El segrest de Maduro

La nit del 3 al 4 de gener del 2026, sense consultar l'ONU ni el Congrés, l'exèrcit dels Estats Units va atacar per sorpresa un Estat sobirà, va bombardejar les seves instal·lacions militars i va segrestar el president del país i la seva dona.

Fins aquí, el relat breu dels fets. Tots els mitjans de comunicació i tots els polítics wokes del món van clamar al cel. S'havia violat el dret internacional. Els pirates ianquis volien robar el petroli veneçolà.

Molts d'aquests crítics, si no tots, haurien aplaudit fervorosament si, al final de la Segona Guerra Mundial, els aliats haguessin envaït Espanya per deposar el dictador sanguinari, Franco. No ho van fer i el dictador es va mantenir quaranta anys.

Això del dret internacional és matèria flexible que es pot invocar segons convingui.

Ara es tractava de deposar un altre dictador que feia vint-i-sis anys que tenia ànim de perdurar i ho hauria aconseguit si els Estats Units no hi haguessin intervingut, estalviant al poble veneçolà la perpetuació de la dictadura a què recolzen totes les esquerres woke del món. Perquè, és clar, aquest fill de puta era llur fill de puta, el què, juntament amb els estats terroristes iranià i quatarí, els finançava.

Fa anys que es debat si el Dret Internacional Humanitari (DIH) autoritza intervenir quan un govern despòtic assassina el seu propi poble, cosa molt més freqüent del que sembla i quines condicions ha de complir aquesta intervenció.

Fins ara ha prevalgut la doctrina de la no-ingerència en els assumptes interns dels països com a principi absolut. Tots els crítics de la intervenció la invoquen, però davant el fet acomplí diuen ara que la solució no és la violència, sinó la negociació. Des de les eleccions del 2024, Maduro, que, segons consens mundial, les havia perdut, es negava a reconèixer-ho i feia un any que governava com un usurpador. I ningú demanava negociar res.

En resum, la intervenció nord-americana és il·legal segons el principi absolut de no-ingerència que no és altra cosa que barra lliure per als dictadors, usurpadors i assassins. Però ni el secretari general de l'ONU, Guterres, un ninot en mans del terrorisme islàmic, ha dimitit, ni cap governant a Occident ha fet més que protestar en to menor amb intenció de girar full com més aviat millor.

Madur era un usurpador i un tirà que gaudia de les simpaties de l'esquerra woke occidental i els seus aliats els terroristes islàmics. Si, a més, també és un narcotraficant és una cosa que ara establiran els tribunals de justícia.

El que passa és que el caràcter fulminant de la intervenció ha enxampat tots els còmplices wokes in puribus, sense temps per ocultar les proves de les seves malifetes i ara estan tots aterrits. Cal veure els vídeos espantats que publiquen els podemites espanyols, parlant que els nord-americans cobegen el petroli veneçolà, com si els “amics” xinesos i russos no ho fessin també.

Només cal veure el govern de Sánchez que ha ampliat el seu cercle de delinqüents a qui no coneix amb aquest tirà, a qui ara, tampoc reconeix, com tampoc ho reconeix el buròcrata català, president del govern de la DGAIA.

 

L'islam contra Occident

Ho diu el principal digital de l'esquerra woke espanyola: el nou batlle de Nova York és “socialista i musulmà”. I no ho diu com una contradicció o una incongruència, sinó com una cosa lògica i natural, malgrat la tradició laica del socialisme. Tanmateix, "socialista i musulmà" és un oxímoron que només es pot enunciar per enganyar els pobres d'esperit. Només l'esquerra woke, composta per una barreja de cretins, terroristes, comunistes i purs estafadors diu que es pot ser socialista i musulmà alhora.

El mateix interessat ho deixa clar quan obre la boca. En el seu discurs de presa de possessió, una peça de retòrica demagògica, afirma literalment que vol substituir el “fred i aspre individualisme per la calidesa del col·lectivisme”.

