La cosa nostra catalana

Com és possible que una nació moderna i avançada estigui sotmesa a la tirania colonial d'una altra de més endarrerida en tots els conceptes? És una curiositat que comparteix molta gent, però de la qual els independentistes catalans afirmen que només ells en poden parlar. Compte amb gosar opinar si hom no és català de naixement. Catalunya, com les mònades de Leibniz, és perfecta, no necessita res de l'exterior i viu al millor dels mons. Tot judici aliè només pot ser dictat per la ignorància o la mala voluntat. És una mostra d'arrogància i covardia, un complex de superioritat que n'amaga un altre d'inferioritat perquè, si són tan avançats i moderns, per què el país continua sotmès a l'amo?

Els independentistes, dividits en diversos partits enfrontats, diuen entendre's entre si, com a catalans que són. No necessiten opinions alienes. Però l'experiència mostra que, amb qui s'entén bé cadascun per separat és amb els espanyols. L'independentisme s'esgota en baralles per la gestió d'un poder delegat i el repartiment de sous i endolls de l'administració colonial. Tot acompanyat d'un discurs fet de jeremiades, frustració i mistificació de l'objectiu independentista.

Un bon dia, empesos per la contingència de la història, els partits van demanar el concurs del poble per arribar a la anhelada independència. Van fer un referèndum. Era un viatge a la fi de la nit. La gent va respondre, deixant veure el nervi de la nació. Però quan els espanyols van tornar a bombardejar  Barcelona com cada cinquanta anys, els dirigents van fugir d'estudi. Els partits es van desinflar com un globus punxat i van tornar a la posició del gestor complaent, acceptant de retruc, la legalitat il·legítima del colonitzador.

Tot el discurs independentista dels partits, des de la deserció del 2017, ha estat una impostura. Han governat més de deu anys i no només no han fet res, sinó que ho han destrossat tot. El capgròs Aragonès va demanar el vot per “culminar la independència” a les eleccions del 2021 i va entregar Catalunya el 2024 al govern més anticatalà de la història recent. 

Ara tots viuen còmodament instal·lats en un règim de corrupció que no té res a envejar a l'espanyola. És una realitat que ofega la societat catalana, fet de fabulosa incompetència, robatori sistemàtic de les arques públiques, malbaratament sense taxa en detriment de la població i control autoritari dels mitjans de comunicació, convertits en un festival en què uns pallassos ben pagats canten les excel·lències del govern.

Els partits independentistes no són independentistes. Només són partits, i la seva política no és nacional-catalana, sinó nacional-espanyola. Han tornat a jugar la carta del “catalanisme polític”, aquesta vegada orientat a l'esquerra. La simulació va a càrrec de la indescriptible troica d'ERC, Junqueras, Tardà i Rufián, tres demagogs oportunistes només atents als seus interessos personals i als quals la independència els produeix urticària.

Del marasme de Junts no paga la pena parlar i del festival de hippies vintage de la CUP encara menys.

L'objectiu de l'independentisme partitocràtic català és avui clar. Impedir que es consolidi una alternativa independentista. Al preu que sigui. Faran el que calgui per a perpetuar la submissió a Espanya.

El feminisme misogin

Fourier era un geni: "Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Exactament. La història ho avala. Per això era tan important el feminisme. I per això avui és tan lamentable la seva degeneració.

Convertit en ideologia política de gènere, el feminisme de la tercera onada ha destruït la seva raó de ser. L'accés a les institucions no ha fet disminuir els indicadors de misogínia i violència sexual enlloc. Al contrari, han augmentat. En canvi, ha contaminat el vell moviment de les sufragistes amb el clientelisme i la corrupció del poder polític.

A Espanya hi ha un Ministeri de la Igualtat, creat el 2008, la titularitat del qual, pel que sembla, està reservada a dones (visca la igualtat!), per incompetents que siguin. Esdevingut el Sant Ofici, aquest ministeri vigila les xarxes socials, per censurar els delictes d'odi al selvàtic àmbit digital. L'odi, bèstia negra dels nous Torquemades. Empèdocles deia que l'odi és un dels dos principis que fan possible l'ésser, el món, l'univers. L'altre és l'amor. Però, en la seva ignorància supina i ànim podrit, les feministes governamentals diuen que l'odi és un delicte. Com assaltar un banc, vaja.

