Aquesta és la qüestió: si paga la pena demanar allò que és impossible. Soyez réalistes: demandez l'impossible, es deia als mítics 60 's. Sense dubte, els cartesians francesos no pensaven als impossibles metafísics. És el cas del referèndum pactat, un impossible metafísic, car frisa el nucli de l'ésser d'Espanya. Encara que, objectivament, Catalunya sigui una colònia, Espanya no es veu a si mateixa sense ella. El problema és transcendental. No hi ha una realitat "Espanya" que pugui separar-se de Catalunya i continuar essent Espanya. Els nacionalistes espanyols estan convençuts que la independència de Catalunya suposa el suïcidi d'Espanya que no pot admetre-la encara que el resultat del referèndum fos el 120 per cent a favor. Per tant, cap referèndum. És, doncs, una impossibilitat metafísica.
Quin és el sentit de seguir amb la sonsònia del referèndum pactat com programa del govern sortit de les eleccions? Només pot ser l'interès per ajornar el moment de la declaració d'independència quant sigui possible. I pot ser-ho molt si l'Estat es presta al joc de les simulacions i el llenguatge mistificador de les negociacions, en lloc de negar brutalment cap possibilitat de referèndum i destrossar la pantomima amb el seu esperit de l'inspector Clouseau.
Només la intervenció exterior pot assegurar la celebració d'un referèndum pactat i vinculant. Però no és fàcil imaginar una intervenció europea sense una prèvia crisi d'ordre públic, política, un conflicte de tal magnitud que provi l'incapacitat de l'Estat espanyol de garantir l'ordre públic i la seguretat ciutadana sense vulnerar massivament els drets fonamentals de les persones.
Contrastat el caràcter quimèric del referèndum pactat, quina serà la proposta alternativa? Es diu la confrontació intel·ligent; amb l'Estat, s'entén. Sona bé, però com s'articula? És a dir, suposant que ERC acceptés que el referèndum pactat és una quimera, que ja és suposar, i que es constitueixi un govern independentista que aixequés la DUI, quina hauria de ser la seva proposta davant la imprevisible reacció de l'Estat?
Entre els mitjans d'acció col·lectiva diguem proactiva hi ha una "ultima ratio" tradicional que no es pot menystenir: la vaga general, que és la forma més completa de desobediència.
