La supervivència dels organimes depèn de llur capacitat de resoldre els problemes que n'amenacen l'existència. La història mostra que les societats no són eternes. Les raons concretes de la seva desaparició són molt variades, però, en resum, moren quan es troben amb un problema que no poden resoldre.
Cap societat està fora de perill perquè l'acció humana és impredictible. Però la cultura occidental sembla pensar que aquesta llei ja no resa amb ella. Totes les periodificacions de l'esdevenir humà que han establert els pensadors més diversos, com Vico, Hegel, Smith, Millar, Comte, Engels, etc. i que, en el fons es redueixen a la tripartida de Lewis H. Morgan (salvatgisme, barbàrie, civilització), donen per fet que l'última (la nostra) és la definitiva i que aquí s'acaba la història. És l'optimisme de la Il·lustració, que es contraposava al pessimisme dels clàssics com Hesíode.
Tot i que hi ha hagut avisos respecte a la possible decadència d'Occident, des del famós llibre de Spengler el 1918 fins al d'Emmanuel Todd el 2024, l'autocomplaença europea no els ha parat esment. La cultura occidental, gràcies a la seva superioritat tecnològica, és indestructible. Occident no pot caure.
Tanmateix, el que demostra l'actual invasió islàmica, propiciada per la tolerància de la societat liberal-democràtica i l'estat del benestar, és el contrari. La barbàrie islàmica no només és incompatible amb la cultura occidental, sinó que busca la seva destrucció radical. Amb l'ajuda d'una esquerra que odia les seves arrels per frustració i enveja, i és la seva cinquena columna.
El mòbil de l'atac islàmic a Occident és que aquí s'ha arribat a un grau d'emancipació de les dones que amenaça la dictadura patriarcal. És a dir, l'islam combat l'Occident per preservar i estendre la seva estructura feminicida. Que també tingui el suport de les feministes d'esquerra occidentals no pertany al camp de la història sinó de la psicopatologia.
La imposició islàmica ja ha aconseguit, de fet, retrotreure'ns més de cinc-cents anys i submergir-nos en les guerres de religió dels segles XVI i XVII. Aquestes activitats de culte islàmiques a la via pública, davant de les esglésies cristianes, aquestes provocacions i atemptats als símbols i llocs de culte cristians i jueus, aquestes agressions permanents a tots els símbols religiosos no islàmics reprodueixen fil per randa les barbaritats que catòlics i hugonots van infligir-se mútuament a les vuit guerres de religió a França fins a l'edicte de Nantes, de 1598 (revocat, by the way el 1685) i que crèiem que havíem superat.
Doncs no. I ara ens trobem que, si volem sobreviure com a cultura, hem de prohibir l'islam a les nostres societats.
Són ells o nosaltres.









