Ara que el Leviatàn de l'extrema dreta torna a aparèixer a l'horitzó, és molt recomanable veure aquest documental, sobre la vida de Leni Riefenstahl, la directora de cinema preferida de Hitler, la que va rodar la pel·lícula de propaganda més important del III Reich, El triomf de la voluntat.
Leni Riefenstahl (1902 – 2003) és un exemple paradigmàtic del problema del pes del passat polític a l'obra posterior dels artistes, literats i creadors en general. Era una nazi convençuda, encara que mai milités en cap organització, cosa que la va estalviar una condemna a la comissió de desnazificació del 1948, encara que sí que se la va inhabilitar per a l'exercici de càrrecs públics, com a fellow traveller ("company de viatge").
Al mateix temps era, i és, una de les millors cineastes del món, si no la millor. Cosa que se li va reconèixer al seu dia. La seva primera pel·lícula, La llum blava (1932) va obtenir la medalla de plata a Venècia. El Triomf de la Voluntat (la glorificació de Hitler i el nacionalsocialisme), la medalla d'or el 1934. I també li va ser reconeguda Olímpia el 1938. Després de la guerra, se li va fer el buit, va patir un boicot total i no va poder tornar a rodar una pel·lícula fins al 1978, i era de fotografia submarina, titulada El jardí de coral. A partir de llavors i fins als cent i u anys que va viure, tota la seva obra va ser fotografia submarina, com si es volgués submergir en un món de bellesa i silenci.
Resumint. Dos fets incontrovertibles: 1. Riefenstahl era una nazi convençuda. 2. Era i és una gran artista, una creadora. El documental és una exposició magnífica de la turbulència d'aquest conflicte. El director, Andres Veiel, ha fet una feina extraordinària perquè, sent just amb la dimensió artística de Riefenstahl, no amaga les seves contradiccions ni passa per alt les seves excuses.
El 1987, Riefenstahl va publicar les seves Memòries en què intentava per enèsima vegada alliberar-se de l'acusació d'haver estat nazi sense aconseguir-ho. La seva voluntat de rentar el seu passat atribuint-lo a la seva dedicació exclusiva a l'art sense barreja de política no és creïble. Va continuar sent nazi, encara que inconscientment, fins a la fi dels seus llargs dies. Quan als anys setanta, se'n va anar a viure molt de temps entre els Nuba al Sudan, va publicar un llibre de fotografies d'aquests bells espècimens negres, homes i dones. Volia demostrar que no era fanàtica de la raça ària i només va aconseguir provar que ho era de la raça negra. Perquè el punt important, era la raça, típic concepte nazi.
Poca gent sap que ja era una ballarina famosa a 18 anys i que, als 19, va interpretar a Múnic el paper de Diòtima de Mantinea com a primera ballarina, o sigui la dona de la qual Sòcrates diu a El banquet que li ha ensenyat què és l'amor i que Hölderlin va incloure al seu Hyperion. L'amor, diu Diòtima, situa l'amant entre Déu i la terra. I així és com Riefenstahl es veia. I es va quedar penjada per haver confós Déu amb Adolf Hitler. És impossible cohonestar el nazisme de Riefenstahl amb el seu geni.
Però, en té sentit fer-ho? No es poden separar les dues facetes? No en general, car en general tot és possible, sinó en aquest cas concret que serveix, a més, com a exemple per a altres casos similars. O sigui, podem reconèixer valor artístic en una obra en què l'autor projecta la seva ideologia política? Tots els creadors ho fan. Però què passa quan la ideologia política que es projecta és un moment de la història universal de la infàmia?
Vet aquí el problema. Des de Baudelaire, molts afirmen que l'art té la seva pròpia ètica perquè en té la seva estètica, cosa que es desprèn de la fórmula “l'art pour l'art”. En tot cas, El triomf de la voluntat és una obra d'art que barreja Wagner, Nietzsche, Hitler i el geni de Riefenstahl; obra d'art total, que diria l'autor de Lohengrin.
El cuirassat Potemkin celebra una ideologia, el comunisme, que ha estat pitjor, més assassina que el nazisme i continua figurant com un cim de la cinematografia mundial.
El triomf de la Voluntat també ho és. No sé si el documental de Veiel permet aquesta conclusió, però ho és.
