Els jocs florals de la ministra

 

 Doncs, sí, ministra, és moment de jocs florals. A Catalunya sempre és moment de jocs florals. Ahir, avui, sempre. No naturalment dels que tu deus pensar, que l'imagino, sinó dels jocs florals de veritat, que estan a les arrels de la nació. I no només dels que alimenten la Renaixença des de mitjans del nou-cents, sinó dels que van néixer i florir a Barcelona i Toulouse al segle XIV i la Gaya Ciència que han honrat els grans poetes catalans que, com se sap, són els legisladors desconeguts de la humanitat. Al teu gobierno hi ha ministres ben grollers i barroers. La teva col·lega, senyora Calvo, n'és un bon exemple. Hauríeu de tenir una mica més de respecte per la vostra imatge, ja que la manca de respecte és una prova d'ignorància. 

Però l'important no és la qüestió dels jocs sinó el manifest desdeny per la taula de negociació, que només s'ha reunit una vegada en sis mesos, però ja acumula un munt d'acudits i memes a les xarxes, el fòrum públic de la modernitat que són com una mena de fixatge de la política i els polítics d'ERC 

Està en marxa un projecte de la gran coalició, el somni del bipartidisme restaurat que gosa de la simpatia reial. La GC no només farà definitivament redundant qualsevol ajuda d'ERC sinó que també farà innecessària la presència d'UP al gobierno. La GC pot configurar un sistema de dos partits i mig Cada partenaire té el seu interès: el PSOE acabar amb el neoanguitisme d'UP, la "mordida" electoral a la seva esquerra; el PP acabar amb el neofranquisme de VOX, la seva "mordida" a la dreta; Cs., l'esperança de constituir un centre frontissa. Això hauria de ser prou perquè ERC es replantegés la tàctica de forçar l'Estat al diàleg en una situació en la qual ERC no té cap força per forçar a l'Estat a fer res perquè l'Estat és l'Estat de la força.

No obstant això, el MHVP Aragonès va regalar-nos el diumenge un discurs de tàctica, estratègia, logística i intendència aprofitant una entrevista al diari ara.cat, que fa costat al seu partit. La crida a la intel·ligència feta pel MHP Puigdemont va posar molt nerviós uns quants republicans que es van sentir com si hagués esmentat la soga a casa del penjat. El MHVP Aragonès, un dels ofesos, va conjurar el dogmatisme de la "puresa" amb el pragmatisme de la raó. Davant el sermó de la muntanya de Prades va lliurar un contra sermó on queda clar quina sigui la política contumaç d'ERC, però no que sigui intel·ligent. Ans al contrari, sembla una obcecació que no només rau en la incapacitat d'acceptar que l'independentisme de la "dreta" és de debò, sinó que s'acosta als termes d'una obsessió malaltissa provocada per la gelosia. Això de "la independència és meva o de ningú". 

La insistència impassible a l'adversitat en posar com a condició "sine qua non" una taula de diàleg que cap partenaire de l'altra banda pensa convocar al mateix temps que ERC ha perdut la feble capacitat de leverage que tenia abans del gir de Sánchez cap a Cs, la insistència impassible, dic, no sembla gens intel·ligent.

La idea que hem de posar el rumb cap a l'horitzó de més del 50% a còpia de convèncer als votants del PSC i Comuns és un parany com el llit del Procust, no tan cruel, però sí tan absurd, ja que allò que guanyem tirant per aquí ho perdem tirant per allí. Però no per absurda és la idea més intel·ligent, ja que el sol enunciat fa emergir de la boira del passat el record del maleït tripartit. 

Això que l'independentisme s'atura "quan discuteix entre ell" i que, per tant, ERC s'absté de barallar-se amb l'aliat és un exercici d'hipocresia difícil de superar i la hipocresia no és una forma d'intel·ligència. ERC no ha fet una altra cosa d'ençà de l'1-O que desunir l'independentisme i barallar-se a dins. I no només barallar-se, sinó atacar directament i negar l'exercici de drets com ser president de la Generalitat per via telemàtica o conservar l'escó davant una ingerència indeguda d'un òrgan no competent. 

L'entrevista sencera és una resposta hostil a la invitació a la intel·ligència del MHP Puigdemont.

El sermó de Prades

Al tuiter he llegit una crítica, feta sens dubte per un independentista de soca-rel, a la visita que els MHPs Puigdemont i Torra van fer a la tomba d'Antonio Machado. El punt de la crítica és que Machado era un espanyol centralista i amb un xic de catalanofòbia. Suposo que els dos presidents van honrar un aliat contra un enemic comú i un gran poeta, posant a banda altres qüestions. Si no n'hi ha prou, cal recordar que és el Machado del diàleg de gitanos: "Cómo vamos, compadrito?/Dando vueltas al atajo". Au, va, fer voltes a la drecera pot ser una bona imatge del procés. 

La qüestió és la drecera, oi? Per això el MHP Puigdemont ens ha il·lustrat amb una mena de sermó de la muntanya des de Prades. Una allau de conceptes, idees, propostes, crítiques, autocrítiques i consells desplegada com un jardí on es conrea aquesta planta exòtica que el President demanava ahir, anomenada intel·ligència. Una crida insolent que va encensar airades respostes dels senyors Aragonès, Torrent i Rufian que es van sentir insultats. 

Amb intel·ligència, i només una miqueta, el sermó del President s'entén a la primera. Si hi ha una segona, és per enfoscar. El raonament és perfecte. La causació, innegable, "tots els independentistes tenim el deure d'unir-nos". Incontrovertible, però té un defecte, el que s'anomena una "petició de principi", un cuc amagat no en la quantitat, "tots", sinó en la qualitat, "independentistes". Cal que els que es diuen independentistes ho siguin. I això no està gens clar. Si hom accepta la premissa sense advertir el cuc, tota la resta del raonament és impecable. Però és que la premissa no es pot acceptar perquè com prova l'experiència dels últims anys, part del cosi detto independentisme no és independentista. ERC en concret. 