Ahir, Palinuro deia que el col·lectivisme havia estat la doctrina més assassina del segle XX. Avui toca analitzar-ho amb més detall.

Per “col·lectivisme” la història de la filosofia política coneix dues formes: el comunisme, primerament formulat com a utopia a La República de Plató, que acabà en un totalitarisme assassí al segle XX a Rússia, Xina, etc., i l'organicisme, el remotíssim origen del qual podria trobar-se amb certa injustícia a Aristòtil, però que va aconseguir el seu màxim fruit en el nazisme y el feixisme. Resum: el col·lectivisme acaba sempre en totalitarisme.

I això és el que Mamdani troba molt càlid.

En una societat col·lectivista, l'individualisme -la doctrina de la primacia de l'individu- no hi té cabuda. Ho explica molt bé Bertolt Brecht, cèlebre dramaturg comunista, a la seva “Lloa al partit”, L'individu té dos ulls, però el Partit en té milers.

L'islam és organicista. L'individu se supedita a la col·lectivitat, però no de manera mecànica, sinó orgànica, com diria Durkheim. L'individu no compta més que l'ovella en un ramat. En mil quatre-cents anys, l'islam no ha conegut escissions ni heretgies importants, fora d'aquella primera entre sunnites i xiïtes. No hi caben els factors individuals, moltes vegades contraris a la col·lectivitat. Això, només és possible al cristianisme. Els musulmans tenen el mateix individualisme que els tèrmits i les abelles i el seu totalitarisme ha causat més milions de morts que el col·lectivisme polític de nazis i comunistes.

La intenció de l'alcalde musulmà és clara. No la podrà culminar, perquè li falta poder, però intentarà fer la vida impossible als individualistes. L'antisemitisme ja és la seva primera manifestació. Que ho hagi fet a Nova York, la ciutat on es va formular la cèlebre al·locució de Howard Roark a “El brollador”, d'Ayn Rand, és la primera crida al combat de la guerra que s'acosta de l'islam contra Occident.

 

Com som arribats fins aquí?

Gràcies a la traïció de l'esquerra woke. Com? Mitjançant dos fracassos: el primer del marxisme, en vaticinar que el capitalisme generaria una proletarització creixent de la societat, és a dir, un augment de la base electoral de l'esquerra. El segon l'enfonsament del comunisme a tot el món.

L'esquerra va entrar aleshores en una crisi que semblava terminal. Però, en lloc d'analitzar els dos fenòmens i extreure'n conclusions per millorar-ne les possibilitats, va perseverar en l'error. Va canviar el seu nom; van desaparèixer els partits comunistes, substituïts per altres pintorescos, “margarida”, “insubmisos”, “podem”, etc., i va buscar nova base electoral, que va trobar entre els immigrants del Tercer Món els que va acollir amb braços oberts, com a futurs votants. No li va importar que aquests no fossin la tradicional classe obrera sinó més aviat una massa que Karl Marx anomenaria “lumpenproletariat”, amb una important aportació de delinqüència. El cas era tenir vots per aconseguir el poder i transformar les societats lliures occidentals en la dictadura del proletariat, mitjançant la cèlebre tàctica trotskista de l'entrisme.

Amb això traïa la tradició crítica, il·lustrada, secular d'occident a favor de forces polítiques que propugnen la teocràcia, la misogínia i el fanatisme. Així es va arribar a l'aliança entre l'esquerra i l'islam que té com a objectiu la destrucció d'Occident. Aquesta aliança es fonamenta en el comú odi d'esquerrans i musulmans als jueus, en el seu antisemitisme compartit. L'esquerra diu que no és antisemitisme, sinó antisionisme i que es legitima en la resolució de l'Assemblea General de l'ONU 3379/1975, segons la qual el sionisme és una forma de racisme. Oculta, però, que aquesta resolució va ser derogada per una altra de posterior, la 46/86 de 1991. L'“antisionisme” és, en veritat, antisemitisme.

