El 23F, avui

Ignoro quin abast puguin tenir els documents desclassificats del 23F i si hi ha alguna cosa nova. Suposo que se sap tot el que es pot saber. Però mai no se sap. O sí, se sap Que no se sap res, com deia el metge-filòsof Francisco Sánchez. Mentre s'esbrina si el que se sap concorda amb el que se sabia o sabia que no se sabia, el personal fabula sobre el 23F, la nova entrada de Pavía al Congrés, sense el cavall. 

Els personatges que van intervenir en aquella complicada trama tornen a interpretar llurs papers. Llevat del Coronel Tejero, que va fer un mutis imprevist. Ressonen els més foscos rumors de llavors. No descarteu la possibilitat que el pèrfid Pedro Sánchez hagi fet un remake del 23F per recordar que el seu enemic Felipe González sonava aleshores com a possible vicepresident d'un hipotètic govern que segur es diria de “Salvació o concentració nacional”. A la mateixa llista que he llegit en algun lloc a les xarxes, també apareix com a ministre el beatífic Peces-Barba.

Els quaranta-cinc anys subseqüents han demostrat que el cop d'estat va fallar perquè, de fet, no calia. Era una reacció desmesurada. El rei va salvar l'herència de Franco i va trencar amb la legitimitat del 18 de juliol, l'única que tenia, reprimint un cop d'estat com aquell a qui devia el tron. D'ençà del 23F Juan Carlos es va considerar revestit de la legitimitat constitucional, atès que havia salvat la democràcia. 

Després del cop casernari, el civil. Espantada i acovardida, la classe política espanyola va redactar un projecte de Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA), per posar fi al desgavell territorial que amenaçava esmicolar l'Espanya de Franco i tenia els militars molt amoïnats i amotinats. El TC va desmantellar-ho en sentència del 1983 en control previ de constitucionalitat. Perquè, en realitat, tampoc no calia. Era una reacció tardana i massa subalterna. Ja quedaven pocs estatuts d'autonomia per aprovar i el sistema autonòmic que preveia la Constitució resistiria allò que fos. I així ha estat. Debades hi va donar-se un conat independentista a Catalunya que no va quallar.

El 23F ha funcionat de meravella, com una refundació, per a la consolidació de la monarquia. Tot se li ha perdonat a Joan Carles I pel seu paper de salvador del seu propi tron. Que després hagi resultat un brivall, com el nom del vaixell que li agrada més, no impedeix la solidesa del règim. El seu fill regna sobre un país una mica convuls però submís. No hi ha cap clima favorable a un referèndum sobre la monarquia i, al capdavall, un fill no és responsable dels mals passos del seu pare. Només dels seus. I per aquest costat no hi ha perill. Aquest rei es mou tan poc com les seves neurones.

Trapero i Parlon: el silenci del despotisme

Els d'Octuvre han enxampat Parlon i Trapero mentint en seu parlamentària i donant cobertura a un muntatge policial aixecant fals testimoni per empresonar injustament un ciutadà. És a dir, comportant-se com dos delinqüents. I ho han provat acuradament, recolzant-se, a més, en una sentència judicial.

El més lògic seria que hi hagués un gran escàndol i que els dos càrrecs fossin deposats ipso facto, a banda de denunciats al jutjat.

Tot i això, dies després, el govern no es dona per assabentat i no ofereix cap explicació; l'oposició només ha demanat la compareixença parlamentària d'en Trapero i la premsa està més callada que un convent trapenc. Ni un sol diari català porta l'assumpte a la portada. Sembla com si un mantell de silenci s'hagués planat sobre Catalunya. El mantell dels diners públics que xuclen per callar.

Voleu una mostra més clara del que és un règim partitocràtic corrupte? És el silenci del despotisme. Els ciutadans són vassalls, sense drets. Aquí ningú governant no se sent obligat a donar compte dels seus actes.

Tots abusen de la seva presència il·limitada als mitjans, des dels quals adoctrinen la gent, però no per respondre a les qüestions que veritablement afecten la col·lectivitat, sinó per enganyar-la.