Òbviament, ningú no nega que ERC sigui independentista a llarg termini i que fins i tot no rebutjarà la independència si aquesta tomba del cel com el mana sobre el poble elegit. El MHP Puigdemont parla de la independència aquí i ara, de la DUI, "hic Rodhus, hic salta!" Però ha de fer-ho amb cura, per tal de no donar pretext a més confrontació, fent valer la intel·ligència que reclama als altres. I això embolica el concepte. Els independentistes tenim el deure d'anar tots a una a l'assoliment de l'objectiu comú amb una estratègia compartida. És un objectiu per damunt qualsevol altra estratègia parcial. És l'objectiu d'aquesta generació que hi ha de perseverar per tal de sobreviure. No n'hi ha altra. 

Cap altra consideració personal, de grup, partit o secta pot interposar-se al camí que es va començar a fer l'1-O.

"El que tingui dubtes, que s'aparti". També el que tingui certeses no independentistes. No seguir-hi per afavorir a l'enemic i afeblir els suposats aliats, perquè això és el que es coneix com a "quintacolumnisme". 

Dante, que no tenia pèls a la llengua, reservava el lloc més profund del novè cercle de l'infern al centre mateix de la terra, i congelats, als traïdors.

Vés amb cura, President

Has d'anar amb més cura i escollir millor els termes per tal de no ofendre els teus suposats aliats que, com tots els aliats del món són els més propicis a treballar-t l'esquena. Però, home de Déu, com se t'acut demanar intel·ligència a aquest grapat de pocavergonyes i aprofitats d'ERC i el seu profús hinterland que només pensen als llurs diners i cadires, sense temps per resoldre uns mots creuats, que és l'única prova de la facultat intel·lectiva a la qual gosen afrontar-se?
Intel·ligència ve del llatí "intellegere" és a dir, facultat de "llegir entre línies". Per descomptat, aquests "aliats" teus mai llegeixen res si no és el whatsap o el tuiter i, doncs, no poden desenvolupar cap facultat intel·lectiva. Perquè el procés d'aprenentatge es fa sempre llegint entre les línies que la realitat ens dicta. Per això els anglesos (que són els que més van combatre la idea racionalista de la intel·ligència, heretada dels grecs, substituint-la per a la "comprensió") no diuen mai que "estudien" a la universitat sinó que hi llegeixen. Que no has vist les fotos que Roger Torrent es fa fer per a la posteritat, com si fos una model de Helmut Newton o una transfiguració del corsari negre, d'Emilio Salgari? Creus que un home que s'estima tant a si mateix disposa de temps per perdre'l fent el seu deure, del qual no té cap idea? Aquest gallard mosso creu que el seu engrescador físic l'estalvia tota mena d'expressió articulada racional, atès que tothom caurà rendit als seus peus tot just hagi vist la seva exquisida presència de petimetre. No li cal dir res més. Si de cas alguna ximpleria de l'estil que "cal anar-hi junts", una cosa tan elaborada com quan la mainada parla d'ajuntar-se o no ajuntar-se, a l'abast mental del noi. I que em dius del Rufian, l'home que no parla, sinó que piula sentències plúmbies com tesis de Sant. Tomàs d'Aquí que normalment plagia en la seva diària tasca de "roaming" a través les xarxes en cerca d'alguna cosa a dir per fer-se notar. Així també justifica el 8.000 € que es fica al mes a la butxaca per dir que ell és molt, molt d'esquerres en unes entrevistes on l'idea més profunda és que ell és d'esquerres i que, al teu lloc, ell no se n'hauria anat a l'estranger. Com si pogués posar-se al teu lloc quan qui li doni les ordres (i la paga) s'ha deixat tancar a la presó dels espanyols en una ficada de pota tant colossal com estúpida. O el Pere Aragonés ruminant amenaces contra l'anomenat "Deep State" espanyol (el que vol dir, sembla, que el "surface State" sigui menys feixista), darrere la masquareta com bon majordom complaent, minyó i escolanet de l'Opus. Que no veus que només miren pels seus sous i cadires i la independència de Catalunya i la mateixa Catalunya els importa un rave?? Està bé i és encomiable que insisteixes a la idea de l'estratègia compartida. També ells parlen d'"anar-hi junts". Però no dieu el mateix. Tu vols compartir el camí a la independència. Ells volen aturar-ho. Cal que la gent ho sàpiga i ho sàpiga de la teva veu perquè, a la que intervé algú mitjà, sigui del color que sigui, tractarà de tergiversar les teves paraules per tal d'ajudar a ERC i els espanyols a fer fracassar el procés. No poden esperar que l'Estat faci la seva tasca d'eliminar-te físicament a l'estil islàmic o al verinós estil rus, confitant-te la xocolata, ara que Frigo ja retola en català. Necessiten silenciar-te com sigui o, almenys, fer-te dir el que no dius. Si no poden matar-te físicament, tracten de fer-ho intel·lectualment perquè, malgrat tots els esforços de l'establishment espanyol (de Marchena fins a Junqueras, passant per Sánchez, el Rei i llur escolanet, Iglesias), cada cop que parles, trontolla l'esperpent d'una monarquia corrupta sostinguda per l'oligarquia espanyola i els seus sipais catalans d'ERC,Comuns, PSC, Cs, PP i Vox; i la turbamulta dels salva pàtries tuitaires, tots convençuts que la independència no serà possible fins que la gent no segueix les seves receptes.

Of king and country

It is not in the great stones, buildings, monuments where the story of humankind is written, but in the little words spread across the narratives. The truth isn't ever revealed in the cathedrals, palaces or great walls; not in the milestones that pretend to show the way to some important far away place, but in the quiet, almost unaudible adjectives used unassumingly to prop up a little tale that is being told as a matter of fact, perhaps full of gossip, for wide audiences to enjoy. The small touches of passing colour that give meaning to an otherwise closed whole. Something the teller himself might be fully unaware of, but an awaken reader in some other part of the world will find extremely revealing.

 

They are secret codes which allow to decipher a deeper meaning behind the manifest one. The narrator might have dropped them as a manner of speaking with shorthand overtones that nobody will question as they are seen as ornaments of a bigger and transcendental story and nobody will question them because they are everyday life form of speaking. 

 

Well, nobody, except the awaken one who stumbles upon them and understands their exact meaning as a way to unravel the truth around him or herself, his or her country and his or her history. If you read this extraordinary BBC piece on the great Bourbon scoundrel, by Linda Pressly, I endare you to stop at the two little words just at paragraph tenth of the tale, "tortured and bloody". Two words to define the history of Spain, a country unable to come to terms with itself and where you could provoke a serious turmoil would you dare to repeat them in public when being an authority of whichever round. Two adjectives which define precisely the way other peoples see the Spaniards, two words you were used to see applied to some remote barbarian tiranny, but not to a supposedly advanced and civilized european country; something which feels like a slap at the face of the dark pride of a people whose legacy in history is precisely a long trail of torture and blood. A country all the authorities, whether right or leftwing, are proud of, and is even loved by its political prisoners. 

