La tirania d'ERC

La destrucció en marxa de Catalunya és obra del règim partitocràtic que la desgoverna. Sobretot, d'ERC, una organització d'endollats en què la major part de la militància depèn d'un sou públic administrat pel partit, cosa que garanteix la seva obediència a les consignes de la direcció. Gent sense capacitat crítica ni autonomia, dedicada al culte a la personalitat d'un líder fracassat, però sempitern, que ningú no gosa qüestionar.

El resultat és un règim de corrupció general, l'última escandalosa manifestació del qual és el suposat robatori milionari de la DGAIA, però que s'estén per totes les activitats de l'organització de llarg a llarg de la societat. Empreses públiques, fundacions i multiplicitat de guinguetes gestionades pels amics i clients de la direcció, tots els quals formen una oligarquia de vividors dels diners públics enriquint-se sense cap control públic.

Ni cap responsabilitat pels escàndols quan es produeixen. Per molt indignant que sigui el resultat de la seva incompetència, malversació o apropiació il·lícita, ningú no dimiteix. Feu el que feu. Poden morir els ciutadans als carrers sense protecció policial, els funcionaris a les presons, els pacients als hospitals. Ningú reconeix la més petita responsabilitat. Ni encara que s'emporti el botí cru i a la vista de tothom.

Ningú no pot controlar els desaforaments d'aquest règim corrupte que es nega a retre comptes. Els mitjans de comunicació estan tots comprats pel govern de torn i plens de periodistes mediocres que només saben fer propaganda del règim, afavorint i vetant, fins i tot atacant, qui se'ls ordena. Sempre a  canvi de diners i/o càrrecs públics. Catalunya és un erm moral i intel·lectual habitat per conills lletraferits.

Aquest monopoli de la comunicació permet que el líder inqüestionat estigui cada dia als mitjans, tot i que no ocupa cap càrrec institucional i està inhabilitat per participar en política fins al 2031. La seva missió és repetir sense gens de vergonya unes mentides sobre l'honradesa del partit que tothom sap que són mentides, però ningú no pot desmentir perquè els mitjans, sobretot els audiovisuals, estan literalment al servei de l'oligarquia corrupta.

No és que ja ni es parli d'independència. La tirania dels cipais d'ERC és l'arma principal per al subjugament de Catalunya a Espanya i el que resulta incomprensible és que encara hi hagi qui vota el pocavergonya que ha destruït un país.

La destrucció dels pessebres

Quan Eugeni D'ors va dir que “tot el que no és tradició és plagi” a la seva Aforística de Catalunya, el 1911, estava apuntant a quelcom més profund que a una concepció conservadora de l'art. Deia que la creativitat és un brollador que sorgeix d'un pou de tradicions, que és un fruit que neix a partir d'unes arrels del passat de l'activitat de l'artista i del poble.

Els pessebres cristians són una tradició que es remunta al segle XIII, quan San Francisco, il poverello d'Assissi, va importar la idea a Itàlia d'un viatge a Terra Santa. Ho va fer amb persones i animals vius (al cap i a la fi, era Sant Francesc, el patró dels drets dels animals) i la idea va prosperar, encara que ja amb figures en efígie, per tota la cristiandat, fins avui.

Aquesta tradició ha nodrit la creació artística cristiana al llarg dels segles amb una sèrie incomptable de pintors (hi ha molts pessebres anònims) que han rivalitzat en genialitat, des de Giotto de Bondone al segle XIV fins a Edward Burne-Jones al XIX (el de la il·lustració), passant per les magnífiques creacions de fra Angèlic, Van der Weyden, Bosch, Brueghel, Mantegna, David, etc., etc. Fins i tot l'irrespectuós Quentin Massys té un naixement.

Avui dia, una mena d'ideologia irracional, barreja de barbàrie, prejudici i ignorància, que es presenta com la culminació del pensament crític i desconstructor, pretén eliminar la tradició betlemista (o tot Nadal, de passada). El seu argument és que és una mostra d'alienació popular i una imposició religiosa d'intolerància i fanatisme. La defensen uns corrents polítics d'esquerra woke que han oblidat la també tradicional secularització de les societats cristianes, on la conservació de les tradicions cristianes conviu amb l'avenç i el ple desenvolupament de la ciència i la il·lustració a un maridatge que és la glòria del coneixement contemporani.

