La cort dels miracles, episodi ***

Impossible mantenir-se al marge de l'efervescència pública, de l'allau d'indignació que mossega els febles rests del bon nom d'Espanya. Malgrat que es tracti del país veí, nosaltres hauríem de concentrar-nos a la nostra principal, única, qüestió de com assolir aquí i ara la independència. Prestar atenció al que passa en la cort dels miracles només pot justificar-se per il·lustrar la necessitat, la urgència de fer la DUI i posar terra pel mig, abans de la inevitable catàstrofe.

Tothom se sent humiliat, vilipendiat, escarnit... i estafat i espoliat al més estricte sentit del terme. Molts recorden que aquest bandit coronat que ha sortit cames ajudeu-me, tenia el seu retrat en totes les escoles i en les monedes d'euro; signava els títols universitaris i en el seu nom s'administrava la peculiar justícia espanyola. Aleshores tenen la impressió que la tradició "picaresca" espanyola ha florit de nou, com altres vegades a la història d'aquesta família de lladres, perjuris, depravats i dèspotes. El regne trontolla. La monarquia s'enfonsa en un pou històric de corrupció. Res de nou sota el sol espanyol que, de vegades, és el sol de Satanàs, de Bernanos.

Se sent Ortega y Gasset en 1930: "Delenda est Monarchia!"... una altra vegada

Hi ha qui proposa tímidament un referèndum monarquia/república. Tímidament perquè el clima polític de la metròpoli d'aquest imperi esparracat no pot ser més contrari a la idea i més tancadament espanyol dels de l'Espanya de "mantenella i no enmendalla". La dreta, com era d'esperar, ha tocat a sometent per defensar al "primer soldat d'Espanya" que, en compliment del deure, s'ha traslladat a l'estranger, en acte de servei a la Pàtria portant uns minses queviures. Troba intolerable que es qüestioni l'honorabilitat del seu comportament. Per si de cas, l'església, sempre a la dreta de Déu, demana respecte per la decisió del rei emèrit. Els bisbes al costat dels oprimits i peregrins perquè, ja se sap, també ells van ser peregrins i oprimits en Egipte. Els mitjans de comunicació cercant desesperats un "juste milieu" entre la veritat (desagradable) i la mentida (reconfortant), sobretot perquè la revelació de sobte de les malifetes del pròfug reial ha tret a la llum decennis de col·laboració per blanquejar la corrupció de la casa reial. I tot gràcies als tribunals suïssos perquè, si fos pels mitjans espanyols, l'únic cigró negre de la família seria l'atleta.

Això la dreta. I les esquerres? Totes, les de veritat i les de mentida, tancant files amb la dreta i mostrant una vegada més que l'esquerra espanyola, a força d'espanyola, és de dreta.

Vet aquí que el gran defensor de la legitimitat d'origen (la Constitució) i d'exercici (el caire "republicà" de la corona) és el PSOE. Per complir la seva tasca, els caps de la funció fan valer tota mena de sofismes, fal·làcies, mitges veritats i mentides senceres. Sánchez diu que es jutgen "persones", no institucions. Però quan una persona és inviolable, deixa de ser persona, almenys, "jutgable", oi? Aleshores, no jutgem res. La ministra Calvo, un Kelsen renascut, diu que l'emèrit no fugi de res perquè no té causa judicial oberta. I no té causa oberta perquè és inviolable i perquè el mateix PSOE ha vetat les comissions d'investigació sobre Joan Carles. El PSOE fa tot solet el que els partits monàrquics varen ser incapaços de fer en 1931. Si no hi ha República al país veí, serà gràcies al PSOE.

Que, per cert, governa Espanya aliat amb la "veritable esquerra" de la confluència podemita, Podem, IU, Comuns. Tots aquests han posat el crit al cel (el que no van poder assaltar al primer round), com un cor de ploraneres. Iglesias recorda la il·legitimitat de la monarquia i delega a les generacions futures la tasca d'implantar la República, atès que ell està molt ocupat governant. Montero es mostra indignada i diu que els ministres de la veritable no sabien res de la negociació Moncloa/Zarzuela per facilitar la fugida del penúltim Borbó. Estar al consell de ministres i no assabentar-se de les seves decisions és més difícil que a l'inrevés. Un diputat dels comuns, Joan Mena, addueix que el nyap de la fugida negociada ha estat cosa d'una part i no de tot el govern. Ignora que les decisions del govern són sempre de tot el govern; ell també. Ell, el de la veritable blabla, també ha negociat la fugida i també serà culpable d'encobriment i/o complicitat amb el possible delicte que es tracti, que sembla ser una sèrie d'ells. S'empassaran el que sigui, faran més cabrioles que els contorsionistes, fins i tot aquest Mena, que sembla ben nodrit, imitarà a Valentí "le desosé", però no provocaran una crisi de govern que posés en perill llurs cadires i diners.

Dues últimes consideracions:

a) Europa està estupefacta amb Espanya, un país de l'antic règim governat els últims 300 anys per una oligarquia cívic-militar hereditària sota benedicció de l'església.

b) El desgavell espanyol és cosa dels espanyols. En Catalunya, ja està dit, tenim una altra prioritat: la independència.

De màquines, maquinàries i maquinacions

Màquines. 

La relació de l'ésser humà amb les màquines té els seus misteris. Com que totes les màquines són producte del treball i l'enginy humans, es tracta de relacions del creador amb la seva criatura, una cosa sempre complicada. Treball i enginy. De fet, quan parlem de les màquines que tenen forma humana, els diem robots, que és una paràfrasi del rus, rabotchi, treballador. I motor en anglès es diu "engine". Les màquines són productes físics i mentals dels éssers humans. La Mettrie, un seguidor de Descartes, pensava que els mateixos éssers humans som màquines tan diferents entre si com llurs creadors.

Els líders carismàtics són persones/màquines del màxim abast i moltíssima potència. Aporten el treball més gran i el màxim enginy i per això els altres els segueixen. El seu èxit rau en la seva capacitat per portar els seguidors (i, de pas, a tothom) a la terra promesa. Si ho aconsegueixen, el seu carisma es deslliurarà de tota boira mística, i es veurà com a resultat d'una previsió racional. El líder duu a la llibertat perquè coneix la necessitat. Si no és així, tot pot esfondrar-se i acabar en un desgavell que només podrà resoldre una màquina especial, el Deus ex-machina.

Maquinàries

Com que aporta el màxim treball i enginy, el líder és una força en si mateixa i actua com un centre d'atracció i repulsió d'una infinitat d'interaccions que pot ofegar-lo. La màquina central potser és incapaç de processar totes les dades. Li cal una eina, una altra màquina, una maquinària i aquesta sí que tindrà cura del que Hegel anomenava "la totalitat". Però no de franc, car, en creant la maquinària, normalment un partit polític, la vella unitat de voluntat del lideratge personal es trenca. Hi ha una mediació entre la voluntat del líder i la realitat: el partit. El partit podrà ser una humil corretja de transmissió o pati de Monipodio, però hi serà sempre, interpretant els criteris del líder amb millor o pitjor fortuna.

Els partits són eines per assolir el poder i fer-ho valer en benefici de llurs agresolats representats. Tenen també els seus interessos i una tendència a administrar-los de mode oligàrquic. Actuen dins un quadre de vida material quotidiana que es burocratitza i veu amb prevenció i reticència qualsevol proposta de canvi radical. Això del "canvi radical" és més cosa de la visió de lideratge personal. Posem noms a la història: sembla raonable que al MHP Puigdemont li calgui una maquinària com a eina per dur el país a la independència. Però no és clar que hagi de ser un partit preexistent. Un tuiter molt actiu (@lluissgibert) feia ahir una consideració significativa: A la @CridaNacional ens vam apuntar fa dos anys 40.000 persones; sembla que a JxC són uns 3.000. Suposo que com que La Crida s'ha incorporat a JxC els seus participants es comptaran com afiliats a JxC al modo del vell sistema de "contracting in" dels sindicats britànics i el partit laborista, quan tot afiliat a les unions era automàticament afiliat al partit. 

Els votants del president ho votarem en qualsevol cas, sempre que el seu discurs sigui el mateix: fer la DUI. No hi ha una altra alternativa. Tinc, però, la sospita que la mediació del partit desmobilitzarà electors que votarien pel MHP si estigués al davant d'un moviment espontani, autorganitzat, basat en voluntaris només que per assolir la independència.

Maquinacions.

La publicació del llibre de Puigdemont/Xirgo ha tret a la llum pública l'amplíssim front d'enemics de la independència dins i fora de Catalunya. Van des de l'ONU i el Vaticà fins als nacionalistes bascs, passant per la UE, ERC, diferents governs europeus i un munt de manefles espaventats de les finances, l'església i altres novetats de l'Espanya eterna. Una aliança de ferro oposada a l'alliberament nacional de Catalunya i interessada per diferents raons a la conservació de l'statu quo colonial. Una aliança contra les aspiracions d'un poble i disposada a "sacrificar", anul·lar, eliminar fins i tot físicament al seu líder legítim. Amb tants i tants personatges preparant l'últim acte del drama, l'escenari preelectoral i electoral serà un insigne embolic de maquinacions de tota mena i color.

I, en mig de la foscor, tothom podrà veure que les eleccions seran binàries, com un referèndum: el vot DUI és el vot al president Puigdemont o la candidatura que ell encapçali directament o indirectament. Tota la resta és el bloc del No.

Un clàssic del catalanisme.

Anton Sieberer (2020) Catalunya contra Castilla. València (2020): Tirant Lo Blanch. Traducció i edició: Ramon Cotarelo.