 

Something you wouldn't believe.

Déu salvi al rei

A l'actual, oi?

La fulminant destitució de la marquesa rondinaire fa pensar en una operació de rescat de la monarquia a un moment especialment greu. El sobtat canvi d'aquesta encarnació dels terços de Flandes per una grisa buròcrata del partit, garanteix una actitud més favorable del PP a un enteniment amb el PSOE, invocant el superior interès de la nació. A l'horitzó la possible formació d'un bloc nacional "constitucionalista" mogut pel rei regnant que és el primer interessat a salvar la seva monarquia, el seu patrimoni.

Si aquest "bloc nacional", específicament dirigit contra Catalunya, pren la forma d'una gran coalició PSOE/PP amb suport exterior de C's o un govern d'emergència per aplicar un Estat d'excepció a Catalunya dependrà de quin sigui el resultat de les pròximes eleccions a Catalunya, si n'hi ha. La foto d'El país revela el subconscient del rotatiu: el gir cap a l'enteniment està emparat per les forces armades.

Amb la monarquia, trontolla el règim del 78. Monarquia i règim van fusionar-se en un nou constructe hispànic que es diu transició, una transició de quaranta anys que encara no ha terminat. Però sí que ha fet aflorar una nova classe política, la classe dels "transicionistes", convençuts d'haver tret la democràcia a Espanya sota la gloriosa guia del rei emèrit, al que encara diuen "el motor del canvi" per tal que no canvi res. Una colla de velles glòries ha publicat un manifest d'avall signants, com els que signaven els d'esquerres abans, manifestant la seva incorruptible lleialtat a un rei corrupte. Són nostàlgics del vell règim que volen conservar-ho amb tot el dramatis personae de la farsa.

 Però són veus del passat. Els poders que són, els que cal obeir sense dir ni piu, segons Sant Pau, ja han decidit deixar caure el rei emèrit, per tal de salvar el seu règim. També partidaris del vell règim, encara que ho volen conservar amb un nou dramatis personae. A diferència de Hamlet, el rei Felip no vol veure al seu pare.I els intel·lectuals orgànics del règim ja han rebut ordre d'exposar a la llum pública les corrupcions de l'emèrit, amagat a un país llunyà com els corsaris s'amagaven al Carib. El periodista Iñaki Gabilondo, un icon de la bona consciència de la transició, amb un xic de criticisme, ha cantat la palinòdia reconeixent que Juan Carlos I ha estat un rei corrupte i que això era un "secret a veus". La qüestió és si aquesta confessió enfortirà o, al contrari, afeblirà el règim que es tracta de salvar.

A hores d'ara la veritable qüestió és si aquesta qüestió interessa a algú.

El bloc nacional en preparació farà no una taula de diàleg per a Catalunya, sinó una taula rasa per "passar pàgina", que és com es diu en llengua politiquesa deixar les coses com estan. I no té gens de sentit esperar que l'esquerra espanyola d'UP amb IU i els podems i comuns catalans posen bastons a les rodes d'aquest Juggernaut hispànic que es prepara. Són ostatges de l'Estat perquè, si s'oposen, seran escombrats del govern en hores 24; si hi col·laboren, seran escombrats a les següents eleccions.

Vostès em diran si l'independentisme pot fer una altra cosa a Catalunya que presentar una única llista per la independència, amb tots els partits independentistes plegats. Perquè plegats vindran els espanyols i plegats amb els seus aliats a Catalunya. Ara per ara, l'única llista independentista que es presenta com transversal i unitària, no només de partit, és l'encapçalada pel MHP Puigdemont que és, agradi o no, el pal del paller de la independència.

El rei i la marquesa

Com que a Catalunya el llac Ness ens queda molt llunyà, les serps d'estiu apareixen al regne veí. La serp d'avui és un drac decrèpit que cerca un lloc tranquil per gaudir dels seus estalvis fets al llarg d'una vida de sacrificis per la Pàtria. La mateixa Pàtria sobre la qual es va cagar Fernando Arrabal durant la negritud franquista, un precedent de quan Willy Toledo es va cagar sobre Déu durant la negritud transicional. Però el lloc a on s'ha amagat el rei emèrit no és només un assumpte privat, com diu la Casa Reial. Els reis no tenen vida privada. Els cortesans es rifaven el privilegi de veure al rei Sol fer les seves necessitats; cagar, vaja. És indignant que els cortesans d'avui, en canvi, rivalitzin a la tasca d'amagar les necessitats de l'emèrit més o menys a les mateixes zones anatòmiques i, per tant, li robin part de la seva esplendor. A més a més, la llarga fugida de la seva majestat in itinere planteja problemes seriosos a la monarquia hispànica, encara que els anomenats cortesans (els mitjans de comunicació, els partits polítics, les organitzacions socials de tota mena) insisteixen a tractar la qüestió com un assumpte normal d'un cap d'Estat que s’ha reduït a persona normal i té les seves relacions amb la justícia. Tant si la Zarzuela, la Moncloa o la Valhalla volen com si no, el destí de l'emèrit afecta la ja desballestada monarquia espanyola. L'episodi recorda la fugida de Jacob II d'Anglaterra i VII d'Escòcia amb motiu de la revolució "Gloriosa" de 1688. En creuar el riu Tàmesi, el rei deixà caure el símbol mateix de la corona anglesa: el gran segell del regne. Per això alguns dubten de la legitimitat de les dinasties posteriors. La fugida del rei lladre és un esperpent tan difícil d'explicar a les gents dels altres països, en especial dels més propers, com impossibles de traduir són les obres de Valle-Inclán. I ha fet més pel desprestigi internacional del regne que tots els seus escàndols, lladronicis i ridícules incompetències. A Catalunya hi ha sempre el debat sobre si els avatars de la monarquia veïna tenen la importància que els hi donen els mitjans. És inevitable mentre les relacions Espanya-Catalunya siguin colonials. Però a la metròpoli ja no li interessa blanquejar la figura del rei a Catalunya perquè sap que Catalunya està perduda per a la monarquia. El que preparen és una estratègia de confrontació que justifiqui un estat d'excepció. L'acomiadament de la marquesa Cayetana apunta en la direcció de formació d'un bloc "nacional" PSOE/Cs/PP que fins i tot pot arribar a la Grosse Koalition dels somnis de Felipe González. L'única objecció que es fa a aquest molt previsible canvi és amb quin pretext podria fer Pedro Sánchez una crisi de gobierno, substituint els ministres d'UP per altres de Cs i potser el PP. Però d'acord amb l'experiència, no li serà difícil desfer-se dels podemites com s'ha desfet dels republicans catalans. En qualsevol cas, el primer interès de l'independentisme hauria de ser presentar una llista única per a la independència. Si això és impossible, per les mateixes incomprensibles raons que les darreres vegades, hi haurà una llista encapçalada directament o indirectament pel MHP Puigdemont que funcionarà com a llista unitària per a la independència.

