La monarquia amnèsica

Els discursos del rei són bombolles farcides de nicieses, amb el vistiplau del gobierno de torn. A un pla més general, aquestes farses nadalenques són sacrílegs. Barregen el naixement del Déu dels cristians amb la xerrameca del rei i espatllen la dita evangèlica de donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

 

Aleshores, el bleda regnant a Espanya, marmessora del llegat franquista, ha fet un discurs seguint el model de les declaracions processals dels membres de la seva família: no sap, no se'n recorda, no el consta, no en té memòria. En canvi, ha encolomat un grapat de consideracions buides i boirosos desbarats a una audiència feta sobretot de polítics, periodistes i masoquistes. Els que no pertanyen a aquestes categories se n'assabenten per llurs comentaris, informacions i declaracions, molt més facecioses, sense dubte. 

 

Preneu el cas del gobierno d'esquerres que, com a òrgan col·legiat, és responsable col·lectiu dels seus actes. La presidenta del PSOE, esbatana el cor del partit del gobierno donant suport al discurs del monarca amb les murrieries cortesanes a l'ús de l'esquerra sobre l'esperit republicà d'una monarquia que ja s'està bé com està. En canvi, el seu aliat, els braus assaltacels d'Unidas Podemos, treuen foc pels queixals. 

 

Estaven els xicots de l'esquerra de debò (aliada a l'esquerra de mentida) preparant una proposició de llei de reforma de la corona amb l'evident intenció de perpetuar la institució a un marc d'Estat de dret. La seva radical crítica a la il·legitimitat d'origen de la institució minvava fins a esdevenir un consell de príncep.

 

Però ho feien d'amagatotis. I aleshores els han deixat in puribus (amb el cul a l'aire) davant llurs electors, com a còmplices d'un acte de submissió canina, no només a la monarquia, sinó a aquesta monarquia corrupta. I la seva reacció ha estat tan enfurismada com la d'Orlando davant el rebuig d'Angèlica. Sense pèls a la llengua ni por al possible desori al gobierno, van titllar el discurs de "propaganda" i van recordar amb veu ominosa que treballen per a un "horitzó republicà". 

 

Tota la premsa amiga es va fer ressò de l'enrenou al si del gobierno, va parlar de "diferències abismals", olorant crisi de govern, guaitant una muntanya on no hi havia sinó un ratolí. Tots els discursos polítics són "propaganda"; els d'UP també. Quant a l'"horitzó republicà" com a objectiu, en lloc de la República, ningú no ignora que l'horitzó és per definició la línia que mai s'assoleix. 

 

Així docs, cap problema, cap angúnia: els dos aliats de l'esquerra han reafirmat la seva ferma voluntat de continuar units, treballant per la nova normalitat d'una monarquia amnèsica.

Llarga vida al rei!

Us recordeu quan aquests xicots assaltaven cels com el que agafa un rodalia? Sí, sí que us recordeu, no sigueu llangardaixos. Eren jornades glorioses, una nova onada, congriada al carrer de lluites obertes, anunciava l'apocalipsi del règim del 78, del bipartidisme i, sobretot, de la casta. 

 

Han passat cinc anys i els descastats són esdevinguts casta ells mateixos/es a la velocitat del llamp. Plan quinquenal per arribar a ser casta, viure, parlar, actuar, com a casta. Casta menor, sobrevinguda, penedida i pansida. Una subcasta, admesa al nucli polític de l'oligarquia espanyola com a rellogats i sempre sota sospita, com si fossin cristians nous. 

 

Com que la subcasta podemita ha de conrear el seu hort d'electores, molt dolguts amb el gir copernicà dels seus líders, anuncia als quatre vents, amb gest esquerp i veu tonant una llei sobre la corona. La seva molt republicana intenció és sotmetre la corona a la llei i no la llei a la corona com passa ara mateix. És a dir, també ells volen consolidar la monarquia encara que amb un esperit republicà. És curiós, l'oligarquia espanyola (d'UP a VOX) mai troba un moment per fer un referèndum sobre la monarquia. Però, per fer un nyap de caràcter desvergonyidament lampedusià sempre n'hi ha. 

 

A banda de lampedusiana, la proposta és profundament espanyola, o sigui, inútil. No té cap possibilitat de prosperar atès que el PSOE ja ha manifestat la seva oposició al projecte, amb la molt poderosa raó que la corona està regulada, i exquisidament regulada, a la constitució espanyola. No sé si els seus electors s'empassaran que UP està fent alguna cosa per a la revolució o la república en presentant un bullshit reformista d'una institució il·legítima. Però els seus representants confien que sigui rebutjada perquè, ja se sap, mai és el moment de parlar de la monarquia. I fa elegant i segur tenir un rei amb el nostre vot en contra. Queda u bé a casa.

 

Sembla que ahir tan sols els periodistes i els diputats van escoltar el discurs del rei del país veí.Sí, el mateix que ve incognito a Catalunya, com si fos Harun al-Rashid, a atorgar un premi oficial de l'Estat. De valent, el mosso té poco.

Llista del president/llista de país

Coincidència astral: el mateix dia que el MH president del Parlament, Roger Torrent va dissoldre la cambra i convocar eleccions pel 14-F, el MHP Puigdemont anuncia que encapçalarà la llista de JxC per Barcelona. Un calfred sacseja els altres partits. Esverats, els comuns proposen una gran aliança de partits "progressistes" per deixar JxC fora del govern, a l'oposició. És difícil esbrinar que entenguin els podemites per "progressista", atès que tenen una aliança municipal a Barcelona amb Manuel Valls.

 

 En qualsevol cas, sembla que el gruix de la proposta és l'ostracisme del president Puigdemont. El mateix que propugna el geni de la comunicació política i expert a campanyes brutes, Gabriel Rufián: fer fora JxC, que a la campanya només es parli d'Iceta i..., uh, uh, l'Aragonès. No és l'única afinitat electiva dels comuns i ERC; també aproven junts els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, aprofitant l'empenta de l'aprovació dels PGE de franc. El tuf tripartit de tot això embafa.

 

La qüestió, però, és si els estrategs "progressistes" assoleixen el seu objectiu de silenciar, fer fora al president Puigdemont. Ni el seu aparell de propaganda, TV3, ha pogut silenciar la notícia i s'ha vist forçat a dedicar-li uns segons a l'informatiu. Una "jibarització" informativa no només vergonyosa sinó també inútil. El vídeo de presentació del president amb la Laura Borràs al seu costat corre com el foc a les xarxes amb milers de RTs. 

 

La presència del president al capdavant de la llista de JxC, amb els matisos i aspectes que ell mateix explica al vídeo, enlaira una llista de partit a llista de president, llista de país. L'impacte és brutal perquè el que es presenta és una candidatura inequívocament independentista molt consistent pel nivell dels seus components i amb un fort lideratge. Això no hi ha cap aliança "progressista", ni censura als mitjans que pugui aturar-ho; no hi ha campanya bruta que pugui amagar-ho. 

 

ERC ha perdut la batalla a les xarxes, la batalla de la reputació. Els seus ideòlegs cerquen consol a la bajanada que les xarxes són una bombolla i que la realitat "real" és la que decideixen els mitjans convencionals. I, com aquests estan sota l'obtús control republicà, res no sortirà malament. De vegades, els més agosarats treuen el cap al tuiter només que per rebre de valent. Perquè el seu problema, del qual tampoc no s'assabenten, és que la pèrdua de reputació no només afecta el suposat independentisme d'ERC sinó també al seu crèdit com a partit democràtic. El sentir general és que ERC no és un partit, sinó una secta d'endollats, polítics professionals que volen una organització clientelar identificada amb les institucions que controla (el que anomenen "hegemonia") com va ser el PRI mexicà.

 

La decisió del president encapçalant una llista de país oberta, unitària i transversal és un terratrèmol a la política catalana i espanyola. I és impossible amagar un terratrèmol.

Torna el sant ofici

Fins les engrunes els van pispar. Com a negociadors els amics d'en Rufián són un fracàs. A correcuita de la servil aprovació dels PGE, el gobierno reiterava la seva negativa tancada a l'amnistia i el dret d'autodeterminació, mentre assignava més del 40% dels fons europeus a Andalusia i menys del 3% a Catalunya. Un dels seus tribunals condemnava Dani Gallardo a quatre anys i mig per solidaritzar-se amb els catalans. L'endemà un altre tribunal obria la porta a desmuntar la immersió lingüística. Ahir, la fiscalia, l'eina d'afinament de les clavegueres de l'Estat, rebutjava els indults als presos/es polítiques catalanes. No s'oblidi que aquest versàtil òrgan depèn directament del gobierno i, com que és una estructura jeràrquica, s'entén que el que fa, ho fa seguint ordres dels governants.