¿Algú ha sentit alguna vegada Oriol Junqueras parlant de la DGAIA, que és un presumpte lladrocini de centenars de milions i deixa clar que ERC és un partit corrupte? Silenci absolut. Algun periodista li ha preguntat a les dotzenes d'entrevistes que li fan a la tv, la ràdio, els diaris? Ni un. No és cap càrrec públic, està inhabilitat, no representa ningú, però està cada dia als mitjans perquè és el que paga els periodistes, el capo mafiós de la banda d'ERC.

Catalunya es vanta de ser una societat moderna i avançada, però les seves elits són una colla de covards submisos a la tirania d'uns lladres.

El senyor Illa no ha fet ni tan sols gest d'exigir responsabilitats a la consellera Paneque, la de la “normalitat perversa”, que té el sistema de Rodalies en estat catatònic per pura incompetència.

La senyora Mònica Martínez Bravo, consellera socialista in partibus infidelium, pensa alguna vegada donar una explicació no només del lladrocini de la DGAIA, sinó de per què es continua produint amb el vistiplau del govern?

Silenci absolut. Dels catalans s'espera que protestin contra Espanya per la seva dominació colonial, però que treballin i callin quan els roben i oprimeixen altres catalans.

Si els transgènere llegissin Flaubert…

Tot el que té a veure amb allò transgènere és confús. Probablement per a blindar el concepte davant de les crítiques. La febre actual amb el transgenerisme és l'últim pas, de moment, pel camí destructiu de la postmodernitat. Es deriva en part del culte mundial a una filòsofa nord-americana, Judith Butler, que no només escriu molt malament, sinó que pensa de mode confús i la seva teoria encaixa perfectament a la resignada conclusió de Ciceró: “no hi ha cosa, per absurda que sigui que no l'hagi defensat algun filòsof”.

La seva idea és que el gènere, no el sexe, pot canviar-se performativament per la pròpia convicció subjectiva. És a dir, jo soc el i allò que vull ser. Cert, per què no determinarà cadascú com vol viure la seva vida, si vol ser d'un altre sexe, o fins i tot animal o, per què no, cosa? Des d'un punt de vista liberal no hi ha res a objectar si no fos perquè hi ha drets de tercers en joc. La llei em pot reconèixer el dret a considerar-me del gènere que vulgui i tractar-me en conseqüència, però no em pot obligar a acceptar que la consideració subjectiva del gènere d'un tercer m'obligui. I aquest és el problema que, per cert, ja havia resolt John Stuart Mill quan deia que l'Estat no pot impedir-me que em suïcidi, però sí que atempti contra els drets d'un altre, per exemple, el fair play als esports de força.

Fa uns mesos, el Parlament català, una congregació de semianalfabets ultramoderns, va aprovar molt cofoi  (107 vots contra 24) una llei típicament partitocràtica sobre els drets dels LGTBI. Reafirmava així la superioritat moral d'unes belles consciències hegelianes en defensa dels desvalguts, amb tanta més alegria com que sortia de franc, car els diners s'han de reservar per a la DGAIA.

És difícil ser més absurd. El propòsit dels salvadors és normalitzar els LGTBI i, per aconseguir-ho, els fan objecte d'una norma especial, que els singularitza i trenca un dels pilars de l'estat de dret com és la universalitat de la llei. Si ja hi ha una llei que prohibeix tota mena de discriminació per la raó que sigui. Per què una especial per a LGTBI?

La llei vol protegir una afició sexual personal tan lliure como l'hermafroditisme, la satiriasi, el masoquisme o el sadisme; tot aixó sota condició de lliure consentiment. I no ho aconseguirà. Com  no ho va aconseguir la llei anterior, del 2014, ara derogada perquè, segons diuen, s'havia fet inservible; com es farà aquesta. Una llei inútil no esdevé útil per raons ideológiques de partit.