La independència i els gorrers

Això ho sap gairebé tothom. Les enquestes, fins i tot els del CEO ho constaten. I la diferència creix per dies i té una explicació lògica. Es parla de votants, no de militants. ERC esdevé per moments menys independentista i més autonomista, més involucrada a una política espanyola, amb un esperit d'esquerra "ibèrica" (tret Portugal, naturalment) i un projecte de República sense especificar si espanyola o catalana. Els votants independentistes, doncs, deixen de ser votants d'ERC i el percentatge de votants independentistes republicans es reduirà encara més. Com que alguns d'aquests canviaran llur vot a JxC, el percentatge de vot independentista pujarà. La qüestió d'interès, però, és perquè l'independentisme de dretes supera el d'esquerres; quina sigui la conseqüència; com s'ha de respondre davant aquesta situació. Aquí hi ha dues perspectives, una teòrica i una altra, pràctica, com sempre. A l'ordre teòric, el fet és que la dreta (o la classe mitjana, o els moderats, o la burgesia, com vulgueu) ha estat tradicionalment col·laboracionista o botifler. Tradicionalment vol dir d'ençà que la Lliga Regionalista va refugiar-se al si de la dreta espanyola als anys vint/trenta del segle passat. Per tant, aquest sobtat gir cap a la independència, embolicat amb l'ocàs dels déus pujolesos, portava un xic d'inversemblança. L'esquerra va engrandir-ho i va parlar de cortina de fum per amagar l'escàndol del 3% de la corrupta burgesia de les retallades, etc., etc. El seu independentisme és fals, una fulla de parra per ocultar la dreta catalana de tota la vida. En privilegiant la perspectiva social sobre la nacional, el conflicte esquerra/dreta, ERC creu estalviar-se una demostració de per què la dreta no és independentista de debò quan l'experiència dels últims anys prova el contrari. I no se'n surt. L'expressió "partits independentistes" implica que són varis, fins i tot, JxC. No es pot negar la sinceritat de l'independentisme de la dreta. Ans és evidència l'incapacitat de l'esquerra per entendre una situació nova que obre una finestra d'oportunitat (i molt potent) cap a la independència. Ancorats al passat de les lluites entre ERC i la Lliga abans-d'ahir i entre ERC i CiU ahir, però, l'esquerra no és capaç d'adaptar-se als canvis de conceptes, encara que li vagi la vida. Pot ser que aquesta ineptitud no sigui involuntària. Al cap i a la fi, el que es revela fals és l'independentisme d'ERC. I, si una cosa no funciona a la teoria, tampoc no ho farà a la pràctica. L'evolució d'ERC als darrers temps ha estat tal cúmul de disbarats que és impossible anomenar-los. El nucli del seu pensar, el nucli "irradiador", com diria I. Errejón és el concepte d'hegemonia, invocat pel cervell privilegiat de Joan Tardà que ho recorda de quan encara llegia alguna cosa i molt disciplinadament a Gramsci. ERC ha d'hegemonitzar la societat catalana en el seu camí cap a la independència. No val la pena preguntar als "intel·lectuals" orgànics com se sentirien ells sent "hegemonitzats". Aquests no volen saber res de l'imperatiu categòric. Uns són nascuts per hegemonitzar i d'altres, per ser hegemonitzats. Un bon exemple de partit hegemònic és el Partido Institucional Revolucionario (PRI) que va des-governar Mèxic gairebé tot el segle XX. Un partit que patrimonialitzava totes les institucions de l'Estat, que s'identificava amb aquest i els militants del qual es confonien amb els funcionaris públics. Més o menys, el model que segueix ERC, el que ERC vol esdevenir: un partit d'Estat amb totes les corrupteles pròpies amagades sota l'hopalanda de l'hegemonia. Un partit/secta de militants/càrrecs amb sous garantits com modus vivendi. Les dues vies per tractar d'assolir aquesta hegemonia són el clientelisme i el control dels mitjans públics de comunicació. El clientelisme, els favors, els endolls, il sottogoverno, per baix. El control dels mitjans, els vets, les llistes negres per dalt. L'objectiu és crear una societat atemorida, pendent només dels favors arbitraris dels militants d'un partit que controla els recursos públics, materials i comunicatius. La independència amb aquesta pràctica es perd en la nit dels temps. Cap membre del partit institucional està disposat a jugar-se el modus vivendi amb una aventura independentista insegura que, ves per on, pot sortir malament. Això és pura racionalitat. I també ho és que, si la independència hagués d'arribar insospitadament al mig de la nit, com l'esposo a la paràbola de les deu verges, aquests membres se n'aprofitaran, com bon gorrers, recordant que són independentistes de tota la vida. Fa més de vuitanta anys que ho fan.

La "Schadenfreude" de Unidas Podemos

El nou atac de la brigada judicial hispànica a Unidas Podemos (UP) ha suscitat una allau d'indignades protestes dels seus simpatitzants, encapçalats, com és normal a un partit d'ordre revolucionari i temple bolxevic, per llurs teòrics i cervells pensants. Pablo Echenique, gos doctrinari de camisa nova, aprofita per impartir, molt escandalitzat, una classe magistral en tuiter, sobre el "Lawfare". Sembla haver-se assabentat avui de l'existència d'aquesta pràctica corrupta. Mai hauria pensat l'esquerra espanyola que li aplicaria a ella que, fins i tot, està al gobierno, un gobierno del que se sent "molt orgullosa". La tropa, els d'infanteria, patim la "lawfare" des de fa temps. Consisteix a reprimir la dissidència política per mitjans coercitius, policials, judicials i carceraris quan no es pot fer valer l'exercit segons costum espanyola. Es diu també "dret penal de l'enemic", cosa molt coneguda en terres catalanes. 