 

Poden explicar els diputats d'ERC i PDeCat que han aprovat els pressupostos per quina raó van fer-ho, tret de consolidar llurs posicions personals tres anys més? No, no poden perquè és l'única raó. Tres anys més que, per tot el que ells/es han aconseguit, els presos i preses els passaran engarjolats, Catalunya no rebrà cap de les miserables engrunes que anunciaven i l'independentisme a l'exterior tindrà més difícil explicar el cas de la independència quan els estrangers vegin que un partit que es diu independentista aprova els pressupostos per consolidar el gobierno de la metròpoli.

 

I molta cura amb l'explicació de la negativa de la fiscalia: manca de penediment. Aquesta exigència pot ser raonable pel que fa als delictes comuns contra béns jurídicament protegits. Al cas dels presos/es polítiques, condemnades per un delicte arbitrari com a la "sedició" (al fons, un "delicte" d'opinió) i amb proves fabricades, aquella exigència esdevé delictiva en si mateixa. Nega de pla un dret fonamental com la llibertat de consciència i apropa la funció fiscal a la dels inquisidors. Quins són aquests senyors per exigir penediment d'una opinió, d'un principi, d'una idea? Qui és el gobierno d'esquerres per secundar una "justícia" inquisitorial? 

 

O aquesta deriva s'atura o demà els independentistes serem tractats com a jueus o herètics davant el sant ofici. Una fita dels negociadors catalans (que, al cap i a la fi no ho són, d'independentistes) i del gobierno d'Espanya. 

 

Per això cal votar independentista el 14-F. Per sobreviure. Per fer fora aquest malson.

L'espurna, president

Quan el camarada Lenin es ficà al seriós a la tasca revolucionària, al voltant del 1900, va fundar un periòdic anomenat "L'espurna". La metàfora era evident: l'espurna encén el prat. Disset anys després l'espurna havia incendiat, cremat, no només l'estepa sinó fins a la taigà siberiana. Amb quins resultats és una altra cançó. El nucli de la metàfora és que per fer una revolució (i també moltes altres coses) cal una empenta inicial, un little big bang, una espurna. 

 

Sembla que no, però aquesta consideració té a veure amb l'entrevista al MPH Torra d'El Temps. Paga la pena (fins i tot, en realitat, és una alegria) llegir-la. El meu interès se centra a dos aspectes de la política independentista. Les relacions a dins de l'independentisme i l'estratègia independentista. 

 

Les relacions a dins de l'independentisme es despatxen d'un cop de teclat: l'independentisme, diu el president, no pot pactar amb el culpable de la repressió, però ERC ho fa; i tampoc no pot pactar amb partits no independentistes, i un altre cop, ERC ho fa. Pactar amb partits que pacten amb partits no indepes és pactar amb partits no indepes. Doncs, perquè parleu de partits independentistes en plural, quan no hi ha més que u d'indepe? És clar, per raons de conveniències. També es pot preguntar on ens porten, ens han portat, les conveniències. 

 

El gruix de l'entrevista és la part positiva. Donat que assolim majoria absoluta al parlament, i majoria absoluta indepe de debò, com es fa la independència? Hi ha una ferma voluntat de no repetir el fracàs de la legislatura anterior. Ok, molt bé. Com es fa la ruptura democràtica, la confrontació amb l'Estat? El president passa revista a les forces i anuncia que ens caldrà una "majoria democràtica a les urnes i la seva defensa al carrer amb una desobediència civil i pacífica continuada". I continua: "això és molt dur i exigeix enormes sacrificis". I com a persona realista conclou que per "fer la independència hauran d'entrar molts més a la presó. Les presons s'hauran de col·lapsar." Diguem-ho ras i curt: es donen les condicions objectives i subjectives per a la revolució catalana. Que ens manca?

 

Una explicació, un full de ruta. El president demana amb insistència als partits polítics independentistes que" expliquin amb tota claredat com pensen que es pot portar a terme aquest procés de ruptura amb l'Estat espanyol". Tanmateix, el president Puigdemont ve de fer-ho fins a on és possible. D'ERC jo no esperaria res de res. 

 

Aleshores, que ens manca encara? L'espurna. I hi ens mancarà mentre la majoria independentista al parlament no faci cap declaració formal d'independència. Si la fa, la iniciativa passarà a correcuita a l'Estat espanyol i com que aquest és imprevisible, no té cap sentit demanar posteriors previsions o fulls de ruta perquè és com bastir sobre la sorra a una situació d'incertesa. L'espurna brodarà espontàniament si la reacció de la gent a la imprevisible resposta de l'Estat espanyol és defensar les institucions catalanes. 

 

El que no té cap sentit és demanar a la gent desobeir al carrer per defensar un no-res com l'anterior parlament. Llavors, l'espurna depèn de la reacció de l'Estat que dependrà del que faci la majoria parlamentària indepe, si n'hi ha el 15-F. Per transitivitat, doncs, l'espurna depèn del que faci majoria parlamentària, si gossa fer el pas que no va fer la legislatura anterior. Tothom vol saber per anticipat quines seran les conseqüències dels seus actes davant un enemic imprevisible, com tots els enemics. És humà, massa humà i per tant, impossible. 

 

A més a més l'espurna pot incendiar el prat o no. O pot trigar a fer-ho. 

 

Donec perficiam.

De la brutícia a la infàmia

Oi que sembla la Razón que és un plagi de l'ABC? La premsa de la ultradreta és groga, tabloides, pasquins, eines per atacar un partit en nom d'un altre. Res a veure amb el periodisme. Aquests tres estan units per l'odi a Catalunya, tan sols que El periódico, el de "the nota" pretén passar per més liberal que els altres, encara que més anticatalà. Probablement per això aculli col·laboracions dels dirigents d'ERC.

 

(Petita anècdota personal. Servidor col·laborava a El Periòdico als anys noranta. Escrivia un bitllet d'actualitat setmanal. M'ho va demanar el periòdic i ens vam fer amics. Fins que vaig escriure una peça sobre els acords de Lizarra-Garazi a Euskadi, signats el 1998 pels partits indepes d'Euskadi amb Ezker Batua, Zutik, Batzarre i el Partit Carlin Basc. Era una fita històrica: excloïa els partits autoanomenats "constitucionalistes", o sigui, espanyols, i abastava Euskadi i Nafarroa. La meva peça era favorable a la iniciativa; doncs, no es va publicar i l'autor, servidor, va ser acomiadat fulminantment. El responsable de la secció i de fer-me fora sense més explicacions era l'Enric Hernàndez, després director del mitjà i avui, crec, enlairat a un càrrec de RTVE, cresol de l'Espanya eterna.

 

La campanya bruta d'ERC i els seus aliats espanyols assoleix nivells d'indignitat i brutícia insospitats. Tanmateix, cal reconèixer que l'aportació de El periòdico té un caire més modern, més lleuger que la feixuga xerrameca dels "ideòlegs" d'ERC. A més a més compta amb l'impacte d'una malèvola iconografia.

 

Quina portada, per Manitou! Un llampant vermell per obrir boca i els caps dels tres darrers MHPs Mas, Puigdemont i Torra, suggerint un "es busca" del salvatge Far West. Tres caps a preu dels culpables d'haver dut el país de la independència a la pandèmia. Aquesta insinuació, una infàmia brodada d'estupidesa, vol anar més enllà, fins a la claudicació absoluta: la independència duu a la pandèmia, com la negativa de Faraó de deixar lliure al poble d'Israel, portava les plagues sobre els egipcis. 

 

L'atac d'aquesta premsa groga no només és a l'independentisme, sinó, sobretot, al MHP Puigdemont i "la dreta catalana". En assenyalant els tres presidents, els fa protagonistes de la independència.

