Al tuiter he llegit una crítica, feta sens dubte per un independentista de soca-rel, a la visita que els MHPs Puigdemont i Torra van fer a la tomba d'Antonio Machado. El punt de la crítica és que Machado era un espanyol centralista i amb un xic de catalanofòbia. Suposo que els dos presidents van honrar un aliat contra un enemic comú i un gran poeta, posant a banda altres qüestions. Si no n'hi ha prou, cal recordar que és el Machado del diàleg de gitanos: "Cómo vamos, compadrito?/Dando vueltas al atajo". Au, va, fer voltes a la drecera pot ser una bona imatge del procés.
La qüestió és la drecera, oi? Per això el MHP Puigdemont ens ha il·lustrat amb una mena de sermó de la muntanya des de Prades. Una allau de conceptes, idees, propostes, crítiques, autocrítiques i consells desplegada com un jardí on es conrea aquesta planta exòtica que el President demanava ahir, anomenada intel·ligència. Una crida insolent que va encensar airades respostes dels senyors Aragonès, Torrent i Rufian que es van sentir insultats.
Amb intel·ligència, i només una miqueta, el sermó del President s'entén a la primera. Si hi ha una segona, és per enfoscar. El raonament és perfecte. La causació, innegable, "tots els independentistes tenim el deure d'unir-nos". Incontrovertible, però té un defecte, el que s'anomena una "petició de principi", un cuc amagat no en la quantitat, "tots", sinó en la qualitat, "independentistes". Cal que els que es diuen independentistes ho siguin. I això no està gens clar. Si hom accepta la premissa sense advertir el cuc, tota la resta del raonament és impecable. Però és que la premissa no es pot acceptar perquè com prova l'experiència dels últims anys, part del cosi detto independentisme no és independentista. ERC en concret.
Òbviament, ningú no nega que ERC sigui independentista a llarg termini i que fins i tot no rebutjarà la independència si aquesta tomba del cel com el mana sobre el poble elegit. El MHP Puigdemont parla de la independència aquí i ara, de la DUI, "hic Rodhus, hic salta!" Però ha de fer-ho amb cura, per tal de no donar pretext a més confrontació, fent valer la intel·ligència que reclama als altres. I això embolica el concepte. Els independentistes tenim el deure d'anar tots a una a l'assoliment de l'objectiu comú amb una estratègia compartida. És un objectiu per damunt qualsevol altra estratègia parcial. És l'objectiu d'aquesta generació que hi ha de perseverar per tal de sobreviure. No n'hi ha altra.
Cap altra consideració personal, de grup, partit o secta pot interposar-se al camí que es va començar a fer l'1-O.
"El que tingui dubtes, que s'aparti". També el que tingui certeses no independentistes. No seguir-hi per afavorir a l'enemic i afeblir els suposats aliats, perquè això és el que es coneix com a "quintacolumnisme".
Dante, que no tenia pèls a la llengua, reservava el lloc més profund del novè cercle de l'infern al centre mateix de la terra, i congelats, als traïdors.
