Nostàlgia del genocidi

Què entendrà aquest home per "nostàlgia"? Té una tendència a la grandiositat impostada i buida, pròpia de la tradició castellana-imperial. La seva idea d'Espanya, idèntica a la d'Aznar, es mesura per la dimensió i ubiqüitat de les banderes borbòniques. Una de les seves consignes electorals, "Más España", palesa un tarannà imperial subconscient d'arrels franquistes. O no va dir fa uns dies que la constitució de 1978, segon acte del cop militar de 1936 i subseqüent dictadura, és la fita més important de la història d'Espanya?

 

Tota aquesta retòrica nacional espanyola, que fa ressò de la teatral grandiloqüència franquista es barreja al nostre personatge amb un esperit frívol, alegre, superficial, amb una mica de simpatia trilera i gens d'amiga de perdre's en cavil·lacions. 

 

Així, doncs, que entendrà aquest noi per "nostàlgia"? És de sospitar la intenció de treure gravetat al desig dels militars d'afusellar a 26 milions de fills de puta. No té gens de transcendència; es tracta d'unes velles glòries que sospiren per un passat que mai tornarà. Petiteses. Potser és la seva intenció, però, a la realitat, "nostàlgia" significa quelcom molt diferent. Si ens posem científics, és un desig malaltís de tornar a la llar; si literaris, és l'ideal que mou Ulisses al seu viatge cap a casa, a Ítaca. 

 

Quina és la casa, quina l'Ítaca, a quina llar anhelen tornar aquests nostàlgics? A un lloc que coneixen bé, al qual pertanyen en ànima: el genocidi; en aquest cas, de 26 milions de persones.

La brutícia que no cessa

L'endemà de la capitulació sense condicions d'ERC davant els PGE amb l'espoli de Catalunya, el TS nega el tercer grau a vint dies de les festes nadalenques, car els jutges espanyols són molt cristians. A l'instant l'espai audiovisual s'omple dels llastimosos gemits dels grans càrrecs institucionals republicans, Aragonès i Torrent. Tots dos trencant-se les vestidures, esgarrapant-se les poblades galtes i cobrint de cendra els seus majestàtics caps. "Això no es pot consentir!" (però es consentirà); "cal l'amnistia ja!" (no hi arribarà mai); "és una venjança!" (sí, una més); "el gobierno segueix amb la repressió!" (ho sap tothom). L'espectacle dels ploramiques colonials prova sense cap dubte, que ERC és, sí, una secta, però una secta saducea de sepulcres blanquejats. 

 

Tanmateix, l'exercici de fariseisme institucional no reïx a apaivagar una indignació creixent amb uns "negociadors" que van aprovar els PGE de l'espoli ex abundantia cordis, ja que els seus vots no eren necessaris. Una indignació que es fa tempestuosa en assabentar-se la gent que ERC va aprovar els PGE tot sabent que el TS negaria el tercer grau. És a dir, que els "negociadors" van abandonar els ostatges catalans a llur fosc destí per estabilitzar la legislatura espanyola i de pas les seves cadires i sous.

 

Calia cercar una cortina de fum més dens, més tòxic per sortir de l'embolic i vet aquí, caiguda del cel, la notícia publicada a un munt de periòdics que Josep Costa estava en una mena de conxorxa amb l'extrema dreta o, almenys, dedicava els seus moments d'oci a blanquejar l'extrema dreta. Sergi Sabrià, el Tartuf major d'ERC, un hipòcrita jesuític, es va llançar com a un rai a estripar a Costa i demanar, molt digne, la seva dimissió.

 

Fracàs total: les xarxes van engegar l'acció, deixant a cadascú al seu lloc en qüestió d'hores. Per cert, tota la història s'ha decidit a les xarxes; sí a la bambolla de la qual ningú no fa cas, segons els ideòlegs republicans.

 

L'anunciada brutícia de la campanya s'ha encastat al discurs d'ERC orientat bàsicament a fer la guerra total a JxC. Quan (rarament) no hi són, tracten de justificar la seva claudicació davant l'Estat (i el seu aprofitament personal de les circumstàncies) amb unes boiroses il·lusions iberorepublicanes trets del vell baül comunista de Tardà. S'afegeix un mumbo-jumbo sociotecnocràtic sobre l'eficàcia a la gestió d'engrunes. Res més. 

 

Aquesta campanya-cortina de fum té el mateix abast intel·lectual que l'intent de barrejar JxC amb C's, PP, VOX en comptes que haver votat contra els PGE. El qual ens torna a la veritable qüestió: l'aprovació dels PGE ha estat el pas decisiu, la confessió que ERC no té res a veure amb la independència. La seva política es fa a un horitzó espanyol i els seus projectes són tout au mieux ibèrics, no més catalans i no només catalans. A Espanya la qüestió dels presos/es és secundària i també ho és per a ERC, ja que ha aprovat els PGE sense condicions. La posició republicana a Catalunya és insostenible i promet ser ridícula. El vot independentista l'ha desertat i la representació que obtingui serà de vot unionista. Tanmateix no tindrà cap sortida que repetir govern de coalició amb JxC com a soci menor, en contra de l'opinió de la seva base electoral.

 

Definitivament, com va passar fa mil·lennis, quan el rei Cres de Lidia, va interpretar malament l'oracle de Delfos i va destruir el seu propi imperi, els d'ERC, llençant-se com feréstecs a la campanya més bruta que veieren els segles, s'han embrutit més del que ja estaven i n'hi estaven molt.

Els pressupostos de la presó

Els amics d'ERC hauran de fer esforços titànics per convèncer a la gent que entre l'aprovació dels PGE i la decisió del TS no hi ha cap relació, que és una coincidència quasi miraculosa, un meteor imprevisible, una jugada fosca del destí que ningú no podia preveure. Els caldrà tota la brutícia del món per amagar la crua realitat que l'aprovació dels PGE, seguint la línia del partit, s'ha fet sobre les esquenes dels presos i preses polítiques. 

 

Al seu "discurs" aprovatori en seu parlamentària, Rufián va exposar l'habitual mumbo-jumbo republicà en clau catalana. Fins i tot va rebutjar amb la indignació d'un Joan Baptista o un Savonarola ser un traïdor. Per cert, tot això sona a xinès i una mica pagès als seus aliats progres madrilenys que el van tranquil·litzar dient-li a correcuita que, de traïdor, res: un valent patriota espanyol. I, com bon patriota espanyol, en aprovar els PGE de l'espoli de Catalunya, ja sabia que el TS negaria el tercer grau i accessoris. Ho sabia tothom a la villa i corte. 

 

L'òbvia conclusió és que, en estabilitzant la legislatura, ERC assegura les cadires i sous públics dels seus diputats per a tres anys més, a costa no només que la situació dels pressos/es no millori, sinó que empitjori. L'excusa dels republicans és plantejar una qüestió contra fàctica: Potser seria millor per als presos/es polítiques i per a Catalunya rebutjar els PGE i tornar a la inestabilitat? Com sempre amb aquestes qüestions-trampes no té cap sentit discutir sobre el que no va passar. El que ha passat és que l'aprovació dels PGE s'ha fet a costa dels presos i preses polítiques. I cadascú ha de fer front a la seva responsabilitat. 

 

Descarto per improcedent qualsevol consideració sobre els aspectes personals d'aquesta decisió política de claudicació. Són moltes històries i molt tristes i pertanyen a un àmbit privat que mai ha de barrejar-se amb el públic. Com tampoc no perdré el temps responent a l'acusació republicana que els de JxC s'alineen amb C's, PP i Vox en votant contra els pressupostos. Fins i tot també a les campanyes brutes hi ha categories i nivells d'intel·liguentsia.