 

Que ningú no pateix, no hi ha cap possibilitat que els caps dels republicans surtin a un meme tan verinós i esborrajat com aquest. Al capdavall, una prova més que la campanya bruta del visionari Rufián juga en favor de JxC. Volia el noi menystenir el president Puigdemont, que no es parlés d'ell i que la campanya fos un triar entre les dues "non entities" d'Iceta i... (he de recordar el nom) Aragonès. Doncs, aquí el teniu, més president i més eixerit que mai, l'innominable, al capdavant de la independència, cosa reconeguda per l'enemic, que no perd el temps ficant-se amb els nens pragmàtics.

 

La campanya bruta d'ERC i els seus aliats fa més neta la de JxC que tan sols ataca l'Estat colonial espanyol. Això sí, amb intel·ligència, sense cap ànim d'ofensa. 

 

No heu pensat a l'altre valor simbòlic de la vostra icona? Els tres darrers presidents de la Generalitat han estat perseguits i inhabilitats i dos d'ells amb l'ajuda d'ERC. 

 

Aquesta portada és un terratrèmol en favor de JxC. Continueu amb la brutícia. Ho feu de cine.

Som-hi, president!

La campanya electoral de fet que vivim es troba davant una bifurcació. D'un costat, un itinerari brut; de l'altre un camí net. 

 

El brut és el d'ERC per pròpia declaració i consisteix a una lluita permanent contra JxC, molt més agressiva que contra l'Estat colonial i el seu gobierno, amb el qual diu que negocia a una taula tan real com un unicorn. És una lluita a mort, amb tota mena de cops baixos, demagògia, assetjaments, difamacions i atacs permanents. La guàrdia pretoriana d'ERC no té òbviament res més a fer que atacar JxC i sobretot el MHP Puigdemont, a tot arreu; res més que continuar dividint l'independentisme i menystenint la feina de l'exterior. És una via bruta, fosca, immoral i per descomptat, hipòcrita fins a cruixir les dents. Els mateixos que ataquen JxC a tota hora i tot arreu es queixen a correcuita de ser els atacats i reclamen unitat d'esperit independentista, però no d'acció per assolir la independència.

 

 Però no es pot respondre al mateix nivell. És impossible. No hi ha altra que ser fidels a la no-violència i no caure als paranys de les provocacions, tret de desmentir les acusacions falses. Res més. Les campanyes negatives s'esgoten si l'adversari no entra al joc brut. Esdevenen monòlegs repetitius, de vegades primitius: di-ba, di-ba, di-ba.

 

La via neta és a càrrec del MHP Puigdemont i JxC per abandó explícit d'ERC, que prefereix concentrar-se a la via bruta. Déu se'l premi. Ens estalviem les murrieries ibèriques del sector "pensant" republicà.

 

És via neta perquè es fa en positiu, amb propostes concretes. L'altre dia el VP Junqueras va demanar un xic entremaliat una explicació de l'intrincat concepte de "confrontació intel·ligent". Doncs, vet-la aquí. La proposta és clara, neta, diàfana: reprendre el camí interromput l'octubre de 2017 a través l'acció combinada i sostinguda de la gent al carrer, la societat civil desobeint i les institucions dirigint cap a la independència unilateral, mitjançant estructures digitals del període de transició i la República. És una proposta de confrontació intel·ligent.

 

 Exercint com a advocat del diable preveig una primera crítica política i personal des de les terminals mediàtiques d'ERC: el president Puigdemont enceta, ensinistra i engresca a la gent per tal que faci al carrer el que ell no va ser capaç de fer al seu moment, preferint l'exili. Som a un pas de parlar del "fugat". A més de verinosa, la crítica és absurda. Si el president hi té avui legitimitat per fer una crida a la mobilització general, és, precisament, perquè no va lliurar-se en poder de l'enemic. Perquè simbolitza la independència de Catalunya

El CxR és l'eina de país per a la independència

Això no hi ha cap campanya bruta que pugui amagar-ho. Sobretot perquè la brutícia (considerable) no ve acompanyada de cap intel·ligència. I mira que el MHP Puigdemont ho va suggerir: "confrontació intel·ligent". Però n'hi ha alguns que, en escoltant parlar-ne, treuen la brutícia, com aquell treia la pistola en escoltant parlar de cultura. 

 

El rebuig d'ERC a la convocatòria del CxR, a través d'una carta pública als convocants, li retreu ser un acte partidista i interessat. Brutícia, molta, perquè és l'enèsim atac a qualsevol mena d'unitat independentista; intel·ligència, cap: el que fa partidista la convocatòria del CxR no és la convocatòria en si mateixa, sinó precisament el seu rebuig. Al cap i a la fi, es tracta d'un acte reglamentari d'un òrgan al qual també pertany ERC. 

 

I, en provant que el partidisme i l'interès és el seu, ERC dóna visibilitat i legitimitat al CxR com a òrgan suprapartidista, atès que cap altre partit l'ha seguit. I, de pas, ha deixat tot el camp a JxC com l'únic partit independentista disposat a l'acció unitària amb els altres per assolir l'objectiu comú de la independència, com un partit de país, un partit de patriotes i no uns patriotes de partit.

 

La Brunete judicial d'aquest gobierno "d'esquerres" enfila les seves bateries una altra vegada contra Waterloo. Volen destruir la seva defensa, embolicant l'advocat Gonzalo Boye a la lawfare de l'Estat contra l'independentisme exterior. Sí, el mateix del qual diuen els republicans que ha fracassat quan és l'unic que fa basarda a l'Estat, el que té la independència com a prioritat i no pas l'amnistia, tot i que els exiliats/des també es beneficiarien.

El boicot sistemàtic a la unitat independentista

Dels nombrosos dons que la Providència va vessar amb magnanimitat sobre el líder bona persona, el més sublim és el de l'evanescència. És el contrari i molt superior al de la ubiqüitat perquè ser a tot arreu al mateix temps és difícil, però no ser enlloc, esfumar-se, ho és encara més. Els lectors dels llibres del president Puigdemont es recorden com, cada vegada que el govern prenia una decisió unitària, el MHVP Junqueras s'esvaïa de la seva realització sense dir res, no se'l trobava enlloc, estava missing. Aquestes absències del VP Junqueras trencaven una vegada rere l'altra la unitat d'acció de l'independentisme. Eren fites a un camí de boicot sistemàtic a la independència que els llibres esmentats denuncien sense que ningú ho hagi desmentit.

De nou un cas d'evanescència a la reunió del CxR. ERC no hi serà present, serà missing. Però, com que aleshores, la convocatòria és pública, els evanescents republicans s'han vist forçats a fabricar alguna mena de justificació del que sembla l'enèsim cas de boicot de l'independentisme. Ho van fer sota la forma epistolar, amb una carta que, signada pel Tartuf de guàrdia, Sergi Sabrià, és d'una hipocresia que fa riure. 

Els republicans retreuen al CxR que la convocatòria és un acte "interessat i partidista" i es posen la bena abans de la ferida recordant que fa uns dies van demanar que el CdR aturés les seves activitats durant la (bruta) campanya electoral. El riure, la rialla pantagruèlica, brolla davant la infantil confessió subconscient que els republicans avantposen el conflicte partidista a l'objectiu de la independència. És a dir, projecten la seva mentalitat "interessada i partidista" sobre els adversaris.

La carta retreu també al CxR no haver acomplert la seva tasca a l'exterior i convertir la convocatòria en una mena d'alçaprem per amagar el seu fracàs i simular una presència a l'interior que no té. Mentrestant Catalunya rep amb esgarrifances d'alegria els fruits de la política del "peix al cove", avui anomenada "independentisme pragmàtic". En menys de quaranta-vuit hores, el gobierno "d'esquerres" ha tornat a anunciar, pel cas que algú encara no estigués assabentat, que no hi ha cap possibilitat d'amnistia o autodeterminació; l'audiència nacional ha condemnat a quatre anys i mig a Dani Gallardo per solidaritzar-se amb Catalunya; i el TSJC fixa un mínim de 25% del currículum en castellà, per si algú s'havia empassat la mentida d'ERC que havien blindat la immersió lingüística. 

 I aquests són els que parlen del fracàs del CxR. L'única negociació que els diputats d'ERC han portat a bon termini, en un rampell d'audàcia, ha estat la consolidació de llurs cadires i sous per tres anys més.

