L'esquerra paràsita

Les xarxes es feien ressò ahir d'un nou escàndol de l'esquerra, en concret, dels Comuns de Barcelona. Janet Sanz, una de les principals responsables d'haver destrossat la capital durant els dos mandats d'Ada Colau, que deia haver abandonat la política només fa quatre mesos, fitxa ara per una associació, Metròpolis, subvencionada per l'Ajuntament de Barcelona i la secretaria general de la qual està en aquest mateix Ajuntament. Un cas de porta giratòria més de l'esquerra.

És a dir, Sanz no ha deixat la política. Ha canviat una butaca per una altra al mateix consistori del qual continua cobrant. Com ha fet durant tota la vida. Afiliada a Esquerra Comunista-els Verds el 2004, amb vint anys, no ha treballat un sol dia fora de la política. Ni tan sols quan, com diu, deixa la política.

Janet Sanz no és pas un cas excepcional. Al contrari, és habitual a esquerra, a tota l'esquerra. És el modus operandi d'un corrent polític que si, en el passat, va tenir una història de esforç i sacrifici, avui està poblada d'arribistes, vividors i pocavergonyes que viuen dels diners dels contribuents per amargar-los la vida.

Compten per això amb un poderós aparell de propaganda compost per uns mitjans als quals compren amb diners també públics i en què treballen uns periodistes a sou que no mereixen aital nom.

Aquesta desviació de la democràcia és possible gràcies al sistema de finançament públic dels partits i dels representants populars. Una institució que pretenia que les classes populars accedissin a la vida pública ha acabat en un règim de corrupció.

El finançament públic s'origina a la Grècia antiga. Pèricles va introduir, entre altres reformes, la remuneració de la funció pública (dos òbols per sessió) que va acabar convertida en un subsidi per als més pobres. El demagog Cleontes el va pujar a tres òbols i va convertir el servei públic en una manera de viure a costa de l'estat.

Exactament, el que passa avui amb la diferència que els tres òbols són salaris estratosfèrics que els polítics s'autoassignen i cobren, a més d'un conjunt d'altres privilegis, dietes, etc. S'ha creat una classe política, una oligarquia de lladres i pocavergonyes dedicada a esprémer l'estat del benestar i els recursos públics.

Feu-vos un florilegi dels noms més representatius dels partits de l'esquerra: Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Rafael Simancas, Salvador Illa, Gabriel Rufían, Elisenda Alamany, Janet Sanz, David Cid, Ada Colau, Irene Montero, Ione Belarra, etc., etc., gent sense activitat laboral productiva digna de tal nom. Buròcrates dels partits on han fet tota la carrera. Una classe política que salta de càrrec en càrrec, sempre xuclant i maquinant experiments socials ideològics que empobreixen la ciutadania i destrossen les nostres societats.

Una casta política la ideologia de la qual és flexible com el xiclet. Abans de pactar amb Podem, Sánchez ho va voler fer amb Ciutadans. Els comuns de Barcelona, ​​després de guanyar les eleccions amb joc brut, no van tenir cap inconvenient a governar amb els vots de la dreta. Al capdavall, el seu programa és el mateix: parasitar lo públic i endollar els seus partidaris, amics i parents.

 

Els 500.000 de Sánchez

La regularització d'uns 500.000 immigrants en situació il·legal ha aixecat polseguera entre la dreta i ha esvalotat les xarxes. Sobretot, a Catalunya, on hi ha una sensibilitat especial per a aquestes qüestions per raons evidents.

Tot i això, no s'ha de sobredimensionar l'assumpte. No són persones que arribin ara, sinó gent que ja està al país en situació irregular. Òbviament, no cal tolerar la immigració il·legal, sinó que cal combatre-la. Però, encara que es faci així (que no es fa), cada cert temps s'acumula una bossa d'il·legals als quals s'ha de regularitzar per evitar abusos. Això ja s'ha fet en diverses ocasions anteriorment. Tant Felipe González com Anar i Zapatero van regularitzar immigrants il·legals.

