Ha tornat Espanya

Twitter és una capsa de sorpreses. Per això ho volen prohibir els governs, els partits, els periodistes i la resta de delinqüents que anima el mercat. Mireu el que he trobat ahir mentre buscava informació sobre la transició democràtica a Espanya. En veritat, agraeixo molt a la tuitera Carme R Roquet-Jalmar EFTA el seu gran treball, sense el qual no tindríem accés a aquesta peça del nostre entranyable passat.

Trobar una portada del mític NO-DO, el noticiari de contemplació obligada durant els feliços quaranta anys del generalat, és tota una gesta. I adornada amb la presència d'aquest rostre juvenil, serè, inoblidable que ens ha acompanyat tantes nits, compartint les nostres penes i alegries i explicant-nos la realitat segons els criteris que li dicta el Politburó del partit del govern.

La composició no pot ser més afortunada. Dos terços de la imatge parlen d'una època gloriosa, quan Espanya era una, gran i lliure. Al terç de la dreta, l'eixerida figura del mític presentador i genial novel·lista ens recorda que, en efecte, Espanya continua sent una, gran i lliure. Sobretot, una. Perquè, si n'hi hagués dos, tot Europa s'enfonsaria.

La imatge és despreocupada, confiada, moderna. Queden enrere els temps d'angoixa i misèria. Avui, gràcies al monopoli republicà i socialista, les notícies són optimistes. Els dos governs, l'espanyol d'Espanya i l'espanyol de Catalunya en col·laboració fraterna asseguren la modernitat i la prosperitat no només del país, sinó també del Marroc, Egipte, Cap Verd,  Nicaragua, Gaza i altres llocs del planeta.

El presentador, amb la seva senzilla, pròxima imatge, simbolitza una ciutadania que confia la seva seguretat a la perícia i la competència de les autoritats. Com ho fa ell mateix qui, separat de la seva parella, un protegit del règim al municipi de Salt, lloc d'exemplar integració multicultural, té la seguretat de reunir-s'hi els caps de setmana i festes de guardar.

L'antic inquilí perpetu del NO-DO, l'invicte general, ha estat substituït avui per un altre cabdill, una estrella de la tramuntana que, com el militar, passa el dia a casa de tots els catalans, com si fos de la família, amb un missatge d'honradesa, sinceritat, veracitat i autenticitat.

Reviure el NO-DO ha estat una idea brillant i segons sembla, hi ha plans de doblar-ho al català i projectar-ho a través de FilmOn en visió obligatòria cada dia de l'any.

Inch-Al·lah sigui així.

 

El solipsisme del senyor Partal

Fa dos anys i mig, en ple atac de la partitocràcia i els seus mariachis periodistes contra Sílvia Orriols, Vicent Partal escrivia un article en què, a banda de parlar molt bé de si mateix, deia que l'alcaldessa de Ripoll és racista i d'extrema dreta.

En aital article s'afirma que: "No hi ha cap invasió d'Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l'extrema dreta -inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest gran reemplaçament (…)", que considera una "teoria conspirativa".

Ignoro si, mentrestant, el senyor Partal ha reconsiderat aquesta conclusió que ja aleshores era falsa i fal·laç. Incidentalment, és hora de preguntar quin valor té la condemna a l'extrema dreta de gent que mai no condemna l'extrema esquerra, encara que siguin el mateix amb el signe canviat.

El senyor Partal acusa Orriols d'estar en contra de la immigració, de tota la immigració, com l'extrema dreta. Un truc molt vell de l'extrema esquerra aquest de barrejar coses diferents, fins i tot contràries, que ja practicava l'estalinisme. En deien “amalgama”. Però la barreja és falsa. Orriols no s'oposa a tota immigració: el que vol és regular-la, cosa que el mateix senyor Partal admet, car és necessària per a suplir la manca de mà d'obra als nostres països.

Del que està en contra Orriols és de la immigració musulmana que pretén imposar la seva llei sobre la nostra, aquesta que el senyor Partal rebutja que s'estigui produint. Però com que està més entestat a penjar-li l'estigma d'extrema dreta que Balaam en què la seva burra caminés, a la falsa acusació d'estar en contra de tota la immigració afegeix l'encara més injusta de ser racista. Més injusta perquè Orriols és catòlica, cristiana i, per tant, creient a la germanor universal dels éssers humans, a l'estela de Sant Pau a l'epístola als gàlates (3, 28). Sílvia Orriols no és d'extrema dreta i molt menys, racista.

El senyor Partal sap què és el racisme? Ha llegit alguna cosa de Gobineau o Lombroso? Racisme és extreure judicis morals de trets biològics, anatòmics, les anomenades “races” humanes. Però l'islam no és una raça, sinó una doctrina politicoreligiosa misògina i totalitària que professen races diferents. Estar-hi en contra no és cap racisme sinó quelcom perfectament racional i humà i, en la meva humil opinió, molt recomanable. Ningú, ni el senyor Partal, imagino, vol que li imposin com i què i quan ha de menjar, vestir-se, pregar o relacionar-se amb els semblants, com pretén l'islam.

Repassant l'article del senyor Partal, resulta que no està d'acord, per descomptat, amb l'extrema dreta, ni amb Sílvia Orriols, ni amb la dreta, tampoc amb els partits independentistes perquè diu que l'han decebut i menys amb l'esquerra que anomena “caviar”, amb metàfora culinària. Amb qui hi està d'acord el senyor Partal? Segons sembla, amb ell mateix, en un exercici de solipsisme.

L'islam és la mort d'Occident

El debat públic avui a Occident és si està produint-se o no una invasió islamista que intenta transformar les societats cristianes en altres musulmanes. No és res de nou. Encara que molta gent ho hagi oblidat, els sarraïns, obsessionats amb la guerra santa, l'expansió de l'islam i l'aniquilació dels infidels ho han intentat tres vegades abans per la via militar, el 711 a la península Ibèrica, el 1529 i 1683 amb sengles intents dels turcs de conquistar Viena.

Com totes van fracassar, ara tracten de fer-ho per la via civil, a força d'immigrar en massa i deixar que la seva taxa de natalitat superior aconsegueixi una substitució demogràfica de les poblacions autòctones. Un projecte, a més, del que ja avisava Cervantes. I una vegada majoria, el pas següent serà la substitució de l'estat de dret liberal pel totalitarisme misogin de la Xaria.

Per a l'esquerra occidental, la cinquena columna musulmana a Occident, aquesta predicció és falsa i apocalíptica. Una excusa de l'extrema dreta per imposar la seva dictadura xenòfoba, racista, contrària a la immigració. La immigració, afegeix aquesta esquerra, és necessària per a compensar per la taxa negativa de natalitat dels occidentals. Aquests han de rebre-la amb els braços oberts i fer realitat el multiculturalisme, lluitant contra la "islamofòbia", un concepte inventat per impedir tota crítica a l'islam, amb el que aquest tracta de reintroduir en Occident el "delicte" de blasfèmia, aplicat al seu fanatisme totalitari. 