El gobierno d'esquerres i la seva justícia

Aquesta barbaritat, fora de tota mesura, es produeix amb un gobierno "d'esquerres", fins i tot d'esquerres podemites que encara no fa molt tenien el mateix discurs "antisistema" i "anti casta" que es presumeix en aquest jove injustament, abusivament, condemnat. Un gobierno d'esquerres que ni tan sols ha estat capaç de derogar la llei mordassa i que, pel que fa a aquesta condemna, vol justificar-se grapejant unes mentides sobre la separació de poders. Com si tothom no sabés "de qui depèn la fiscalia", la que demanava sis anys per a Dani Gallardo. 

 

Li han caigut quatre i mig i penes monetàries accessòries. Es tracta de "justícia" franquista, de classe i de partit, una farsa permanent que aplica el dret penal de l'enemic a tot el que sigui independentisme o solidaritat amb ell. És una "justícia" de guerra, política, que distingeix entre amics i enemics amb el tradicional procediment de la "llei de l'embut". Fa poc que un tribunal va deixar en dos anys la pena a un d'aquests nombrosos descendents de Franco que, entre altres coses, en donant-se a la fuga, hi havia atropellat dos agents de la benemèrita. Fets irrefutables. Aquí, en canvi, un jove rep quatre anys i mig per uns fets que no estan contrastats i sobre la base de declaracions contradictòries de la policia. 

 

Interessants les reaccions. A Catalunya l'independentisme ha manifestat la seva indignació i ferma solidaritat amb el gadità condemnat. Fins i tot els polítics republicans que, en aprovant els PGE, han donat estabilitat al gobierno perquè la seva fiscalia, encapçalada per una fiscal que és tot menys un model de comportament, demani sis anys per manifestar-se.

 

La solidaritat catalana amb el Dani Gallardo és un deure de l'independentisme molt més enllà de les declaracions retòriques. Dani Gallardo és un pres polític espanyol que és també un pres polític català.

També la bogeria té mètode

 El meu article d'avui a elMón.cat. 

Les properes eleccions seran un moment transcendental per a Catalunya, una ocasió única als darrers vuitanta anys. Es sonen les condicions subjectives i objectives que demanaven els clàssic per fer la revolució. Hi ha una majoria de catalans independentistes. Sabrem quants són quan les eleccions se celebrin perquè fins ara ha estat un misteri gràcies a la tirànica prohibició espanyola de fer un referèndum per esbrinar-ho. D'altra banda, les condicions objectives: mai en vuitanta anys ha estat el règim espanyol tan afeblit, deslegitimat i destarotat perquè no té cap "política catalana" que Europa pugui acceptar. I no sap què fer per terminar amb el "problema català" sense mostrar la seva cara real d'Estat franquista que deriva la seva "legitimitat" d'un genocidi amb el qual somnien alguns militars espanyols. Desig de genocidi que deu ser compatible amb la democràcia de la irrepetible senyora ministra de Defensa...de defensa de la part més fosca i odiosa del feixisme espanyol: l'exercit espanyol. 

Si aquella majoria es confirma a les eleccions, Catalunya es trobarà a una situació històrica transcendental. Com d'històrica i de transcendental dependrà de la correlació de forces a dins de l'independentisme entre l'independentisme unilateral de JXC i l'independentisme de la bella dorment del bosc d'ERC. I allò de la bella és una forma de parlar. 

No podem preveure de cert quina serà la situació el 15-F, però serà una de no retorn i, siguin quines siguin les conseqüències, tothom vindrà recordat pel que faci o deixi de fer uns dies als quals Catalunya es jugarà la seva supervivència per a un futur a llarg termini. Tots els actors i actrius actuals seran cridades a respondre de la seva posició al moment de la declaració d'independència i les seves seqüeles.

Queden dos mesos als quals haurem de navegar a bolina contra els vents fètids de la campanya electoral més bruta que hagi vist el cel, a càrrec de la guàrdia pretoriana i els geníssers d'ERC que controlen els mitjans de comunicació i decideixen qui parla i qui no a Catalunya per estricte ordre d'afalagament del líder Suprem. Els déus de l'Olimp ens siguin favorables perquè ens juguem molt. Ens juguem tot; nosaltres i l'enemic. Tanmateix, hem d'anar amb cura, car no sabem quants de nosaltres estan en realitat amb l'enemic amb quants quintacolumnistes ens trobarem. El 15-F ho sabrem. 

Els de la campanya bruta d'ERC estan literalment desfermats i destarotats. Diumenge passat es va publicar, editada, una entrevista al MHVP Junqueras, una peça acabada de retòrica jesuítica que començava atacant a JxC per haver-hi atacat a ERC, un cas clar de petició de principi, per dir-ho refinadament o de bullying de barri, per dir-ho ras i curt, si no fos perquè també és una grollera manca de veracitat. És ERC qui hauria d'aturar els constants, malvestats i sovint ridículs atacs a JxC com és del domini públic. Les jeremiades usuals entre els tertulians unionistes als mitjans públics catalans (gairebé tots) que els partits independentistes no haurien de barallar-se, són desvergonyides llagoteries a ERC per fer-la passar per independentista, quan els republicans són tan independentistes com un moniato, i un moniato espanyol. 

 Si l'entrevista començava amb una peça de teatre de l'absurd, quasi com "la cantant calba", amb un retret "boomerang", terminava amb una nota de reconcentrada i impotent mala llet (nosaltres tenim principis; no sé si altres poden dir el mateix) que deixa clar que l'odi d'aquest home a l'independentisme és abissal i l'està consumit per a dins. 

Fa més de tres anys que el MHVP Junqueras seu a la presó. Encara que vivim a l'època de la informació i la comunicació, tothom al seu sa judici us dirà que un home tancat a la presó tres anys perd el contacte amb la realitat perquè no li'n té directe sinó indirecte, a través notícies portades i interpretades per a tercers. És racionalment impossible que una persona en aquesta situació pugui dirigir, molt menys liderar, cap projecte col·lectiu al carrer. La conclusió és que, si l'interessa el futur de Catalunya, hauria de fer un pas al costat. Això ho sap tothom, però ningú no gosa dir-ho perquè tota ERC és una estructura absurdament piramidal, d'interessos creats, que depenen directament de les decisions omnímodes d'un home que fa tres anys que viu al marge de la realitat, fins i tot barallat amb ella. 

Sembla una mena de bogeria. 

 I, sí, com murmura Polonius al Hamlet de Shakespeare, "és bogeria; però hi ha mètode en ella". Quin mètode? El desig desfermat de Junqueras d'abassegar tot el poder personal a Catalunya al preu que sigui; el mètode per dur Catalunya al desastre, només mogut pel seu comburent egotisme.

El ultratge a la llibertat d'expresió

El procés de feixistització de l'Estat espanyol agafa velocitat de creuer. Amb els PGE feliçment aprovats amb els vots dels catalans patriotes esdevinguts patriotes espanyols, l'Estat, sobtadament estabilitzat, té endavant tres anys tranquils per "resoldre" d'una vegada per totes la qüestió catalana. I no perd el temps. A banda de prestar tot el suport mediàtic possible a la tasca antiindependentista d'ERC a Catalunya, ha engrescat la seva divisió d'artilleria judicial per atacar l'independentisme de tota classe, especialment el català. 

 

L'audiència nacional repetirà el judici a Arnaldo Otegi trepitjant els seus drets fonamentals com el de no ser jutjat dues vegades per la mateixa causa. Encara que es pretengui justificar pel deure d'acatar una decisió d'un òrgan superior segueix, sent un cas de "ne bis in idem" en sentit material. 

 

El TC s'afegeix amb entusiasme a la persecució dictaminant que "els ultratges" a la bandera espanyola no estan emparats per a la llibertat d'expressió. Així, com sona, sense cap escrúpol ni més reflexió. És una decisió molt en línia amb l'esperit de l'extrema dreta, el que fa pensar que l'ensurt no és perquè VOX estigui al Parlament sinó perquè també ho estigui als tribunals. El tuf de la "justícia", franquista, la "justícia" de classe i de partit és tan palès que fins a cinc magistrats han formulat vots particulars desmarcant-se, entre ells, que jo sàpiga, el d'un magistrat de l'opus dei. 

 

Els set magistrats restants, herois de la gloriosa tasca de reconstrucció de l'Espanya nacional, una, grande y libre, consideren que els ultratges no estan emparats per a la llibertat d'expressió. Òbviament aquí el problema no és si els ultratges han de ser castigats o no, encara que l'expressió "ultratges", té una ambigüitat semàntica i un grau de subjectivitat que permet top tipus d'aberracions. El problema tampoc no és si, un cop definits els ultratges, es poden castigar o no segons l'objecte ultratjat. Tot això està en el codi penal. 