Amb els esquemes mentals de la guerra freda i l'edifici teòric de l'anomenat “pensament postcolonial” l'esquerra va fer seva la "causa palestina", una fabulació per tal d'exterminar els jueus. Han estat els partits de l'esquerra woke, el Partit Demòcrata americà i el Partit Laborista anglés els que han elevat a la condició de batlles de Nova York i Londres dos musulmans, que és com proposar per a governants de democràcies a totalitaris, però, això sí, esmunyedissos, mentiders, falsos.

Aquesta parella de fidels musulmans són especialistes a amagar les seves veritables intencions, però, cada cop que obren la boca, aquestes es transparenten. És el primer que ha fet Mamdani, probablement el més ximple dels dos, en dir que pretén substituir la fredor de l'individualisme per la calidesa del col·lectivisme. Qualsevol que tingui un coneixement, encara que sigui superficial, de la història, sap que “col·lectivisme” és el nom de la ideologia més criminal del segle XX. 

La ideologia del Gulag.

 

Brigitte Bardot i el terrorisme islàmic

Amb motiu de la mort de Brigitte Bardot, la responsable de cultura de la revista Vogue, Emma Specter, ha escrit una necrològica tan esbiaixada, injusta i cruel contra ella que produeix autèntic fàstic. No es tracta que, com es diu sovint, no s'hagi de parlar malament dels morts. Palinur no creu que això sigui respectable. Dels morts, com dels vius, se'n pot parlar malament, bé o com es vulgui. No en faltaria més. Si no es pogués parlar malament dels morts, la història seria un llibre en blanc.

La qüestió no és parlar bé o malament, sinó fer-ho amb justícia. I això és el que falta a dojo a la necrològica. Fins al punt que molts diuen que la peça està dictada per l'odi i l'enveja i fan comparacions entre el generós físic de Specter i el no menys generós (tot i que per altres conceptes) de Bardot. Però això tampoc no és acceptable. És un adhominem inaceptable.

Aquí el que importa és si el que diu Specter és just o no. La resta, sobra. I no, no ho és. Specter acusa Bardot de tres qüestions que troba inadmissibles: la seva islamofòbia, el seu sexisme i el seu extremisme polític de dretes. Els dos darrers pertanyen al terreny dels drets i opinions de les persones. No és clar què és el “sexisme” de BB, criticat per la senyora Specter, però ni això, ni ser d'extrema dreta converteixen ningú en objecte de condemna per si mateix. Sobretot si hom pensa, en canvi, que ser d'extrema esquerra és correcte.

El que és greu, repulsivament injust, és l'acusació d'islamofòbia, com si aquesta actitud fos tan objectivament condemnable com la necrofília o la pederàstia. I no, no ho és. Com a especialista en cultura, Specter hauria de saber que aquest terme és una fabricació propagandística del terrorisme islàmic, sense cap base racional ni fàctica, destinada a impedir i il·legalitzar tota crítica a l'islam. Una cosa amb què la senyora Specter estarà d'acord, però els altres no estem obligats a compartir.

El brut exabrupte de Specter contra Bardot coincideix amb una nit de Cap d'Any especialment sinistre a Europa, on s'han produït agressions terroristes amb desenes, centenars de ferits, vandalisme, terror i propietats destruïdes per la barbàrie islàmica a Berlín, París, Estrasburg, Amsterdam, Anvers, Rotterdam, Florència, Milà, Brussel·les, ciutats pràcticament en estat de guerra. 

Crida l'atenció que els mitjans occidentals, tots comprats per la mateixa gent que té Specter vomitant bilis contra Bardot, ho minimitzin, ho silenciïn, ho amaguin. Igual que silencien i amaguen la revolució en marxa a l'Iran.