La fal·làcia del raonament és evident. Ningú no està en contra de la immigració. Sí, però, de la immigració musulmana que pretén imposar la seva llei a exclusió de tota altra. Aquesta intenció està explícitament formulada a l'Alcorà, el llibre pel qual juren els seus càrrecs els musulmans que hi accedeixen als nostres països. Els agarens són educats per a la guerra i només troben sentit a la vida batallant contra els infidels. No poden coexistir pacíficament amb cap altre poble, cultura o religió. Per això, quan no tenen infidels per combatre, es maten entre ells.

No hi ha cap possibilitat d'enteniment. Si volen sobreviure, les societats democràtiques, enverinades per la ideologia woke d'una esquerra antiamericana i antisemita, han de recórrer a la legislació d'excepció i prohibir l'islam als seus territoris. L'estat d'excepció, l'origen del qual es remunta a la dictadura del dret romà, és una institució de defensa dels valors liberals, democràtics de l'estat de dret. Cap estat tolerant no sobreviurà si tolera la intolerància. Si l'islam triomfa, adeu a l'individualisme, la igualtat de sexes i la llibertat de pensament i consciència en Occident. I adeu també a la música, la pintura, les arts, el teatre, la filosofia, la ciència. L'islam és pura barbàrie.

És tan evident que avergonyeix recordar-ho. Però no hi ha més remei, tenint en compte la contumàcia de la ideologia woke, avui hegemònica entre els mitjans de comunicació i els governs occidentals anomenats d'esquerra o progressistes.

Demà dedicaré el post a analitzar un dels exemples més acabats d'aquesta doctrina lliberticida, un article del periodista solipsista Vicent Partal. 

Tots els desastres tenen responsables

La magnitud de les catàstrofes provoca moments d'alta tensió emocional. El patiment, el dolor i l'angoixa propis i aliens ho inunda tot. I només queda callar i ajudar. Passat un temps, però, començaran a arribar les anàlisis més centrades i més matisades. En aquest cas en concret, com pensa el govern evitar l'acusació que mentre concedeix ajudes de milers de milions a països tercers per millorar els seus ferrocarrils, les estructures ferroviàries pròpies pateixen aquests desastres?

La resposta és fàcil de predir: aquestes catàstrofes són fets puntuals, excepcionals i no pas producte de la desídia, l'abandó o la incompetència. Però això no és cert. Hi ha infraestructures ferroviàries que pateixen les conseqüències d'aquesta negligència culpable i causen trastorns a la ciutadania durant anys. Només cal mirar el servei de Rodalies a Catalunya. L'obstinada negativa del govern espanyol a construir el corredor mediterrani acabarà produint desastres a les sobrecarregades autopistes que van al nord. I això no són fets excepcionals, sinó desídia sistemàtica per raons ideològiques que amenaça la vida de la ciutadania.

La casualitat ha volgut que la catàstrofe d'Andalusia coincideixi amb la sobtada afecció del president Illa i, encara que no ho sembli, tots dos fets comparteixen un element essencial. El senyor Illa ha rebut atenció hospitalària immediata i satisfactòria a l'Hospital Vall d'Hebron, com ha de ser. Però les xarxes s'han esvalotat, assenyalant que no tots som iguals i que els polítics tenen privilegis inacceptables. Un cop més.

Si l'acció del govern fos transparent, democràtica i honrada, segur que l'atenció immediata prestada al senyor Illa no aixecaria objeccions. Però, com tothom sap, aquesta no és pas la situació. La sanitat i la resta dels serveis públics a Catalunya (especialment l'educació) fa anys que estan infrafinançats i en situació lamentable mentre els governs de tots els nivells dediquen desenes de milions a objectius que no tenen res a veure amb els que haurien d'atendre. El govern català està sobredimensionat per donar satisfacció a tots els endollats dels partits que li fan costat i part dels seus recursos es dedica a tapar els robatoris descarats que aquests partits fa anys que cometen, com la DGAIA, per exemple i també a pagar tot el gremi periodístic, per tal d'amagar sistemàticament aquest aquelarre i perseguir els crítics i discrepants.

El resultat són llistes d'espera de mesos als hospitals públics, barracons i resultats desastrosos al sistema educatiu i una població asfixiada a impostos. Aquesta és l'arrel de la indignació que mostren les xarxes pel tracte preferencial que rep el senyor Illa (que cobra 140.000 € a l'any), a qui el sotasignat desitja ràpida recuperació.

I és el mateix que passa a Espanya, on una ideologia woke posa les dèries d'una esquerra fracassada per damunt dels interessos de la població autòctona. 

Catalunya i Palinur

A Palinur no li agrada parlar de si mateix. Considera que hi ha assumptes més interessants per tractar. De vegades, però, convé fer una parada per recuperar la visió de les coses, que tendeix a desdibuixar-se amb el pas del temps.

Fa més de deu anys l'intrèpid pilot d'Enees es va involucrar a la causa per la independència de Catalunya, tot i ser madrileny de naixement. Tant que conjuntament amb la família, va decidir traslladar-se a viure a aquesta terra.

Al principi, va tenir molt bona acollida. Els partits li demanaven que tanqués les llistes electorals a un lloc simbòlic. La CUP a les eleccions del 2015. A les del 2017, Rufián li va demanar que tanqués la d'ERC per Barcelona (lloc 85) i a les generals del 2021, la de Junts per Girona. Va acceptar sempre, fins i tot sense militar en cap partit perquè creia que eren independentistes.

Aviat es va adonar que no ho eren; que deien ser-ho per captar el vot de la gent, però només els interessaven els seus endolls, prebendes i sinecures. I ho va dir. Avui ja tothom sap que la partitocràcia catalana no és ni ha estat mai independentista, però, en aquells anys, entre el 2019 i el 2021, afirmar això era una heretgia, atès que tots els mitjans de comunicació (tots comprats amb diners públics) dominaven el relat al país i tenien a la gent enganyada.

Com a conseqüència, va ser sotmès a una política d'ostracisme als mitjans i persecució per tot arreu. Insults, amenaces de mort, difamacions i calúmnies a les xarxes. Palinur conserva un ampli mostrari.

Aleshores, dominava TV3 el corrupte comissari polític d'ERC, Sergi Sol. Aquest sicari decidia qui parlava i qui no en funció d'un criteri de partit que tenia la barra de defensar en públic (¡Viva TV3!), mentre el director de l'ens, Vicent Sanchis, obeïa ordres i tancava el mitjà a una veu crítica. El hereus d'aquesta parella d'inquisidors, Rosa Romà i Sigfrid Grass, tenen el mateix esperit censor a les ordres del mateix amo.

