dimarts, 9 de novembre del 2021
L'aigua clara de Clara Ponsatí
dilluns, 8 de novembre del 2021
Una dona lliure
diumenge, 7 de novembre del 2021
Menys viatjar i més mirar TV3
dissabte, 6 de novembre del 2021
El maleït embolic de la llengua
divendres, 5 de novembre del 2021
La independència no és un objectiu polític
(Foto: Clara Polo Sabat, CC BY-SA 3.0
dijous, 4 de novembre del 2021
Les eleccions a l'Assemblea del Consell
El meu article avui a elMon.cat
**********************
Cal una primera valoració de les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per a la República. La participació ha estat al voltant del 26% dels inscrits al CxR el setembre proppassat. No és un percentatge aclaparador, però si molt superior als habituals en votacions internes als partits, potser perquè es tractava d’una votació constituent que sempre tenen una motivació major.
Es tractava de constituir una assemblea que decidirà l’orientació posterior de la República catalana. A la part de representació ciutadana la majoria sembla ser d’independents amb una variada representació de partits i organitzacions socials. La part de càrrecs electes està gairebé monopolitzada per representants de JxC. Arran del debat (endarrerit) sobre la reorganització del CxR, ERC i la CUP s’han abstingut de la votació. Una circumstància que afebleix la condició de transversalitat del CxR fent-ho més semblant a un òrgan de JxC. Un cas típic de profecia que s’autocompleix.
La gran representació de dones i professionals és un tret decisiu del caràcter progressista de l’assemblea. Gairebé un 72% de representants són dones, un cas únic. Els participants són conscients d’aquest caràcter progressista que fan valer a les xarxes, vehicle de participació i àmbit de debat públic al mateix temps. Per la forma de la votació, la naturalesa de l’òrgan elegit i la universalitat del cos electoral, les eleccions han estat un acte de democràcia de l’època digital, com explica el mateix MHP Puigdemont en presentant els resultats.
Exactament, quin tipus d’òrgan és el Consell? Es diu, i és veritat, que sigui el que sigui, està fora de les urpes de l’Estat espanyol. Però això explica per què sobreviu, no per a què ho fa. Quina és la seva funció sense perdre de vista que és un òrgan de dret privat, perquè no pot ser-ho de dret públic ni a Espanya ni a Bèlgica?
Al capdavall, el seu objectiu és constituir-se en nucli d’un futur govern d’una República catalana independent. I aquí comencen els problemes d’un independentisme que està més barallat en el seu si que amb l’enemic comú. Com a tal, el Consell té una gran tasca I encara que no la tingués, és una eina d’un moviment que no té massa recursos i no es pot permetre malbaratar-los. No és admissible, doncs, l’actitud dels altres partits dits independentistes, ERC i CUP que menystenen la tasca del Consell, encara que sigui comprensible, car el projecte últim del CxR és incompatible amb la pretensió de perllongar el règim autonòmic sine die. En l’estructura de la Generalitat anomenada republicana, però en realitat monàrquica i autonòmica, no pot haver-hi lloc per cap relacions amb qualsevol òrgan fora “de les urpes de l’Estat espanyol” perquè la Generalitat és part d’aquest Estat espanyol. Tant si es vol com sinó, el CxR representa un problema constitucional per a la Generalitat.
A aquesta emmetzinada situació ha d’afegir-se el fet indubtable que el president del CxR, el MHP Puigdemont, el més votat a les eleccions, sigui president del CxR i de JxC al mateix temps, el qual resta encara més força a la pretensió de transversalitat del Consell. Si el CxR ha de vertebrar un moviment d’alliberament nacional per sobre dels partits, el seu president no pot ser al mateix temps el president d’un partit. Aquesta seria una estructura tan falsa com la de l’imperi Guillermí, on el rei de Prússia era, al mateix temps, l’emperador d’Alemanya.
En qualsevol cas, la resposta no pot ser boicotar a l’exterior la unitat que es predica a l’interior i ignorar o afeblir la tasca de l’exili ensems. Al front exterior d’aquest conflicte, similar a una guerra, pertanyen triomfs com el de Valtònyc que va més enllà de la causa independentista per constituir un gran avanç de la llibertat d’expressió a tot arreu en Europa, farcida de monarquies.