La discussió sobre si s'ha de considerar els trans com a malalts mentals és ociosa. És clar que ho són. Són víctimes d'un trastorn de la personalitat identificat ja fa molt de temps com el bovarisme. Si el legislador hagués llegit Flaubert sabria que aquesta disfòria de gènere que pateixen els trans és la mateixa que patia Mme. Bovary, per una altra banda, afectada per un trastorn de personalitat narcisista i un altre de personalitat histriònica. En principi, res a objectar, sempre que no facin mal a tercers.  

Per exemple, que no matin llur mare, que sembla una de les seves tendències. 

Unitat de l'esquerra: la rosa dels vents

 Espantats amb els vaticinis demoscòpics, els polítics de l'esquerra a l'esquerra han redescobert el vell adagi que la unió fa la força i preparen un front popular plurinacional. La idea és del còmic tàndem Tardà-Rufián. Volen contrarestar l'harmagedon de la dreta que ells mateixos han provocat amb el seu desgovern caòtic.

Com tot el que fan aquestes llumeneres, s'esbrina el fracàs. Els altres independentistes d'esquerra, gallecs i bascos van rebutjar de ple la idea només formular-se. Ni el partit de Rufián/Tardà no la va acceptar. Res de Galeusca. Serà un front plurinacional d'una sola nació: la castellana o espanyola. Com sempre. Que no hi ha res de nou sota el sol de Castella. 

La notícia va trasbalsar tant l'Ada Colau que va parlar de oblidar egos. Òbviament, el primer que se l'acut, l'ego. També va brollar el de Yolanda Díaz, sempre davant les càmeres i disposada modestament a posar-li fi al seu. Rufián que tampoc sap què és l'ego, fa valer la seva estrebada popular d'Algèciras a Cornellà. I l'exministra d'igualtat, Montero, s'imposa al seu propi ego. A crits.

Ja tenim quatre aspirants al títol de líder d'aquesta empresa, fins i tot abans que prengui forma. I tots quatre tenen diversos punts decisius en comú.

- Són comunistes espanyols

- Són antisemites

- Són veterans polítics professionals.

- Viuen com a reis dels diners públics.

Després tenen les seves peculiaritats.

Rufián un molt espanyol de Santa Coloma de Gramenet que va aprofitar Súmate per colar-se a ERC i enfilar-se al Congrés a 120.000 € l'any. És el principal suport del socialisme espanyol més anticatalà.

Colau, una oportunista que va arribar a alcaldessa de Barcelona mitjançant joc brut, en aliança amb aquesta dreta, que ara diu que vol frenar i per impedir el pas als independentistes. La seva especialitat és el caciquisme municipal.

Díaz, amb típica duplicitat comunista, va saber guanyar-se la confiança del líder i, en arribar al govern, va desmantellar Podem per a muntar el seu propi quiosquet. La seva malvolença personal, més forta que la de Medea, es dirigeix ​​cap a Irene Montero.

Montero quintaessencia l'esquerrà woke. Havent arribat a la cúspide per la seva relació amb el cap de l'invent, un heterosexual cisgènere, dona lliçons de feminisme. Excepte quan cal aliar-se amb els agarens per combatre els jueus.

Aquests quatre pretendents a liderar la unió de l'esquerra a l'esquerra, disposats a abaixar els egos, segurament aconseguiran la mateixa unitat de la rosa dels vents, que també té quatre punts.

El burca feminista

És tret dels éssers humans, no només dels polítics, fer el contrari del que prediquen, normalment per interès propi. L'esquerra votant a favor del burca n'és un bon exemple. En lloc de dir la veritat: que no volen molestar un segment de la població de qui esperen vots, s'embarquen en arguments especiosos d'un nivell deplorable.

Segons la vicepresidenta del govern, la prohibició del burca és contrària a la Constitució. Suposo que fa referència a la llibertat religiosa de l'art. 16. Però el burca no és un element religiós, sinó un signe de subalternitat de les dones al patriarcat. I encara que fos un element religiós, la llibertat religiosa no pot anar contra els drets fonamentals dels ciutadans; en aquest cas, ciutadanes. El primer dels quals és el dret a ser. Preneu-ho com una actualització de l'habeas corpus.

