La cinquena columna espanyola al si de l'independentisme

El meu article d'avui a elMón.cat. 

 

***************************

 

A aquestes hores de la funció ha quedat meridianament clar que ERC no és un partit independentista si per a partit independentista hom entén un que té la independència com a objectiu prioritari aquí i ara. Ans al contrari, la prioritat republicana és el govern “efectiu” de la comunitat autònoma catalana; resoldre, diu, els problemes reals de la gent, amb polítiques públiques progressistes. Una tria convencional d’esquerra que no té res a veure amb la independència. 

 

Però, com que hi ha una tradició republicana que cal conservar i, sobretot, un munt de vots independentistes per guanyar, ERC tracta de barrejar un discurs boirosament independentista amb un republicanisme no menys boirós. Una mena d’esperit del pacte de Sant Gervasi degudament actualitzat. Tres anys de govern independentista, incapaç d’avançar cap a la independència, han fet palesa la mistificació d’un lerrouxisme renascut. L’eco del sorollós “doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” esdevingué els gemecs espaordits del “no en som prous”, “no es pot fer la independència contra la meitat de la gent”, “no n’hi ha prou amb el 50,1 %”, “cal que siguem la immensa majoria”, etc., etc. Resumint, l’estafa d’ERC consisteix a fingir que treballa per a una independència que no vol o que no vol en un termini raonable. 

 

Pel que fa a la faceta “pragmàtica”, la del govern “efectiu” i realista davant les bogeries de l’independentisme hiperventilat, les coses no semblen anar millor. La via del diàleg no porta enlloc, tret d’aprovar els pressupostos espanyols, garantir l’estabilitat del gobierno i la de les cadires dels diputats republicans. La taula del diàleg és una mentida, com ho era a l’inici de la seva il·lusòria concepció. Quan es tracta de la gestió dels fons europeus, el gobierno imposa el seu criteri amb l’ajuda de VOX i el vot contrari del seu aliat, ERC, no serveix per a res. No cal dir que el resultat del pragmatisme i l’efectivitat al govern és encara més dolent. La incompetència de les conselleries republicanes al voltant de la crisi és la prova que també aquesta faceta de la mistificació és una estafa.

 

Els republicans exerceixen un control total dels mitjans públics de comunicació i els fan valer com a aparells de propaganda pròpia i amb agressivitat cap a l’independentisme anomenat “de dretes”, o “postconvergent”, fins i tot –i és admirable escoltar-ho a qui té una aliança amb els socialistes– “sociovergent”. Això, però, no ha evitat la caiguda d’ERC en l’opinió pública i el seu desprestigi en el camp independentista. Un baròmetre d’aquesta pèrdua de reputació i aquesta acusació d’estafadors que els republicans han ignorat són les xarxes. La idea que es pot manipular l’opinió pública per mitjans exclusivament audiovisuals és del segle passat.

 

A les xarxes, una esfera pública postmoderna i molt crítica, s’ha evidenciat la tercera faceta de l’estafa d’ERC, la definitiva, que afecta la qüestió de la ideologia d’esquerra. Tothom està ja convençut que ERC no vol la independència, com no la vol el 50% dels seus votants. Però a ningú no se l’acut posar en dubte la seva ideologia d’esquerra. Qui gosaria fer-ho davant la feixuga insistència dels dirigents de prendre l’esquerra com l’estel polar de la seva derrota? L’esquerra és tota seva; ells, només ells, representen l’esquerra. Són, diuen, independentistes, però, abans són d’esquerra; republicans, però d’esquerra; feministes d’esquerra…

 

Quina esquerra? 

 

En un dels seus darrers llibres, el filòsof Gustavo Bueno, tornat defensor de la Hispanitat i les glòries espanyoles, exposava que no hi ha una esquerra, sinó moltes i mal avingudes. En cap d’elles no encaixa l’esquerra d’ERC. No és cap esquerra socialdemòcrata (per això ja hi ha el PSC); tampoc pas comunista o neo-comunista, a l’estil Esquerra Unida o Podem; tampoc anarquista, si l’anarquisme pot considerar-s d’esquerra. No és una esquerra ecologista o feminista, encara que inclou reivindicacions de tots dos, com tothom. No és populista, sinó que té consciencia (i llenguatge) de “classe”. Tampoc no és una esquerra cristiana, encara que tingui un component vaticanista molt fort; ni una esquerra de la tradició burgesa radical, d’estil azañista que és anticlerical, mentre que ERC està farcida de catòlics. 

 

Quina mena d’esquerra és ERC, doncs?  Exactament, què volen dir els dirigents d’ERC quan treuen en processó la santa imatge de l’esquerra? Què proposen en concret que no sigui la dieta habitual de la socialdemocràcia liberal? Per ventura no és la “via àmplia” una reedició de la momificada “tercera via” de la socialdemocràcia europea més dretana, la del llavors primer ministre Tony Blair, l’àliga de l’Iraq?

 

A les darreries de la funció, vet aquí que també la ideologia d’esquerra és part de l’estafa d’ERC que tampoc no és d’esquerra. Quan es diu que la ideologia d’esquerra és prioritària sobre la independència, que mai es combregarà amb l’independentisme “de dreta”, tampoc no s’és fidel a la veritat. La ideologia d’esquerra és una cortina de fum per amagar que la independència sí que és l’objectiu prioritari. 

 

L’objectiu prioritari de lluitar contra la independència.

L'esquerra d'Espanya una, grande, libre

L'embolic tradicional de l'esquerra espanyola amb les paraules. Fugat i exiliat. No tots els exiliats o expatriats són fugats (Ezra Pound, T.S.Eliot, Joseph Conrad, per exemple), però sovint ho són. Molts per causa de persecucions polítiques de règims que no respecten els drets fonamentals. És més, la història de la llibertat humana està esglaonada de fugats d'aquesta mena: Aristòtil, Luter, Locke, Tom Paine, Zola, Zamiatin, Thomas Mann, Salman Rushdie, entre molts d'altres. Una gloriosa tradició.

La indignació de l'exalcaldessa de Madrid brolla com un torrent quan algú compareix els exiliats del franquisme amb el MHP Puigdemont, com ha fet el vicepresident Pablo Iglesias. Ho troba, òbviament, immoral. No hi ha punt de comparació. Però, per què? Els exiliats republicans eren tan fugats dels tribunals com el president Puigdemont. On rau la diferència? 

Als tribunals. L'exalcaldessa creu fermament que els tribunals franquistes no eren veritables tribunals, mentre que els de la monarquia de la segona restauració sí que ho són. El franquisme era una dictadura i la seva justícia, en realitat injustícia i, per tant, els exiliats republicans són part de la tradició de l'exili alliberador. En canvi, la monarquia parlamentària de la constitució de 1978 és un Estat de dret, la seva justícia és justa i, per tant, el president Puigdemont és un fugat, o sigui, un delinqüent. 

Segur? 

No es tracta que la senyora Carmena sigui capaç de comprendre la naturalesa política de la monarquia que defèn: el caire de la transició, la cultura política, el funcionament de les institucions, la pervivència del franquisme, la corrupció, el nacionalcatolicisme, el militarisme, un capitalisme improductiu, basat en la captura de rendes i uns mitjans al seu servei. Sembla massa complex per a ella. I no cal dir res de la possibilitat que tota la ideologia de la transició sigui això, una justificació de la vella Espanya potenkim, aquest cop disfressada d'Estat de dret.

Tanmateix, almenys es tracta que l'exalcaldessa sigui coherent amb el punt de vista jurídic al que s'aferra, invocant la legalitat i legitimitat de la justícia i dels tribunals espanyols. No pot ignorar que la justícia i els tribunals europeus neguen de facto la condició de fugat del president Puigdemont (i de tots els altres exiliats independentistes catalans) en no reconeixent pas els delictes pels quals se'ls persegueix judicialment a Espanya i sí en canvi la seva condició d'exiliats polítics. En tot comparable a la dels exiliats republicans.