 

Encara estava fresca la tinta als papers, com es deia quan n'hi havia, i ja xerraven a les ones els capos d'ERC, els Torrents, Aragoneses, etc., encara més indignats que Rufián, més flamígers i cegats de santa ira. La seva mala consciència és aclaparadora. "Una injustícia més, una venjança, crueltat, sadisme"; bé, potser aquest darrer terme sigui del meu conreu que també ho penso. Però jo no hauria mai aprovat uns pressupostos amb els meus/meves companys/es tancats i retancades. Sobretot després d'haver promès no fer-ho. Mai. 

 

Està bé que ERC s'ensorri en la humiliació, la desfeta i la resignació, encara que sigui lamentable. Està al seu dret. Però no d'arrossegar-nos-hi I tampoc quan, amb l'orwellisme de la secta, el de "la desunió fa la força", pretén que la claudicació sigui la via a la independència. Ans al contrari, sembla una burla sinistra. 

 

El vot independentista està fragmentat, gairebé esmicolat. Potser molta gent no sabrà a qui votar. Però una cosa sembla ja prou clara: si se sap a qui no votar, oi?

 

 No hi ha -no hi ha hagut mai, n'hi haurà- més possibilitat que l'Estat espanyol respecti els drets dels catalans que la ferma voluntat d'independència unilateral.

Un batlle xafarder i feixista d'ERC

Primer de tot cal dir que és la segona vegada que hi he d'ocupar-me de l'alcalde d'ERC del meu poble, que, com que no té res a fer, es dedica a ficar-se amb mi a les xarxes, de les que no surt mai perquè, com dic, no fa res més, tret de cobrar el seu sou públic.

 

Aprofito per demanar que, per l'amor de Déu, algú em treu de sobre aquest home i la seva obssesió malaltissa amb mi. Fins i tot a enviarme missatges privats pel whatsaps amb les seves recriminacions. Un assetjador professional. 

 

Una vella teoria vol que la hipocresia sigui un vici propi de gent intel·ligent, però feble, una mica cínica i fracassada que es fa passar pel que no és i diu el que no pensa. Com totes les teories té excepcions. Es dóna el cas que un pocasolta (i, per tant, malvat) sigui un hipòcrita. És el cas del batlle de Sant Julià de Ramis que, com podeu veure, parla d'un acte que "no va de partits" al mateix temps que agredeix, retreu i acusa altres partits i altres persones com jo mateix que no tinc res a veure amb els partits o el president Puigdemont. L'alcalde ens retreu a JxC, Carles Puigdemont i jo mateix (barrejant-ho tot per atacar) que no féssim res per celebrar el seu heroic gest d'anar a Madrid a fer el seu deure com a batlle i de pas, a afalagar i arrossegarse com un cuc davant el seu superior, Rufián. És a dir, ens retreu, no el que fem, sinó el que no fem perquè, segons ell, els ciutadans som obligats a aplaudir que llurs representants facin el seu deure pel qual cobren. O es que aquest home s'ha pagat el seu bitllet cap a Madrid de la seva butxaca?

 

Fins aquí, la hipocresia. I després, la mania persecutòria. Puigtió es fica amb mi per raons ideològiques com a Alcalde, vulnerant d'aquesta forma el meu dret de llibertat d'expressió o no expressió. És a dir, els còmplices, els Sergis Sol i Vicents Sanchis, i resta de comissaris polítics em veten als mitjans públics de comunicació perquè no pugui defensar-me dels atacs constants dels seus i després, llencen aquests fadrins, com el Puigtió, a assetjar-me a les xarxes. Un paio incapaç de distingir entre la seva condició institucional d'Alcalde (i per tant representant de tots els ciutadans del poble, fins als d'altres opinions) i la seva condició de militant d'un partit espanyol a les ordres directes del covard Roger Torrent. 

 

Aleshores, imagineu que podria passar si aquesta secta de feixistes/comunistes/católics guanyés les eleccions. Els ciutadans haurien de passar el dia aplaudint una colla de venuts, corruptes com Sergi Sol, Rufiàn, Tardà, Torrent, Vilalta, Maragall, Sabrià, Rovira i resta de la tropa dee vividors i enemics de la independència de Catalunya.

Gents valentes i patriotes

Mai ha estat tan justificat el célebre adagi de l'acid Samuel Johnson "el patriotisme és el darrer refugi dels canalles", corregut amb més vidriol per Ambrose Bierce al Diccionari del diable: "El patriotisme no és el darrer refugi dels canalles. És el primer". Doncs, això. 

 

Laura Borràs i el president Puigdemont han escenificat el tàndem electoral cap a la victòria a les eleccions com a candidatura/llista del president legítim de la República catalana. No els cal fer cap campanya bruta. Ja n'hi ha prou amb la que els fan els adversaris... contra ells mateixos.

 

La diana és nítida: Borràs/Puigdemont o llista del president. Sona l'eco del Manifest: un fantasma recorre Espanya; el fantasma de la independència de Catalunya. Totes les potències del vell regne es conjuren en contra, totes: la corona, el govern, l'exèrcit, l'església, els mitjans, la patronal, les clavegueres de tots ells (que són diverses, encara que entrecreuades), els partits, la banca i els falsos independentistes catalans.

 

La primera andanada, el cant de guerra, "valents i patriotes" a l'hemicicle espanyol que literalment ha aixafat les minses esperances republicanes de presentar-se com independentistes catalans a Catalunya. A Madrid, ja se sap, és una altra cosa. Fins i tot Rufián passa per indepe entre els progres d'Unidas Podemos. 

 

Allò de patriotes està ben trobat, sona a la típica i buida grandiloqüència castellana i s'adapta al tarannà dels republicans lerrouxistes i els senyorets del PDeCat, sempre recordant al Dr. Johnson. El que crida l'atenció és això de "valents". 

 

Que té de valent aprovar uns pressupostos que perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya? Uns pressupostos que garanteixen l'estabilitat del govern, el que vol dir la conservació de les cadires i sous dels diputats/des votants a favor. Cosa gens menyspreable a la vista de la incertesa del que pugui passar a les eleccions del 14 de febrer. Potser una actitud prudent, els mal pensats diran que fraudulenta i egoista, però valent? On rau la valentia?

Un heroi del nostre temps

Ramón Cotarelo (2020) 

 El manantial. La Biblia del Neoliberalismo  

Valencia: Tirant Lo Blanch

M'encanta aquest títol. Fins on sé ha estat el de dues novel·les, una de Mijail Lermontov (1840) i l'altra de Vasco Pratolini (1947), ambdues portades al cine diverses vegades. L'heroi del rus és byronià; el de l'italià, un feixista i tots dos relats són crítics, irònics. La fontana, una novel·la d'Ayn Rand (1943) i un film de King Vidor (1949), presenten una nova versió: l'heroi del nostre temps com el superhome nietzscheà, sense ironia. Tots dos, novel·la i pel·lícula, però sobretot la novel·la, objectes de "culte" de la feraç comunitat de seguidors/es d'Ayn Rand, anomenats "objectivistes", disseminats a tot arreu el món i amb arrels especials a l'angle-saxó. 

És la història d'un geni, un "superhome",  Howard Roark, jove arquitecte de força i inspiració creadora en lluita quasi artúrica contra l'esperit de mediocritat de la professió, sotmesa a la vulgaritat del mercat. Vol ser la història del combat entre l'individu i les forces col·lectives, la lluita del creador contra les imposicions de la vulgaritat, emparades en la intervenció de l'Estat. Un relat de glòria de l'esperit creador del capitalisme per sobre les forces col·lectivistes. És a dir, un resum, la bíblia del neoliberalisme. Cap altre text ha palesat amb tanta claredat l'esperit neoliberal com l'al·legat de Howard Roark en defensa pròpia al seu procés. És un text fidelment reproduït al film que tots els neoliberals coneixen. 