El país necessita mà d'obra, alhora que té una alta taxa d'atur, la qual cosa és un efecte pervers i contradictori de la política social de l'Estat de benestar que no cal explicar aquí. La regularització integrarà mà d'obra nova al mercat i l'economia, que porta bon ritme de creixement, se'n beneficiarà.

Encara que sembli mentida, l'efecte d'aquesta nova amnistia immigratòria no és tant econòmic com polític. El reial decret deixa fora de joc una vegada més l'oposició. L'escàndol de la regularització ha tapat el dels trens que, al seu torn, havia tapat el dels contratemps carceraris de ministres i polítics socialistes. En negociar-ho amb Podem, que compta amb quatre diputats al Congrés i cap ministre, aprofundeix la crisi entre les dues formacions de la “veritable esquerra”.

A canvi, el gobierno confia que Podem no s'oposarà a la transferència de les competències d'immigració a la Generalitat, i acontentar així Junts que, molt irritats, el van votar contra el decret òmnibus de les pensions i les mesures antidesnonaments. La fidelitat a prova de bomba d'ERC la té garantida des de sempre amb el camarada Rufián. L'independentisme partitocràtic català continua junyit al carro del PSOE.

Sánchez governa en minoria, però ningú no gosa plantejar una moció de censura i no hi ha expectativa d'eleccions anticipades. Espanta tothom amb la por a una dreta que, probablement, tampoc no les guanyaria perquè la seva incompetència és majúscula.

És un tour de force, que diuen els francesos.

Només s'albira un punt fosc. La innecessària i suïcida complaença del govern socialista amb la invasió musulmana. La darrera prova, el decret que obliga tots els centres escolars a oferir menús halal.

Però aquest punt fosc es farà realitat en un futur a mitjà termini. Aleshores, Sánchez s'haurà retirat i la tasca de recuperar el país per a la població autòctona recaurà sobre uns altres.

 

Antisemitisme i catalanofòbia a Barcelona

L'odi als jueus és tan vell com el cristianisme. Segons la llegenda del jueu errant, cap al Calvari, Crist va maleir el jueu Asuerus dient-li que vagaria pel món fins a la seva segona vinguda. Així, els jueus serien perseguits per tot arreu, expulsats de tots els països, acusats dels pitjors crims, víctimes de pogroms al llarg dels segles i, finalment, de l'Holocaust.

A l'odi cristià als jueus es va sumar després el musulmà, molt més profund i ressentit car, segons la Bíblia que els musulmans també accepten, Ismael, el primer de la seva comunitat, va ser fill il·legítim d'Abraham amb la seva esclava, Agar (per això es diuen agarens), mentre que el legítim va ser Isaac, el jueu. El etern problema de la bastardia.

Des de la creació de l'estat d'Israel, l'antisemitisme ha tornat a enverinar l'ànim de molta gent. La idea que, per primera vegada a la història ja no es pugui massacrar alegrement els jueus perquè es defensen i guanyen les guerres que els fan els àrabs, treu de polleguera tots els racistes del món.

Actualment, la judeofòbia és el llaç que uneix en unitat d'acció els islamistes i l'esquerra occidental. Com que l'antisemitisme té mala fama (el cas Dreyfus va ser determinant) aquesta esquerra occidental diu no ser antisemita, sinó antisionista. La part més gran dels que ho diuen no saben què és el sionisme ni els importa. El seu objectiu, com el dels islamistes, és destruir l'estat d'Israel (l'única democràcia del Pròxim Orient), i exterminar els jueus.

La profanació de les tombes jueves de les Corts a Barcelona és obra directa d'antisemites, probablement del corrent islamofeixista de l'esquerra woke catalana, la més estúpida del continent europeu. La de les flotilles fripalestain. Però els instigadors, els autors intel·lectuals, són els governants d'esquerra espanyols, un Pedro Sánchez que reconeix l'inexistent estat de Palestina, però és incapaç de condemnar la profanació d'un cementiri. És un Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, ​​que malversa milió i mig d'euros públics en un ridícul districte onze a Gaza, però calla davant el covard atac als morts d'Israel. Són els mitjans catalans, els més antisemites d'Europa, encapçalats per TV3, que no considera noticiable aquesta barbàrie judeòfoba.

