He enxampat pels pèls aquesta magnífica exposició del CaixaForum sobre la república de Weimar. No m'ho hauria perdonat, perquè pertanyo a la més impenitent afició weimaròfila.
Temps incerts. Alemanya entre guerres s'anomena l'exposició. Gran aplaudiment als comissaris Pau Pedragosa i Txuss Martín, que han complert un programa molt original: assimilar l'esperit de Weimar al principi d'incertesa, de Heisenberg, un altre episodi weimarià, com la física quàntica. Aquest principi que resol les apories de Zenó, car declara que és impossible determinar amb exactitud l'estat d'un cos en moviment.
A la molt completa exposició hi ha lloc per a tot, fins i tot per a la filosofia, amb testimoni fotogràfic de la trobada de 1928 entre Ernst Cassirer i Martin Heidegger a Davos. El Davos de La Muntanya Màgica, on, ens recorden els comissaris, discutien els antecessors de tots dos a la novel·la de 1924, Lodovico Settembrini, l'humanista liberal i el jesuïta Leo Naphta. Els paral·lels salten a la vista. I això propicia una pregunta: com és possible que el filòsof més important del segle XX, el pare de l'existencialisme, fos nazi?
Hi ha material cinematogràfic abundant. Una escena inoblidable del Gabinet del Dr. Caligari, quan aquest desperta al somnàmbul Césare i escenes de Metròpoli de Fritz Lang. Alguns moments de la crema de llibres a Berlín, amb un discurs de Gobbels, absolutament delirant. Escenes de documentals mostren les primeres concentracions nazis, metratge que recorda la posterior pel·lícula de Leni Riefensthal, el 1934, El triomf de la voluntat, cosa que planteja una altra pregunta: com és possible que la millor directora de cinema alemanya del segle XX fos una nazi?
La incertesa. Per què no? En entrar a l'exposició el visitant es veu submergit al remolí de la hiperinflació de la postguerra. El novembre de 1923 hi havia bitllets en circulació per un valor nominal de vint mil milions de marcs. Es tornava al sistema de bescanvi natural; si fa no fa, a l'estat de naturalesa. Només en situacions límit es mostra el geni i l'enginy de l'ésser humà. Es va introduir una nova moneda el Rentenmark que no estava recolzada per or, sinó per una hipoteca sobre el terra alemany. El pla va reeixir. El que no va funcionar amb els “assignats” de la Revolució Francesa, recolzats per les expropiacions de l'Església, va funcionar a Alemanya amb el sagrat i nu deutscher Boden..
I tot això a la meitat d'un remolí polític, social i artístic provocat per la guerra. Fracàs de la revolució de 1918/19, assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els Fehmemörder, assassinat de Rathenau, putsch de Múnic de 1927, dimarts negre de 1929. Al tumult es tanquen els que en altres ambients es van anomenar els roaring twenties.
En aquests twenties coincidien tots, els enragés expressionistes que tornaven dels fronts a pintar la misèria del capitalisme, Georg Grosz, Otto Dix, Kathe Köllwitz. La ruptura amb la tradició, l'afició per l'experimental, la Bauhaus que, per cert, sempre m'ha semblat una manifestació artística de segona, encara que per a l'interiorisme ha estat determinant. I força masclista. A la Bauhaus no hi ha dones de rellevància. L'exposició aprofita un Kandinsky per il·lustrar l'anunci. Bien fet. Encara que Kandinsky ja era Kandinsky abans de ser professor a la Bauhaus.
Al Kabarett, sí que hi havia dones. I del Kabarett va sorgir una nova forma de teatre popular representat per L'òpera de tres centaus, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, les cançons del qual estan lligades a la veu de la immortal Lote Lenya ("Seeräuber Jenny"). I què dir de Marlene Dietrich a L'àngel blau? Hi ha alguna cosa més weimariana que l'infeliç Professor Unrath, de l'altre Mann, l'infeliç Heinrich?
L'exposició dedica un panell a una sèrie de portades de l'Arbeiter Il·lustrierte Zeitung, una de les més sorprenents aventures de la República de Weimar. Fundat per Willi Münzenberg, un geni comunista de la propaganda, per tal de demanar ajuda internacional per al proletariat soviètic, es va convertir en el segon diari il·lustrat d'Alemanya amb una tirada de més de 350.000 exemplars. Münzenberg es passejava per Berlín en un cotxe de luxe i li deien el “milionari comunista”. El fet és que mai no va deixar de ser comunista, raó per la qual és probable que morís assassinat per agents de Stalin.
Però, en definitiva, si voleu una mostra acabada de lluita de l'ésser humà contra el principi d'incertesa, torneu a la Constitució de Mèxic de febrer de 1917, l'article 136 de la qual diu: "Aquesta Constitució no perdrà la seva força i vigor, tot i que per alguna rebel·lió s'interrompi".