Encara que tregui de polleguera a l'exbatllessa de Madrid i tota l'esquerra espanyola i catalana espanyolista.

Acabar amb l'independentisme

Aquí, el meu article d'avui a elMón.cat. 

La república bananera catalana

Assessorat per una pintoresca "taula de partits" que no es troba enlloc a l'Estatut d'Autonomia, el govern ha decidit suspendre les eleccions convocades en seu parlamentària pel 14-F. És una suspensió, ja que el "decret de desconvocatòria" no preveu data per a una posterior celebració. Aquesta, sembla, es farà quan les condicions sanitàries ho permetin; és a dir, quan li roti als que ara l'hi han sospès pretextant, és clar, les "condicions sanitàries". 

 

Es tracta d'un cop partitocràtic il·legítim i il·legal. Un govern en funcions no pot anar contra una decisió del parlament i menys mogut per una "taula de partits", en comptes de la diputació permanent, que és l'òrgan adient, previst a l'Estatut. Ara per ara ja hi ha una pluja de recursos davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la Junta Electoral Central. Poden ser per raons fosques, però eren d'esperar. 

 

Si els recursos i impugnacions s'accepten, les eleccions tornaran a convocar-les els tribunals espanyols. Això és el resultat de l'obstinació d'ERC per ajornar/suspendre les eleccions, cosa que els republicans tenien planejada almenys des del 12 desembre, quan, abans de les festivitats nadalenques, el portaveu parlamentari d'ERC, Sergi Sabrià, va llençar el globus sonda d'un possible ajornament electoral. Aleshores ja tothom sabia que els republicans havien perdut la batalla a les xarxes, el que vol dir perdre prestigi i reputació a glopades, que l'opinió pública se'ls havia girat en contra i, per tant, perdrien les eleccions. 

 

Llavors, amb el desvergonyiment que els caracteritza, els polítics professionals republicans, els funcionaris de partit, decidiren ajornar/suspendre els comicis, per veure si en uns mesos tindrien més oportunitats de guanyar. És impossible esbrinar si els responsables d'aquesta arbitrarietat eren conscients que, a més d'il·legal formalment, aquesta decisió trepitjava un dret fonamental, el dret de vot i que tenia un valor simbòlic especial en privar d'ell als catalans que l'1-O van votar jugant-se els que els buròcrates no serien capaços. 

 

Tanmateix el més incomprensible d'aquest cop partidista contra la gent és el suport de JxC a la suspensió arbitrària i il·legal del dret de vot. Hi ha gent que, amb la millor intenció, vol exculpar als de Junts parlant d'un parany d'ERC que, cas de rebuig de la seva proposta de supressió, dirien que els de Junts prioritzen els interessos de partit per sobre la salut dels catalans. Però això es pot donar per descomptat perquè és el fan sempre: culpar els altres dels seus errors. A més, tampoc aquesta explicació és correcta, atès que, en realitat justifica l'acceptació d'un xantatge. 

 

Tant si JxC ha cedit al xantatge com si, també probable, el suport a la suspensió és producte d'un engany o d'una negligència, el resultat és que la decisió de suspendre "sine die" les eleccions ha convertit l'avançada Catalunya en una mena de república bananera, on els governants trepitgen els drets fonamentals quan volen perpetuar-se al poder contra la voluntat dels ciutadans. A més a més, és de sospitar també que la suspensió electoral tracti de donar temps als "tribunals" espanyols per inhabilitar a Laura Borràs. Això fa encara més irracional i inexplicable la relliscada de Junts. I, sobretot, la manca absoluta d'explicacions per part dels seus responsables.

 

Amb les xarxes bullint d'indignació i frustració, en comptes d'explicar la situació, JxC va tractar de "passar pàgina", amb un silenci inadmissible sobre la seva submissió al cop d'ERC. Alguns dirigents han elaborat una mena de decàleg de mesures que s'adaptaran per, ara sí, garantir el dret de vot el 30 de maig, data que els colpistes republicans han fixat per la celebració de les eleccions. I com garantia que se celebraran tenim la paraula d'en Pere Aragonès. Sense comentaris. 

 

Aquestes mesures s'haurien d'haver pres molt abans per preparar les eleccions del 14-F i no es va fer. És la línia habitual d'ERC: no tenir preparat res del que se suposa que s'ha de preparar, com les famoses "estructures d'Estat" l'1-O i, ara, les mesures per garantir el dret de vot. Una república bananera amb fums de ser millor que el corrupte regne d'Espanya, cosa que, com es veu, és falsa.

 

 N.B.: la continuació d'aquest post es podrà llegir avui al vespre i demà a elMón.cat, sota el títol "Acabar amb l'independentisme".

Palinuro s'acomiada de nou

El govern ha fet servir les dades de la COVID -dels que són responsables les conselleries d'ERC- per justificar una mesura d'ajornament de les eleccions per interessos de partit. El gir copernicà a l'opinió pública els darrers mesos apuntava a una desfeta d'ERC i un triomf de la candidatura de JxC/MHP Puigdemont. Calia impedir que això passés. El govern ajorna per decret unes eleccions convocades pel president del parlament que, amb això, es dissol. No hi ha parlament i el govern està en funcions.

 

Pot el govern anar-hi contra una decisió del parlament quan aquest està dissolt? Oi que això seria un cop d'Estat? Ah, no, ens diuen, nosaltres som legals i tenim lletrats. La decisió ha estat presa per "consens majoritari" a la taula de partits i el govern, fent honor a la seva tasca, l'ha executat. I qui és la "taula de partits" per proposar decrets al govern? És la mateixa i imaginària taula dels trilers del "diàleg permanent"? És la diputació permanent que preveu l'Estatut? Ho demano perquè no ho sé. Potser és costum a Catalunya canviar a caprici els noms d'institucions i òrgans. Si la "taula de partits" no és la diputació permanent, el que ha fet el govern és un cop partitocràtic amb l'ajuda d'un grapat de còmplices reunits al voltant d'una taula.

 

Un vegada trencada la pràctica democràtica, no hi ha cap seguretat que no es trenqui més. Quina és la garantia que hi haurà eleccions al 30 de maig i no tornaran a ajornar-les? La paraula d'en Pere Aragonès al capdavant d'una secta, una organització de vividors que mai fan el que diuen? 

 

Les eleccions s'ajornen per interessos electorals d'ERC, res més. I això estava clar d'ençà de principis de desembre, quan els republicans van llençar un globus sonda sobre l'ajornament tripulat per a Sergi Sabrià, l'hipòcrita que deia ser l'aliat del president Torra mentre l'apunyalava per l'esquena. Quan van veure que les fortunes electorals se'ls giraven en contra van pensar endarrerir. L'única condició per fer-ho i justificar-ne era que la situació de la COVID empitjorés. D'això es van encarregar amb la seva proverbial incompetència les conselleries d'ERC que van ignorar els avisos dels experts i van rebutjar llurs recomanacions, els mateixos que ara invoquen per justificar l'ajornament. 

 

D'altra banda, és clar que, des del punt de vista dels interessos electorals, a JxC tant li fa l'ajornament o no ajornament perquè les seves expectatives electorals són positives. Per què, doncs, acceptar la imposició d'ERC sense denunciar-la al mateix temps com el que és, el resultat d'un pla d'ajornament pensat des de molt abans que la pandèmia s'agreugés? Segons veus benintencionades, JxC havia d'evitar caure al parany d'ERC que l'acusaria de posar en risc la salut de la gent per raons partidistes. Però això no té cap sentit. Els republicans l'acusaran en qualsevol cas perquè és el que fan sempre: acusar els altres de llurs errors. 