Als primers anys de la dècada de 1930, un jove i brillant filòleg austríac, professor de germanística, però també especialitzat en romanística, Anton Sieberer, va fer alguns viatges per Espanya, a cavall d'una motocicleta i proveït d'una tenda de campanya. Interessat per les relacions entre Catalunya i Espanya, va viatjar al Principat i pas a pas, gairebé sense adonar-se, es va establir a Barcelona una temporada durant la segona república, la sublevació de 1934, el bienni negre, etc. Va aprendre la llengua i va fer un minuciós estudi de la història del nacionalisme català i les seves conflictives relacions amb el nacionalisme espanyol des de l'origen fins a l'època turbulenta dels anys trenta.

Tornant al seu país, va publicar als inicis de 1936 un llibre titulat: "Katalonien gegen Kastilien. Zur innenpolitischen Problematik Spaniens" (Catalunya contra Castella. Sobre els conflictes polítics a Espanya) a una editorial Saturn, de Viena. Aquest és l'origen d'una de les històries més fascinants dels destins d'un llibre que es pugui imaginar.

Als anys cinquanta del segle passat, Jaume Vicens Vives, pare de la historiografia moderna catalana, va referir-se al llibre de Sieberer com la millor història escrita del nacionalisme català. Vicens sabia de què parlava. De tots els estrangers que han escrit sobre Catalunya, inclosa la majoria dels espanyols, Sieberer demostra ser un dels més grans i profunds coneixedors de Catalunya, la seva cultura, la seva gent i, per descomptat, la seva llengua. Sens dubte la raó d'aquesta competència es troba a la biografia de l'autor. Nascut a Viena el 1901, té divuit anys quan el 1919, en perdre la guerra, es va desfer el trencadís de cultures, religions, llengües i ètnies que era l'Imperi Austre-hongarès, un complex Estat bicèfal, car era un Imperi i una monarquia al mateix temps, la "Kakania" (Kaiserlich-Königlich) de Robert Musil, ple de gom a gom amb minories nacionals per tot arreu. El jove, gairebé adolescent, Sieberer va veure com sota els seus ulls esclatà una imposant construcció política que es va revelar com una presó de pobles. Si algú podia sentir-se interpel·lat per la situació de les minories nacionals en general i de la minoria nacional catalana a Espanya era Sieberer.

Si afegim una notòria simpatia de l'autor amb la visió de Catalunya com una nació progressiva d'esperit europeu, oprimida per a una metròpoli molt menys desenvolupada, tenim la fórmula per un llibre d'èxit, amb un contingut prou interessant per l'abast dels coneixements aportats i el fet que sigui una observació externa, distanciada, objectiva. Una obra prou interessant però gens interessada. La prova més contundent d'aquest profund "insight" (de fet, molts crítics subratllen la força de la perspicàcia de Sieberer), la trobem al mateix títol: "Catalunya contra Castella". Sieberer no només no cau al parany espanyol de confondre Espanya amb Castella, sinó que ho fa palès. Els canvis de títols a les edicions posteriors seguiran els tortuosos camins de l'obra en el seu conjunt.

Com és possible que, amb aquesta recomanació d'autoritat, el llibre encara no hagi estat traduït al català? I que sigui pràcticament desconegut no només del gran públic, sinó també dels cercles interessats, acadèmics o d'altra índole? Tret un gran article dels professors Francesc Artal i Francesc Roca, un dens assaig de 2014 sobre l'obra de Siberer en la seva traducció francesa, ningú més se'n va ocupar i el llibre va caure a l'oblit.

Sieberer no és part personalment implicada al conflicte entre Castella i Catalunya, tret del compromís que hem de suposar present en un intel·lectual íntegre que ha de saber que, com deia el reverend Richard Price, tota persona racional ajusta el seu amor al seu país als mèrits reals de la nació que estima. Al cas d'Àustria això pot ser fàcil, on les jeux sont faits; però al d'Espanya la cosa es presenta realment difícil, atès que els esmentats mèrits no pareixen enlloc i per això la manca de solidaritat dels intel·lectuals espanyols amb la causa catalana no és res més que una confessió de renúncia a una vocació intel·lectual en el sentit maxweberià, és a dir, de compromís amb la justícia per damunt de tot.

El nostre autor coneix tots els aspectes del conflicte entre Castella i Catalunya i una part extensa de les facetes de la vida. Domina els diferents discursos polítics i no ignora pas llurs arrels ideològiques amb tota mena de matisos i subtileses sobre les diferents vies d'anar convivint i "conllevándose", com diria Ortega y Gasset. Però també ha sortit al carrer, a parlar amb tothom, castellà o català i és capaç de registrar raonaments entrecreuats dels castellans i els catalans al nivell de les converses convencionals, els prejudicis respectius. Sap de la dificultat de trobar una solució d'equilibri entre una nació opressiva i una altra oprimida quan cap d'elles es refia de l'altra i totes dues tenen dos nivells de comunicació, l'un "públic" comprensiu, generós, i l'altre "privat" o intern, per a "els de casa", agressiu, menyspreant. Però en cap moment cau Sieberer en el parany de l'equidistància. De vegades té problemes per distingir a on està la raó però mai no oblida que la situació general, l'estructura mateixa de l'Estat espanyol, que és un "a-priori" forçat del conflicte, és profundament injusta car Castella, una zona del país semi deserta, improductiva, pobre, exerceix una dominació colonial sobre Catalunya per la força de les armes. Aquesta crua realitat apareix disfressada en temps de pau amb diferents constructes, gairebé "ens de raó" per amagar la subalternitat catalana, però peta quan el conflicte, com passa crònicament, s'agreuja. Llavors una intervenció violenta de la metròpoli aniquila qualsevol forma d'autogovern català, sigui la Mancomunitat, l'Estatut de Núria, el de Sau i el de post-Sau o els referèndums d'autodeterminació que s'han celebrat a Catalunya des del 2009.

El que està clar amb la lectura de Sieberer és que el nou catalanisme que ell va identificar d'ençà de l'experiència dels primers dies de la segona República i la revolució de 1934, ja no espera cap solució pactada amb l'Estat i s'orienta decididament cap a la independència. Però l'experiència històrica i les sinistres conclusions que hom podia extraure de la guerra civil apunten a un futur de desfeta permanent. Aparentment, Catalunya no té prou força per se'n sortir-se tota sola i aparentment, l'Estat espanyol compta amb tots els recursos i forces per aniquilar el catalanisme. Però, diu Sieberer, això és l'aparença, la superfície. Per sota hi ha la voluntat granítica de la nació catalana al llarg dels segles de renàixer com una nació lliure i plena entre les altres, una voluntat que es manté viva en la cultura i la llengua. Ho diu i ho repeteix: la nació és la llengua i mentre aquesta sobrevisqui, sobreviiurà la cultura catalana i la Catalunya mateixa. Trigarà més o menys, però Sieberer té una convicció absoluta que, encara que la guerra, que estava lliurant-se llavors, acabés amb la victòria de Franco i aquest tractés, com va fer, d'aniquilar la llegua i cultura catalanes a un genocidi cultural que va durar quaranta anys, mentre el català es parli, Catalunya ressorgirà, "from under de rubble", com diu un famós títol de Soltzenitssin.

Aquesta convicció, gairebé fe, en el triomf final de la independència de Catalunya que Sieberer mai va perdre, el converteix en el nostre contemporani. Si el filòleg austríac hagués pogut viure l'1-O s'hauria sentit revalidat per aquest poble que ell havia fet seu.

Torna la pregunta: per què aquest llibre tan apassionant com profund tan favorable a la construcció d'una consciencia nacional catalana ha estat silenciat durant vuitanta anys a Catalunya, no hi ha una traducció catalana i només una castellana a Mèxic, 1945, censurada, que deixa molt a desitjar i no fa justícia a l'obra de l'autor? Aquesta versió que hem fet és sencera, ja que fon en una sola les dues edicions alemanyes. És, doncs, una edició íntegra. Hem reproduït fins i tot les il·lustracions originals de l'edició de 1937.

Sieberer analitza amb molt detall les organitzacions, programes, propostes i idees polítiques catalanes amb el mateix detall que dedica a les qüestions econòmiques, socials, educatives, lingüístiques, religioses, literàries, etc. Però, com tothom sap, l'àmbit polític, a diferència dels altres àmbits i com a la guerra, es divideix d'una forma maniquea, segons la dicotomia de Carl Schmitt, d'amic i enemic. És molt simple: si no estàs amb mi, estàs contra mi. I Sieberer no estava amb ningú. No era un d'aquests als que Unamuno anomenava "fulanistas". Parlava de tots i amb tots i criticava lliurement tothom: gents de la Lliga regionalista, gents d'ERC, anarquistes, socialistes, etc. Però els partits, considerats amb raó com a elements necessaris de la democràcia no són organitzacions democràtiques en si mateixes i no toleren bé les discrepàncies o les crítiques.

Pel que fa a les dues corrents principals del catalanisme del seu temps, la Lliga Regionalista i ERC, Sieberer analitza els pros i contres de totes dues i formula judicis d'una estranya presciència, que tindran validesa gairebé vuitanta anys després. Sens dubte, professa més simpaties pel nacionalisme burgès de la Lliga, no perquè ell tingui una orientació més dretana o conservadora, sinó perquè com a professor, filòleg i estudiós, educat dins els paràmetres de l'historicisme germànic, dóna la màxima importància a les corrents subterrànies de la cultura, el Volksgeist que emergeix amb força tel·lúrica en la Renaixença i els jocs florals i troba que la feina realitzada pel nacionalisme burgès de la Mancomunitat està molt per damunt del què hagi pogut fer ERC. Però al mateix temps, retreu a la Lliga la seva feblesa i la seva rendició als interessos de classe de les forces espanyoles i anticatalanes, i molt probablement, s'hauria sentit decebut quan un home pel qual professava un gran respecte, Francesc Cambó, es va passar a Franco.