Resulta especialment odiós que l'atac s'hagi perpetrat a Barcelona perquè mostra la motivació veritable dels atacants i els seus padrins. Els catalans i els jueus tenen molts elements en comú: són dos pobles que han mantingut la seva identitat nacional contra tota mena d'atacs i intents d'extermini; dues nacions sense estat que han estat capaces de mantenir-se gràcies a la seva identitat cultural, religiosa en el cas israelià, lingüística al català.

En atacar els jueus, els antisemites espanyols ataquen també Catalunya.

L'antisemitisme també és catalanofòbia.

 

Salvador Illa, retrat d'un fracassat molt ben pagat

Amagat darrere del canvi climàtic, Illa espera que els seus subordinats al govern de la Generalitat li treguin les castanyes del foc pel caos que ha generat a Catalunya. Els seus consellers compareixen en rodes de premsa empassant-se un gripau darrere l'altre per explicar com és possible que la Catalunya del segle XXI no tingui trens ni autopistes i hagi de comunicar-se com en els temps de Miguel Strogoff, per postes de cavalls. Els mitjans, tots a sou de la partitocràcia, no critiquen tanta incompetència perquè en són tan responsables com els polítics que protegeixen.

Després d'incomplir la seva promesa d'abaixar-se el sou, Illa continua cobrant 140.000 € per fracassar estrepitosament en tot menys en la tasca d'espanyolitzar Catalunya. Els seus innombrables consellers, assessors i la tropa d'endollats que ha recollit dels altres partits, com si fossin MENAS a costa del contribuent català, li fan la gara-gara mentre s'emporten els calerons.

Els inútils de l'ANC i el Consell de la República convoquen una manifestació per al set de febrer sota l'estúpid lema “Prou” perquè no gosen alçar la veu, però volen convèncer la gent que fan alguna cosa. Puigdemont, el president telemàtic, apareixerà en holograma explicant a la gent el que sap tothom, però ni tan sols gosa demanar noves eleccions.

L'estel de la Tramuntana, que  ha passat deu dies rentant el cervell a la gent des de tots els mitjans del règim per vendre l'enèsima presa de pèl, ha emmudit sobtadament. Les rodalies, que el pinxo Rufián deia traspassades a la Generalitat gràcies a ell, han rebentat definitivament i, de passada, també ho ha fet l'autopista més important de Catalunya, deixant centenars de milers de persones sense mitjans de transport.

En dues memorables intervencions parlamentàries, el buròcrata del dit alçat va assegurar, d'una banda, que el projecte de Sílvia Orriols fracassaria i, d'una altra, que el seu govern, després d'haver fet les coses bé el 2025 (sic), les faria millor el 2026.

De moment, l'única cosa segura és que, si hi hagués eleccions ara, el projecte d'Orriols tindria un suport popular considerable i que Catalunya mai no ha estat tan enfonsada com avui. Els catalans, sotmesos a un govern d'incompetents i endollats, tots ben pagats, començant pel seu desaparegut president, no tenen sanitat, ni educació ni transport públic, ni seguretat al carrers, ni res de res; però paguen els impostos més alts de l'estat. A més, han d'aguantar una tropa de cretins que es desplacen amb cotxe oficial, prohibint o dificultant l'ús del cotxe privat.

Des de l'habitació de l'hospital on s'ha amagat, Illa explica el seu estat de salut, però és incapaç de preguntar per la dels afectats pels accidents ferroviaris.

El fracàs no és només material. També ho és moral.

Descivilitzar el món

Encara que l'esquerra woke ho rebutgi, al marge de les qüestions d'immigració, hi ha una invasió islamista d'Occident, finançada pels estats musulmans més rics. És un pla general amb divisió del treball. Uns, com l'Iran o Qatar sostenen els grups terroristes i altres com l'Aràbia Saudita o la Unió dels Emirats Àrabs sufraguen la invasió pacífica a través de les mesquites, centres d'adoctrinament en una doctrina de conquesta.

