L'onzena tesi sobre Feuerbach, de Karl Marx, sintetitza la motivació essencial del pensament d'esquerra. "Fins ara", diu, "els filòsofs no han fet més que interpretar el món de formes diferents. Del que es tracta, però, és de canviar-ho". Sona com si proposés canviar el món sense interpretar-ho. Una mena de perpetuum mobile del canvi, cosa impossible, segons les lleis de la termodinàmica.
En realitat, el de Trèveris estava proposant una altra interpretació del món. Una orientada a canviar-ho. No com els altres filòsofs, que només ho interpretaven per contemplar-ho, sinó per canviar-ho d'una vegada per totes. La revolució.
En interpretar el món de formes diferents, els filòsofs, tots, el canvien. En percebre'l de formes diferents, el món és diferent. No deia el bisbe Berkeley que esse est percipi? I, com que els filòsofs són al món i no a un altre, el món es canvia a si mateix per un mecanisme en què juguen a parts iguals l'atzar i la necessitat.
La interpretació de Marx es coronava amb la transformació del món. Aquesta s'ha produït, però no segons les seves previsions, sinó les de molta altra gent, entre elles algunes seves, per a bé o per a mal. La més coneguda: el de Trèveris no va preveure que el capitalisme refutés les seves tesis sobre la pauperització i polarització de la societat. És veritat que al preu de generar un altre problema de multiculturalisme i anòmia social per al qual la interpretació de Marx no té resposta.
I l'esquerra no l'aporta pas. Aferrada a la interpretació heretada del mestre, és incapaç de revisar-la i manté la fracassada doctrina de la pauperització i la polarització. Hi ha trobat el pol majoritari, el nou subjecte històric de la revolució, en l'arribada massiva d'immigrants. Quant al pol reaccionari, burgès, com que la classe mitjana i el sector terciari han pujat, ja no és minoritari, sinó que ha esdevingut la societat sencera. És a dir, allò que l'esquerra vol destruir és la societat burgesa en què viu, la societat europea i americana, cosa que explica per què empara identitats culturals que tenen aquesta mateixa finalitat.
En essència, el wokisme és un atac al principi d'igualtat davant la llei per raons ideològiques, que poden ser excelses, però no són legals. És a dir, la destrucció de l'estat de dret. Resultat esperable, aquesta actitud duu a una praxi de govern caracteritzada per un grau de corrupció insòlit. Al cap i a la fi, el que l'esquerra woke ha aconseguit es fer de la corrupció, l'amiguisme i el nepotisme la seva forma de govern.