 

El problema és que el TC aplica el codi penal, però no la constitució, que és una norma superior; vella pràctica dels tribunals espanyols. Els teòrics van dir que per primera vegada en la història, la constitució espanyola seria d'aplicació directa pels tribunals, seguint les més avançades doctrines, però va ser que no, com es veu. 

 

L'intèrpret de la constitució no només la ignora, sinó que la substitueix almenys d'ençà de la sentència contra l'estatut el 2010 en el que alguns juristes van considerar un "cop d'Estat constitucional". El TC es va arrogar competències legislatives en una pràctica després consolidada a través d'una llei de reforma del tribunal aprovada per la majoria absoluta del PP. L'abús de poder s'evidencia en el sintagma "llibertat d'expressió". Els texts legals espanyols no el reconeixen i la mateixa constitució ni l'esmenta. Tothom accepta, però, per convenció, que l'article 20, 1 de la constitució consagra implícitament la llibertat d'expressió. I l'apartat 4 defineix sense cap mena dubte els seus límits que són "els drets reconeguts en aquest Títol (I)" i entre aquests drets no es troben els de la bandera que no és subjecte de drets, encara que pels seus fans incorpori la suma teològica de tots els drets humans i divins. Les coses no tenen drets, el que no vol dir que els éssers humans no tinguem deures cap a elles. Però en cap cas, mai, aquests deures poden trepitjar la llibertat d'expressió. Digui el que digui el codi penal. 

 

En matèria de llibertat d'expressió, la constitució espanyola no arriba a la sabata de l'estatunidenca que a la seva primera esmena prohibeix taxativament al congrés qualsevol llei que restringeixi la llibertat d'expressió. En la parla del carrer, sempre democràtica, la millor llei de premsa és la que no existeix. Òbviament, per a les qüestions de conflictes de drets entre particulars, l'honor, la intimitat, etc., ja estan les accions individuals. 

 

Si als espanyols els importa l'imperi de la llei, faran bé derogant la llei de reforma del TC i tornant aquest òrgan polític disfressat de judicial a la seva trista funció d'intèrpret d'una constitució que no serveix per a res. De no fer-ho així acabaran processats per ultratge a Espanya si, en passant un Crist en processió pel carrer, no s'agenollen com bons cristians, atès que Espanya està consagrada al sant cor de Jesús.

Quina és la pressa?

No correu, parbleu! Preneu el vostre temps. Esgoteu els terminis. Les presses mai són bones. No caieu al parany de l'eficàcia pragmàtica. Cal que la llista sigui fidel representació del país que vol dur a la independència. Cal que tingui la doble condició d'unitat de voluntat i pluralitat d'ánims i conviccions. E pluribus, unum. La llista no només ha de ser la llista del país, sinó la llista que el país vol, la llista que la gent vol votar perquè no pertany a ningú, a cap partit, tendència o facció i, per tant, és la llista de tothom. 

 

Per cert i queda clar a la resposta de Laura Borràs, el MHP Puigdemont és el principal actiu del partit JxC, perquè és el principal actiu de Catalunya com a un tot, com a nació. La veritat és el tot, va dir Hegel, que, d'això ho sabia tot. Vet aquí un partit que es posa al servei del legítim president de Catalunya i, tot conservant la seva utilitat instrumental com a partit, esdevé un moviment. 

 

La llista ha d'estar preparada per confrontar la campanya en contra, negativa, de brutícia, que ERC ve anunciant reiteradament, i no ha perdut un sol minut a posar-la en pràctica. La llista ha d'estar cuirassada contra els atacs que ja vénen de camí, i això s'aconsegueix per dues vies paral·leles: a) no parlar mai malament dels altres independentistes, encara que no se'ls tingui per tals, ni respondre a les seves provocacions; b) fer campanya en positiu a tot arreu explicant com es confronta l'Estat amb intel·liguèntsia i els beneficis de la independència per a tots els catalans, començant pels que són a la presó i a l'exili.

 

Recordeu: Donec perficiam.

Democràcia i autocràcia

El pròxim 14-F, els ciutadans de Catalunya votarem les llistes que ens presentin els partits polítics. Ho farem d'acord amb la llei electoral espanyola, LOREG, atès que Catalunya és l'única comunitat autònoma que no hi té una pròpia. I encara que la tingués, els partits seguirien tallant el bacallà de les llistes. La democràcia representativa només funciona amb partits polítics, raó per la qual els crítics parlen de "partitocràcia" i, de cert, totes les democràcies són més o menys partitocràtiques. De l'altra banda, el que prova l'experiència és que, sense partits, no hi ha cap possibilitat de democràcia.

 

 La teoria política contemporània viu a la contradicció de considerar que els partits són essencials a la democràcia (és la doctrina de l'Estat de partits, de Gerhard Leibholz) al mateix temps que no se'n refia per causa del seu autocràtic funcionament intern. Aquest és l'esperit que informa sovint la legislació especial en matèria de partits, cercant formes de garantir jurídicament el caràcter democràtic d'aquell funcionament. Òbviament, seria una paradoxa que la democràcia fos resultat de l'acció d'organitzacions no democràtiques.

 

La intenció és bona, però els resultats deixen que desitjar. La llei de ferro de l'oligarquia, de Michels és avui més de ferro i més llei que mai. Tanmateix no tots els partits són iguals. Les primàries de JxC (enhorabona a tots els electes) han estat un exemple de democràcia interna. Els llocs de sortida de les llistes del partit han estat triades pels militants; els altres llocs ho seran per l'executiva amb validació final de la militància. Ara per ara la forma més directa de fer democràcia representativa. En triant les llistes, la militància s'ha manifestat per una política independentista unilateral al més aviat possible, sense embuts, giragonses o mumbo jumbo autonòmic. La llista és transversal, com la democràcia i ideològicament plural, com el país. És la llista del MHP Puigdemont. La llista de país.

 

Compareu amb les llistes d'ERC. Totes, del cap a la fi, designades formalment per a la comissió executiva que, com tothom sap, fa el que li ordena el líder suprem. És a dir, els candidats, tots/es, han estat triats pel dit infal·lible del president. Passen de consultar les aleshores molt eixamplades bases. Pas de primàries, oi? Som d'esquerres, nosaltres, i per tant, no caiem al parany de la democràcia burgesa. L'autèntica democràcia, la democràcia d'esquerra, consisteix a seguir la línia del partit, marcada pel gran timoner, Junqueras i el petit timoner, Aragonès. La resta de la tripulació, la decideixen els dos timoners en "petit comitè". Llegiu l'entrevista d'ahir de Junqueras al Nacional.cat. Ho diu ell mateix: l'essencial no és que els candidats siguin competents o populars o tinguin idees pròpies; l'essencial és que gaudeixin el favor del líder que "ama España". 

 

Es tracta d'un bon exemple de la diferència que hi ha entre una mentalitat (i pràctica) democràtica i una altra autocràtica. Ara imagineu-vos que guanyen les eleccions aquestes llistes compostes a dit, plenes de funcionaris del partit, aparatxics i endollats cap ni mica interessats a la independència de Catalunya sinó a l'hegemonia del seu partit, que creuen garantia del seu gloriós esdevenidor com a la nova casta catalana.

 

El dilemma aleshores es triar entre una llista de país i una llista de partit. És triar entre democràcia i autocràcia. 

 

Cap problema, oi?

L'homilia de l'hipòcrita

Compareix el líder suprem dels republicans amb la mitomania que es gasta fins i tot a les entrevistes per escrit, on tothom pot veure el grau d'hostilitat de l'entrevistat cap a la realitat. No d'ignorància, sinó d'oberta hostilitat. Considera un crim que la realitat no sigui com a ell li rota i la seva mitomania el torna agressiu, amb una agressivitat de bona persona, però no de persona intel·ligent. 

 

Obre el foc plorant com fariseu que l'única proposta de JxC "sigui mirar de desgastar el company de viatge", una forma jesuítica de "desgastar el company de viatge". L'amarga queixa no només és hipòcrita sinó també falsa. Junqueras sap perfectament que fa anys que el seu partit, a més de trencar tota mena d'unitat independentista, desgasta "el company de viatge" a tota hora i a tot arreu. Els sublíders i comissaris, Rufián, Sol, Sabrià, etc. (n'hi ha un amunt) són una mena de guàrdia pretoriana per atacar JxC. Fins i tot, ell mateix ho fa a aquesta homilia, quan parla de "quaranta anys d'alternança sociovergent". 