Per detectar-ho, rastregen les xarxes a la recerca del sintagma “Charo”, codi secret dels odiadors. El país està pagant una milionada a gent sense cap capacitat, buròcrates del partit del qual han xuclat tota la vida, per impedir que els ciutadans s'expressin lliurement.

El Ministeri compta amb un Institut de les Dones de recent creació, que no és més que una guingueta per a pagar nòmines altíssimes a companyes de confessió política. Un Institut la primera directora del qual va haver de ser destituïda a menys d'un any de gestió per activitats lucratives impròpies de la seva condició. Això sí, discutint molt sobre si els trans i els queer són dels nostres o no.

Mentrestant, el partit d'aquests censors continua sent un niu d'abusos sexuals, protegits pels superiors, com es prova amb el cas de Paco Salazar.

El paroxisme de la incongruència s'assoleix quan el feminisme apadrina causes contràries a les dones i la civilització. L'exministra de la Igualtat, Irene Montero (que no acceptarà mai que la seva llei de “només sí que és sí” va ser un disbarat), identifica la teoria feminista amb una causa palestina que barreja l'antisemitisme i l'islamisme. El primer és tradicional a l'esquerra espanyola, ignorant de l'aportació jueva a la cultura del país. El segon es presenta amb tota la seva parafernàlia de misogínia, pederàstia, fanatisme i totalitarisme disposat a purificar els nostres costums de societats capitalistes i decadents.

Una bona teoria pot degenerar i acabar il·luminant una pràctica desastrosa. A l'enginyeria social, els experiments es fan amb gasosa. Bé que ho sabia Hölderlin: “el que fa de l'estat un infern és que l'ésser humà vulgui convertir-lo en un paradís".

El poder dels diners

A Catalunya, la premsa digital està comprada pel poder polític. La no digital, també. I els mitjans audiovisuals. No cal parlar de la radiotelevisió pública, en què els periodistes venen a ser funcionaris del govern. Tota l'esfera mediàtica catalana és premsa oficial.

Per què se subvenciona amb diners públics els mitjans, que són empreses privades i no les sastreries, per exemple, que també ho són? És fàcil d'entendre: els mitjans poden pressionar els governs. Els sastres, no. Per això, els governs compren diaris, no sastreries.

No és una caricatura; és el rostre real de la política catalana. El país està governat per una casta política privilegiada, amb un programa orientat a espatllar l'estat del benestar a força de rebentar-lo per la política de portes obertes. Si per maldat o per estupidesa és cosa que encara s'ha d'esbrinar. La justificació va a càrrec de la premsa comprada. Per descomptat, dins del cor mediàtic, n'hi ha varietat: uns mitjans són tipus butlletí oficial; altres, simulen una posició més crítica.

Però quan apareix una amenaça a l'hegemonia del pensament woke, tots els mitjans comprats invoquen el punt set del credo legionari, “l'esperit d'anar al foc”, a defensar el credo woke, la multiculturalitat i l'antisemitisme. I, sobretot, a amagar la corrupció. Cap dels mitjans comprats no ha prestat atenció a la DGAIA. Cap no s'ha plantejat mai investigar l'apropiació clientelista que de l'administració pública fan els partits, base de la corrupció estructural que pateix la nació. I no ho fan perquè en són part.

Cap tampoc no pregunta per una llista d'activitats "solidàries" en que s'esvaneixen 36 milions d'euros.  Projectes amb títols surrealistes que semblen les mines del rei Salomó,  guinguetes d'amics per anar-se'n de vacances a llocs exòtics amb la motxilla plena de bella consciència i superioritat moral.

Entre l'espoli espanyol i el de la casta politicomediàtica de depredadors, el país està exsangüe. I ho estarà cada cop més mentre continuï governat per aquesta partitocràcia, veritable oligarquia unida com una pinya al voltant dels seus privilegis, els seus espectaculars sous, còmodes condicions laborals (que els permeten cobrar in absentia), les seves pensions i la resta de prebendes que la situen molt per sobre (i al marge) de la ciutadania que diuen representar.

El partit que faci seu el programa d'honradesa, austeritat i lluita contra els privilegis i la corrupció, així, clarament, tindrà prou suport popular.

Sobretot si és creïble.

