El terrorisme islàmic i l'esquerra woke

"S'ha de prohibir l'islam a Occident?"

El principal perill d'Occident és avui la invasió musulmana amb el suport de la cinquena columna proislamista, composta bàsicament per uns polítics de l'esquerra woke i uns mitjans de comunicació que són el seu aparell de propaganda.

Tracten d'embellir l'islam, afirmant que aquesta visió és exagerada i que és l'islam el que està en perill. Per això han inventat el terme “islamofòbia”. Amb aquesta actitud suïcida els atemptats, que formen part de la guerra de l'islam contra Occident, no cessaran, sinó que pujaran. Ja ningú no pot aturar el frenesí embogit dels fanàtics musulmans.

Els comunicadors més abjectes al servei de l'islam han intentat contrarestar l'horror del pogrom de Sydney posant èmfasi que l'home que va desarmar un dels assassins era musulmà. Com si això compensés per l'horror del pogrom. Però, a més, silencien que, al començament, dos ciutadans més, Boris i Sofia Gurman, que van desarmar un dels terroristes, van ser assassinats perquè aquest tenia un segon fusell.

Mentrestant, en el termini de dos dies, hi ha hagut un intent de pogrom a Los Angeles, un altre atemptat frustrat a Polònia, dos atemptats frustrats més a Alemanya, Magdeburg i Dingolfing.

Una realitat ofegadora de la qual els mitjans wokes no van informar. Com tampoc ho fan de la invasió islamista del mercat de Nadal a Brussel·les o de la cancel·lació del concert de cap d'any a París per por als atacs.

Sembla increïble, però RAC1, afirma que això dels atemptats per Nadal  és invenció de l'extrema dreta.

Són mitjans de comunicació al servei dels invasors. La seva funció és falsejar i tergiversar la realitat. Arribarà un moment en què tots aquests enemics de la llibertat i la democràcia hauran de reconèixer que formen part de la guerra del bàndol islàmic.

Ara com ara, la irresponsabilitat històrica d'aquesta tropa, que va contra els fonaments ideològics d'Occident, és immensa. Sobretot, cap a les generacions futures.

El pogrom de Sydney

Ahir deia Palinuro que Gaza és l'inici de la tercera guerra mundial. I l'experiència de la història ens diu que la primera víctima de tota guerra és la veritat. La propaganda, la mentida, és una arma estratègica essencial. A la guerra menteix tot déu. No, diu Sant Anselm, Déu no pot mentir. Però el sant home s'equivocava: fins i tot Déu menteix a la guerra, com ho va fer quan va enganyar el rei d'Israel, Ahab, perquè anés a la batalla de Qarqar sabent que hi moriria (1 Re, 22, 22).

I, si Déu menteix, què no faran les seves criatures? Un repàs als titulars dels mitjans escrits o audiovisuals d'ahir és com un viatge al país de les meravelles, on les mots signifiquen el que diu Humpty Dumpty. Un atac de dos islamistes a un grup de jueus per ser jueus amb 16 morts, de moment, i no sé quants ferits, o sigui un pogrom, es convertia en un “tiroteig”, com una baralla de bandes, oi? Coronava el dia una “informació” de 3Catinfo que els vídeos sobre la situació dels mercats de Nadal a Alemanya que tothom coneix són una campanya “islamofòbica”.

I encara sort que no han pogut amagar el pogrom, és a dir que no han pogut silenciar-ho, com van fer amb el frustrat atemptat d'ahir al sud de Baviera, en què uns musulmans preparaven un acte de terrorisme amb un cotxe i explosius, a l'estil d'atemptat de Magdeburg del 2024. 

Contrapunt al cor de periodistes, el dels polítics tant woke i antisemites com ells. El llorer correspon a Pedro Sánchez horroritzat pel pogrom. Fa mesos que atia la judeofòbia: ha reconegut l'estat de Palestina, cosa que és una provocació a Israel, amb qui ha trencat relacions comercials; ha donat suport a la flotilla antisemita i l'ha defensada amb un vaixell de guerra; ha recolzat i finançat el boicot fripalestain a la tornada ciclista; retira Espanya d'Eurovisió, cosa que li agraeixen els amants de la música. Però està horroritzat. Horroritzats estan també els governants woke de França i Anglaterra. Són líders molt per sota de la seva responsabilitat a la història. Encara que resta un esclaó fins arribar al cinisme de l'esquerra. Aquí teniu Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise explicant que el vel cristià implica submissió a l'home, però el musulmà, no. Sic.