El meu assaig tracta de posar en context la novel·la i el film, investigant una mica sobre la personalitat de l'autora que també va ser la guionista de la pel·lícula. Crec que paga la pena saber que un dels llibres més llegits al món, només per darrere de la Bíblia als Estats Units, que hi ha exercit i encara exerceix una gran influència, hagi estat escrit per una jueva russa emigrada als Estats Units el 1926, Alisa Zinovievna Rosenbaum, Ayn Rand. 

La Fontana segueix objecte de crítiques sovint ferotges, com contrapunt al fet sorprenent que també sigui un best-seller al cap de 77 anys de la seva publicació i 38 de la mort de l'autora. Tan gran és el ressò de La fontana que ha estat tractat pels Simpson, els millors (i més benevolents) crítics el 2018. 

Tot això pertany al terreny de l'art i la ficció. El que no és art ni ficció, sinó la realitat més consistent, la natural naturalesa, la que segon Oscar Wilde imitava l'art, és el que va fer un ciutadà nord-americà el 2010 i que prova de l'empenta d'Ayn Rand. El ciutadà Nick Newcomen va fer un viatge en cotxe de 12.000 kms, per tot el país amb un GPS a la mà per pujar després aquesta imatge a Google Earth. Llavors, el nom d'Ayn Rand es pot llegir des d'Oregon fins a Nova Orleans, des de Califòrnia fins a Michigan.

La campanya bruta torna cómica

Que els burgesos de JxC presenten un tàndem? Doncs, nosaltres, l'esquerra, també, que no hem de ser menys! Si ells tenen un president Puigdemont, nosaltres tenim un vicepresident Aragonès i la nostra Laura Vilagràs no té res a envejar a la Laura Borràs. Tal per a com, oi? Si algú malparit pensa que, malgrat tot, s'hi tracta d'una reacció d'enveja tradicional, a l'altura de les xafarderies del mercat, és que oblida l'abast especulatiu dels republicans. Res d'enveja. ERC es duu pel que els sociòlegs anomenen "teoria del grup de referència", és a dir, les teves decisions depenen del grup al qual vols comparar-te. Al cas, com no, el front burgès de JxC. Òbviament, ERC esdevé un partit estràbic. Tot el que fa ho fa amb un ull posat a JxC i l'altre a l'electorat. Per això no veu el que té davant els nassos.

 

ERC ha trigat la seva segona per l'acreditat mètode de la designació digital, com ho va fer abans amb el primer de la llista, el "converso" a l'independentisme, Pere Aragonès. A ERC no li calen primàries, com als partits de la dreta burgesa. La democràcia real, de veritat, resideix al dit del líder suprem. Ai, ai, que no ha estat el dit del líder, sinó els cinc (o més) dits de la comissió executiva. I no us sona la meravellosa pràctica que Trotski va anomenar (abans de patir-la al seu cap) "substitutisme"? És infal·lible. El partit substitueix al poble; la comissió (o comitè) substitueix al partit; el líder suprem substitueix a la comissió (o comitè). E pluribus, unum, que diuen els bitllets de dòlar de gringolandia. De tots, un, el propietari del dit que ha fet candidats als components del tàndem de segona mà. 

 

Tota comparació és odiosa, diuen, i la que pot fer-se entre els quatre candidats enfrontats és desoladora. Si hi ha dubtes raonables (els dubtes són sempre raonables perquè són metòdiques) ja n'hi ha prou amb escoltar l'entrevista a tuiter de la candidata Vilagràs. Una persona que fa disset anys que ocupa càrrecs polítics afirma amb una mica de barra que no prové de la política i que s'ajusta al que cal avui: cares noves. En fi, mentir amb gallardia és cosa fàcil que s'aprèn amb l'experiència i la seguretat que dóna saber que, encara que es perdessin les eleccions, sempre hi haurà un càrrec. Qui ha estat alcaldessa, diputada, delegada, entre altres coses, també podrà ser directora general d'innovació laboral.

 

El que és una mica més difícil i, sense dubte, ha fet que la candidata guanyés la nominació digital, és la capacitat per començar un discurs dient una cosa i acabar-ho dient la contraria amb uns minuts de l'habitual xerrameca republicana sobre els patiments de la ciutadania i llur determinada voluntat de posar-les-hi fi. El mèrit està a iniciar la declaració parlant de la necessitat d'entesa de l'independentisme i la famosa "estratègia compartida" i tancar-la explicant, no el que faran, sinó el que no faran: enganyar a la gent prometent una independència a tocar que és un miratge. És a dir, no faran allò que, se suposa, sí que faran els altres: enganyar. Una bona forma de compartir estratègia. 

 

He llegit que aquesta mateixa candidata aconsella deixar enrere l'1-O. Sona a sacrilegi i com a tal ha estat rebut a les xarxes. Però no és més que la manifestació simptomàtica de l'actitud d'ERC al voltant de l'1-O. Mai ho van reconèixer com una fita del poble que dicta un mandat; mai ho van fer propi; sempre s'hi han sentit incòmodes parlant-ne; a Rufián el provoca arcades; mai han respectat el mandat; ans al contrari, han tractat d'amagar-ho sota una mitologia falsa i planyívola de les bones persones tancades injustament, feta de sentimentalismes i nua de tota empenta.

 

 Els caldrà una campanya molt, molt bruta per convèncer a la gent que el gir cap a l'autonomisme més desvergonyit no es deu a la por o la cobdícia de les cadires i sous públics (o ambdós) sinó a la prudència i la seva dedicació a la tranquil·litat i la prosperitat dels ciutadans. 

 

Com si això fos possible sense independència.

Twitter rules OK

La guerra bruta d'ERC contra Laura Borràs es torna verinosa, però no amb les exquisides formes d'emmetzinar que tenia Lucrècia Borgia, sinó a l'estil natural, rude, de castellà vell, que gasta la intel·liguèntsia erki, amb mata-rates. Si diumenge passat el portaveu Rufián deixava anar que Borràs, potser seduïda pel mesmèric Iceta, li regalaria la Generalitat, ahir, el comissari polític Sol va posar-la al seu lloc: el d'Ayuso. Però no temeu, amables lectors/es, que Palinuro se sumi a l'allau de reaccions negatives, fins i tot insultants que la comparació i la peça sencera del comissari ha suscitat. No paga la pena, tret d'observar que hi ha insults que es capgiren contra els insultadors, segon l'etern exemple de l'arrosseur arrossé. I sense oblidar que tota la brutícia contra Borràs és, al fons, brutícia contra el tàndem Borràs/Puigdemont. 

 

El més important de la peça del camarada Sol és el reconeixement franc, obert, palmari que "gana Twitter, empieza la fiesta". Un mestre i amic estimat deia que a tots els articles els  sobra un paràgraf: el primer. Aquí és a l'inrevés; sobra l'article sencer. La bomba està al títol: "Guanya twitter". 

 

Sí, és clar. Guanyen i guanyaran les xarxes dins la xarxa mundial, tuiter i totes les altres, una ciberesfera d'accés lliure. Que es pensaven? Que era veritat la seva doctrina difosa als quatre vents que el tuiter és una bombolla i que la vera veritas està al carrer, dominats pels mitjans de comunicació convencionals, dominats per la secta i el seu discurs únic? A tuiter no es pot imposar una doctrina contra la voluntat de la gent. No es pot manipular ni mentir, com als mitjans convencionals, perquè els desmentiments triguen segons a esclatar als nassos dels mentiders.