Vetat i exclòs de la vida pública, només li va quedar Twitter i un article per setmana al digital el Món, on també van pretendre censurar-lo fa un any per un article en què deia una cosa evident, que el profeta Mahoma no girava rodó. Tot i això, Twitter, aquesta plataforma que tots els corruptes i inquisidors volen tancar, té molta força. La de la veritat. I des d'ella es pot defensar amb eficàcia l'objectiu que va dur Palinur a aquesta terra i continua sent el seu: la independència de Catalunya.

Últimament, Palinur ha defensat dues causes que el consens woke dominant considera anatema: el dret de Sílvia Orriols a exposar pacíficament les seves idees sense ser agredida de paraula i obra per la catèrvola feixista i el d'Israel a tenir un estat amb fronteres segures davant de la mateixa catèrvola. De cop, han tornat els atacs de la premsa comprada i dels antisemites aliats de la barbàrie islàmica. El que passa per esquerra i no és res més que la nova forma del feixisme.

Però Catalunya serà independent i Israel vencerà.

NB: repassant Palinur per a documentar-me per a aquest post, m'he trovat aquest altre al blog "ardillanegra", de cinc de juni de 2019, "Adiós, Palinuro, adiós" que no havia vist abans i m'he emocionat. No sé qui ets, però, amb set anys de retard, moltes gràcies, ardillanegra!.

El femer català

Fa algun temps, un protegit de la partitocràcia catalana qualificava Twitter de “femer”. El protegit era un avançat, un pioner. Obria el camí a l'actual croada contra les xarxes. El govern britànic vol bloquejar Twitter, argumentant que la seva intel·ligència artificial, Grok, és pornogràfica. El d'Austràlia ho fa per lluitar contra la “islamofòbia”. La Unió Europea, també a l'ona prohibicionista, diu que Twitter és una font de desinformació i odi. Els mateixos pretextos que invoquen el govern espanyol i el català per censurar les xarxes que no els deixen robar en pau.

Els altres països que tenen prohibit Twitter són la Xina, Corea del Nord, Turkmenistan, Myanmar i, en bona part, Rússia. A aquests no els cal pretextar res. Les afinitats electives són evidents.

La llibertat d'expressió és com el lliure canvi. Tothom ho defensa en teoria i ho ataca a la pràctica. La lliure competència és el millor per a l'interès general, però la meva mercaderia ha d'estar protegida. És bo que les opinions competeixin en obert, però la meva ha d'estar fora de perill de les crítiques.

Això és el que passa a Catalunya, una partitocràcia clientelar basada en una conxorxa politicomediàtica que pocs gosen denunciar, però tots coneixen. Una classe política corrupta actua amb total impunitat, protegida per un entramat de mitjans de comunicació comprats amb diners públics que actua com a aparell de propaganda del sistema, ocultant les seves malifetes i censurant i silenciant les veus crítiques.

Si la teva única manera de defensar les teves opinions és impedir que els altres exposin les seves, les teves opinions no valen res.

Els mitjans que van estar mesos callant sobre l'escàndol de la DGAIA, estan avui dia i nit donant veu a Junqueras (que no té cap càrrec institucional) per rentar el cervell a la ciutadania. L'efecte és contraproduent. Com més explica el nyap que ha aconseguit, més es desprestigia.

L'esfera pública catalana és el regne de la mediocritat i la covardia. Ningú no gosa dir que el rei va nu per por de quedar-se sense feina. Tots escriuen al dictat de la corrupció governant i condemnen a l'ostracisme les veus crítiques. Han fabricat un règim d'eunucs sense professionalitat, dignitat ni vergonya.

El cas paradigmàtic del totalitarisme mediàtic és la radiotelevisió pública. En aconseguir el poder, ERC va convertir RTV3 en un aparell de propaganda del partit, a les ordres del director, Vicent Sanchis, assessorat pel corrupte comissari polític, Sergi Sol, que decidia qui parlava i qui no per la pantalla. La parella que els ha succeït, Rosa Romà, una altra camaradovski erki, i el ximple útil Sigfrid Grass, han convertit la televisió catalana en una revetlla espanyolista i anticatalana, dedicada a amagar les malifetes socialistes i republicanes i propalar la política antisemita i proislamista de l'esquerra woke, la que vota en contra de condemnar el feminicidi iranià.

I tota aquesta sinistra brossa diu queTwitter és un femer.

 

La decadència d'Occident

La supervivència dels organismes depèn de llur capacitat de resoldre els problemes que n'amenacen l'existència. La història mostra que les societats no són eternes. Les raons concretes de la seva desaparició són molt variades, però, en resum, moren quan es troben amb un problema que no poden resoldre.

Cap societat està fora de perill perquè l'acció humana és impredictible. Però la cultura occidental sembla pensar que aquesta llei ja no resa amb ella. Totes les periodificacions de l'esdevenir humà que han establert els pensadors més diversos, com Vico, Hegel, Smith, Millar, Comte, Engels, etc. i que, en el fons es redueixen a la tripartida de Lewis H. Morgan (salvatgisme, barbàrie, civilització), donen per fet que l'última (la nostra) és la definitiva i que aquí s'acaba la història. És l'optimisme de la Il·lustració, que es contraposava al pessimisme dels clàssics com Hesíode.

Tot i que hi ha hagut avisos respecte a la possible decadència d'Occident, des del famós llibre de Spengler el 1918 fins al d'Emmanuel Todd el 2024, l'autocomplaença europea no els ha parat esment. La cultura occidental, gràcies a la seva superioritat tecnològica, és indestructible. Occident no pot caure.

Tanmateix, el que demostra l'actual invasió islàmica, propiciada per la tolerància de la societat liberal-democràtica i l'estat del benestar, és el contrari. La barbàrie islàmica no només és incompatible amb la cultura occidental, sinó que busca la seva destrucció radical. Amb l'ajuda d'una esquerra que odia les seves arrels per frustració i enveja, i és la seva cinquena columna.

El mòbil de l'atac islàmic a Occident és que aquí s'ha arribat a un grau d'emancipació de les dones que amenaça la dictadura patriarcal. És a dir, l'islam combat l'Occident per preservar i estendre la seva estructura feminicida. Que també tingui el suport de les feministes d'esquerra occidentals no pertany al camp de la història sinó de la psicopatologia.

La imposició islàmica ja ha aconseguit, de fet, retrotreure'ns més de cinc-cents anys i submergir-nos en les guerres de religió dels segles XVI i XVII. Aquestes activitats de culte islàmiques a la via pública, davant de les esglésies cristianes, aquestes provocacions i atemptats als símbols i llocs de culte cristians i jueus, aquestes agressions permanents a tots els símbols religiosos no islàmics reprodueixen fil per randa les barbaritats que catòlics i hugonots van infligir-se mútuament a les vuit guerres de religió a França fins a l'edicte de Nantes, de 1598 (revocat, by the way el 1685) i que crèiem que havíem superat.

