El meu article avui a elMón.cat:
*********
Sis dies ha trigat el vicepresident en funcions i president putatiu de la Generalitat, Pere Aragonès, a pronunciar-se públicament sobre els aldarulls, bàsicament provocats per la policia d’uniforme (sovint sense identificació), la de paisà i la “incontrolada”. Un esclat de repressió i violència amb episodis de crueltat, que amenaça de fer-se crònic. Sis dies li han calgut per comparèixer, i ho ha fet arrossegat pels mitjans i les xarxes. Estava amagat, esperant que la crisi remeti. No es pot parlar de precipitació.
I què ha dit l’home que fa uns dies es presentava com el demiürg de les “quatre revolucions”, la social, la feminista, la verda, i la democràtica? Res, literalment res, que no estigui al protocol de totes les autoritats del món per justificar actes vandàlics, il·legals fins i tot criminals, de les forces repressives sota el seu comandament i… responsabilitat.
És un protocol senzill, a l’abast dels governants: 1) suport a les forces repressives; 2) la repressió és per protegir la llibertat d’expressió; 3) tolerància zero amb cap violència (que no sigui la nostra); 4) qualsevol irregularitat que s’hagués pogut cometre serà investigada, si de cas, més endavant. I Aragonès l’ha seguit fil per randa.
Cap diferència entre aquestes declaracions i les de qualsevol dictador justificant l’acció repressiva d’un Estat policíac. Cap diferència tampoc amb les declaracions del ministre Grande Marlaska, l’invicte jutge d’instrucció de les tortures, amb la mateixa finalitat: encobrir l’acció repressiva policíaca per motius polítics; millor dit, per motius de persecució política.
Amb això es posa un mur de protecció de la repressió davant els drets dels ciutadans, es fa possible la violència i el vandalisme, els muntatges policiacs i tota mena d’abusos que curullen amb el dret dels policies a querellar-se privadament de franc contra els ciutadans. Una sobreprotecció de la policia a costa de l’infraprotecció dels ciutadans que caldria abolir.
Al capdavall, hi ha la compareixença d’Aragonès, i res més. Tots els altres que podrien explicar-se han emmudit. Tanmateix, les paraules d’aquell ens donen la clau de les intencions d’ERC a les negociacions per la formació de govern. Un govern que no qüestioni l’estructura del règim del 78. Per això la seva insistència a comptar amb els comuns. Els comuns representen el “sentit comú” i són garantia que no hi haurà aventures hiperventilades, un pes mort que impedeix l’enlairament del globus de la independència. El truc és conegut a teoria de jocs i es diu: "limitació forçada d’opcions". La seva fórmula: em sap greu, jo ben voldria la independència, però els meus imprescindibles aliats, els Comuns, no volen sentir-ne.
Tothom sap que els comuns no són gens, d’imprescindibles. Ans al contrari, són perfectament prescindibles. I tothom sap també que això no importa pas un rave, car és una excusa per no haver de proclamar la independència, és a dir, un moment decisiu d’incertesa que els republicans tracten d’evitar. No són independentistes i no ho han estat mai. Professaven un independentisme folklòric de bella consciència patriòtica quan eren minoritaris i la dreta no ho era d’independentista. Quan la truita ha voltat s’han trobat a una situació ridícula, havent de fer valer l’independentisme com fórmula buida d’una finalitat a la qual no han cregut mai.
Aquesta ja molt clara intenció de castrar l’objectiu associant-se als comuns és una punyalada a l’esquena del projecte independentista. Res d’estrany que la seva imposició sigui difícil, gairebé impossible si hem de prendre al seriós els postulats de JxC d’anar pel dret cap a la DUI o hem d’escoltar les declaracions del MHP Puigdemont dient que la proposta d’un referèndum acordat amb l’Estat és una quimera.
Era d’esperar: la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies. A deu dies d’unes eleccions els resultats de les quals són un triomf sense precedents de l’independentisme no hi ha govern ni indicis que pugui haver-hi. Les negociacions semblen més secretes que les del conclave del col·legi cardenalici. Envoltats a un dens silenci, els dirigents dels partits, sempre tan xerraires als mitjans, passen ara muts, “com ombres sota la nit solitària i escura”, igual que Enees i la sibil·la a l’entrada de l’inframón, segons Virgili.
El soroll del carrer no es pot pas amagar sota el silenci dels que volen tornar la fletxa cap al carcaix.