Fan servir la psicologia i la filosofia i asseguren que submergir-se en un burca és un acte voluntari; cultural, sí, però voluntari. Ho deia la senyora Najia Lofti, marroquina, al programa de Gemma Nierga  i en presència d'Antonio Baños, a qui aquestes afirmacions deixaven impertèrrit.

Tan voluntari com l'estrella de David dels jueus. La fal·làcia de l'argument és òbvia: si obeeixo una ordre perquè desobeir-la implica la mort, es pot dir que estic actuant voluntàriament, lliurement? Hobbes deia que sí, però perquè creia que la por és la base de la societat.

Resignadament, Gabriel Rufián, que parla en apotegmes tuiters, diu que el burca, a favor del qual havia votat unes hores abans, és una salvatjada. És estrany que cap woke no li hagi dit que això de salvatjada no és políticament correcte. Caldria dir “efecte de supremacisme blanc”.

Els guardians de la fe diuen que, si es prohibeix el burca, també s'han de prohibir les cornetes de les Filles de la Caritat. Ada Colau, precisa que és com prohibir les caputxes dels natzarens. I perquè és Ada Colau, model de moderació. Un altre, més radical, prohibiria totes les ocasions en què les persones es cobreixen la cara. Prohibiria la calavera catrina de Mèxic, el carnaval de Venècia o les màscares del teatre No japonès. Segles de civilització.

Comentari especial mereix la peripècia de Junts. S'han alineat amb el govern, però, per defensar-se de les crítiques, anuncien que presentaran la seva proposta de prohibició del burca, d'acord amb els “estàndards europeus”. El que no és dir res perquè ningú no sap quins estàndards seran aquests. Tant si la proposta s'aprova com si no,  tant si es presenta com si no, Junts continuarà donant suport al govern mentre fa veure que no és així. Qui va dir que no es pot repicar i anar a la processió?

Què va passar l'1 d'octubre del 2017?

Allò que tothom sap i els polítics i els seus mitjans comprats volen fer oblidar: el poble català va votar en massa en un referèndum i ho va fer aclaparadorament per la independència.

Sota la repressió brutal de la policia espanyola.

Gairebé deu anys després, aquest record manté viva la flama de l'esperança al cor de tots els independentistes, cap dels quals no n'ha deixat de ser-ho. Per la mateixa raó que els éssers humans no poden no saber el que saben.

Els polítics d'espasa i els de ploma, els intel·lectuals, els professors, els experts que pontifiquen als audiovisuals, els influencers, els leaders espirituals del ramat, els espanyols i els catanyols, tots volen que els votants de l'1 d'octubre ho vegin com a cosa d'un passat que no tornarà.

Els partits polítics -organitzacions d'interessos privats- intenten dividir les memòries dels votants perquè s'acusin mútuament de no haver lluitat en el moment decisiu. Així expliquen que la independència no va quallar, quan la realitat és que no ho va fer perquè els seus dirigents es van acovardir i, a l'últim moment, van trair el seu propi poble.

Tots els votants en aquella data saben que ningú no preguntava al veí de quin partit era perquè l'important era la causa de la independència de Catalunya.

Moltes vegades he pensat de quina manera podia expressar-se gràficament aquell esperit unitari que vaig viure directament perquè jo també hi era aquella nit, malgrat que encara no podia votar a Catalunya.

Per fi ho he trobat. La imatge que il·lustra aquest post és un gràfic lineal que mostra la sèrie temporal de visites a Palinur que seguia dia a dia els esdeveniments (encara que aleshores estava en castellà) entre el 2011 i el 2021.

El pic de l'1 d'octubre del 2017, de l'1.742.926.

Això era la unitat.

I estic segur que tornaria a passar.