Doncs no. I ara ens trobem que, si volem sobreviure com a cultura, hem de prohibir l'islam a les nostres societats.

Són ells o nosaltres.

L'islam, l'Europa i l'Iran

Europa ha viscut sota l'amenaça militar de l'islam durant mil anys, des del segle IX fins a finals del XIX i primers del XX. Un mil·lenni de confrontació ha acabat impregnant l'ànima europea, des de les croades (Godofred de Bouillon és un dels “nou de la fama”) fins a la mort de Byron a Mesolongi en lluita per la independència de Grècia davant dels turcs.

Desmembrat el seu imperi després de la Primera Guerra Mundial, Turquia va deixar de ser una amenaça. L'islam, però, va tornar a la via militar a partir del 1948 encara que va concentrar el foc a Israel i així continua setanta-cinc anys després.

Ara, l'agressió islàmica a Europa no ve per la via militar (tret dels atemptats terroristes), sinó per la civil. Immigrants i refugiats per milions són una invasió. Una invasió que aspira a imposar un règim totalitari mitjançant la demografia.

Compta per això amb una cinquena columna de l'esquerra woke hegemònica als governs i als mitjans de comunicació. El seu relativisme cultural tanca els ulls a l'evident instrumentalització de les institucions de l'estat de dret per una ideologia que pretén abolir-les.

Els historiadors del futur, si en el futur hi ha historiadors, desentranyaran per què vol Occident suïcidar-se. Ara el més urgent és frenar la islamització. No es pot admetre sense res més governants musulmans per als quals la religió i l'estat són el mateix. L'esquerra haurà de passar comptes de la seva infame aliança amb l'islam.

Ironies del destí, Occident s'islamitza mentre l'Orient s'occidentalitza. Aquesta és la importància de la revolució a l'Iran. Des de la independència de Grècia el 1833 serà el primer país a alliberar-se del jou musulmà. Els perses no són àrabs i la seva religió, el mazdeisme o zoroastrisme, va ser substituïda per l'islam a partir de la conquesta de l'imperi sassànida cap a l'any 650. Si triomfa la revolució, posarà fi a la dictadura islàmica que es va instal·lar al país fa uns cinquenta anys amb el suport dels intel·lectuals d'esquerra com ara Sartre i Foucault. Pèrsia s'occidentalitzarà i la barbàrie islàmica perdrà la seva font de finançament més important.

Això és el que l'esquerra woke no vol, perquè debilitarà la invasió musulmana, amb la qual ha segellat una unitat d'acció contra l'enemic comú: Occident, especialment els Estats Units, l'imperi de Satanàs, i Israel, Satanàs mateix. Antiamericanisme i antisemitisme, els dos eixos que l'esquerra comunista ha heretat de la Unió Soviètica.

Per a neutralitzar la gerontocràcia feminicida persa, occident ha d'estar disposat a l'acció militar. La guerra preventiva és una opció racional i necessària. Tant racional i necessària com l'estat d'excepció, una institució de defensa de la democràcia, per acabar amb el perill de substitució de l'estat de dret pel califat.

Per què Catalunya no es pot independitzar d'Espanya?

Hipòtesi: perquè és el mateix que Espanya, però al revés.

Els espanyols no tenen consciència nacional en sentit estricte. El país és un constructe artificial de diverses nacions diferents, l'únic vincle del qual en comú és estar dominades per la nació castellana que els ha imposat la seva llengua i els ha fabricat una història a través d'una oligarquia a les ordres de dues dinasties estrangeres (els Àustries i els Borbons) que professa un patriotisme bombàstic, antinacional. Com que no tenen cap consciència nacional, no han elaborat autoimatges col·lectives compartides i s'han limitat a donar per bones les que els estrangers n'han elaborat, primer els francesos, des del segle XVIII i, després, els anglosaxons. No hi ha cap visió pròpiament espanyola d'Espanya que abasti tot el territori. Els espanyols es veuen a si mateixos amb ulls estrangers. Per això hi ha la “llegenda negra”. Són el que, en els termes de David Riesman a “La multitud solitària” coneixem com a gent “dirigida des de fora”.

Catalunya és al revés. Posseeix una forta consciència nacional que neix a la tornada del segle IX, amb l'anomenada “marca hispànica” de l'Imperi Carolingi, amb la seva pròpia llengua, tradició cultural i organització politicosocial. Tot i això, pels avatars de la història, a la guerra de Successió, va perdre el que li quedava d'independència després de la derrota de la República catalana al segle XVII. El centralisme borbònic va imposar una política de descatalanització que dura fins avui. Només ha conservat el dret civil, prova del seu nervi nacional. Catalunya ha hagut de sobreviure en una situació d'opressió i negació i s'ha desenvolupat com a resistència a la clandestinitat. Ha aconseguit mantenir viu el seu esperit nacional perquè ha viscut cap a dins. Els catalans són gent “dirigida des de dins” i “dirigida per la tradició”, sempre segons Riesman.

Però això els ha fet desconfiats, recelosos de tot allò que ve de fora. Els espanyols no tenen cap més visió de si mateixos que l'aliena; els catalans, en canvi, només tenen la pròpia, i desconfien de tot l'aliè, encara que no estigui viciat d'anticatalanisme o catalanofòbia. No tenen consciència de la seva força perquè no es veuen ni es volen veure des de fora. Si no ets català, no tens res a dir a Catalunya. Ignorar la visió externa és com llençar el nen amb l'aigua bruta. Deixa el país empobrit, consumint-se a les seves picabaralles internes i dona com a resultat que la nació estigui governada per catalans que són espanyols de cor. L'única diferència entre el general Primo de Rivera i Salvador Illa és que el segon parla català en la intimitat.

Junqueras, el lacai dels espanyols

El president d'ERC ha passat el cap de setmana passejant-se per tots els mitjans de comunicació que el seu partit, el més corrupte de Catalunya, controla amb mà de ferro. Ho pot fer perquè els finança amb els diners públics que s'estalvien del robatori de la DGAIA. Entrevistes per tot arreu, al·locucions radiades, xerrades, articles dels seus escolanets i beneficiaris, estil Eduard Voltes. I, per descomptat, ordre a tots els estómacs agraïts d'inundar Twitter amb lloances al gran líder.

