Bona
exposició de Paolo Veronese al Prado de Madrid. Juntament amb Ticià, Tintoretto
i Bassano, Veronès forma el gran quartet de l'escola renaixentista veneciana,
rival de la florentina. Va conrear totes les modalitats, retrats, paisatges,
frescos, olis, grans composicions. En aquestes s'aprecia la seva originalitat i
forta empremta, amb una àmplia varietat temàtica centrada fonamentalment en
temes mitològics i de la tradició bíblica cristiana. Els exemples més coneguts,
“La família de Darios i Alexandre el Gran”, “La festa a casa de Leví” (davant
del qual puc passar hores), “Jesús entre els doctors” (escollit com a símbol de
l'exposició), “Els casaments de Canaan”, “El menjar a casa de Simon”. Tenen una
estructura similar, que constitueix el segell personal de Veronès i el que
prenuncia el barroc. Molt colorit, abundància de personatges, perspectiva en
lleuger contrapicat que permet dotar de fons el quadre moltes vegades sense
punt clar de fugida i freqüent ús d'escorços que donen dinamisme a l'acció.
Els
quadres i temàtica mitològica, on els pintors del Renaixement tardà podien
gaudir de més llibertat enfront de les normes estrictes de representació del
Concili de Trento, tenen forta presència a l'exposició. Sobretot, un episodi
sobre el qual l'autor va tornar un parell de vegades: les relacions adulterines de
Venus, deessa de l'amor, amb Mart, déu de la guerra. És sabut que Mart no tenia
gran fama com a pensador entre els olímpics i, de fet, la interpretació del Veronèsés la de la superioritat de la xipriota sobre el guerrer
que, habitualment està adormit. Aquestes Venus rosses recorden les de Ticià
i prenuncien les de Rubens.
Present a l'exposició es troba l'Al·legoria de la batalla de Lepant. No és el més brillant del mestre, però val la pena comentar-ho, per la qual cosa il·lustra aquest post. Lepant és el triomf definitiu de la Santa Lliga cristiana, és a dir, una empresa europea (Venècia, Espanya, Roma, l'ordre de Malta, Savoia i Genova) contra els turcs que dificultaven la navegació pel Mediterrani, amenaçaven, com sempre, amb envair Europa i estaven ja conquistant Xipre, precisament, una de les dues pàtries de Venus. Els que ja havien estat derrotats a Viena, el 1529, perdien ara la guerra per mar i la cristiandat podia respirar tranquil·la. Gràcies a "l'ocasió més alta que van veure els segles", segons Cervantes que hi va combatre.
El 7 d'octubre del 1571, però, va quedar clar que la Mediterrània tornava a ser un Mare Nostrum. Un moment decisiu per a la supervivència de l'Europa cristiana, per la qual cosa no té res d'estrany que els tres principals pintors venecians (Ticià, Tintoretto i Veronès) li dediquessin un quadre, normalment per encàrrec de l'autoritat. L'art al servei de la guerra, o sigui, de la política per altres mitjans. L'obra de Ticià, també al Prado, però no a l'exposició, atribueix el mèrit a Espanya, car representa Felip II oferint a Déu el seu fill Ferran nounat. La de Tintoretto, pintat el 1571, reproduïa amb tot detall l'enfrontament naval, però es cremà el 1577 i va ser refeta, però no pel pinzell de l'autor de "l'origen de la via llàctia".
L'obra del Veronès, és una descripció de la batalla naval i, alhora, el seu transsumpte al cel, atès que divideix el quadre en dues meitats. I ambdues reflecteixen línies de poder, celestial a dalt, terrenal a sota. La Santa Lliga compareix davant la Mare de Déu imprecant la victòria. A l'esquerra de l'espectador apareix Sant Pere, és a dir, Roma. Al seu costat, Jaume, és a dir Espanya. Però la part important l'ocupa Venècia com a donzella càndida, presentada pel seu patró, San Marco, i Santa Justina, identificada pel ganivet, perquè la batalla es va produir el set d'octubre aniversari del seu martiri. Curiosa casualitat, oi? El lleó és el que dona a la República la seva condició de Sereníssima.
Una altra, artística forma de dir això de "si vols la pau, prepara la guerra".