Els votants d'aquests líders occidentals es van anar animant i, a la nit, una multitud de fripalestains va anar a atacar un concert de Hanukkà a Amsterdam. De l'atemptat d'avui a Brown University, Rhode Island amb dos estudiants morts i nou ferits, estem pendents de saber si l'assassí és musulmà o no i si és o no un pertorbat mental. 

En diverses ciutats europees, americanes i fins i tot d'Austràlia, hi ha hagut turbulències fripalestain de tota mena. La consigna és: globalitzar la Intifada, perquè la guerra és avui tous azimuts.

La pregunta és: qui finança tot això? Qui paga les armes, la infraestructura, les organitzacions, les mobilitzacions, les mesquites, els periodistes (han comprat fins a la BBC), els imams, la informació, els polítics wokes, els agitadors als campus? Qui finança la guerra?

La judeufòbia espanyola

Gaza és la primera batalla de la pròxima guerra mundial. La segona serà Europa, on està molt avançada la nova invasió sarraïna, aquesta vegada per mitjans civils. Les altres tres, 711, 1529 i 1683, ho van ser per mitjans militars, però van fracassar. I justament quan la UE decideix posar fi a la bogeria de les portes obertes d'Angela Merkel, Espanya és l'únic país que vota en contra. Aquí veiem el president del govern afirmant orgullós que Palestina és un país germà.

Germà de gent com Sánchez, és possible. País ni ho és ni ho ha estat mai. Defensar la causa Palestina és, a més d'una mostra de judeofòbia, acceptar una mentida secular que ens duu a l'edat mitjana i admetre la invasió islàmica d'Occident.

El govern espanyol és el més judeòfob i el més islamista d'Europa. De fet, un instrument de la política exterior del Marroc. Fa anys que finança la UNWRA i altres agències i ONG que són organitzacions terroristes. El país que va patir els atemptats islamistes de l'11 de març de 2004 i el 17 d'agost de 2017, i sap que en tindrà un altre de monstruós en el futur, el que està envaït per musulmans que imposen la seva religió i els seus bàrbars costums i converteixen en un infern la vida quotidiana de milers de compatriotes. El país que els va expulsar fa cinc-cents anys mitjançant una guerra que va durar vuit-cents anys

Sánchez explica que els que han perpetrat el genocidi han de respondre per això, referint-se òbviament a Israel. Un primer ministre no pot parlar sense saber què diu, sobretot perquè està calumniant un estat. Fora dels mitjans de comunicació propalestins (pràcticament, tots), cap institució internacional jurídica i/o política ha admès que hi hagi un genocidi a Gaza. Ni tan sols el Tribunal Penal Internacional, aquesta cort plena d'amics dels terroristes sarraïns; ni l'ONU, una organització de pantalla del terrorisme internacional. Aquest home està abduït per la propaganda de l'esquerra woke, tipus Sumar i Podem, aliats de la barbàrie islàmica.

En canvi, Espanya no ha patit mai un sol atemptat israelià. Aquells a qui va expulsar injustament el 1492 no han fet res en contra del país; ni aleshores ni ara. Però a Espanya, les autoritats toleren, si no encoratgen una judeofòbia irresponsable. Es fan assetjaments i pintades en locals jueus que recorden les dels nazis. Es prohibeixen conferències jueves sense cap raó. Es prohibeixen estrenes jueves, mentre es subvencionen d'altres pro-musulmanes.

Per no ser menys judeòfoba que el seu president, la comunista Yolanda Díaz afirma que "hoy, nuestro Auschwitz está en Gaza".  Vol dir que Gaza és l'Auschwitz de la nostra època, però la seva ignorància,  judeofòbia i antisemitisme no li deixen veure la monstrousitat del que ha dit: "nuestro Auschwitz".

(Si hi ha algun dubte respecte a la legitimitat de l'ús del terme judeofòbia, recordeu que va néixer a l'últim terç del segle XIX a Alemanya (on es diu Judenhass), juntament amb el d'antisemitisme. Res a veure amb aquesta invenció recent de la “islamofòbia”, com sempre un plagi dels jueus, per tal de robar-les fins i tot el seu passat de poble secularment perseguit).  