El gran líder que, una vegada més, ha venut Catalunya per unes engrunes. La seva versió és que l'enèsima traïció és un benefici per a Catalunya en la tradició del “peix al cove”, atès que no li fan cap concert ni cap singularitat. Pujol, que aquest ocell acusava de corrupció, havia aconseguit recaptar el 30% de l'IRPF a Catalunya. L'espanyol Montilla el va elevar al 50% i ara ve aquest xerraire a demanar aplaudiments per haver aconseguit (i ja veurem si és sí) cinc punts percentuals més, fins al 55%, i sense tocar el model espoliador del cafè per a tothom.

Desesperat per no trobar l'acceptació que s'esperava i complint ordres dels seus amos espanyols, demana entrevistar-se amb Puigdemont i Sánchez Llibre per convèncer-los dels avantatges de la claudicació.

No sé què dirà Sánchez Llibre. Però estic intrigat per la reacció de Puigdemont i Junts. Aquesta provocació del lacai dels espanyols no els deixa gaire marge de maniobra. És un repte de Sánchez, especialista en el “més difícil encara” perquè obliga Puigdemont a triar entre aparèixer com a enemic del “peix al cove” català o acceptar el lideratge de Junqueras en el seu camí cap a la destrucció de Catalunya.

 

Iran, la fallida moral de l'esquerra

Ja són més de 3.000 les persones assassinades a l'Iran per la dictadura teocràtica que l'esquerra mundial recolza activament.

Un poble en lluita per la llibertat abandonat per l'esquerra mundial, els seus partits, els seus mitjans de comunicació, les seves universitats, organismes internacionals, ONG i altres organitzacions criminals.

Durant dues setmanes, el silenci dels mitjans de comunicació ha estat ensordidor. I, quan ja no han pogut amagar més temps la barbàrie, han propalat la versió del govern terrorista dels aiatol·làs: que la mobilització de milions de persones és obra del Mossad i de la CIA. Hi ha molts casos d'aquesta hipocresia inhumana. A Catalunya, el conegut antisemita Vicent Partal, després d'amagar la informació durant catorze dies, publica un article titulat Amb Palestina i amb l'Iran, intentant rebaixar la revolució antiislamista iraniana amb la propaganda a favor d'aquesta invenció neonazi que anomenen "Palestina".

Tota l'esquerra occidental fa dos anys que trona l'espai públic amb la suposada causa “palestina”, que no és altra cosa que odi als jueus. Igual que les anomenades “feministes”, mudes davant del feminicidi sistemàtic dels bàrbars islamistes iranians. Tots ells, periodistes, esquerrans i feministes, callen, tergiversen i menteixen per ordre dels qui els paguen. Són lacais dels petrodòlars de Qatar, Iran o Veneçuela.

La teocràcia iraniana ha tancat internet a tot el país per poder massacrar la població. Però no ho ha aconseguit car les antenes Starlink d'Elon Musk funcionen i permeten veure i saber què passa, malgrat el bloqueig dels dictadors.

Sense Twitter aquest crim contra la humanitat, aquest genocidi contra un poble (aquest sí que és un genocidi) no es coneixeria. Per això, els governants occidentals, castrati al servei dels ayatollahs com Keir Starmer del Regne Unit o Anthony Albanese d'Austràlia, volen tancar-ho per implantar societats estil orwel·lià, on la mentida és la veritat i el terror és l'alliberament.

És imperatiu que Israel i els Estats Units intervinguin militarment per posar fi a aquesta bogeria islamista desfermada contra una població inerme.

 

L'estafa Junqueras

Magnífica la performance de l'estel de la Tramuntana ahir!

Del que es tractava era de justificar el suport del partit més corrupte de Catalunya als pressupostos d'Illa per donar estabilitat al govern de Sánchez perquè l'última cosa que ERC vol a la vida és que hi hagi eleccions a Catalunya o Espanya.

Per fer-ho, la tribu d'estafadors va muntar un autèntic espectacle.

Sánchez va rebre a la Moncloa un home que no representa res a Catalunya, està inhabilitat jurídicament, no és conseller ni diputat i només president d'un partit de l'oposició els vots dels quals necessita. Així l'afalagava en la seva infinita vanitat i li pujava d'estatus. Després, aquest ocell es reunia amb el president de la Generalitat, i tots dos van decidir que s'aprovarien els pressupostos del PSC.

El resultat de la negociació és la perpetuació de l'espoliació catalana en el marc del cafè per a tothom que únicament aporta cinc punts percentuals a la participació de Catalunya a l'IRPF i IVA.

Tanmateix, es va impartir ordre a tots els militants i beneficiats de la màfia erki d'inundar Twitter lloant la gran capacitat negociadora de l'estel de la tramuntana. Aquest es va passar ahir tot el dia a la televisió, la ràdio, en entrevistes, col·loquis, declaracions als mitjans en l'operació més semblant a una rentada de cervell col·lectiva que es pugui imaginar. El palmell de l'abjecció periodística se l'emportava el subvencionat diari Ara.

Només cal saber què farà ara Junts que ha quedat fora de joc. Dependrà del que decideixi el seu president, un home que té la seva dona endollada a raó de 7.000 € al mes a la Diputació de Barcelona, ​​presidida pel PSC.

Així es tanca el cicle independentista que es va obrir fa deu anys. 

Cal intervenir a l'Iran ja

La gerontocràcia dels assassins musulmans arriba al final violent mitjançant una insurrecció de les dones secundada per milions de persones. No es pot exagerar la importància històrica d'aquesta revolta. L'Iran serà el primer país en segles que s'alliberi del jou musulmà. I, darrere seu, en vindran d'altres. L'islam no és irreversible i la caiguda suposarà la fi de les fonts de finançament del terrorisme mundial i de la cinquena columna sarraïna infiltrada a Occident.

Els mitjans wokes occidentals, des de la BBC fins a la catalana TV3, que fa dos anys que propalen les mentides de Hamàs sobre Gaza, han silenciat la revolució de l'Iran durant dues setmanes i, ara que comencen a informar, culpen de la insurrecció als serveis secrets israelians i nord-americans. És a dir, propalen el relat dels aiatol·làs.

L'esquerra woke, finançada a tot el món amb els diners del terror islàmic, ha emmudit. Pels socialistes, les escombraries de l'esquerra “transformadora”, estil Podem o Sumar, la France Insoumise o els demagogs fripalestain, l'Iran no existeix. Callades també, les feministes més histèricament antisemites, com Irene Montero, Ione Belarra, Tània Verge o Ada Colau. La revolució iraniana l'han començada dones. Les anomenades feministes occidentals, amb el seu silenci, afavoreixen el patriarcat més reaccionari que cal imaginar i hauran de pagar per això al seu moment.

Sabem tot això gràcies a Twitter, raó per la qual els governs wokes i proislàmics del Regne Unit, Austràlia i Canadà intenten tancar-lo. Pretexten la qüestió dels biquinis de Groc, però la seva veritable finalitat és suprimir la llibertat d'expressió, com també ho voldrien fer el govern d'Espanya i el de Catalunya.