Però el desengany sofert amb la Lliga no va llençar al jove professor als braços d'ERC. Sieberer va analitzar la trajectòria d'ERC amb la mateixa cura i detall que la Lliga i va reconèixer que era una organització més combativa, més radical i més a prop de la majoria dels treballadors a Catalunya. Però, com que aquest sovint donaven més importància a la lluita social i econòmica que a la lluita nacional va concloure que els republicans tenien una faceta demagògica i molt menys compromís amb la independència que la Lliga. Però, sobretot, el que li semblà més decisiu és el conflicte, la contínua picabaralla entre la Lliga i ERC fins l'extrem que, de vegades, l'un o l'altre dels contendents s'entenien millor amb els espanyols que amb l'altre corrent nacionalista i, en especial, donava suport a l'argument regionalista que, amb un to llunyanament classista, veia als republicans com una colla d'aprofitats, de nou-vinguts que volien fer carrera a la política i tractaven d'espoliar a la Lliga dels seus mèrits en la recuperació i regeneració de Catalunya.

És fàcil d'entendre que cap dels dos grans partits polítics que es veien retratats en les crítiques de Sieberer que mostraven les seves d'eficiències sentissin gens de simpatia per a la idea de difondre el seu llibre, malgrat la seva alta valoració i molt menys traduir-lo al català. Estava condemnat, car era un llibre en pro de la nació catalana i el seu dret d'autodeterminació i no un llibre en pro dels partits polítics per més que aquests es diguessin nacionalistes o independentistes.

Més o menys com enguany

Resta per saber si l'independentisme català serà capaç de veure en aquesta obra un fantàstic al·legat en favor del dret dels catalans a l'autodeterminació i de la seguretat d'assolir la independència si som capaços d'anar-hi tots a una.

L'heroi i la seva ombra

Carles Puigdemont/Xevi Xirgo (2020)M'explico. De l'investidura a l'exili. Barcelona: La Campana, (677 pàgs).

-------------------------------------------

La Història i la història

Els llibres d'història són un gènere en si mateixos. No tenen forma definida. La història es troba a tot arreu, com l'aire que respirem. Tot pot ser i no ser història. Els fets, els relats, els esdeveniments. La modesta realitat quotidiana que vivim pot arribar a fer-se Història. Si es fa, tindrà la forma d'un llibre o uns llibres i els llibres seran considerats llibres d'història, éssers proteics que prenen infinitat de formes: especulatives o filosòfiques com amb Vico o Hume; relats a peu dels fets, com Xenofon o Juli César; memòries, com Winston Churchill o Charles Degaulle; cròniques d'oïdes i referències, com Tucidides o Tàcitus; saberuts estudis com Mommsen, o Burkhardt; o cròniques periodístiques, com John Reed o Franz Borkenau.

En qualsevol cas, un llibre d'història necessitarà tres elements: una història per contar i inserir, si de cas, en una més amplia, més global; un subjecte de la història que es narra (l'heroi); i un narrador. Si després tindrà un o un altre resultat, més o menys impacte, dependrà d'altres circumstàncies.

El llibre de Puigdemont/Xirgo, molt difícil de classificar, és un relat minuciós, de vegades parsimoniós, que segueix fil per randa els records de l'heroi Puigdemont, registrats en forma de dietaris, com si fos la matèria primera sobre la qual treballa Xirgo. Però no tan sols. Presència personalment una gran part del que relata, a l'extrem que es confessa com "l'ombra" del president (p. 602). Tenim l'heroi, Carles Puigdemont; tenim el relator, Xevi Xirgo i tenim el relat: la independència de Catalunya.

Les originalitats

El resultat? Un dens llibre de 677 pàgines de lectura al galop (si es permet una metàfora equina, gens futbolística com les d'ús normal) que ja anuncia un segon volum probablement de parell abast, cosa gens tranquil·litzadora pels aficionats a criticar els llibres sense llegir-los i que té en el fons la pretensió de ser la crònica de la independència de Catalunya. Una crònica que comença amb la investidura de Carles Puigdemont, 130 president de la Generalitat el gener de 2016 i culminarà amb les eleccions catalanes de 2020 (potser de 2021), i es divideix en dos moments i volums: 2016/2017, primer volum, i 2018/2020 segon volum. És una història que es narra al mateix moment que es fa; una història in fieri. I és també el balanç d'un projecte, el projecte independentista, esperonat pel MHP Puigdemont i que aquest es troba decidit a dur a terme. Si ho aconsegueix o no i, si, per tant, aquest llibre serà una fita en la història de Catalunya, d'Espanya, d'Europa, està per veure. Encara que aquest crític resta convençut que la independència de Catalunya serà una realitat més aviat que tard, hem d'admetre que parlem d'una història oberta. Aquesta és una de les originalitats de l'obra: que és un relat sobre el que ha passat (història) amb la intenció d'enlluernar el que pugui o calgui que passi. És una història evenementielle, que diuen els francesos.

La segona originalitat és que es tracta d'un llibre engrescador, trepidant, que et força a llegir sense pausa, gairebé sense respirar. És l'enèsim episodi de la lluita de Catalunya pel seu alliberament, sota la forma de la peripècia personal d'en Carles Puigdemont que representa el compromís de tota una generació, narrada a un ritme i amb un abast que quasi sembla un experiment literari avantguardista, d'aquells del "riu de la consciència", quan els personatges no només pensen, sinó que pensen que pensen i es plantegen el valor d'aquest pensar. Tot just com Puigdemont qüestiona sovint els seus propis pensaments sobre coses i persones a l'única llum que l'orienta, la independència de Catalunya. Res a veure amb els texts edulcorats d'Oriol Junqueras, que sembla més atret per l'esperit literari nostàlgic carcerari a l'estil de les Nanas de la cebolla, de Miguel Hernández. La mateixa diferència que hi ha entre els dos autors: l'un consagrat al seu país i la seva causa per damunt de tot; l'altre consagrat al seu partit, la seva família, els seus i, al cap i a la fi, ell mateix.

El mandat d'independència

A més d'un llibre d'història, es tracta d'una obra de doctrina, no massa complicada, però polèmica i centrada en la qüestió: com assolirem com més aviat millor la independència de Catalunya? Només hi ha dues vies possibles, l'enfrontament amb l'Estat i la DUI (que seria com una mena de programa màxim) i el diàleg amb el mateix Estat per tal d'aconseguir un referèndum d'autodeterminació o programa mínim. Sense negar-se a explorar la segona, Puigdemont és partidari de la primera, mentre que sense perdre de vista la primera Oriol Junqueras, el seu vicepresident i president d'ERC, soci al govern, prefereix la segona i va fer-la prevaler peti qui peti.

La fita de l'1-O és històrica i ningú no discuteix a les hores que té la importància d'un "big bang" per a l'independentisme contemporani, quan la unitat va ser l'eix del moviment i ningú no preguntava al del seu costat de quin partit era. La gent havia passat per damunt dels partits. Però ERC va canviar el joc. En comptes d'enfortir la unitat, va desfer-la amb l'argument fal·laç que separats sumem més i va tornar a la vella política de partits. Les eleccions catalanes de desembre de 2017 van donar majoria absoluta parlamentària independentista, però ERC va impedir per tots els mitjans una DUI. El dilema es va resoldre amb la victòria comparativa d'ERC a les eleccions espanyoles de 2019. Es va imposar el programa mínim, la tàctica d'ERC d'infravalorar l'1-O, trencar la unitat independentista i substituir la DUI per una taula de diàleg amb els espanyols que no porta enlloc, mantenint un discurs falsament independentista.

L'Antijunqueras

El llibre descriu les experiències viscudes pel president Puigdemont com un procés d'aprenentatge de la naturalesa humana, com un Bildungsroman del romanticisme alemany al qual l'heroi descobreix la maldat de l'ésser humà just com Puigdemont va descobrir la deslleialtat d'ERC en general i d'Oriol Junqueras en concret. De fet, la paraula que més cops apareix al text amb relació a Junqueras és "deslleialtat". Deslleialtat amb el procés i literalment tot: els pressupostos, les aliances, el gobierno espanyol, els mitjans de comunicació, els assessors, les urnes, el mateix referèndum, tot. Junqueras sembla ser constitutivament deslleial. Encara que amb formes exquisides, Puigdemont té molt pobra idea d'ell i el presenta a la gens favorable llum de condicionar la independència al FLA (pp. 310, 346). El llibre podria subtitular-se "l'antijunqueras", al mode en que els filòsofs van escriure llibres polémics, "contra gentiles; contra Origenes", etc.,  i la conclusió que es treu és que el principal enemic de la independència dins de Catalunya és ERC. Fins i tot, l'última frase de l'obra és "ERC ha trencat amb l'exili" (p. 677).

La complexitat florentina

El caràcter minuciós del relat, la densitat de l'esdevenir diari ens permet una ullada a les curioses complexitats, gairebé florentines de la política catalana. Només un exemple: molest amb Junqueras per no haver-li comunicat que tenia una entrevista amb Soraya Sáez de Santamaría, vicepresidenta de Rajoy, Puigdemont acorda una entrevista amb Rajoy el 17 de gener de 2017 per la seva part i pensa comunicar-ho a Junqueras després de celebrada. Però, com que l'entrevista de Junqueras amb Sáez de Santamaria serà el dia d'abans, 16 de gener, decideix prevenir al seu vicepresident. L'explicació de Xirgo sembla correcta: es tractava d'evitar que Santamaría intentés una jugada bruta amb el republicà, per deixar-ho en ridícul. Però també es pot entendre com un intent d'evitar que Junqueras tingués un motiu per acusar-ho de deslleialtat al seu cop (p. 315).