Ah, però les terres catalanes ens "pillan muy lejos". I tant! Als antípodes polítics. El balanç de la gestió d'UP al gobierno més progressista de la història pel que fa a Catalunya és negatiu perquè no només no ha fet res de bo sinó que no s'ha oposat als atacs de les ministres i jutges més feixistes contra l'independentisme. Ha parlat i gesticulat molt als mitjans domesticats, com només saben fer-ho els espanyols de debò, però, a hores d'ara, a Espanya la covid-19 està fora de control amb el virus escampat a tot arreu per la incompetència del gobierno, l'exrei lladre a parador desconegut sota protecció oficial, tota la legislació repressiva dels delinqüents del PP segueix en vigor (mentre el misteriós M. Rajoy resta en llibertat), tothom dóna ja el rescat per cosa feta, ningú sap com es reiniciarà el curs escolar i els esquerrans del govern estan de vacances. 

Res d'estrany que les xarxes baixessin ahir agitades amb comentaris àcids, sarcàstics, venjatius contra UP. Fins i tot reapareix l'inevitable Niemöller i el seu poema de "van venir, etc.", el record de l'"a por ellos". Es va llevar la veda de caça al podemita hipòcrita i tothom disparava contra UP tret del seu home a Catalunya, Gabriel Rufian. Era fàcil detectar un esperit, un ànim d'alegria a les crítiques, de festa, de gresca i satisfacció per la desgràcia d'un altre. Això que els alemanys diuen "Schadenfreude" o alegria pel mal alien. La veritat és que els senyorets de la casta d'UP el tenen merescut com just resultat de la seva inhibició, la seva equidistància davant els conflictes més durs, com el robatori de l'escó al MHP Torra, l'actitud amb el suplicatori de Laura Borràs, etc. Però que ells ho tinguin merescut no vol dir que nosaltres hàgim d'en recórrer. Hem d'evitar tot allò que porti a la desunió.

 Per descomptat que el tenen merescut. La seva integració quasi mimètica amb els costums de "la casta" i les mores de la vila i cort, els havia convençut que eren un d'ells. I de sobte i amb brutalitat els recorden que no, que, malgrat haver dipositat les armes a l'entrada del saloon, encara són considerats com l'enemic i tractats en consonància, com si poguessin mossegar quan són una esquerra desdentada moguda tan sols pel desig d'assegurar-se una bona pensió quan ja no siguin útils a l'oligarquia espanyola. Vells abans d'haver estat joves. 

I per descomptat que hem de fer com si no veiéssim la seva misèria moral, la seva poltroneria i cobdícia pels càrrecs públics ben remunerats. Sobretot perquè els seus "cuates" catalans de Podem, Comuns i altres herbes del jardí de l'estafa, els Assens, Nuets, Albiachs, Rufians, Torrents, Sols, Menas, Tardàs fóssin persones dedicades al seu país i no sipais a les ordres dels colons de segona que són els d'UP. 

Res de "Schadenfreude", amics. Solidaritat amb aquests desgraciats que cobren per lluitar contra l'alliberament de llur país i la seva gent. Sí, solidaritat malgrat tot. Cal recordar que per malament que els vagi a ells, a nosaltres ens anirà sempre molt pitjor amb la bruticia espanyola. Perquè som independentistes, l'únic que ells ni compren ni comprenen.

L'objecció de consciència dels lletrats

Si un funcionari pot canviar el contingut d'una decisió del ple del Parlament, llavors el funcionari té més poder que el Parlament. Com que, segons doctrina universal, el Parlament representa la voluntat popular i, hem de creure que actua en defensa de l'interès general, el funcionari està per damunt de l'interès general. El pobre Rousseau no sabia el que deia quan titllava la voluntat general de sobirana.

"Ah, no, en cap cas", protesten els lletrats, que han escrit disciplinadament una carta de suport al seu secretari general, "nosaltres ens devem a una voluntat general més general que la catalana, o sigui, l'espanyola, incorporada en la constitució que obeïm a ulls clucs i tota rectitud i consciència. Davant una petició que va contra el nostre deure, hem de seguir el camí que ens dicta la consciència".

L'objecció de consciència que semblen plantejar els lletrats s'empara al principi de "l'obediència deguda". L'obediència deguda, però, com el déu Janus, té dues cares i es pot invocar per desobeir en un o altre sentit davant l'autoritat superior de la Constitució o el Tribunal Constitucional, convertit en cos de guàrdia de si mateix amb facultats d'acció "preventiva" i comminatòria, o davant una altra autoritat superior com el poble de Catalunya. Si hi ha un conflicte, cal triar; i és el que fan els lletrats mitjançant un càlcul de costs/beneficis. Com a calculadors racionals que són, trien la decisió que maximitza llurs beneficis i/o minimitza llurs costs. El fet que sigui més avantatjós per a ells obeir el Tribunal Constitucional que al ple del Parlament és un indicatiu de com creuen que està la relació de forces a Espanya entre l'Estat i Catalunya. 

La situació és perfectament ridícula. Els lletrats no poden arrogar-se facultat de censurar el contingut d'una decisió del ple perquè la seva funció és vigilar la legalitat formal de l'acte, no la material. Si ho fan, no només es posen per damunt la voluntat popular sinó que usurpen competències judicials, ja que l'objecció al contingut serà sempre qüestió d'interpretació. A més a més, encara que hi hagi amenaces personalitzades del TC a lletrats concrets, ni les amenaces són legals ni els lletrats concrets poden ser responsabilitzats del contingut de les decisions. Si algú dels lletrats invoca les amenaces concretes, ho farà ex abundantia cordis o per justificar-se davant si mateix, coses ambdues molt humanes però que no tenen res a veure amb la qüestió en discussió. 

El ridícul apuja el to fins al vermell de la vergonya quan es veu que el president del Parlament s'amaga darrere els lletrats per no haver d'assumir ell i els altres membres de la mesa la responsabilitat de la publicació de la decisió. El senyor Torrent acata una autoritat superior que rebutja el poble al qual representa, i menysprea, també per un càlcul de costs beneficis, una ocasió d'or de passar a la història signant la decisió de la Càmera, siguin quines siguin les conseqüències. Un poble parla sempre en seu parlamentària, representativa de la seva voluntat. En signar la declaració, el president del Parlament es limita a donar fe de la voluntat popular i la seva opinió sobre la monarquia, cap a la independència. És un notari per a la història. 