Acorralats, els assassins de la República d'Iran han començat a disparar sobre els manifestants desarmats. S'informa que ja hi van més de 2.000 persones mortes. S'ha travessat la línia vermella que havia posat el president Trump. El pas al foc reial ha de provocar la intervenció d'Israel i els Estats Units, també amb foc reial. Cal defensar un poble heroic que, amb el seu sacrifici, ens defensa tots.

Un cop derrotada la tirania islàmica a l'Iran, haurem de passar a l'atac contra la invasió musulmana que pateixen totes les societats occidentals, amb la complicitat de les “esquerres” autòctones. El món civilitzat només sobreviurà si aplica polítiques públiques de sentit comú: tancar fronteres, regular la immigració, deportar il·legals i delinqüents ipso facto i prohibir l'islam a totes les seves manifestacions. Per aconseguir-ho hem d'estar disposats a decretar l'estat d'excepció, tancar tots els seus llocs d'adoctrinament (siguin mesquites, societats, etc.) i expulsar els islamistes de totes les institucions, des dels municipis fins als parlaments, escoles, universitats, mitjans de comunicació, empreses, etc. Només hi poden restar els musulmans que respectin la cultura occidental, acceptin el principi de la igualtat de gèneres home-dona i no pretenguin imposar als altres els seus costums.

 Ells o nosaltres.

 

Legítima defensa

Palinur ho va dir fa uns dies: que Gaza és la primera batalla de la pròxima guerra mundial. Bé, ja hi som. És una contesa de nou tipus en què l'atacant no ve amb un exèrcit convencional. Avui, l'exèrcit invasor són masses de civils que boicotegen l'ordre democràtic i l'estat de dret des de dins mitjançant la infiltració de les institucions democràtiques amb suport d'actes terroristes tot per destrossar la convivència a les societats occidentals.

Tenen una cinquena columna en la forma dels partits d'esquerra woke i els mitjans de comunicació. Només cal veure com la BBC es nega a informar sobre l'Iran, igual que els audiovisuals catalans, TV3, on, a més, tenen un partidari de Hamàs com Joan Roura adoctrinant l'audiència. Per no parlar de la premsa subvencionada (és a dir, comprada) com els diaris La Vanguardia, Ara, Nacional, Vilaweb, des d'on predica l'antisemita Vicent Partal, etc.

Tot això és finançat pel nucli dur del terrorisme: Iran, Qatar, Veneçuela. Com ha confessat Qatar que diu que té centenars de periodistes comprats.

La resposta a aquest atac tous azimuts, s'ha de fer segons la tàctica i l'estratègia militars que hem encunyat fa segles a Occident. El primer, per tant, és tallar el finançament, els subministraments, la rereguarda dels atacants. Ens ho van ensenyar els romans a les guerres púniques.

I, després, cal colpejar aquests nuclis de finançament per tots els mitjans, inclosos els militars, com s'ha fet amb Veneçuela. També cal intervenir i atacar Iran i Qatar. No ens hem de deixar impressionar per la hipocresia woke. Francis Bacon, un dels homes més savis que hi ha hagut, va deixar dit que la guerra preventiva sovint és l'única manera racional d'actuar. Cal acabar amb l'enemic abans que aquest ens aniquili.

Un cop complert aquest objectiu, cal enfrontar-se a la cinquena columna a l'interior i fer-ho sense complexos. L'arrel de tot el problema és l'islam, una ideologia totalitària assassina disfressada de religió i els wokes cretins de l'esquerra que li donen ales.

Abans que sigui massa tard, cal prohibir l'islam i totes les manifestacions. Com? Proclamant l'estat d'excepció. Els filòsofs esquerrans estil Foucault o Agamben no deien que el capitalisme és un estat d'excepció permanent? Fem realitat el que ells presentaven com un vici que calia combatre. L'estat d'excepció és una manera legítima de protegir la democràcia. No hi pot haver tolerància amb qui vol acabar amb la tolerància. No es pot reconèixer ni un dret a qui vol destruir els drets dels altres.

 

L'Iran: l'hi devem a les dones

La gerontocràcia islamofeixista de l'Iran ha tallat internet a tot el país. Vol deixar-ho a les fosques. Evidentment, s'està preparant per massacrar la població que ja fa dotze dies que està en plena revolta als carrers. Per ofegar en sang una revolució contra la teocràcia feminicida que recolzen totes les esquerres wokes del món.

És el moment de recordar Trump que va prometre intervenir si aquests criminals començaven a matar gent.

Les promeses es compleixen, president.

Tothom sap que aquesta teocràcia criminal és un dels dos centres del terrorisme mundial; l'altre és Qatar. Tots dos formen l'eix que finança l'antisemitisme i la imposició de l'islam a sang i foc a tots els mitjans, les universitats occidentals, els partits de l'esquerra woke i dirigents històricament antisemites com Pedro Sánchez, Keir Starmer o Emmanuel Macron.

El silenci de tots els mitjans wokes (des de la BBC fins a TV3) intenta asfixiar una revolució que pot ser un canvi històric per al món: el primer règim terrorista islàmic enderrocat pel seu poble. Es comprèn per què tots els periodistes a sou de l'islamisme voldrien tancar Twitter perquè la seva existència demostra que la dels periodistes és inútil. Sobretot si, com passava amb Franco, tothom diu el mateix a favor del poder.

Cal intervenir a l'Iran. No podem deixar el poble iranià en mans d'aquests assassins i els seus còmplices occidentals. Sobretot, no podem permetre el genocidi de les dones, que són les que, desafiant la barbàrie islàmica, han iniciat aquest moviment. Mentre les “feministes” occidentals nazis, tipus Irene Montero o Ione Belarra, intenten exterminar els jueus i perpetuar l'esclavatge de les dones. 

Per sort, Elon musk ha obert X lliure a tot l'Iran, mitjaçant la xarxa Starlink, que la dictadura no pot controlar. Ironicament, sembla que, al final, l'Iran acabará sent més lliure que el Regne Unit, on Keir Starmer vol tancar Twitter.

Cal intervenir a l'Iran. L'hi devem a les dones. 

El preu de la traïdoria

El president Sánchez i l'Estel de la Tramuntana van representar ahir un vodevil a la Moncloa sobre els 5.000 milions que la loteria socialista donarà a Catalunya. Cadascú ho interpreta segons els seus interessos. En una piulada, Sánchez parla de la pujada general del finançament per a totes les comunitats autònomes. És a dir, de finançament singular, res. Catalunya rebrà allò que li toqui en una pujada general del cafè per a tothom.