La vida normal

"M'explico" tracta els aspectes més o menys complicats de la tàctica, l'estratègia i la pluralitat política de la societat catalana, amb moments que són especialment d'agrair per la seva claredat gairebé conceptista, com la posició fonamental de Puigdemont davant les autoritats espanyoles que, com base de negociació, és irrefutable: "nosaltres el que volem és un estat independent; si vosaltres teniu alguna altra proposta, digueu-la, expliqueu-la, feu una proposta" (390). Això és el quid de la qüestió: que no en tenen.

L'obra, però, també és una mena de quadre de costums, un retrat col·lectiu de la societat catalana d'avui i dels seus principals dirigents. Moltes de les activitats es realitzen en restaurants i també a través de whatsaps i xarxes socials, sobretot tuiter. La ciberpolítica té un paper i la cuina un relatiu protagonisme, com correspon a la tradició catalana del bon menjar, igual que la música. Puigdemont toca la guitarra i Comín el piano. I per descomptat, el futbol. Aquesta qüestió del futbol reclama alguna reflexió. Tots els polítics espanyols, catalans, bascs, etc. semblen compartir una mateixa afició, gairebé dependència, del futbol. Cap d'ells cita mai llibres, quadres, composicions musicals, peces teatrals, pel·lícules. Res. Només fan referències a jugades de futbol o metàfores futbolístiques; el seu món. No és exageració: un dels missatges de "mediació" d'Urkullu a Rajoy en els moments més greus està redactat tot sencer sota la forma d'una metàfora futbolística. Parlant d'una decisió de MHP Puigdemont, Urkullu l'explica així a Rajoy: "...en lugar de juego vertical y pase hacia delante, es un pase horizontal que incluso alguno interpretarà como un pase hacia atrás." (p. 525) Això és senzillament ridícul.

Té però algun valor: serveix per a posar en ridícul també a M.Rajoy que, al que sembla, només sap parlar de futbol. És impagable l'anècdota que narra Puigdemont sobre un sopar sencer assegut al costat de Rajoy que només va parlar de futbol tota l'estona i no va parar de moure la cama per sota la taula (p. 394), dues facetes del caràcter d'un personatge que mai hauria estat president de res (tret un equip de futbol) en qualsevol país del món.

El parany de les mediacions

D'ençà de l'1-O, a les dues cents últimes pàgines, el llibre canvia de caràcter, es fa (encara) més accelerat i, com al desenllaç d'un drama, tot es va precipitar i tothom va descobrir el seu joc. L'esmentat big bang va difondre una sobtada sensació de por generalitzada. Sembla que ningú no tenia previst res per l'endemà i per tant, tothom va preveure el pitjor, fins a evocar una repetició de 1936 com en va fer l'alcaldessa Nùria Parlón.

Entre el discurs del rei el 3 d'octubre, amb la digna resposta del MHP ("Així, no, majestat"), i la perspectiva de la DUI parlamentària el dia 10, la por va dictar una allau d'ofertes de mediacions i mediacions oficials i oficioses, senceres o falses, però totes dirigides a pressionar el MHP perquè no declarés la DUI. L'ONU, l'UE, el Papa, els cardenals espanyols, Suïssa i diversos altres països europeus van fer gestions prometent que, si MHP suspenia la DUI, el gobierno acceptaria un diàleg i no imposaria el 155. Era un frau.

El MHP Puigdemont va cedir davant l'allau de pressions i va cometre l'error de refiar-se de la mediació d'Urkullu, que l'havia bombardejat amb whatsaps i mails i semblava sincer. Fins i tot, els seus vacil·laven. Es va equivocar perquè el govern espanyol no tenia intenció de suspendre la repressió. Si això ho sabien els mediadors o no, és una qüestió oberta, encara que em sembla que sí que lo sabien, especialment l'hipócrita d'Urkullu. El que no està obert és la seva bona fe. Després de l'1-O del mandat, arriba el 10-O amb l'engany. Dues setmanes més tard serà la prova decisiva: els espanyols, els mediadors, fins i tot els seus aliats i co-militants li dimanen que s'oblidi de la DUI i convoqui eleccions. És a dir, que faci el que després faran els espanyols la força del 155, en allò que tothom va considerar un cop d'estat.

Reacció cap a la DUI.

El MHP, al contrari, fa proclamar millor o pitjor la DUI en seu parlamentària i en enfrontar-se al cop d'Estat del gobierno d'Espanya (amb suport del PSOE), posa la responsabilitat del cop a on cal i ningú pot dir-li traïdor, com pensaven fer tots ("155 monedes de plata", piulava l'inefable Rufian a les hores) al mateix temps que es preparaven per a un còmode govern autonòmic ERC-PSC-Comuns o tripartit.

Aleshores la qüestió de quina fora la millor decisió a l'hora de fer front a l'Estat, si la presó o l'exili, es resoldrà el segon volum de l'obra de Puigdemont/Xirgo i a la realitat amb els resultats de les eleccions catalanes vinents que seran plebiscitàries.

El que hem de retenir de la lectura del primer volum és l'experiència que en la seva lluita per la independència, el MHP ha hagut de combatre els enemics exteriors, els espanyols, i els enemics interiors, l'esquerra catalana que de catalana no en té res.

La gran estafa "revisited"

El meu article en elMón.cat. Estic en deute d'una posterior explicació i aclariment de circumstàncies sobrevingudes, com la declaració institucional del MHP Torra.

El 2 de juliol passat vaig publicar un article en aquestes hospitalàries pàgines d'elMón.cat amb el títol "La gran estafa" que resumeix l'opinió que aleshores em mereixia l'actitud d'ERC. Una opinió que he mantingut tots aquests mesos en un combat descomunal a les xarxes contra l'aparell d'un partit que controla un munt d'institucions i mitjans de comunicació privats, manipula els públics i disposa d'una legió de trolls a les xarxes per fer la tasca que els ciberespecialistes anomenen "fer/desfer reputacions", és a dir, perseguir i tractar d'aniquilar els crítics, com fan tots els totalitaris, siguin digitals o virtuals. Sembla que el temps m'ha donat la raó. Era i és una gran estafa. Com a prova, un paràgraf de l'article: "La unitat queda trencada i amb ella, la transversalitat. Va ser un somni. Per descomptat, ningú reconeix la ruptura i encara menys la seva responsabilitat. Es continua invocant farisaicament la unitat mentre es treballa silenciosament pel fraccionament. La tàctica passa d'apostar per a la unitat i la implementació del mandat de l'1-O a enfosquir-ho de nou, paralitzar-ho, oblidar-ho. És més important, es diu, " aixemplar la base" que continuar amb el projecte independentista".

En realitat reproduir la peça sencera m'estalviaria escriure la d'avui; perquè juro que escriuria el mateix article. Però no cal demanar a l'hemeroteca que faci d'hemeroteca perquè ja ho és. No se'n parli més, doncs, i adrecem la qüestió més calenta: per què si es veia venir, si era tan clar, hem arribat fins aquí, al dilluns de la vergonya i, de sobte, esclata l'escàndol, un escàndol com si ens hagués caigut el cel al damunt, com als intrèpids bretons?

Molt senzill: perquè la innoble farsa que el país ha viscut al Parlament en destruir el parany, l'hocus pocus, l'amagada mentida de la taula de negociació (que ha quedat literalment arrasada) ha fet palès el joc real d'ERC d'aturar la independència fins a millors temps; és a dir, de negar-la. Els republicans s'han vist forçats a deposar la seva ambigüitat, a fer costat a la ingerència colonial espanyola i revelar-se com allò que són: un partit espanyol d'esquerres que no vol la independència per molt que, donant-se cops al pit, Junqueras digui que no hi ha ningú més independentista que ell. Això ès només per enganyar. Un partit "institucional", com el PRI mexicà, fet de professionals que viuen de la política i, per tant, tenen una relació gens amistosa amb la veritat, la sinceritat i la lleialtat als principis.

Les tartamudejants, barroques, inversemblants, cíniques i ridícules justificacions dels portaveus, càrrecs a tot arreu, assessors i consellers àulics d'ERC van revelar als atònits seguidors, votants i simpatitzants que tot havia estat un engany. La tesi del "govern efectiu" esperant la parusia independentista es concretava en què, mitjançant una maniobra indigna, la mesa del Parlament va sotmetre's a l'arbitrarietat d'un òrgan administratiu. I ho va fer per a la via ràpida, sense debat al ple, privant a la cambra de la seva funció essencial i al poble de la seva representació, usurpada per una taula i la responsabilitat d'un funcionari, darrere del qual s'amaga Roger Torrent, "un heroi del nostre temps", o sigui, un covard, incapaç d'estar a l'alçada de la seva posició. El colon vol que les seves ordres siguin executades amb diligència i prestesa, amb l'obsequiosa mirada del servent eficaç, molt eficaç.

Fa fàstic comentar la intervenció del portaveu Sabrià, Tartufo hipòcrita, que es deia aliat del MHP Torra, a qui acabava d'apunyalar per l'esquena negant-li un dret que ell hauria de ser el primer a defensar. L'argúcia que ajupint el cap i obeint a l'amo (amb qui s'ha pactat prèviament la rendició) es blinda al president Torra és de nens i d'uns de no gaire espavilats. Demà arribarà el TS, l'estat major de l'ofensiva anticatalana de la tirania espanyola, l'inhabilitarà i el president Torra ja serà un president català a l'ús espanyol: deposat, processat, inhabilitat, multat, si es pot, empresonat i qui sap... Ara, però, amb l'entusiasta col·laboració dels sipais "republicans" catalans, mestres en la jesuítica habilitat dels submisos d'obeir a l'amo espanyol simulant que es lluita contra ell.