 

La mitomania del personatge, li duu a creure que, si ell nega la realitat, la realitat desapareix i esdevé el seu mite que tracta d'imposar com la veritat. La mentida com a veritat és exactament el món dels fake news. 

 

Tota la resta de l'homilia és un exercici de giragonses retòriques, mentides senceres i mig mentides que de vegades fa riure. A més de retreure a JxC els seus imaginaris retrets, el líder de mirada llarga demana frisós quina sigui la seva proposta i, en assabentar-se que "la confrontació intel·ligent" va demanar que li ho expliquin. En canvi, els seus ofereixen un "independentisme útil", que "treballa sempre per ajudar a la gent d'aquest país". L'independentisme "útil" sí que està clar, mireu el que us dic. Claríssim, no sigueu mal pensats. Útil no pels endollats del partit sinó, molt més gran, útil de l'utilitarisme: la felicitat més gran per a la major part. 

 

No hi ha cap possibilitat de tripartit, escriu el líder bona persona. La realitat, però, aquesta realitat pagada per l'enemic, diu que ERC té ara mateix un pacte amb el PSOE i per tant amb la seva delegació a la colònia, el PSC. Ah! Però ell, ell mateix, mai ha pactat amb el PSC ni com a alcalde de Sant Vicent dels Horts, ni a la Generalitat. Vet aquí que la realitat s'ha esfumat. Els dos tripartits previs no han existit mai. Pot ser que el seu partit l'hagi fet, de pactar, però ell, ell personalment, mai ha pactat amb el PSC. Però l'actual acord d'ERC amb el PSOE és també el seu acord, ja que és el president del partit. No hi haurà pacte amb el PSC perquè ho diu aquesta bona persona amb la seva mitòmana relació amb la realitat. 

 

Una mitomania tan brutal que el fa parlar com si tot el món estigués als seus peus governats pel seu caprici i els càrrecs d'ERC no tinguessin res més a afer que complaure'l als seus capricis. L'inversemblant candidat republicà, el majordom submís Pere Aragonès, té la seva confiança per pilotar el vaixell. La mitomania d'aquest líder de mirada tan llarga com curtes gambals esdevé megalomania quan diu que té "la màxima confiança" en tots els consellers i conselleres d'Esquerra que, per definició i perquè ho diu ell, són competents. El mèrit doncs dels candidats republicans no rau en la seva (inexistent) competència, sinó en el fet de gosar de "la màxima confiança" d'un paio que fa tres anys que està barallat amb la realitat i posseït per l'obtusa intenció de fer pagar a Catalunya el desastre de la seva decisió de lliurar-se a la repressió espanyola disfressada de justícia amb el mateix èxit amb el qual ell es disfressa de bona persona.

 

"Nosaltres tenim principis, no sé si tots poden afirmar el mateix", emmetzina al final. Està prou clar que és la pitjor i més hipòcrita "bona persona" avui al mercat del lideratge.

Ajornar la desfeta

Se'n recorda el respectable quan els republicans exigien vuit dies per setmana i vint cinc hores al dia al MHP Torra que convoqués eleccions? Així com Carme Forcadell terminava llavors totes les seves intervencions amb un catonià "president, posi les urnes!", els d'ERC ho feien amb un "president, convoqui les eleccions!". Es dirien dos moments iguals de ferma voluntat democràtica, idèntics, de no ser per  una petita diferència, que diria el subtil Borges. Forcadell volia obrir el camí cap a la independència; ERC volia tancar-lo. La història no es repeteix; i, si ho fa, deia Marx que deia Hegel, la segona part serà una caricatura de la primera.

 

Doncs, els republicans tenien pressa, perquè veien "l'espai convergent" destarotat, esqueixat, esmunyit, desballestat i volien aprofitar l'ocasió per guanyar-li per fi les eleccions i conquerir l'hegemonia dins l'independentisme. La seva política d'eixamplar la base havia reeixit, tenien propostes positives a posar sobre la taula que posarien a la taula de la negociació, controlaven els mitjans de comunicació i les enquestes els miraven com a segurs vencedors. "President, convoqui les eleccions!". Com deien els savis: una caricatura. 

 

Els mitjans de comunicació segueixen aparells de propaganda d'ERC; les enquestes, només faltaria, segueixen pronosticant la victòria de l'independentisme "pragmàtic"; la proposta positiva de la taula sobre la taula es recolza sobre una promesa del president Sánchez. Per què la peremptòria exigència d'ahir s'ha tornat el globus sonda d'un possible ajornament? Perquè l'actual direcció d'ERC, com els gossos, va ensumar l'aire i es va assabentar de sobte que n'havia canviat el sentit. I l'indicador principal van ser les xarxes, totes capgirades contra ERC. Els seus "ideòlegs" (que són en realitat "tuitideòlegs") prediquen que les xarxes són una "bombolla" i la bombolla els ha esclatat als nassos.

 

 L'aprovació dels PGE ha estat el darrer clau al taüt del rotllo de l'independentisme "pragmàtic". No hi ha hagut cortina de fum capaç d'amagar la brutícia definitiva de sacrificar Catalunya i els presos/es polítiques a l'estabilitat de l'Estat espanyol i de pas dels diputats republicans. La farsa de l'autonomisme possibilista disfressat d'independentisme "pragmàtic" s'ha acabat amb el llautó unionista d'ERC a la vista de tothom. 

 

La qüestió de la independència és el punt de fuga del surrealisme d'ERC. Mentre el candidat Aragonès difon pels camins del Senyor el missatge del partit, centrat a la independència i la reforma social, el partit continua eixamplant la base en persones contràries a la independència. 

 

Tot això són elements que expliquen el canvi d'ERC pel que fa a les eleccions; però el més important és que "l'espai convergent" s'ha reorganitzat i ha florit com a un "espai per a la independència", amb una llista del MHP Puigdemont que es perfila com a guanyadora amb majoria aclaparadora.

 

Potser els republicans creguin que a aquests dos mesos que supliquen aconseguiran algun resultat tangible per fer-se una mica de cartell a un ambient hostil. Obliden que el president Sánchez va parlar d'obrir el diàleg després de les eleccions catalanes; no després de dos mesos, sinó després de les eleccions, oi? 

 

No hi ha altra a anar-se'n a les eleccions a la situació actual. En qualsevol cas, si el pretext és la Covid, sigueu valents i ajorneu les eleccions un any, com van fer els xinesos. Si el gobierno espanyol combrega amb el turquès no es veu perquè el govern no hauria de combregar amb el xinés, al cap i a la fi, d'esquerra i comunista.

Segueix la guerra bruta. Objectiu: JxC

La cortina de fum de la conxorxa del VP Costa amb l'extrema dreta per tal d'amagar la canina aprovació dels PGE ha estat un nyap. Totes les bateries republicanes exigint amb escarafalls fariseus que Costa es fes l'harakiri i la fúria tuitera de Sergi Sabrià no han aconseguit res. L'escàndol de l'aprovació continua creixent i Josep Costa, destinat a ser el cap de turc de la nova onada de brutícia, va veure com pujaven les vendes del seu llibre, Eixemplant l'esquerda. La cortina, un nyap. 

 

No patiu. Una nova cortina de fum treu el cap a l'horitzó i molt més engrescadora que el raquític pretext de l'extrema dreta. I amb prou perspectives de soroll. Més que soroll, un terrabastall de santa indignació en seu judicial i política. Després d'haver sigut detinguda una breu estona, la senyora Núria Marín surt processada sota imputació de diversos delictes. La senyora Marín, del PSC (dada que la premsa va oblidar als titulars, com s'ha assenyalat a les xarxes), ja ha declarat que no té cap intenció de dimitir, a desgrat d'ERC que aplica al cas el que es pot anomenar "protocol Laura Borràs", també conegut pel molt més vulgar nom de "llei de l'embut".

 

La dimissió per raons polítiques o judicials és una pràctica tan desconeguda a l'Estat espanyol que un sovintejat acudit fa del verb dimitir un nom rus. La batllessa Marín segueix l'exemple de gairebé tots els càrrecs polítics: no dimitir, com tampoc no ho fan els càrrecs d'ERC. 