La finalitat és la islamització del món, per mandat alcorànic. I això suposa, segons els seus ideòlegs, societats basades en la submissió, que és el que significa islam. Califats amb un ordenament juridicopolític totalitari i una única religió que es confon amb l'estat. La xaria regula la vida quotidiana de la gent amb l'exactitud d'un termiter o rusc. No hi ha discrepància. L'individualisme, el lliure examen, la llibertat de consciència, els drets humans són antigalles. L'apostasia es paga amb la mort. La societat musulmana ideal.

Occident ha anat massa lluny en el procés civilitzatori. Cal descivilitzar-ho.

La fúria islàmica ve sobretot moguda per l'emancipació de les dones, el tret de la civilització occidental que treu de polleguera els musulmans. Perquè ataca el fonament del seu ordre patriarcal consistent a negar a les dones la plena condició humana simplement car els homes, afligits d'una mena de satiriasi col·lectiva, no poden ni volen contenir-se.

I aquesta és la raó per la qual emigren en massa els països occidentals en lloc de qualsevol dels cinquanta-tants països musulmans. Venen a islamitzar la societat jahili i reduir les dones a la condició que ordena Al·là. I, de passada, a alliberar-la d'homosexuals i personal LGTBI.

Aquesta és la finalitat de la invasió islàmica en què juguen tres elements. Un és la infiltració social. Aprofitant la democràcia, la tolerància i la permissivitat, imposen llurs costums i normes culturals. Fins i tot el seu ordenament jurídic a través d'uns tribunals de la xaria que trenquen el principi d'unitat de jurisdicció de l'estat de dret. Alhora reclamen comprensió i sostenen estar sotmesos a la “islamofòbia”, un terme inventat fa poc per blindar l'islam davant de les crítiques.

En segon lloc, el recurs esporàdic a la violència i el terror que sembren la inseguretat i afebleixen la voluntat de defensa col·lectiva.

En tercer lloc, la cinquena columna d'una esquerra enemiga de les llibertats i la democràcia, que coincideix amb l'islamisme a l'antiamericanisme i l'antisemitisme. Aquesta incomprensible aliança es basa en un complex de culpabilitat postcolonial que Occident no ha sabut pair.

La civilització és més fràgil del que suposem.

 

La corrupció de la política catalana

Segons parer general, s'entén per corrupció la utilització de recursos públics en benefici privat. Sent així, Catalunya sura en un mar de corrupció. Més o menys, el mateix que Espanya amb la diferència, gens menyspreable, que a Espanya no hi ha ningú que tingui com a programa de partit independitzar-se, alliberar-se de la corrupció espanyola. A Catalunya, en canvi, sí.

El seu sistema polític està viciat de corrupció. L'escàndol de la DGAIA, que la partitocràcia catalana fa més d'un any que tracta d'amagar i del qual rebutja donar cap explicació hauria fet saltar governs en altres països democràtics. Aquí, en canvi, una diputada republicana, propagandista del vel islàmic misogin, té la barra de dir que demanar aclariments sobre l'escàndol és fer el joc a l'extrema dreta.

La DGAIA és només la punta de l'iceberg de la corrupció d'ERC, un partit estructuralment corrupte, espècie d'agència de col·locació dels seus militants i que compta amb uns departaments de guerra bruta gestionats per agents provocadors dels quals ningú encara n'ha donat cap explicació. I no ho farà perquè la seva estratègia és fonamentar la seva hegemonia sobre la psicologia de la por. Si dius alguna cosa que no agradi als sàtrapes de la partitocràcia pots perdre la feina.

En el cas de Junts, l'equivalent de la DGAIA és l'endoll de la dona del president a la DIBA, menys escandalós, més discret, però molt més destructiu simbòlicament perquè deslegitima l'aspiració a la independència que se suposava era l'objectiu del partit. Si l'enemic et dona un tracte de favor, llavors no serà tan enemic. De la mateixa manera, els acords amb el PSOE/PSC a tots els nivells, inclòs el frau de reglament per formar grup propi al Congrés i embutxacar-se bons diners contradiuen el pretès independentisme.