Però el pitjor de tot plegat és que el fet de no publicar la decisió enterra l'última pretensió d'ERC, el partit del Senyor Torrent, de simular una estratègia independentista, de fer-se passar pel que no és, amb resultats que ja es preveuen catastròfics pel fals independentisme de l'esquerra. Uns resultats que encara empitjoraran si hi ha una crisi parlamentària.

O acceptarà el Parlament treballar sota la vigilància d'un funcionari de l'Estat? Quina és la diferència amb el 155?

El rei pelegrí

Quin paperot! El PSOE, partit d'arrels republicans, convertit en el més sòlid defensor de la monarquia dels Borbons, una dinastia que ha descobert el secret del "perpetuum in-mobile" o la contrarevolució permanent. És gairebé miraculosa la seva capacitat de viure del país sacsejant-ho periòdicament amb l'ajuda i complicitat de tots els partits polítics "nacionals" liberals, conservadors, socialistes, federalistes, unionistes, comunistes i podemistes o mixtos. Prova que la monarquia està per damunt dels partits. El PSOE fa el que manen els canons d'aquesta monarquia nacional-clerical de l'antic règim, convertida gràcies a la màgia euforitzant del licor "1978", en una democràcia de nivell europeu: mentir.

Per si de cas, la dreta aprofita per ensenyar als "plebeus nouvinguts" les regles de la cort dels miracles. La primera: al rei se'l defèn com a la legió, "amb raó o sense ella". Encara millor sense raó, perquè es vegi amb claredat que el rei no només està per damunt la llei, sinó de la raó mateixa. Cal creure el que diu el rei precisament perquè és absurd. El rei d'Espanya és la personificació de Déu sobre la terra; no el Papa, que els espanyols són de sempre més papistes que el Papa.

És el dret diví del rei o, sigui, el dret a fer el que vulgui, passat per la constitució com l'ou per l'aigua. Quan molt il·lustres polítics recorden en aquests dies amargs el gran servei de l'Emèrit a Espanya, la democràcia i la conservació de la fauna salvatge, fan el mateix discurs del rei, oi? Què té de dolent que, després d'una vida de sacrificis per Espanya com a marmessor del llegat del Caudillo, hagi fet el que fan alguns marmessors, és a dir, canalitzar part dels recursos guanyats per la seva mà a la seva butxaca reial privada?

Tinc la impressió que els opinadors ad usum no saben com reaccionar. És obvi que la situació internacional resulta paorosament ridícula i insostenible. Però no tan obvi que algú tracte de posar una mica de serietat en aquesta barreja de Freedonia i el prisoner de Zenda. Hi ha ja qui clama al cel un nou Santiago y cierra España arran de la provocació dels tribunals belgues, plens d'herètics.

El gobierno no sap literalment que fer i ha fugit d'estudi i vacances deixant els ciutadans a mercè de l'indesxifrable xerrameca del ministre de l'Interior. El senyor Grande-Marlaska convoca roda informativa per informar que no es pot informar sobre l'emèrit perquè és l'anterior cap de l'Estat, com si això fos dir alguna cosa. Ningú no es defineix pel que no és, sinó pel que és, i l'emèrit és un ciutadà sotmès a un procés judicial en Suïssa. L'Estat farà bé en assegurar-se que sap on és, per ajudar a la justícia, si de cas. Però no té per què pagar per a la seva seguretat més que per la de qualsevol altre ciutadà. I ja que som arribats fins aquí en aquesta pel·lícula sèrie negre, cal demanar si l'Estat, és a dir, tots nosaltres, pagarem també els 11.000 € la nit al franciscà refugi del fugitiu. 

El ridícul de l'Estat es fa apoteósic quan es contrasten dues declaracions oficials: la primera, la Casa Reial afirma que el parador del rei in itinere es cosa seva, privada. És a dir, que no té que donar comptes a ningú. La segona: el ministre de l'Interior dient que l'assumpte del rei és cosa de l'Estat perquè es l'anterior cap de l'Estat.És a dir, és un secret d'Estat, tant secret que és secret per al mateix Estat.

Palinuro sobre Palinuro

Fa gairebé un any, vaig suspendre el blog per un seguit de raons. No era una decisió fàcil. Feia més de dotze que publicava un post diari. El blog s'havia convertit en una mena de diari personal que, com molts diaris personals, íntims, voldria secretament ser públic. Palinuro ho era palesament. Però, arran del trasllat a viure a Catalunya se'm va fer difícil mantenir el ritme diari, no només perquè vaig tenir de sobte un munt de treball, sinó perquè creia que, vivint i escrivint en Catalunya, caldria fer-ho en català, cosa impossible llavors, atès el meu deficient nivell de la llengua. Continuar publicant en castellà em semblava una confessió de desfeta o una incongruència ideològica. Com que escriure una llengua és més difícil (i més perillós en ambients on la comunicació és conflictiva) que parlar-la, caldria prendre un temps de preparació abans de sortir a l'esfera pública en català. 

No cal dir que no crec haver assolit una competència satisfactòria de forma que els escrits encara fan un aire de redacció com a exercici pràctic. Però sí que goso pensar que em trobo en aquella regió hiperbòria de la tolerància lingüística en la qual regeix el principi que l'aprenentatge de la llengua és la terra sense fi, fins i tot la materna. 

Pel que fa a la periodicitat, encara no estic en situació de comprometre'm a res. L'ideal seria tornar al diari, però no em sembla realista, car la quantitat de treball no minva i, a més a més som en posició de sortida d'una cursa pròxima que té una importància brutal per al futur més a prop. O sigui, que no hi haurà periodicitat regular. 

El contingut. Bàsicament, el procés català cap a la independència. Ens apropem al desenllaç d'allò que, a l'inici, vaig entendre com una revolució. Si algú encara se'n dubta que sigui en veritat una revolució perquè no hi ha violència de la part catalana, és de suposar, reconeixerà el caràcter revolucionari a la vista dels resultats de la independència per a l'Estat espanyol i per a Europa. Un canvi total de legitimitat d'un abast imprevisible.