 

Els ideòlegs mediàtics d'ERC descobreixen de sobte que la realitat no obeeix llurs diktats; és una realitat en rebeldia. Fer valer els mitjans de comunicació com a aparell de propaganda del partit amb la complicitat directa o indirecta dels professionals és una forma de control social de caràcter feixista que donava bons resultats... llavors. Les xarxes www s'han fusionat amb les xarxes socials tradicionals formant una ciberesfera pública on es fa la ciberpolítica i que és una mar lliure que ningú no pot controlar, ni els pirates. 

 

Aquest Twitter que ha guanyat deixant bocabadats els comissaris, és la realitat. Hi ha judicis per tuits, es legisla cop rere cop sobre les xarxes, els mitjans de comunicació viuen bolcats a les xarxes com a objectes i subjectes, els bisbes prediquen la doctrina del Senyor a tuiter i fins i tot, els polítics fan debats a les xarxes de les quals, per cert, viuen més pendents que de la tv que ja saben el que dirà. 

 

Com que sembla inversemblant que hi hagi gent que cregui que es pot ser un fake del cap als peus i que ningú no se n'adoni, cabria la possibilitat que la segona part del títol, "empieza la fiesta", fos una mena d'avis o amenaça, cosa gens estranya amb aquesta tropa, una mena de "Hem entès el missatge; preparar-vos". Els republicans es preparen per "tornar a guanyar" les xarxes, com va proposar fa uns dies l'estrateg Rufián que avui es declara no-independentista i demà està disposat a donar la vida per la pàtria, sense preguntar quina. 

 

Això de "sortir a guanyar", que diuen els polítics, a les xarxes és una mica més atzarós. Pot ser que surtis a perdre. "Guanyar" les xarxes és un concepte absurd, propi de gents amb mentalitat patrimonial o hegemònic a l'estil del segle passat. La ciberesfera és la mar lliure i no es pot controlar, segons pràctica republicana ni amb milers de bots que són com pirates a alta mar; però pirates cecs. 

 

Sí, la revolució catalana és una revolució a internet i seran les xarxes les que donaran la victòria el 14 de febrer a la llista del president Puigdemont/JxC.

Els pressupostos: la Balaclava de la cavalleria republicana

El meu article d'avui a elMón.cat.

 

L'aprovació dels PGE és aleshores el cavall de batalla entre ERC i JxC; un més dels molts que tenen. I no tan sols un cavall, sinó una brigada de cavalleria d'enfrontaments, tothora, a tot arreu i per tots els motius. Sembla que no hi ha cap punt de trobada entre els dos partits independentistes, cosa que tothom lamenta amb to planyívol. Per què dimonis els dos partits independentistes no són capaços d'anar units?, ploriqueja la legió de tertulians i opinadors de tota mena en tota mena de mitjans.

 

Potser perquè un d'ells no és independentista? Que els mitjans, tertulians, intel·lectuals orgànics i inorgànics i altre gent del savoir vivre repeteixen com a lloros això de "partits independentistes" no fa independentista qui no ho és. Els "partits independentistes" no poden anar units perquè només hi ha un. ERC no és un partit independentista, encara que ho digui per enganyar l'electorat. 

 

L'aprovació dels PGE, òbviament, suposa garantir l'estabilitat del gobierno i l'Estat espanyol. I, si no ho he entès malament, per a tota la legislatura, perquè aquests comptes són plurianuals. Tota una victòria per al gobierno espanyol d'esquerres i un cop greu a les aspiracions de Catalunya. Dues raons encadenades s'esgrimeixen per justificar l'aprovació dels PGE: 1a) l'estabilitat del gobierno i de l'Estat espanyol és beneficiosa per a Catalunya. 2a) en especial si es tracta d'un gobierno d'esquerres que té una actitud més favorable a una solució pactada de la qüestió catalana. Òbviament, totes dues falses.

 

El govern del PSOE-UP no només no ha aturat la repressió policial, judicial i penitenciària contra Catalunya, sinó que l'ha intensificat. I no només l'ha intensificat al carrer, sinó també en el pla institucional, deixant clar que mai permetrà un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. És fals que un gobierno espanyol d'esquerres sigui més favorable a una solució pactada per a Catalunya que respecti els drets fonamentals dels catalans. Absolutament fals. I els que ho defensen saben que és fals. Les esquerres espanyoles compren sempre a la dreta el seu dret a governar anant contra Catalunya encara amb més empenta repressiva nacional espanyola. 

 

L'aprovació dels PGE és beneficiosa per a Espanya i per a l'esquerra espanyola; no pas per a Catalunya i l'esquerra catalana. Per què doncs ERC aprova aquests pressupostos? Perquè també és esquerra espanyola, esquerra espanyola a Catalunya, quintacolumnistes d'una esquerra espanyola contra Catalunya, disfressada d'independentista per fer més mal, com les bales dumdum, que esclaten dins el cos de la víctima.

 

Això ens duu a la falsedat de la primera raó justificativa: l'estabilitat de l'Estat és beneficiosa per a Catalunya. Una falsedat històrica i actual perquè aquest ens de raó casernària/eclesial que es diu Espanya, està bastit sobre una relació desigual d'espoli colonial i opressió política que contradiu el principi essencial de tot Estat democràtic de dret: el lliure consentiment de la gent. A Catalunya hi ha una part molt considerable de la gent que no dona el seu lliure consentiment a l'Estat espanyol i vol la independència. No és possible saber quants perquè l'Estat no permet fer un recompte via referèndum, però, en qualsevol cas, no inferior a dos milions i escaig sobre una població de set milions i mig, una quantitat que obligaria uns governants responsables a prendre mesures per resoldre la desafecció. A Espanya, al contrari, l'Estat nega l'existència de la desafecció que es continuarà manifestant fent impossible allò que els experts anomenen "la governança".

 

La situació normal de l'Estat espanyol és la inestabilitat amb Catalunya com a conflicte enquistat. Si arriba el cas que el gobierno, l'Estat, assoleix l'estabilitat, serà sempre en detriment de l'independentisme i de Catalunya. No és altre el sentit de la nova normalitat de Sànchez, a la qual els republicans donen suport encara que cerca la destrucció de l'independentisme català o precisament per això, atès que ERC és la quinta columna nacional espanyola contra Catalunya.

 

ERC és un partit espanyol. Els republicans són espanyols fins al moll de l'os i Rufian parla dels seves arrells espanyoles perquè no en té d'altres. Consumeixen mitjans espanyols en castellà i s'interessen per qüestions espanyoles que moltes vegades no tenen res a veure amb Catalunya. No són físicament espanyols, però ho són mentalment. El seu marc mental és espanyol. Un partit "d'esquerres" que pacta amb altres partits de la mateixa condició a Espanya, però no amb un partit català independentista a Catalunya perquè és "de dretes", no és un partit independentista. 

 

És una visió espanyola del món. El mateix es pot dir d'una part important de la societat catalana. Però en el cas dels polítics, sobretot els que fan política a Madrid, es tracta d'una integració plena a l'univers espanyol. Els diputats republicans a Madrid i, per extensió, tota la direcció republicana, fa política en clau espanyola, en clau fraternal d'esquerra espanyola, per a la qual la "qüestió catalana" és una pedra a la sabata. Com es pot vendre això a Catalunya com el camí cap a la independència és una qüestió molt intrigant que es resoldrà el 14-F. 

 

Aquesta data es veurà si la càrrega de la brigada lleugera republicana contra les bateries independentistes de la llista del president Puigdemont té alguna possibilitat d'èxit o si el 14-F serà la derrota definitiva, la Balaclava d'ERC, i deixa lliure el camí cap a la independència.

Una campanya bruta i ximple

Ningú no esperava que els dirigents d'ERC es barallessin per felicitar a la candidata guanyadora de les primàries d'ERC. Els polítics no són coneguts al món per la seva politesse. Si sovint se'ls fa difícil felicitar els guanyadors del que sigui a dins de llurs partits, als partits adversaris, "ni aigua", com va dir Oriol Junqueras a una ocasió, mostrant el seu tarannà de "bona persona".