 

L'orriolofòbia

En aquests moments hi ha quatre opcions independentistes amb representació parlamentària a Catalunya. És veritat que, com que és un contenciós polític, no en té cap límit moral. La freqüent afirmació dels polítics que en política no tot s'hi val és la prova que en política tot s'hi val. Dir que un partit independentista no és independentista, si no es disposa d'una prova documental fefaent, és realment un insult. Tot i que no tant com l'agressió amb violència física.

En principi, la gent és el que diu ser, excepte, insisteixo, prova fefaent en contra; i té dret a ser tractada d'acord amb la seva condició.

Atès que els quatre partits comparteixen objectiu únic, per què no poden competir en igualtat proporcional de condicions i en un clima de joc net? I, quan s'arribi a una opció guanyadora, que sigui aquesta la que aglutini les altres en la seva finalitat comuna.

De les quatre opcions, tres compten amb sengles líders reconeguts. Junqueras i Puigdemont són dos veterans de mil batalles i mil derrotes; tenen la imatge deteriorada i estan embolicats en lluites entre ells dos i dins de cada partit. El seu suport electoral és declinant i buscar la raó als alambins demoscòpics en comptes de la seva venerable perpetuïtat sembla absurd.

D'altra banda, concentren l'escassa legitimitat que resta al procés car cap altre els fa ombra. ERC té davant seu la tasca de reinventar-se com a partit i no com a màfia (DGAIA) i Junts la de recuperar el crèdit després dels seus esvaïments madrilenys i la incertesa de la seva acció.

Sílvia Orriols presenta una altra imatge. Una dona que, després d'haver passat per nombroses instàncies partidistes, ha aconseguit presentar-se abanderant la regeneració política de Catalunya. Amb un estil nou de fer política, que tothom entén perquè parla de l'aquí i ara i que té un gran ressò a les xarxes. De fet, el seu partit és, en bona part, un producte de les xarxes, aquest món difús, incomprensible per als que confonen informació amb adoctrinament. L'origen del sobtat zel d'Illa contra els discursos d'odi a les xarxes neix en la l'orriolofòbia, una malaltia que pateixen tots els processistes i antiprocessistes que ens han portat fins aquí.

Aquest lideratge té un fort element simbòlic concentrat a la llegenda ripollesa, un altre polític a la restauració de l'Estat Català i un altre biogràfic per la forta personalitat de la batllessa. En definitiva, tres punts per incloure Orriols a la llista d'herois de Carlyle i donar-li de retruc un toc de feminisme. La seva afirmació que Catalunya va ser la nació dels pares i serà l'estat dels seus fills recorda la definició de nació d'Edmund Burke, patriarca del conservadorisme liberal: la nació és la suma dels que van ser, els que són i els que seran.

El seu perill més gran és sortir de la zona heroica dels principis i deixar-se arrossegar a lluites ideològiques de facció, a polèmiques sobre futuribles, siguin les pensions, el servei militar o el sexe dels àngels, territoris on, en efecte, tot s'hi val.

 

Cinc observacions sobre la misèria actual

Eurovisió. En què beneficia Palestina la retirada d'Espanya d'Eurovisió? Òbviament, en res. És la prova que el que importa el govern antisemita espanyol no és la causa palestina, sinó l'odi als jueus. Espanya és el país més antisemita d'Occident. Després de l'ocupació musulmana de vuit-cents anys no és estrany. Continua sent un país sarraí, governat per autèntics judeòfobs com Pedro Sánchez o Yolanda Díaz.

Censura a les xarxes. Parlant d'odi, els antisemites de l'esquerra woke pretenen censurar les xarxes socials perquè no les poden controlar. És a dir, no poden fer el que fan amb els mitjans convencionals, comprar als periodistes perquè aquests diguin el que interessa al poder, perquè menteixin, censurin i, si cal, sotmetin a campanyes d'assetjament els crítics. Per aconseguir-ho, homes sense dignitat ni cap sentit democràtic, sense mèrits personals, aprofitats i vividors dels partits, com Salvador Illa, recorren a la repressió perquè no saben fer otra cosa. Són els fills dels feixisme, la guardia mora de Franco esdevinguts islamosocialistes.

El grup de periodistes “Ramon Barnils” és la central de la desinformació, com ha demostrat Arnau Borràs. Un grapat de gent sense professionalitat ni moral personal. Aquesta tropa es dedica a linxar els crítics, a lloar el poder a còpia de donar-se premis els uns als altres i embutxacar-se milionades de diners públics en forma de subvencions que els polítics roben literalment dels fons públics per pagar aquests minyons. Són pregoners de la corrupció i els embellidors dels corruptes, estil Jordi Basté, Ricard Ustrell, Toni Cruanyes o José Antich.