I ja no parlem del pacte pel qual els dos partits “independentistes” han fet president el senyor Illa a canvi que aquest col·loqui a dit a la Generalitat uns dos-cents dels seus militants amenaçats d'anar a l'atur per haver perdut le eleccions. La cirereta són aquests nou destacats endollats que entren en consells d'administració d'empreses i organismes públics cobrant sous per sobre dels 100.000 € anuals.

Tot això és sabut, però ningú a Catalunya ho esmenta. Al contrari, uns periodistes al servei de l'oligarquia partitocràtica, carreguen contra els que el denuncien i es dediquen al exercici de matar el missatger.

Per descomptat, els espanyols els coneixen bé i saben de quina estofa està feta la conxorxa políticomediatica de Catalunya. Per això fan el que volen amb el país. El que volen.

 

Sílvia Orriols i el vel islàmic

He tornat a veure la divertida sessió parlamentària de l'any passat en què la diputada Najat Driouech provoca Sílvia Orriols recriminant-li un tuit. Parlen pestes de les xarxes i hi passen el dia.

L'alcaldessa de Ripoll aprofita l'ocasió per reiterar el que tothom sap, inclosos els altres diputats, és a dir, que la diputada Driouech, en portar el vel musulmà, normalitza una pauta misògina i patriarcal. Hi ha una reacció escandalitzada i el president de la cambra, llarga una tirada recriminant a Orriols la seva actitud.

No n'hi ha prou. El portaveu d'ERC, indignat com a bon fariseu, insisteix que les paraules d'Orriols són un insult i s'han de retirar o sancionar. Darrere seu la diputada Driouech, senyora de modestes facultats intel·lectuals, assenteix amb el cap.

És el vergonyós joc d'aquest partit sense dignitat i sense principis: els seus companys menyspreen Driouech pel vel, però no els ho diuen perquè creuen que és un bon reclam electoral. Driouech, alhora, sap que la menyspreen, però no li importa perquè el vel li proporciona visibilitat social i bons diners.

El senyor Rull insisteix que les disposicions a què han arribat als seus conciliàbuls per restringir la llibertat d'expressió no permeten referències personals d'uns diputats als altres i clou la qüestió, deixant veure que l'assumpte tindrà conseqüències.

Què passaria si demà un diputat, diguem-ne d'extrema dreta, aparegués lluint una escarapel·la amb una esvàstica? No se'l podria acusar de normalitzar un símbol criminal? Perquè, per a molts, entre els quals hi ha Palinur, l'esvàstica és tan criminal com el vel islàmic. La primera vol acabar amb els jueus; el segon, amb la dignitat de les dones.

Encara més, una cosa així ja ha passat al parlament australià fa un parell de mesos, però al revés. Una diputada antiislàmica es va presentar al ple enfundada en un burca com a acte de protesta. Hi va haver un escàndol i se li va prohibir la roba i les que més es van escandalitzar van ser les diputades que es presentaven amb mocadors palestins i altres símbols proislàmics.

L'argument que aquests wokes fan servir per justificar el que és injustificable és que les musulmanes porten el vel voluntàriament. Haurien de dir el mateix de les que van enfundades en burca, però no gosen perquè fins i tot per a pocavergonyes del seu calibre això ja és massa. Però sigui vel, sigui niqab o burca, justificar-ho és com dir que un esclau porta les cadenes perquè vol.

Tanmateix, cal no adormir-se als llorers. És clar que els diputats que al seu dia van fer un cordó sanitari, estan preparant alguna maniobra, algun tripijoc reglamentari per embolicar Orriols i neutralitzar-la, probablement d'acord amb els espanyols.

Ha tornat Espanya

Twitter és una capsa de sorpreses. Per això ho volen prohibir els governs, els partits, els periodistes i la resta de delinqüents que anima el mercat. Mireu el que he trobat ahir mentre buscava informació sobre la transició democràtica a Espanya. En veritat, agraeixo molt a la tuitera Carme R Roquet-Jalmar EFTA el seu gran treball, sense el qual no tindríem accés a aquesta peça del nostre entranyable passat.

