Teoria de la ruptura permanent

Els senyors i senyores de Junts, farts de les procrastinacions (és a dir, les preses de pèl) de Sánchez, han decidit donar un cop sobre la taula i complir les seves amenaces estiuenques. A partir d'ara, trenquen amb el PSOE i aniran per lliure al Parlament, cosa que ja feien. I fins i tot votaran en contra del partit del gobierno. Cosa que també feien.

Puigdemont es pregunta com se les enginyeriaran per governar a partir d'ara. I contesta el gobierno que com ho ha fet fins ara. Pedro és Pedro, però qui fa mesos que anuncia que ve el llop és Puigdemont. Per a res, és clar.

Ningú no es creu ja que Junts faci caure el govern. Té massa interessos en joc. Interessos dels de debò, no eteris. Posseeix grup parlamentari propi (500.000 euros de l'ala a l'any) gràcies al partit de Pablo Iglesias “el bo” i la dona del president gaudeix d'un discret i sucós endoll a la Diputació de Barcelona governada pels socialistes amb què el seu marit vol trencar. Impossible prendre's seriosament les enrabiades del pater famílias.

El PSOE afirma que continuarà governant sense pressupostos. Ningú té força per fer-lo fora. Les dretes nedan al fang de llur incompetència. El gobierno compta, a més, amb el suport ferm d'ERC, partit que condensa tota la força de l'esquerra anticatalana, catalana i espanyola. Però aquesta és una altra polèmica, molt ben representada al fresc de Goya de la Quinta del Sord en què es veu dos xicots, Junts i ERC, molint-se a pals. És possible que cap d'ells sobrevisqui.

Perquè l'autèntic perill per a aquest tàndem d'independentistes ficticis és a Catalunya i es diu Sílvia Orriols. És Alianza Catalana i el seu potencial de creixement evidenciat a totes les enquestes i en el pur sentit comú el que els treu de polleguera. Aquesta dona catòlica amb esperit de la donzella d'Orleans (encara que amb cinc fills) és la que està posant potes enlaire l'insuportable marasme de la política catalana, feta de corrupció, engany i manipulació de l'esfera pública al servei del wokisme més estúpid i destructor.

Si realment Junts vol que se'l prengui seriosament, ha de propiciar una moció de censura que portarà Feijóo necessàriament al govern, cosa que serà el toc de difunts per al partit. L'única manera d'evitar-ho -de moment- seria comprometre el PP a una moció instrumental, conduent a eleccions anticipades a Espanya. Però si això es produeix, serà gairebé impossible evitar les de Catalunya.

I unes eleccions a Catalunya ara mateix poden significar una patacada històrica dels partits processistes.

I el pitjor -o millor- és que, com més es retardin, més gran serà la patacada.

 

La farsa catalana

Una característica cridanera dels catalans és la seva aversió a parlar amb claredat, a dir les coses pel seu nom. S'estimen més els circumloquis, les perífrasis, les indirectes. Tenen un refrany: qui diu les veritats, perd les amistats. I per això prefereixen no dir-les, ni tan sols als espanyols, un poble més bàrbar que ells, però que acostuma a parlar molt clar i molt alt, com deia León Felipe. Per això aquells mai no seran independents ni lliures si no gosen parlar amb claredat.

Quan, arran del cop d'estat del Tribunal Constitucional el 2010, el poble català, espontàniament, va sortir al carrer afirmant que és una nació, els dirigents independentistes es van posar al capdavant de la manifestació per tal de no quedar-se endarrerits. Esperaven que, en arribar l'hora de l'enfrontament amb l'estat, la gent es fes enrere i ells no s'ho haguessin de jugar. Però la gent no es va fer enrere. Els que sí que ho van fer van ser els dirigents “independentistes”. Junqueras es va lliurar als espanyols com un xai considerant-se un Mandela català. Puigdemont va marxar a Bèlgica, esperant convertir-se en el gran exil·larca, com el de Babilònia durant el captiveri jueu.

Cap d'aquests farsants no és un líder independentista perquè cap no és independent. Junqueras presideix un partit corrupte fins a la medul·la, ple d'endollats i arribistes com els que ha fet possible la DEGAIA, que ara volen tapar. Amb un gabinet de pistolers, encarregat de fabricar joc brut i provocacions a l'adversari. L'altre dirigeix ​​un partit que té pactes amb el partit socialista en un munt de governs locals i conrea un teixit de complicitats i intercanvi de prebendes i endolls amb les institucions de l'estat, des de l'àmbit parlamentari al familiar.