 

Més substància semblen abassegar altres hipòtesis explicatives d'aquest seguidisme. Des de l'inici de la (bruta) campanya electoral d'ERC, de fet, des de l'inici de la legislatura, l'actitud de JxC cap a ERC a estat molt menys hostil que a l'inrevés, malgrat que sigui aquesta la que és queixa dels imaginaris retrets que se'l fan. Aquest tarannà de fair play, que li donarà prou vots, pot ser també prova de negligència i fins i tot, por. Considerant com les gasta la gent d'ERC amb els adversaris, no és gens estrany, encara que tampoc massa elegant. 

 

Per no esmentar l'hipòtesi de la solidaritat entre partits, molt d'esperar a una "taula de partits", dins una partitocràcia. Sens dubte JxC pretén ser alguna cosa diferent d'un partit o un partit de nova classe o nou model; però això són paraules quan els fets diuen el contrari, que la prioritat dels partits són ells mateixos dins el sistema de la segona restauració i la conservació de llurs posicions de poder. Aleshores, hi ha molta menys distància entre un diputat d'ERC i un altre de JxC que entre la gent del carrer i qualsevol d'aquests dos diputats. La prioritat de la gent al carrer és la independència, no cap partit.

 

I aquí només rau la qüestió, a la gent del carrer, a la qual es demana que pressioni sense que aquest pressionar tingui efecte a les institucions; la gent que va respondre a la primera crida l'1-O i després es va sentir defraudada un cop i un altre al llarg de tres anys i que ara veu que tampoc no hi ha seguretat que els partits estiguin a l'altura. Serà per raons diferents, però tots volen ajornar, endarrerir, frustrar.

 

Pel que fa a Palinuro, habitant típic del carrer, encaparrat amb els seus assumptes i treballs, tanca la seva molt foguejada trinxera. No sembla fascinat amb la perspectiva d'engorronir-se amb tres mesos més de política bruta.

 

Conservo el meu vot per a JxC perquè, a la meva opinió, no hi ha res millor.

La xerrameca del 50% contra

El discurs d'en Junqueras, d'universal abast per la falta de principis i un oportunisme feixuc i aclaparador, és un prodigiós exercici de fariseisme. Totes les propostes positives, constructives són seves; tots els errors, deslleialtats, retrets, ineficàcies, contradiccions i corrupcions, inclosa l'inevitable DIBA, són de l'adversari. Un adversari que viu obsessionat amb la idea de destruir ERC. Sort que l'entrevistat aclareix que mai parla de "les propostes dels altres". Podríem arribar a pensar que pateix l'obsessió que vol encolomar a JxC.

 

 El punt essencial de la seva proposta, l'eix que guia és el diàleg, un diàleg perpetu, obert, sense límits. El diàleg ideal, com forma platònica, que imprimeix caràcter com persona "dialogant" (i bona, sigui dit de pas) participant en el "diàleg universal dels creients", una mena de "sacerdoci universal dels cristians", de Luter. Diàleg fins a quan? Obvi, fins que siguem prou, molts, molts més que el 50%. Fins que la gent es cansi de patir greuges colonials de l'Estat. Ho diu gairebé literalment. Mentrestant, si de cas guanyessin les eleccions els partidaris de la via unilateral, el fariseisme recorda que a ERC també li agrada la via unilateral perquè, com bona opció vaticana, posa un far a Déu i una vela al diable. 

 

Som independentistes, però hem d'esperar a ser més del 50% car tenim un altre 50% en contra. Aquí rau el nucli de la qüestió. Al meu article d'avui a elMón.cat, titulat "La pragmàtica era retòrica" va del tema. Dir que a Catalunya hi ha un 50% contrari a la independència és tan fals que resulta immoral. Tothom sap, inclòs Junqueras, que, pel que fa als recomptes i en enquestes, l'independentisme representa 47% i escaig mentre que el no-independentisme només arriba al 35% (i no és gens ni mica clar); la resta és indiferent, s'absté o vota nul. 

 

No hi ha doncs un 50% contra la independència. Hi ha entre un 75% i un 80% de partidaris del referèndum. En som prou per fer la independència i tan sols ens cal provar-ho mitjançant unes eleccions amb garanties com les del 14-F que, pel seu significat, seran referendàries. Això només es pot negar fent trampes de trilers, com l'intent d'exigir que el 80% de partidaris del referèndum sigui de partidaris de la independència; o fent-les més refinades, jesuítiques, d'estil vaticà, dient que no podem fer la independència contra el 50%, és a dir, reproduint el fals discurs del president Sánchez que Catalunya està dividida al 50%. 

 

Dues qüestions més que Junqueras coneix, però, òbviament, amaga, una sobre la xifra i una altra sobre el grup de referència. Pel que fa a la xifra, si el 50% va ser prou en Quebec i Escòcia, ha de ser-ho en Catalunya. Pel que fa al grup de referència, a les democràcies parlamentàries, el parlament pren les decisions per majoria d'escons. Barrejar la majoria parlamentària amb l'electoral i la censal és una trampa més que farisea; és saducea. Com que a la legislatura passada, una majoria absoluta independentista no va proclamar la DUI, la inconfessa intenció de la xerrameca d'en Junqueras és evitar que ho faci el nou si la majoria es repeteix. 

 

Per això es vol canviar la xifra mínima des de la democràtica 50% +1 fins a altres quantitats que depenen de l'arbitrarietat dels partits.

L'ajornament és una decisió política i... irrellevant

És clar que no, que la ciència no pot posar dades electorals. Això és una competència política i els polítics no poden relliscar llur responsabilitat sobre els científics. La ciència és políticament neutra. Les eleccions estan convocades i han de celebrar-se a la data prevista tret una catàstrofe que ho faci impossible. 

 

Es pot preveure catastròfica la situació el 14-F? El 14-F no es farà res que la població no faci cada dia: cues a supermercats i tota mena de llocs, anar a treballar en transports públics omplits de gom a gom, o recollir els nens a les escoles, obertes i refrigerades per ordre de dalt. Els experts diuen que l'efecte de les festivitats nadalenques ha estat menor del que es preveia. A més a més hi ha temps per garantir la seguretat general amb mesures addicionals, com permetre el vot en dos dies, cridar per grups d'edat, habilitar més punts de votació, etc. A Portugal hi ha convocades eleccions presidencials pel 24 gener i ningú no parla d'endarrer res. 

 

Científicament no es pot preveure una situació catastròfica que justifiqui l'ajornament. La decisió última és política i, pel que sembla, el govern ja l'ha presa, encara que ho digui amb la seva habitual boirosa ambigüitat. Les eleccions s'ajornaran si no hi ha cap alternativa consensuada. Quina pot ser aquesta alternativa a l'ajornament sinó el no-ajornament? I com es donarà un consens al voltant del no ajornament si el mateix govern està per l'ajornament?

 

Aleshores, quan es diu "govern" s'està parlant dels dos partits dits independentistes, JxC i ERC. Però n'hi ha diferències abismals entre tots dos. JxC es deixarà arrossegar a la posició d'ERC, encara que podria oposar-se i provocar una crisi sense precedents, perquè sigui quina sigui la decisió les seves expectatives electorals són favorables.

 

El problema, el dilema, sembla afeixugar ERC que no havia previst que les coses d'aquest món són mudables i la fortuna capritxosa. Els mateixos que van insistir fins a l'avorriment al MHP Torra perquè convoqués eleccions i que van aprofitar la seva inhabilitació per convocar-les a correcuita, són aleshores els més interessats a ajornar-les. Així passen les glòries del món. Sense dubte esperen que tres o quatre mesos més serà prou temps per fer una remuntada cap a l'opinió pública. La remuntada, però, pot acabar en una caiguda encara més greu. 