Però la gent s'ha adonat de la gran estafa. Així acabava el meu citat article i així acaba aquest. M'havia avançat massa. A la gent li ha costat sis mesos i a mi tones d'insults, calúmnies i amenaces a les xarxes. Però sí, sembla que ens en hem adonat, sobretot després d'escoltar Junqueras a la comissió del 155, que només sap parlar d'ell mateix.

L'estafa d'ERC

El fantasma de la indignació recorre ERC quan algú li nega la condició de partit independentista. Nosaltres, diu el VP Junqueras, "hem dit sempre que la independència és el final del camí". "Ningú", afegeix, "és més independentista que jo". L'èmfasi ja fa sospitar. ERC accentua sempre el seu independentisme quan s'apropen eleccions, com va fer amb éxit abans del 28 avril 2019.Després l'independentisme es difumina, és diluït en diverses consideracions de política "pràctica", "quotidiana", "eficient",a força d'eixamplar la base, garantir un govern "d'esquerres i progressista" en Espanya abans que un de la dreta; de fer "política". Però, atenció, no perdrem mai de vista l'horitzó de la independència, encara que Gabriel Rufian digui en Madrid (on correspon) davant un partidari del 155, que ni ell, "ni centenars de milers de catalans siguin independentistes".

Cert, són independentistes a llarg termini o, per acostar-nos a l'orientació religiosa de la direcció, quan Déu sigui servit. I aquí rau l'engany: fixar la independència ad calendas graecas equival a negar-la de facto aquí i ara. "No som prou". Podríem creure que, la independència a llarg termini sigui tan sencera com la de la unilateralitat a curt, el més curt, termini. Per això ERC hauria de provar que el que fa en l'intermezzo, és treballar de debò per a la independència. Si treballa en contra, doncs, tindran raó els crítics, malgrat que els militants, quadres i dirigents tracten de callar-les, acusant-les d'insultar a ERC, com si un partit fos una mena de sancta santorum al que no es pogués criticar fins i tot amb termes durs, en ús de la llibertat d'expressió.

L'independentisme tenia dos punts forts, molt forts, dos pilars granítics, dos sòlides bases a partir de les quals, la independència estava a tocar, a l'abast de l'acció col·lectiva, dos focs il.luminadors en el camí de l'alliberament: un, l'1-O, l'altre, la unitat. L'1-O és l'element de legitimitat d'arrel, el símbol de l'autodeterminació del poble, quan 2.266.498 de catalans van fer front a la repressió per manifestar llur voluntat llibertat amb un 90,18 per cent per a la independència. La unitat va ser l'eina fonamental que va permetre el 9-N i l'1-O la via obvia de l'independentisme per assolir la independència aquí i ara o a curt termini.

No cal dir que fa més de dos anys que ERC treballa en contra dels dos fars del procés. És palès. Els seus propagandistes i comissaris polítics als mitjans de comunicació públics que monopolitzen fent-se passar per "analistes polítics" (doncs, falsejant una imparcialitat que no tenen), menyspreen sistemàticament el significat de l'1-O com font de legitimitat del moviment i del seu mandat, el posen en segon pla en relació amb els presos/es polítiques, en concret, els seus, i més concret, el seu. Volen substituir l'objectiu d'alliberament nacional de les mobilitzacions pel de l'alliberament dels presos/es que, òbviament, és essencial, però secundari amb relació al primer i, molt probablement dependent d'ell.

Pel que fa a la ruptura de la unitat no cal gastar una sola línia. ERC ha trencat deliberadament la unitat amb tota mena d'arguments, uns directament falsos, com que la unitat trencada a les eleccions es recompondria després en la política diària; altres, contradictoris amb la raó i l'experiència humana de segles, segons la qual, la unitat fa la força i la desunió, la debilitat; i altres"polítiques"  afirmant que l'independentisme d'esquerres no pot anar amb el de dretes perquè deu formar aliança amb els seus, encara que siguin d'altres nacions. És el jardí de florides explicacions d'un fet catastròfic: no hi ha unitat de l'independentisme. I aquesta situació és responsabilitat exclusiva d'ERC.

No són errors, són enganys, estafes. ERC boicoteja l'acció independentista (com quan es va negar a investir al MHP Puigdemont al que volien "sacrificar") al mateix temps que s'obre a aliances amb forces polítiques no independentistes amb les mencionades excuses d'"eixamplar" bases. I, en fer-se evident davant l'opinió pública la falsedat d'aquesta acció que demana vots independentistes per a polítiques no independentistes, la contradicció ha esclatat i tret de la polleguera fins al molt cristià Junqueras, amb un llenguatge escatològic. "La merda; la puta merda" ha brotat del fons de la seva ànima. Molts han interpretat malament aquesta sortida de to i han retret al devot Junqueras una expressió tan barroera. Però l'assumpte té una explicació una mica més complicada. Junqueras no contesta a la pregunta sobre si ha mentit al prometre als catalans una independència impossible. Això és la pregunta d'un espanyol. Junqueras respon als seus propis fantasmes; no a si la independència és impossible o no, ja que ell sempre diu que és possible "a llarg termini"; ha contestat a si ha mentit o no prometent la independència tout court. I com que sap que és el que ha fet i està fent, perd els papers.

Però si és comprensible la indignació dels republicans en veure descobert el seu engany, també ho és i més encara la ràbia de la gent en veure's enganyada. S'entén: qualsevol ciutadà mitjanament informat sap que els polítics enganyen més o menys, però gairebé sempre. N'hi ha prou amb recordar com, a les 24 hores d'unes eleccions, M.Rajoy va aplicar polítiques contràries a les promeses de la campanya. I ho va explicar amb el seu inimitable estil: "no he cumplido con mi palabra, pero he cumplido con mi deber", com si el primer deure d'una persona digna no fos complir la seva paraula.

Tothom ho sap: la política està feta d'enganys i tothom ho accepta amb normalitat perquè l'engany es refereix als assumptes ordinaris, per així dir, els impostos, els serveis, el deute, les lleis. La cosa canvia si es tracta d'un assumpte extraordinari, alguna cosa que no passa sinó una vegada cada molts anys, decennis, pot ser segles. Enganyar les expectatives d'alliberament de la gent en meitat del camí, voler fer-la retrocedir, substituir la fi de la independència de Catalunya i l'alliberament nacional per l'hegemonia d'un partit, per l'administració "d'esquerres" d'una coalició d'antiindependentistes, canviar el somni de la llibertat per la seguretat de les cadires i sous dels seus beneficiaris, frustrar la voluntat de tot un poble i lliurar-li a l'enemic provoca una molt més gran indignació, una indignació apocalíptica.

Un intent d'assassinat civil

Els darrers mesos, l'humil autor d'en Palinuro ha patit un intent de linxament per part dels seguidors d'ERC. L'excusa era que insultava al partit. Un veritable disparat perquè els partits, com persones morals, no són "insultables", com no ho són les esglésies o els clubs esportius. No té cap sentit dir "el partit X o Y és un fill de puta". Només són "insultables" les persones físiques. Una altra cosa és que els sectaris de qualsevol secta creguin que, quan es critica la seva secta, se'ls insulta a ells personalment. Però això són els sectaris. Suposo que els catòlics no sectaris no van sentir-se insultats quan Luter va dir que el Papat de Roma era "la puta de Babilònia". Els catòlics sectaris, en canvi, diuen creure que la crítica a la seva església és un insult i per això han inventat el pecat (i delicte) de la blasfèmia. Exactament com els sectaris d'ERC pels quals tota crítica al seu partit és un insult, una blasfèmia.

Tanmateix, totes les persones morals són criticables, fins i tot amb paraules grosses, sobretot en el debat polític. Dir d'ERC que és una escòria no és cap insult, sobretot si, a més a més, es pot provar. Veiem:

Llista abreviada dels insults, difamacions i calumnies que he rebut els darrers dos mesos per ordre alfabètic: Aboca merdes, avi, borracho, brossa, carroñero, coco de nens, convergent, chulo, Cotarat, cuñao, dement, destructor,  difamador, egocèntric, energumen, estafador d'idees, felipista, defensor dels GAL, fundador dels GAL, fill de puta, gilipollas, idiota, ignorant, imbècil, inefable, infiltrat, intel·lectual de bodeguiya, intoxicador, liviano, engreido, mal parit, mercenari, mossèn, pagat, obsessiu, odiador, policia, rata, tòxic. Per descomptat estalvio les decenes de vegades que m'han recordat de prende "la pastilleta" i anar a dormir, en una mostra clara d'originalitat.

Tinc totes les captures amb els autors. Són gairebé tots militants d'ERC, alcaldes, regidors, càrrecs amb sous públics, fins i tot diputats i diputades al Parlament i al Congrés. Algún d'ells adornen els insults gràficament: com es veu a la dreta. En cap moment ERC ha desautoritzat a ningú d'aquests insultadors, tot i que Twitter ha tancat el compte d'un tal Pere Vigo, militant, ex-alcalde i exdiputat d'ERC, per assetjament. I si un partit no desautoritza aquestes monstruositats les empara; doncs, és una escòria de partit. I escòria és poc.