La cosa nostra catalana

Com és possible que una nació moderna i avançada estigui sotmesa a la tirania colonial d'una altra de més endarrerida en tots els conceptes? És una curiositat que comparteix molta gent, però de la qual els independentistes catalans afirmen que només ells en poden parlar. Compte amb gosar opinar si hom no és català de naixement. Catalunya, com les mònades de Leibniz, és perfecta, no necessita res de l'exterior i viu al millor dels mons. Tot judici aliè només pot ser dictat per la ignorància o la mala voluntat. És una mostra d'arrogància i covardia, un complex de superioritat que n'amaga un altre d'inferioritat perquè, si són tan avançats i moderns, per què el país continua sotmès a l'amo?

Els independentistes, dividits en diversos partits enfrontats, diuen entendre's entre si, com a catalans que són. No necessiten opinions alienes. Però l'experiència mostra que, amb qui s'entén bé cadascun per separat és amb els espanyols. L'independentisme s'esgota en baralles per la gestió d'un poder delegat i el repartiment de sous i endolls de l'administració colonial. Tot acompanyat d'un discurs fet de jeremiades, frustració i mistificació de l'objectiu independentista.

Un bon dia, empesos per la contingència de la història, els partits van demanar el concurs del poble per arribar a la anhelada independència. Van fer un referèndum. Era un viatge a la fi de la nit. La gent va respondre, deixant veure el nervi de la nació. Però quan els espanyols van tornar a bombardejar  Barcelona com cada cinquanta anys, els dirigents van fugir d'estudi. Els partits es van desinflar com un globus punxat i van tornar a la posició del gestor complaent, acceptant de retruc, la legalitat il·legítima del colonitzador.

Tot el discurs independentista dels partits, des de la deserció del 2017, ha estat una impostura. Han governat més de deu anys i no només no han fet res, sinó que ho han destrossat tot. El capgròs Aragonès va demanar el vot per “culminar la independència” a les eleccions del 2021 i va entregar Catalunya el 2024 al govern més anticatalà de la història recent. 

Ara tots viuen còmodament instal·lats en un règim de corrupció que no té res a envejar a l'espanyola. És una realitat que ofega la societat catalana, fet de fabulosa incompetència, robatori sistemàtic de les arques públiques, malbaratament sense taxa en detriment de la població i control autoritari dels mitjans de comunicació, convertits en un festival en què uns pallassos ben pagats canten les excel·lències del govern.

Els partits independentistes no són independentistes. Només són partits, i la seva política no és nacional-catalana, sinó nacional-espanyola. Han tornat a jugar la carta del “catalanisme polític”, aquesta vegada orientat a l'esquerra. La simulació va a càrrec de la indescriptible troica d'ERC, Junqueras, Tardà i Rufián, tres demagogs oportunistes només atents als seus interessos personals i als quals la independència els produeix urticària.

Del marasme de Junts no paga la pena parlar i del festival de hippies vintage de la CUP encara menys.

L'objectiu de l'independentisme partitocràtic català és avui clar. Impedir que es consolidi una alternativa independentista. Al preu que sigui. Faran el que calgui per a perpetuar la submissió a Espanya.

El feminisme misogin

Fourier era un geni: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Exactament. La història ho avala. Per això era tan important el feminisme. I per això avui és tan lamentable la seva degeneració.

Convertit en ideologia política de gènere, el feminisme de la tercera onada ha destruït la seva raó de ser. L'accés a les institucions no ha fet disminuir els indicadors de misogínia i violència sexual enlloc. Al contrari, han augmentat. En canvi, ha contaminat el vell moviment de les sufragistes amb el clientelisme i la corrupció del poder polític.

A Espanya hi ha un Ministeri de la Igualtat, creat el 2008, la titularitat del qual, pel que sembla, està reservada a dones (visca la igualtat!), per incompetents que siguin. Esdevingut el Sant Ofici, aquest ministeri vigila les xarxes socials, per censurar els delictes d'odi al selvàtic àmbit digital. L'odi, bèstia negra dels nous Torquemades. Empèdocles deia que l'odi és un dels dos principis que fan possible l'ésser, el món, l'univers. L'altre és l'amor. Però, en la seva ignorància supina i ànim podrit, les feministes governamentals diuen que l'odi és un delicte. Com assaltar un banc, vaja.

