Els resultats de les eleccions del diumenge deixen una situació abracadabrant. Per això segurament la parsimònia de les valoracions polítiques de contingut. Els mitjans fan tota mena d’anàlisis i comparatives de les dades per partits que tothom coneix: si el PSC guanya i guanya molt, però a l’estil Arrimadas, és a dir, sotmès al suplici de Tàntal; si Arrimadas al seu torn perd per davallada, al millor estil del seu mestre, senyor Rivera; si Vox pren l’alternativa a Catalunya, cosa que no va aconseguir al País Basc; si el PP es queda per tancar la porta.
L’àmbit públic és un enrenou, un brunzit com els de la borsa, amb càlculs aritmètics sobre les diferents coalicions de govern: tres partits, tots independentistes o híbrids; quatre partits; dos partits amb suport exterior d’un tercer. Són combinacions quantitatives, sense esbrinar matisos polítics. De fet, hi ha una mancança cridanera de valoracions del sentit polític d’aquests resultats ni tan sols a curt termini, tret de la que va fer el candidat i president en funcions, Aragonès, anunciant la composició d’un govern de “via àmplia” que plantejarà la interlocució amb l’Estat en termes de dues reivindicacions, l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació.
Aquestes declaracions ens donen claus del sentit polític profund dels resultats o, com es diu en família, per on van els trets: el fracàs de l’opció de candidatura de país que es mesura no pels resultats obtinguts, que han estat raonables, sinó per les expectatives decebudes. Ha estat un rebuig del país a la idea nova d’un moviment transversal, nacional, cap a la independència. Els dos milions de votants de l’1-O no van comparèixer aquesta vegada. El mandat de l’aixecament aquí i ara de la DUI es perd en la boira de l’oblit en el que equival a un passar pàgina de fet.
Les raons d’aquest fracàs d’un projecte que aspirava a ser la confirmació d’una empenta independentista basada en el lideratge suprapartidista són diverses. Dificultats, limitacions legals de tota mena, situació d’inferioritat de recursos, impossibilitat del candidat MHP Puigdemont de fer campanya, monopolització dels mitjans públics per ERC, agressivitat dels mitjans espanyols, fins a l’extrem que el periodista Marhuenda desitjava el triomf d’ERC, etc., etc. Tot això és veritat, però irrellevant.
La política és la història de l’actualitat i la història, segons Hegel, és un escorxador, un lloc on l’ètica i l’estètica no compten per a res i molt menys el sentit del fair play. El fet cru és que l’imaginari de la ruptura aquí i ara ha estat substituït amb un marge tan minso com decisiu pel joc ordinari dels partits polítics dins del sistema de la Constitució de 1978. Amb plantejaments nous, revolucionaris, diuen a ERC, encara que pragmàtics. És possible, hom veurà, però, en qualsevol cas, dins del règim del 78, sense cap intenció de plantejar una ruptura, ni tan sols una confrontació.
La primera víctima d’aquest relleu serà l’acció exterior de l’independentisme o, si voleu, l’acció de l’independentisme de l’exterior. Tota l’estructura de legitimitat de l’acció internacional de l’independentisme canviarà. No sembla probable que un govern encapçalat per ERC accepti la coordinació, col·laboració, sintonia o com vulgueu anomenar-ho amb el Consell per la República i el MHP Puigdemont. No es pot esperar una repetició del tàndem que va funcionar amb els presidents Puigdemont i Torra, sinó, en el millor dels casos, una qüestió de “cohabitació”, com diuen els francesos.
Aleshores hi haurà un president únic per a l’interior i l’exterior. Un president únic que sembla tenir les idees molt clares: un govern de “via àmplia” que inclou quatre partits, sempre que JxC i els Comuns deixen de costat el seu veto mutu. I la seva tasca serà tornar a la taula de negociació amb les dues esmentades reivindicacions de l’amnistia i l’autodeterminació.
No cal filar prim per recordar que l’Estat espanyol mai acordarà una amnistia, per raons d’oposició majoritària al Congrés i encara menys acceptarà un referèndum pactat d’autodeterminació per raons constitutives al mateix Estat. És a dir, el president Aragonès proposa una via àmplia i gairebé eternal a la independència, entretinguda amb infinitat de estires-iarronses al llarg dels anys.
Podria pensar-se, malpensar-se en realitat, que qui proposa una via a llarg termini és que no vol la independència. Però ja n’hi ha prou de dubtar de la sinceritat del president Aragonès, que pertany a un partit “de paraula”, segons el diputat Tardà. Sens dubte vol la independència de Catalunya quan sigui possible. La qüestió és si quan sigui possible serà possible, atès que la meitat dels votants del partit que diu defensar-la no la volen, com tampoc no la vol el seu portaveu al Congrés, senyor Rufián.
I, com que la independència mai es farà pactada amb l’Estat, arribarà el moment en què caldrà fer-la contra l’Estat, confrontada a l’Estat, que tindrà una reacció ara per ara imprevisible. I això era precisament el que l’independentisme anomenat pragmàtic deia que tractava d’evitar.
