Quan el camarada Lenin es ficà al seriós a la tasca revolucionària, al voltant del 1900, va fundar un periòdic anomenat "L'espurna". La metàfora era evident: l'espurna encén el prat. Disset anys després l'espurna havia incendiat, cremat, no només l'estepa sinó fins a la taigà siberiana. Amb quins resultats és una altra cançó. El nucli de la metàfora és que per fer una revolució (i també moltes altres coses) cal una empenta inicial, un little big bang, una espurna.
Sembla que no, però aquesta consideració té a veure amb l'entrevista al MPH Torra d'El Temps. Paga la pena (fins i tot, en realitat, és una alegria) llegir-la. El meu interès se centra a dos aspectes de la política independentista. Les relacions a dins de l'independentisme i l'estratègia independentista.
Les relacions a dins de l'independentisme es despatxen d'un cop de teclat: l'independentisme, diu el president, no pot pactar amb el culpable de la repressió, però ERC ho fa; i tampoc no pot pactar amb partits no independentistes, i un altre cop, ERC ho fa. Pactar amb partits que pacten amb partits no indepes és pactar amb partits no indepes. Doncs, perquè parleu de partits independentistes en plural, quan no hi ha més que u d'indepe? És clar, per raons de conveniències. També es pot preguntar on ens porten, ens han portat, les conveniències.
El gruix de l'entrevista és la part positiva. Donat que assolim majoria absoluta al parlament, i majoria absoluta indepe de debò, com es fa la independència? Hi ha una ferma voluntat de no repetir el fracàs de la legislatura anterior. Ok, molt bé. Com es fa la ruptura democràtica, la confrontació amb l'Estat? El president passa revista a les forces i anuncia que ens caldrà una "majoria democràtica a les urnes i la seva defensa al carrer amb una desobediència civil i pacífica continuada". I continua: "això és molt dur i exigeix enormes sacrificis". I com a persona realista conclou que per "fer la independència hauran d'entrar molts més a la presó. Les presons s'hauran de col·lapsar." Diguem-ho ras i curt: es donen les condicions objectives i subjectives per a la revolució catalana. Que ens manca?
Una explicació, un full de ruta. El president demana amb insistència als partits polítics independentistes que" expliquin amb tota claredat com pensen que es pot portar a terme aquest procés de ruptura amb l'Estat espanyol". Tanmateix, el president Puigdemont ve de fer-ho fins a on és possible. D'ERC jo no esperaria res de res.
Aleshores, que ens manca encara? L'espurna. I hi ens mancarà mentre la majoria independentista al parlament no faci cap declaració formal d'independència. Si la fa, la iniciativa passarà a correcuita a l'Estat espanyol i com que aquest és imprevisible, no té cap sentit demanar posteriors previsions o fulls de ruta perquè és com bastir sobre la sorra a una situació d'incertesa. L'espurna brodarà espontàniament si la reacció de la gent a la imprevisible resposta de l'Estat espanyol és defensar les institucions catalanes.
El que no té cap sentit és demanar a la gent desobeir al carrer per defensar un no-res com l'anterior parlament.
Llavors, l'espurna depèn de la reacció de l'Estat que dependrà del que faci la majoria parlamentària indepe, si n'hi ha el 15-F. Per transitivitat, doncs, l'espurna depèn del que faci majoria parlamentària, si gossa fer el pas que no va fer la legislatura anterior. Tothom vol saber per anticipat quines seran les conseqüències dels seus actes davant un enemic imprevisible, com tots els enemics. És humà, massa humà i per tant, impossible.
A més a més l'espurna pot incendiar el prat o no. O pot trigar a fer-ho.
Donec perficiam.