Parlar de la CUP és com parlar del vaixell dels bojos, de Sebastian Brant.

El processisme ha generat una casta política protegida i alimentada pels espanyols. La casta es reuneix al parlament, un grapat de privilegiats que cobren per tapar els escàndols dels robatoris dels partits i evitar que algú plantegi els problemes reals de Catalunya. I quan algú ho fa, com Orriols, formen una pinya histèrica per aniquilar-la políticament. Ara l'amenacen amb un tribunal del Sant Ofici per anomenar “ultrafeminista” Tania Verge. “Ultrafeminista” en si mateix no és un insult que pugui ofendre ningú. Només es pot sentir ofesa la proislamista Verge. El problema, doncs, és la proislamista Verge; no Orriols.

Aquest règim d'assetjament a la crítica, la corrupció general, la censura i l'autoritarisme està protegit per uns mitjans al servei dels partits. Els periodistes són vailets dels corruptes i els més coneguts, fins i tot els que van de gurus mediàtics. Gent com Ustrell, Basté, Graset, etc. que presumeixen d'independència personal, però saben que, si desobeeixen les ordres dels que els paguen estarien al carrer en menys del que es triga a dir-ho. Ni independència personal ni res.

La conxorxa politicomediàtica és típica del moment, però, per ser Catalunya un país petit, on tots es coneixen, arriba a trets circenses. Una densa xarxa de fundacions, ONG, guinguetes de tota mena, empreses “del tercer sector”, etc., constitueixen un món opac en què sura a costa de l'erari una caterva de pocavergonyes que passen per intel·lectuals, activistes, assessors, experts i lluitadors per les llibertats.

I la farsa continua.

 

Distopia

Us imagineu que no hi hagués xarxes socials, especialment Twitter, com voldrien tots els polítics i periodistes dels mitjans convencionals? Seria la distopia perfecta.

Ningú podria saber què es cou al parlament. Només els partits polítics i els mitjans comprats per aquests, és a dir, tots, donarien informació. Impossible saber la veritat. Els mitjans diran allò que se'ls ordena. I, si se'ls ordena callar, callaran. Vegeu la DGAIA.

Però això ja no és possible gràcies a Twitter i aquests impertinents mòbils que han fet de tots els ciutadans, periodistes, igual que la Reforma protestant va fer sacerdots tots els cristians. I amb el mateix revolucionari efecte. S'ha acabat el sacerdoci mediàtic. Els ciutadans controlen directament els polítics i desconstrueixen les seves faules.

Gràcies a Twitter tothom pot escoltar les intervencions parlamentàries de Sílvia Orriols, que sembla haver nascut per a això. I contemplar el permanent escàndol que provoca al fariseisme circumdant. I també l'assetjament furiós que és objecte, encapçalada per un president que sembla un Arlequí de la commedia dell'arte.

I no només a l'hemicicle, si no fora d'ell, com testifiquen les dues captures de mòbil de la il·lustració del dit amenaçador de l'autoritat. Deu avisar la díscola diputada que el muntaran un tribunal d'honor per condemnar-la pel delicte d'odi, com la inquisició condemnava per heretgia.

El president és fora de si. Ja se sap que aquell a qui els déus volen perdre, primer ho tornen boig. Perquè aquest tribunal és moralment inic, jurídicament il·lícit i políticament, desastrós. L'efecte Streisand es duplicarà i accelerarà. I tenen les eleccions municipals a tocar. Amb centenars de menjadores per defensar.

Però AC és un partit nascut a Twitter d'on cap tribunal pot expulsar-ho, encara que fos el del judici final. I aquestes eleccions seran la primera prova de foc de la batalla entre els mitjans convencionals amb totes llurs martingales i les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. .

 

Telestina3

De vegades, en efecte, una imatge val per mil paraules. Vegeu:

Increïble. (Les altres 999 sobren).

*****

Però, per què increïble? Ben palès hi ha la bandera palestina encatifant l'accés a TV3.

És increïble el que vol dir.

Un mitjà de comunicació públic es declara partidari d'un bàndol en una guerra aliena sobre la qual se suposa que ha d'informar imparcialment.

Es declara Telestina3.

Els contribuents estem pagant un mitjà de propaganda d'un ens imaginari anomenat Palestina, en guerra contra Israel.

