El segon error de perspectiva

El nivell del debat polític a Catalunya és molt baix, insòlitament baix per la importància del que està en joc: l'alliberament nacional. Abunden els insults, els arguments ad hominem, els atacs personals, la demagògia i la carrincloneria dels endollats de pagueta, encarregats de difondre les consignes de la superioritat. I poc més. Cap raonament digne de tal nom, cap anàlisi capaç de donar pistes per entendre una realitat força complicada.Les controvèrsies i polèmiques versen sobre l'aquí i ara més immediat, sense cap referència a les experiències del passat, encara que sigui recent. Debatre sobre el present i el futur sense una visió clara del passat és com bastir un edifici sense fonaments. Si, a més a més, es vol projectar les conclusions sobre un esdevenidor llunyà, l'intent és, literalment, perdre el temps. Però sembla molt adient per injectar ànims als seguidors més pessimistes i tenir-los entretinguts una estoneta més mentre el profeta es felicita a si mateix.

Preneu el cas del brutal error de perspectiva que va suposar el procés-farsa de l'11-O. Abans de l'inici, tota la propaganda independentista va dir que seria el moment decisiu, quan l'Estat espanyol es veiés afrontat a la seva misèria; el moment en què la causa catalana es palesaria a la vista del món sincer que ens estava mirant, i tindríem la independència a tocar, gràcies a la publicitat de l'espectacle. Amb aquestes expectatives es va dissenyar una estratègia defensiva al procés profundament errònia, gairebé podria dir-se pensada per a l'enemic per enfonsar la causa catalana. L'error de partida va ser afrontar el procés sense qüestionar la seva legitimitat i acceptant com legal una farsa antijurídica. El resultat ho coneix tothom; la farsa dels jutges franquistes acabà amb condemnes brutals, el procés cap a la independència no avançà ni un centímetre i els processats, que ni tan sols van gosar declarar a la seva llengua, no obtingueren cap ressò internacional, perquè, mirabile dictu, el món no ens mirava. Només nosaltres mateixos a l'espill dels nostres desitjos. Com els nens. I és el que seguim fent aleshores.

Ara, quan és possible que la justícia europea anul·li el procés-farsa i obligui a repetir-ho, s'està repetint l'error de perspectiva i s'han disparat de nou els focs artificials de les promeses buides i les hipèrboles a un got d'aigua: el món torna a mirar-nos, Europa ens farà justícia, l'Estat espanyol tremola de por quan veig que l'invencible Puigdemont tornarà vincitore, com el Radamès d'Aida. Per descomptat, els que veiem amb escepticisme aquesta nova equivocació ens guanyem una altra campanya d'assetjament dels dos partits seudoindependentistes. Abans de continuar, permeteu-me recordar que, davant la farsa del judici de l'1-O, vaig ser jo uns dels primers a apuntar a la via europea.

 De la mateixa forma, aleshores quan la justícia europea acabi amb la iniquitat del judici-farsa de l'1-O que segur que ho farà, serà un moment de goig i aplaudirem el resultat amb les orelles. Però sabeu quant pot trigar aquest? Dos, quatre, fins a sis anys. I amb quins efectes? Recordeu el judici d'Otegi; també es deia que la sentència europea faria molt mal a Espanya i que Otegi tornaria per la porta gran. La sentència condemnatòria d'Espanya va sortir sis anys després i res no ha canviat; ni tan sols una mica i Otegi ha tornat per a la porta petita i està fent política de vol curt, curtíssim tenint en comptes que la seva aliada és ERC.

 Però, es diu, la confrontació pot arribar molt abans si els tribunals europeus tornen la immunitat a Puigdemont i companys i el MH president pot trepitjar lliurement Catalunya. Només amb aquesta visió hi ha molts analistes tocant el cel amb la mà, com Jacob a l'escala divina, i prometent poc menys que la segona vinguda del Messies. Acceptant que ho pugui fer, que és molt acceptar, poden passar dues coses. Primera un cop Puigdemont a Catalunya, es produeix una onada espontània popular de confrontació violenta amb l'Estat. Encara que no seria el model no-violent que el MH president ha predicat sempre, jo hi seria també perquè crec que la violència és correcta quan es tracta de la legítima defensa. Però prometre això té la mateixa fiabilitat que una pregària a Sant Pancraci. 

 La segona: no hi ha cap onada popular espontània i el MHP Puigdemont es veu obligat a fer política "normal" a dins de l'autonomia fins que es convoquin eleccions a Catalunya, cosa que depèn del govern presidit per ERC. Haurà de decidir si es presenta com partidari de la independència aquí i ara encapçalant una organització pròpia, nova, transversal i suprapartidista com un moviment d'alliberament, en el qual cas, personalment m'hi sumaria, o pot fer-ho encapçalant un partit del règim, com ha fet fins ara amb JxC, en el qual cas, jo no hi seria.

