Pablo Iglesias dimiteix i deixa la política, diu el meu periòdic, amb una adorable ingenuïtat. És veritat que Iglesias dimiteix. El que no és tan clar és que deixi la política. El text de l'article diu que, el dimissionari està en contacte amb l'empresari Jaume Roures per trobar feina a "l'àmbit de la comunicació". No veig a Pablo Iglesias encapçalant un reality show o un programa de glamour i xafarderies, encara que mai es pot estar segur. La comunicació ací significa comunicació política. Dins un ampli ventall, des de la més pràctica i concreta a la més teòrica i abstracta; però comunicació política. La comunicació política és política perquè avui, la política és comunicació. Iglesias fa valer una porta giratòria com les que criticava asprament als feliços temps de jadis, arran de "l'assalt als cels" i la regeneració universal de la humanitat. Canvia la poltrona per a un endoll a una empresa privada. Que sigui una empresa de comunicació i no un banc o una multinacional és irrellevant. Es tracta d'una empresa privada i un accés laboral per via de influències.
No, no abandona la política. Continuarà fent-la, però des d'una posició que li agrada més, per a la qual s'havia preparat i que és la seva veritable vocació: presentador televisiu; en definitiva, predicador.
Iglesias i els seus companys van entrar en política com a marmessors del moviment 15-M, encarregats de portar a les institucions la indignació popular. No és segur que, en cas d'haver-ho fet, haguessin reeixit, però és que ni tan sols ho van intentar, llevat de qüestions d'atrezzo i d'imatge. Ja des de l'inici se'ls va afegir Izquierda Unida que farà de Podemos l'enèsima iniciativa comunista per lluitar contra el PSOE amb la conseqüència inevitable de l'afebliment de l'esquerra. La tediosa història de sempre: com que el PSOE no és esquerra de debò, cal bastir una alternativa "autèntica"; és a dir, cal dividir l'esquerra. I això en lloc d'entrar al PSOE i pressionar per fer-ho una mica més radical.
Una esquerra que es constitueix contra la socialdemocràcia, però que, davant la pregunta per la seva orientació, es declara socialdemòcrata, no pot sinó fracassar a causa d'un obvi caos mental.
Després del fracàs, nova vida. Post tenebras, lux. Iglesias fa molt bé seguint el seu destí, abraçant la seva vocació en sentit weberià, com una crida divina. El cel espera un nou astre de la comunicació.
El que ja no està tan bé és abandonar el vaixell quan aquest s'enfonsa. És contrari a la llei d'honor del mar. I molt menys abandonar sense assabentar a la tripulació de l'enfonsament. Ans al contrari, fent-la concebre falses expectatives. Cal un xic de cinisme per dir de la persona que deixa al seu post de vicepresident que serà la presidenta del govern a un futur no llunyà.
Definitivament, Iglesias no deixa la política.