La nova casta de l'esquerra

Què tenen en comú Yolanda Díaz, Ada Colau, Janet Sanz, Pablo Iglesias, Irene Montero, Ione Belarra, Jéssica Albiach, Gerardo Pisarello, Gabriel Rufián, Joan Coscubiela, David Cid, Pedro Sánchez, Patxi López, Aina Vidal, Salvador Illa, Anna Gabriel, Miquel Unceta, David Fernández, Josep Franco Rabell, Teresa Jordà, Pablo Echenique, Inès Granollers, etc.?

Que tots són d'esquerra; més o menys radicals, però tots crítics amb el capitalisme, la burgesia i una visió conservadora de l'estat i la societat. També són tots antisemites, però això, ara, no és qüestió que ens interessi, encara que no deixa de ser curiós.

L'altre tret que tenen en comú és que són tots polítics professionals, que han dedicat tota la vida a la política al si d'un partit o altre en què han anat enfilant-se; de vegades al si de més d'un partit. Que no tenen cap activitat professional fora de la política i que, per regla general, fa anys i panys que estan dedicats a aquesta activitat, antany noble, enguany prostituïda, cobrant sous estratosfèrics que probablement mai no arribarien cobrar a la vida civil, cosa que els ha permès -o els hauria d'haver permès- acumular un respectable patrimoni.

És a dir, tenen en comú el fet de ser una casta i, com a casta, han desenvolupat una consciència de grup en què l'element més destacat és el seu sentit corporatiu de solidaritat. Hi ha menys distància entre ells, encara que siguin de partits diferents, que entre els ciutadans que els voten.

Molts van accedir a la política prometent acabar amb la casta anterior i així van guanyar eleccions únicament per acabar reproduint el mateix comportament de casta que criticaven. O sigui, un clar exemple de la vella dita “lleva't tu perquè em posi jo”.

De fet, el fenomen no és nou, sinó el comportament habitual de l'esquerra quan arriba al poder. Ja ho criticava el iugoslau Milovan Djilas als anys cinquanta del segle XX en un llibre titulat La nova classe i l'ucraïnès Mijail Voslensky als anys setanta en un altre titulat Nomenklatura.

El que és nou és la velocitat a què aquesta nova casta s'enriqueix en la política, la magnitud dels seus salaris (que s'assignen ells mateixos), les prebendes de què gaudeixen i les portes giratoris que fan valer quan canvien de feina. Així com l'enorme desproporció entre els seus voluminosos ingressos i el tren de vida de nou-rics (el cas de Yolanda Díaz és un escàndol) en relació amb el seu rendiment i la integritat del seu comportament, caracteritzat, generalment per un alt nivell d'endollisme, incultura, oportunisme i cinisme descarat.

Voleu una prova? ¿Creu algú que es pot ser més cínic que el diputat Gabriel Rufián, que considerava en públic que el burca de les dones musulmanes és una salvatjada menys de vint-i-quatre hores després d'haver votat en contra de la seva prohibició? El noi està disposat a dir el que calgui per a continuar cobrant la seva immerescuda paga.

 

L'antisemitisme de l'esquerra woke

Palinur ho va dir des del principi de la nova confrontació entre dos vells enemics, Israel i els islamistes. Aquesta guerra reviu un conflicte secular que toca sentiments i passions molt profunds, no només dels combatents sinó, pràcticament de tot el món. És una guerra que interpel·la gents de tota condició, que desfà amistats, fins i tot famílies. Si Palinur fos religiós, diria que és una guerra de Déu.

És un conflicte que incideix en un tret civilitzatori occidental permanent: l'antisemitisme. Els seus efectes van més enllà dels camps de batalla. El recent pogrom de jueus a Austràlia així ho prova. Com l'expulsió de tres ancianes turistes del museu Reina Sofia per ser jueves. Els jueus ja no estan segurs enlloc del món, excepte a Israel, raó per la qual defensen el seu país amb dents i ungles i el defensaran fins a l'últim combatent.