Cal esperar que no ho aconsegueixin i que una reacció dels pobles occidentals en defensa de les seves arrels i tradicions ho impedeixi. Perquè, si ho aconseguissin, si destruïssin la tradició, les arrels de la identitat dels pobles, què plagiarien? Quina seria la font de la seva creativitat? La barbàrie islàmica que està envaint les nostres societats i destruint-ne el patrimoni artístic?

De la barbàrie no en surt res. Del no-res no en surt res, com molt bé sabien els filòsofs presocràtics.

Un Parlament de porcs (amb perdó)

He vist que, quan Sílvia Orriols fa ús de la paraula al Parlament, gairebé tots els parlamentaris s'aixequen dels seients i, com un ramat de porcs (amb perdó), es dirigeixen a la sortida per a no sentir-la.

No comentaré la grolleria de tal actitud. Amb els porcs (amb perdó), això és inútil.

Tampoc espero que cap pseudoperiodista dels que escriuen a sou dels partits i es creuen Kants digui alguna cosa. Menys que ho faci el president d'aquesta mil·lenària institució, avui prostituïda, i encara menys que ho faci el del govern, aquest buròcrata gris de passat fosc que es limita a acumular sous de càrrec en càrrec.

Ho faré jo i des de 5 punts de vista.

Jurídic: l'abandó de la sessió és un desistiment de funcions. Els ciutadans trien els parlamentaris perquè parlamentin. No perquè se'n vagin al bar.

Filosòfic: escoltar els arguments aliens és el mínim que es pot demanar a algú que després ha de votar sobre ells.

Ètic: quina ètica permet a aquests individus trencar la regla moral universal de no fer als altres allò que no vols que et facin a tu?

Econòmic: cap empresa no autoritza l'absència injustificada del lloc del treball sense la corresponent sanció econòmica o, potser, l'acomiadament.

Polític: si tants partits enfrontats es posen sempre d'acord per a dues coses, apujar-se el sou i boicotejar Orriols, serà que no estan tan enfrontats entre si i que, en el fons, riuen dels ciutadans als quals haurien de respectar perquè els han votat (118.000 en concret a Sílvia Orriols) i paguen els seus immerescuts sous.

És clar, però, que demanar respecte als porcs (amb perdó) és inútil.

El terrorisme islàmic i l'esquerra woke

"S'ha de prohibir l'islam a Occident?"

El principal perill d'Occident és avui la invasió musulmana amb el suport de la cinquena columna proislamista, composta bàsicament per uns polítics de l'esquerra woke i uns mitjans de comunicació que són el seu aparell de propaganda.

Tracten d'embellir l'islam, afirmant que aquesta visió és exagerada i que és l'islam el que està en perill. Per això han inventat el terme “islamofòbia”. Amb aquesta actitud suïcida els atemptats, que formen part de la guerra de l'islam contra Occident, no cessaran, sinó que pujaran. Ja ningú no pot aturar el frenesí embogit dels fanàtics musulmans.

Els comunicadors més abjectes al servei de l'islam han intentat contrarestar l'horror del pogrom de Sydney posant èmfasi que l'home que va desarmar un dels assassins era musulmà. Com si això compensés per l'horror del pogrom. Però, a més, silencien que, al començament, dos ciutadans més, Boris i Sofia Gurman, que van desarmar un dels terroristes, van ser assassinats perquè aquest tenia un segon fusell.

Mentrestant, en el termini de dos dies, hi ha hagut un intent de pogrom a Los Angeles, un altre atemptat frustrat a Polònia, dos atemptats frustrats més a Alemanya, Magdeburg i Dingolfing.

Una realitat ofegadora de la qual els mitjans wokes no van informar. Com tampoc ho fan de la invasió islamista del mercat de Nadal a Brussel·les o de la cancel·lació del concert de cap d'any a París per por als atacs.

Sembla increïble, però RAC1, afirma que això dels atemptats per Nadal  és invenció de l'extrema dreta.

Són mitjans de comunicació al servei dels invasors. La seva funció és falsejar i tergiversar la realitat. Arribarà un moment en què tots aquests enemics de la llibertat i la democràcia hauran de reconèixer que formen part de la guerra del bàndol islàmic.

Ara com ara, la irresponsabilitat històrica d'aquesta tropa, que va contra els fonaments ideològics d'Occident, és immensa. Sobretot, cap a les generacions futures.