 

La salutació del portaveu republicà a la candidata electa Borràs té dos tempos. El primer, anomenat Diba-diba-do, és una cantarella popular amb la riquesa melòdica de "Bertol tenia una flauta", que no sé com es farà en català. 

 

El segon, més alegre, és un pizzicato intitulat tripartit-tit-toc, una miqueta febril amb un xic al·lucinatori.  Ens avisa que, si volem impedir que JxC regali la generalitat al PSC (cosa que ningú no ha fet mai) hem de votar ERC que l'ha fet dues vegades. 

 

El pretext per aquesta absurda previsió és que la Laura Borràs no s'hagi compromès a fer president a Pere Aragonès sense condicions i al molt improbable cas que guanyi les eleccions. Com és lògic; com fem tots, Rufián inclòs, n'estic segur. Qui es compromet a res de manera incondicional? Borràs ha deixat clar que demana la unitat als partits independentistes; no als no independentistes. No tindria cap sentit, si es donés el cas, fer president a qui vol governar amb partits no independentistes. Ni tan sols amb aquesta divertida troballa del "sobiranisme". 

 

Ens havien avisat/amenaçat que la campanya seria bruta. Caldria haver avisat que també seguiria ximple.

Som-hi!

3/4 dels votants de JxC l'han fet per Laura Borràs i només 1/5 pel candidat Calvet. Doncs, el partit s'acosta a la posició de Borràs d'implementar el mandat de l'1-O com més aviat millor. Només la quinta part dóna suport a la de Calvet d'anar acumulant "victòries parcials" fins a la victòria final que trigarà almenys una generació. Gairebé dos terços de JxC trien anar pel dret i només un quint per fer voltes a la drecera.

 

Cal reconèixer humilment que la decisió ha estat majoritària, no pas unànime com a ERC, on no hi havia més que un candidat ungit pel líder suprem. Una majoria, encara que democràtica (o potser per això mateix) no té la brillantor de la unanimitat. Ningú és perfecte, oi? Cert, però qui vol ser ningú?, preguntava el gran Charlie Brown.

 

Molt bona la troballa del títol del "tàndem electoral", MHP Puigdemont/diputada Laura Borràs. Li dóna a la campanya un caire gringo i un xic esportiu. La composició concreta del tàndem es veurà més avant, quan s'hagin pres les decisions sobre els llocs secundaris a les llistes. L'essencial és que es tracta d'un tàndem, una bicefàlia intel·ligent. És difícil imaginar un tàndem Puigdemont/Calvet. Hagés estat un cas d'incòmoda cohabitació, com diuen els francesos que sempre han sigut una mica més llibertins i, per tant, també revolucionaris, com es prova ara mateix als carrers de París. 

 

És un tàndem amb vocació guanyadora. El president Puigdemont simbolitza la legitimitat de la república catalana, sense cap discussió. És el principal actiu de la llista de JxC que, al cap i a la fi, és la llista del president. Al seu costat, la candidata Borràs treu la seva legitimitat del fet no ser una política professional, sinó persona d'independent que connecta amb la gent per damunt dels partits i es fa entendre malgrat ser una intel·lectual, a l'estil del MHP Torra, encara que més acadèmica. 

 

Quan Rufián va avisar/amenaçar al respectable amb una "campanya bruta" (com si no fos l'habitual al seu cas) probablement ja pensava a la brossa que li caldrà moure i remoure per amagar la distància sideral entre els dos candidats d'ERC i JxC. En termes d'imatge, personalitat, força de convicció, capacitat de comunicació, empatia i transparència no hi ha color. La campanya bruta d'ERC haurà d'acudir a l'ajuda del Tribunal Suprem espanyol per treure's del mig una rival tan perillosa. De fet, ja varen votar a favor del suplicatori en primer lloc. Si no intervé el TS, la victòria del tàndem és segura fins i tot a les condicions de guerra bruta mediàtica d'ERC, que monopolitza els mitjans de comunicació. 

 

Si els bruts pensen atacar a la candidata pel seu esperit literari i poètic, què és evident i fa nosa als illetrats de tota mena, farien bé informant-se de quin tipus de dona era la duquessa Gina Sanseverina-Taxis, que la candidata Borràs té com a heroïna preferida de ficció. Segurament se'ls gelaria el somriure condescendent de polítics professionals i experts a no res.

El gran timoner

Palinuro pateix un atac de gelosia o, per dir-ho a l'ús dels tertulians, un atac de banyes. L'hi ha sorgit un perillós competidor professional a la persona del candidat Pere Aragonès, presentat a tot arreu com el gran timoner que portarà la nau catalana a bon port. No com el pobre Palinuro que, en arribant a port, va caure pel bord de la nau i desaparèixer per sempre. El nou timoner, en canvi, amb mirada llarga i pols ferm, obrirà un gloriós futur de llibertat, "al mig i llarg termini". El Palinuro de la "tomba inquieta" no hi té res a fer.

 

La candidatura d'Aragonès a la Generalitat ha rebut el poderós suport fàctic i simbòlic dels presos/es polítiques del seu partit, Junqueras, Forcadell, Bassa i Romeva, en termes hiperbòlics, gairebé mil·lenaristes que recorden "el gran timoner", Mao Tsé-tung. Un entusiasme que contrasta amb el to de l'entrevista a Forcadell al Preguntes Freqüents de TV3 la mateixa nit, un to de persona rendida o, almenys, resignada. D'una banda, el pamflet de suport a l'Aragonès, d'altra, l'entrevista. El fet públic, la campanya, i el personal, la presó. És la tragèdia de la política. 

 

La resta del "article", un lamentable escrit a l'altura de un exercici de redacció de nen, plagada de llocs comuns, vulgaritats i mumbo-jumbo propagandista. Els autors fan valer reiteradament la suada metàfora del vaixell al mig de la tempestat i el gran timoner, com si no estiguessin gens segurs de la idoneïtat del personatge. Tanmateix, aquest el té fàcil perquè l'Ítaca de la seva derrota no és la independència, que no s'esmenta una sola vegada a l'escrit a quatre mans. En comptes de la independència, anuncia com primer port un "nou referèndum d'autodeterminació" que ens durà a un boirós futur de "la justícia i la llibertat de Catalunya".

 

De sobte, Pere "l'emprenyat", que feia uns dies que no parava de parlar d'independència i d'independentisme, s'adona que ha sobreactuat, ha fet un overkilling. L'élite a la presó no vol parlar ni que es parli d'independència. La independència espanta la gran famiglia sobiranista. Cal substituir-la (al cap i a la fi és un mot buit, com els conjunts buits a la matemàtica), per "la justícia i la llibertat de Catalunya". 

 

D'altra banda, però, els ideòlegs al carrer, els combatents de la "campanya bruta", els "intel·lectuals com Sergi Sol, Eduard Voltas i fins i tot el noi de Santako,  insisteixen a no deixar-se arrabassar el discurs independentista i han posat a l'infeliç de l'Aragonès a predicar la independència amb tota la convicció i força de què sigui capaç, que no és impressionant. Com quan l'ovella tracta de fer-se passar per llop, totalment a fora del seu paper de xicot repentinat i bon i submís gestor.

 

Les enquestes no pinten bé, les xarxes s'han girat en contra, l'opinió pública ja no s'empassa la seva brossa propagandística, el seu feixisme mediàtic és palès, tota la seva estratègia de la mentida està desprestigiada. I no tenen alternativa real. El dilema és fosc: anar a les eleccions amb un discurs independentista al qual ningú no dóna crèdit o amb un discurs "d'eficàcia" cap a "la justícia i la llibertat de Catalunya", que tampoc.