La posició de Palinuro es manté com el "decíamos ayer", de Fray Luis: partidari de la independència aquí i ara, amb un projecte unitari de DUI, deixant per al moment postindependència qualsevol altra consideració ideològica, esquerres/dretes, d'aquí o d'enllà. No milita en cap partit. Com que és membre de La Crida i la Crida s'ha confós (o qualcuna cosa de semblant) amb JxC, serà també membre de JxC, però com Alfonso Guerra va ser al govern d'Espanya, d'"oient". El seu vot serà per a la candidatura que el MHP Puigdemont encapçali directament o indirectament. 

De fet, amb Puigdemont, la candidatura de JxC passa a ser uns nous Junts pel Sí, el que deixa als altres, segons vaig llegir al tuiter, convertits en un "Junts pel No".

La finestra d'oportunitat

Locke és el filòsof polític que anima l’esperit i la lletra de la Constitució dels Estats Units. Els pares fundadors coneixien de memòria els seus tractats sobre el govern civil, especialment la segona part. La primera, que els era més llunyana, consistia en la refutació punt per punt de l’obra d’un obscur partidari de l’absolutisme reial, Sir Robert Filmer. El seu llibre Patriarca o el poder natural dels reis va quedar inèdit i es va publicar el 1680, 20 anys després de la mort de l’autor i amb temps perquè Locke ho destrossés. Filmer, a qui ningú no recordaria si no fos per Locke, defensava el dret diví dels reis.

  Això mateix és el que fa un columnista de l’ABC, que deïfica l’emèrit. L’ABC, nom de Déu, és l’intel·lectual orgànic de la dreta espanyola. L’enveja de La Vanguardia, que mai es farà perdonar l’error de ser catalana. Fa més d’un segle que l’ABC canta les glòries de la Monarchia hispànica. La seva veu és la veu de la raça. No és qüestió de discutir aquesta visió de la dreta. En l’essencial, és correcta, si s’accepten algunes premisses. Si es creu, com creia Filmer, que el dret diví dels reis venia del Gènesi, quan Déu va crear Adam, el va fer rei i pare de reis o patriarca. Els reis són els patriarques per designi diví. El patriarcat, vaja, que el feminisme vol combatre a tot arreu.

 Efectivament, si es creu una cosa així, no hi fa res si es creu al segle XVII o al XXI. No té cap sentit discutir la llegenda de la creació racionalment. Hem de deixar parlar els fets, els crus fets. Locke inspira la Constitució dels Estats Units i Filmer la d’Espanya al llarg dels segles fins avui mateix. Els Estats Units han arribat a on han arribat. I Espanya, també. 

L’orgullosa Monarchia hispànica dels intel·lectuals del segle d’or s’enfonsa en un malson de corrupció i escàndols. Amb una família reial el patriarca de la qual és un suposat lladre refinat que ha fugit de la justícia, que s’administrava en el seu nom i ara s’administra en el del fill, que té un horitzó fosc. I una classe política esbalaïda davant la magnitud de la catàstrofe. Un govern incapaç de reaccionar amb dignitat s’ha fet còmplice d’un acte que, si no és delicte, s’hi assembla molt i, a més, és una gran immoralitat. 

 El nou episodi del desgavell espanyol a la cort dels miracles obre una finestra d’oportunitat a l’independentisme? 

 Les últimes independències assolides a Europa des de finals del segle XX han aprofitat moments de crisi sistèmica i enfonsament de les metròpolis. L’esclat de l’imperi soviètic i l’esmicolament del constructe de la República de Iugoslàvia van donar naixement a un munt d’estats independents a Europa i Àsia. Un estat independent és, ara per ara, l’única forma eficaç i raonable d’alliberar i defensar una nació que ha estat sotmesa a una altra per raons històriques, geogràfiques, ideològiques, que, en el fons, no són cap altra cosa que la raó de la força. Si la força minva, les nacions oprimides aprofiten per independitzar-se, no només com una opció política legítima, sinó com una necessitat bàsica per assegurar la seva supervivència. Cas català.

 La qüestió que hem de pensar és si la feblesa de la metròpoli ens ajuda a assolir l’objectiu independentista. L’independentisme possibilista insisteix en la seva línia del diàleg à tout hazard, de participar en la política espanyola i fer política a Catalunya amb un ull mirant cap a Espanya. L’independentisme radical d’arrel burgès es pronuncia per una DUI aquí i ara i per anar per feina a Catalunya com si de fet ja fóssim independents. Totes dues visions porten el diable a dins, sense oblidar que també hi ha diables i diables. El possibilisme no ens duu enlloc. A l’etern retorn de l’autonomisme estatutari. El radicalisme ens enfronta a la incertesa de la reacció espanyola a una DUI en seu parlamentària. Una incertesa poblada de fantasmes, dels que cadascú porta a l’interior. Es tracta d’un moment transcendental, si els partits, assolint majoria parlamentària absoluta, gosaran proclamar la DUI (o aixecar la seva suspensió, que no cal discutir petiteses); si faran una declaració formal d’independència, com van fer tants països europeus. 

La independència com l’actualització del vell apotegma: “Hic Rhodus! Hic salta!”

Quan arribi setembre

Quan arribi setembre, un nou llibre de servidor serà a les llibreries. És una llarga conversa amb l'historiador Enric Pujol. L'editorial, Els llibres del segle.

A continuació, a modo de "teaser", les primeres pàgines.

I. Viure, pensar i lluitar a Catalunya

P.- Quan vas prendre la decisió d’instal·lar-te a Catalunya?

R.- De sobte, un dia amb Cèlia ens vam plantejar: «Marxem d’aquí, de Madrid». «I on anirem?» «A Catalunya!». Una decisió que, motivada pel procés d’independència, no ha pres ningú més. Cèlia va precisar: «A Girona, eh?». A partir d’aquell moment, vaig comprendre que havia passat tota la vida ignorant Catalunya com un factor de pes. El juny de 2018 vam començar els preparatius del nostre trasllat. Calia tenir primer un pis de lloguer per poder trobar una casa on instal·lar-nos, calia preparar l’escolarització dels nens... El trasllat es va fer el juliol i l’agost.

P.- La idea devia venir de força abans, no?