El pogrom de Sydney

Ahir deia Palinuro que Gaza és l'inici de la tercera guerra mundial. I l'experiència de la història ens diu que la primera víctima de tota guerra és la veritat. La propaganda, la mentida, és una arma estratègica essencial. A la guerra menteix tot déu. No, diu Sant Anselm, Déu no pot mentir. Però el sant home s'equivocava: fins i tot Déu menteix a la guerra, com ho va fer quan va enganyar el rei d'Israel, Ahab, perquè anés a la batalla de Qarqar sabent que hi moriria (1 Re, 22, 22).

I, si Déu menteix, què no faran les seves criatures? Un repàs als titulars dels mitjans escrits o audiovisuals d'ahir és com un viatge al país de les meravelles, on les mots signifiquen el que diu Humpty Dumpty. Un atac de dos islamistes a un grup de jueus per ser jueus amb 16 morts, de moment, i no sé quants ferits, o sigui un pogrom, es convertia en un “tiroteig”, com una baralla de bandes, oi? Coronava el dia una “informació” de 3Catinfo que els vídeos sobre la situació dels mercats de Nadal a Alemanya que tothom coneix són una campanya “islamofòbica”.

I encara sort que no han pogut amagar el pogrom, és a dir que no han pogut silenciar-ho, com van fer amb el frustrat atemptat d'ahir al sud de Baviera, en què uns musulmans preparaven un acte de terrorisme amb un cotxe i explosius, a l'estil d'atemptat de Magdeburg del 2024. 

Contrapunt al cor de periodistes, el dels polítics tant woke i antisemites com ells. El llorer correspon a Pedro Sánchez horroritzat pel pogrom. Fa mesos que atia la judeofòbia: ha reconegut l'estat de Palestina, cosa que és una provocació a Israel, amb qui ha trencat relacions comercials; ha donat suport a la flotilla antisemita i l'ha defensada amb un vaixell de guerra; ha recolzat i finançat el boicot fripalestain a la tornada ciclista; retira Espanya d'Eurovisió, cosa que li agraeixen els amants de la música. Però està horroritzat. Horroritzats estan també els governants woke de França i Anglaterra. Són líders molt per sota de la seva responsabilitat a la història. Encara que resta un esclaó fins arribar al cinisme de l'esquerra. Aquí teniu Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise explicant que el vel cristià implica submissió a l'home, però el musulmà, no. Sic.

Els votants d'aquests líders occidentals es van anar animant i, a la nit, una multitud de fripalestains va anar a atacar un concert de Hanukkà a Amsterdam. De l'atemptat d'avui a Brown University, Rhode Island amb dos estudiants morts i nou ferits, estem pendents de saber si l'assassí és musulmà o no i si és o no un pertorbat mental. 

En diverses ciutats europees, americanes i fins i tot d'Austràlia, hi ha hagut turbulències fripalestain de tota mena. La consigna és: globalitzar la Intifada, perquè la guerra és avui tous azimuts.

La pregunta és: qui finança tot això? Qui paga les armes, la infraestructura, les organitzacions, les mobilitzacions, les mesquites, els periodistes (han comprat fins a la BBC), els imams, la informació, els polítics wokes, els agitadors als campus? Qui finança la guerra?

La judeufòbia espanyola

Gaza és la primera batalla de la pròxima guerra mundial. La segona serà Europa, on està molt avançada la nova invasió sarraïna, aquesta vegada per mitjans civils. Les altres tres, 711, 1529 i 1683, ho van ser per mitjans militars, però van fracassar. I justament quan la UE decideix posar fi a la bogeria de les portes obertes d'Angela Merkel, Espanya és l'únic país que vota en contra. Aquí veiem el president del govern afirmant orgullós que Palestina és un país germà.

Germà de gent com Sánchez, és possible. País ni ho és ni ho ha estat mai. Defensar la causa Palestina és, a més d'una mostra de judeofòbia, acceptar una mentida secular que ens duu a l'edat mitjana i admetre la invasió islàmica d'Occident.

El govern espanyol és el més judeòfob i el més islamista d'Europa. De fet, un instrument de la política exterior del Marroc. Fa anys que finança la UNWRA i altres agències i ONG que són organitzacions terroristes. El país que va patir els atemptats islamistes de l'11 de març de 2004 i el 17 d'agost de 2017, i sap que en tindrà un altre de monstruós en el futur, el que està envaït per musulmans que imposen la seva religió i els seus bàrbars costums i converteixen en un infern la vida quotidiana de milers de compatriotes. El país que els va expulsar fa cinc-cents anys mitjançant una guerra que va durar vuit-cents anys

Sánchez explica que els que han perpetrat el genocidi han de respondre per això, referint-se òbviament a Israel. Un primer ministre no pot parlar sense saber què diu, sobretot perquè està calumniant un estat. Fora dels mitjans de comunicació propalestins (pràcticament, tots), cap institució internacional jurídica i/o política ha admès que hi hagi un genocidi a Gaza. Ni tan sols el Tribunal Penal Internacional, aquesta cort plena d'amics dels terroristes sarraïns; ni l'ONU, una organització de pantalla del terrorisme internacional. Aquest home està abduït per la propaganda de l'esquerra woke, tipus Sumar i Podem, aliats de la barbàrie islàmica.