 

Tanmateix, ERC creu haver trobat el tema del dia per inundar els informatius i tertúlies als mitjans que controla, que són tots. El destí de la batllessa Marín no és a envejar, ja que el seu assetjament serveix per fer creïbles les seves promeses de no pactar amb el PSC en cap cas I, com que encara no hi havia prou, els republicans han portat la cortina, el fum i el terrabastall a la Diputació de Barcelona, la famosa Diba, malson dels republicans. 

 

Aquestes diputacions, institucions de l'ancien règime, no són res més que ben proveïdes borses per repartir diners públics en subvencions i prebendes segons criteris de partits. Precisament per aquesta seva condició de molt cobdiciada i opulenta dama, en prou feines pot ERC suportar veure's privada d'accedir-hi i gaudir la seva part al quilombo financer i Rufián, que sap molt de diners públics, dels que viu fa anys, va piular i repiular aquest innoble espoli fins a la nàusea.

 

Tot aquest terrabastall no pot amagar que l'atac a la Diba és al fons, un altre atac a JxC. L'objectiu real és JxC. És el diabòlic pacte de la Diba. Campanya bruta, oi? I sempre una mica ridícula. Encara que hi hagués raons per a la moció de censura, com pensa ERC que JxC pot donar suport a una moció de censura contra la presidenta del seu propi govern? 

 

Això només és capaç de fer-ho ERC.

Ni amnistia, ni indults, ni res

Caldria posar als càrrecs gents que sàpiguen del que parlen. La regla de l'àvia de la ciència empresarial és proveir els llocs de treball amb els més capacitats; no els menys. Doncs, a la política, aquesta regla s'inverteix, com quasi totes les regles del sentit comú. El sistema de selecció personal meritocràtic que Talcott Parsons, fundador de la sociologia funcionalista, considerava requisit indispensable de la democràcia, aleshores es torna cap avall i es fa sistema de selecció demeritocràtica. Els resultats salten a la vista. 

 

La portaveu del PSOE al parlament espanyol diu que "l'amnistia no té cabuda a la constitució". Com ho sap? La constitució no diu res de l'amnistia; ni tan sols l'esmena i, per descomptat, no la prohibeix directament ni indirectament. L'art. 62, i) hi prohibeix els "indultos generales"; però els indults, ni que siguin "generals", no són l'amnistia. Són conceptes diferents. Per descomptat, encara que la constitució prohibís l'amnistia, això no voldria dir res. En primer lloc perquè la mateixa constitució, que tothom diu que vol reformar, no serveix per a res, al cas de l'amnistia, tampoc. En segon lloc perquè, encara que la constitució serveixi per a alguna cosa, sempre es podria reformar al parlament per introduir-hi l'amnistia. 

 

Però, insisteixo, no cal. En dient que "l'amnistia no té cabuda a la constitució", la portaveu Adriana Lastra vol dir que no és possible, com si hi estigués prohibida. Però no ho està. Pel que fa a l'amnistia, la constitució és muda, guarda silenci. Si, com diu Hobbes, "la llibertat és el silenci de la llei", la portaveu, el seu partit i el seu gobierno "d'esquerres" haurien de gaudir l'ocasió de ser lliures i proposar una llei d'amnistia que contingués almenys les condicions que expressa la proposta de resolució presentada per JxC, ERC i la CUP. 

 

No ho faran i no només no ho faran sinó que aprofiten la humiliant aprovació dels PGE per deixar-ho clar per enèsima vegada. "Lasciate ogni speranza, voi que consentite". Res d'amnistia. Al capdavall, l'important no són les qüestions legals, sinó la guerra política/judicial de l'Estat franquista (disfressat de gobierno d'esquerra) contra l'independentisme. La necessitat d'anar contra els catalans amb força, sense temor, amb mà dura, per escarmentar i atemorir la població. 

 

Però els calia l'aprovació dels PGE, l'assoliment de l'estabilitat per tres anys, per donar la batalla final contra Catalunya. Sense PGE les coses podrien haver estat d'altra manera, qui en sap? Amb els nous flamants PGE que els patriotes espanyols d'ERC van aprovar, sacrificant generosament una ambició independentista que no tenien, els presos ja no seran un problema i l'Estat podrà confrontar Catalunya amb més seguretat.

 

L'atac va començar l'endemà de la claudicació d'ERC, per fer-la pública: el Tribunal Suprem dóna una volta més de rosca amb el tercer grau dels presos/preses i la portaveu Lastra tanca tota possibilitat d'amnistia. No sé si els dirigents d'ERC creuen que garantir l'estabilitat de l'Estat i de les seves cadires i sous compensa l'abandonament del seu minso independentisme i la qüestió dels presos/es polítiques. 

 

Els mesells d'ERC confien a la possibilitat dels indults. Suposant que ho facin de debò i no, com sempre, per "cobrir l'expedient", la portaveu socialista també va vessar-hi un gerro d'aigua freda: hi sembla haver una ombra de promesa, però caldrà anar amb cura, ja que som al mig de la renovació del CGPJ, on fiquen cullera les forces de dreta. Les dues condicions del PP per acceptar un acord són tancar la possibilitat d'indults i fotre fora de les negociacions Unides Podemos. 

 

Els negocis polítics espanyols es fan sempre contra Catalunya. Si hi ha acord per la renovació del CGPJ, es farà a costa de Catalunya i dels presos/es polítiques, amb el vistiplau d'ERC, partit independentista pragmàtic. Molt pragmàtic.

Tots els camins duen cap a Roma, que, suposo, serà una cita grata al VP Oriol Junqueras. Tots els camins duen cap a la Roma de la independència. Per arribar-hi només cal que votar la llista on sigui el MHP Puigdemont.

Miles gloriosus

Un altre episodi de la desfermada i embogida persecució personal al VP Costa. L'amenaça de Rufián d'una campanya bruta es fa realitat dia rere dia amb la imaginativa regularitat de la gota malaia, però sense cap resultat. La cortina de fum republicana per tractar de tapar una vergonyosa aprovació dels PGE no reïx-hi, però sí que està destruint la pobra imatge que li restava com a partit català. 

 

L'aprovació dels PGE és la declaració definitiva i sense embuts que el joc polític republicà es fa en camp espanyol. Aquests PGE que perpetuen l'espoli català són els PGE de l'esquerra espanyola, que els ha qualificat, no cal dir-ho, d'històrics, i a dins de la qual es troba ERC com Pedro a casa seva. Aquesta ambició era ja coneguda a través les al·lucinacions ibèriques de Joan Tarda, que veu repúbliques fraternals florint a l'ermàs peninsular; que Déu li conservi la vista.

 

Els vots dels republicans no eren necessaris per a l'aprovació i, per tant no tenien cap valor de canvi; però els han donat per tal que se'ls reconegui la seva aportació patriòtica a l'estabilitat de la legislatura i, de pas, les cadires i sous de la nova casta de l'esquerra hispana-catalana. Per descomptat, l'aprovació dels PGE és un pas enrere de l'independentisme i deixa els presos/es polítiques a mercè de la "justícia" espanyola. 

 

I això no hi ha cortina de fum que pugui amagar-ho. El president del parlament, MH Roger Torrent podia haver-se estalviat el seu torn a la campanya d'assetjament hipòcrita a Josep Costa. No serveix de res, tret de recordar que aquest miles gloriosus o soldat fanfarró que parla de "confrontar" l'extrema dreta no ha estat mai capaç de confrontar ningú. A les xarxes circula un vídeo on se sent al paio ple de fúria, quasi un amok independentista, demanant a qui tingués dubtes que fes un pas al costat. D'ençà que va assolir el càrrec va demostrar que, efectivament, no tenia cap mena dubte i es va posar (i va posar el Parlament) al servei dels espanyols. 

Tanmateix sembla que el president fanfarró va complir la consigna de la secta d'assetjar a Josep Costa perquè ja havia estat democràticament escollit com a núm. 3 de la llista d'ERC que, com es veu, no té primàries però sí secundàries. Núm. 3 a una llista que segon l'altre miles gloriosus, el fanfarró Aragonès, lluitarà gloriosament, com l'ha fet fins ara, per a "la independència de Catalunya i de la justícia social". Una independència que no ha estat capaç de fer-ne en tres anys, ni tan sols d'esmentar-la, aleshores sembla una jaculatòria que s'invoca a tota hora. La independència de Catalunya de la mà d'un partit que té un portaveu parlamentari que no la vol ni pintada segons afirmava fa poc a Madrid 

 

A més de bruta, la campanya d'ERC és ridícula.