Trobar una portada del mític NO-DO, el noticiari de contemplació obligada durant els feliços quaranta anys del generalat, és tota una gesta. I adornada amb la presència d'aquest rostre juvenil, serè, inoblidable que ens ha acompanyat tantes nits, compartint les nostres penes i alegries i explicant-nos la realitat segons els criteris que li dicta el Politburó del partit del govern.

La composició no pot ser més afortunada. Dos terços de la imatge parlen d'una època gloriosa, quan Espanya era una, gran i lliure. Al terç de la dreta, l'eixerida figura del mític presentador i genial novel·lista ens recorda que, en efecte, Espanya continua sent una, gran i lliure. Sobretot, una. Perquè, si n'hi hagués dos, tot Europa s'enfonsaria.

La imatge és despreocupada, confiada, moderna. Queden enrere els temps d'angoixa i misèria. Avui, gràcies al monopoli republicà i socialista, les notícies són optimistes. Els dos governs, l'espanyol d'Espanya i l'espanyol de Catalunya en col·laboració fraterna asseguren la modernitat i la prosperitat no només del país, sinó també del Marroc, Egipte, Cap Verd,  Nicaragua, Gaza i altres llocs del planeta.

El presentador, amb la seva senzilla, pròxima imatge, simbolitza una ciutadania que confia la seva seguretat a la perícia i la competència de les autoritats. Com ho fa ell mateix qui, separat de la seva parella, un protegit del règim al municipi de Salt, lloc d'exemplar integració multicultural, té la seguretat de reunir-s'hi els caps de setmana i festes de guardar.

L'antic inquilí perpetu del NO-DO, l'invicte general, ha estat substituït avui per un altre cabdill, un estel de la tramuntana que, com el militar, passa el dia a casa de tots els catalans, com si fos de la família, amb un missatge d'honradesa, sinceritat, veracitat i autenticitat.

Reviure el NO-DO ha estat una idea brillant i segons sembla, hi ha plans de doblar-ho al català i projectar-ho a través de FilmOn en visió obligatòria cada dia de l'any.

Inch-Al·lah sigui així.

 

El solipsisme del senyor Partal

Fa dos anys i mig, en ple atac de la partitocràcia i els seus mariachis periodistes contra Sílvia Orriols, Vicent Partal escrivia un article en què, a banda de parlar molt bé de si mateix, deia que l'alcaldessa de Ripoll és racista i d'extrema dreta.

En aital article s'afirma que: "No hi ha cap invasió d'Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l'extrema dreta -inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest gran reemplaçament (…)", que considera una "teoria conspirativa".

Ignoro si, mentrestant, el senyor Partal ha reconsiderat aquesta conclusió que ja aleshores era falsa i fal·laç. Incidentalment, és hora de preguntar quin valor té la condemna a l'extrema dreta de gent que mai no condemna l'extrema esquerra, encara que siguin el mateix amb el signe canviat.

El senyor Partal acusa Orriols d'estar en contra de la immigració, de tota la immigració, com l'extrema dreta. Un truc molt vell de l'extrema esquerra aquest de barrejar coses diferents, fins i tot contràries, que ja practicava l'estalinisme. En deien “amalgama”. Però la barreja és falsa. Orriols no s'oposa a tota immigració: el que vol és regular-la, cosa que el mateix senyor Partal admet, car és necessària per a suplir la manca de mà d'obra als nostres països.

Del que està en contra Orriols és de la immigració musulmana que pretén imposar la seva llei sobre la nostra, aquesta que el senyor Partal rebutja que s'estigui produint. Però com que està més entestat a penjar-li l'estigma d'extrema dreta que Balaam en què la seva burra caminés, a la falsa acusació d'estar en contra de tota la immigració afegeix l'encara més injusta de ser racista. Més injusta perquè Orriols és catòlica, cristiana i, per tant, creient a la germanor universal dels éssers humans, a l'estela de Sant Pau a l'epístola als gàlates (3, 28). Sílvia Orriols no és d'extrema dreta i molt menys, racista.