En canvi, Espanya no ha patit mai un sol atemptat israelià. Aquells a qui va expulsar injustament el 1492 no han fet res en contra del país; ni aleshores ni ara. Però a Espanya, les autoritats toleren, si no encoratgen una judeofòbia irresponsable. Es fan assetjaments i pintades en locals jueus que recorden les dels nazis. Es prohibeixen conferències jueves sense cap raó. Es prohibeixen estrenes jueves, mentre es subvencionen d'altres pro-musulmanes.

Per no ser menys judeòfoba que el seu president, la comunista Yolanda Díaz afirma que "hoy, nuestro Auschwitz está en Gaza".  Vol dir que Gaza és l'Auschwitz de la nostra època, però la seva ignorància,  judeofòbia i antisemitisme no li deixen veure la monstrousitat del que ha dit: "nuestro Auschwitz".

(Si hi ha algun dubte respecte a la legitimitat de l'ús del terme judeofòbia, recordeu que va néixer a l'últim terç del segle XIX a Alemanya (on es diu Judenhass), juntament amb el d'antisemitisme. Res a veure amb aquesta invenció recent de la “islamofòbia”, com sempre un plagi dels jueus, per tal de robar-les fins i tot el seu passat de poble secularment perseguit).  

La cosa nostra catalana

Com és possible que una nació moderna i avançada estigui sotmesa a la tirania colonial d'una altra de més endarrerida en tots els conceptes? És una curiositat que comparteix molta gent, però de la qual els independentistes catalans afirmen que només ells en poden parlar. Compte amb gosar opinar si hom no és català de naixement. Catalunya, com les mònades de Leibniz, és perfecta, no necessita res de l'exterior i viu al millor dels mons. Tot judici aliè només pot ser dictat per la ignorància o la mala voluntat. És una mostra d'arrogància i covardia, un complex de superioritat que n'amaga un altre d'inferioritat perquè, si són tan avançats i moderns, per què el país continua sotmès a l'amo?

Els independentistes, dividits en diversos partits enfrontats, diuen entendre's entre si, com a catalans que són. No necessiten opinions alienes. Però l'experiència mostra que, amb qui s'entén bé cadascun per separat és amb els espanyols. L'independentisme s'esgota en baralles per la gestió d'un poder delegat i el repartiment de sous i endolls de l'administració colonial. Tot acompanyat d'un discurs fet de jeremiades, frustració i mistificació de l'objectiu independentista.

Un bon dia, empesos per la contingència de la història, els partits van demanar el concurs del poble per arribar a la anhelada independència. Van fer un referèndum. Era un viatge a la fi de la nit. La gent va respondre, deixant veure el nervi de la nació. Però quan els espanyols van tornar a bombardejar  Barcelona com cada cinquanta anys, els dirigents van fugir d'estudi. Els partits es van desinflar com un globus punxat i van tornar a la posició del gestor complaent, acceptant de retruc, la legalitat il·legítima del colonitzador.

Tot el discurs independentista dels partits, des de la deserció del 2017, ha estat una impostura. Han governat més de deu anys i no només no han fet res, sinó que ho han destrossat tot. El capgròs Aragonès va demanar el vot per “culminar la independència” a les eleccions del 2021 i va entregar Catalunya el 2024 al govern més anticatalà de la història recent. 

Ara tots viuen còmodament instal·lats en un règim de corrupció que no té res a envejar a l'espanyola. És una realitat que ofega la societat catalana, fet de fabulosa incompetència, robatori sistemàtic de les arques públiques, malbaratament sense taxa en detriment de la població i control autoritari dels mitjans de comunicació, convertits en un festival en què uns pallassos ben pagats canten les excel·lències del govern.