Contraposar les figures de Valtonyc i de Carme Forcadell, com si fossin pols d’un dilema com ha fet Gabriel Rufian als termes maniquees de nen que li són familiars (“menys Valtònycs i més Forcadells”) revela un sectarisme difícil de creure. I per sota del sectarisme, un autoritarisme ple de fosques amenaces pel futur. Demanar “menys Valtonycs” amb l’excusa que fa rap i està amb el MHP Puigdemont és voler que la llibertat d’expressió s’aturi, que hi hagi menys llibertat. Demanar “més Forcadells” amb l’excusa dels anys de presó, és demanar que hi hagi menys llibertat i més persones sotmeses i trencades per la falta de llibertat.
Ambdues exigències són congruents i ambdues són feixistes.
dimecres, 3 de novembre del 2021
Renovar per conservar
dimarts, 2 de novembre del 2021
Una entrevista sota sospita
dilluns, 1 de novembre del 2021
El regne de la faula
diumenge, 31 d’octubre del 2021
El pragmatisme del cranc
Quines dues captures de l'entrevista a Marta Vilalta al Més 324de TV3! Són del compte de Miquel Bofill. Amb raó voldrien tancar el twitter. El famós "femer", segons Sergi Sol, la "minibombolleta", que deia una altra senyora fa uns dies. Ahir, les captures feien les rondes al twitter,
on s'esmolaven les eines de la ironia, la burla i el sarcasme digitals
que treuen de polleguera als funcionaris del partit hegemònic a
Catalunya. "El responsable de rotular no menjarà el torró a TV3", "al
grafista li queden dues telenotícies", "Halloween", "despido fulminant".
Twitter
no deixa passar una; a la que detecta una mentida, sort un riure
sarcàstic. Sobretot si la mateixa TV3, aparell de propaganda d'ERC,
ridiculitza la política dels que la controlen. És d'una incompetència
celestial. I a les xarxes el riure era ja pantagruèlic. Els funcionaris
treuen foc pels queixals perquè el twitter
els fa aparèixer com el que són: autonomistes que no només no volen la
independència sinó que tampoc no saben negociar engrunes per Catalunya
perquè al fons estan absolutament compromesos amb la política
d'estabilitat d'Espanya, perquè el seu marc vital és espanyol.
El rètol diu exactament el mateix que va dir Valtonyc en una gran entrevista al FAQs. Per cert el mateix Valtonyc
per al que la fiscalia andalusa demana quatre anys de presó pel
presumpte delicte d'odi a la Guàrdia Civil. Perquè aquí, mentre els
hegemònics fan mans i mànigues per enganyar a l'opinió pública i justificar que s'aproven els pressupostos de franc, l'Estat -i en últim terme el gobierno- no aturen la seva guerra contra l'independentisme.
dissabte, 30 d’octubre del 2021
La raó de ser de la independència
El meu article a La República.cat sobre la patafísica qüestió de si cal esbrinar per a què es vol la independència
******
Sembla que sí, que el partit ERC anirà endavant amb el debat anunciat per Raül Romeva: “Per a què volem la independència?” Es presenta com un procés democràtic d’adopció de decisions col·lectives. Els militants celebraran reunions de debats al voltant d’un document, com els antics cristians al voltant de la doctrina; faran les esmenes que vulguin, i, a la fi, una conferència nacional del partit adoptarà la decisió definitiva que revelarà al món exactament per a què vol la independència ERC.
És una pregunta sorprenent per a un partit que, fundat el 1931, té com a objectiu a l’article segon dels seus estatuts “la independència dels Països Catalans i l’Aran”. S’ha d’entendre, doncs, que el partit no sap per a què vol l’objectiu que ell mateix es va fixar fa 90 anys? No ho ha sabut mai o és una ignorància sobrevinguda? Potser és el moment d’esbrinar per a què es vol la independència i fins i tot si es vol en primer lloc. Si debatent democràticament s’arribés a la conclusió que la independència no es vol per a res (una possibilitat), el partit hauria perdut la seva raó de ser i li estaria bé dissoldre’s.