 

El cel és immisericorde i forçarà ERC a esgotar el calís de fel: prendre una decisió política per raons partidistes i que sigui irrellevant. Amb ajornament o sense, les expectatives electorals d'ERC són desfavorables com són favorables les de JxC.

La reial esquerra corrupta espanyola

Ningú no se'n dubta que la mesa del congrés rebutjarà la petició d'Unidas Podemos, ERC, Bildu i altres esquerres més o menys espanyoles. És una evidència tan enlluernadora que fa sospitar si la proposta no s'haurà presentat precisament perquè se sabia que seria rebutjada. Un dels icones electorals de l'esquerra sistèmica és el beautiful loser, el que perd totes les votacions, però deixa constància que ha votat heroicament en sentit contrari a la majoria. I mereix per tant seguir votant de la mateixa forma fins al llindar de l'altra vida.

 

Aleshores, però, el problema és que l'esquerra que perd la votació pertany a un govern la major part del qual li vota en contra i li guanya. UP, doncs, és govern i oposició al mateix temps i guanya com a govern el que perd com a oposició. L'electorat d'UP és crític, d'esperit opositor i és impossible que s'empassi aquesta mistificació i no vegi que el que la gent perd com oposició ho guanya UP com a govern i com a partit parlamentari. Ras i curt: els que venien a combatre la casta són esdevinguts casta. 

 

UP es menjarà tots els gripaus vius o morts, des dels pressupostos de l'oligarquia de lladres (als que enlaira com una fita històrica), fins a la conservació de la monarquia, passant per les abusives pujades del preu dels serveis bàsics en plena pandèmia amb onada de fred. L'alternativa a tan vergonyosa claudicació seria trencar el govern. Però això potser abocaria el país Espanya a unes eleccions anticipades com a resultat dels quals UP encara perdria més escons. Cal demanar si aquest encaparrement amb la supervivència com a casta parlamentària justifica perpetuar la corrupció del règim del 78.

Pel que fa al PSOE, el seu vot contrari a la investigació ja només és un vot per a la monarquia sinó pel conjunt del corrupte règim del 78. El rei no és investigable, malgrat no ser ja rei, òbviament perquè és la pedra angular del règim; la pedra angular que va posar Franco quan el 1969 va proclamar hereu seu "a títol de rei" a Juan Carlos I. És a dir, el PSOE protegeix el règim del 78 en qualitat d'hereu d'un dictador genocida. 

 

La submissió, l'aclimatació al règim corrupte de la segona restauració assoleix nivells d'identificació mística amb el franquisme. Aquell "títol de rei" que el general va atorgar al Borbó és el mateix que avui proclama vitalici el PSOE. Els tristos balbotejos seudoteòrics dels ideòlegs de l'esquerra sobre el tarannà republicà de Felip VI no poden amagar el fet que l'esquerra espanyola ha esdevingut monàrquica. Els socialistes amb orgull; els d'UP una mica empegueïts. Però tots monàrquics. 

 

Aquesta confluència patriòtica al voltant del pal de paller monàrquic del règim es deu, no cal dir-ho, al repte de la independència de Catalunya. Davant el perill per a la unitat de la pàtria, esquerres i dretes espanyoles obliden les ideologies i fan pinya darrere el símbol de la unitat nacional, el rei. És a dir les esquerres espanyoles amb les quals ERC pacta, negocia, acorda, són espanyoles abans que esquerres. Precisament el que ERC hauria de ser (catalana abans que esquerra) si fes honor a la seva autonominació de partit "independentista".

El dilema grouchomarxista d'ERC

És fama que el més famós dels germans Marx, Groucho, va definir la política com "l'art de buscar baralla, trobar-la a tot arreu, diagnosticar-la incorrectament i aplicar les mesures equivocades". Al capdavall, si no ho va dir, podria haver-ho dit, com diria el propi Groucho. La ridícula posició a la que s'ha ficat de quatre potes el govern apunta en la mateixa direcció amb agreujants deguts a les peculiaritats culturals. 

 

El govern diu que s'afronta al dilema de si ajorna o no les eleccions, però que ho farà mogut per un criteri estrictament científic/sanitari, sense caure en baixos interessos polítics. Però això és com jurar als quatre vents que un és una bona persona i té el mateix valor. Un govern és un òrgan polític i totes les seves decisions són polítiques, tant si es prenen per raons sanitàries com si no. Són decisions polítiques pels efectes, perquè impacten sobre interessos en conflicte. 

 

En aquest cas, a més de política, la decisió d'ajornar o no les eleccions és irrellevant per als partits que son decisius a l'hora d'adoptar-la, JxC, ERC i la CUP. Els altres aquí no compten. Tant si les eleccions s'ajornen com si no, el resultat que avui es preveu a les xarxes i s'intueix al carrer no variarà prou. La tendència és a un triomf de JxC i una desfeta d'ERC. El que està en debat es la magnitud de la desfeta. No sembla probable que la tendència s'inverteix. Si ERC no va saber realitzar el que deia tenir planejat com a govern eficaç, encara menys sabrà sortir-se'n en tres o quatre mesos més sense cap mena de planificació i en perpetua baralla electoral bruta. 

 

Quant a JxC la decisió també és indiferent: si les eleccions no s'ajornen, compta amb l'impacte dels èxits de l'acció exterior del independentisme "juntaire"; si s'ajornen, tindrà més temps per enfortir-se orgànicament i trencar el mur d'ostracisme als mitjans erigit per ERC. 

 

L'ideal des del punt de vista de l'interès comú és que la decisió es prengui per criteri científic. En aquest cas, això ha de venir garantit no perquè els polítics siguin éssers angelicals, sinó perquè sigui quina sigui la decisió, serà políticament irrellevant. Pel que fa a ERC, la seva desfeta sembla inevitable en qualsevol cas; pel que fa a JxC, el seu triomf. Mireu per on la "jugada mestra" de treure's de sobre el MHP Torra va ser un greu error que ha palesat l'absoluta incompetència d'ERC al govern.

  Un resultat que hauria entusiasmat a Groucho Marx.

L'estratègia del labirint

Dedicat a la memòria del mon amic Joan Safont, mort sobtadament ahir. Faig meves les paraules de la seva vídua: Mireia Canicio.

--------------------------------

La paraula màgica és "sociovergència". La va fer valer Pere Aragonès com a sintagma mobilitzador al seu bel·licós discurs del dissabte i la va repetir i ampliar disciplinadament la seva núm. dos, Laura Vilagrà, en aquesta entrevista. La "sociovergència" és un nom "epocal", com quan es parla dels anys de la violència o els de l'abundància. En aquest cas es tracta d'un període de foscor, angúnia, misèria, caracteritzat per una confusa conxorxa entre els socialistes i els convergents, un regne de les tenebres del qual ens alliberarà la republicana espasa del gran lluitador contra la corrupció, o sigui, una pura invenció. La num dos ja veu al num u de president de la Generalitat, al capdavant d'un govern independentista basat en l'aliança JxC i ERC. Un govern que ens portarà a la independència amb un full de ruta que els republicans tenen prest al calaix.

 

El grau de versemblança d'aquests propòsits es mesura al fet que, dels quaranta anys de "sociovergència" que cal tancar para sempre, set han sigut d'aliança entre socialistes, republicans i comunistes. JxC no ha col·laborat mai amb els socialistes a escala nacional. En canvi, ERC va fer presidents de la Generalitat a dos socialistes. És a dir, els únics que ha col·laborat amb els socialistes són els republicans. I ho tornaran a fer si se'ls presenta l'ocasió. No hi ha sociovergència; hi ha socio-republicanisme del que Vilagrà és militant/funcionària.

