La campanya electoral de fet que vivim es troba davant una bifurcació. D'un costat, un itinerari brut; de l'altre un camí net.
El brut és el d'ERC per pròpia declaració i consisteix a una lluita permanent contra JxC, molt més agressiva que contra l'Estat colonial i el seu gobierno, amb el qual diu que negocia a una taula tan real com un unicorn. És una lluita a mort, amb tota mena de cops baixos, demagògia, assetjaments, difamacions i atacs permanents. La guàrdia pretoriana d'ERC no té òbviament res més a fer que atacar JxC i sobretot el MHP Puigdemont, a tot arreu; res més que continuar dividint l'independentisme i menystenint la feina de l'exterior. És una via bruta, fosca, immoral i per descomptat, hipòcrita fins a cruixir les dents. Els mateixos que ataquen JxC a tota hora i tot arreu es queixen a correcuita de ser els atacats i reclamen unitat d'esperit independentista, però no d'acció per assolir la independència.
Però no es pot respondre al mateix nivell. És impossible. No hi ha altra que ser fidels a la no-violència i no caure als paranys de les provocacions, tret de desmentir les acusacions falses. Res més. Les campanyes negatives s'esgoten si l'adversari no entra al joc brut. Esdevenen monòlegs repetitius, de vegades primitius: di-ba, di-ba, di-ba.
La via neta és a càrrec del MHP Puigdemont i JxC per abandó explícit d'ERC, que prefereix concentrar-se a la via bruta. Déu se'l premi. Ens estalviem les murrieries ibèriques del sector "pensant" republicà.
És via neta perquè es fa en positiu, amb propostes concretes. L'altre dia el VP Junqueras va demanar un xic entremaliat una explicació de l'intrincat concepte de "confrontació intel·ligent". Doncs, vet-la aquí. La proposta és clara, neta, diàfana: reprendre el camí interromput l'octubre de 2017 a través l'acció combinada i sostinguda de la gent al carrer, la societat civil desobeint i les institucions dirigint cap a la independència unilateral, mitjançant estructures digitals del període de transició i la República. És una proposta de confrontació intel·ligent.
Exercint com a advocat del diable preveig una primera crítica política i personal des de les terminals mediàtiques d'ERC: el president Puigdemont enceta, ensinistra i engresca a la gent per tal que faci al carrer el que ell no va ser capaç de fer al seu moment, preferint l'exili. Som a un pas de parlar del "fugat". A més de verinosa, la crítica és absurda. Si el president hi té avui legitimitat per fer una crida a la mobilització general, és, precisament, perquè no va lliurar-se en poder de l'enemic. Perquè simbolitza la independència de Catalunya