L'esquerra feixista espanyola. Aquest grup de manipuladors és el centre informatiu d'una esquerra que ha trobat, per fi, el sentit de la seva acció a la renúncia a la democràcia, al lliure examen, a la tolerància que li feien massa nosa. El que cerquen és imposar una dictadura totalitària que, fracassada la comunista/atea, ara és de base teocràtica islàmica, com fan Oriol Junqueras, Jèssica Albiach obrint les portes del sistema polític català de bat a bat al totalitarisme islàmic.

El feminicidi. Una esquerra que, després de fer com que defensava el moviment d'emancipació de les dones, ha tornat per on solia, a la casa del patriarcat més salvatge. La seva acció s'orienta cap al masclisme desfermat,inhumà i feminicida de l'islam, on les dones són tractades com a esclaus sexuals, amb l'aplaudiment d'unes suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero.

Orriols. Tot mogut per la dèria d'acabar amb el perill que representa Sílvia Orriols per a les seves guinguetes de submissió cap als espanyols. Una operació coordinada que sembla un orfeó disposat al linxament col·lectiu, en què participen tots, rivalitzant a veure qui diu més mentides i insults, els acadèmics, els intel·lectuals i els portadors de valor eterns, tipus Vicent Partal, Oriol Bartomeus o Lluís Llac. 

Discursos d'odi

Ahir van signar un acord la Generalitat i una ministra d'Espanya per a monitorar les xarxes socials pels discursos d'odi.

Monitorar. S'entén? Ens tracten com a malalts. Volen dir censurar, però no en gosen.

Malden per impedir la llibertat d'expressió a les xarxes. Si poguessin, les prohibirien, però això quedaria massa xinès, així que es limitaran a censurar.

El què? Els discursos d'odi.

Els censors d'“esquerra” han aconseguit imposar aquesta expressió que, fins i tot ha entrat al Codi Penal a l'article 510, exemple de dret penal woke, per la imprecisió del concepte. Com a tipus no pot ser més difús. Perquè què és l'odi? L'odi és un sentiment, una passió, com l'amor, i moltes vegades van plegats “Odio et amo”, deia Catul. I, com a bon sentiment, il·legislable. L'odi és una qüestió d'interpretació.

Per exemple, l'article castiga com a delicte, via odi, expressament, el delicte d'antisemitisme, però ningú no denuncia com a delictes d'odi les reiterades amenaces i manifestacions públiques contra Israel i el seu dret a existir, ni els atacs als jueus i les seves sinagogues a qualsevol país, només per ser jueus. Ningú tracta com a delicte d'odi les pintades a les parets de cases i negocis de jueus. Si acuses algú de genocidi ja es pressuposa que no ho fas per odi i que ets una ànima pura.

I, més a prop de casa, la catalanofòbia, molt acreditada, no està inclosa expressament a l'article 510, com sí que ho està l'antigitanisme. El legislador pensa sens dubte que està compresa a la prohibició genèrica de l'odi. Però no he vist que s'hagi considerat cosa d'odi qualsevol de les nombroses burles i befes que en espectacles i altres esdeveniments es fan dels catalans per ser catalans.

El paper que han firmat aquests dos polítics socialistes és un atac a la llibertat d'expressió amb l'aplaudiment, a més, dels mitjans convencionals que es veuen abocats a la ruïna per la competència de les xarxes. Pràcticament, ja no es venen diaris i els que sobreviuen són fulls parroquials del govern de torn que els subvenciona per fer-los servir d'aparell de propaganda i col·locació d'amics. Les televisions també van a la ruïna perquè la gent, que ara s'informa cada cop més a internet, ja no s'empassa els rotllos doctrinals que fabriquen uns periodistes que no són més que la veu del seu amo.

Per què se subvencionen els diaris, que són empreses privades i no les perruqueries o les clíniques veterinàries? Perquè els mitjans, diuen, transmeten informació, però això és tan mentida com la informació que transmeten. Hom els subvenciona per a mantenir el tinglat d'un govern corrupte. Diuen que volen acabar amb els discursos d'odi, però, en realitat, el que volen és acabar amb els discursos que ells odien per continuar gaudint del monopoli de la informació i la manipulació. 