El senyor Partal sap què és el racisme? Ha llegit alguna cosa de Gobineau o Lombroso? Racisme és extreure judicis morals de trets biològics, anatòmics, les anomenades “races” humanes. Però l'islam no és una raça, sinó una doctrina politicoreligiosa misògina i totalitària que professen races diferents. Estar-hi en contra no és cap racisme sinó quelcom perfectament racional i humà i, en la meva humil opinió, molt recomanable. Ningú, ni el senyor Partal, imagino, vol que li imposin com i què i quan ha de menjar, vestir-se, pregar o relacionar-se amb els semblants, com pretén l'islam.

Repassant l'article del senyor Partal, resulta que no està d'acord, per descomptat, amb l'extrema dreta, ni amb Sílvia Orriols, ni amb la dreta, tampoc amb els partits independentistes perquè diu que l'han decebut i menys amb l'esquerra que anomena “caviar”, amb metàfora culinària. Amb qui hi està d'acord el senyor Partal? Segons sembla, amb ell mateix, en un exercici de solipsisme.

L'islam és la mort d'Occident

El debat públic avui a Occident és si està produint-se o no una invasió islamista que intenta transformar les societats cristianes en altres musulmanes. No és res de nou. Encara que molta gent ho hagi oblidat, els sarraïns, obsessionats amb la guerra santa, l'expansió de l'islam i l'aniquilació dels infidels ho han intentat tres vegades abans per la via militar, el 711 a la península Ibèrica, el 1529 i 1683 amb sengles intents dels turcs de conquistar Viena.

Com totes van fracassar, ara tracten de fer-ho per la via civil, a força d'immigrar en massa i deixar que la seva taxa de natalitat superior aconsegueixi una substitució demogràfica de les poblacions autòctones. Un projecte, a més, del que ja avisava Cervantes. I una vegada majoria, el pas següent serà la substitució de l'estat de dret liberal pel totalitarisme misogin de la Xaria.

Per a l'esquerra occidental, la cinquena columna musulmana a Occident, aquesta predicció és falsa i apocalíptica. Una excusa de l'extrema dreta per imposar la seva dictadura xenòfoba, racista, contrària a la immigració. La immigració, afegeix aquesta esquerra, és necessària per a compensar per la taxa negativa de natalitat dels occidentals. Aquests han de rebre-la amb els braços oberts i fer realitat el multiculturalisme, lluitant contra la "islamofòbia", un concepte inventat per impedir tota crítica a l'islam, amb el que aquest tracta de reintroduir en Occident el "delicte" de blasfèmia, aplicat al seu fanatisme totalitari. 

La fal·làcia del raonament és evident. Ningú no està en contra de la immigració. Sí, però, de la immigració musulmana que pretén imposar la seva llei a exclusió de tota altra. Aquesta intenció està explícitament formulada a l'Alcorà, el llibre pel qual juren els seus càrrecs els musulmans que hi accedeixen als nostres països. Els agarens són educats per a la guerra i només troben sentit a la vida batallant contra els infidels. No poden coexistir pacíficament amb cap altre poble, cultura o religió. Per això, quan no tenen infidels per combatre, es maten entre ells.

No hi ha cap possibilitat d'enteniment. Si volen sobreviure, les societats democràtiques, enverinades per la ideologia woke d'una esquerra antiamericana i antisemita, han de recórrer a la legislació d'excepció i prohibir l'islam als seus territoris. L'estat d'excepció, l'origen del qual es remunta a la dictadura del dret romà, és una institució de defensa dels valors liberals, democràtics de l'estat de dret. Cap estat tolerant no sobreviurà si tolera la intolerància. Si l'islam triomfa, adeu a l'individualisme, la igualtat de sexes i la llibertat de pensament i consciència en Occident. I adeu també a la música, la pintura, les arts, el teatre, la filosofia, la ciència. L'islam és pura barbàrie.

És tan evident que avergonyeix recordar-ho. Però no hi ha més remei, tenint en compte la contumàcia de la ideologia woke, avui hegemònica entre els mitjans de comunicació i els governs occidentals anomenats d'esquerra o progressistes.

Demà dedicaré el post a analitzar un dels exemples més acabats d'aquesta doctrina lliberticida, un article del periodista solipsista Vicent Partal.