El projecte d’ERC ha encès una reacció molt negativa a les xarxes socials, singularment a Twitter. Un breu incís sobre aquesta qüestió de Twitter i el seu impacte en la comunicació social, no només en la política. Twitter és un fòrum obert, una àgora pública lliure i la més extensa en persones i territoris. Avui, l’esfera pública per excel·lència on tothom pot dir la seva, sense més limitació que el Codi Penal i on ningú no pot censurar o vetar ningú. És l’àmbit de la llibertat d’expressió, enfortida gràcies al web 2.0, que permet la interacció entre el públic, l’audiència, els receptors i els emissors (polítics, periodistes, publicistes, etc.) i trenca el monopoli i la impunitat dels opinion makers, sotmesos avui a un escrutini del seu públic al qual no estaven acostumats. Quina altra pot ser la raó per la qual la batllessa Colau ha abandonat Twitter si no és perquè no vol rebre crítiques i no pot impedir-les mobilitzant els seus clients com feien els tribuns romans en els actes públics?
Aquí rau el rebuig del periodisme convencional a les xarxes, atès que són aquestes les que exerceixen el control dels poders polítics que ningú no fa. Amb l’insolent afegit que també gosen controlar la tasca dels periodistes més o menys institucionals, als quals acusen de formar una aliança non sancta amb els poders que haurien de controlar. Les xarxes, Twitter, són una amenaça a una forma de periodisme institucional, partidista, venal. Per això, si aquest periodisme conxorxat amb els poders pogués, les tancaria, especialment Twitter. Poc més o menys com a la Xina o Corea del Nord.
La recepció del projecte d’ERC a la ciberesfera ha estat efectivament molt negativa. S’ha interpretat com la confirmació pública d’una traïdoria llargament anunciada. Pot semblar massa categòric, però encara són recents les afirmacions públiques d’independentisme radical i sense embuts d’ERC que han resultat falsedats amb finalitats electoralistes; encara sona el “Doneu-me 68 diputats i proclamo la independència”, reduït aleshores a “Tinc 72 diputats i demano respectuosament que Netflix dobli en català”. Sí, efectivament les xarxes i Twitter són una veritable nosa per al pseudoindependentisme. Fa quatre mesos que, sortint de la presó, el mateix Romeva va declarar que la independència és “irreversible”. Volia dir “inevitable”, perquè és impossible revertir el que encara no és. I, si la considera inevitable, quin és el sentit de preguntar per a què es vol?
Tanmateix, la pregunta té una resposta molt senzilla, però una que no encaixa en els plans dels que volen substituir la independència per l’hegemonia del seu partit. Volem la independència per exercir el nostre dret a ser. Encara que no se’ls hagi acudit als ideòlegs d’ERC, ser no s’esgota en existir, com ja sabien els existencialistes. Catalunya existeix com a colònia de l’Estat espanyol, no com a ella mateixa. I per això li cal la independència, per ser ella mateixa sense resignar-se a una existència vicària.
Preguntar-se per a què es vol ser és renunciar a ser.
dijous, 28 d’octubre del 2021
Le roi (des belgues) est un con
Perquè la qüestió aquí és si el dret de llibertat d'expressió està limitat per coses com els "ultratges" al rei. Vinc de publicar un assaig sobre la llibertat d'expressió a Catalunya, a on es diu que: "Conceptes com el de blasfèmia, sacrilegi o ultratge a qui sigui, nació, rei, himne, etc., no tenen cap sentit i només poden imposar-se per la violència, mai per la raó". Me n'alegro molt de coincidir amb el Tribunal Constitucional belga. Sense llibertat d'expressió no pot haver-hi democràcia.
Ja es pot insultar al rei dels belgues. Però no al rei d'Espanya. Cal recordar que Pablo Hasél està complint condemna per enaltir el terrorisme i injuriar al rei. És a dir, està condemnat injustament. Com ho estaria Valtonyc si, en lloc d'anar a l'exili, s'hagués lliurat a la "justícia" espanyola. Una vegada més s'observa que, en la confrontació amb la metròpoli l'exili és molt més eficaç que la presó.
