per a la història. 

Però el pitjor de tot plegat és que el fet de no publicar la decisió enterra l'última pretensió d'ERC, el partit del Senyor Torrent, de simular una estratègia independentista, de fer-se passar pel que no és, amb resultats que ja es preveuen catastròfics pel fals independentisme de l'esquerra. Uns resultats que encara empitjoraran si hi ha una crisi parlamentària.

O acceptarà el Parlament treballar sota la vigilància d'un funcionari de l'Estat? Quina és la diferència amb el 155?

El rei pelegrí

Quin paperot! El PSOE, partit d'arrels republicans, convertit en el més sòlid defensor de la monarquia dels Borbons, una dinastia que ha descobert el secret del "perpetuum in-mobile" o la contrarevolució permanent. És gairebé miraculosa la seva capacitat de viure del país sacsejant-ho periòdicament amb l'ajuda i complicitat de tots els partits polítics "nacionals" liberals, conservadors, socialistes, federalistes, unionistes, comunistes i podemistes o mixtos. Prova que la monarquia està per damunt dels partits. El PSOE fa el que manen els canons d'aquesta monarquia nacional-clerical de l'antic règim, convertida gràcies a la màgia euforitzant del licor "1978", en una democràcia de nivell europeu: mentir.

Per si de cas, la dreta aprofita per ensenyar als "plebeus nouvinguts" les regles de la cort dels miracles. La primera: al rei se'l defèn com a la legió, "amb raó o sense ella". Encara millor sense raó, perquè es vegi amb claredat que el rei no només està per damunt la llei, sinó de la raó mateixa. Cal creure el que diu el rei precisament perquè és absurd. El rei d'Espanya és la personificació de Déu sobre la terra; no el Papa, que els espanyols són de sempre més papistes que el Papa.

És el dret diví del rei o, sigui, el dret a fer el que vulgui, passat per la constitució com l'ou per l'aigua. Quan molt il·lustres polítics recorden en aquests dies amargs el gran servei de l'Emèrit a Espanya, la democràcia i la conservació de la fauna salvatge, fan el mateix discurs del rei, oi? Què té de dolent que, després d'una vida de sacrificis per Espanya com a marmessor del llegat del Caudillo, hagi fet el que fan alguns marmessors, és a dir, canalitzar part dels recursos guanyats per la seva mà a la seva butxaca reial privada?

Tinc la impressió que els opinadors ad usum no saben com reaccionar. És obvi que la situació internacional resulta paorosament ridícula i insostenible. Però no tan obvi que algú tracte de posar una mica de serietat en aquesta barreja de Freedonia i el prisoner de Zenda. Hi ha ja qui clama al cel un nou Santiago y cierra España arran de la provocació dels tribunals belgues, plens d'herètics.

El gobierno no sap literalment que fer i ha fugit d'estudi i vacances deixant els ciutadans a mercè de l'indesxifrable xerrameca del ministre de l'Interior. El senyor Grande-Marlaska convoca roda informativa per informar que no es pot informar sobre l'emèrit perquè és l'anterior cap de l'Estat, com si això fos dir alguna cosa. Ningú no es defineix pel que no és, sinó pel que és, i l'emèrit és un ciutadà sotmès a un procés judicial en Suïssa. L'Estat farà bé en assegurar-se que sap on és, per ajudar a la justícia, si de cas. Però no té per què pagar per a la seva seguretat més que per la de qualsevol altre ciutadà. I ja que som arribats fins aquí en aquesta pel·lícula sèrie negre, cal demanar si l'Estat, és a dir, tots nosaltres, pagarem també els 11.000 € la nit al franciscà refugi del fugitiu. 

El ridícul de l'Estat es fa apoteósic quan es contrasten dues declaracions oficials: la primera, la Casa Reial afirma que el parador del rei in itinere es cosa seva, privada. És a dir, que no té que donar comptes a ningú. La segona: el ministre de l'Interior dient que l'assumpte del rei és cosa de l'Estat perquè es l'anterior cap de l'Estat.És a dir, és un secret d'Estat, tant secret que és secret per al mateix Estat.

Palinuro sobre Palinuro

Fa gairebé un any, vaig suspendre el blog per un seguit de raons. No era una decisió fàcil. Feia més de dotze que publicava un post diari. El blog s'havia convertit en una mena de diari personal que, com molts diaris personals, íntims, voldria secretament ser públic. Palinuro ho era palesament. Però, arran del trasllat a viure a Catalunya se'm va fer difícil mantenir el ritme diari, no només perquè vaig tenir de sobte un munt de treball, sinó perquè creia que, vivint i escrivint en Catalunya, caldria fer-ho en català, cosa impossible llavors, atès el meu deficient nivell de la llengua. Continuar publicant en castellà em semblava una confessió de desfeta o una incongruència ideològica. Com que escriure una llengua és més difícil (i més perillós en ambients on la comunicació és conflictiva) que parlar-la, caldria prendre un temps de preparació abans de sortir a l'esfera pública en català. 

No cal dir que no crec haver assolit una competència satisfactòria de forma que els escrits encara fan un aire de redacció com a exercici pràctic. Però sí que goso pensar que em trobo en aquella regió hiperbòria de la tolerància lingüística en la qual regeix el principi que l'aprenentatge de la llengua és la terra sense fi, fins i tot la materna. 

Pel que fa a la periodicitat, encara no estic en situació de comprometre'm a res. L'ideal seria tornar al diari, però no em sembla realista, car la quantitat de treball no minva i, a més a més som en posició de sortida d'una cursa pròxima que té una importància brutal per al futur més a prop. O sigui, que no hi haurà periodicitat regular. 

