dilluns, 17 d’agost del 2020

La independència i els gorrers




Això ho sap gairebé tothom. Les enquestes, fins i tot els del CEO ho constaten. I la diferència creix per dies i té una explicació lògica. Es parla de votants, no de militants. ERC esdevé per moments menys independentista i més autonomista, més involucrada a una política espanyola, amb un esperit d'esquerra "ibèrica" (tret Portugal, naturalment) i un projecte de República sense especificar si espanyola o catalana. Els votants independentistes, doncs, deixen de ser votants d'ERC i el percentatge de votants independentistes republicans es reduirà encara més. Com que alguns d'aquests canviaran llur vot a JxC, el percentatge de vot independentista pujarà. La qüestió d'interès, però, és perquè l'independentisme de dretes supera el d'esquerres; quina sigui la conseqüència; com s'ha de respondre davant aquesta situació. Aquí hi ha dues perspectives, una teòrica i una altra, pràctica, com sempre. A l'ordre teòric, el fet és que la dreta (o la classe mitjana, o els moderats, o la burgesia, com vulgueu) ha estat tradicionalment col·laboracionista o botifler. Tradicionalment vol dir d'ençà que la Lliga Regionalista va refugiar-se al si de la dreta espanyola als anys vint/trenta del segle passat. Per tant, aquest sobtat gir cap a la independència, embolicat amb l'ocàs dels déus pujolesos, portava un xic d'inversemblança. L'esquerra va engrandir-ho i va parlar de cortina de fum per amagar l'escàndol del 3% de la corrupta burgesia de les retallades, etc., etc. El seu independentisme és fals, una fulla de parra per ocultar la dreta catalana de tota la vida. En privilegiant la perspectiva social sobre la nacional, el conflicte esquerra/dreta, ERC creu estalviar-se una demostració de per què la dreta no és independentista de debò quan l'experiència dels últims anys prova el contrari. I no se'n surt. L'expressió "partits independentistes" implica que són varis, fins i tot, JxC. No es pot negar la sinceritat de l'independentisme de la dreta. Ans és evidència l'incapacitat de l'esquerra per entendre una situació nova que obre una finestra d'oportunitat (i molt potent) cap a la independència. Ancorats al passat de les lluites entre ERC i la Lliga abans-d'ahir i entre ERC i CiU ahir, però, l'esquerra no és capaç d'adaptar-se als canvis de conceptes, encara que li vagi la vida. Pot ser que aquesta ineptitud no sigui involuntària. Al cap i a la fi, el que es revela fals és l'independentisme d'ERC. I, si una cosa no funciona a la teoria, tampoc no ho farà a la pràctica. L'evolució d'ERC als darrers temps ha estat tal cúmul de disbarats que és impossible anomenar-los. El nucli del seu pensar, el nucli "irradiador", com diria I. Errejón és el concepte d'hegemonia, invocat pel cervell privilegiat de Joan Tardà que ho recorda de quan encara llegia alguna cosa i molt disciplinadament a Gramsci. ERC ha d'hegemonitzar la societat catalana en el seu camí cap a la independència. No val la pena preguntar als "intel·lectuals" orgànics com se sentirien ells sent "hegemonitzats". Aquests no volen saber res de l'imperatiu categòric. Uns són nascuts per hegemonitzar i d'altres, per ser hegemonitzats. Un bon exemple de partit hegemònic és el Partido Institucional Revolucionario (PRI) que va des-governar Mèxic gairebé tot el segle XX. Un partit que patrimonialitzava totes les institucions de l'Estat, que s'identificava amb aquest i els militants del qual es confonien amb els funcionaris públics. Més o menys, el model que segueix ERC, el que ERC vol esdevenir: un partit d'Estat amb totes les corrupteles pròpies amagades sota l'hopalanda de l'hegemonia. Un partit/secta de militants/càrrecs amb sous garantits com modus vivendi. Les dues vies per tractar d'assolir aquesta hegemonia són el clientelisme i el control dels mitjans públics de comunicació. El clientelisme, els favors, els endolls, il sottogoverno, per baix. El control dels mitjans, els vets, les llistes negres per dalt. L'objectiu és crear una societat atemorida, pendent només dels favors arbitraris dels militants d'un partit que controla els recursos públics, materials i comunicatius. La independència amb aquesta pràctica es perd en la nit dels temps. Cap membre del partit institucional està disposat a jugar-se el modus vivendi amb una aventura independentista insegura que, ves per on, pot sortir malament. Això és pura racionalitat. I també ho és que, si la independència hagués d'arribar insospitadament al mig de la nit, com l'esposo a la paràbola de les deu verges, aquests membres se n'aprofitaran, com bon gorrers, recordant que són independentistes de tota la vida. Fa més de vuitanta anys que ho fan.