Primàries decisives

Fa uns dies, Palinuro va publicar un article a elMón.cat, titulat La campanya a dins de JxC. Valorava les propostes dels dos candidats, la diputada Laura Borràs i el conseller Damià Calvet. Aleshores ignorava que hi havia un tercer candidat, el senyor Jordi Ferré. Demano disculpes. Al capdavall, el tercer home com a la novel·la de Graham Greene, s'ha esfumat. 

 

És un moment complicat. Sovint les coses no són el que semblen i, de vegades, com ara, semblen el que no són. Els cupaires han reaparegut, després de dos mesos de reflexió interna amb l'habitual to apocalíptic: els projectes d'ERC i JxC són lacrimògens. Com a solució proposen fer un altre referèndum d'autodeterminació abans de 2025. És d'esperar que llavors les llàgrimes estaran eixutes. 

 

Com que la CUP ajorna el moment de ruptura un pla quinquennal, els electors hauran de triar entre ERC que també l'ajorna fins a aconseguir no la majoria, sinó la unanimitat dels electors, i JxC. A dins de JxC, els militants han de decidir entre Laura Borràs, partidària de la implementació del mandat de l'1-0 cap a la independència i Damià Calvet, partidari de seguir acumulant "victòries parcials" a un temps més llarg, més ajornat, d'una generació.

 

Aquesta decisió és crucial. Són dues propostes tan diferents que semblen de partits diferents. I això no és cap nimietat. Palinuro suposa (i desitja) que sortirà electa Borràs, el que vol dir que el partit parlarà amb una única veu pel que fa a la independència, el quan i el com. Fins a quin punt? Les primàries mostraran quin suport té a dins del partit la posició de Calvet i quina serà la unitat d'acció del govern. Això és decisiu. Cinc mil i escaig de militants del partit escolliran un(a) candidat(a) que presentaran després al vot de milions d'electors independentistes.

 

Com a curiositat, he llegit que els personatges històrics preferits de la candidata Borràs són Olympia de Gouges i Alinor d'Aquitània. Per cert, de Gouges va perdre el cap, diuen els historiadors, no per la declaració o per ser dona (honi soit qui mal y pense) sinó per ser girondina. Alinor, la padrina del sant grial. Com a heroïna de ficció, la duquessa Gina Sanseverina-Taxi; totes dones de caràcter i de caràcter complex; bon senyal. El candidat Calvet té com a personatges, Prat de la Riba i Gro Harlem Brundtland, més convencionals i menys flamígers, i com a herois de ficció, els de Tin-tin. Sí, sembla una mica el professor Tornasol, més jovenet.

La comèdia del mentrestant

Ai, caram, que els republicans s'han fet independentistes! Qui havia de dir-ho? Tres anys arrufant l'entrecella, mirant cap a altra banda quan es parlava d'independència; tres anys parlant de l'esquerra de l'Estat, la república catalana dins la república espanyola en feliç comunió de repúbliques ibèriques; tres anys lluitant contra l'independentisme "màgic", o sigui, l'independentisme ras i curt, i contra els hiperventilats. I, ara, de sobte, s'han fet independentistes. Això sí, quan pertoqui; però independentistes-independentistes de debò, de veritat, de pedra picada i molt picada perquè l'orador ho repeteix fins a l'avorriment. 

 

És curiós. Estic segur que una anàlisi de contingut del discurs del VP Pere "l'emprenyat" al llarg d'aquests tres anys provarà que gairebé mai ha fet servir la paraula independència, malgrat que tothom parlava de "partits independentistes", el seu inclòs. Aleshores, no enfila tres mots que una no sigui "independència".

 

 Però, no, és mentida, com sempre. El president vicari parla d'independència perquè és la consigna que ha rebut dels ideòlegs de la campanya, els durs, el comissari polític Sol i el portaveu Rufián, tots dos convençuts que el company Pere és un feble, sense enganxada. L'han ordenat que es treballi el carrer predicant el seu independentisme. A l'inici, la gent pot trobar-ho una mica estrany i desconcertant, però confien que llurs mitjans públics de comunicació i propaganda faran la resta parlant dels "partits independentistes", una realitat tan objectiva com l'unicorn. Per descomptat, no tenen cap intenció de fer res per a la independència; només volen ocupar el sector de l'electorat amb un relat fals d'independència. No volen la cosa; volen el nom.

 

Tanmateix, malgrat els trinats independentistes, el discurs del VP és el republicà de sempre, el vell discurs del "govern efectiu" per amagar la independència. Pot semblar una mica indecent parlar de gestió, efectivitat i solució dels problemes concrets de la gent amb l'executòria del govern que, per ironies de la vida, vicepresideix aquest home. El que importa és com el VP defensa la prioritat de la gestió "efectiva" amb tota la força de la seva retòrica que, encara que grollerament anafòrica, és molt més del que pot fer l'ideòleg Rufián, incapaç de construir una oració subordinada. 

 

Per més que vulguin encolomar-nos una vergonyosa claudicació com a una conquista amb aquests PGE que perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya, no ho aconsegueixin. Parlar de la responsabilitat de gestionar el dia a dia (molt semblant, per cert, a la viu-viu), insinuant que els independentistes de debò no es preocupen del benestar de la gent, no fa res per salvar la fal·làcia del raonament d'Aragonès, tot plegat. Encara que defensis "pam a pam" el benestar de la gent, no podràs fer res per manca de recursos i et quedaràs amb un pam de nassos, tot reconeixent que no tens recursos perquè no ets independent. El discurs sencer del VP és mentida. És un acte més de campanya; d'aquesta bruta campanya. 

 

Quant a la independència, a la qual, els partidaris del "pam a pam" diuen no renunciar, se sap ja quan arribarà? Sense dubte; l'ha revelat Joan Tardà amb la claredat d'un profeta bíblic: quan hi estiguin a favor tots els catalans. Tots.

 

Mentrestant...

Les xarxes diabòliques

Tothom s'ha assabentat que ERC ha perdut la batalla a les xarxes, en concret, a la més dinàmica de totes, tuiter. Tot l'aparell de propaganda del partit, la legió de trolls a sou mossegant els crítics, tota la comunicació pagada, no van impedir que les xarxes se'ls girin en contra. La raó és senzilla: tuiter és el més semblant al mare liberum, la mar lliure, obert a tothom, per a tothom dir la seva en llibertat. Un lloc on ningú pot vetar, censurar, silenciar o fer fora a ningú. On ningú no pot donar ordres o, si els dóna, ningú no els obeeix. L'àmbit d'això que els connaisseurs anomenen "empoderament" de la gent. Un lloc on la informació no es pot amagar o manipular i, a més a més, circula a la velocitat del llamp. Tota la catedral de mentides, subterfugis, ambigüitats, dobles sentits d'ERC jeu esmicolada als peus dels tuitaires amb accés lliure a les hemeroteques. Aquí s'ha acabat el bròquil. ERC té les xarxes en contra; molt en contra. 

 

Ah!, diuen els ideòlegs republicans, però tuiter és una bombolla; les xarxes totes, són bombolles, com si diguessim "torres de marfil". No tenen cap pes electoral. La vida real està al carrer, a la gent que no té tuiter, a les iaies que només veuen TV3. No cal preocupar-se. TV3 i Catalunya Ràdio són nostres aparells de propaganda i els mitjans privats, a la majoria, també, que les subvencions fan miracles. Guanyarem les eleccions. La campanya serà bruta, però guanyarem.

 

Sí, és una qüestió interessant. Qui prevaldrà el 14-F, les xarxes lliures o els mitjans controlats? Veurem.