Els partits independentistes no són independentistes. Només són partits, i la seva política no és nacional-catalana, sinó nacional-espanyola. Han tornat a jugar la carta del “catalanisme polític”, aquesta vegada orientat a l'esquerra. La simulació va a càrrec de la indescriptible troica d'ERC, Junqueras, Tardà i Rufián, tres demagogs oportunistes només atents als seus interessos personals i als quals la independència els produeix urticària.

Del marasme de Junts no paga la pena parlar i del festival de hippies vintage de la CUP encara menys.

L'objectiu de l'independentisme partitocràtic català és avui clar. Impedir que es consolidi una alternativa independentista. Al preu que sigui. Faran el que calgui per a perpetuar la submissió a Espanya.

El feminisme misogin

Fourier era un geni: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Exactament. La història ho avala. Per això era tan important el feminisme. I per això avui és tan lamentable la seva degeneració.

Convertit en ideologia política de gènere, el feminisme de la tercera onada ha destruït la seva raó de ser. L'accés a les institucions no ha fet disminuir els indicadors de misogínia i violència sexual enlloc. Al contrari, han augmentat. En canvi, ha contaminat el vell moviment de les sufragistes amb el clientelisme i la corrupció del poder polític.

A Espanya hi ha un Ministeri de la Igualtat, creat el 2008, la titularitat del qual, pel que sembla, està reservada a dones (visca la igualtat!), per incompetents que siguin. Esdevingut el Sant Ofici, aquest ministeri vigila les xarxes socials, per censurar els delictes d'odi al selvàtic àmbit digital. L'odi, bèstia negra dels nous Torquemades. Empèdocles deia que l'odi és un dels dos principis que fan possible l'ésser, el món, l'univers. L'altre és l'amor. Però, en la seva ignorància supina i ànim podrit, les feministes governamentals diuen que l'odi és un delicte. Com assaltar un banc, vaja.

Per detectar-ho, rastregen les xarxes a la recerca del sintagma “Charo”, codi secret dels odiadors. El país està pagant una milionada a gent sense cap capacitat, buròcrates del partit del qual han xuclat tota la vida, per impedir que els ciutadans s'expressin lliurement.

El Ministeri compta amb un Institut de les Dones de recent creació, que no és més que una guingueta per a pagar nòmines altíssimes a companyes de confessió política. Un Institut la primera directora del qual va haver de ser destituïda a menys d'un any de gestió per activitats lucratives impròpies de la seva condició. Això sí, discutint molt sobre si els trans i els queer són dels nostres o no.

Mentrestant, el partit d'aquests censors continua sent un niu d'abusos sexuals, protegits pels superiors, com es prova amb el cas de Paco Salazar.

El paroxisme de la incongruència s'assoleix quan el feminisme apadrina causes contràries a les dones i la civilització. L'exministra de la Igualtat, Irene Montero (que no acceptarà mai que la seva llei de “només sí que és sí” va ser un disbarat), identifica la teoria feminista amb una causa palestina que barreja l'antisemitisme i l'islamisme. El primer és tradicional a l'esquerra espanyola, ignorant de l'aportació jueva a la cultura del país. El segon es presenta amb tota la seva parafernàlia de misogínia, pederàstia, fanatisme i totalitarisme disposat a purificar els nostres costums de societats capitalistes i decadents.

Una bona teoria pot degenerar i acabar il·luminant una pràctica desastrosa. A l'enginyeria social, els experiments es fan amb gasosa. Bé que ho sabia Hölderlin: “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà vulgui convertir-lo en un paradís".

El poder dels diners

A Catalunya, la premsa digital està comprada pel poder polític. La no digital, també. I els mitjans audiovisuals. No cal parlar de la radiotelevisió pública, en què els periodistes venen a ser funcionaris del govern. Tota l'esfera mediàtica catalana és premsa oficial.

Per què se subvenciona amb diners públics els mitjans, que són empreses privades i no les sastreries, per exemple, que també ho són? És fàcil d'entendre: els mitjans poden pressionar els governs. Els sastres, no. Per això, els governs compren diaris, no sastreries.

No és una caricatura; és el rostre real de la política catalana. El país està governat per una casta política privilegiada, amb un programa orientat a espatllar l'estat del benestar a força de rebentar-lo per la política de portes obertes. Si per maldat o per estupidesa és cosa que encara s'ha d'esbrinar. La justificació va a càrrec de la premsa comprada. Per descomptat, dins del cor mediàtic, n'hi ha varietat: uns mitjans són tipus butlletí oficial; altres, simulen una posició més crítica.