Els jutges injustos
dimecres, 27 d’octubre del 2021
Projecte de país o projecte de partit?
dilluns, 25 d’octubre del 2021
Palinuro torna a la barricada
S'ha fet editor independent.
Internet i les xarxes socials són l'únic àmbit lliure del control del pseudindependentisme i, sobretot, d'ERC, una típica organització autoritària en procés de feixistizatció, com deia Nicos Poulantzas. Per això els seus comissaris polítics diuen que el tuiter és un "femer"; perquè no poden controlar-lo. Amazon és una plataforma que possibilita l'autoedició de textos i llibres sense censura d'ERC que s'exerceix no només a escala editorial, sinó també de distribució i venda, perquè ordenen als llibreters sota la seva influència que no venguin els llibres crítics amb el seu partit d'endollats.
Doncs, a més de les seves cròniques periòdiques, el blog serà la finestra on apareixeran les pròximes publicacions de Palinuro: llibres originals, traduccions, i també els posts habituals. Transitòriament seguirà sent de franc, però més endavant serà per subscripció. Cal recordar que, malgrat que ERC continuï amb les seves calúmnies, Palinuro no rep diners de ningú, i ha de guanyar-se la vida en un ambient molt hostil.
El primer pas ha estat la publicació de l'assaig sobre La llibertat d'expressió a Catalunya, en edició kindle (per a ordinador, tauleta i mòbil) i edició de paper.
Les següents publicacions ja previstes seran: la versió castellana de La llibertat d'expressió, una traducció (amb estudi introductori meu) del text feminista de Poulain de la Barre, sobre la igualtat de les dones, De l'Egalité des deux sexes (1673) i un assaig meu il·lustrat sobre la misogínia a l'art occidental, tots tres ja en avançat estat de composició.
Per descomptat, també estan previstes les habituals cròniques sobre l'actualitat.
Desitgeu-me molta merda a la nova etapa palinurica, si us plau.
divendres, 11 de juny del 2021
El segon error de perspectiva
El nivell del debat polític a Catalunya és molt baix, insòlitament baix per la importància del que està en joc: l'alliberament nacional. Abunden els insults, els arguments ad hominem, els atacs personals, la demagògia i la carrincloneria dels endollats de pagueta, encarregats de difondre les consignes de la superioritat. I poc més. Cap raonament digne de tal nom, cap anàlisi capaç de donar pistes per entendre una realitat força complicada.Les controvèrsies i polèmiques versen sobre l'aquí i ara més immediat, sense cap referència a les experiències del passat, encara que sigui recent. Debatre sobre el present i el futur sense una visió clara del passat és com bastir un edifici sense fonaments. Si, a més a més, es vol projectar les conclusions sobre un esdevenidor llunyà, l'intent és, literalment, perdre el temps. Però sembla molt adient per injectar ànims als seguidors més pessimistes i tenir-los entretinguts una estoneta més mentre el profeta es felicita a si mateix.
Preneu el cas del brutal error de perspectiva que va suposar el procés-farsa de l'11-O. Abans de l'inici, tota la propaganda independentista va dir que seria el moment decisiu, quan l'Estat espanyol es veiés afrontat a la seva misèria; el moment en què la causa catalana es palesaria a la vista del món sincer que ens estava mirant, i tindríem la independència a tocar, gràcies a la publicitat de l'espectacle. Amb aquestes expectatives es va dissenyar una estratègia defensiva al procés profundament errònia, gairebé podria dir-se pensada per a l'enemic per enfonsar la causa catalana. L'error de partida va ser afrontar el procés sense qüestionar la seva legitimitat i acceptant com legal una farsa antijurídica. El resultat ho coneix tothom; la farsa dels jutges franquistes acabà amb condemnes brutals, el procés cap a la independència no avançà ni un centímetre i els processats, que ni tan sols van gosar declarar a la seva llengua, no obtingueren cap ressò internacional, perquè, mirabile dictu, el món no ens mirava. Només nosaltres mateixos a l'espill dels nostres desitjos. Com els nens. I és el que seguim fent aleshores.