Criticar un partit i criticar-ho en termes durs no només no és un insult sinó que és un dret de llibertat d'expressió que no necessita més explicació. Mai he insultat a ningú i, si, de vegades he pogut incórrer en expressions insultants personals cap a ningú, des de ja li dimano perdó.

Però és que, a més dels insults, difamacions i calumnies, he sigut també víctima d'altres maniobres de desprestigi. La més clara: un intent de difamació sorgida de RTV3, quan una mà misteriosa va facilitar a un periodista uns papers interns, projectes pressupostaris on es preveia pagar-me milers d'€ (no em recordo quants, però molts), insinuant que els cobrava, com fan els contertulians habituals amb contracte. Però com que vaig rebutjar contracte algú i no vaig cobrar un sol euro de TV3, l'intent de desprestigi va restar palès. Ningú sap qui va treure els papers interns, però és evident que algú va fer-ho amb un clar intent de difamació. I tothom és lliure de pensar qui.

La història de RTV3: des de fa més d'un any estic vetat a tots els programes, quan abans em cridaven tant que vaig aparèixer a Polònia. La pràctica dels vets, censures, llistes negres per raons ideològiques és sempre el mateix: algú que, com podria ser el meu cas, va aparèixer sovint a la pantalla, de sobte deixa de sortir. Els censors confien en dues coses: 1ª) la feble memòria del públic que, normalment, no s'adona que els comissaris polítics decideixen per ell; 2ª) el temor de les víctimes de la censura a denunciar la seva situació perquè, com tothom sap, els maltractadors, en veure's descoberts, cerquen sempre d'abusar per segona vegada de la seva víctima, acusant-la de "victimisme". Un cas evident: Sergi Sol, assessor de "polítiques estratègiques" del vicepresident Aragonès, amb un sou públic de més de 75.000 € a l'any, contertulià habitual a TV3, on amaga la seva condició. Aquest home fort de RTV3 compta amb la confiança de Junqueras, és el comissari polític d'ERC i l'encarregat de fer la propaganda del partit i menystenir a l'independentisme. En un article sorprenent intitulat "¡Viva TV3!" va dir que els que es queixen de la seva censura, en el fons és fan les víctimes i es creuen més importants del que són. Típica tàctica de maltractador.

No tinc cap desig d'anar a RTV3 perquè, a diferència d'aquesta escòria, no em cal fer propaganda de res, ni tracto d'enganyar, ni demano vots a ningú, ni he d'aconseguir que el públic s'empassi les mentides del partit. Però m'indigna que uns sectaris facin valer els mitjans públics per manipular l'opinió, mentir, estafar, atemptar contra la llibertat d'expressió i tractar de silenciar la discrepància en interès del seu partit. Si no hi ha llibertat i igualtat d'expressió, no hi ha estat de dret; sense isegoria, cap democràcia.

El fons de la qüestió, el que la secta no pot tolerar és que algú critiqui ERC en dos punts decisius: 1º: l'estructura mateixa del partit: un partit de càrrecs pagats amb sous públics per gestionar el comú en benefici del mateix partit que no és una altra cosa que una mena de PRI (Partido Revolucionario Institucional) mexicà, és a dir, una agència de col·locació de fidels i un modus vivendi d'un munt de persones. 2º: la seva política respecte a la independència. ERC ha estafat i enganyat al seu electorat, presentant-se com a independentista quan no ho és. Van guanyar les eleccions fingint ser independentistes ("ningú més independentista que jo", deia el VP Junqueras) i, un parell de setmanes després, ja estava Gabriel Rufian en Madrid dient que ell no és independentista. La cosa no seria important si el mateix Rufián no fos el portaveu del partit perquè, com es pot creure que un partit és independentista quan el seu portaveu nega expressament que ell "i centenars de milers de catalans" ho siguin? Això és una estafa indignant com una catedral.

És clar, quan s'acosten eleccions els d'ERC tornen a dir-s'hi "indepes". Junqueras torna a dir-ho des de la presó. Heu sentit alguna vegada al MHP Puigdemont dir que és independentista? Mai, oi? El que necessita dir-ho sovint, en el fons, com tots sabem, no ho és. Junqueras, Tardà, Aragonès, Torrent, etc., sempre diuen que el seu horitzó és la independència, una altra forma d'enganyar perquè, l'horitzó no es pot assolir mai, és com el que diu que el seu horitzó es erradicar la miseria o la infelicitat, mentres que el que es tracte aleshores no és si tenim una esperança d'independència, sinó si estem disposats a fer-la efectiva aquí i ara.

L'estafa rau aquí: no ho estan. En canvi estan disposats a tornar a l'autonomisme.

I també a posar en marxa la seva immensa maquinària partidista per tractar de matar civilment a un ciutadà que gosa exposar les seves mentides.

I no oblidem que qui és capaç d'organitzar el linxament i la mort civil d'un ciutadà, serà capaç, si pot, d'anar més lluny en la seva infame dictadura.

"Els nous dictadors"

Demà, a La Central de Barcelona, parlarem de dictadures, mentre es pot fer i abans que també és prohibí parlar-ne i, després, simplement parlar.

Palinuro cierra

Las gentes de espíritu libre saben que lo importante en la vida no es cómo llegas, sino cómo te vas.

Ningún intelectual español o catalán, que yo sepa, ha hecho algo semejante al blog Palinuro. Son doce años ininterrumpidos día tras día, de una obra en la que hay crónicas, literatura, críticas de libros, de exposiciones, de cine, de teatro, cuestiones sociológicas, políticas, filosóficas, etc., y, en los últimos tiempos, una atención exclusiva, minuciosa, cotidiana, a la lucha de Catalunya por la independencia. Más de un millón de palabras. Sin apoyo alguno, diario o periódico, ni infraestructura, ni ayuda. Nada. En abierto, con acceso libre a todos/as en licencia creative commons que autoriza el uso libre del material con solas dos condiciones: no tergiversarlo y citar al autor.

Efectivamente, Palinuro ha sido un éxito: 10.000 lectores diarios directos del blog y otros tantos a través de reproducciones. Mucha gente me dice que es su primera lectura en el día. Por estas personas, por el respeto que les tengo, así como a mis seguidores en FB o Tuiter (unos 200.000 a estas alturas) es por lo que he retrasado el momento del cierre.

Pero este se ha hecho inevitable. El blog me consume mucho tiempo que necesito para tareas propias de creación. Y me causa problemas y dificultades. Lo de menos es que me encuentre mis textos por ahí, mejor o peor plagiados, a veces con mis mismas palabras, pero sin citarme. Puro parasitismo intelectual, sobre todo en los medios audiovisuales. Y el gremio publicístico se autoprotege cerrando filas. Lo peor es que no solo se saquea Palinuro sino que, además, se trata de silenciar al autor. En España y en Catalunya. En la izquierda y en la derecha, en el independentismo y en el unionismo.

Al margen de elMón.cat (un artículo a la semana) y La República (uno al mes) no tengo acceso a ningún medio de comunicación escrito o audiovisual. Mis ideas, propuestas, etc., se conocen porque Palinuro está en abierto y es gratis, pero casi nadie cita la autoría, aunque se beneficie por ello. Salvo para atacarme. Entonces aparezco profusamente, incluso con "noticias" inventadas. No he ido casi nunca a las radios catalanas y escasísimas veces a TV3 pero mucha gente dice que me paso la vida en el plató y hasta algún avispado se inventa que cobro no sé cuántos miles de euros que jamás he visto juntos. Y, hala, a desmentir un sucio ataque personal de parte de quienes encuentran lógico que cualquier zoquete o zoqueta españoles cobren millonadas por mentir. Y sin ayuda de quienes, siendo asiduos a los estudios, y beneficiándose de Palinuro sin citarlo, sí cobran.

La esfera pública es tan corrupta en Catalunya como en España. Dominan las fórmulas y repartos de partidos, los enchufes, las capillas, los amiguismos, las banderías y las listas negras para aquellos/as que, como Palinuro, no son de fiar, ya que no se atienen a consignas partidistas. Insisto, en la izquierda y en la derecha, en el independentismo y el unionismo.

Así que, como no he encontrado apoyo alguno en la esfera pública catalana sino, al contrario, más inquina que en la española, cierro Palinuro y que cada cual se busque la vida. Tengo montañas de trabajos en marcha y muchos proyectos que requieren toda mi atención. Seguiré en las redes, comunicando mis actividades públicas y mis opiniones, pero nada de textos largos, que llevan mucho trabajo y tiempo y solo sirven para que me tengan más tirria quienes son incapaces de producir algo propio más extenso que un tuit. Y, por supuesto,  mantendré mi convicción independentista catalana en todo momento. 

La decisión estaba tomada días antes de que el portavoz de ERC en Madrid, en compañía de un ideólogo de Podemos que apoyó el 155, dijera que él no es soberanista ni independentista y, supongo, su partido, tampoco. Pero esta tomadura de pelo a millones de personas pasadas unas elecciones en donde se dio a entender lo contrario, la ha acelerado.

Donec perficiam.

¿Salida dialogada o diálogo de salida?

A estas alturas del guion, la salida dialogada no se vislumbra, para desesperación de quienes confían en la capacidad de los seres humanos para llegar a acuerdos racionales. O sea, usando la razón. El vicepresidente Pere Aragonès avisa de que a Pedro Sánchez se le han acabado las excusas para no negociar una salida. No estoy seguro de qué se deba entender aquí. Sánchez no ha necesitado excusas para no negociar. O, mejor dicho, ha tenido mil, siendo la primera que al unionismo, por él solemnemente representado, no le da la gana de negociar nada con los independentistas. Las otras novecientas noventa y nueve sobran. No hay ni habrá negociación simplemente porque no. Esa excusa es imposible de rebatir con argumentos racionales.