Si l'Iran cau, caurà la font més important de finançament del terrorisme islàmic

I caldrà preguntar-se què diran ara els antisemites de Podem o els pseudoperiodistes com Joan Roura, TV3, CatRadio, etc, quan tota la misèria de la propaganda propalestina i islamòfila quedi al descobert.

 

Sense independència, no hi ha any nou

La tradició de celebrar l'any nou a tot el planeta, inclosa l'apoteosi del mal gust i la vulgaritat de la televisió espanyola, és una manifestació d'una llegenda mil·lenària. És un mite de mort i resurrecció que es fonen en un sol acte durant la nit màgica del 31 de desembre. És la repetició de la llegenda d'Osiris, mort i esbocinat pel seu germà Set, però ressuscitat per Isis a la figura d'Horus.

Mort i resurrecció en un bucle que es repeteix sense atur i dona forma a la idea de l'etern retorn, el Samsara dels hindús o cicle de les reencarnacions segons el karma. Aquesta doctrina recollida després, segons alguns, a la filosofia de Pitàgores, treia de polleguera Sant Agustí d'Hipona, per a qui la reencarnació era una negació de la resurrecció, gràcies a la qual, el cristianisme havia trencat la fatalitat de l'etern retorn.

Efectivament, la tradició cristiana mostra el naixement d'un déu, Crist, destinat a morir per ressuscitar en un cicle on els cristians veuen la promesa de la salvació universal de tots i cadascun dels éssers humans. Perquè la teologia cristiana és individualista, parla del destí de l'home i la seva relació amb Déu, però fent ús del seu lliure arbitri, a través del qual la criatura és capaç de trencar l'etern retorn i és infinitament superior al Ragnarok de la mitologia escandinava i l'ocàs dels déus.

La tradició de l'any nou, per tant, conté la promesa d'una vida nova que només es farà si evita la maledicció de l'etern retorn mitjançant una resurrecció que posi fi a l'ananké de la repetició. El cicle es transforma en una doctrina d'alliberament per la qual l'ésser humà, com a individu i espècie, arriba a la perfecció, superant l'alienació del món i trobant-se ell mateix. Mutatis mutandis, aplicant-ho al cas de Catalunya, la resurrecció de la vella nació a la seva independència secularment negada mitjançant la violència.

Tot el que no sigui recuperar la seva independència, assassinada fa més de tres-cents anys, serà una continuació del karma, de la repetició de l'alienació i el patiment. La independència, aquesta anhelada condició que està feta del material de què estan fets els somnis, com diu Shakespeare. Però són els somnis, els somnis dels éssers humans, els que donen sentit a la seva acció col·lectiva. Sense ells, sense la perspectiva de la seva realització, cap any no pot ser nou, sinó una humiliant repetició donada la condició de subalternitat descomptada en els càlculs miserables dels administradors de la colònia.

Sense independència no hi ha cap any nou ni veritable Catalunya; només hi ha perseverança en la lluita per l'alliberament. Tota la resta, com també diu el mateix poeta, “és silenci”.

 

Socialisme i barbàrie

El 1915, al seu assaig sobre la crisi de la socialdemocràcia alemanya, conegut com el “fullet de junius”, Rosa Luxemburg va encunyar la disjuntiva “socialisme o barbàrie” per definir la perspectiva de la Primera Guerra Mundial. Una disjuntiva que va reviure després el 1949 en un grup de l'extrema esquerra trotskista francesa per al qual l'única alternativa al socialisme era la barbàrie capitalista. El grup va acabar dissolent-se el 1965 i avui, per a molts, aquella disjuntiva va acabar convertida en una coincidència: socialisme i barbàrie. 

Que avui hi ha “aliança” entre el socialisme i la barbàrie musulmana és un fenomen que pocs gosen negar. L'alcalde de Londres, Sadiq Khan, és laborista i musulmà i el recentment elegit batlle de Nova York, molt celebrat per l'esquerra woke, és demòcrata i musulmà. La major part de l'esquerra woke s'ha posicionat a favor d'una quimera, com "Palestina", què és com fer causa comuna amb l'islamisme.