 

Llegir l'entrevista és un exercici de paciència i autodomini per no riure de la quantitat de desbarats, mitges veritats, mentides i contradiccions a dintres d'un discurs buit i garrulo d'una política professional. Professional sobretot per la capacitat de fugir d'estudi, no dir res i deixar-ho tot en una boira d'incerteses presidides per un perpetuo "nosaltres" que no és altre que la línia general del partit: tots els balons, fora. 

 

Qui pretengui esbrinar una mica de sentit al mumbo-jumbo de l'entrevistada trobarà abans la pedra filosofal. D'aquest laberint, teixit per les incongruències de la dama, només es pot sortir invocant la fórmula màgica: "sociovergència"!, una mena d'abracadabra per a iniciats.

 

Al llarg de l'entrevista, que sembla un diàleg d'Ubu roi, l'entrevistada parla de l'independentisme en clau unitària i anuncia que aquest té l'obligació de governar (si assoleix més del 50%, encara que no sigui clar si de vots o escons) unitàriament. El que l'entrevistada no pot explicar racionalment, com tampoc no pot fer-ho el seu partit, és perquè, seient el govern unitari l'objectiu comú, no volen presentar-se amb una candidatura unitària, com mana el sentit comú. I no volen fer-ho perquè estan compromesos fins a les nines dels ulls amb la política espanyola a dins d'Espanya; perquè el seu marc mental és l'espanyol.

 

I això els farà perdre les eleccions a Catalunya.

El candidat pragmàtic treu veu

I sempre contra l'independentisme, car l'enemic d'ERC no és l'Estat, sinó JxC. 

Els auguris són foscs. El desprestigi d'ERC a les xarxes, al qual s'atansa el lamentable pandemònium de la seva gestió al govern, l'han tornat en contra l'opinió pública que bufa com la tramuntana. L'oligarquia dirigent treu foc pels queixals, no sap que fer i, com sempre, va pagar-la amb l'últim de la fila, el candidat Pere Aragonès. L'han cridat a capítol perquè faci alguna cosa, es doni a conèixer, cridi l'atenció, que tregui veu i parli fort. No volen un homenet primparat i pentinat, però gris, encara que sigui el gris del guineu. Volen un lleó, un líder apropiat a la brutícia de la campanya.

Però la qüestió no és només el volum o el to de veu, sinó el contingut del què es diu. Es pot ser suaviter in modo, fortiter in re. Però cal tenir un "res", qualsevol "res". Alguna cosa tangible, versemblant. Bé n'hi ha la DIBA, el demoníac, luciferí pacte de la DIBA, la cabòria de la DIBA, que turmenta els republicans com un incubo maligne. Dissortadament, no sembla que hi hagi cap d'altres sacrilegis perquè ja els haurien denunciat i excomunicat els responsables. 

Doncs, es diu el nostre projecte de líder, si no hi ha res més que la DIBA, som-hi i desperta ferro! Assalt a la corrupció de la DIBA. No cal molta originalitat ni enginy, al cap i a la fi, totes les diputacions són institucions clientelars de distribució de prebendes i sovint corruptes. M. Rajoy va començar la seva brillant carrera delictiu-política a la diputació de Pontevedra. 

Per altra banda, fa temps que JxC va proposar ERC desfer tots els pactes d'aquesta mena (amb PSC i/o comuns) a tot arreu i ERC es negà. Quin és el sentit, doncs, que Aragonès denunciï la corrupció a la DIBA i a qualsevol altra institució quan es va negar a desfer els pactes que la fan possible? Cap, és clar. Però això no importa. El que importa és l'aura d'honestedat que de sobte volteja el candidat, basada sobre una falsedat. 

Embadalit, enlluernat, astorat de la seva retòrica, que ni ell se sospitava, Aragonès, com a un nou sant Jordi, ha agafat la senyera i s'ha llençat a la càrrega contra l'aliança "sociovergent" de quaranta anys que ha patit el país. El llenguatge al Rufián no pot amagar que, dins els quaranta anys, set (2003-2010, dos tripartits) són a descomptar a una aliança sociorepublicana. L'únic que ha fet president de la generalitat als socialistes (Maragall i Montilla) ha estat ERC. A més a més, van ser els socialistes els que van anunciar abans les eleccions de 2010 que no reeditarien el tripartit. O sigui que, si per ERC fos, hi hauria tripartit. El tripartit és el seu objectiu. 

El candidat només demana que li deixen a ell ser president mesell de la generalitat espanyola.

Tots contra la independència

Amb l'esperadíssima ingerència de la JEC a Catalunya es curulla la ferma unitat de totes les forces de la vella i la nova Espanya, que ja era nova el 1939. Cridat per l'esperit doceañista, el bloc de la nació s'ha llevat davant l'enemic comú: JxC, el MHP Puigdemont, la independència, vaja. 

Un cop identificat l'enemic públic núm. 1, cada unitat del cos nacional el combatrà amb les armes al seu abast: els jutges amb la seva lawfare a l'interior i exterior de Catalunya puix que es pensen viure al temps dels Terços de Flandes, on es va amagar el sol; el govern amb la seva repressió dels presos/es polítiques i la cerca de l'enemic pensant-se Wyatt Earp contra Billy el noi; els mitjans amb l'unànime denuncia del fracàs històric de l'independentisme "radical"; la JEC amb l'exclusió de JxC de l'esfera pública catalana per a invisibilitzar-les; els socialistes espanyols i llur delegació catalana amb la vacuna contra l'independentisme; l'esquerra espanyola en Catalunya amb la seva anatematització de la independència; i l'esquerra catalana amb el mateix ostracisme de la JEC. 

Està clar, oi? Tots contra JxC. Tots contra la independència. 

Invocar aquí les regles tradicionals del fair play i la igualtat d'oportunitats és com demanar maneres a una llamborda. Però pot ser, s'imposi un criteri de conveniència i utilitat. Si els altres participants aprofiten la desigualtat d'oportunitats per guanyar punts a la campanya i ningú no reclama la presència dels absents, el resultat pot ser contraproduent. Per tant, és probable que hi hagi una decisió dels mitjans públics de permetre la participació de JxC, encara que no a totes les possibilitats, atès que la JEC vigilarà

Tanmateix, tot això és irrellevant. Tant si es vol com si no, la campanya tornarà al voltant de l'opció independentista del president Puigdemont.

L'evolució dels esdeveniments ha fet del 14-F un referèndum, una elecció polaritzada entre una opció netament independentista, personificada pel president Puigdemont i una opció no independentista composta per una sèrie de subopcións, des d'una subopció d'independentisme "pragmàtic" amb el 80% de la població d'ERC, fins a la reducció de Catalunya a les quatre províncies, de VOX.

 Sí o no a la independència.

Nou clatellot als botxins espanyols i el seu govern "d'esquerres"

La notícia del nou rebuig de la justícia belga/europea a l'Estat feixista espanyol ha caigut com una bomba. El silenci, vellut i relliscós, als mitjans n'és bona prova. A Catalunya, els mitjans de propaganda d'ERC, TV3 i Catalunya Ràdio, s'han vist forçats a esmentar la notícia de passada, com si no tingués res a veure amb el país. Un parell de felicitacions desnerides d'Aragonès i Junqueras, qualificant-la de "gran notícia", no poden amagar llur desencís en comprovant una vegada més que l'estratègia de l'exili és la que prepara l'esdevenidor de la independència en contra de la claudicació que representen ells amb tota la seva garrularia. 