Perquè la bandera no simbolitza cap país real, sinó el desig de ser-ne un.

I, per ser-ho, vol acabar amb Israel i, de passada, amb els israelians.

Telestina3 es declara orgullosament antisemita.

Els qui hi estiguin d'acord rebran la doctrina que cerquen.

Els que no ho estiguin, poden sintonitzar Ràdio Pirenaica.

La bandera anunciava com informaria Telestina sobre la vaga general.

I així va ser. No va informar que havia estat un fracàs sense pal·liatius.

La TV de Catalunya és un servei públic i, amb aquesta bandera, es declara servei privat d'un desig estranger. Però amb els diners dels contribuents catalans.

Si això no és motiu perquè el Parlament demani la dimissió dels responsables d'aquest disbarat, la senyora Romà i el senyor Grass, no sé què ho pugui ser.

Sílvia Orriols: el dit a la nafra

Les intervencions de Sílvia Orriols en el debat sobre l'estat de la nació popularitzades a les terribles xarxes socials, que no sé quin ministre del PSOE vol fiscalitzar, han estat un terratrèmol, un fenomen tel·lúric. Per primer cop des de fa molts anys arriba al parlament la veu del carrer. I s'expressa en un català pur que tothom entén si bé amb un to una mica monocord en què el pas del temps anirà introduint variacions.

Amb la seva proposta estrella de suprimir les subvencions als partits ha posat el dit a la nafra: el sistema de finançament públic dels partits que, és clar, s'han enfurismat. I els mitjans, tots, públics i privats, han obert foc granejat contra AC, encapçalats pel búnquer de TV3 i la ràdio pública. L'odi no els deixa veure que li estan fent la campanya electoral. Streisand as usual. La gent no és beneita i veu com tan desmesurat atac prova que la senyora Orriols té raó: el problema és el (corrupte) finançament públic dels partits.

En efecte, el que al principi va semblar just, és a dir, que els càrrecs electes fossin remunerats amb diners públics perquè els ciutadans de menys recursos poguessin accedir-hi, ha esdevingut un llast per al país i una font de corrupció. Una exacció per a la gent i una bicoca per als representants, diputats, regidors, càrrecs de tota mena i color.

Amb el sistema existent, els diputats s'han apoderat de la caixa dels salaris i l'administren a la seva manera. A través dels pressupostos fixen els salaris dels funcionaris i sancionen els del mercat segons els pactes salarials. Però també determinen els seus propis ingressos, segons el seu lliure albir. Són, doncs, els únics que, en comptes d'ajustar les despeses als ingressos, com fem la resta dels mortals, ajusten els ingressos a les despeses. Aquest privilegi ha donat lloc a una corrupció endèmica que passa per un comportament normal.

Al seu torn, el finançament públic dels partits, sempre calculat pels seus militants com a representants, és generós. I, com que les retribucions dels polítics són tan altes, alguns els detreuen un percentatge per a les arques de l'organització que funciona com una empresa. A més a més, orienten les despeses públiques per raons de conveniència cap a altres empreses en un network en benefici mutu.

No és estrany que la política s'hagi convertit en una professió que, òbviament, selecciona el seu personal entre aquells que li seran més útils. Gent sense principis, aferrada als càrrecs, perpetuant-s'hi, defensant avui una cosa i demà l'altra. La qüestió és no quedar-se fora de la llista.

Doneu una ullada a la composició del Congrés espanyol i el Parlament català. Una classe de polítics professionals que són molt més a prop entre ells del que ho són els seus electorats. Tant que molts són intercanviables i entre els que abunden els farsants.

Així que la senyora Orriols no només ha posat el dit a la nafra, sinó que l'ha ficat a l'ull a la partitocràcia.

 

La catalanofòbia de l'esquerra

Les tertúlies polítiques de la televisió despolititzada són un acudit. Portes uns tertulians d'acresolada solvència partidista, amics entre si, i quan creus que tot anirà com la seda, es desencadena la tempesta.

Aquest comportament colèric no és l'habitual al personatge, per més que és home vehement. Fa la impressió que se li estigui contagiant la iracúndia de les dues dones amb qui manté estret contacte polític. La direcció d'Unides Podem és una mena de troica. Si no temés ser acusat de masclisme, faria valer la vella expressió de cherchez la femme! Que aquí serien dues.