El delicte de sedició és una invenció dels tirans

El delicte de sedició és una pura invenció del poder polític. Cap Estat, cap govern del món accepta de gust el dret dels ciutadans a oposar-se-li i per això s'han inventat aquest delicte. El dret dels ciutadans a pensar el que vulguin dels governants, que són una colla de lladres i imbècils, de criminals o de bones persones és un dret encastat a la llista de drets fonamentals; es diu llibertat de pensament i consciència i va ser reconegut oficialment molt abans de les pomposes declaracions "universals" de drets, com a llibertat de confessió religiosa al tractat de Westfalia de 1648. Amb el seu germà bessó, la llibertat d'expressió, constitueixen el pilar de tota societat civilitzada. És un dret encara més fonamental que els drets fonamentals perquè és el requisit indispensable sense el qual cap dels altres drets fonamentals no es pot exercir. I és un dret intangible, no perquè els poders polítics, reis, presidents, parlaments, policies, jutges i botxins no vulguin suprimir-ho, sinó perquè no hi poden.

 

El pensament és el fòrum íntim de les persones i ningú no pot legislar-ne. Si poguessin, cap dubte que ho farien. La lògica del poder, de tot poder, la voluntat nietzscheana de poder, der Wille zur Macht, és insaciable. Per assolir la pau i la tranquil·litat davant la por hobbesiana als altres, a tots els altres que tenen la mateixa por que ell, li cal destruir-los per a fora i per a dins si pogués. Però no pot. L'ésser humà és constitutivament lliurepensador. La llibertat de pensament no és matèria de llei (és a dir, no es pot falsejar) ni a aquest món, com dret positiu, ni a l'altre, com dret natural, diví o el que vostès vulguin.

 

Els polítics espanyols, probablement els més sotmesos, indignes, covards i lacais del món, volen que els "insults al rei" siguin delicte. És a dir, jo puc pensar (com ho penso) que el rei és un porc, un canalla i un imbècil, però no puc dir-ho, so pena de patir la merda judicial repressiva espanyola. Només els tirans més atardats a l'escala de l'evolució humana, els primats polítics, gosarien prohibir la llibertat de pensament. La resta, els governants "civilitzats" i fins i tot "progres" i "d'esquerres", assabentats que no es pot impedir-la, reconeixen generosament la llibertat de pensament. Però, diuen, cal regular la seva manifestació externa, la llibertat d'expressió sempre, per descomptat, en interès d'objectius molt més alts, nobles, com la seguretat de la Pàtria, la dignitat de les institucions, l'honorabilitat dels governants, els sentiments religiosos i bla, bla, bla. 

 

Mentida.

 

Pretenen "regular", "moderar" la llibertat d'expressió per impedir que la llibertat de pensament es faci realitat, per què a què serveix un pensament que no es pot materialitzar? I la llibertat d'expressió, com que és la materialització de la llibertat de pensament, és tan intangible com aquesta mateixa. Si la llibertat d'expressió no ho és sense restriccions, no és llibertat d'expressió, sinó tirania. Per això, l'esmena primera de la constitució dels Estats Units, la constitució escrita més antiga i més lliure del món, diu que no es pot dictar cap llei sobre la llibertat de premsa, sigui com sigui. I per això també, totes les tiranies europees, especialment l'espanyola, tenen "lleis de premsa" d'un caire o de l'altre, però totes, totes, destinades a negar aquest dret en benefici dels poders que hi són. 

 

Que passa amb el dret a pensar que els governants del moment (o de tots els moments, com pensa qui subscriu aquesta consideració) són una colla de lladres, imbècils, ganduls i feixistes? Que és innegable. I el dret a dir-ho, escriure-ho, cantar-ho? Això és una altra cosa, oi? Cal temperar, moderar, retocar una miqueta aquí i allà per fer-ho compatible amb la tranquil·litat i l'ordre públic. Podem protestar contra el govern de torn, doncs, fins a un punt. Quin? Fins a l'ús de la violència. D'acord, diu la majoria de l'opinió pública. Acceptem aquest límit: amb violència no hi ha dret a la llibertat d'expressió.

 

(Digressió: l'autor d'aquest article no creu que això sigui acceptable tampoc i es nega a reconèixer e l'Estat el dret a actuar en certs casos de violència contra ell perquè, com tothom sap, l'Estat és el primer responsable de la violència al carrer. De fet es defineix a si mateix com "l'ús legítim de la violència". Però la violència també es pot usar il·legítimament i a fe que es fa de tothora, a tot arreu. L'autor mai negaria el dret a l'ús de la violència en llegítima defensa. Si l'Estat m'ataca, és el meu dret, fins i tot, el meu deure, respondre per la mateixa via i si l'Estat vol matar-me (com a individu o com a col·lectivitat) el meu deure, dictat per l'instint de supervivència, és defensar-me per tots els mitjans al meu abast, fins a destruir el que vol la meva mort. Final de la digressió.)

 

És el cas de la farsa judicial de l'1-0 a Espanya, quan, a una causa general contra l'independentisme, unes persones han estat condemnades per un tribunal prevaricador per llurs idees polítiques; no pel que van fer, car el que van fer no comportava violència, sinó pel que van dir i pensar. En qualsevol Estat de dret del món, el jutge Marchena i els seus còmplices estarien a la presó. En Espanya segueixen en els seus posts de soldats al servei de la política del règim; no de la justícia. I segueixen impartint injustícia amb una finalitat política clara: trepitjar els drets dels catalans, portar-los fins a una situació límit per provocar algú aldarull i justificar una repressió policial encara més brutal. A més de prevaricadors, els jutges espanyols són part destacada de les clavegueres de l'Estat. És la mateixa raó per la qual Marchena va negar el tercer grau als presos/es polítiques, perquè era "prematur". És a dir, perquè els presos no estan prou penedits per a dins i no han canviat llurs pensaments per pensar el que al jutge Marchena li rota. Jutges prevaricadors i criminals que condemnen per raons de consciència i violen la llibertat de consciència. 

 

 Això pel que fa als jutges feixistes del règim del 78 avui en actiu.

 

Oi que, un cop acceptat, amb aquesta reserva, l'ús de la violència és la línia crítica que separa la protesta permissible de la no permissible i la qüestió sembla resolta? En absolut diu el governant i la legió de llepa-culs que té sempre a la seva disposició entre els "intel·lectuals", els professors, els mossens, els periodistes, els juristes, els polítics i resta de ramat porcí que viu d'exercitar el "ius predicandi". En absolut. Entre la protesta pacífica (que tothom reconeix com a legítima, només faltaria, escolti) i la protesta violenta tout a fet intolerable, hi ha una zona grisa, boirosa, una mena de protesta que, sense ser violenta, és inadmissible perquè els interessos de la Pàtria, o de Déu, o del Papa, del Senyor o del porc no ho tolerarien. Tota protesta que cau dins aquesta zona bromosa que fa nosa al poder, encara que no tingui res a veure amb la violència, és tanmateix, delicte i s'anomena "sedició". Una invenció de tirans. 

 

La sedició és el nom que els Estats i llurs sicaris donen a la llibertat d'expressió, fent-la un delicte i reservant-se el dret a decidir pel seu compte quan es va assolir el nivell del delicte i quan no, cosa que normalment fa en considerar i tractar com a delicte tota protesta en contra d'ells i com a llibertat d'expressió les manifestacions a favor seu, encara que es facin amb violència. Per això totes les policies del món, fins i tot els mossos catalans, tracten com a delinqüents els que critiquen llurs superiors i com a aliats els que els suporten.

 

Doncs, quan les "esquerres" espanyoles volen reformar el "delicte" de sedició, segueixen els passos de tots els tirans que han viscut al món: prohibir tot allò que no els agradi. I per fer-ho, volen reformar, però conserven, el "delicte" de sedició, per poder prohibir la llibertat d'expressió que els incomoda encara sigui sense violència. 

 

El PSOE, com Podemos, PP i resta de feixistes espanyols, fins i tot els catalans d'ERC, volen que la "sedició" sigui delicte en aquest cas només que per acabar amb el president Puigdemont, l'únic dirigent independentista de debò, al que tenen por tots els poders de l'Estat. El president sediciós.