Però quan apareix una amenaça a l'hegemonia del pensament woke, tots els mitjans comprats invoquen el punt set del credo legionari, “l'esperit d'anar al foc”, a defensar el credo woke, la multiculturalitat i l'antisemitisme. I, sobretot, a amagar la corrupció. Cap dels mitjans comprats no ha prestat atenció a la DGAIA. Cap no s'ha plantejat mai investigar l'apropiació clientelista que de l'administració pública fan els partits, base de la corrupció estructural que pateix la nació. I no ho fan perquè en són part.

Cap tampoc no pregunta per una llista d'activitats "solidàries" en que s'esvaneixen 36 milions d'euros.  Projectes amb títols surrealistes que semblen les mines del rei Salomó,  guinguetes d'amics per anar-se'n de vacances a llocs exòtics amb la motxilla plena de bella consciència i superioritat moral.

Entre l'espoli espanyol i el de la casta politicomediàtica de depredadors, el país està exsangüe. I ho estarà cada cop més mentre continuï governat per aquesta partitocràcia, veritable oligarquia unida com una pinya al voltant dels seus privilegis, els seus espectaculars sous, còmodes condicions laborals (que els permeten cobrar in absentia), les seves pensions i la resta de prebendes que la situen molt per sobre (i al marge) de la ciutadania que diuen representar.

El partit que faci seu el programa d'honradesa, austeritat i lluita contra els privilegis i la corrupció, així, clarament, tindrà prou suport popular.

Sobretot si és creïble.

 

L'orriolofòbia

En aquests moments hi ha quatre opcions independentistes amb representació parlamentària a Catalunya. És veritat que, com que és un contenciós polític, no en té cap límit moral. La freqüent afirmació dels polítics que en política no tot s'hi val és la prova que en política tot s'hi val. Dir que un partit independentista no és independentista, si no es disposa d'una prova documental fefaent, és realment un insult. Tot i que no tant com l'agressió amb violència física.

En principi, la gent és el que diu ser, excepte, insisteixo, prova fefaent en contra; i té dret a ser tractada d'acord amb la seva condició.

Atès que els quatre partits comparteixen objectiu únic, per què no poden competir en igualtat proporcional de condicions i en un clima de joc net? I, quan s'arribi a una opció guanyadora, que sigui aquesta la que aglutini les altres en la seva finalitat comuna.

De les quatre opcions, tres compten amb sengles líders reconeguts. Junqueras i Puigdemont són dos veterans de mil batalles i mil derrotes; tenen la imatge deteriorada i estan embolicats en lluites entre ells dos i dins de cada partit. El seu suport electoral és declinant i buscar la raó als alambins demoscòpics en comptes de la seva venerable perpetuïtat sembla absurd.

D'altra banda, concentren l'escassa legitimitat que resta al procés car cap altre els fa ombra. ERC té davant seu la tasca de reinventar-se com a partit i no com a màfia (DGAIA) i Junts la de recuperar el crèdit després dels seus esvaïments madrilenys i la incertesa de la seva acció.

Sílvia Orriols presenta una altra imatge. Una dona que, després d'haver passat per nombroses instàncies partidistes, ha aconseguit presentar-se abanderant la regeneració política de Catalunya. Amb un estil nou de fer política, que tothom entén perquè parla de l'aquí i ara i que té un gran ressò a les xarxes. De fet, el seu partit és, en bona part, un producte de les xarxes, aquest món difús, incomprensible per als que confonen informació amb adoctrinament. L'origen del sobtat zel d'Illa contra els discursos d'odi a les xarxes neix en la l'orriolofòbia, una malaltia que pateixen tots els processistes i antiprocessistes que ens han portat fins aquí.

Aquest lideratge té un fort element simbòlic concentrat a la llegenda ripollesa, un altre polític a la restauració de l'Estat Català i un altre biogràfic per la forta personalitat de la batllessa. En definitiva, tres punts per incloure Orriols a la llista d'herois de Carlyle i donar-li de retruc un toc de feminisme. La seva afirmació que Catalunya va ser la nació dels pares i serà l'estat dels seus fills recorda la definició de nació d'Edmund Burke, patriarca del conservadorisme liberal: la nació és la suma dels que van ser, els que són i els que seran.

El seu perill més gran és sortir de la zona heroica dels principis i deixar-se arrossegar a lluites ideològiques de facció, a polèmiques sobre futuribles, siguin les pensions, el servei militar o el sexe dels àngels, territoris on, en efecte, tot s'hi val.