Aquesta aliança és incomprensible si s'atén la tradició de l'esquerra europea entre el segle XIX i la meitat del XX. La història en té la clau. A partir de la caiguda de Constantinoble el 1473, Europa va viure sota l'amenaça musulmana. Tot i que això va acabar consolidant un sentit de comunitat europea no va impedir que, en els seus continus enfrontaments entre si, alguns països europeus arribessin a aliances amb els turcs otomans que els papes sempre van qualificar de “aliances impies”.

L'aliança actual és una d'aquestes “aliances impies” i neix a la segona meitat del segle XX, quan la guerra freda va enfrontar els Estats Units (i els seus aliats) amb la Unió Soviètica i els seus, especialment, l'esquerra europea. La guerra de 1947/48 entre Israel i els països àrabs va afegir un altre enemic a l'estatunidenc que, a més, permetia canalitzar el vell antisemitisme europeu.

Fracassada l'URSS, l'esquerra, incapaç de reconèixer la derrota, va optar per canviar de nom (ja no queden partits comunistes als països europeus) però mantenir el discurs de confrontació antiamericà i antisionista,

Aquesta reacció va obrir el camí a l'anomenat “pensament postcolonial”, la principal mostra del qual va ser el llibre d'Eward Said, Orientalisme, que asseia les bases d'una ideologia revengista del radicalisme musulmà i que és el que l'esquerra europea, òrfena ja de tota referència moral occidental tradicional, ha acabat comprant.

I, en fer-ho, com un nou Comte Don Julián, ha obert la porta a una nova invasió i conquesta musulmana que té com a objectiu destruir la civilització accidental. 

Ens pertoca a nosaltres tancar-la, recordant el crit de guerra dels grecs a la batalla de Salamina: "Oh fills dels hel·lens, aneu!/Allibereu la pàtria, els fills, les dones,/els santuaris dels déus patris/i les tombes dels avantpassats!/Ara és la lluita per tot això!" 

Èsquil. "Els perses"

 

La corrupció de Junts

L'autoimatge dels catalans els vol recelosos i poc amics d'expressar-se amb claredat. Hi ha qui ho atribueix a l'experiència de submissió secular a una dominació política i militar estrangera i qui, per contra, creu que és un tret de la personalitat col·lectiva del poble.

“Qui diu les veritats, perd les amistats” resa un refrany molt popular del qual jo sé alguna cosa. D'aquí que tot el que es diu ve carregat de matisos i innuends i els debats públics es mouen entre el subentès i el sobreentès. Ningú vol comprometre's. “Tu ja m'entens”.

Ahir Palinur va dedicar un post a la tirania d'ERC, amb les veritats avui evidents, però que ha costat un munt treure a la llum: que és partit estructuralment corrupte i el pitjor enemic de la independència de Catalunya. La resistència a admetre-ho ha estat immensa i encara els mitjans de comunicació, tots ells comprats per la partitocràcia governant, es refereixen a ERC i Junts com els dos “partits independentistes”, sabent que no ho són.

La corrupció d'ERC és aclaparadora. La DGAIA, la seva organització clientelar que viu de patrimonialitzar l'estat, el pistolerisme intimidatori dels adversaris polítics i l'ús de la violència contra aquests a càrrec de Sonderkommanden juvenils coronen l'experiència.

I què passa amb l'altre partit pseudoindependentista, Junts per Catalunya? En un primer moment es va pretendre convertir-lo en hereu de la corrupció que va acabar amb el binomi CiU, però, amb el pas del temps, va aconseguir desvincular-se'n i el fet de portar uns anys apartat de tota responsabilitat de govern permet veure'l com aparentment lliure d'aquesta xacra.