Mentrestant abandonar la lluita aquí i ara a canvi de dos anys (mínimum) de normalització espanyola equival a renunciar a la independència, tant si es tracta d'esperar els resultats de la taula de diàleg com les decisions dels tribunals europeus. És una proposta dictada per la por a fer front al regne d'Espanya i l'afició dels polítics catalans dits "independentistes" a fer el viu-viu i anar cobrant salaris estratosfèrics per no fer res més que parlar de temps en temps al Congreso denunciant per enèsima vegada les injustícies espanyoles a Catalunya amb rotllos que ja es saben de memòria. Per mantenir aquesta situació de privilegi i continuar aprofitant-se de l'error de perspectiva, els polítics catalans professionals (i els no professionals esdevinguts professionals després de cobrar la primera nòmina) proposen que tinguem paciència i esperem encara aquests dos anyets per veure si hi ha resultats. En cas contrari ens prometen tots tres que aniran a un "embat democràtic", una mena de flogisto amb la qual aspiren a seguir entabanant la bona gent independentista.

La independència no sortirà de cap taula de diàleg ni cap sentència de cap tribunal. Sortirà del carrer, que és on es troba. I per fer-la cal oblidar les estratègies de taules i tribunals que només cerquen endarrerir la inevitable confrontació.

El preacord

El que demana el nou preacord és una mena de vot de confiança per a una repetició de la fórmula del govern anterior. S'assegura que els que ho proposen no defalliran aquest cop a la seva voluntat d'assolir els dos objectius de la reconstrucció social i la independència. Sánchez l'ha expressat amb claredat: deixeu passar quatre anys i llavors, parlarem i veurem quins i quines tenien raó (ells) i quines i quins estaven equivocades (els altres, sobretot si n'eren crítics) i riurem. El que no se sap és si de dolor. 

 

És un vot de confiança que es demana per deixar els mitjans públics de comunicació sota control absolut d'ERC, com han estat fins ara. Cal ser un negat del cap als peus per empassar-se aquesta burla. Fins ahir mateix els van fer servir sense atur ni escrúpols contra JxC. Just quan Sánchez i Aragonès presentaven el preacord, el senyor Sergi Sol dedicava el seu verí (de veritat) a JxC en prova de lleialtat mútua, com diu el seu assessorat, Aragonès. 

 

Encara que els dos representants, Aragonès i Sánchez, jurin en arameu que el preacord no equival al triomf de ningú, és clar que és un preacord amb la música i la lletra d'ERC amb acompanyament de JxC. A més a més, inclou expressament l'altre preacord de la CUP/ERC que JxC va rebutjar al seu dia. 

 

Pel preacord, JxC accepta expressament l'estratègia d'ERC. Que hi hagi reciprocitat no significa res, atès que no hi ha estratègia de JxC, llevat de la voluntat de respondre si, dins dos anys, no hi ha hagut resposta favorable espanyola a les demandes catalanes. 

 

És de suposar que la voluntat, també clarament expressada del gobierno espanyol, d'excloure de l'hipotètic diàleg qualsevol menció a l'autodeterminació i la negació del Congrés a tramitar una llei d'amnistia es consideren factors secundaris que no minven pas la viabilitat de la taula de negociació. És una taula on s'esmorza amb rodes de molí.

 

Com que les noves eleccions no semblen recomanables, els militants de JxC són cridats a decidir entre acceptar el preacord i entrar a un govern amb totes les garanties d'endarrerir el procés cap a la independència fins a calendes greques o rebutjar-ho i permetre un govern en solitari d'ERC. És el que va dir Sanchez pel cas, per a ell improbable, que el preacord fos rebutjat. I del desastre que estaria el govern en solitari d'ERC estan convençuts fins els d'ERC. 

 

És una elecció diabòlica que presagia la fi de l'independentisme si no es concreta aquí i ara l'estratègia per a la independència. Dir que la farà el think pentagon que anomenen centre de decisió estratègica i no dir res és el mateix.

Per fi diuen la veritat

Han trigat tres anys; han estat tres anys emprenyant la gata, enganyant a tothom, dient-se independentistes. Pragmàtics, realistes, possibilistes, però independentistes.

 

Han perseguit, assetjat i silenciat els que avisaven que no eren independentistes sinó que només estaven interessats a llur partit, val dir, llurs butxaques i privilegis.

 

I ha resultat que els assetjats i silenciats tenien raó. 

 

És fort, tres anys enganyant. Com ha estat possible? Gràcies al monopoli totalitari dels mitjans de comunicació que difonen les seves mentides, la seva propaganda i ataquen l'opció independentista de debò, la de JxC. 

 

Gràcies a la complicitat dels periodistes i comunicadors en general que han fet el joc als republicans i, llurs aliats espanyols, parlant de "partits independentistes", com si hi hagués més d'u; de dues estratègies per a la independència, quan és palès que no hi ha més que una i l'altre no és ni independentista.