 

Per si de cas, tots els polítics republicans viuen també a dins de les bombolles, es barallen a les xarxes, els governants s'expressen al tuiter. Rufian no surt de tuiter més que per parlar al parlament o a les televisions amb el seu inimitable estil que deixa la política espanyola i catalana a l'alçada de duel a OK Corral. Però si al parlament i a les televisions ningú no pot contestar-li, molt menys algú del carrer, al tuiter, tothom l'interpel·la amb les maldites hemeroteques que fan palesa la seva falta de principis i escrúpols.

 

Minuts després que el portaveu pugés el seu pasquí al clau del tuiter, ja corrien a les xarxes les proves que el noi mentia. Si mentida sencera o mitja veritat és indiferent, tenint en compte que els altres punts també són mentides o promeses buides. 

 

Les xarxes són bombolles. Però bombolles que difonen la informació off limits, fins i tot als mitjans convencionals que reprodueixen sovint els continguts de les xarxes i moltes vegades literalment. 

 

Sí, el 14-F sortirem de dubtes sobre qui és més real, si les xarxes, on tothom pot parlar, o els mitjans convencionals on només parlen els d'un partit.

Gran venda d'engrunes

Després de la compareixença de la portaveu Vilalta, creieu-vos, infeliços mortals, fora de perill d'atacs tan brutals a la intel·liguèntsia?

 

Rufián ja havia avisat/amenaçat amb la brutícia de la campanya vinent. Va fer curt. Parlar de brutícia és un understatement, impropi del tarannà unidimensional de l'interessat. Ningú ens havia avisat que la brutícia incloïa rodes de premsa del portaveu d'ERC, possiblement com la d'ahir o pitjors. Massa brut el joc. Mon Dieu, aparta de mi el calze de les declaracions públiques d'en Rufián!

 

La notícia, el fet concret, és que ERC dona suport als pressupostos espanyols i que el president Sánchez en té garantida l'aprovació i, per tant, l'estabilitat del gobierno. Podemos i ERC tenen garantida la seva continuïtat al parlament espanyol i a les cadires espanyoles. Això és el fet cru i nu. Vendre-ho a Catalunya i fer-ho com un triomf de l'independentisme sembla tasca herculana i no sé jo si el vicepresident/president/candidat Aragonès podrà portar-la a terme. Caldria un Cagliostro, un Messmer, una madame Blavatsky per convèncer a la gent del fet que donar suport al gobierno sigui en interès de la independència. Per això es requereix art. 

 

Rufián no té la força magnètica d'aquells grans engalipadors, ans al contrari, sovint resulta embafador i repulsiu. Però presenta la seva miserable claudicació davant d'Espanya com un cant de victòria quan no és sinó un miol de gat submís; el regateig dels comptes minuts com l'assoliment d'El Dorado i la copsa de propines com un fet històric, segons el vicepresident Iglesias. Sense dubte, per a ells ho és; però només per a ells, que ja tenen teixida una aliança. Amb el suport als PGE, ERC s'assegura el del PSC a Catalunya. El tripartit que Vilalta exorcitza per a sempre un dilluns ho consagra Rufián un dimarts.

 

Tan orgullós se sent el noi amb els resultats del seu suport als pressupostos que ho va piular al seu estil pamfletari com a resum de la seva roda de premsa que ha estat una venda d'engrunes. A canvi del suport als PGE, ERC ha obtingut coses que el gobierno ja tenia acordades i quatre  promeses que tenen la credibilitat que tothom, fins i tot Rufián, coneix: zero.

 

Només una observació que destrueix tota la parafernàlia propagandística de la venda d'engrunes. Aquests pressupostos perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya. Ni s'esmenta.

 

La mala consciència del portaveu Rufián li surt del fons del cor quan diu que el seu suport als PGE no els fa (als Republicans) "menys independentistes, ni menys republicans, ni menys d'esquerra". Excusatio..., etc.

 

Deixant a banda el miracle paulí pel qual el no independentista Rufián ha esdevingut independentista, cal donar-li la raó: no, el seu suport no els fa menys independentistes, ni republicans, ni d'esquerres perquè és impossible, ja que no són cap de les tres. ERC no és d'esquerra, ni republicana, ni catalana per la mateixa raó per la qual el Sacre Imperi Romà, segons Voltaire, tampoc no era Sacre, ni Imperi, ni Romà.

El no tripartit del futur

Cal tenir molta presència d'ànim, per dir-ho amb cortesia versallesca, per sortir en nom d'ERC a prometre res pel futur, considerant futur la pròxima mitja hora. Tothom sap que futuribles i juraments del tipus "mai faré o mai diré o mai deixaré dir o fer", així, en abstracte, no volen dir res. Ho sap tothom per experiència pròpia i aliena. És un saber universal provinent de la condició humana. Ho sap fins i tot la portaveu que fa com que l'ignora. Descartem tot pacte amb el PSC o Comuns vol dir ara per ara i si les circumstàncies no canvien. I si canvien i es pacta, es dirà que sempre s'havia estat partidari dels pactes.

 

Per què ho diu, doncs? Per obrir via a la campanya bruta contra JxC que ja té avisada Rufián. Tothom a Catalunya pensa que això d'eixamplar la base i no som prou i d'entendre's i dialogar, com els cants de sirenes del PSC i Comuns, apunta a un tripartit amb l'entusiasta suport dels mitjans espanyols i fins i tot l'empatia dels ministres del gobierno. Tanmateix, la portaveu vol descartar d'una vegada per totes el que tothom dóna per descomptat sabent que no pot garantir res perquè "mai" significa "ara per ara i mentre no hi hagi ordre a contrari". 

 

Perquè, doncs? Per poder dir a correcuita i amb brutícia rufianesca i obvia referència a JxC, que qui parla de tripartit, ho fa per motius electoralistes. ERC, en canvi, apareix lliure de tota perversitat, revestida, com està per la toga candida.

 

ERC, diu la portaveu, només pactarà amb partits independentistes. Si fos veritat, no s'entén perquè no fan el pacte abans en forma de llista unitària. 

 

ERC no té motius electoralistes. Només vol encapçalar un govern "d'àmplia base". Em permeto recordar l'expressió, que no trigarà a sortir als discursos republicans. 

 

El fet que ERC es torni a declarar independentista a causa de les eleccions, és a dir, per guanyar-les com sigui, no és electoralisme.

 

Hi ha compareixences que fan vergonya.

L'única sortida per a qui?

La vicepresidenta del gobierno sembla gaudir de la plena confiança del seu president o, com es deia llavors, als temps dels favorits, "té l'orella del president". El personal els veu una mica com una parella casolana, una mena del bon i el mal policia o el pare i la mare amb rols invertits. Mentre Sànchez es desfà a somriures, promeses, paraules boniques i ens mira als ulls per transmetre'ns la força de la seva convicció que aquí no hi haurà mai un referèndum d'autodeterminació, la vicepresidenta, amb un tarannà autoritari, gest sempre fosc i respostes fins i tot intemperants considera sense embuts, que l'única sortida per a Catalunya és enfortir el seu gobierno, pilar de l'Espanya eterna.

 

La personalitat autoritària sempre parla en termes de l'única sortida que, per descomptat, és la que li convé. És l'escola de Margaret Thatcher, també coneguda com a "dama de fer" i la seva fórmula TINA (There Is No Alternative) (No hi ha cap alternativa). L'única sortida és la TINA de la ministra Calvo que la fa valer sovint ("l'única sortida per a Veneçuela", "l'única sortida és la taula de diàleg", etc.). 