Però només ho està aparentment. La corrupció de Junts no és del tipus tosc de comissions, mossegades o pistolerisme, a l'estil d'ERC. És més subtil, però simbòlicament molt més perjudicial,amb més gran capacitat deslegitimatòria. La dona del líder del partit a l'exili està endollada en un òrgan de l'estat administrat pel partit PSC que és l'obstacle més gran a la independència, un endoll que no és ètica ni estèticament compatible amb l'autenticitat de l'independentisme del partit del seu cònjuge. És un tema sobre el qual tothom passa de puntetes a Catalunya, i ningú no vol parlar-ne clarament, en aplicació de l'autocensura popular esmentada.

Els qui justifiquen aquest privilegi recorren a l'argument que es tracta d'una activitat privada i, en tot cas, personal. Deixant de banda que la línia publicoprivat en el cas de personalitats públiques és borrosa, aquí s'aplica de ple l'encert de què potser és l'expressió més revolucionària del feminisme de la segona onada, habitualment atribuït a Carol Hanish, que “el que és personal és polític”. O algú imagina la dona de qualsevol president endollada pel partit de l'oposició?

 

La tirania d'ERC

La destrucció en marxa de Catalunya és obra del règim partitocràtic que la desgoverna. Sobretot, d'ERC, una organització d'endollats en què la major part de la militància depèn d'un sou públic administrat pel partit, cosa que garanteix la seva obediència a les consignes de la direcció. Gent sense capacitat crítica ni autonomia, dedicada al culte a la personalitat d'un líder fracassat, però sempitern, que ningú no gosa qüestionar. Aquesta organització ha lliurat Catalunya al seu pitjor enemic, els espanyols del PSC.

El resultat és un règim de corrupció general, l'última escandalosa manifestació del qual és el suposat robatori milionari de la DGAIA, però que s'estén per totes les activitats de l'organització de llarg a llarg de la societat. Empreses públiques, fundacions, universitats, editorials, observatoris i multiplicitat de guinguetes gestionades pels amics i clients de la direcció, tots els quals formen una oligarquia de vividors dels diners públics enriquint-se sense cap control públic.

Ni cap responsabilitat pels escàndols quan es produeixen. Per molt indignant que sigui el resultat de la seva incompetència, malversació o apropiació il·lícita, ningú no dimiteix. Feu el que feu. Poden morir els ciutadans als carrers sense protecció policial, els funcionaris a les presons, els pacients als hospitals. Ningú reconeix la més petita responsabilitat. Ni encara que s'emporti el botí cru i a la vista de tothom.

Ningú no pot controlar els desaforaments d'aquest règim corrupte que es nega a retre comptes. Els mitjans de comunicació estan tots comprats pel govern de torn i plens de periodistes mediocres que només saben fer propaganda del règim, afavorint i vetant, fins i tot atacant, qui se'ls ordena. Sempre a  canvi de diners i/o càrrecs públics. Catalunya és un erm moral i intel·lectual habitat per conills lletraferits.

Aquest monopoli de la comunicació permet que el líder inqüestionat estigui cada dia als mitjans, tot i que no ocupa cap càrrec institucional i està inhabilitat per participar en política fins al 2031. La seva missió és repetir sense gens de vergonya unes mentides sobre l'honradesa del partit que tothom sap que són mentides, però ningú no pot desmentir perquè els mitjans, sobretot els audiovisuals, estan literalment al servei de l'oligarquia corrupta.

No és que ja ni es parli d'independència. La tirania dels cipais d'ERC és l'arma principal per al subjugament de Catalunya a Espanya i el que resulta incomprensible és que encara hi hagi qui vota el pocavergonya que ha destruït un país.

La destrucció dels pessebres

Quan Eugeni D'ors va dir que “tot el que no és tradició és plagi” a la seva Aforística de Catalunya, el 1911, estava apuntant a quelcom més profund que a una concepció conservadora de l'art. Deia que la creativitat és un brollador que sorgeix d'un pou de tradicions, que és un fruit que neix a partir d'unes arrels del passat de l'activitat de l'artista i del poble.