Ara, quan és possible que la justícia europea anul·li el procés-farsa i obligui a repetir-ho, s'està repetint l'error de perspectiva i s'han disparat de nou els focs artificials de les promeses buides i les hipèrboles a un got d'aigua: el món torna a mirar-nos, Europa ens farà justícia, l'Estat espanyol tremola de por quan veig que l'invencible Puigdemont tornarà vincitore, com el Radamès d'Aida. Per descomptat, els que veiem amb escepticisme aquesta nova equivocació ens guanyem una altra campanya d'assetjament dels dos partits seudoindependentistes. Abans de continuar, permeteu-me recordar que, davant la farsa del judici de l'1-O, vaig ser jo uns dels primers a apuntar a la via europea.
De la mateixa forma, aleshores quan la justícia europea acabi amb la iniquitat del judici-farsa de l'1-O que segur que ho farà, serà un moment de goig i aplaudirem el resultat amb les orelles. Però sabeu quant pot trigar aquest? Dos, quatre, fins a sis anys. I amb quins efectes? Recordeu el judici d'Otegi; també es deia que la sentència europea faria molt mal a Espanya i que Otegi tornaria per la porta gran. La sentència condemnatòria d'Espanya va sortir sis anys després i res no ha canviat; ni tan sols una mica i Otegi ha tornat per a la porta petita i està fent política de vol curt, curtíssim tenint en comptes que la seva aliada és ERC.
Però, es diu, la confrontació pot arribar molt abans si els tribunals europeus tornen la immunitat a Puigdemont i companys i el MH president pot trepitjar lliurement Catalunya. Només amb aquesta visió hi ha molts analistes tocant el cel amb la mà, com Jacob a l'escala divina, i prometent poc menys que la segona vinguda del Messies. Acceptant que ho pugui fer, que és molt acceptar, poden passar dues coses. Primera un cop Puigdemont a Catalunya, es produeix una onada espontània popular de confrontació violenta amb l'Estat. Encara que no seria el model no-violent que el MH president ha predicat sempre, jo hi seria també perquè crec que la violència és correcta quan es tracta de la legítima defensa. Però prometre això té la mateixa fiabilitat que una pregària a Sant Pancraci.
La segona: no hi ha cap onada popular espontània i el MHP Puigdemont es veu obligat a fer política "normal" a dins de l'autonomia fins que es convoquin eleccions a Catalunya, cosa que depèn del govern presidit per ERC. Haurà de decidir si es presenta com partidari de la independència aquí i ara encapçalant una organització pròpia, nova, transversal i suprapartidista com un moviment d'alliberament, en el qual cas, personalment m'hi sumaria, o pot fer-ho encapçalant un partit del règim, com ha fet fins ara amb JxC, en el qual cas, jo no hi seria.
Mentrestant abandonar la lluita aquí i ara a canvi de dos anys (mínimum) de normalització espanyola equival a renunciar a la independència, tant si es tracta d'esperar els resultats de la taula de diàleg com les decisions dels tribunals europeus. És una proposta dictada per la por a fer front al regne d'Espanya i l'afició dels polítics catalans dits "independentistes" a fer el viu-viu i anar cobrant salaris estratosfèrics per no fer res més que parlar de temps en temps al Congreso denunciant per enèsima vegada les injustícies espanyoles a Catalunya amb rotllos que ja es saben de memòria. Per mantenir aquesta situació de privilegi i continuar aprofitant-se de l'error de perspectiva, els polítics catalans professionals (i els no professionals esdevinguts professionals després de cobrar la primera nòmina) proposen que tinguem paciència i esperem encara aquests dos anyets per veure si hi ha resultats. En cas contrari ens prometen tots tres que aniran a un "embat democràtic", una mena de flogisto amb la qual aspiren a seguir entabanant la bona gent independentista.
La independència no sortirà de cap taula de diàleg ni cap sentència de cap tribunal. Sortirà del carrer, que és on es troba. I per fer-la cal oblidar les estratègies de taules i tribunals que només cerquen endarrerir la inevitable confrontació.