Els insults d'Iglesias, pels quals després va demanar disculpes, són tràilers dels discursos de Belarra que rebutja la delegació de competències sobre immigració pel racisme dels catalans. La catalanofòbia és un leitmotiv de l'esquerra espanyola. El front popular de les esquerres “perifèriques” és una quimera, que ni la contumàcia de Tardà a l'engany aconseguirà materialitzar.

És un point d'honneur. Encara que molts militants creguin que Junts és una merda, és la seva merda i no poden permetre que ho digui un espanyol i a més d'esquerres, el més semblant a un espanyol de dretes. És una humiliació que no poden empassar-se sense risc de patir-ne una altra de més gran en català.

EL DISCURS DEL REI A L'ONU

Comença amb unes engolades consideracions plenes de llocs comuns: “En aquest un món trepidant i desbocat, que massa vegades ens situa davant el vertigen del precipici…” (Wow!). Segueix després amb disbarats com que “Espanya és un poble profundament orgullós de les seves arrels sefardites”. Espanya no és cap poble i en expulsat els jueus el 1492, va renunciar a les seves arrels sefardites. Si fa referència als que ja estaven enterrats o els que es van quedar aquí, convertits o sense convertir, seran qualsevol cosa, menys sefardites. La resta, un rotllo de 20 minuts amb tot el programa woke del govern fil per randa, amb una audiència mitjana.

Felip VI proposa també un programa pràctic: que s'acordi un alto el foc i que Hamàs alliberi els ostatges. Així, sense més ni més. Creu el rei que Hamàs lliurarà els ostatges abans de l'alto el foc? Creu que els lliurarà després? Creu alguna cosa el rei? I, sobretot, pinta alguna cosa el que el rei dels espanyols cregui?

 

Unides Podem demana la guerra

Hamàs està perdent la guerra. En vista de la situació, el moviment propalestí que, en el fons, és pur antisemitisme, fa valer altres formes de combat en l'àmbit diplomàtic, mediàtic, de mobilització popular. Es tracta d'impedir que Israel arribi a la victòria definitiva, imposant-li un alto el foc.

Però aquestes formes tampoc no serveixen per a res. El reconeixement de Palestina com a estat membre de l'ONU no esdevindrà una resolució mentre els Estats Units la vetin. Les mesures d'aïllament econòmic i els embargaments d'armes tampoc no seran eficaces per la mateixa raó. Sobre l'efecte propagandístic de la flotilla no val la pena parlar. Ha estat contraproduent.

Les altres accions, com la interrupció de la vuelta ciclista, les pintades i els boicots als comerços, les agressions personals als jueus, l'exclusió d'Israel de totes les competicions internacionals tampoc no donen resultat. Tota aquesta activitat, molt controvertida, fa pudor d'antisemitisme.

Espanya es presenta com l'abanderada de la causa dels àrabs i el president Sánchez aspira al Nobel de la Pau per la defensa de la solució dels dos estats, la seva hostilitat a Israel i el suport de tota mena a l'estat palestí, d'altra banda, inexistent.

L'esquerra radical, el nucli dur del qual, Belarra, Montero, Iglesias fa mesos que atia l'antisemitisme més ferotge, considera que ha passat el moment de la diplomàcia. Ara som al moment de la guerra. No diu el senyor Santiago, membre d'alguna de les matrioixkes del partit comunista, que ens hem de preparar per a un possible atac israelià?

Què esperem? El dret internacional i la carta de l'ONU permeten procedir manu militari contra Israel com a estat agressor, diu Iglesias. Això és la guerra, ras i curt. L'article 42 de la Carta de les Nacions Unides preveu aquesta mesura, sempre que ho autoritzi el Consell de Seguretat i com que això no és possible per l'esmentat veto ianqui, aquí estem parlant per parlar. Sortosament perquè només Gila podria reportar sobre una guerra entre Israel i Espanya.

Aquests radicals autèntics no hi ha gaire temps li van muntar un escàndol al govern a compte del seu bel·licisme en la qüestió d'Ucraïna. Es pensaven hereus dels bolxevics i la seva oposició a la Primera Guerra Mundial. Qui vulgui guerra, deien, que hi vagi. El poble no ha de pagar la bel·licositat de l'oligarquia.

Bé, vet aquí que ara sí que cal anar a la guerra. El fet que sigui contra Israel possiblement la justifica a ulls del antisemites d'UP. Per a la resta del planeta és un exemple més de com aquests radicals sempre fan el contrari del que diuen.