Per detectar-ho, rastregen les xarxes a la recerca del sintagma “Charo”, codi secret dels odiadors. El país està pagant una milionada a gent sense cap capacitat, buròcrates del partit del qual han xuclat tota la vida, per impedir que els ciutadans s'expressin lliurement.

El Ministeri compta amb un Institut de les Dones de recent creació, que no és més que una guingueta per a pagar nòmines altíssimes a companyes de confessió política. Un Institut la primera directora del qual va haver de ser destituïda a menys d'un any de gestió per activitats lucratives impròpies de la seva condició. Això sí, discutint molt sobre si els trans i els queer són dels nostres o no.

Mentrestant, el partit d'aquests censors continua sent un niu d'abusos sexuals, protegits pels superiors, com es prova amb el cas de Paco Salazar.

El paroxisme de la incongruència s'assoleix quan el feminisme apadrina causes contràries a les dones i la civilització. L'exministra de la Igualtat, Irene Montero (que no acceptarà mai que la seva llei de “només sí que és sí” va ser un disbarat), identifica la teoria feminista amb una causa palestina que barreja l'antisemitisme i l'islamisme. El primer és tradicional a l'esquerra espanyola, ignorant de l'aportació jueva a la cultura del país. El segon es presenta amb tota la seva parafernàlia de misogínia, pederàstia, fanatisme i totalitarisme disposat a purificar els nostres costums de societats capitalistes i decadents.

Una bona teoria pot degenerar i acabar il·luminant una pràctica desastrosa. A l'enginyeria social, els experiments es fan amb gasosa. Bé que ho sabia Hölderlin: “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà vulgui convertir-lo en un paradís".

El poder dels diners

A Catalunya, la premsa digital està comprada pel poder polític. La no digital, també. I els mitjans audiovisuals. No cal parlar de la radiotelevisió pública, en què els periodistes venen a ser funcionaris del govern. Tota l'esfera mediàtica catalana és premsa oficial.

Per què se subvenciona amb diners públics els mitjans, que són empreses privades i no les sastreries, per exemple, que també ho són? És fàcil d'entendre: els mitjans poden pressionar els governs. Els sastres, no. Per això, els governs compren diaris, no sastreries.

No és una caricatura; és el rostre real de la política catalana. El país està governat per una casta política privilegiada, amb un programa orientat a espatllar l'estat del benestar a força de rebentar-lo per la política de portes obertes. Si per maldat o per estupidesa és cosa que encara s'ha d'esbrinar. La justificació va a càrrec de la premsa comprada. Per descomptat, dins del cor mediàtic, n'hi ha varietat: uns mitjans són tipus butlletí oficial; altres, simulen una posició més crítica.

Però quan apareix una amenaça a l'hegemonia del pensament woke, tots els mitjans comprats invoquen el punt set del credo legionari, “l'esperit d'anar al foc”, a defensar el credo woke, la multiculturalitat i l'antisemitisme. I, sobretot, a amagar la corrupció. Cap dels mitjans comprats no ha prestat atenció a la DGAIA. Cap no s'ha plantejat mai investigar l'apropiació clientelista que de l'administració pública fan els partits, base de la corrupció estructural que pateix la nació. I no ho fan perquè en són part.

Cap tampoc no pregunta per una llista d'activitats "solidàries" en que s'esvaneixen 36 milions d'euros.  Projectes amb títols surrealistes que semblen les mines del rei Salomó,  guinguetes d'amics per anar-se'n de vacances a llocs exòtics amb la motxilla plena de bella consciència i superioritat moral.

Entre l'espoli espanyol i el de la casta politicomediàtica de depredadors, el país està exsangüe. I ho estarà cada cop més mentre continuï governat per aquesta partitocràcia, veritable oligarquia unida com una pinya al voltant dels seus privilegis, els seus espectaculars sous, còmodes condicions laborals (que els permeten cobrar in absentia), les seves pensions i la resta de prebendes que la situen molt per sobre (i al marge) de la ciutadania que diuen representar.