En un altre tuit l'Estel de la Tramuntana diu que seran 5.000 milions només per a Catalunya. Per si de cas, ERC té bloquejades les respostes a les seves piulades. És estúpid, com tot allò que fa el partit més corrupte de Catalunya, perquè les respostes es produeixen igual. Ells no les veuen, però la resta d'usuaris sí.

Resta per esbrinar en qualitat de què negocia res amb el gobierno d'Espanya un home que està inhabilitat fins al 2031, no té cap càrrec institucional, ni el seu partit forma part de cap govern. Només aquesta anomalia evidencia la traïdoria de Junqueras i ERC, propiciada pel PSOE en el seu interès. A banda de consolidar el govern d'Illa, aquests 5.000 milions (que només són dues vegades i mig el que ERC va robar a la DGAIA) serviran també per donar aire al govern d'Espanya, que és el que ERC acaba sempre fent.

De campionat serà la pallissa que avui ens donaran tots els mitjans comprats per ERC sobre els desvetllaments del partit de la DGAIA per agenciar-se noves fonts de lladrocini. Serà una melopea insuportable amb Junqueras fins i tot a la sopa per justificar que aprovaran els pressupostos del PSC que és del que es tracta, ja que entre lladres està el joc i ERC ha de justificar el seu esperable sí als pressupostos d'Illa qui continua espanyolitzant Catalunya a ritme frenètic.

Diuen que aquesta vegada, el partit de Puigdemont, el que té la dona endollada a la DIBA, votarà en contra. 

Ja ho veurem.

Per què no parlen de l'Iran?

Tothom es pregunta per què els mitjans de comunicació occidentals, especialment TV3, amaguen la revolució en marxa a l'Iran des de fa onze dies.

Aquí una hipòtesi explicativa.

Als anys de la guerra freda dominava la idea que les dictadures de dretes eren reversibles, però les d'esquerres, no. El comunisme no tenia marxa enrere. Tot i això, la caiguda del mur de Berlín, seguida dos anys després per l'enfonsament de l'URSS, va mostrar que la teoria era falsa.

L'URSS va caure, però no la seva cinquena columna als països occidentals. Els partits comunistes van canviar de nom, per enganyar la gent. Ara es diuen Insubmisos, Esquerra, Margarida, Podem, però són els mateixos comunistes de sempre, enemics de la democràcia, les llibertats i l'estat de dret.

Durant la guerra dels Sis Dies d'Israel contra una coalició d'estats musulmans, en 1967, els estrategs comunistes van descobrir l'islamisme com a aliat poderós contra el capitalisme i el món lliure. Així va néixer aquest pacte impiu entre l'esquerra i l'islam que ha portat Occident a una crisi que amenaça de ser terminal.

Tornava la falsa teoria que les teocràcies islàmiques feminicides eren tan irreversibles com abans les comunistes. La rebel·lió de l'Iran és la prova que els pobles es poden alliberar del jou de la barbàrie islàmica com ho van fer de la comunista. Però això amenaça les butxaques dels nous sàtrapes esquerrans perquè, si cau l'Iran, com ja ha caigut Maduro, deixaran de fluir els cabals amb què aquest món de degenerats ha comprat els mitjans de comunicació occidentals, tant les empreses com les persones. Qui pagarà la BBC o els Roures de torn per continuar difonent propaganda antisemita i embellint el terrorisme de Hamàs?

Però no és això el que espanta de debò els musulmans el poder dels quals es fonamenta en el feminicidi, des de Turquia a Indonèsia, passant per l'Iran, Aràbia Saudita. El que els terroritza és l'alliberament que la caiguda de l'Iran suposarà per a les dones del món sencer. Això és el que obsessiona també les “feministes” occidentals de l'esquerra woke que fa decennis que ataquen Israel (on les dones són lliures) per defensar les escombraries islàmiques, des de l'Afganistan a “Palestina”, on les dones es troben a mig camí entre l'esclavitud i el no-res.

I aquesta és la raó per la qual l'ens més corrupte de Catalunya, TV3, manté obstinat silenci sobre l'Iran. En algun moment s'escriurà la història de la degeneració d'aquest mitjà que va passar de ser un mitjà català a convertir-se en brossa ideològica espanyola al servei incondicional del partit més corrupte del país, ERC. Procés que va començar sota la direcció de Vicent Sanchis i s'ha coronat sota la desvergonyida satrapia erki, personificada per Sigfrid Grass i la comissària política d'ERC, Rosa Romà.

I tot per diners.

 

El woke és nazi

Diumenge passat, el principal diari de l'esquerra woke d'Espanya, El País, publicava un article sobre el jutge que ha de jutjar el dictador Maduro en què es llegia el següent paràgraf “Hellerstein, que va estudiar dret a la Universitat de Colúmbia (Nova York), va començar la seva carrera com a becari al jutjat que ara presideix. Durant la carrera ha emès sentències ben fonamentades i s'ha esforçat per mantenir una postura imparcial, tot i ser un reconegut membre de la comunitat jueva”. Probablement, l'articulista va escriure aquesta barbaritat antisemita amb la millor intenció del món. Se la va dictar el subconscient; el subconscient nazi de tots els antisemites i el diari la va imprimir, perquè fa segles que l'antisemitisme forma part del que Carl J. Jung anomenava el “subconscient col·lectiu”.

El paràgraf va aixecar les ires de les xarxes i el diari es va veure obligat a censurar-lo i retirar la frase més ofensiva de la versió digital. Cosa que no pot fer de la versió impresa. Un dels avantatges del digital sobre el virtual: les barbaritats es poden corregir sense deixar empremta. No és l'únic avantatge. El principal és que és un àmbit de llibertat que els censors de sempre, els totalitaris, els nazis (que ara diuen ser d'esquerra) no poden controlar.

Fa temps que el govern antisemita d'Espanya intenta implantar la censura a les xarxes amb l'excusa d'acabar amb els “discursos d'odi”, el nom que avui s'adjudica al concepte inquisitorial de “blasfèmia”. Si forgeu una mica en el sintagma "discursos d'odi", de seguida apareix aquest altre terme que han encunyat els nazis islamistes contemporanis, la "islamofòbia", amb què intenten impedir tota crítica racional a l'islam, un projecte totalitari carregat, aquest sí, d'odi.

Ahir, la secretària general de Podem i diputada, Ione Belarra, pujava un tuit demanant boicotejar un partit de bàsquet perquè jugava un equip israelià. En comptes de protegir l'esdeveniment (i els drets dels espectadors), les autoritats espanyoles van decidir que el partit es jugués a porta tancada i que es tornessin els diners pagats.