Las reacciones del gobierno español, cada vez más irracionales, arrastran a los demás, por ejemplo, las autoridades del Parlamento europeo. Estas actúan ya  con el mismo desprecio por los derechos fundamentales de los diputados con que lo hacen las españolas. Todo se pega. Especialmente lo malo.  Y, con la ayuda de la brigada Borrell, en lucha permanente contra la Leyenda Negra, los responsables de este nuevo desaguisado, con rasgos de sainete, se han metido en otro jardín jurídico y han encendido una mecha de acción política en el Europarlamento que ya les está estallando en la cara. Quisieron impedir que las voces de Puigdemont, Comín y Junqueras pudieran escucharse. Han conseguido amplificarlas, pues diversas fuerzas con representación parlamentaria, plantearán la necesidad de que la Cámara debata sobre la situación en que se encuentran tres de sus miembros electos. El mejor aliado de la República catalana en la tarea de europeizar el conflicto España/Catalunya es el gobierno español, como siempre. 

En otros casos, la irracionalidad del gobierno, su nerviosismo ante la llamada cuestión catalana, lo lleva a mostrar una insólita burricie al enfrentarse no solo a la europeización sino a la internacionalización del conflicto a través de la ONU. Tenga el valor, alcance e importancia que tenga el informe del grupo de trabajo sobre detenciones arbitrarias (por lo demás, demoledor para la justicia española), cuando lo recibe un país civilizado, contesta en debido tiempo y forma a través de los protocolos y cauces establecidos. La contestación es muy sencilla: el gobierno se da por enterado del contenido del informe y se permite el lujo de recordar al grupo de trabajo que, como Estado de derecho que es, en España rige la separación de poderes y no está al alcance del gobierno interferir en el Poder Judicial.

Y colorín colorado.  Eso será verdad o no. Palinuro, sabido es, piensa que no. Pero no es él quien haya de contestar al grupo de trabajo, sino el gobierno y lo que cualquier gobierno inteligente haría sería contestar a lo Marchena, "vamos a ver, en España hay división de poderes, etc., etc". Es lo más inteligente, tanto si es cierto como si no. Si lo es, porque lo es; y, si no lo es, porque corresponde al grupo demostrar que no lo es o que ni siquiera puede invocarse, como sostiene Ben Emmerson. En todo caso, ganaría tiempo, en lugar de quedar como un régimen patibulario. 

Al gobierno español le ciega la ira frente al independentismo que no solo no se doblega, sino que persiste y avanza. A cuenta de combatir el "relato independentista" en el exterior, el ministro de Asuntos catalanes, Borrell, anda provocando conflictos diplomáticos por doquier. Con su asesora de España global que, en realidad, es España cañí, ha comenzado una campaña bastante sucia de desprestigio del grupo de trabajo y de sus integrantes, acusándolos de parcialidad y contubernio antiespañol, para abreviar la consabida monserga. Aunque estas acusaciones fueran ciertas, que no lo son, se habrían debido formular antes del requerimiento de grupo de trabajo. Una vez se supo que este iba a tratar el asunto, el gobierno debió presentar la correspondiente reclamación. Haber callado entonces y acusar ahora es lo típico de los tramposos o los concursantes no galardonados en premios literarios: se esperan al fallo del jurado y solo entonces descubren que está lleno de vendidos y analfabetos. 

No hay salida dialogada para el gobierno de España. Su apuesta es por la represión, la unilateralidad (por ambas partes) y más represión. Hasta la ruptura y la salida final en la que el único diálogo será: 

- Usted primero.

- De ningún modo. Primero usted. Yo apagaré la luz. 

TINSTAFL

Margaret Thatcher, la Iron Lady de los 80s, era firme seguidora de la escuela austriaca de economía y sus derivadas neoliberales. Recordaba a veces el lema de todas,  TINSTAFL, There Is No Such a Thing As a Free Lunch, "no existe el almuerzo gratis". A menudo recurría a una variación de su cosecha metodista de estricta observancia que le ha ganado el odio eterno del gremio de sociólogos, TINSTAS, There Is No Such a Thing As Society, "la sociedad no existe". Según ella solo existen los individuos y las familias.

Individuos o familias, nada es gratis; todo tiene un coste. Almuerzos o alcaldías. El artículo de Jordi Mercader es una buena guía para orientarse en los meandros de los pactos municipales en Barcelona, joya de la corona, aunque nadie sepa de qué corona. Grosso modo las dos opciones más verosímiles son la independentista y la de izquierdas. Pero no son equiparables, aunque una visión superficial así lo entienda. Si el veto recíproco ERC/PSC se mantiene, y no se ve cómo podría no hacerlo, la opción de izquierda aparece como segura ganadora ya que los números dan al sumar los concejales de los comunes, los del PSC y los votos que sean precisos de Valls/C's. A la opción independentista no le dan los números de ERC y JxC y, sin embargo, resulta más verosímil que la de izquierda con el PSC y los votos de C's, ambos partidos del 155. Verosímil la considera Maragall que insiste en negociar un acuerdo con los comuns y JxC.

Asombra la inquina que la alcaldesa muestra a este pacto. El veto de los comunes a JxC es más fuerte que el recíproco ERC/PSC y más fuerte también que el de los comuns a C's. Y eso requiere alguna explicación, dado que el pacto independentista tendría los votos de JxC gratis, en aparente contradicción del principio TINSTAFL. Pero solo aparente: la alianza con JxC supondría el coste para los comuns (en cuyo seno alienta Podem) de tener un alcalde independentista en Barcelona. Y ese coste les es inasumible, porque rompería el propósito de cerrar el paso al independentismo y, además, haría ya definitivamente imposible que los de Podemos se calzasen algún ministerio en Madrid, de esos que dicen que no les importan.

Mercader termina su crónica con filosófico pesimismo juzgando que los tripartitos municipales "son una entelequia al día de hoy" porque nadie quiere pagar los costes y, como sabemos, nada es gratuito.  No es que no haya nada gratis; es que el acto gratuito mismo es filosóficamente imposible, como comprueba el Lafcadio de Las cuevas del Vaticano, de Gide. Por eso,  las partes negociadoras suelen pedir altura de miras a los demás, capacidad para poner los intereses generales por delante de los particulares... ajenos.

Al final, así como la batalla de Catalunya en las europeas se dirimió entre Carles Puigdemont y Oriol Junqueras, la de Barcelona es entre Ernest Maragall y Ada Colau. El eje independencia/no independencia, que es el que importa aquí, va de Puigdemont a Colau. Entre ambos, ERC; en qué posición exacta es justamente lo que está en debate hoy. La historia personal de los dos candidatos ilustra mucho sobre su actitud. Pero lo decisivo son las decisiones que tomen ahora, en las circunstancias actuales. 

En Maragall, que viene del PSC, pesa el discurso social de izquierda. Pero pesa más la pertenencia a un partido cuyo presidente es un preso político. Ese peso se aligeraría si el propio presidente alentara el entendimiento por lo social/izquierda con los comunes. Sin embargo, en la medida en que aparezca el PSC en el horizonte o, incluso, se siente a la mesa de una coalición la cuestión se pondrá más difícil. Y llegará a imposible si, para hacer realidad su propósito de impedir un alcalde independentista en Barcelona, Iceta pretende imponer la alcaldía de Ada Colau. 

A su vez, Ada Colau, tiene que elegir entre dos opciones: el pacto independentista con JxC o el pacto antiindependentista con el PSC y C's. Ambas tienen ventajas e inconvenientes para ella. Tantas que puede ocurrirle como al asno de Buridán, que murió de inanición al no poder decidirse entre dos montones de heno.   

No, señora, no cuela

En el post de ayer, La izquierda como pretexto, Palinuro consideraba "ladino" el discurso "de izquierda" de Ada Colau. Ayer también, la alcaldesa en funciones, que está en ofensiva comunicacional, publicaba un artículo en El Periódico con un titular combativo y exquisitamente equidistante: "en ningún caso iniciaré una negociación con Valls o Artadi".Es un artículo muy medido y aun  más ladino y mistificador que su vídeo de autobombo. El mismo empeño en mantenerse en la alcaldía pretextando un gobierno "de izquierdas" que, en realidad, es parte de una operación de Estado para impedir un gobierno independentista en Barcelona, al coste que sea, como paladinamente dijo Miquel Iceta tras las elecciones.

Al coste que sea.

El artículo de la principal edil trata de prestar ese servicio a base de mucha mala fe, ambigüedad, falacias y demagogia. Eso sí, astutamente, calculadoramente presentado. Casi consigue parecer un texto de izquierda. Y por eso hay que analizarlo con objetividad. Aunque podríamos ahorrárnoslo: el artículo descubre su intención oculta (impedir una alcaldía independentista) por la misma clamorosa ausencia que se da en el vídeo. Si en los más de seis minutos de duración de este no se hablaba en absoluto de independencia, en las 786 palabras del artículo, tampoco se menciona la palabra ni una vez. Como si la cuestión independentista no existiera. En una ciudad en la que se dan diadas de millones de personas pidiendo la independencia, capital de un país en el que más de dos millones votaron independencia bajo la porras de la policía y en la que vivían y/o trabajaban los dirigentes independentistas hoy encarcelados o en el exilio que  le merecen una referencia en passant, muy coherente con el hecho de que no le hayan preocupado a lo largo de su mandato. Solo esto ya prueba que el artículo es lo que los evangelios llamarían un "sepulcro blanqueado".