El partit que faci seu el programa d'honradesa, austeritat i lluita contra els privilegis i la corrupció, així, clarament, tindrà prou suport popular.

Sobretot si és creïble.

 

L'orriolofòbia

En aquests moments hi ha quatre opcions independentistes amb representació parlamentària a Catalunya. És veritat que, com que és un contenciós polític, no en té cap límit moral. La freqüent afirmació dels polítics que en política no tot s'hi val és la prova que en política tot s'hi val. Dir que un partit independentista no és independentista, si no es disposa d'una prova documental fefaent, és realment un insult. Tot i que no tant com l'agressió amb violència física.

En principi, la gent és el que diu ser, excepte, insisteixo, prova fefaent en contra; i té dret a ser tractada d'acord amb la seva condició.

Atès que els quatre partits comparteixen objectiu únic, per què no poden competir en igualtat proporcional de condicions i en un clima de joc net? I, quan s'arribi a una opció guanyadora, que sigui aquesta la que aglutini les altres en la seva finalitat comuna.

De les quatre opcions, tres compten amb sengles líders reconeguts. Junqueras i Puigdemont són dos veterans de mil batalles i mil derrotes; tenen la imatge deteriorada i estan embolicats en lluites entre ells dos i dins de cada partit. El seu suport electoral és declinant i buscar la raó als alambins demoscòpics en comptes de la seva venerable perpetuïtat sembla absurd.

D'altra banda, concentren l'escassa legitimitat que resta al procés car cap altre els fa ombra. ERC té davant seu la tasca de reinventar-se com a partit i no com a màfia (DGAIA) i Junts la de recuperar el crèdit després dels seus esvaïments madrilenys i la incertesa de la seva acció.

Sílvia Orriols presenta una altra imatge. Una dona que, després d'haver passat per nombroses instàncies partidistes, ha aconseguit presentar-se abanderant la regeneració política de Catalunya. Amb un estil nou de fer política, que tothom entén perquè parla de l'aquí i ara i que té un gran ressò a les xarxes. De fet, el seu partit és, en bona part, un producte de les xarxes, aquest món difús, incomprensible per als que confonen informació amb adoctrinament. L'origen del sobtat zel d'Illa contra els discursos d'odi a les xarxes neix en la l'orriolofòbia, una malaltia que pateixen tots els processistes i antiprocessistes que ens han portat fins aquí.

Aquest lideratge té un fort element simbòlic concentrat a la llegenda ripollesa, un altre polític a la restauració de l'Estat Català i un altre biogràfic per la forta personalitat de la batllessa. En definitiva, tres punts per incloure Orriols a la llista d'herois de Carlyle i donar-li de retruc un toc de feminisme. La seva afirmació que Catalunya va ser la nació dels pares i serà l'estat dels seus fills recorda la definició de nació d'Edmund Burke, patriarca del conservadorisme liberal: la nació és la suma dels que van ser, els que són i els que seran.

El seu perill més gran és sortir de la zona heroica dels principis i deixar-se arrossegar a lluites ideològiques de facció, a polèmiques sobre futuribles, siguin les pensions, el servei militar o el sexe dels àngels, territoris on, en efecte, tot s'hi val.

 

Cinc observacions sobre la misèria actual

Eurovisió. En què beneficia Palestina la retirada d'Espanya d'Eurovisió? Òbviament, en res. És la prova que el que importa el govern antisemita espanyol no és la causa palestina, sinó l'odi als jueus. Espanya és el país més antisemita d'Occident. Després de l'ocupació musulmana de vuit-cents anys no és estrany. Continua sent un país sarraí, governat per autèntics judeòfobs com Pedro Sánchez o Yolanda Díaz.

Censura a les xarxes. Parlant d'odi, els antisemites de l'esquerra woke pretenen censurar les xarxes socials perquè no les poden controlar. És a dir, no poden fer el que fan amb els mitjans convencionals, comprar als periodistes perquè aquests diguin el que interessa al poder, perquè menteixin, censurin i, si cal, sotmetin a campanyes d'assetjament els crítics. Per aconseguir-ho, homes sense dignitat ni cap sentit democràtic, sense mèrits personals, aprofitats i vividors dels partits, com Salvador Illa, recorren a la repressió perquè no saben fer otra cosa. Són els fills dels feixisme, la guardia mora de Franco esdevinguts islamosocialistes.