 

Tant com es critica l'actitud d'Europa, vet aquí el que Europa i només Europa pot fer: protegir els drets dels ciutadans europeus fins i tot contra l'arbitrarietat dels seus Estats. És el que els exiliats van entendre des del primer moment: que Europa és una mena de "superestat" de dret i que el concepte de "ciutadania europea" no és un mot buit. Els ciutadans europeus com a titulars de drets existim. És el que els "jutges" espanyols en canvi no van entendre mai. Per a ells, "ciutadania europea" és una mera consigna sense cap contingut concret ni valor davant un tribunal de justícia. La seva "justícia" comença i acaba on comencen i acaben les casernes espanyoles. No són jutges; són botxins. 

 

De vegades es diu que quan al govern d'octubre de 2017 el va caldre triar entre anar-se'n a l'exili o lliurar-se a la "justícia" de l'enemic, uns, els de l'exili, van mostrar més valor i decisió que els altres, els que es van lliurar. Valor o no valor, això són coses personals, subjectives. El que és irrefutable, a tres anys de l'inici de l'aventura, és que els de l'exili la van encertar en l'eficàcia de la lluita per a la independència que és el que es tracta. Van forçar l'Estat feixista espanyol a jugar en igualtat d'oportunitats davant tribunals independents i, clar, van guanyar. 

 

És tot el contrari del que es van lliurar, que han hagut de jugar sense igualtat d'oportunitats davant de tribunals parcials i hostils i, clar, van perdre. Només els idiotes o els feixistes poden creure a la independència dels tribunals d'un Estat feixista.

 

Una última paraula pel que fa a l'usatge sentimental dels presos/es a la campanya electoral. Els presos/es estan patint una injustícia brutal i cal que siguin posats en llibertat al més aviat. Però no es pot oblidar que es van lliurar voluntàriament... i van equivocar-se causant un perjudici gran a l'independentisme. Seria molt de desitjar que deixessin d'invocar els seus indubtables patiments personals per causar-ne encara més perjudici, per endarrerir o fins i tot avortar la via a la independència, que és un interès general, de tots els catalans/es.

Fake cop d'Estat

"Els mitjans són els enemics del poble", deia Donald Trump al zenit del seu poder. Es negava a deixar-los treballar amb normalitat, discriminava entre mitjans amics i enemics i ho envernissava tot de "fake news" subvertint les regles més elementals de la comunicació política i, fins i tot, de la comunicació humana.

 

Per a ningú era un secret que el president Trump, ja de candidat, estava tocat del bolet. Semblava un polític "maverick", una mica bocamoll, però inofensiu. No passa sovint, però de vegades ens trobem un de la confraria al timó del vaixell i els resultats deixen empremta per a una estona. Aleshores, l'estona pot durar tota l'eternitat si es recorda que aquest desequilibrat és el comandant suprem de les forces armades i té el botó vermell al seu abast.

 

Procediment d'urgència. Res no ens garanteix que el món no se'n vagi en orris per causa d'un llunàtic. Trump serà inhabilitat pel Senat sota l'esmena vint-cinc, paràgraf quatre de la Constitució. El vicepresident, Mike Pence farà la transmissió de poders el 20 gener. Hi ha analistes molt avesats i amb molt de senderi que es neguen a parlar de cop d'Estat, per tal de no "banalitzar" el concepte. No és l'opinió de la Fiscal General de Nova York, James, que parla expressament del cop d'Estat de Donald Trump. 

 

"Els mitjans són els enemics del poble", tret que estiguin al servei del poder. Trump no l'ha aconseguit i, per tant, ha dedicat la seva administració a destruir qualsevol convenció racional de comunicació. És el mateix que va fer Hitler i el va reeixir a causa de la manca de tradició democràtica d'Alemanya.

 

En Catalunya els mitjans estan al servei del govern, més concretament d'un dels partits que ho formen, ERC. Per això també són enemics del poble, ja que l'adoctrinen amb la línia del partit i l'amaguin la informació sobre opcions alternatives. No hi ha gaire diferència entre les fake news i la informació sobre els resultats de la política d'ERC. Els mitjans públics són esdevinguts "oficials" del partit per difondre les seves consignes i menystenir les del seu adversari. 

 

Un model de la vella escola de monopoli feixista o comunista de l'esfera pública de discussió, sense adonar-se que els temps han canviat i avui el debat i la informació no roden a l'àmbit audiovisual convencional, sinó a l'àmbit digital, a les xarxes que no es poden censurar de cap manera. Un àmbit obert de lliure accés per a tothom no només com a auditori sinó com a comunicador. Una esfera pública on tothom pot dir la seva i ningú no pot callar-lo. Un lloc on una fake news no resisteix un retuit i la propaganda no té "likes", un terreny on els comissaris polítics de la secta, els Sols, Sanchis i resta de la púrria no tenen res a fer, raó per la qual ni tan sols gosen obrir-se comptes, per tal de no escoltar el que la gent té a dir-les. Com si el fet de no escoltar-les fes desaparèixer les critiques, com si no hagés crítiques.

Mira tu per on, el feixista fracassat Trump l'encertava de ple: els mitjans són el pitjor enemic del poble quan estan manipulats per una màfia d'incompetents, només interessats en les seves butxaques, com ERC.

JxC a l'ull de l'huracà unionista

L'Estat espanyol és conscient que es juga molt el 14-F, potser la seva supervivència. Necessita una desfeta rotunda de l'independentisme que permeti acabar d'una vegada per totes amb la perpètua insubordinació catalana. Necessita excloure l'independentisme del govern de la Generalitat i substituir-ho per un altre d'aliança d'esquerres espanyoles i catalanes inequívocament compromesa amb el retorn a l'autonomisme. Si aquesta desfeta no es produeix i el resultat dóna una majoria independentista, encara que sigui tan inoperant com la de la legislatura passada, el desgavell s'enquistarà, com ho farà la inestabilitat espanyola.

 

Doncs, l'Estat ha declarat xafarranxo de combat a totes les seves unitats, polítiques, mediàtiques, institucionals. Tot el foc s'ha de concentrar sobre la llista de país de JxC, o llista del president Puigdemont. No esmentar-la, fer-la desaparèixer, com si no existeix, com pretenia Junqueras quan vaticinava que caldria triar entre ERC i PSC, no duu enlloc. No hi ha manera de silenciar la candidatura de JxC/Puigdemont ni tan sols comptant amb els entrebancs reglamentaris dels espanyols. 

 

S'imposa una revisió de l'estratègia. L'inútil ostracisme deixa pas a un atac frontal, públic expresso a JXC. Sense dubte l'agressivitat donarà més relleu a la candidatura que es vol vèncer, però, a la vista del canvi d'opinió a favor de la independència, no hi ha una altra opció. Si no pots ignorar-los, tracta de destruir-los, encara que sigui al preu de la dignitat. Ens havien avisat que la campanya electoral seria bruta. I per cert que ho és. L'acusació de "nacionalisme excloent" a JxC revela dos ordres de cinisme: el de demanar l'exclusió d'algú acusant-lo d'excloure; i el de fer-ho amb el suport dels vots del senyor Valls, gran deportador xenòfob del país veí.

 

La consigna és clara: a l'enemic de JxC, ni aigua. Cal bastir un govern d'esquerres no independentista, "sense complexos". El candidat Illa crema els vaixells i ofereix a ERC els vots del PSC de franc per tal que no hi hagi un govern amb JxC. Això deixa molt malament la imatge d'en Junqueras parlant de triar entre ERC i PSC. Ja no pot amagar més l'existència d'un pacte dels republicans amb els comuns que s'ha manifestat en l'aprovació dels pressupostos municipals i que es tractarà de repetir a la Generalitat. 