El contingut. Bàsicament, el procés català cap a la independència. Ens apropem al desenllaç d'allò que, a l'inici, vaig entendre com una revolució. Si algú encara se'n dubta que sigui en veritat una revolució perquè no hi ha violència de la part catalana, és de suposar, reconeixerà el caràcter revolucionari a la vista dels resultats de la independència per a l'Estat espanyol i per a Europa. Un canvi total de legitimitat d'un abast imprevisible.

La posició de Palinuro es manté com el "decíamos ayer", de Fray Luis: partidari de la independència aquí i ara, amb un projecte unitari de DUI, deixant per al moment postindependència qualsevol altra consideració ideològica, esquerres/dretes, d'aquí o d'enllà. No milita en cap partit. Com que és membre de La Crida i la Crida s'ha confós (o qualcuna cosa de semblant) amb JxC, serà també membre de JxC, però com Alfonso Guerra va ser al govern d'Espanya, d'"oient". El seu vot serà per a la candidatura que el MHP Puigdemont encapçali directament o indirectament. 

De fet, amb Puigdemont, la candidatura de JxC passa a ser uns nous Junts pel Sí, el que deixa als altres, segons vaig llegir al tuiter, convertits en un "Junts pel No".

La finestra d'oportunitat

Locke és el filòsof polític que anima l’esperit i la lletra de la Constitució dels Estats Units. Els pares fundadors coneixien de memòria els seus tractats sobre el govern civil, especialment la segona part. La primera, que els era més llunyana, consistia en la refutació punt per punt de l’obra d’un obscur partidari de l’absolutisme reial, Sir Robert Filmer. El seu llibre Patriarca o el poder natural dels reis va quedar inèdit i es va publicar el 1680, 20 anys després de la mort de l’autor i amb temps perquè Locke ho destrossés. Filmer, a qui ningú no recordaria si no fos per Locke, defensava el dret diví dels reis.

  Això mateix és el que fa un columnista de l’ABC, que deïfica l’emèrit. L’ABC, nom de Déu, és l’intel·lectual orgànic de la dreta espanyola. L’enveja de La Vanguardia, que mai es farà perdonar l’error de ser catalana. Fa més d’un segle que l’ABC canta les glòries de la Monarchia hispànica. La seva veu és la veu de la raça. No és qüestió de discutir aquesta visió de la dreta. En l’essencial, és correcta, si s’accepten algunes premisses. Si es creu, com creia Filmer, que el dret diví dels reis venia del Gènesi, quan Déu va crear Adam, el va fer rei i pare de reis o patriarca. Els reis són els patriarques per designi diví. El patriarcat, vaja, que el feminisme vol combatre a tot arreu.

 Efectivament, si es creu una cosa així, no hi fa res si es creu al segle XVII o al XXI. No té cap sentit discutir la llegenda de la creació racionalment. Hem de deixar parlar els fets, els crus fets. Locke inspira la Constitució dels Estats Units i Filmer la d’Espanya al llarg dels segles fins avui mateix. Els Estats Units han arribat a on han arribat. I Espanya, també. 

L’orgullosa Monarchia hispànica dels intel·lectuals del segle d’or s’enfonsa en un malson de corrupció i escàndols. Amb una família reial el patriarca de la qual és un suposat lladre refinat que ha fugit de la justícia, que s’administrava en el seu nom i ara s’administra en el del fill, que té un horitzó fosc. I una classe política esbalaïda davant la magnitud de la catàstrofe. Un govern incapaç de reaccionar amb dignitat s’ha fet còmplice d’un acte que, si no és delicte, s’hi assembla molt i, a més, és una gran immoralitat. 

 El nou episodi del desgavell espanyol a la cort dels miracles obre una finestra d’oportunitat a l’independentisme? 

 Les últimes independències assolides a Europa des de finals del segle XX han aprofitat moments de crisi sistèmica i enfonsament de les metròpolis. L’esclat de l’imperi soviètic i l’esmicolament del constructe de la República de Iugoslàvia van donar naixement a un munt d’estats independents a Europa i Àsia. Un estat independent és, ara per ara, l’única forma eficaç i raonable d’alliberar i defensar una nació que ha estat sotmesa a una altra per raons històriques, geogràfiques, ideològiques, que, en el fons, no són cap altra cosa que la raó de la força. Si la força minva, les nacions oprimides aprofiten per independitzar-se, no només com una opció política legítima, sinó com una necessitat bàsica per assegurar la seva supervivència. Cas català.

 La qüestió que hem de pensar és si la feblesa de la metròpoli ens ajuda a assolir l’objectiu independentista. L’independentisme possibilista insisteix en la seva línia del diàleg à tout hazard, de participar en la política espanyola i fer política a Catalunya amb un ull mirant cap a Espanya. L’independentisme radical d’arrel burgès es pronuncia per una DUI aquí i ara i per anar per feina a Catalunya com si de fet ja fóssim independents. Totes dues visions porten el diable a dins, sense oblidar que també hi ha diables i diables. El possibilisme no ens duu enlloc. A l’etern retorn de l’autonomisme estatutari. El radicalisme ens enfronta a la incertesa de la reacció espanyola a una DUI en seu parlamentària. Una incertesa poblada de fantasmes, dels que cadascú porta a l’interior. Es tracta d’un moment transcendental, si els partits, assolint majoria parlamentària absoluta, gosaran proclamar la DUI (o aixecar la seva suspensió, que no cal discutir petiteses); si faran una declaració formal d’independència, com van fer tants països europeus. 

La independència com l’actualització del vell apotegma: “Hic Rhodus! Hic salta!”