Com que a Catalunya el llac Ness ens queda molt llunyà, les serps d'estiu apareixen al regne veí. La serp d'avui és un drac decrèpit que cerca un lloc tranquil per gaudir dels seus estalvis fets al llarg d'una vida de sacrificis per la Pàtria. La mateixa Pàtria sobre la qual es va cagar Fernando Arrabal durant la negritud franquista, un precedent de quan Willy Toledo es va cagar sobre Déu durant la negritud transicional. Però el lloc a on s'ha amagat el rei emèrit no és només un assumpte privat, com diu la Casa Reial. Els reis no tenen vida privada. Els cortesans es rifaven el privilegi de veure al rei Sol fer les seves necessitats; cagar, vaja. És indignant que els cortesans d'avui, en canvi, rivalitzin a la tasca d'amagar les necessitats de l'emèrit més o menys a les mateixes zones anatòmiques i, per tant, li robin part de la seva esplendor. A més a més, la llarga fugida de la seva majestat in itinere planteja problemes seriosos a la monarquia hispànica, encara que els anomenats cortesans (els mitjans de comunicació, els partits polítics, les organitzacions socials de tota mena) insisteixen a tractar la qüestió com un assumpte normal d'un cap d'Estat que s’ha reduït a persona normal i té les seves relacions amb la justícia. Tant si la Zarzuela, la Moncloa o la Valhalla volen com si no, el destí de l'emèrit afecta la ja desballestada monarquia espanyola. L'episodi recorda la fugida de Jacob II d'Anglaterra i VII d'Escòcia amb motiu de la revolució "Gloriosa" de 1688. En creuar el riu Tàmesi, el rei deixà caure el símbol mateix de la corona anglesa: el gran segell del regne. Per això alguns dubten de la legitimitat de les dinasties posteriors. La fugida del rei lladre és un esperpent tan difícil d'explicar a les gents dels altres països, en especial dels més propers, com impossibles de traduir són les obres de Valle-Inclán. I ha fet més pel desprestigi internacional del regne que tots els seus escàndols, lladronicis i ridícules incompetències. A Catalunya hi ha sempre el debat sobre si els avatars de la monarquia veïna tenen la importància que els hi donen els mitjans. És inevitable mentre les relacions Espanya-Catalunya siguin colonials. Però a la metròpoli ja no li interessa blanquejar la figura del rei a Catalunya perquè sap que Catalunya està perduda per a la monarquia. El que preparen és una estratègia de confrontació que justifiqui un estat d'excepció. L'acomiadament de la marquesa Cayetana apunta en la direcció de formació d'un bloc "nacional" PSOE/Cs/PP que fins i tot pot arribar a la Grosse Koalition dels somnis de Felipe González. L'única objecció que es fa a aquest molt previsible canvi és amb quin pretext podria fer Pedro Sánchez una crisi de gobierno, substituint els ministres d'UP per altres de Cs i potser el PP. Però d'acord amb l'experiència, no li serà difícil desfer-se dels podemites com s'ha desfet dels republicans catalans. En qualsevol cas, el primer interès de l'independentisme hauria de ser presentar una llista única per a la independència. Si això és impossible, per les mateixes incomprensibles raons que les darreres vegades, hi haurà una llista encapçalada directament o indirectament pel MHP Puigdemont que funcionarà com a llista unitària per a la independència.