Les manifestacions antisemites recents de la relatora especial de l'ONU per als territoris ocupats, Francesca Albanese, intenten revifar l'odi als jueus a tot arreu. A l'extrem que diversos països n'han demanat la seva destitució. La senyora Albanese es defensa pretextant el conegut context. La UNWRA la defensa, cosa que no és precisament una cosa tranquil·litzadora i també ho fa Hamàs que encara ho és menys. Totes dues defenses posen de manifest com el front proislàmic i antiisraelià més important és el propagandístic.

Recolzats en l'antisemitisme occidental, especialment de l'esquerra, han engegat una gegantina campanya de mobilitzacions a tot el món, finançades amb capitals dels petrodòlars. La seva finalitat és presentar com a víctima un poble palestí fictici objecte d'un genocidi inexistent, però que inunda fins a l'avorriment els missatges d'uns mitjans de comunicació, començant per la BBC, comprats amb aquests petrodòlars de Qatar i altres monarquies islàmiques.

Els seus portaveus occidentals parlen d'un poble palestí que va ser desposseït injustament de les seves terres el 1948, pateix una guerra d'extermini i té dret a tornar a casa seva. Però, de fet, el conflicte és molt anterior. Són els israelites els qui van ser expulsats d'aquestes terres on portaven des d'abans de Crist, dispersats i perseguits per tot el món. Els musulmans van arribar com a conqueridors fa 1400 anys i són ells els colons.

La campanya de propaganda que les esquerres i els governs antisemites com l'espanyol han secundat no només desfigura una veritat històrica de segles, sinó que, a més, ha servit per justificar l'actual invasió islàmica d'Occident. Només cal veure la penetració de la barbàrie islàmica a les societats democràtiques, inclosa la inenarrable i vergonyosa defensa que l'esquerra espanyola fa de les peces amb què l'islam obliga les dones a vestir-se per humiliar-les i destrossar-ne la dignitat.

Per sort, la llibertat i la veritat prevaldran gràcies a la victòria d'Israel, que lliura la batalla de la civilització davant el terror.

El suïcidi de les democràcies

El Congrés espanyol rebutja prohibir el burca als espais públics en part perquè ho han proposat el PP i VOX i en part perquè això seria coartar els drets i les llibertats de les dones. El primer argument és lamentable perquè demostra que el legislador s'atén a consideracions partidistes en lloc d'altres de més transcendència. El segon sí que atén aquestes qüestions més transcendentals. La vicepresidenta segona del govern les ha tancat amb el seu habitual dogmatisme sostenint que els que proposen prohibir el burca en públic són “reaccionaris”.

Personalment, un servidor no només prohibiria el burca, sinó qualsevol altre tipus de roba que hagin de portar les dones per imposició del patriarcat. Dir que les persones obligades a portar una peça ho fan voluntàriament constitueix una perversitat moral inhumana i una mostra d'ignorància escandalosa. Ningú se sotmet voluntàriament a l'esclavatge si no és per la violència, com explicava molt bé Etienne de la Boètie. Ningú. Qui està obligat a triar entre una imposició i un càstig, potser la mort, no és lliure, diguin el que diguin Hobbes i la senyora Díaz.

Embellir l'obligació patriarcal en nom del feminisme és una covardia. I també una prova de la decadència moral d'Occident, moguda per una esquerra woke que governa a molts països, entre ells Catalunya, i controla uns mitjans de comunicació tan alienats que confonen el soroll de les seves cadenes amb el so de la marxa de la història, com deia Adorno del comunista Lukacs.

Dominades per un absurd complex d'inferioritat, les democràcies occidentals que havien assolit el nivell més gran de llibertat, tolerància, individualisme de la història, inexplicablement han decidit rendir-se davant d'una primitiva doctrina totalitària que no només és misògina a l'extrem del feminicidi, sinó que també pretén imposar a tothom, inclosos els no-creients, uns usos salvatges: eliminar els gossos com a mascotes, sentir les seves crides a resar i ocupar els espais públics cinc vegades al dia, menjar i dejunar segons les seves manies ridícules, suprimir la música i els balls, tolerar la pedofília i l'ablació genital, violar les dones no creients, educar els nens segons les seves endarrerides regles. I tot això mentre aconsegueixen conquerir el poder pervertint les regles de la democràcia. En aquest cas donaran a triar els “infidels”, o sigui, nosaltres i els nostres fills, entre a) convertir-nos a la seva fe; b) pagar tribut i ser tractats com a ciutadans de segona; c) morir.