El grup de periodistes “Ramon Barnils” és la central de la desinformació, com ha demostrat Arnau Borràs. Un grapat de gent sense professionalitat ni moral personal. Aquesta tropa es dedica a linxar els crítics, a lloar el poder a còpia de donar-se premis els uns als altres i embutxacar-se milionades de diners públics en forma de subvencions que els polítics roben literalment dels fons públics per pagar aquests minyons. Són pregoners de la corrupció i els embellidors dels corruptes, estil Jordi Basté, Ricard Ustrell, Toni Cruanyes o José Antich.

L'esquerra feixista espanyola. Aquest grup de manipuladors és el centre informatiu d'una esquerra que ha trobat, per fi, el sentit de la seva acció a la renúncia a la democràcia, al lliure examen, a la tolerància que li feien massa nosa. El que cerquen és imposar una dictadura totalitària que, fracassada la comunista/atea, ara és de base teocràtica islàmica, com fan Oriol Junqueras, Jèssica Albiach obrint les portes del sistema polític català de bat a bat al totalitarisme islàmic.

El feminicidi. Una esquerra que, després de fer com que defensava el moviment d'emancipació de les dones, ha tornat per on solia, a la casa del patriarcat més salvatge. La seva acció s'orienta cap al masclisme desfermat,inhumà i feminicida de l'islam, on les dones són tractades com a esclaus sexuals, amb l'aplaudiment d'unes suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero.

Orriols. Tot mogut per la dèria d'acabar amb el perill que representa Sílvia Orriols per a les seves guinguetes de submissió cap als espanyols. Una operació coordinada que sembla un orfeó disposat al linxament col·lectiu, en què participen tots, rivalitzant a veure qui diu més mentides i insults, els acadèmics, els intel·lectuals i els portadors de valor eterns, tipus Vicent Partal, Oriol Bartomeus o Lluís Llach. 

Discursos d'odi

Ahir van signar un acord la Generalitat i una ministra d'Espanya per a monitorar les xarxes socials pels discursos d'odi.

Monitorar. S'entén? Ens tracten com a malalts. Volen dir censurar, però no en gosen.

Malden per impedir la llibertat d'expressió a les xarxes. Si poguessin, les prohibirien, però això quedaria massa xinès, així que es limitaran a censurar.

El què? Els discursos d'odi.

Els censors d'“esquerra” han aconseguit imposar aquesta expressió que, fins i tot ha entrat al Codi Penal a l'article 510, exemple de dret penal woke, per la imprecisió del concepte. Com a tipus no pot ser més difús. Perquè què és l'odi? L'odi és un sentiment, una passió, com l'amor, i moltes vegades van plegats “Odio et amo”, deia Catul. I, com a bon sentiment, il·legislable. L'odi és una qüestió d'interpretació.

Per exemple, l'article castiga com a delicte, via odi, expressament, el delicte d'antisemitisme, però ningú no denuncia com a delictes d'odi les reiterades amenaces i manifestacions públiques contra Israel i el seu dret a existir, ni els atacs als jueus i les seves sinagogues a qualsevol país, només per ser jueus. Ningú tracta com a delicte d'odi les pintades a les parets de cases i negocis de jueus. Si acuses algú de genocidi ja es pressuposa que no ho fas per odi i que ets una ànima pura.

I, més a prop de casa, la catalanofòbia, molt acreditada, no està inclosa expressament a l'article 510, com sí que ho està l'antigitanisme. El legislador pensa sens dubte que està compresa a la prohibició genèrica de l'odi. Però no he vist que s'hagi considerat cosa d'odi qualsevol de les nombroses burles i befes que en espectacles i altres esdeveniments es fan dels catalans per ser catalans.

El paper que han firmat aquests dos polítics socialistes és un atac a la llibertat d'expressió amb l'aplaudiment, a més, dels mitjans convencionals que es veuen abocats a la ruïna per la competència de les xarxes. Pràcticament, ja no es venen diaris i els que sobreviuen són fulls parroquials del govern de torn que els subvenciona per fer-los servir d'aparell de propaganda i col·locació d'amics. Les televisions també van a la ruïna perquè la gent, que ara s'informa cada cop més a internet, ja no s'empassa els rotllos doctrinals que fabriquen uns periodistes que no són més que la veu del seu amo.