Els pessebres cristians són una tradició que es remunta al segle XIII, quan San Francisco, il poverello d'Assissi, va importar la idea a Itàlia d'un viatge a Terra Santa. Ho va fer amb persones i animals vius (al cap i a la fi, era Sant Francesc, el patró dels drets dels animals) i la idea va prosperar, encara que ja amb figures en efígie, per tota la cristiandat, fins avui.

Aquesta tradició ha nodrit la creació artística cristiana al llarg dels segles amb una sèrie incomptable de pintors (hi ha molts pessebres anònims) que han rivalitzat en genialitat, des de Giotto de Bondone al segle XIV fins a Edward Burne-Jones al XIX (el de la il·lustració), passant per les magnífiques creacions de fra Angèlic, Van der Weyden, Bosch, Brueghel, Mantegna, David, etc., etc. Fins i tot l'irrespectuós Quentin Massys té un naixement.

Avui dia, una mena d'ideologia irracional, barreja de barbàrie, prejudici i ignorància, que es presenta com la culminació del pensament crític i desconstructor, pretén eliminar la tradició betlemista (o tot Nadal, de passada). El seu argument és que és una mostra d'alienació popular i una imposició religiosa d'intolerància i fanatisme. La defensen uns corrents polítics d'esquerra woke que han oblidat la també tradicional secularització de les societats cristianes, on la conservació de les tradicions cristianes conviu amb l'avenç i el ple desenvolupament de la ciència i la il·lustració a un maridatge que és la glòria del coneixement contemporani.

Cal esperar que no ho aconsegueixin i que una reacció dels pobles occidentals en defensa de les seves arrels i tradicions ho impedeixi. Perquè, si ho aconseguissin, si destruïssin la tradició, les arrels de la identitat dels pobles, què plagiarien? Quina seria la font de la seva creativitat? La barbàrie islàmica que està envaint les nostres societats i destruint-ne el patrimoni artístic?

De la barbàrie no en surt res. Del no-res no en surt res, com molt bé sabien els filòsofs presocràtics.

Un Parlament de porcs (amb perdó)

He vist que, quan Sílvia Orriols fa ús de la paraula al Parlament, gairebé tots els parlamentaris s'aixequen dels seients i, com un ramat de porcs (amb perdó), es dirigeixen a la sortida per a no sentir-la.

No comentaré la grolleria de tal actitud. Amb els porcs (amb perdó), això és inútil.

Tampoc espero que cap pseudoperiodista dels que escriuen a sou dels partits i es creuen Kants digui alguna cosa. Menys que ho faci el president d'aquesta mil·lenària institució, avui prostituïda, i encara menys que ho faci el del govern, aquest buròcrata gris de passat fosc que es limita a acumular sous de càrrec en càrrec.

Ho faré jo i des de 5 punts de vista.

Jurídic: l'abandó de la sessió és un desistiment de funcions. Els ciutadans trien els parlamentaris perquè parlamentin. No perquè se'n vagin al bar.

Filosòfic: escoltar els arguments aliens és el mínim que es pot demanar a algú que després ha de votar sobre ells.

Ètic: quina ètica permet a aquests individus trencar la regla moral universal de no fer als altres allò que no vols que et facin a tu?

Econòmic: cap empresa no autoritza l'absència injustificada del lloc del treball sense la corresponent sanció econòmica o, potser, l'acomiadament.

Polític: si tants partits enfrontats es posen sempre d'acord per a dues coses, apujar-se el sou i boicotejar Orriols, serà que no estan tan enfrontats entre si i que, en el fons, riuen dels ciutadans als quals haurien de respectar perquè els han votat (118.000 en concret a Sílvia Orriols) i paguen els seus immerescuts sous.

És clar, però, que demanar respecte als porcs (amb perdó) és inútil.