Tot aquest horror és el que ve darrere del vel musulmà i allò que aquesta esquerra woke, absolutament embogida, considera progressista. La seva sinistra aliança amb l'islamisme, moguda per l'enveja i l'odi a les llibertats i el capitalisme, prepara un futur totalitari de manipulació orwelliana en què serà article de fe dir que portar una peça infamant com el vel islàmic és prova de l'empoderament de la dona.

I que una barbaritat tan gran la digui una dona.

Junqueras/Tardà/Rufián, la cinquena columna espanyola a Catalunya

Per a les eleccions catalanes del 2017, com soc més aviat d'esquerres, la CUP em va demanar anar a la seva llista en un últim honorífic lloc. No va poder ser perquè encara no estava censat a Catalunya. A les eleccions generals del 2019, ja censat, Gabriel Rufián em va trucar per demanar-me que fos a la seva llista també en darrer lloc. Li vaig preguntar per què no hi havia una única llista independentista i em va contestar que la CUP ho rebutjava. Em va enganyar, cosa que he vist després que fa sovint. El vaig creure i vaig acceptar anar a la llista d'ERC perquè pensava que era un partit independentista. També fals.

Al primer acte electoral al qual em van convidar a Barcelona, ​​vaig dir als congregats el que pensava: que el més important era votar per la independència i que, si no ho volien fer per ERC, que ho fessin per qualsevol altre partit sempre que fos independentista, que l'important era la unitat independentista.

Ja no em van convidar a cap acte electoral més. Mentrestant, no vaig trigar a adonar-me que aquella gent d'ERC no era independentista. Simulava ser-ho per atraure vots, però, en realitat eren una mena de neocomunistes espanyols només interessats en els seus càrrecs i els seus sous. Tenien muntada una estructura partidista tancada, composta per gent incrustada als càrrecs públics, una forma de PRI mexicà que funcionava patrimonialitzant l'administració pública i com una maquinària electoral que servia per mantenir els militants i les seves famílies. El seu independentisme era fictici. El seu veritable interès era tenir influència a Madrid i controlar el poder polític i mediàtic a la colònia, cosa que han aconseguit.

I se'm va acudir dir-ho, amb el qual vaig aconseguir que, a més de no convidar-me a més actes electorals, m'aïllessin i m'excloguessin de tots els mitjans. Abacus va deixar de publicar els meus llibres, fins i tot de vendre'ls. Vaig patir una campanya d'assetjament i difamació a les xarxes amb calúmnies i insults difícils d'imaginar (per sort, en tinc molts registrats) fins i tot amenaces.

Han passat els anys. Avui hi ha una operació de Rufián de muntar un front popular espanyol amb el suport entusiasta d'aquest comunista ibèric pota negra Tardà i l'habitual i ambigu suport de l'esperit jesuític i profundament espanyol de Junqueras. Ja és clar fins i tot per als més negats que aquests tres quintacolumnistes són contraris a la independència de Catalunya i l'únic que els interessa són els seus sous i les seves posicions de poder a l'entramat colonial espanyol a Catalunya.

És incomprensible que cap persona independentista pugui votar per aquests tres estafadors que han muntat una estructura partitocràtica de dominació a Catalunya que domina totes les esferes socials i es basa en el veto i l'amenaça als discrepants, així com la complicitat amb el poder de l'ocupant colonial.

Tot i totes les persecucions, ostracismes i calúmnies, encara penso que la independència és una qüestió de supervivència de la nació catalana, però s'haurà d'aconseguir derrotant aquesta troica de pocavergonyes i tots els que els fan el joc dins i fora del seu partit.