*********
Diu la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, que l’independentisme es troba en un “punt mort” a causa de la negativa del govern d’Espanya a negociar un referèndum. No cal esbrinar l’abast exacte del terme “punt mort” ni si es tracta d’un stand by o un full stop. La imprecisió escau a un temps neguitós, de desmobilització i aturada de l’empenta independentista de l’1-O. Hi ha un desencís creixent amb els partits polítics anomenats independentistes, que semblen més interessats a consolidar els seus privilegis partitocràtics que a portar endavant el mandat de l’1-O.
L’esperit del govern del president Aragonès és d’entesa amb el govern espanyol que, al cap i a la fi, diu que és d’esquerres. No provocar una reacció defensiva violenta a Espanya. Jugar amb perfil baix i amagar la reivindicació independentista. Donar temps al temps i veure si en dos anys el diàleg dona fruits. Després, uns altres dos anys per reaccionar tant si el diàleg ha reeixit com si no. Quatre anys, fi de la legislatura, eleccions autonòmiques i ja parlarem de nous embats.
Aquest plantejament, a judici dels seus defensors, és l’únic realista i pràctic en lloc de les flamígeres quimeres dels radicals i hiperventilats. Això de soyez realistes, demandez l’impossible és una bandera dels nostres pares. Avui l’únic camí viable, vista la famosa correlació de forces, és seure a parlar, sit and talk. Conservar l’adquirit i progressar gradualment, evitant tota confrontació directa amb l’Estat i col·laborant lleialment amb el desenvolupament d’una política d’esquerra a Espanya que sigui beneficiosa per a Catalunya. Model peix al cove eternament renovat.
Aquesta col·laboració cerca garantir l’estabilitat del govern de Sánchez i el lloc de Catalunya dins d’un marc polític espanyol. L’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat obre possibilitats a la “nova normalitat” i es presenta com un dic davant l’avenç de l’extrema dreta espanyola. Doctrina del mestre Pere i el llop. La simultània aprovació dels pressupostos de la Generalitat amb el suport dels comuns i l’oposició de la CUP és la correspondència al favor de Madrid i el darrer clau al taüt de l’independentisme. Sí, el que es troba en un punt mort.
Si el món es governés per un criteri universal de joc net i cavallerositat en les relacions humanes, aquest esperit de diàleg, d’enteniment, gairebé de confraternal, provocaria una reacció animada d’igual aspiració. El principi de la realitat, però, no ha trigat gens a manifestar-se i ha deixat força clar que no hi ha cap lloc per a l’esperança com l’infern.
La decisió del Tribunal Suprem rebutjant el recurs de la Generalitat i fent miques la immersió lingüística és un torpede a la línia de flotació no només de l’independentisme, sinó de qualsevol catalanisme per pobre i míser que sigui. Tocar l’educació és tocar el sistema reproductiu d’una cultura, d’una societat, d’una nació. La imposició del castellà per mandat judicial és l’enèsim intent de condemnar a mort, el punt mort, el català. Més d’acord amb el seu tarannà pràctic i contundent, l’endemà de l’aprovació dels pressupostos, el president Sánchez ha aturat el projecte de reforma de la llei de memòria històrica que lluïa una de les esmenes d’ERC que mai prosperen.
Aquesta beneïda actitud de reflexió, d’ajornament de la decisió sobre la independència a la legislatura següent i fins i tot a l’any 2050 no té en compte una dada fonamental i inevitable que es farà sentir molt abans. Les properes eleccions autonòmiques, siguin quan siguin, revelaran l’opinió d’un electorat que en tres eleccions prèvies successives ha enviat al parlament tres majories independentistes amb un resultat nul.
Quina serà la seva quarta resposta? Tindrem una quarta majoria absoluta independentista amb una hegemonia dels republicans, o bé els electors triaran altres alternatives atès que el resultat de les anteriors ha estat erm? La resposta revelarà quin era el misteriós contingut d’aquell 52% de majoria social que ha donat els setanta-quatre diputats d’una majoria parlamentària tan independentista que el seu president abandona indignat l’hemicicle quan es parla d’independència. Sense dubte per estalviar-se les honres fúnebres del punt mort.
Si la Generalitat no té cap capacitat per garantir l'escola catalana en català; si no pot aconseguir ni que fos el 6% de doblatge al català; si no pot plantejar les qüestions del referèndum i l'autodeterminació a una mesa de negociació que es reuneix una vegada a l'any per fer-se fotos; si no té cap capacitat de pressió per afavorir Catalunya als pressupostos espanyols; si no pinta res a la distribució dels fons extraordinaris europeus; si no pot opinar en qüestions claus com els aeroports, les rodalies o els jocs a qualsevol època de l'any; si no pot evitar la imposició del castellà a tot arreu, especialment a la comunicació, inclosos els mitjans públics catalans; si no pot defensar la legislació del Parlament davant les ingerències polítiques dels tribunals espanyols; si no pot protegir els seus ciutadans de l'arbitrarietat policial i judicial espanyola; si no pot rebutjar la presència del rei d'Espanya a Catalunya i a més a més, el seu president, MH Aragonès, en representació de tot el bloc independentista que fa costat al seu govern, seu a la seva taula... serveixen per a res la "Generalitat republicana" i els partits que la componen i es diuen "independentistes"? 