 

Aquest pacte que governa Barcelona sella un destí molt fosc per a la llavors brillant ciutat mediterrània, sotmesa a una degradació urbana sense límit. És l'opinió majoritària dels barcelonins. L'ombra que projecta sobre Catalunya sencera és anguniosa: la nova normalitat del presidente Sánchez i els seus aliats de Podemos i ERC.

 

 Només una majoria de vots netament independentistes pot aturar aquesta deriva cap enrere.

L'etern retorn de la persecució

Ahir, una jutgessa britànica va negar l'extradició de Julian Assange als EUA, on pretenen encolomar-li més anys de presó dels que va viure Matusalen. És una decisió humana que mitiga una mica l'increïble martiri de la vida del periodista australià. Però no em sembla justa pel que fa al fonament de la decisió que invoca "malaltia mental" i permet a la jutgessa mantenir engarjolat a Assange. Si no hi ha raó per a l'extradició, tampoc no pot d'haver-hi per no posar-li en llibertat i atorgar-li o no l'asil polític. Qualsevol altra decisió deixa al periodista en una situació de limbe i, per tant, de negació dels seus drets.

 

Mèxic ha oferit donar-li l'asil. És una oferta generosa i probablement convenient per a Assange. És d'esperar, tanmateix, que els mitjans mexicans de protecció dels asilats hagin millorat d'ençà de l'assassinat de Trotsky. Cal recordar que els EUA estan molt més propers a Mèxic que no ho estava Moscú i la tanatotecnològia molt més desenvolupada. Avui et maten amb una flor en 3D. 

 

A Espanya, en canvi, la tendència és la contrària, atès que la posició del país vis a vis les demandes d'extradició és, diguem, incòmode, frisant el patètic. Raó per la qual, la divisió cuirassada judicial continua la persecució de l'independentisme. El MHP Torra pot ser processat de nou pel mateix "delicte" o alguna de les variacions judicials que farien empal·lidir a Bach. Es palesa una vegada més que l'ànim de les autoritats espanyoles "d'esquerres", com el de les dretes, és perseguir sense límit l'independentisme. L'anomena "radical" per tal de contribuir a la mistificació que hi hagi o pugui haver-hi un independentisme que no sigui radical, és a dir, independentista. 

 

L'única sortida d'aquesta guerra permanent dels espanyols cap a Catalunya és la independència i aquesta depèn del resultat de les eleccions/referèndum del 14-F.

La soledat dels milions

El País gaudeix la fama de ser un periòdic democràtic, símbol i guia de la transició. El seu primer director, Cebrián, era un fill de règim que, com tots els fills del règim, als darrers temps d'aquest, es va passar a l'oposició democràtica. Fins i tot els franquistes es van fer demòcrates i es van oposar a si mateixos. És el cas d'Adolfo Suárez, darrer president del gobierno de la dictadura (amb Franco mort, va ser triat d'acord amb les seves lleis fonamentals) i primer de la democràcia. Una falsa democràcia tutelada pels militars, l'església catòlica, i l'oligarquia tradicional espanyola, però que cobria el mínimum que les potències estrangeres exigien per admetre Espanya al club dels països civilitzats. 

 

Suárez i Cebrián; RTVE (de la qual havia estat director general Suárez) i El País, els símbols de la renaixença espanyola. Reedició de la sempiterna sonsònia d'una Espanya progressista i liberal, germana bessona de la retardatària i nacionalcatòlica. El mite de les dues Espanyes, una llegenda blanca molt més falsa que la negra, que no és llegenda, sinó crònica. 

 

Però, igual que RTVE ha estat sempre un aparell xaró, d'un mal gust depriment i propagandista del nacionalcatolicisme més gruixut, El País no ha abastat mai el nivell de la sòlida premsa liberal europea i americana amb la qual pretenia colzar-se. En realitat era com un còmic escrit per una elit amb un concepte de si mateixa tan enlairat com irrellevant el seu impacte.

 

Pel que fa a Catalunya, si algú tingués la curiositat de recopilar els titulars més cridaners que El País ha dedicat a la peripècia del MHP Puigdemont, d'ençà de l'exili fins ara, tindria una mostra cabdal de la catalanofòbia de l'Espanya liberal, idèntica a la de la dreta, perquè totes dues són nacionals-espanyoles. Totes dues pretenen fer canviar d'opinió a la majoria dels catalans. La dreta, més bèstia, a hòsties; l'esquerra, més murri, amb afalacs.

 

La catalanofòbia, com totes les fòbies, obnubila l'enteniment fins a l'al·lucinació. Si un ciutadà amb el suport de dos milions de persones està sol, efectivament, Déu va partir en dos el mar vermell. Però, no, és clar, El País, periòdic laic, no parla de la soledat transcendental de l'home, ofegat sota la massa d'una multitud rònega i anònima. Això són filosofies i sociologies. No parla d'una mera soledat quantitativa, encara que no l'oblida: cliqueu a Google el lema "Puigdemont se queda solo" si voleu veure el MHP com un Lope de Vega, anant i venint de i a les seves "soledades". 

 

No, no, res d'això, la revelació d'El País, tira de la banda qualitativa, del significat, monsieur. El MHP Puigdemont es queda sol a causa de la seva posició d'independència unilateral. Sol a on? Al bel mitjà de l'independentisme, és obvi.

 

Hi ha una imatge més obtusa, menys escaient pels interessos antiindependentistes que El País diu defensar? Precisament el que interessa a l'independentisme és tenir un sol punt de referència perquè les eleccions vinents són un referèndum. Cal ser El País per no veure-ho. 

 

No paga la pena seguir la glossa. A tuiter he trobat una piulada (em sap greu no haver retingut l'adreça) que posa les coses a llur nivell racional, advertint que els altres independentistes, els que no es queden sols, proposen la independència bilateral. I perquè pas, afegeixo, la multilateral?

L'esquerra, la democràcia i els mitjans

Ja sé que la notícia és de 2018. De fet, començo el meu relat molt abans.

 

La democràcia es va inventar a Atenes fa uns 2.500 anys. Era una democràcia imperfecta perquè només ho era pels ciutadans, és a dir homes lliures, no per a les dones o els esclaus. Però va ser democràcia i, de fet, les democràcies actuals són el mateix amb la ciutadania eixamplada a tothom major d'edat.

 

I quina era la base de la ciutadania atenesa? La igualtat. No pas la igualtat material, sinó la igualtat davant la llei, la igualtat de drets i d'accés a l'espai públic, que els grecs anomenaven "isegoria" o igualtat de possibilitats d'expressar-se a l'espai públic.Tots els ciutadans tenian el mateix dret a dir la seva a aquest espai. A més a més, la pròpia condició de ciutadà depenia d'aquesta participació a l'esfera pública, a la vita activa, com deia Hannah Arendt. Qui no participava a la vida pública era un idiotes.

 

Es pot dir demòcrata qui no respecta el principi d'isegoria? Òbviament, no, prquè nega el dret dels altres a dir la seva en públic. I es pot dir d'esquerres si no s'és demòcrata? Alguns diran que sí; els que diuen que Stalin o els comunistes són d'esquerres. El contingut essencial i definitori de l'esquerra, però, és la igualtat. L'esquerra va néixer a la lluita contra els privilegis i desigualtats de l'antic règim. La igualtat davant la llei, la isegoria. Si algú no respecta la isegoria, no pot dir-se demòcrata ni d'esquerres. 