I, sobretot, atès que som a Catalunya, governada des de fa anys per una partitocràcia feta de purs lladres, del que es tracta és de prohibir i castigar a les xarxes qualsevol crítica a la seva política corrupta, literalment mafiosa. Del que es tracta és que la gent es deixi robar per delinqüents militants de partits polítics capaços d'organitzar una estafa mil milionària com la DGAIA. Per fer-ho estan disposats a passar per sobre de l'estat de dret i el poder judicial i fer de l'administració pública una eina de repressió de la discrepància i la crítica, al servei dels sicaris dels partits totalitaris, com va fer la consellera Tània Verge (ERC) multant una diputada per dir el que també diu la justícia europea. 

Per desgràcia per a aquests nous inquisidors, això no és possible a la Web.

L'esquerra islamista

Sembla mentida que l'esquerra occidental hagi oblidat la tradició il·lustrada de què, en gran manera, procedeix. La que va posar al centre el govern per consentiment i els drets humans. La que va separar l'església de l'estat i va coronar el procés de desmitificació, de secularització que el mateix cristianisme havia propiciat. La que es va tancar amb l'apotegma de Nietzsche, de "Déu ha mort".

L'ha oblidat completament forjant una aliança amb l'islamisme, una doctrina política religiosa de dominació totalitària. Els wokes amaguen aquesta aliança, de la qual no els agrada parlar, darrere d'una campanya d'agitació i turbulències a tot Europa i Amèrica del nord amb una causa imaginària immediata envoltada d'una propaganda aclaparadora. Si el Déu dels cristians ha mort, ho substitueixen pel Déu dels sarraïns.

Realment, el wokisme és un virus, una mena d'alienació. He sentit la periodista del règim, Gemma Nierga, parlant castellà a Barcelona i formulant l'estrafolari desig que es produeixi a les gales la mateixa anòmia, la mateixa substitució cultural i demogràfica que a molts barris pateixen els ciutadans. Barris que aquesta casta de privilegiats mai trepitja. És gent que viu a un altre planeta, fet de corrupció i ideologia.

L'esquerra islamista rebutja que hi hagi terrorisme islàmic (l'anomena "resistència") i per a la resta de delictes (robatoris, violacions, ocupacions, aldarulls) demana clemència i elabora la teoria de la vulnerabilitat. Els immigrants il·legals musulmans no són responsables dels seus actes, atès que són vulnerables. És el que pensen molts jutges wokes. No només és un abús, és trencar el principi fonamental del dret que s'ha aplicat i respectat des dels temps de Roma: que l'home és responsable dels seus actes. És obrir la porta a la barbàrie.

No cal rebuscar gaire per trobar algun esquerrà argumentant que només l'extrema dreta vincula la immigració il·legal (ell dirà “la immigració”, per enverinar el debat) amb la delinqüència. Són terraplanistes. La seva premsa subvencionada fa anys que oculta la nacionalitat dels delinqüents i han hagut de ser les policies basca i catalana les que les han fet públiques.

Però la bogeria friplalestain woke no pot defugir l'enorme responsabilitat que contreu en un ordre social més gran. Les xarxes estan plenes no només d'exemples permanents de barbàrie islàmica, sinó també de formulacions ideològiques dels seus dirigents en què anuncien que el seu pla és acabar amb la democràcia i l'estat de dret i implantar la Xaria. O sigui, eliminar els drets humans, convertir els cristians en a) islamistes; b) ciutadans de segona; c) cadàvers; persecució dels homosexuals i els trans; eliminació dels drets de les dones i dels nens; mutilació genital i esclavitud sexual.

 

Els mandarins i les xarxes

Arnau Borràs ha publicat un vídeo molt interessant sobre els mitjans a Catalunya. El grup de què parla, Ramon Barnils, és una taula dels senyors de la premsa, els que remenen les cireres, ben situats a la conxorxa politicomediàtica https://www.lrp.cat/opinio/article/2126998-la-conxorxa-politicomediatica.html. Poca cosa a envejar a la dictadura estalinista i la premsa del Moviment. Una oligarquia de nul·litats a centres de poder i una situació de benefici eclesial. A més de la radiotelevisió pública, amb un pressupost de Hollywood que, per cert, malgasta, els mitjans privats són un jardí del govern, pròdigament regat amb diners públics. Per subvencionar, la Generalitat subvenciona fins i tot una guia d'espectacles, atès que ens governen els fills de la societat de l'espectacle.