I això és també palès en l'àmbit de la seva vida privada en un temps en què “el que és personal és polític”.

El baptisme de foc de Sílvia Orriols

Ha coincidit amb el baptisme de sang de Mònica Terribas a la tertúlia de RAC1. Quin daltabaix va organitzar aquesta diva d'un periodisme de partit i més antiquat que el rigodon! Quina manca d'estil amb una persona a qui els mitjans han tingut vetada fins ahir! L'entrevista íntegra és aquí, però la baralla més directa i iracunda comença al minut 7:38. Val la pena escoltar-la.

Dissabte passat, arran de l'enquesta de La Vanguardia, que donava a Aliança Catalana 19 diputats, Palinur publicava un post titulat “Qui tem la Sílvia Orriols?” S'albira la resposta. Per començar, els membres de la tertúlia de Jordi Basté a RAC1, encara que el palmell se l'emporta la senyora Terribas. La seva intemperància, incontinència i agressivitat van estar a punt de rebentar el programa que es va salvar gràcies a la serena dignitat d’Orriols.

Però l'objectable i censurable de la fúria de Terribas no era només la seva actitud, sinó, i especialment, el seu contingut. Va recitar fil per randa el discurs de propaganda antisemita de Hamàs que els mitjans wokes occidentals repeteixen com a lloros. Per tota prova, va aportar diverses vegades el nom de l'ONU, organització les filials de la qual, com la UNWRA, col·laboren directament amb el terrorisme de Hamàs. Una periodista que, en una guerra, qualsevol guerra, dona per bona la visió d'una de les parts no és una periodista. És una combatent.

Quan es va restablir l'ordre l'alcaldessa de Ripoll va exposar meridianament la posició dels partidaris d'Israel a la guerra contra Hamàs. Un discurs que els wokes propalestins intenten fer callar a tot arreu. I que, precisament per això, causa més impacte. Com deia Washington, "la veritat prevaldrà sempre si es treballa per treure-la a la llum."

Els tertulians van tenir la delicadesa o hipocresia d'ometre expressions com “extrema dreta”, “ultra”, “xenòfoba” o “feixista” què es troben sovint a les mencions mediàtiques a Orriols. Ni tan sols van gosar dir-la “islamòfoba”, encara que ella mateixa confessa ser-ho. Totes les preguntes portaven arrière pensées, eren esquers per veure si ella mateixa es denunciava.

El resultat de l'entrevista es pot consultar a les xarxes perquè esperar que els mitjans informin sobre la intervenció de Terribas és esperar que els porcs volin per ells mateixos. 

Al seu baptisme de foc, Orriols ha superat totes les expectatives, les favorables dels seguidors i les desfavorables dels contraris. Amb raó no volen deixar-la parlar perquè, quan parla, les enquestes fan fum.

L'apaivagament és inútil

L'Assemblea General que comença avui, dilluns, donarà la benvinguda a França, el Regne Unit, el Canadà i Austràlia al nombrós club dels països que reconeixen l'estat palestí. Prop dels 151 dels més de 190 de l'ONU. Amb tan il·lustres nouvinguts, l'Assemblea General intentarà reconèixer Palestina com un nou estat membre amb plenitud de drets.

Però aquesta decisió no es podrà adoptar mentre els Estats Units mantinguin el dret de veto al Consell de Seguretat. Aquest veto pot semblar molt, poc o gens indignant. Però és la legalitat internacional vigent.

L'ús de l'ONU com a caixa de ressonància de la propaganda woke està enfonsant-ne el prestigi. Perquè és fal·laç i inútil. L'exemple més recent: en un article del Nacional s'afirma que la mateixa ONU, mitjançant una comissió independent, ha qualificat de genocidi, el que passa a Gaza. Això és fals i tan absurd com un raonament del Barreter, d'Alícia. Com es pot considerar decisió de l'ONU una decisió d'una comissió independent de l'ONU? Abans hauria de fer-la seva, oi? O no cal?

Un reconeixement tan universal fa sospitar. Reconèixer l'estat palestí sabent que no se'n farà realitat no té cost. A més, és un gest ben vist pels països contraris. L'autoritat palestina i Hamàs han felicitat els països que han fet el pas. Amb la seva política d'apaivagament pensen que es deslliuraran de l'agressivitat del terrorisme islàmic. Potser se'ls donarà l'oportunitat de ser devorats els últims, com ara Polifem a Ulisses.