Com és possible que una amenaça i una exigència de boicot d'un partit amb quatre diputats al Parlament tingui una resposta favorable de les autoritats? Per la mateixa raó per la qual ja es va permetre una salvatjada semblant amb motiu de la vuelta ciclista a Espanya. Les autoritats no només no protegeixen per igual tots els ciutadans, sinó que col·laboren amb els nazis per perseguir els jueus, col·laboració publicoprivada en el crim típica de tots els pogroms que hi ha hagut en la història.

Al marge que aquesta arbitrarietat s'hauria de denunciar als tribunals en exigència de reparació per danys i perjudicis si Espanya fos un estat de dret, aquesta incitació al crim mostra que la histèria antisemita d'aquesta nazi, Belarra, no té res a veure amb Palestina, sinó amb l'odi als jueus i el desig d'exterminar-los.

Aquesta actitud nazi de la premsa, el govern i els partidets radicals anomenen els mitjans d'avui “esquerra”. 

Podem. La gran estafa

Any 2010, l'antic resistent Stéphane Hessel publicava un fulletó, Indignez-Vous, que desencadenaria una onada de protesta a Espanya, el moviment 15-M. Els comunistes espanyols, llavors gairebé extraparlamentaris, van veure l'ocasió d'aplicar la teoria leninista de moviment de masses/partit d'avantguarda per posar-se al capdavant de la protesta i manipular-la. Però, per això, no servia l'antigalla del PCE, encara que hagués canviat de nom a Esquerra Unida. Calia un altre de més nou.

Així va sorgir Podem, un partit nou, dinàmic, amb un discurs audaç de lluita contra l'anquilosada casta d'un sistema bipartidista corrupte. Va ser l'espectacle de l'any, va enlluernar els mitjans que li van fer la propaganda gràcies a la qual cosa va donar la sorpresa a les eleccions europees del 2014 i, després, va aparèixer amb força al Parlament espanyol.

Era una revolució. Es van trencar tradicions, usos, costums i vestimentes. No van aconseguir el “sorpasso”, que anhelaven, però van arribar al govern en aliança amb el PSOE, presumint de radicalitzar-lo. L'organització es va feminitzar de la mà d'una fanàtica, Irene Montero, que havia pujat gràcies al seu marit, el mascle alfa Pablo Iglesias. Podem s'ha caracteritzat sempre per fer el contrari del que predica. La seva tasca de govern va ser un desastre i a les eleccions del 2023 va reaparèixer el vell caïnisme comunista.

Per evitar l'abraçada de l'os del PSOE, Podem va girar la mirada cap a Amèrica Llatina on la troica Iglesias, Errejón, Monedero va trobar admiradors i suport, si financer o no és cosa que es veurà en poc temps. Cada cop reproduïa més els vicis de la casta que presumia de combatre. Les mansions, els viatges, els col·legis privats, els cars vestits de mal gust, estil Yolanda Díaz, els besamans dels reis, competint en carrincloneria, mostraven la típica conducta dels nou-rics i els desprestigiaven.

La guerra d'Israel contra Hamàs va obrir-li un món de promeses. Podia donar sortida al seu ferotge antisemitisme i servir de cinquena columna per a la invasió de la barbàrie islàmica amb la misogínia de la qual coincideix.

Dos anys de campanya fripalestain amb l'ajuda de Paliwood i el monopoli dels mitjans, tots antisemites. Dos anys que s'han acabat amb la detenció del dictador Maduro. La desesperació es reflecteix als vídeos tant rabiosos com ridículs que pugen a Twitter els podemites des d'alguna estació d'hivern on són de vacances.

Capítol a part mereix la presència colonial de Podem a Catalunya, barrejant el joc brut més odiós contra l'exalcalde Trías amb l'esquer de la plurinacionalitat que també professen Rufián i els comuns.

Podemos ha estat un fracàs i una gran estafa.

 

El segrest de Maduro

La nit del 3 al 4 de gener del 2026, sense consultar l'ONU ni el Congrés, l'exèrcit dels Estats Units va atacar per sorpresa un Estat sobirà, va bombardejar les seves instal·lacions militars i va segrestar el president del país i la seva dona.

Fins aquí, el relat breu dels fets. Tots els mitjans de comunicació i tots els polítics wokes del món van clamar al cel. S'havia violat el dret internacional. Els pirates ianquis volien robar el petroli veneçolà.

Molts d'aquests crítics, si no tots, haurien aplaudit fervorosament si, al final de la Segona Guerra Mundial, els aliats haguessin envaït Espanya per deposar el dictador sanguinari, Franco. No ho van fer i el dictador es va mantenir quaranta anys.

Això del dret internacional és matèria flexible que es pot invocar segons convingui.

Ara es tractava de deposar un altre dictador que feia vint-i-sis anys que tenia ànim de perdurar i ho hauria aconseguit si els Estats Units no hi haguessin intervingut, estalviant al poble veneçolà la perpetuació de la dictadura a què recolzen totes les esquerres woke del món. Perquè, és clar, aquest fill de puta era llur fill de puta, el què, juntament amb els estats terroristes iranià i quatarí, els finançava.

Fa anys que es debat si el Dret Internacional Humanitari (DIH) autoritza intervenir quan un govern despòtic assassina el seu propi poble, cosa molt més freqüent del que sembla i quines condicions ha de complir aquesta intervenció.

Fins ara ha prevalgut la doctrina de la no-ingerència en els assumptes interns dels països com a principi absolut. Tots els crítics de la intervenció la invoquen, però davant el fet acomplí diuen ara que la solució no és la violència, sinó la negociació. Des de les eleccions del 2024, Maduro, que, segons consens mundial, les havia perdut, es negava a reconèixer-ho i feia un any que governava com un usurpador. I ningú demanava negociar res.

En resum, la intervenció nord-americana és il·legal segons el principi absolut de no-ingerència que no és altra cosa que barra lliure per als dictadors, usurpadors i assassins. Però ni el secretari general de l'ONU, Guterres, un ninot en mans del terrorisme islàmic, ha dimitit, ni cap governant a Occident ha fet més que protestar en to menor amb intenció de girar full com més aviat millor.

Madur era un usurpador i un tirà que gaudia de les simpaties de l'esquerra woke occidental i els seus aliats els terroristes islàmics. Si, a més, també és un narcotraficant és una cosa que ara establiran els tribunals de justícia.

El que passa és que el caràcter fulminant de la intervenció ha enxampat tots els còmplices wokes in puribus, sense temps per ocultar les proves de les seves malifetes i ara estan tots aterrits. Cal veure els vídeos espantats que publiquen els podemites espanyols, parlant que els nord-americans cobegen el petroli veneçolà, com si els “amics” xinesos i russos no ho fessin també.

Només cal veure el govern de Sánchez que ha ampliat el seu cercle de delinqüents a qui no coneix amb aquest tirà, a qui ara, tampoc reconeix, com tampoc ho reconeix el buròcrata català, president del govern de la DGAIA.