La política del govern espanyol de portes obertes a la immigració està creant una situació d‟anomia social al país, especialment a Catalunya. Fins i tot els seus socis de l'EU formulen reserves per les conseqüències que les regularitzacions massives de Sánchez puguin tenir per a l'espai de Schengen. El govern s'aferra al discurs d'esquerra woke que només es tracta de reconèixer drets als que n'estan injustament privats. I anatematitza els crítics anomenant-los feixistes i xenòfobs per establir relació entre la immigració i la taxa de delinqüència, una activitat que s'ha de poder fer sense risc de ser insultat ni enganyat per les estadístiques oficials respecte a quin es considera espanyol i quin estranger.
El proimmigracionisme del govern, atiat per uns mitjans de comunicació més antisemites que la BBC, es converteix en proislamisme i condiciona la vida quotidiana de la ciutadania. És experiència universal que els immigrants, especialment els islamistes, tenen un accés preferencial a les prestacions de l'estat del benestar per sobre de la població autòctona. Aquesta islamofília presideix també les adjudicacions de subvencions i ajuts financers dins i fora del país. Les institucions autòctones experimenten un finançament molt inferior, llevat que es tracti d'empreses o organitzacions de companys dels partits governants, que se'n veuen beneficiades, encara que siguin infidels.
El país cau a trossos i la inseguretat al carrer és galopant, tot això en paral·lel a una gestió pública que té com a finalitat substituir la cultura occidental, liberal, feminista, crítica, secularitzada, oberta per la barbàrie islàmica, masclista, feminicida i totalitària.
És difícil entendre la racionalitat d'aquesta actitud. Les explicacions que apunten al fet que el proimmigracionisme afavoreix els interessos dels empresaris (per mantenir viu l'“exèrcit de reserva”) o el benefici per a les guinguetes de corrupció dels partits d'esquerra tenen el seu punt de veritat. Després de la mort de Déu, segons Nietzsche; la del home, segons els existencialistes; i la del subjecte, segons els postmodernes, l'esquerra woke ha descobert per fi el seu nou auditori: els “condemnats de la terra” i, pace Judith Butler, també les condemnades i el queers. I hi ha més de 2.000 milions de "condemnats" esperant convertir Europa en un califat, el somni de l'esquerra woke.
Però hi ha alguna cosa més. Hi ha un programa deliberat d'un govern que, de fet, fa la política de Hamàs. Entre els vincles i les simpaties directes de l'executiu amb l'anomenada “causa palestina”, s'explica el fet que en forma part la ministra Sira Rego, comunista i Palestina, com a ministra d'igualtat que, juntament amb la parella del ministre Albares, la libanesa col·laboradora de la Creu Roja, Therese Jamaa, determinen la política espanyola.
El govern és el govern de Hamàs i això explica tots aquests actes bombàstics de propaganda de Sánchez. Des del reconeixement d'un estat inexistent, passant per la fustigació continuada a l'estat d'Israel, i la defensa d'actes de propaganda antisemita com les ridícules flotilles, fins a la concessió de la Medalla de l'Ordre Civil a la senyora Francesca Albanese, activista antisemita. Aquesta ordre, establerta per Alfons XIII a instàncies del dictador Primo de Rivera, abolida per la República i restablida per l'altre dictador, Francisco Franco, es pot concedir a estrangers que hagin prestat serveis rellevants a Espanya.
Els serveis d'Albanese a Espanya són inexistents. A l'antisemitisme mundial, en canvi, són immensos. Sánchez li ha atorgat el tercer grau, “l'encomana de número” que porta aparellat tractament d'Il·lustríssim/a i medalla amb escut de plata. De manera que aquest irresponsable posa Espanya al capdavant dels nostàlgics de l'Holocaust, dels neonazis d'esquerra del món.