En el cas d'Espanya, la combativitat del govern de l'esquerra va més enllà del que és simbòlic. Proposa crear un grup de països europeus que sostinguin financerament l'estat palestí. Des d'Unamuno és llegenda que els espanyols són idealistes com Don Quixot i materialistes, com Sancho Panza. Així, si l'estat palestí no té fronteres, ni capital, si més no, que tingui un banc.

En aquesta defensa de la suposada causa palestina, també s'entreveu una tàctica d'aprofitar la indubtable embranzida de l'antisemitisme espanyol per millorar les perspectives electorals del govern. El seu extrem wokisme ha deixat fora de joc el pobre Feijòo, incapaç de trobar el just milieu de Montesquieu entre els propalestins i els proisraelians per la molt senzilla raó que no n'hi ha. No en aquesta guerra.

Els partidaris d'Israel diuen que el reconeixement de l'estat palestí és, de fet, un suport a les posicions de Hamàs. Netanyahu se n'ha anat a Washington es podria dir que a consultes i anuncia que, a la tornada, donarà la resposta al reconeixement de l'estat palestí. Però, en realitat, ja ho ha fet: o la guerra acaba amb la rendició de Hamàs i l'alliberament dels ostatges i després ja es veurà; o acaba amb l'ocupació militar de Gaza i l'absorció de la franja, Cisjordània i Jerusalem Est en un únic estat jueu.

El genocidi i la inhumanitat

Efectivament, aquesta guerra mou les passions més pregones a molts estaments i moltes societats. La condemna a Israel i la defensa de Palestina es troba a tota hora al carrer, als mitjans de comunicació, a les activitats institucionals i fins i tot a les cerimònies religioses. L'afortunat guanyador d'aquest premi de cinema, sens dubte, parla ex abundantia cordis quan acusa de “manca d'humanitat” els que no pensin o sentin com ell.

La llibertat consisteix a pensar o sentir allò que cadascú vulgui, sense veure's acusat d'inhumà pels que pensen d'una altra manera per molt il·luminats que estiguin per la deessa Raó. Això sembla elemental, no? O m'equivoco i alguns tenen dret a negar humanitat a altres per raó de sentiments o idees?

Doncs sí, m'equivoco. La majoria dels mitjans de comunicació i molts governs occidentals han pres partit a favor d'un dels costats a aquesta guerra. Encara més, són combatents a la rereguarda, la de la propaganda. Defensen una quimera que anomenen Palestina per no dir que defensen Hamàs, que és el nom real de l'altre costat. I el que mana. El qui no allibera els ostatges, sinó que amenaça en públic d'executar-los, transferint hipòcritament la culpa a l'atac israelià, car els ostatges estan disseminats pel territori. Vostès em perdonaran, però és difícil ser més malparit. 

En realitat, aital fúria gairebé bíblica contra els que neguen que Israel estigui cometent un genocidi anuncia el pas següent en aquests casos d'assetjament col·lectiu. Consisteix a dir que negar el genocidi no és una opinió, sinó un il·lícit. A imatge d'alguns països, com ara Alemanya, on negar l'Holocaust és delicte.

Els lluitadors aguerrits contra el negacionisme del genocidi hauran d'acceptar que, abans de tot, haurem de posar-nos d'acord sobre que sigui genocidi. És el civilitzat. Qualssevol altra cosa no té nom per molts crits que es donin i banderes s'onegen. Resulta que el genocidi està tipificat com a delicte a l'article II de la vigent Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, de 1948.

L'assumpte és, doncs, molt senzill: s'analitzen les circumstàncies de Gaza en aquesta guerra (la novena) d'Israel contra els àrabs. A continuació, es comprova si encaixen en la tipificació legal esmentada. Si encaixen, hi ha delicte de genocidi; si no encaixen, no n'hi ha. Ni l'ONU com a organització, ni el Tribunal Penal Internacional, ni la Comissió Europea no han declarat genocidi la guerra de Gaza. Són tots negacionistes? De cap manera. El que passa és que no hi ha cap genocidi i no n'hi haurà encara que els wokes pro-Hamàs continuen amb la seva murga antisemita.

Només un fanàtic pot considerar inhumà qui pensa de manera diferent de la d'ell. Si pensa és perquè és un ésser humà. Igual que el que li nega aquesta condició. Potser una mica més.