 

I gràcies també a la complicitat d'una part de l'independentisme de JxC a la que ja li va bé parlar d'independència, però ajornar-la ad calendas graecas pretextant que és ERC qui no la vol.

 

El cinisme i la hipocresia d'ERC són infinites. Ha crescut i, per fi, ha guanyat unes eleccions amb una diferència d'un diputat, gràcies a l'1 d'octubre i l'empenta posterior de l'independentisme, dels que es van aprofitar mentint. Ara volen posar fi al procés engegat fa tres anys per tornar a la política autonómica endarrerint la independència entre deu i vint anys. 

 

JxC no pot en cap cas facilitar aquesta rendició incondicional.

Les noves portes giratòries

Pablo Iglesias dimiteix i deixa la política, diu el meu periòdic, amb una adorable ingenuïtat. És veritat que Iglesias dimiteix. El que no és tan clar és que deixi la política. El text de l'article diu que, el dimissionari està en contacte amb l'empresari Jaume Roures per trobar feina a "l'àmbit de la comunicació". No veig a Pablo Iglesias encapçalant un reality show o un programa de glamour i xafarderies, encara que mai es pot estar segur. La comunicació ací significa comunicació política. Dins un ampli ventall, des de la més pràctica i concreta a la més teòrica i abstracta; però comunicació política. La comunicació política és política perquè avui, la política és comunicació. 

 

Iglesias fa valer una porta giratòria com les que criticava asprament als feliços temps de jadis, arran de "l'assalt als cels" i la regeneració universal de la humanitat. Canvia la poltrona per a un endoll a una empresa privada. Que sigui una empresa de comunicació i no un banc o una multinacional és irrellevant. Es tracta d'una empresa privada i un accés laboral per via de influències. No, no abandona la política. Continuarà fent-la, però des d'una posició que li agrada més, per a la qual s'havia preparat i que és la seva veritable vocació: presentador televisiu; en definitiva, predicador.

 

 Iglesias i els seus companys van entrar en política com a marmessors del moviment 15-M, encarregats de portar a les institucions la indignació popular. No és segur que, en cas d'haver-ho fet, haguessin reeixit, però és que ni tan sols ho van intentar, llevat de qüestions d'atrezzo i d'imatge. Ja des de l'inici se'ls va afegir Izquierda Unida que farà de Podemos l'enèsima iniciativa comunista per lluitar contra el PSOE amb la conseqüència inevitable de l'afebliment de l'esquerra. La tediosa història de sempre: com que el PSOE no és esquerra de debò, cal bastir una alternativa "autèntica"; és a dir, cal dividir l'esquerra. I això en lloc d'entrar al PSOE i pressionar per fer-ho una mica més radical. 

 

Una esquerra que es constitueix contra la socialdemocràcia, però que, davant la pregunta per la seva orientació, es declara socialdemòcrata, no pot sinó fracassar a causa d'un obvi caos mental. 

 

Després del fracàs, nova vida. Post tenebras, lux. Iglesias fa molt bé seguint el seu destí, abraçant la seva vocació en sentit weberià, com una crida divina. El cel espera un nou astre de la comunicació. 

 

El que ja no està tan bé és abandonar el vaixell quan aquest s'enfonsa. És contrari a la llei d'honor del mar. I molt menys abandonar sense assabentar a la tripulació de l'enfonsament. Ans al contrari, fent-la concebre falses expectatives. Cal un xic de cinisme per dir de la persona que deixa al seu post de vicepresident que serà la presidenta del govern a un futur no llunyà.

 

Definitivament, Iglesias no deixa la política.

L'amnistia és una arma d'un sol tret

Que lleig això d'enviar cartes carregades amb bales de subfusell Cetme! És molt millor engarjolar els teus enemics amb una democràtica declaració al Parlament. La ministra encarregada de defensar la unitat d'Espanya ha tancat la porta, diu el mitjà, a l'amnistia, com si alguna vegada hagués estada oberta.

 

No hi ha cap possibilitat d'amnistia. 

 

L'amnistia és una arma d'un sol tret. El PSOE la va firmar el 1977, amnistiant al mateix temps als presos polítics del franquisme i als franquistes que els havien engarjolat. Quina magnanimitat! Quina altura de mires! Quin equilibri aristotèlic, amnistiar a la víctima i el botxí o victimari per igual!

 

Però el bròquil s'ha acabat. L'amnistia no té cap cabuda a la Constitució o a la mateixa democràcia. Bé, la seva i la dels seus amics franquistes, sí; la dels altres, no. 

 

Aleshores, estimats amics pragmàtics, si ja us han dit que no hi haurà referèndum, ni autodeterminació, ni amnistia i que els indults, si de cas, s'aniran tramitant d'acord amb la llei vigent, podeu dir que posareu sobre la taula de diàleg per dialogar?