Per què se subvencionen els diaris, que són empreses privades i no les perruqueries o les clíniques veterinàries? Perquè els mitjans, diuen, transmeten informació, però això és tan mentida com la informació que transmeten. Hom els subvenciona per a mantenir el tinglat d'un govern corrupte. Diuen que volen acabar amb els discursos d'odi, però, en realitat, el que volen és acabar amb els discursos que ells odien per continuar gaudint del monopoli de la informació i la manipulació. 

I, sobretot, atès que som a Catalunya, governada des de fa anys per una partitocràcia feta de purs lladres, del que es tracta és de prohibir i castigar a les xarxes qualsevol crítica a la seva política corrupta, literalment mafiosa. Del que es tracta és que la gent es deixi robar per delinqüents militants de partits polítics capaços d'organitzar una estafa mil milionària com la DGAIA. Per fer-ho estan disposats a passar per sobre de l'estat de dret i el poder judicial i fer de l'administració pública una eina de repressió de la discrepància i la crítica, al servei dels sicaris dels partits totalitaris, com va fer la consellera Tània Verge (ERC) multant una diputada per dir el que també diu la justícia europea. 

Per desgràcia per a aquests nous inquisidors, això no és possible a la Web.

L'esquerra islamista

Sembla mentida que l'esquerra occidental hagi oblidat la tradició il·lustrada de què, en gran manera, procedeix. La que va posar al centre el govern per consentiment i els drets humans. La que va separar l'església de l'estat i va coronar el procés de desmitificació, de secularització que el mateix cristianisme havia propiciat. La que es va tancar amb l'apotegma de Nietzsche, de "Déu ha mort".

L'ha oblidat completament forjant una aliança amb l'islamisme, una doctrina política religiosa de dominació totalitària. Els wokes amaguen aquesta aliança, de la qual no els agrada parlar, darrere d'una campanya d'agitació i turbulències a tot Europa i Amèrica del nord amb una causa imaginària immediata envoltada d'una propaganda aclaparadora. Si el Déu dels cristians ha mort, ho substitueixen pel Déu dels sarraïns.

Realment, el wokisme és un virus, una mena d'alienació. He sentit la periodista del règim, Gemma Nierga, parlant castellà a Barcelona i formulant l'estrafolari desig que es produeixi a les gales la mateixa anòmia, la mateixa substitució cultural i demogràfica que a molts barris pateixen els ciutadans. Barris que aquesta casta de privilegiats mai trepitja. És gent que viu a un altre planeta, fet de corrupció i ideologia.

L'esquerra islamista rebutja que hi hagi terrorisme islàmic (l'anomena "resistència") i per a la resta de delictes (robatoris, violacions, ocupacions, aldarulls) demana clemència i elabora la teoria de la vulnerabilitat. Els immigrants il·legals musulmans no són responsables dels seus actes, atès que són vulnerables. És el que pensen molts jutges wokes. No només és un abús, és trencar el principi fonamental del dret que s'ha aplicat i respectat des dels temps de Roma: que l'home és responsable dels seus actes. És obrir la porta a la barbàrie.

No cal rebuscar gaire per trobar algun esquerrà argumentant que només l'extrema dreta vincula la immigració il·legal (ell dirà “la immigració”, per enverinar el debat) amb la delinqüència. Són terraplanistes. La seva premsa subvencionada fa anys que oculta la nacionalitat dels delinqüents i han hagut de ser les policies basca i catalana les que les han fet públiques.

Però la bogeria friplalestain woke no pot defugir l'enorme responsabilitat que contreu en un ordre social més gran. Les xarxes estan plenes no només d'exemples permanents de barbàrie islàmica, sinó també de formulacions ideològiques dels seus dirigents en què anuncien que el seu pla és acabar amb la democràcia i l'estat de dret i implantar la Xaria. O sigui, eliminar els drets humans, convertir els cristians en a) islamistes; b) ciutadans de segona; c) cadàvers; persecució dels homosexuals i els trans; eliminació dels drets de les dones i dels nens; mutilació genital i esclavitud sexual.