 

Anem a la realitat aquí i ara. No ja al segle V abans la nostra era ni tampoc a 2018. Aquí i ara és un fet comprovat i universalment reconegut que els mitjans públics de comunicació a Catalunya es troben sota control d'un partit polític, ERC, que els fa servir com a aparells de propaganda del partit, sense gens de respecte pel principi d'isegoria. El resultat pràctic és que els mitjans públics enlairen ERC mentre fan el buit a l'independentisme de debò, seguint les consignes dels dirigents republicans, Junqueras, Rufián i altres que volen reduir a l'ostracisme l'opció independentista de JxC/MHP Puigdemont. El benefici d'aquest atropellament no és minso perquè la funció de llurs mitjans és donar crèdit a una farsa i una mentida: que un partit que no és independentista, sinó que fins i tot està contra la independència, sigui presentat com a "partit independentista" al mateix temps que se silencia l'independentisme.

 

El rebuig al principi d'isegoria, la negació del dret d'igual accés a l'esfera pública és contrària a la democràcia i, per descomptat, a l'esquerra. És, en canvi, el vici comú del comunisme i el feixisme. Trieu el que vulgueu per entendre un partit que dient-se d'esquerres nega el principi d'isegoria.

 

És també una mostra de corrupció si per corrupció s'entén l'ús de recursos públics (RTV3 en aquest cas) per a interessos privats. Cal recordar que un partit és un ens privat, encara que transitòriament tingui funcions públiques. La propaganda pròpia i el rebuig a l'isegoria són les formes més detestables de la corrupció 

 

L'experiència és unànime: si un partit del govern controla els mitjans de comunicació, el resultat és sempre la dictadura, la tirania. 

 

Quan el ciutadà Thomas Jefferson deia preferir uns mitjans (llavors només premsa escrita) sense govern a un govern sense mitjans no se l'havia acudit una tercera i molt pitjor possibilitat: un govern "amb" mitjans de comunicació.

 

 I quan el filòsof Locke deia que només era legítim el govern basat en el consentiment de la gent i que, sense aquesta condició, el legítim era la rebel·lió, tampoc no se l'havia acudit que el govern pogués fabricar artificialment el consentiment a través el control dels mitjans.

 

 Això ha estat cosa del nostre temps.

D'on no hi ha, no en raja

Reina el desgavell a ca ERC. Com que ja disposen de dades confidencials (aquests tot ho fan d'amagatotis) que apunten a una monumental desfeta republicana, no saben que fer. Havien planejat una victòria el 14-F com a un passeig, propiciat per: a) la força de les idees d'ERC; b) la feblesa orgànica de JxC; c) el suport directe i indirecte del govern i els mitjans espanyols; d) el seu control dels mitjans de comunicació a Catalunya. Però ha resultat tot a l'inrevés i han caigut en un estat de pànic que encara farà més inevitable i estrepitós el seu enfonsament: a) ERC no té cap idea forta que pugui fer-se servir com a guia de l'acció; b) la feblesa orgànica de JxC ha estat compensada per la claredat de la seva idea/força, la independència; c) el suport del govern i els mitjans espanyols és contraproduent; d) poden controlar els mitjans de comunicació, com a aparells de propaganda republicana sense gens de vergonya, però han perdut la batalla a les xarxes, on JxC gaudeix un suport gairebé unànime, mentre el desprestigi d'ERC és total i ja no hi ha temps per revertir aquesta tendència.

 

L'estat de pànic del candidat Aragonès li fa desvariar. I el marriment que produeixen les seves murrieries a tota hora a través de TV3, la tv del règim, es compensen amb el goig de la seva total falta de sentit del ridícul. Diu el molt primparat republicà que si els deus li són favorables el 14-F farà un govern amb JxC, CUP i Comuns/Podem, això que el gran teòric del marxisme antediluvià, Tardà, anomena "govern d'àmplia base". L'àmplia base de Tardà inclou, clar, el PSC i el PSOE, atès que els Comuns/Podem governen amb els socialistes a Barcelona i Espanya. També s'amplia la base a la "dreta convergent" que el líder de Santako vol destruir com sigui. I tot això provocarà un desgavell encara major. 

 

Oi que les xarxes són avui essencials per contrastar opinions? No acabava el candidat Aragonès de fer públic el seu ampli i benèfic propòsit i ja tenia un enèrgic tuit de Jessica Albiach jurant que mai, mai, participarien en un govern amb JxC. Els republicans poden no tenir-ho clar, però els comuns/podemites sí que ho tenen: cap pacte amb cap partit independentista, es tracti d'una independència real, pragmàtica o sinal·lagmàtica. Les línies estan marcades al voltant de l'únic eix que importa: independència sí no. Doncs, les eleccions del 14-F es presenten molt polaritzades, perquè es tracta d'un referèndum. 

 

Tot plegat, és evident que el discurs d'en Pere Aragonès és un cúmul de mentides. Però té un fil fàcil d'esbrinar: l'intent de trencar la lògica de la polarització inventant-se un fals termini mitjà entre la independència i la no-independència. Aquesta quimera no serveix per a res a la causa de la independència de Catalunya. Només serveix per conservar les cadires, privilegis i càrrecs de la cinquena columna espanyola a Catalunya, ERC.

Cap a la independència

L'any nou es presenta amb perspectives molt favorables a la independència. Hem bastit una alternativa independentista, unitària transversal al voltant de la llista de país de JXC, llista del president Puigdemont. Aleshores, les coses han quedat prou clares. Els jutges de la lluita van partir el camp, com es feia a les justes medievals: a un costat el pol netament independentista de JXC i a l'altre, el batibull d'opcions espanyoles, de VOX, PP, C's, PSC, ERC i CUP, agombolat de propostes de referèndums, taules, pressupostos, repúbliques ibèriques, federacions, confederacions i els tercis de Flandes. Sembla que la sort està ja llençada i, a mes i mig de les eleccions hi haurà una victòria aclaparadora de JxC.

 

Les xarxes són totes contràries a ERC, que ha perdut la batalla de l'imatge i la reputació. No sé si els dirigents republicans pensen fer meetings, però que vagin amb cura amb els escratches. 

La Junta Electoral Central espanyola, un òrgan ple de feixistes, tracta d'impedir l'accés de la llista del país als espais dels mitjans públics de comunicació, amb tota mena de paranys i jocs bruts. El seu aliat, ERC, fa el mateix. Els indesitjables Junqueras, Aragonès i Rufián volen condemnar a l'ostracisme al president Puigdemont i JxC, fer-los desaparèixer, que no es parli d'ells, com si aquests tres mindundis poguessin eclipsar una figura com la d'en Puigdemont. Diu Rufián i repeteix tota la resta de sectaris, que el 14-F caldrà triar entre PSC i ERC. L'ànim evident d'aquesta bajanada és fer desaparèixer l'opció independentista. És un costum molt arrelat entre les tribus primitives: si no s'esmenta el que et fa nosa, no existeix.

 

En realitat, és molt més senzill, és veritat que el 14-F els unionistes i espanyolistes hauran de triar entre PCS i ERC i no ho tindran fàcil, atès que són la mateixa nyorda. Els independentistes ja hem triat JxC/llista de país del president Puigdemont. Que guanyarà, dit s'està, de manera aclaparadora. Quant d'aclaparadora dependrà de la brutícia, la censura, els vets i el feixisme que ERC faci valer. A més brutícia, més aclaparadora; a més monopoli dels mitjans de comunicació, TV3, etc.,en una societat digital, més gran la desfeta.

 

La llista de JxC o llista del president Puigdemont funciona com el pal de paller de la independència. Després de l'adhesió de Demòcrates, ara és el Moviment d'Esquerres, que també s'esqueixa d'ERC i s'afegeix a JxC. I, pel que sembla, Solidaritat catalana per la independència farà el mateix. Així, doncs, arribarem al 14-F amb un potent focus independentista de caràcter unitari i la unitat és, precisament el que ERC ha estat boicotejant des de fa anys. La independència es farà a desgrat d'ERC.