R.- La decisió és més difícil de datar. A partir del 2012-2013 ja hi ha una implicació creixent, que havia començat amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, el 2010. Ja vam venir a les diades  del 2011 i 2012. De fet, venim perquè som cridats. Es produeix una mena d’absorció. Comencem a fer xerrades arreu de Catalunya. Sempre amb una pregunta recurrent: «Què li passa a la intel·lectualitat d’esquerres espanyola»? Això suggereix el per què ets cridat: per respondre. Perquè ets l’intel·lectual d’esquerres que manifesta simpatia pel procés independentista. Ja feia temps que pensava en el tema dels intel·lectuals espanyols, sobretot els d’esquerres, i la seva relació amb Catalunya. No és cap casualitat, precisament quan nosaltres vam començar a parlar d’aquestes coses, va sortir publicat el meu llibre "Extramuros. Cataluña y la izquierda espanyola", a l’editorial Tirant Lo Blanch. És un tema fascinant perquè posa els intel·lectuals davant la tasca de plantejar-se el nacionalisme, no com un objecte d’estudi o una experiència aliena, sinó com una vicissitud pròpia, personal. De sobte, els intel·lectuals es veuen forçats a entendre que pugui ser qüestionada la seva nació, que ells donaven per suposada. La seva reacció no ha pogut ser més descoratjadora.

P.- Però si calgués fixar-ho en un fet més personal que fos decisiu en aquest procés de conscienciació, quin seria?

R.- Hi va haver un vídeo decisiu. El que amb el temps es va convertir en el partit "Podemos" va muntar una emissora de televisió, pels volts del 2010, que va comptar amb un famós programa, "La Tuerka", conduït per Pablo Iglesias, una persona que em penso que la seva vocació és més de presentador televisiu que no de líder polític. Jo hi assistia, al programa, com a opinador. Cal dir que m’hi va mantenir tot i no coincidir amb ell ni amb la resta de la gent de l’equip. Recordo que es va fer un programa monogràfic dedicat a Catalunya, que es pot trobar per Youtube. En aquest programa, on també hi havia Jaime Pastor, vaig fer una intervenció molt llarga. En aquells moments, jo ja considerava que una nació no podia contenir-ne una altra contra la seva voluntat. Per això vaig donar suport al procés d’autodeterminació. Pensava que hi havia d’haver un referèndum, encara que també m’hauria agradat, en aquells moments, que es votés que «no». D’aquesta manera considerava que la nació espanyola es reforçaria. Seria una entitat plurinacional voluntària. Si no, es convertia en una presó de pobles. Aleshores la nació no és atractiva i l’exèrcit només hi és per reprimir. S’entén que n’hi hagi que vulguin marxar! En aquells moments jo ja no era un nacionalista espanyol stricto sensu i pensava que si hi havia una nació que reconeixia el dret a l’autodeterminació d’una altra nació oprimida per ella mateixa seria una gran nació. Seria una mostra de confiança en si mateixa. Hi va haver més programes televisius. En tots vaig intervenir en aquest sentit. Algú va agafar totes aquestes intervencions i en va fer un vídeo. No sé qui va ser. Jo no miro la televisió i encara menys Youtube. Pablo m’ho va dir: «Mira-t’ho, perquè tens 150.000 visites».

P.- Així, aleshores no eres partidari de la independència de Catalunya?

R.- Com he dit, era partidari del dret d’autodeterminació, però també del «no». Però des de fa ja uns quants anys que ja no defenso aquesta posició. En aquest meu canvi de posicionament hi ha un llibre d’història d’Espanya que vaig haver de redactar i que va ser determinant. L’havia començat a escriure, però era encara en brut, quan em va trucar Ramon Perelló, director de Península, del grup editorial Planeta. Vam quedar a Madrid. I em va dir, referint-se al famós vídeo que va tenir tantes visites «Si poses això en un llibre, ho publiquem». Li vaig dir: «precisament és el que faig». Jo no sabia que Perelló no era partidari de la independència de Catalunya. El llibre va ser "La desnacionalización de España" i va aparèixer el 2015. L’encàrrec es va fer a principis de 2014, el febrer o març, i ja tenia el manuscrit el setembre. Calia redactar-lo i fonamentar-lo bé, per això va sortir un llibre acadèmic, dens.

P.- Però finalment no va ser Planeta qui ho va editar.

R.- Efectivament. Vam renunciar-hi de comú acord. Havia de sortir el novembre de 2014 i veia que s’endarreria... Ja me’n  vaig malfiar. I li vaig dir: «O el treus o retiro el manuscrit». Així que vaig anar a l’editorial Tirant Lo Blanc, de València, que van ser els que me’l van publicar. Salvador Vives n’és el propietari. Per cert, van tenir problemes per la portada que hi vam posar. Era el cavaller de la mà al pit d’El Greco, que al cor hi duia una quadribarrada.

P.- Abans deies que venies a Catalunya perquè t’havien cridat i que a partir d’aquí vas comprometre’t cada cop més amb el procés.

R.- Si t’hi acostes, n’ets absorbit. Si ho fas de bona fe, és clar; no si ho fas per fer caixa, que és el que sovint m’he trobat. Tu ja saps coses, però ho has de viure. No és el mateix parlar d’alguna cosa des de lluny que fer-ho in situ. És un saber comú. No és elmateix teoritzar des dels despatxos que parlar als carrers amb la gent. I això no només a títol d’«observador participant», sinó essent constantment interpel·lat i fent part de l’espectacle. Entens la gent, la seva parla, la seva cultura i els seus costums quan vius amb ells. Viure, conviure, és entendre. Els militars saben que no dominen un país fins que l’han ocupat i controlen el territori. Poden destruir-ho des de l’aire, amb l’aviació o des de la distancia gràcies a les noves tecnologies, però no conquerir-lo. Ni fer-lo viure d’una altra manera, amb una altra llengua i una altra cultura. És el que ha passat amb Catalunya al llarg dels segles.Sense aparell polític i militar propi, Catalunya ha crescut i s’ha enfortit socialment. Trobes que hi ha una consciència civil en el lloc més petit, en un centre cultural mateix. És una historia de llocs. Veus en la realitat allò que coneixes teòricament. Parles amb la gent. Comprens moltes coses que havies escrit, però que ara matisaries més. Durant dos anys vaig venir els caps de setmana als pobles, a parlar, a fer vermuts o birres per la República (com que sóc abstemi, jo feia fantas per la República). A poc a poc, en fas una causa teva.