 

Sempre l'única sortida; la seva que, a més a més, s'imposa a cops d'ignorància. Segons Carmen Calvo, el dret d'autodeterminació no està reconegut enlloc al món (que és ampli i aliè, com deia Ciro Alegría); a Escòcia no va haver-hi un referèndum d'autodeterminació; el rei és inviolable en qualsevol cas, passi el que passi; cal respectar la presumpció d'innocència tret que es tracti de catalans. E cosí, via... No és una ministra molt intel·ligent ni tan sols espavilada, però fa la seva feina de castell de l'Espanya monàrquica eterna de l'esquerra falangista, la de l'orgull de ser espanyol.

 

La seva declaració "unicasortidista", sense dubte, està pensada per engrescar i aconseguir el suport d'ERC als pressupostos, cosa al capdavall ja segura. Però ho fa de la pitjor manera possible. La seva ignorància inclou Catalunya i l'impacte que aquesta declaració pot tenir sobre l'independentisme català al qual pretén enganyar ERC fent-se passar per independentista. L'abraçada del gobierno espanyol és sempre l'abraçada de l'os a Catalunya. 

 

Tanmateix, la declaració té un punt de veritat malgrat ella mateixa, probablement apuntat pel subconscient de la ministra. Per què diu la ministra que l'habitual "única sortida" és per a Catalunya quan els pressupostos que s'han d'aprovar són els espanyols i, per tant, es tracta d'Espanya? Perquè l'ha traït el subconscient. Efectivament, es tracta de l'estabilitat d'Espanya; no de Catalunya, que no en té. 

 

Però aquest reconeixement palesa l'objectiu real, encara que mig-amagat, d'ERC. Fer impossible la independència de Catalunya sacrificant-la a l'estabilitat espanyola. I així no anem bé a les eleccions, gent. El negoci s'ensorra.

El candidat del partit-empresa

La ratificació del president vicari Pere "l'emprenyat" com candidat d'ERC, es donava per descomptada, com les lletres de canvi. Era l'únic candidat a candidat. Només li calia un vot favorable, ja que l'opció de votar en contra no hi era. Tan sols un vot favorable, el seu. Tots els vots restants són prova d'adhesió incondicional, perfectament prescindibles. 

 

Lògic, per l'altra banda. Aragonès és el funcionari del partit candidat, el mitjà, l'eina amb la qual el partit compta imposar la seva línia i la seva voluntat: assolir el poder per perpetuar-se-hi fins al temps de la segona vinguda del messies independentista. 

 

Tuiter serà una bombolla, segons doctrina dels intel·lectuals republicans, o sigui, una cosa negligible a un món on trionfen els mitjans audiovisuals. Però, per si de cas, el candidat ha trigat segons a tuitar la seva candidatura a la "bombolla", al capdavant d'un "gran equip en el proper repte que tenim com a país i com a independentistes". 

 

Minuts més tard, el líder suprem ungia al candidat des de la presó també a la "bombolla" amb un grandiós: "Som i serem el soci més lleial al poble de Catalunya!"

 

Si em permeteu el modernisme, la barra del personal és per al·lucinar en colors. Els dos mots que els republicans repetiran fins a l'avorriment a la campanya electoral són "independència" i "lleialtat". Estic segur que una anàlisi de contingut de text de tots els discursos, declaracions i manifestacions d'ERC als darrers tres anys (milions de paraules) mostraria que amb prou feines han esmentat mai la independència i la lleialtat només per exigir-la als altres. 

 

En conseqüència, aleshores parlaran d'independència i lleialtat tot el que no hi han parlat en tres anys. Aleshores són tots independentistes, fins en Rufián, que no és independentista, segons pròpia confessió. I tots lleials, fins en Junqueras que no en coneix el significat. 

 

La promesa de Junqueras de ser el "soci més lleial al poble de Catalunya" conté la clau per esbrinar el partidisme i la supèrbia d'aquesta secta de farsants ben pagats. No són el poble de Catalunya, sinó, segons ells, el seu "soci", com a una empresa mercantil. 

 

La ratificació de "l'emprenyat", efectivament, era lletra descomptada a aquesta empresa de partit.

La guerra bruta d'ERC a les ones

Sí, sí, ja sé que és una notícia d'un mitjà antiindependentista i que és de 2018. Però és veritat. Per això mateix ens dóna la clau per entendre com ha estat possible que TV3 s'hagi convertit a un instrument de manipulació amb un clar biaix cap als temes espanyols tractats sovint en castellà, incomplint la tasca per la qual TV3 va néixer, de defensar i enfortir el català. Perquè està controlada per ERC. 

 

Amb el 155 com la celebra espasa de Damocles sobre el cap, s'entén que l'esperit de la casa sigui prudent i no faci res que provoqui major intervenció de l'aparell repressiu espanyol. Però això no justifica el biaix cap a ERC i l'ostracisme cap al MHP Puigdemont i, el que encara és pitjor, el seu menyspreu.

 

L'espanyolització de TV3, a la que les xarxes comparen al NO-DO, no només s'explica en negatiu per la por al 155, sinó també en positiu per la submissió dels mitjans catalans al marc mental espanyol. Els informatius i tertúlies tracten notícies sense cap rellevància per a Catalunya només perquè són espanyoles i, per informar-se d'aquestes irrellevàncies demanen l'opinió de publicistes maseteres que, per descomptat, exposen la seva doctrina en un castellà condescendent, per a consum de la perifèria.

 

La comunicació que fan els mitjans públics catalans és comunicació espanyola de vegades parlada en la llengua vernacla. És l'esperit tenaç, secular, de l'assimilació castellana. Aquesta ha estat l'actitud de TV3 d'ençà que ERC va assolir el seu control i la va convertir en la TV del règim del 78, un aparell d'agitació i propaganda d'ERC i d'ostracisme i menyspreu del MHP Puigdemont. President legítim de Catalunya. Una TV ferrament controlada pel corrupte comissari polític Sergi Sol que es presentava a les tertúlies com a "exassessor del VP Junqueras", amagant la seva condició real d'assessor del VP Aragonès, en actiu i cobrant. Aquest element, encarregat d'aplicar a TV la "línia del partit", dóna les ordres al mitjà i el seu director, Vicent Sanchis, les compleix. 

 

La "línia del partit" és senzilla: carta blanca als atacs a l'Estat espanyol, als enemics de la independència, als equidistants de rigor, als crítics amb el president Puigdemont i fins i tot als crítics del govern com a unitat de destí a l'universal, sempre que no siguin crítics amb ERC. Censurada tota expressió favorable al president Puigdemont o a JxC i doblement censurada tota crítica per minsa que sigui a ERC. 

 

El comissari polític Sol va publicar un article el 2019 amb el desvergonyit títol de Viva TV3! Que un empleat publiqui un article lloant el seu patró és lamentable. Que l'article cerqui desmentir l'acusació de manipulació i censura a TV3, que és pública i notòria, és fastigós. Que ho faci afalagant caninament al seu superior polític, l'indescriptible Rufián, és esgarrifós. 

 

Els sicaris no entenen que impedir la llibertat d'expressió, censurar la crítica, vetar els crítics els acosta al feixisme. Callar els altres, no deixar-les parlar, suposa una pretensió d'infal·libilitat que, és clar, s'atorga al líder suprem, el VP Junqueras, l'home que ha torpedinat sistemàticament la unitat independentista i, per tant, la independència.

 

I aquesta és la circumstància a dos mesos d'unes eleccions que, segons el mateix Rufiàn, seran "brutes". Parlar de brutícia quan es disposa d'una bateria de mitjans disposats a difondre-la revela una malevolència i una intencionalitat tan roïnes que caldria preocupar-se, si no fos perquè els encarregats de la bateria són els "cervells" d'ERC.

 

Aleshores, parleu tant com vulgueu, prediqueu a les vostres TVs i Radios, feu tanta propaganda com sigueu capaços. 

 

No aconseguireu ensarronar a la gent un altre cop.