A lo más que llega a acercarse a la cuestión candente en Catalunya es a hablar de un "contexto a nivel catalán y estatal convulso", precisando luego que vivimos una situación caracterizada por "un contexto muy complejo a nivel nacional (sic), con líderes sociales y políticos presos injustamente y por la judicialización de la política, que siempre he denunciado y no dejaré de hacerlo nunca". Los presos políticos siguen sin aparecer, sustituidos por esos "políticos presos" (terminología oficial) y la denuncia de la judicialización de la política, también formulada por sus amigos del PSOE hasta que han pasado a ser ellos quienes la alimentan.

La falacia de ocultar y negar el independentismo, sobredimensionando la dimensión social con cantos a la acción de la izquierda se apoya en trucos retóricos que acentúan la mala fe del texto. La equidistancia entre Valls y Artadi, poniendo al mismo nivel lo que representan, es repulsiva. Artadi es la segunda de la lista JxC, encabezada por Quim Forn, uno de esos presos políticos injustamente. Los concejales del PSC, con los que Colau quiere gobernar, son de un partido responsable de esa injusticia. Y responsable también hoy del encarcelamiento de Junqueras, presidente del otro partido con el que quiere hacerse esa coalición de "izquierdas".

El escrito da por sentado, sin duda alguna, que el PSC/PSOE es un partido de izquierda. Es posible en lo que respecta a España; en España sabrán. Pero en Catalunya, el PSC/PSOE es el partido del 155, corresponsable de su aplicación junto a M. Rajoy y comprometido a volver a aplicarlo si lo considera necesario. Y, si alguien está dispuesto a "hacer lo que sea" para evitar algo, una nueva aplicación del 155 y subsiguiente encarcelamiento de más "líderes y políticos", estará a la orden del día.  Nadie de izquierdas de verdad haría semejante cosa.

La alcaldesa en funciones sostiene que las tres fuerzas de izquierda tienen mucho en común. Seguramente. Y las dos netamente independentistas (ERC y JxC), que la alcaldesa quiere ver enfrentadas, también tienen mucho en común: los presos/as y exiliadas/os políticos y la independencia. La cuestión es ¿a cuál de las dos cuestiones en común prestará más atención ERC? Esa pregunta se contesta con otra: ¿de dónde saca Ada Colau que es de izquierda proponer una coalición orientada mayoritariamente a las cuestiones municipales con el fin de impedir otra orientada mayoritariamente a la defensa del derecho de autodeterminación?

Alíese Ada Colau con ERC, admita que Ernest Maragall sea alcalde como lista más votada; tolere el apoyo, ya ofrecido sin condiciones, de JxC; coopere en un gobierno municipal en el que la reivindicación independentista no será óbice para una gran expansión de las políticas municipales concretas de izquierda. Por mucho que la alcaldesa quiera identificar a JxC con la derecha tradicional catalana, no puede ignorar que la coalición es transversal y seguramente más que el gobierno municipal de izquierda que también se anuncia transversal pero excluye una opción por su presunto carácter de clase.

Porque, en el fondo, lo que se excluye es el independentismo.

Recuérdese: harán lo que sea. Hasta escribir artículos ladinos. 

La izquierda como pretexto

Tiempos de tanteos. Colau agradecerá la ayudita de El Confidencial que la convierte en protagonista de las negociaciones, siendo así que lo es y como tal ejerce, Ernest Maragall. Son cosas que pasan. La foto tiene también una lectura coreográfica suculenta.

El discurso de los comuns en Barcelona (el de Colau) es ladino. El de la CUP, Guanyem Girona, (el de Salellas) es torpe y contraproducente.

Para verlo, permítase una pequeña digresión sobre la política catalana hoy, aquí, ahora mismo; no en años pasados o en nebulosos futuros. Aquí y ahora.

Aquí y ahora en la sociedad catalana hay dos fracturas. Una, más o menos común a todas las sociedades, entre la izquierda y la derecha; la otra, específica solo en algunas sociedades, entre el independentismo y el unionismo. El conflicto izquierda/derecha tiene su importancia, claro, pero se mueve en parámetros habituales en las sociedades industriales: una derecha extrema, otra liberal, otra demócrata cristiana, otra populista; un centro más o menos bien dibujado y una izquierda municipalista, otra anarquista, otra comunista, otra democrática radical, otra socialdemócrata. Y algunas otras opciones minoritarias ecologistas, animalistas, feministas, etc.

Pero hay hay un factor que obliga a reconsiderar este idílico panorama: el factor nacional. El conflicto independentismo/unionismo hiende el sistema de partidos en Catalunya introduciendo variantes que no cabe ignorar so pena de no entender nada. Por ejemplo, la derecha liberal, como la izquierda municipalista y la radical, aparecen divididas entre una versión independentista y otra unionista. JxC agrupa partidos conservadores como puedan serlo los españoles, pero que se diferencian de ellos en la cuestión nacional. Podem y los comuns serán muy municipalistas, pero no independentistas, como si lo es la CUP. Salvando distancias siderales, ERC puede compartir objetivos con el PSC, pero su independentismo es una sima infranqueable entre ellos.

No es exagerado decir, pues, que la fractura independencia/unión es dominante en la sociedad catalana y así lo entiende la mayoría de la población que evidencia reiteradamente su voluntad de independencia. La última vez, el domingo pasado, en que el independentismo venció al unionismo claramente en Barcelona. Ese dominio, esa hegemonía, esa mayor importancia de la cuestión nacional sobre la fractura izquierda/derecha es el eje de la política catalana ahora mismo: por esa hegemonía hay personas exiliadas, presas, embargadas por razones políticas; por esa hegemonía hay en marcha una farsa judicial equivalente a una causa general contra el independentismo; por esa hegemonía, el independentismo acaba de ganar limpiamente las elecciones a la Cámara de Comercio de Barcelona. 

Volvamos al discurso de las "coaliciones de izquierda" que proponen en Barcelona los comuns y en Girona los mismos y la CUP. ¿Qué sentido tiene hipostasiar la contradicción izquierda/derecha cuando la independencia/unión es abrumadoramente hegemónica y eje de la vida política catalana? El debate izquierda/derecha, desde luego, es muy importante, pero ¿qué sentido tiene darle mayor importancia que al que es vivido más a fondo por más gente sino el de intentar taparlo, oscurecerlo, que no aparezca? Es maravilloso que en el larguísimo video de autobombo de la alcaldesa Colau no se mencione ni una vez el independentismo o la independencia.  

Los discursos de Colau y Salellas se hacen lenguas de las posibilidades de gobiernos "de izquierdas", progresistas, con políticas avanzadas, sociales, etc., políticas valientes contra "las derechas". ¿Qué derechas? ¿Las españolas o las independentistas catalanas? Las dos, sin duda. Por eso la invocación a las "izquierdas" y la erradicación de toda referencia a la independencia, cuestión extraña, lejana, irrelevante, como la llegada del Mesías. Vayamos a lo tangible, lo inmediato, lo práctico. Todavía no han dicho lo de "los problemas que de verdad importan a la gente", prefacio a lo de "la Constitución que nos dimos entre todos", pero les falta el canto de un duro. (¡Ah, aquellos duros de plata, que caían de canto!).

Seamos realistas, como Cándido, y "cultivemos nuestro jardín". Esto no es ya ignorar la independencia; es ir contra ella con falacias e ilusiones.

Este discurso "de izquierda" local debe explicar qué margen de autonomía progresista piensa disfrutar en las condiciones autonómicas que nos han traído hasta aquí. Y no solamente eso: también habrá de explicar cómo se ganará el corazón de ERC, pilar imprescindible del pacto "de izquierda". Su propuesta no es una bagatela: ERC ha de olvidarse de su alma independentista (y, de paso, la republicana) y ejercitar la izquierdista en amor y compañía con el PSOE, partido del 155 y responsable de tener en la cárcel y en el exilio a su gente. No sé si la probada paciencia cristiana de Junqueras, presidente de ERC, lo llevará a aceptar esta ofensiva indiferencia con la resignación con que Job recibía los castigos del Señor. Se me hace cuesta arriba creer que lo acepte su partido y fuera totalmente de mi alcance que lo hagan los electores. 

En el caso de Colau, el discurso es ladino porque no solo oculta la finalidad antiindependentista, sino que pretende convencer a ERC de que necesita un pacto "de izquierdas" que no necesita. Maragall será alcalde en segunda como lista más votada salvo que los "izquierdistas" de los comuns y el PSC introduzcan new game in town contando con los españolazos de C's para dar mayor salero a la aventura. Pero, para eso, han de atreverse.

En el caso de Salellas, el discurso es torpe porque quiere introducir una cuña en el independentismo, poniéndose en manos de los unionistas al pedir los votos o, cuando menos, la abstención del PSC. Una propuesta de pacto ERC/Guayem/CUP para desbancar a JxC sería legítima, incluso ahora, si no precisara la intervención arbitral del unionismo; un unionismo que, como dice Iceta, está dispuesto a hacer "lo que sea" para que Barcelona no tenga un alcalde independentista. Pues no te digo nada en Girona.  La propuesta no es legítima, aunque sea legal. No es legitima desde la legitimidad del mandato del 1-O. No puede ser que haya más distancia entre dos independentistas que entre un independentista y un unionista.

Hablar y hablar sin parar de "la izquierda" no sirve de nada. En concreto, aquí y ahora, cuando se invoca la izquierda con añadidos elegantes como progresista, transparente, avanzada, social, etc., exactamente, ¿de qué izquierda se está hablando? ¿La municipalista? ¿La anarquista? ¿La comunista? ¿La republicana (en sentido "cívico", claro, ya que el institucional es tan anatema como la independencia)? ¿La socialdemócrata? ¿La izquierda liberal?

De lo que se está hablando es de frenar la independencia.