Aquests mandarins formen un monopoli d'adoctrinament informatiu, ideològic que opera amb un criteri maniqueu, de bons i dolents o d'amic/enemic a la manera schmittiana. A l'amic, tot; a l'enemic, res; a l'indiferent, la legislació vigent.

L'oligarquia mediàtica viu al globus de pensament únic, el que els comunistes anomenen “hegemonia” via Gramsci. No hi ha informació. La consciència crítica no creu en la informació objectiva. Hi ha adoctrinament permanent i propaganda de la partitocràcia, especialment del tripartit. Els mitjans tots, públics i privats subvencionats transmeten el punt de vista del govern. Aquest no té res a veure amb la realitat; al contrari, consisteix a amagar-la i embellir-la. O, com diuen aquests wokes d'esquerra, més racistes que el Ku-Klux-Klan, “blanquejar-la”. És la dictadura woke. https://cotarelo.blogspot.com/2025/09/la-fi-de-la-dictadura-woke.html

Passa amb les enquestes com amb els horòscops. Ningú no hi creu, però tothom les mira. El resultat de l'última és la consigna de no parlar d'AC sense penjar-li la llufa d'extrema dreta. És una campanya mediàtica densa, tancada, permanent. S'hi afegeixen erudits, experts i tota mena de jerarquies, començant per la suprema per a qui AC és una creació dels serveis secrets espanyols. Realment, el cel és el límit. Ens esperen dos anys d'hipocresia veïnal indignada contra la Hester Prynne de Ripoll.

Mentrestant, la realitat que es pretén amagar o embellir es fa palesa a través de la web. O creu algú que l'escàndol de la DGAIA s'hagués destapat sense les xarxes socials, singularment Twitter? Fins ara, els mitjans han mantingut un silenci de cartoixans.

Els mandarins estan indignats amb les xarxes, que els han pres el crèdit i els estan arrabassant l'audiència. Per això les volen intervenir per via legislativa. El president Sánchez anuncia la seva intenció de coartar la llibertat d'expressió a les xarxes. Per descomptat, en nom de la llibertat d'expressió. Es tracta, diu, d'acabar amb la “desinformació”. És a dir, amb la informació que a ell no li agrada.

Però la web no és la premsa. La qüestió, per tant, no és si vol o no emmordassar les xarxes, sinó si en pot.

Un Front no Comú

Els espanyols acaben fent sempre el que fan els francesos. Sovint, malament. El maig de 1935, els comunistes francesos van fer un gir de 180° a la política sectària de la III Internacional (que considerava “social feixistes” els socialistes) i es van presentar a les eleccions municipals en un Front Popular amb aquests mateixos socialistes i els radicals. La fórmula va tenir èxit i, al febrer i maig de 1936, sengles Fronts Populars van guanyar les eleccions legislatives a Espanya i França.

Actualment, en un clima d'excitació davant del perill de l'extrema dreta europea similar al que hi havia a Europa als anys trenta amb el feixisme, el comunisme francès repeteix la fórmula. En les eleccions a l'Assemblea Nacional, el Nou Front Popular (França Insubmisa, de Mélenchon, el Partit Socialista, el Partit Comunista i altres menors) va obtenir la majoria simple d'escons, 180, davant dels 142 de l'extrema dreta i els 159 dels republicans de Macron, cosa que ha deixat França en situació d'inestabilitat, mirant d'evitar noves eleccions.

Com sempre, a Espanya li toca copiar. El que amb tanta insistència promou Rufián, com es podia esperar, és una còpia de l'NFP francès. El projecte de Front Popular espanyol, tanmateix, provoca molta reticència a ERC, partit del diputat. Junqueras està en contra i el mateix Rufián s'ensuma que no triomfarà. Per una vegada que se li acudeix alguna cosa, encara que sigui prestada, ningú no li fa gens de cas, malgrat l'entusiasme avuncular amb què li dona suport Tardà a uns maons periodistics antediluvians. 

La raó és que la proposta és un cúmul de disbarats.

El NFP francès inclou el Partit Socialista. L'espanyol no. És un pacte al marge si no en contra del PSOE que, poca broma, és partit de govern. 

La lluita contra l'anomenada “islamofòbia” -eix central de la campanya de Mélenchon- no té el mateix efecte que a França. Aquesta és terra de cristians.

A Espanya hi ha un eix nacional conflictiu que no n'hi ha a França. El plurinacional hi té la mateixa recepció que un trans partidari de Palestina a Palestina.

En aquest eix nacional, ERC té qüestions pròpies per renyar amb Junts i AC que no es veurien afavorides amb ERC formant part d'un Front Popular espanyol.

Junqueras els ho ha explicat amb paciència de mestre: unió de l'esquerra, sí, a les eleccions europees, que són circumscripció única, però, a les altres, el mas de cadascú és el seu mas. I cadascú té la seva DGAIA.

No és segur que hi hagi eleccions aviat a Espanya, però, si n'hi ha, les perspectives electorals d'aquests partits que no volen ser caçats per separat sinó en grupet són minses. 

 

L'objectiu de l'islam

Recentment, l'esquerra woke ha encadenat tres fracassos a la seva aclaparadora propaganda fripalestain: la flotilla de ganduls, la vaga que no va seguir ningú i el partit sense públic. Els mitjans, però, els presenten com a triomfs. Per això els compren o subvencionen els governs. Amb diners públics, és clar; diners que sostreuen el bé comú perquè, diuen, hi ha un bé superior, que és la llibertat d'un ens de ficció que anomenen Palestina. Qui vulgui estar informat i no ser adoctrinat ha d'oblidar-se dels mitjans tradicionals i acudir a les xarxes socials.

L'esquerra woke és la cinquena columna de l'Islam. La seva responsabilitat històrica (més ben dit, la seva irresponsabilitat) és enorme. Amb l'excusa de la lluita contra el racisme i la xenofòbia està obrint les portes a una invasió islàmica aquesta sí, racista, totalitària i, sobretot, misògina, que pateix occident. Ja no poden continuar negant-ho. A tots els països democràtics s'estan prenent mesures per frenar i revertir la invasió.

A banda dels actes de terrorisme i resta de delictes que fan un malson de la vida quotidiana, la invasió s'està produint sigil·losament, per infiltració, aprofitant els diferents índexs de natalitat i el règim de drets i llibertats occidentals. L'exemple més clar són els tribunals i consells de la Xaria que ja existeixen a la Gran Bretanya, per exemple. Són el cap de pont de la islamització del país. De moment, aquests tribunals i consells són voluntaris. Però l'objectiu és fer-los obligatoris.

Voleu un exemple? Al segle III, els cristians a l'Imperi romà havien aconseguit el reconeixement de fet d'una jurisdicció episcopal, al marge de la romana. L'episcopalis audientia exercia un mandat disciplinari, entenia en assumptes de fe i pronunciava l'excomunió. També funcionava com a òrgan arbitral entre cristians que l'acceptaven voluntàriament. L'Edicte de Constantí el 312 va confirmar aquests extrems i els va ampliar. El cristianisme anava pel camí de ser l'única religió de l'estat. I ho va aconseguir, va passar d'estar perseguida a ser la religió dominant a tot Occident.

És allò que l'islam pretén gairebé dos mil anys després. Es comença establint jurisdiccions islàmiques paral·leles a la llei del país. Es trenca així un principi fonamental de l'estat de dret, com és la seva unitat jurisdiccional. Els wokes no hi donen importància perquè només la té voluntàriament. Però, passat un temps, quan els musulmans tinguin més pes a les institucions, aquesta jurisdicció islàmica deixarà de ser voluntària i eixamplarà el seu abast. Fins que, pel principi de la majoria, els islamistes imposin la substitució de l'ordenament jurídic nacional per la Xaria.

Aquest plantejament no és una teoria conspiratòria, sinó els objectius explícitament formulats a tot arreu pels ideòlegs de l'islam i que els mitjans tradicionals amaguen sota una capa de propaganda antisemita. Però resten les xarxes socials, resta l'indòmit Twitter que ningú no pot silenciar. Per això Pedro Sánchez vol controlar les xarxes, per acabar, diu, amb els “discursos d'odi”.

L'aliança entre l'esquerra i l'islamisme és inexplicable. Només pot estar moguda, alhora, per l'odi. D'on la seva dèria de definir com a delicte de discurs d'odi el discurs que ella odia.